Una enquesta i tres articles
desembre 6, 2009 | 
MArza | 
Imprimir
L’actualitat sobiranista de la darrera setmana ha estat marcada per l’aparició d’una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que apuntava que més d’un 50% dels catalans votaria sí en un referèndum d’independència. Resulta evident que a Catalunya hi ha un creixement significatiu de l’independentisme però seria sorprenent que només vint mesos després d’unes eleccions en que PSC i PP van sumar el 43% del cens català, doblant amb escreix el vot nacionalista, el país fes un gir tan rotund. No és qüestió de tirar aigua al vi sinó de tenir clar que el coneixement del país i de les pròpies forces resulta clau per a qualsevol plantejament mínimament seriós. Totes les eleccions des de l’any 1979 posen el sostre del sobiranisme entorn el 30-35% del cens. Només l’abstenció massiva dels no nacionalistes a cada elecció autonòmica ha fet possible els bons resultats nacionalistes i l’hegemonia a la Generalitat des de 1980. Ni l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Diputació de Barcelona, ni la del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, publicades recentment, assenyalen cap canvi de fons en aquest escenari.
Però la flamarada amb que s’ha rebut l’enquesta de la UOC no és pas casual. Hi ha un independentisme que espera que el futur sigui així. Que un dia ens llevarem i de sobte, sense saber com, serem majoria. Per això resulta tan oportú l’article que publicava en Francesc-Marc Álvaro a El Singular Digital fa tot just tres dies amb el títol “Independentistes miops i editorials majoritaris”. Un text que recorda que “abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire” i que “l’horitzó independentista només té sentit si superem un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres”. Un camí lent que resulta impossible accelerar. L’alineació nacional és gairebé impossible de canviar i serà difícil aconseguir avenços significatius sense el temps que demana el relleu generacional. Aquesta visió d’un independentisme fàcil que citava més amunt té molt a veure amb una subestimació del poder espanyol que pot resultar letal.
És en aquest sentit que és gairebé indispensable llegir l’article “Sense Catalunya” que l’Avui publicava el passat divendres. Xavier Roig hi plantejava la difícil viabilitat econòmica d’Espanya sense el suport de la mamella catalana i que, per tant, és raonable esperar una reacció d’extremada virulència si algun dia l’aposta independentista té alguna possibilitat de reeixir. I cal prudència, per tant, perquè com deia el mateix text “des de la batalla de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se’ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s’enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets”. El que no s’esmenta a l’article és que un repte d’aquesta alçada amb un adversari com l’estat espanyol no es pot afrontar amb una majoria mínima agafada amb imperdibles. Només una nació ben travada pot aguantar el pa que s’hi donaria.
Sobre això, sobre la construcció nacional com a requisit indispensable per al procés d’emancipació, escrivia en Raimon Ribera a l’Avui fa uns dies en un article que va ser respost amb virulència per bona part de l’independentisme. A “La malaltia infantil” es criticava l’independentisme, és cert, però es feia des de la més estricta fidelitat i devoció al país. Resulta legítim preguntar-se, com ho feia el professor Ribera, si en un context en que el nacionalisme no és majoritari i on l’avenç nacional serà necessàriament lent i feixuc, l’opció independentista és la millor recepta per a la victòria. Perquè, citant l’article, “hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d’aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d’aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre “els catalans” i els que no ho són”.
L’enquesta de la UOC no l’encerta, segur, però marca una tendència innegable. El nacionalisme ha crescut molt lentament al llarg dels darrers trenta anys però ha anat basculant cap a l’independentisme fins al punt que aviat aquest plantejament podria ser-hi majoritari. La qüestió clau és si un nacionalisme català independentista però allunyat del centre polític del país, allà on hi ha la gran massa del vot, serà més o menys o útil a la construcció nacional i al projecte sobiranista. Segur que no és un debat sobrer.
Marc Arza / catalunya.ffw
Etiquetes Botiflers, Cohesió social, Comunicació, Política catalana, Premsa en català, Si sumem gunayem, independència | 
16 comentaris »
desembre 6, 2009 a les 1:59 am
Dues coses, primer, com saps que “segur” que l’enquesta de l’UOC no l’encerta? amb catalans derrotistes que pensin així no necessitem espanyols.
Segon, no confonguis catalanisme amb independentisme, jo no vull menjar el coco a ningú per a que es torni català (i a més això que dius només s’aconsegueix esperant uns altres 30 o 40 anys, o no, perque sense un estat propi cada cop es fa més difícil integrar als nouvinguts), només vull que votin per la independència perquè és la millor opció per al país on viuen sense importar de si després se senten espanyols, catalans, paquistanesos o el que sigui.
