7001 malalties minoritàries
desembre 14, 2009 | 
Dessmond | 
Imprimir
Ahir fou el dia de la Marató de TV3 en aquest país. Com cada any per aquestes dates la televisió pública intenta sacsejar les consciències i les butxaques catalanes. El motiu sempre és encomiable, perquè tracta de vèncer una malaltia o altra. Aquest mitjà de comunicació dedica un dia a l’any a fer visible una problemàtica difícil de resoldre, si no és combat col·lectivament. Tothom és molt necessari en aquesta mena de batalles que ens proposa periòdicament TV3.
Enguany, però, el tema ha estat molt obert. Hem passat de tocar un cas concret de malaltia a intentar fer-ne front 7000. Són el que hom ha decidit batejar amb el nom de “malalties minoritàries”. És un conjunt de patologies desconegudes fins i tot per la mateixa ciència, que afecta al voltant de 400 000 persones a Catalunya. Solen ser greus o molt greus i generalment degeneratives. Majoritàriament són d’origen genètic, pel que és comú trobar més d’un afectat en una família per la mateixa malaltia. No deixa indiferent el que apunta la nostrada televisió, quan fa referència al dia a dia d’aquests malalts: “La qualitat de vida dels pacients de malalties minoritàries a vegades està compromesa per la falta o pèrdua d’autonomia”.
Un preàmbul com aquest em fa pensar que molt probablement aquí no n’hi ha comptada una que no és pas menor: les insaciables ganes d’esquerres per dividir, segrestar o anular aquesta nació. És un cas patològic digne de molt estudi i de no ser menyspreat. El dia que aquest país decideix saltar-se l’ordre vigent, també gestionat tripartidament, no hi pot faltar l’obsés que farà mans i mànigues per intentar anorrear una consulta, democràtica, el pecat de la qual consisteix en demanar la separació de Catalunya respecte d’Espanya.
Una acció que s’esdevé en 166 municipis catalans i que afecta a unes 700 000 persones no pot quedar reduïda a l’anècdota. O directament condemnada al forat negre de la informació que subministren els canals oficials. Per més que el dia 13 fou la diada de la Marató – sí, amb un propòsit molt lloable-, el que no pot quedar eclipsat o com a segon plat és la crida feta a un gran nombre de ciutadans amb l’objectiu de canviar el rumb polític d’aquest país.
Aquells que van manifestar-se en favor de vetllar la Marató, empesos per unes irrefrenables ganes de sotmetre el màxim de sordina al soroll que podrien fer els referèndums 13-D, tenen un problema gros. Perquè això d’intentar coaccionar la llibertat d’informació, dins d’un ordre basat en els termes democràtics, és greu. I passarà factura. Perquè la llibertat no es pot retallar cada cop que s’allunya d’un determinat somni polític, decadent o interessat. Aquell qui confon la democràcia amb un pastisset a repartir entre quatre col·legues, ho té difícil per subsistir. Aquesta incapacitat reiterada -i demostrada- per no saber sintonitzar amb els mínims que requereix el sistema, pot indicar algun principi de patologia no menor. L’obsessió per controlar-ho tot i molt particularment per demonitzar allò que no sigui políticament en clau espanyola, mereix atenció de ben a prop.
Afortunadament són minoria al nostre país els cassos com aquests. Esta ben clar que n’hi ha més d’un –i de dos- en la mateixa família ideològica amb brots semblants. I és abastament conegut que la primera conseqüència pel fet d’actuar al dictat d’Espanya és la de perdre totalment l’autonomia. Així doncs, i ben conscient de la meva ignorància científica, m’atreviria a contemplar la possibilitat d’incloure aquest fenomen com una patologia més en el sac de les set mil que la Marató té a bé intentar atacar. Mereix ser combatuda amb tota la contundència i des de qualsevol racó d’aquest país. És això o només queda acceptar la degeneració resignadament.
Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/
Etiquetes Política catalana | 
17 comentaris »
desembre 14, 2009 a les 7:45 am
Avui tinc un regust mossa agre-dolç i no estic segur de estar en condicions d’opinar, perqué no sé si l’encerto o l’erro.
Sobre la concepció de Pais dels tripartits d’esquerres, d’acord…sobre l’encotillament a que está sotmesa la democràcia tant a Catalunya com a l’estat espanyol, d’acord, però em costa molt de veure que la consulta d’ahir, més enllá de l’èxit intrinsic en el sol fet de que es dues a terme, tingui cap altre lectura positiva.
Ho sento molt, sé que és nedar contra-corrent, però és el que veig i així ho dic.
L’ùnica lectura possitiva que en faig, és que les xifres donen la raó al denostat partit nacionalista majoritari de Catalunya…mal que a alguns els hi pesi.
desembre 14, 2009 a les 8:08 am
Josep-Empordà,
Només que la televisió hagués dedicat els mateixos esforços que dedica, per exemple, a promocionar la Fórmula 1, la participació hagués estat tota una altra.
Toca anar fent camí. Com toca des de fa temps. I res de decepcions! No ens ho podem permetre.
desembre 14, 2009 a les 9:39 am
Benvolgut i admirat Dessmond.
No vull convertir aquest lloc en un dialec entre tu i jo, però una cosa si que tinc clarissima, i és que, quant es declaran hostilitats a l’establishment, no pots pretendre que aquest establishment t’ho posi fàcil.
Que la sobirania de Catalunya ha d’afrontar dificultats enormes, és quelcom que, al menys jo, ja fa temps que ho tinc clar, així que mai m’ho possaré com excusa. Jo, en aquest cas, faig com en Pep Guardiola, ja sabem a qué ens enfrontem i no valen excuses.
Per guanyar a l’adversari…en aquest cas, l’enemic, cal ser millor que ell, més habil, més intel.ligent i més fort, del contrari, perds, i Catalunya ja fa massa temps que perd.
Jo, que em llevo cada dia molt aviat, tinc per costum tenir opinió propia, i el que he opinat, és el que jo penso, sense cap tipus de retòrica ni consigna preestablerta per ningú, quant he expresat la meua opinió, ho he fet sense cap influencia dels tertulians habituals. Tinc per segur que al llarg del dia, les meues opinions serán rebatudes amb vehemencia, però, una de les coses negatives de la consulta d’ahir, és la següent:
Cada dia, llegeixo tota la prensa catalana, espanyola i una bona part de la internacional. Avui, no m’atreveixo a llegir la prensa espanyola. No ho faré, perqué no vull fer aumentar el meu grau d’emprenyamenta. Si haguessim assolit una victòria, aixó no passaria.
Cordialment.
desembre 14, 2009 a les 10:06 am
Josep,
Jo el que penso és que com tu dius, les dificultats seran moltes i no serà facil, però el que la jornada d’ahir ha demostrat és que tenim a l’abast la victòria, i no per demà o per demà passat, sinó per avui. Tot és qüestió de que qui té la força es posi d’una vegada per totes a treballar. Sense ambigüitats. Si des d’avui ens posem a treballar, ES POSEN A TREBALLAR, per la independència, aquesta s’aconseguirà la propera legislatura.
Se el que em diràs. Em diràs que ja es treballa per la independència, però jo discrepo. La única manera d’aconseguir la independència és que una majoria social la vulgui i ho expressi democraticament mitjançant un referendum o votant un programa electoral a les properes eleccions.
El fet mateix que es convoquesin les consultes i que del 30% de la gent que va anar la immensa majoria votes que si demostra que la societat ja està a punt. Només li falta l’impuls que donaria que un partit com CiU fes el pas endavant i es comprometes amb la convocatòria i/o declaració unilateral.
Bufen vens favorables que s’han d’aprofitar. Si ho deixem córrer, pot ser ja no tindrem cap altra oportunitat en molts anys. Les properes eleccions s’han de plantejar si o si com un pols entre independència o regionalisme i CiU ha de posicionar-se clarament en un dels dos bàndols.
