Per una política independentista
juliol 2, 2008 | 
Josep Sort | 
Imprimir
Em fa una enorme il.lusió iniciar aquesta col.laboració setmanal. I això per diverses raons. En primer lloc, perquè és un projecte col.lectiu on també participen persones a les quals respecto i fins i tot admiro. Són persones que he conegut únicament i exclusiva a través de la xarxa, i que molt probablement, sense ella, no hauria conegut mai. Qui diu que internet crea individus asocials?
En segon lloc, perquè em permetrà exposar les meves idees o propostes a una audiència espero que força extensa i interessada. I això, no ho dic per aconseguir més reconeixement i eventualment, “fama”, sinó perquè és necessari que els independentistes catalans debatim entre nosaltres sempre de manera constructiva.
I això em porta a un tercer motiu. Aquest projecte que ara comencem, parteix d’una idea de base que jo considero clau. I aquesta és la de que de sobiranistes o independentistes n’hi ha de moltes ideologies: en tenim de demòcratacristians, liberals, socialistes, socialdemòcrates, comunistes i fins i tot d’anarquistes. Aquesta riquesa ideològica del sobiranisme català, sovint s’ha intentat amagar. I això no és sa. No ha d’existir un monopoli ideològic del sobiranisme. Una nació no és una classe social, ni una empresa, ni una església, ni un sindicat. És molt més que tot això, i molt més complex. El repte és com arribar a consensuar una proposta sobiranista de caràcter transversal que no deixi ningú al marge, tret d’aquells que, naturalment, en vulguin quedar marginats. És a dir, dels que apostin per Espanya, és a dir, els espanyols.
Un cop assenyalades les raons per les quals m’il.lusiona participar en aquest projecte, passo ara a explicar, molt breument, com penso enfocar les meves col.laboracions.
En primer lloc, la meva col.laboració consistirà en una defensa abrandada de tota política independentista. M’explico. Darrerament s’han sentit algunes declaracions que vénen a dir que és independentisme allò que fan els independentistes. I penso que no és ben bé així. Fer política independentista és partir de la constatació que la independència, lluny de ser un somni, és una necessitat material inajornable, de manera que es tracta d’implementar les mesures adients per assolir-la de la forma el més immediata possible. Res de deixar passar deu, vint, trenta anys. Res de fantasmagòriques estacions federals o insostenibles patriotismes socials. I considero que és inajornable, precisament, perquè la submissió política i l’espoli econòmic a la qual estem sotmesos els prop de 14 milions de catalans i catalanes, no té paral.lel enlloc del món, si més no, del món desenvolupat. Fer política independentista, és doncs, jugar-se-la. Pels nostres fills, i pels fills dels seus fills. I naturalment, per nosaltres mateixos, per mi mateix, perquè vull viure i vull morir en una terra lliure, sense ser esclau d’Espanya.
En segon lloc, ja anuncio que, de forma puntual, alguna de les meves col.laboracions seran escrites en llengua anglesa. La raó és ben evident. Només aconseguirem la independència si comptem amb el suport de la comunitat internacional. Això s’ha vist molt clar en el cas de les accessions a la independència darreres (Montenegro, Kossova), i encara es veurà més clar en les processos actuals d’independència, a Escòcia, Flandes, el Quebec o a Euskalherria. Catalunya no podem quedar al marge, i per això, és imprescindible que difonguem els nostres plantejaments directament, sense mitjancers, que sovint no comparteixen els nostres objectius polítics. I per això cal que els independentistes catalans siguem capaços de comunicar-nos amb la comunitat internacional en la llengua franca actual d’aquesta comunitat, que no és altra que l’anglès.
Finalment, en aquesta col.laboració, tractaré, des del punt de vista temàtic, moltes qüestions, però, particularment posaré molt èmfasi en aquells elements que caracteritzen un estat, i que l’autonomia no proporciona de cap manera. M’estic referint, naturalment a àmbits com les relacions diplomàtiques, la defensa i la seguretat, el poder judicial. Ja fa molt temps que recullo reflexions al respecte i penso que ara és el moment de donar-les a conèixer, si més no les més madures.
Bé de moment, això és tot. Espero que aquest primer post us hagi interessat i que al llarg de les properes setmanes poguem mantenir un debat constructiu al voltant de tot plegat.
Josep Sort, 02.07.2008
Etiquetes Política catalana | 
23 comentaris »
juliol 2, 2008 a les 12:15 am
God damned, Josep, is it just like this as we will get it.
Clearly clear.
Salut i independència,
Cesc.
juliol 2, 2008 a les 12:28 am
En voyant un autre coté de la qüestion, est ce que peût étre que aucunes autres langues (apart l’anglais) seran bien venues dans le blog?