L’article del Marc-Alvaro defensa la “pluja fina” que l’únic que ha portat és a que un partit espanyol governi Catalunya per massa temps i que no ens haguem mogut ni un mil.limetre en la qüestió nacional. La independència s’ha d’aconseguir el més ràpid possible i s’ha de liderar, si no ho fan els polítics ho farà la gent, però segur que ho fara, els aconteixements s’estan accelerant cada vegada més, només cal una petita espurna.
desembre 6, 2009 a les 5:35 am
Clar i català, Convergència no vol un Estat propi, solament ambiciona governar.
desembre 6, 2009 a les 10:36 am
Estic d’acord en què determinades enquestes i opcions simplifiquen i magnifiquen el pes real de l’independentisme. I que la construcció nacional és un procés fonamental, que fonamenta l’existència i la voluntat de ser.
Però si ens limitem a la construcció nacional, estrictament cultural, sense la construcció política, al final restarem com la província d’Espanya que parla català.
Clar que, cadascú, defensa la seva ideologia el millor que sap, barrejant estratègia i tacticisme, i CIU ho ha fet, des de l’oposició, carregant tintes no només catalanistes (culturals) sinó que també ho ha fet, en alguns casos, des de la sobirania (política).
Emperò, entenc que la sacsejada que ha provocat ERC amb l’Estatut, escabetxinat, ha deixat un escenari polític on s’ha fet evident que l’entesa política amb Espanya (i s’ha televisat dia rera dia) resulta impossible.
ERC intentava un primer pas, federal, abans d’un segon, la independència. Intentar el primer pas federal no era un intent només previ al segon, i que, fallit, deixava la independència com a única solució. No ha estat un tret, el primer, que ha sortit per la culata que ha tingut (un cert) èxit, per intentar el segon pas, com deia Josep Romeu. L’intent federal era necessari perquè a la sobirania no hi hem d’arribar només els convençuts del 2003, hem de cremar les etapes per tal que més gent comprovi que Espanya no ens serveix, en definitiva, per fer evident el conflicte i sumar i construir, progressivament i el més transversalment possible, una majoria política sobiranista. I la majoria es construeix, pas a pas.
CIU, si com sembla torna a governar, ja no podrà vendre el paradís català, presentat, embolcallat i edulcorat amb TVC. Això, ara, ja no és creïble.
desembre 6, 2009 a les 11:36 am
Com els resultats de diumenge que ve seran semblants als d’Arenys de Munt, els partits que no es moguin no sortiran a la foto del parlament.
desembre 6, 2009 a les 2:20 pm
El que està clar és que sense fe en la victòria, mai aconseguirem la independència. ¿Us imagineu el Guardiola dient als seus jugadors abans de començar el partit: Uff, nois avui no cal que us hi escarrasseu perquè no tenim res a fer amb l’equipàs que tindrem al davant?
Jo no sé a què responen aquestes actituds derrotistes (bé sí, a un interès partidista de polítics de l’establishment, dels seus opinadors oficials i dels mitjans de comunicació subvencionats des del poder català) però darrerament és molt curiós aquest discurs de la prudència, la impossibilitat de la victòria catalana i fins i tot la por de la reacció violènta de l’excèrcit espanyol. Són actituds normals quan provenen de l’espanyolisme socialista o pepero. Però és curiós obsevar la virulència que darrerament utilitzen en aquest sentit gent que són dels nostres (opinadors de CIU o ERC) per inocular-nos contínuament dosis de record d’aquest esperit derrotista.
Cordialment, a tota aquesta gent catalanista, nacionalista i/o que vol la independència per al segle XXX, jo els demanaria que canviïn l’actitud, que abandonin el derrotisme i tinguin una mica més de fe en el seu país per aconseguir la fita de la independència.
I com a exemple de la força de la voluntat i ja que vostè és un gran admirador de Barak Obama (recordi que al principi a ell també li deia tothom que era pràcticament impossible la seva victòria perquè la societat americana encara no estava preparada perquè un negre arribés a la Casa Blanca), aquí té un petit fragment del discurs de campanya que el candidat Obama va fer a New Hampshire:
“Hi ha un cor de cínics que ens han dit que això no és possible, i les seves veus es faran més fortes les properes setmanes. Ens han dit que parem i reflexionem sobre si el que diem es pot fer. Ens han acusat de donar falses esperances al poble. Però en la incerta història del que és Amèrica mai no ha estat fals parlar d’esperança. Perquè quan ens hem enfrontat a tasques immenses, quan ens han dit que no estàvem preparats, o que no calia intentar-ho, o que no es podia, generacions de americans van respondre amb un credo que resumeix l’esperit de la gent: Yes we can”.