Molt cordialment
desembre 14, 2009 a les 10:24 am
Benvolgut Joan,
Et considero un patriota, és per aixó que no voldria entrar en una discussió que no ens portará a en lloc, només dir-te que votis a Reagrupament amb total llibertat i que, com que tu no la votarás, deixis de dir-li a CiU el que ha de fer, perqué, ara per ara, fent el que fa, és la primera força politica de Catalunya.
De ser la segona o la tercera, sempre hi será a temps.
desembre 14, 2009 a les 10:45 am
Benvolgut Josep,
Votar a un partit o a un altre no te importància. No és el que cal discutir ara. El que te importància és el fet d’aconseguir la llibertat per Catalunya. Jo opino (és la meva opinió personal i no em cansaré de repetir-la fins que algú em demostri el contrari) que estem en un moment dolç que s’ha d’aprofitar i que per primera vegada tenim una oportunitat clara d’aconseguir l’objectiu. A dia d’avui jo votaria Reagrupament perquè és la única força política que ha assumit aquest fet. Però considero que el d’ahir demostra que si CiU ho assumís i treballés en la mateixa direcció, guanyaríem un temps preciós que no se si tenim.
Em sento amb el deure de pressionar, en la mesura de les meves possibilitats, a CiU tant com pugui. Perquè ells tenen la clau.
Per acabar. Com saps que si arriba el moment jo no votaria a CiU? Jo et dic aquí i ara que si a les properes eleccions CiU possa al seu programa electoral que si aconsegueix majoria proclamarà la independència al Parlament, jo els votarè. Sense dubtar-ho.
Perque jo no votaré un partit, jo votaré per la independència de Catalunya.
desembre 14, 2009 a les 1:36 pm
Jo només voldria demanar-li cordialment al sr Josep-Empordà que ens expliqués amb arguments convincents (és a dir sense intentar desviar l’atenció parlant del nefast tripartit) com es treballa per la independència de Catalunya des de CIU amb declaracions literals tan patriòtiques com la d’Artur Mas “un referèndum demostraria que Catalunya vol seguir sent espanyola”, de Duran i Lleida “en un referèndum jo votaria No” o de Jordi Pujol “l’independentisme no té sortida”. Moltes gràcies.
desembre 14, 2009 a les 2:08 pm
Donç guaita Sergi, molt fàcil, només has de veure la participació a les votacions d’ahir amb una mica de sentit comú, amb el cap fred i tenint en compte que l’ós dur de rossegar, la connurbació de Bcn. no va votar.
A la independència hi hem d’anar tots plegats, altrament seria fer el joc als espanyolistes que parlen d’independitzar una part de Catalunya de la resta…oi que ho entens?.
Malhauradament, si avui es fa un referendum d’autodeterminació amb tots els ets i uts, se’ns mengen crús.
Que si aquesta situació em satisfá. No, em neguiteija, però no puc obviar-la per molt que vogués que tot fos d’un altre manera.
I si, els independentistes d’ara, son tots fills dels 23 anys de CiU. Fa 30 anys, eram quatre i el caporal, ara, potser som el 30% de la població. Tot un èxit que cal continuar treballant (sense tripartit P$OEmontillista, off curse).
desembre 14, 2009 a les 5:22 pm
Qui diu que no tenim majoria? és que vol dir que l’abstenció és NO? d’on ho treieu?
Amics meus, l’abstenció no és pas gens ni mica el “no” el no amb prou feines arriba al 2%, aquest és el percentatge de catalans i estrangers empadronats que ha tingut ànim de dir que no a la independència de Catalunya, els altres empadronats no han dit que no, sabent que el SI arrasaria.
I qui calla otorga, per això els que encara tremolen davant castella, es van amagar sota les pedres i de tant en tant treien el nas per saber que feien elñs herois.