Personne peût se rapeller que presque demi milion de catalans son occupés en cet moment par l’état français.
C’est mieux n’écrire pas avec la langue du diferents colonnes (espagnol et français, bàsiquement)?. Les français sont plus rasonnables que les espagnols?
Oh! bien sûr, il y a plussieurs questions sur les langues étrangeres dans cet blog!.
Jordi
juliol 2, 2008 a les 12:37 am
Felicitats per l’inici d’aquest esperem que històric bloc.
Pel país!
juliol 2, 2008 a les 12:46 am
I am just wondering why you are not linking this post to your own blog. It should be cross-linked, just to increase the viewers on its first step, and multiply them also from there.
But I am just taking care after you, the webers, and you youselves and success.
Salut i independència,
Cesc.
juliol 2, 2008 a les 1:43 am
Qualsevol iniciativa per aconseguir que Catalunya sigui un País és ben rebuda.
Espero i desitjo que sigueu un punt de referència per poder debatre, discutir i o aportar nous punts de vista de tots els sectors catalanistes del País!
Molta felicitats
juliol 2, 2008 a les 2:21 am
Promet, això promet!!
juliol 2, 2008 a les 5:12 am
Atès que parleu en Català, veurem què.
Si parléssiu en allò que no entenem (i que tanmateix molts de mitjans de Catalònia s’entossudeixen a emprar, perquè tots els Catalans educats – ço és, els qui sabem un pam de llengües, mes no ens passa pas pels botons saber la de l’enemic – ens quedéssim a les escapces), llavors ni què.
Oi?
[nota: què vol dir "retrasar"? Comencem bé! Comencem endarrerits!]
juliol 2, 2008 a les 8:58 am
[...] Sort Jané, profesor de la Universidad Ramon Llull, el 2 de julio de 2008 en El Bloc Gran del Sobiranisme: ‘El reto es cómo llegar a consensuar una propuesta soberanista de carácter transversal que [...]
juliol 2, 2008 a les 10:57 am
gran ideia aquesta obertura dels nostres ideals, però no podries ficar el text en català i després en angles? el meu angles es mou per la corda fluixa! jijii
juliol 2, 2008 a les 10:59 am
Ara mateix, el Josep Sort està a la meva dreta
juliol 2, 2008 a les 11:19 am
Aquest bloc té una única pega, i és el pop-up o com es digui de propaganda que et salta quan el visites. Ja sé que n’hi ha prou amb un bloquejador (o potser no n’hi ha prou) però és un conyàs! Recordo que una vegada ja li vaig comentar al Gustau Navarro i ara fa poc m’he trobat gent que em comentava que no visitaven el seu bloc per aquesta raó, i de fet des de fa temps jo tampoc… Per tant, si no ho eviteu pot ser que amb vosaltres passi el mateix, que sabent que de resultes de la visita ens sortirà propaganda de Vueling al final ens n’atipem. Emm sembla que aquesta publicitat l’activa el comptador de visites. Probeu de fer servir el que uso jo, per exemple, que no activa cap pop-up de publicitat.
juliol 2, 2008 a les 11:19 am
“Posaré molt èmfasi en aquells elements que caracteritzen un estat, i que l’autonomia no proporciona de cap manera”, diu Josep Sort, senyalant implícitament que l’objectiu final de l’independentisme és la constitució d’un estat propi.
Les estructures estatals han estat desacreditades sobretot per aquells la ideologia dels quals és predominantment àcrata. Fins i tot Nietzsche en “Així parlà Zaratustra” mostrava la seva aversió per l’Estat: “Se’n diu ‘estat’, del més fred de tots els monstres freds. Fred és també quan menteix: i aquesta mentida llisca de la seva boca: ‘Jo, l’estat, sóc el poble.’ ”
Hi ha gent que, per tal de desinflar-nos en les nostres pretensions sobiranistes, s’expressen així: “Què voleu, alliberar-vos de l’autoritat d’un estat per caure dins de la d’un altre?”, i amb això volen donar a entendre que tots els estats són iguals. Tanmateix, per què suposen que qualsevol estat ha de funcionar de la mateixa manera freda i autoritària que senyala Nietzsche? Per què un estat català ha de ser tan insensible, antidemocràtic i indesitjable, sobretot per nosaltres els catalans, com ho és l’estat espanyol? Imaginem que una dona se separa del marit per maltractaments o altres causes també insuportables; o potser és el marit qui necessita sortir d’un infern que l’impedeix qualsevol mena de realització personal; això significaria que el matrimoni és en si mateix fred, mentider o monstruós?