desembre 6, 2009 a les 2:26 pm
Marc Arza,
ja que parles de l’article “Independentistes miops i editorials majoritaris” de Francesc-Marc Àlvaro, em permeto copiar el comentari que vaig enviar al respecte:
Benvolgut Francesc-Marc, d’entrada si mires aquí al costat esquerre de la pàgina veuràs una esquesta ben seriosa de la UOC que es contradiu força amb el teu escrit. Dius literalment que per aconseguir la independència “cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes”. Aquí, com sempre feu els de CIU, fas trampa, ja que de “catalanistes” en sobren perquè fins i tot sociates i peperos diuen que són catalanistes. Per tant, com catalanisme o nacionalisme són ara mateix paraules buides que no volen dir res i només les utilitzeu per entabanar la gent, aquí el que caldria és fabricar independentistes. I en això declaracions com la de Mas “un referèndum demostraria que Catalunya vol seguir sent espanyola”, de Duran “en un referèndum jo votaria No” o de Pujol “l’independentisme no té sortida”, són les actituds que més mal fan a la idea de la independència (de la presa de pèl de la “pluja fina” no cal ni parlar-ne) i això és fa des del catalanisme i el nacionalisme. Francesc-Marc, tu saps que només que el president Pujol digués públicament que ara sí que ja toca la independència, el procés es dispararia. Entre altres coses perquè tots els opinadors filoconvergents com tu mudaríeu el discurs derrotista seguint el líder espiritual i el procés ja seria absolutament imparable. En resum, Francesc-Marc, jo crec que el principal handicap que té la independència de Catalunya és precisament l’actitud ambigua de catalanistes o nacionalistes com tu, que per interès de partidisme polític no aposteu clarament per la independència (quan tots sabeu que és l’única solució) i reprimiu l’empenta del procés d’alliberament nacional. I per fer-ho teniu tots els altaveus mediàtics al vostre servei, mentre que l’independentisme és ignorat, menyspreat o insultat. Per sort ha aparegut l’opció de Reagrupament que té una estratègia clara i desacomplexada, que no fa volar coloms i que no es fàcil de rebatre si no és amb el silenci mediàtic.
desembre 6, 2009 a les 5:12 pm
vaja article mes decebedor,
i la teva proposta i la del teu partit quina és?
fàbricar catalanistes? explicants com
però si l’explicació pasa per donar el poder als delegats del psoe, ja te la pots estalviar, doncs ja la coneixem i no nomes no ens agrada sino que no i estem d’acord.
com diu en Xavier Roig, ens equivoquem d’estratègia, bé el que si és clar que E s’ha equivocat d’estratègia, doncs pensar que podeu fàbricar catalanistes desde el govern, aparentment sembla lógic,( sempre que és faci amb llibertat d’actuar) però clar la lógica s’acaba si és pensa una mica i no costa gaire adonar-se que els delegats del psoe poden pensar el mateix i no costa gens adonar-se si a mes s’els hi regala la majoria del poder i tot l’aparell mediàtic,
estratègies equivocades, hi tant, i mes si penseu que cal esperar altres generacions, doncs a la vegada estas donant temps als espanyols per continuar fàbricant espanyolistes.
estratègies equivocades, benvingut l’article d’en Xavier Roig, però la gent d’apeu ja fà temps que s’adonat, i no fà mes que retirar-vos els vots que ús van donar, ja que els vareu tenir primant l’eix nacional per sobre de l’eix d’esquerres i a mes desacomplexadament independèntista, però va ser pactar amb els espanyolistes que E és va girar com un mitjó (error estratègic, pewr no dir un altre mot)
no se l’edat que tens però pot ser que faci més anys que vota a ERC que anys deus tenir o gairabé i et puc asegurar que el meu vot sempre l’heu tingut per l’eix nacional, mai per l’eix d’esquerres i com jo tota la gent que conec, i son uns quants
com diu l’Albert, el que ens cal és fàbricar independèntistes, per poder aconseguir un estat, quan tinguem l’estat ja construirem la identitat.
desembre 6, 2009 a les 5:54 pm
Que la realitat no us espatlli un bon guió.
Un 10 Marc Aza.
desembre 6, 2009 a les 6:10 pm
Albert,
He intentat explicar a l’article que l’enquesta de la UOC no és fiable perquè no s’assembla a cap de les altres enquestes fetes anualment des de fa dècades i refrendades pels resulstats electorals a cada convocatòria. La opinió dels ciutadans no canvia de cop. No funciona així.
Catalanisme i independentisme no són el mateix, és cert, però Déu n’hi dó com coincideixen. Fins ara tots els independentistes, o gairebé, són catalanistes. El percentatge d’independentistes no nacionalistes (catalanistes), si és que existeixen, deu ser mínim i insignificant. Si creus que el país es pot canviar treballant sobre un segment tan petit de ciutadans tu mateix.
No crec que en Francesc-Marc Álvaro defensi la pluja fina d’Esquerra. Ell tampoc no espera miracles. Tampoc a cop de xec social que és el que propugnava ERC.