No seran a les fotos, ni a les llistes negres per a futurs represaliats, (creuen), com ha dit Lopez Tena, ell no assumeix els resultats que no siguin els altíssims que ha aconsegut l’organització, puc dir convergent? d’Osona.
I els organitzadors que els van expulsatr de la de novell nacional, n’haurien de prendre nota, i assumir els seus resultats més baixos.
En quan al la contraprogramación tripartita cal preguntar en veu alta sempre, per què venen els D’E a posar-se medalles, ja que són els contraprogramadors i els que oculten la notícia, ja va sent hora de clavar-los algun moc horal.
desembre 14, 2009 a les 7:35 pm
Després d’anys d’obscurantisme, crisi econòmica sense precedents, un govern central que està moribund, el fet de participar en una trucada a l’independentisme d’un 27% dels convocats, fa que sigui un triomf sobre la ignorància i la por general.
La cosa portaria a un altre camí, si es posés el mateix afany a fer una plataforma independentista, que es presentés a les properes eleccions catalanes amb la PREMISSA de declaració unilateral d’independència.
Seria una decisió de no tornar enrere, un camí sense retorn i de conseqüències històriques.
Els electors podrien jugar un paper de nens entremaliats i seguir a l’aventura més important dels últims tres-cents anys de Catalunya.
desembre 14, 2009 a les 7:47 pm
Josep-Empordà,
sabia perfectament que no series capaç d’argumentar res concret i sí que colaries el teu missatge (justificadíssim, això sí) d’odi als sociates, cosa que demostra que penses més en clau partidista que en clau patriòtica. Més que res perquè des de l’independentisme no hi ha defensa possible de les declaracions patètiques dels líders nacionalistes de CIU (altra cosa són els López Tena, Àngel Colom, Carme Laura Gil, Víctor Tarradellas…) I és que són frases derrotistes que, tant si ho vols reconèixer com no, les podria subscriure perfectament qualsevol pepero o qualsevol sociata.
Dius que “a la independència hem d’anar tots plegats, altrament seria fer el joc als espanyolistes…” Doncs sí, hi hauríem d’anar tots plegats, però resulta que Mas, Duran o Pujol no volen anar a la independència, ves per on!
Dius que “malhauradament, si avui es fa un referendum d’autodeterminació amb tots els ets i uts, se’ns mengen crús.” Jo ho dubto, però tu ho veus molt clar, potser perquè aquests mateixos líders de la teva estimada CIU, amb aquestes submisses declaracions estarien fent campanya pel No.
Diumenge a l’Avui, Salvador Cardús escrivia: “Als qui són contraris a la independència de Catalunya se’ls acaben els arguments civilitzats”. I jo afegiria benvolgut Josep-Empordà que als que tenen por de guanyar la independència de Catalunya (com ara CIU), també se li acaben els arguments civilitzats.
desembre 14, 2009 a les 8:01 pm
Això s’arreglarà aviat, companys, perquè ara, quan torni CIU al Govern, amb PP o PSC, tornarem a ser més a prop que mai de la independència, com abans del 2003. Els “d’E” només volem medalles? Potser com les mateixes que els de CIU i Reagrupament, no? En qualsevol cas, la qüestió Durruti és anar restant, primer restem ERC, després CIU, al final una escissió a RCat i tornem a començar… això se’n diu sumar.
desembre 14, 2009 a les 8:14 pm
CiU i ERC ja han dit avui que NO acceptaran una altre ILP per a fer un referèndum (informació apareguda al diari AVUI digital).
Per si encara hi havia algun dubte , avui ho han tornat a deixar clar.
Senyors i senyores, jovent, …. independentistes en general. És la SEGONA vegada que CiU i ERC rebutjen una ILP per a l´autodeterminació.
ÉS AIXÍ DE DUR: NO HI HA NI UN DIPUTAT INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA . NI UN.
Així doncs, com queda la cosa ?? … aquest , com a mínim, 30% de la població partidària de la independència no té , a dia d´avui, representació política al nostre Parlament botifler.