Precisament, l’experiència que hem tingut d’un estat indesitjable ens conduirà, molt probablement, a la construcció d’un nou estat propi, i que veritablement representarà el poble català.
juliol 2, 2008 a les 11:21 am
Em sembla una iniciativa molt bona. Intentaré llegir-vos a tots durant tota la setmana, sigui en català, francès, anglès o italià (en espanyol no, siusplau).
Cal trobar aquesta transversalitat, buscar ponts, punts d’unió, mirar cap al futur, deixar discrepàncies passades. I un cop superat el pujolisme i el fracàs del federalisme, unir-nos tots caps el projecte de l’independentisme.
salut
Esteve
juliol 2, 2008 a les 11:45 am
Sr. Sort, escriu voste que “… de sobiranistes o independentistes n’hi ha de moltes ideologies: en tenim de demòcratacristians, liberals, socialistes, socialdemòcrates, comunistes i fins i tot d’anarquistes.” Doncs em sembla que aixo no es res de bo. Es cosa demostrada al llarg del segle XX i encara mes els ultims anys que la esquerra, educada en l’ideal universalista del marxisme, no pot ser independentista, de fet ni tan sols autonomista. Sense anar mes lluny, el partit que abans era ERC ara ja es nomes E, i un dels seus membres, ara secretari de la Generalitat per a Immigracio, ha anunciat mesures de foment de la immigracio, que em sembla que es l’ultim que els catalans necessitem. Al Pais Basc un partit nomenat Ezquerra va passar pel mateix proces: de la independencia al PSOE. Repetirem ara amb les CUP o aprendrem del passat?
juliol 2, 2008 a les 11:50 am
Fer un bloc amb moltes ideologies…, sense classes socials, d’acord!
Si cal crear ideologia nacional, imprescindible per a la independència. Serà un bé si aconseguin cohesionar-la.
Aniré puntualitzant!
juliol 2, 2008 a les 12:31 pm
En este foro se censuran las opiniones diferentes. Tenéis lo que os merecéis.
juliol 2, 2008 a les 1:12 pm
Fantàstic article.
Salut!
juliol 2, 2008 a les 2:06 pm
Bona sort, Josep. Espero que us vagi molt bé. Les teves opinions sempre són ben sucoses.
juliol 2, 2008 a les 4:55 pm
Des d,Alemanya ens desitjem tots plegats que un dia el nostre somni es faci realitat i que consegueixim la nostra soberania com altres pobles ho han conseguit.I aquells que no estiguen d,acord que pacificament fotin al camp al pais que estimen que ningú els trobera a faltar.
Si algun català voll vindre a
Alemanya es pot posar en contacte amb nosaltres.
juliol 2, 2008 a les 9:16 pm
En castellà també es pot parlar de sobiranisme, malament anem si de bon inici ja excloem llengües que ens ajuden a internacionalitzar la lluita. El mal el fan les persones no els idiomes. Si som transversals que es noti!
Salut i independència!
juliol 2, 2008 a les 10:41 pm
Jo potser és que sóc pessimista de mena però em sembla que amb la composició de la societat catalana és molt complicat obtenir una majoria que suficient per tenir prou pes per aconseguir alguna cosa.
Felicitats pel bog!
juliol 3, 2008 a les 12:10 am
A l’ ecspanyol ja s’ ho tradueixen. Jo amb ecspanyol ja no em dono ni de baixa de res, ho faig en català i per buro-fax. Guanyo temps i autoestima.
Em consta que els flamencs admiren la nostra bombolleta…fer-ho en anglès els pot ajudar. Ells voldrien participar amb nosaltres, més que no pas amb escocessos que els veuen molt verds.
Els flamencs són més nacionalistes que els bascos, però, una mica menys que els sionistes, són puristes, no són assimilistes com nosaltres, que sempre deixem triar cadira al que ve a sopar a casa. Però, vaja, l’ Arnera diumenge pot fer un post que pot agradar a el V-AN i que l’ escampin.
De fet Josep, quan parlem de transversalitat, no és tant a nivell de catalanitat estricta, com de comunió internacional.
Els Estats Units d’ Europa, i no aquesta pantomima de bloqueig sistemàtic, els EUE és el que ens convé, i els europeistes ho saben, són aquests els aliats. Els que saben que els estats-nació són llast d’ Europa, i a mi que em toca córrer món, sé que a Europa li cal un procés federalitzant d’ unitats administratives eficients.
Salut i independència.
Cesc.
novembre 12, 2008 a les 2:49 am
Josep, un plaer llegir el teu primer article quatre mesos llargs desprès.
10Mil salutacions.