Bernat,
Convergència no és una persona sinó un grup heterogeni amb ambicions diverses. No sé si majoritàriament volen o no la independència, el que sé és que no la reclamen. Que volen governar? Espero! Quin partit més penós serien si no ho volguessin fer.
Jordi,
la construcció de la nació no és només cultural sinó un projecte complexe. Em permeto fer referència al meu post anterior al BGS: “República TV, manual de sobirania”.
Durruti,
Tan de bò tinguís raó. Ho sabrem ben aviat.
Gràcies a tots tres,
Marc Arza
desembre 6, 2009 a les 6:28 pm
Sergi,
L’optimisme és com l’OK (beguda de cacao dels anys vuitanta… ´-ja tinc una edat!-). És molt i molt bò però no fa miracles. En Guardiola coneix el seu equip i sap què pot exigir i què en pot esperar. Crec que el nacionalisme ha de fer el mateix amb sinceritat i sense apriorismes. Sense esperar que la resposta s’ajusti als propis desitjos.
Eliseu,
Sento haver-te decebut. Em sap greu! Ara, encara em sap més greu que m’etiquetis amb aquesta lleugeresa. D’on ho treus que soc d’Esquerra jo?
Josep-Empordà,
Gràcies!
Gràcies a tots tres,
Marc Arza
desembre 6, 2009 a les 9:12 pm
Marc,
L’enquesta de la UOC no fa sinó preguntar directament si es vol la independència o no, si la compares amb l’enquesta del CEO que inclou a més la opción federal ens dona que el percentatge d’independentistes (21.6%) sumat amb el de federalistes (29.9%) coincideix exactament amb el percentatge del 50.3% cosa que vol dir que quan es descarta la opcio impossible del federalisme (com ja ens ha deixat clara Espanya) tots aquests vots van a l’independentisme i penso que igual que va passar a Arenys molts unionistes no anirien a votar en cas d’un referendum. Fixa’t que l’enquesta del CEO no pregunta què votaria la gent, pregunta què vol per a Catalunya. Quan se’ls pregunta què votarien, com a la de la UOC el 24.6% no anirien a votar mentre que aquells que volen més autogovern si que hi anirien donant un sí aclaparador a la independència.
I jo penso que igual que ha passat a Montenegro un any després que siguem independents inclús els que se senten espanyols no voldran tornar enrere.
desembre 7, 2009 a les 11:48 am
Albert,
Això de considerar els partidaris de l’estat federal com a criptoindependentistes no és la primera vegada que ho sento i em sembla un disbarat de l’alçada d’un campanar. Més que res perquè l’enquesta de posicionament identitari, que forçosament hi ha d’anar en consonància, se situa a anys llum d’aquests números.
Això del federalisme és la resposta que dóna a l’enquesta l’esquerra il.lustrada però de separatista en té ben poc.
Jo vull un estat per Catalunya però si Montenegro ha de ser la referència no sé que pensar!
Gràcies i fins aviat,
Marc Arza
desembre 7, 2009 a les 2:30 pm
Marc,
T’equivoques. L’argumentació de l’apunt és errònia. No es poden comparar resultats de preguntes diferents:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/152908
Has caigut en la confusió interessada que molta gent en aquest país pretén, especialment els socialistes.
D’altra banda, crec que hauries d’evitar de posar en dubte la qualitat professional dels responsables de la UOC. T’hauries d’informar del tema de les enquestes abans d’opinar en públic en termes taxatius, que a més són equivocats.
desembre 7, 2009 a les 6:49 pm
Marc,
La mateixa existència de la opció federalista és una trampa, perque només es federen territoris sobirans lliurement i Catalunya no n’és pas de lliure. La única entitat amb sobirania reconeguda a l’estat espanyol és Espanya. Donar aquesta opció és una hàbil manera de fer diluir el pes real de l’independentisme a les enquestes. Espanya ja ha deixat clar que l’autonomia de Catalunya és la que és i punt i si pot encara ens treurà tota la que pugui.
Jo com a demòcrata que sóc m’agrada que la gent voti i si Espanya no ens deixa fer un referendum la raó és perquè ells saben que el “sí” guanyaria avui mateix. No vull formar part d’un estat a on està prohibit preguntar coses a la gent.
desembre 8, 2009 a les 6:25 am
Una mostra d’intoxicació.
Afegiria que és també exemple de qui està fora de temps i que no s’hi veu gaire. O això, o molta mala llet, que suposo es recolza en idees de dominis perduts dels que encara no és conscient qui així ho planteja.
L’únic que em sembla interessant és allò que diu sobre no desdibuixar. El que passa és que ho diu per dissimular el seu desdibuix. bf
febrer 7, 2010 a les 12:13 am
[...] a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta [...]