Vull deixar clar que amb un 30% d´electors que a les properes eleccions votin una opció independentista ho tenim guanyat. Sumant tots els vots del tripartit a les darreres eleccions sols tenen un 28%.
És a dir, si els catalans REALMENT ens volem creure això de la independència, únicament està a les nostres mans.
Les opcions hi són. Reagrupament + CUP + Maulets + Plataforma X + “quisigui” + …. , etc.
Els grans impediments tothom els sap:
1. LA INCAPACITAT TOTAL DELS SECTORS INDEPENDENTISTES PER UNIR-SE.
2. El quasi absolut control dels mitjans de comunicació per part d´espanyols i botiflers (fan molta pena TV3 i Cat ràdio -PSOE al 100%- ,El periódico, Vanguardia, etc…).
3. Que CiU i ERC diguin que són catalanistes i que hi hagi gent que s´els cregui!!! és increïble !!
4. La por a guanyar.
desembre 14, 2009 a les 8:43 pm
Potser només hi ha un 30% d’independentistes, però els resultats d’una votació són sobre el nombre de votants, no en el d’electors, per tant, en un proper referèndum de tot el país, ara per ara tenim ja un 40/45% dels vots. Estem en el bon camí, però ens queda molta feina a fer.
desembre 14, 2009 a les 8:43 pm
Potser només hi ha un 30% d’independentistes, però els resultats d’una votació són sobre el nombre de votants, no en el d’electors, per tant, en un proper referèndum de tot el país, ara per ara tenim ja un 40/45% dels vots. Estem en el bon camí, però ens queda molta feina a fer.
desembre 15, 2009 a les 2:00 am
Des dels 80’s, el primer líder polític que va posar d’actualitat i com a centre polític d’actuació l’assoliment de la independència de Catalunya és diu Angel Colom.
Està integrat, amb responsabilitats, a CDC.
Alfons López Tena, que ha demostrat que el seu model d’organitzció dels referèndum era el bó (doble participació a Osona, que als altres municipis), dona la casualitat, també, que sempre ha estat i es de CDC.
Seguim amb l’Eric. Amb més?
I estan plenament a gust. Ho diuen ells, no ho dic jo.
I no s’han complert les profecies dls falsos profetes que en aquest bloc deien i anunciaven una sortida d’en ALT, per anar no se sap on. Doncs la van cagar. Normal. Habitual.
A la comarca on sempre guanya més clarament CDC, (Osona) ha estat on, ahir, han anat a votar al refrèndum mes persones, en termes absoluts i relatius. I on s’ha duperat el 40% de participació.
Casualitat? Si, si, serà casaulitat, però la força política (CDC) majoritària a Catalunya, amb més militància i amb més sobiranistes, se n’ha tornat a sortir amb nota alta. Ben alta.
I en Alfons López Tena amb sobresalient.
Quina casualitat!!
Tranquils, que ningú d’ells espera reconeixements d’aqquests anticonvergents, o antimasos, o antiduran, en definitiva, dels “antis” que encara, com els vells beatniks, pul.lulen.
Uns fan la feina, ben feta, i altres segueixen criticant.
Cadascu fa el que sap fer.
Normal.
Cordialment,
Andreu
desembre 15, 2009 a les 7:17 am
Benvolgut David,
La força que segons tu te por a guanyar la independència, CiU, és des de fa 30 anys, la primera força politica de Catalunya…democràticament, amb el vot dels catalans, no dels marcians ni els venussians.
Segurament, a tu, mai et satisfará, però si que ho fa a la més quantitat de catalans que qualsevol altre partit, plataforma o xiringuito politic.
Tranquil, no els votis mai, que sense tu, son els més grans. Si algun dia veus la llum, millor, però mentres, dedicat a lo teu, i no cal que li diguis a CiU el que ha de fer, que de moment, prou be que ho fa.
Perqué, com t’he dit, ara per ara, és la primera força politica de Catalunya, de ser la segona o la tercera seguint els teus consells, sempre hi será a temps.