Cicles polítics i respostes ciutadanes
agost 21, 2008 | 
Xavier Mir | 
Imprimir
La qüestió del finançament va camí de seguir el mateix procés que l’Estatut. De fet, n’és un epíleg i és alhora una prova que l’Estatut no s’hauria d’haver aprovat després del ribot socialista perquè no era el text que catalanes i catalans necessitàvem. Ara es diu que és millor no arribar a cap acord de finançament abans que arribar a un mal acord. Amb l’Estatut era el mateix, però només ERC va ser coherent i es va plantar. Els altres partits deien que era el millor de la història. Ara veiem que era tan bo que va deixar mal resolta la qüestió del finançament, que dos anys després encara cueja i, com deia, amenaça de fer-nos veure (i viure) una repetició del cicle polític.
Després de l’acord del 30 de setembre de 2005, la idea bàsica i unànime era la importància de mantenir la unitat. En aquell moment, el PSC ja va trencar aquella unitat en anunciar que, tan bon punt es canviés la camisa del PSC per la del PSOE (visca l’honestedat socialista!), faria esmenes al text que acabaven d’aprovar. Ara Castells ha lluitat perquè tornéssim a tenir unitat, i ho havia aconseguit, fins i tot l’havia ampliada al PP, i hauria aconseguit la unanimitat del Parlament si no hagués estat pels quatre despenjats de Ciutadans, que fan lleig fins i tot per això.
Però de cop i volta torno de Prada de Conflent, on la Xarxa de Blocs Sobiranistes ha coorganitzat amb la UCE una jornada de blocaires amb taller de blocs inclòs, i em trobo que Joan Saura s’hi ha repensat, que ja no demanarà la compareixença de Zapatero perquè es veu que s’ha reunit, ell tot solet, amb una ministra espanyola amb qui deu tenir una bona relació personal. Al·lucino mandarines amb la nefasta, estúpida i negligent jugada de Saura.
Com no podia ser altrament, l’opinió política nacional deplora el seu minúscul, inapreciable sentit de la política, i aquí sí que hi ha unanimitat. Si algú ha trobat un sol article o apunt on es defensi el gest de Saura, que n’avisi amb un comentari aquí mateix o allà on vulgui. L’Avui fa una enquesta i el 95 % de més de 3.500 lectors diu que no hi està d’acord.
Però quan semblava que tot quedava en una pèssima patinada de Saura, i després que el vicepresident Carod hagi lamentat la jugada d’ICV, surt Jaume Bosch i afirma que no és un acord de Saura o d’ICV sinó del Govern de Catalunya, perquè, segons ell, Montilla n’estava al corrent. Pitjor encara. Si Montilla hi va donar el vistiplau, això vol dir que Saura només ha estat l’executor de l’ordre i que la responsabilitat en el trencament de la unitat és del Molt Honorable José Montilla. Això, insisteixo, és el que ha dit Jaume Bosch segons ho he pogut sentir a Catalunya Informació. Com us podeu imaginar, considero urgentíssim que Montilla aclareixi en persona si avala el trencament de la unitat. Si és així, immediatament després hauria de ser el conseller Castells qui fes declaracions en la seva qualitat de màxim impulsor d’aquesta unitat ara trencada.
Les declaracions de Bosch ens porten a un carreró sense sortida: o Saura és expulsat del govern per negociar en nom d’aquest un acord no consensuat ni amb els altres dos partits ni amb la resta de forces que s’hi havien sumat des de l’oposició, o és Montilla qui ha de presentar la dimissió i convocar eleccions anticipades.
I de tot plegat en surt una nova pinça que converteix ERC, un cop més, en l’única força al govern que és coherent amb els seus compromisos, tal com va passar amb l’Estatut. Realment, la política catalana deu ser cíclica. Però cal recordar que aquell trencament de la unitat, que Mas va acabar sentenciant aleshores, va donar peu a la PDD i a dues expressions massives de rebuig per part de la ciutadana. Curiosament, el setembre comença amb tres convocatòries a través de les quals la ciutadania podrà tornar a expressar el seu rebuig: el dia 7 la PDD convoca un acte davant la Ciutat de la Justícia a l’Hospitalet de Llobregat, el dia 9 a les 9 del vespre hi ha convocades concentracions de 9 minuts a tots els ajuntaments dels Països Catalans, i el dia 11 Sobirania i Progrés ens demana una participació massiva en la tradicional manifestació de les cinc de la tarda. Es pot triar, però millor si es fan totes tres coses.
Etiquetes Crisi institucional | 
24 comentaris »
agost 21, 2008 a les 8:22 am
Quan la destral entra al bosc els arbres es diuen els uns als altres per a tranquil·litzar-se, no hem de preocupar-nos el mànec és un dels nostres.
Cada nou episodi de l’estatut, del finançament, o de l’aeroport o del que sigui ho veig hem recorda més aquesta història. Hem de passar de tots els partits polítics institucionals, de tots sense exepció, no n’hi ha cap ni un que es salvi, ni ERC ni CIU, ni ICV ni molt menys el PSC, son tots uns mestres de l’engany de l’il·lusionisme i de dels trucs de mans. Tots tenen por patològica a enfrontar-se a espanya, i la por els fa fugir. Hem de començar sols sense ells creieu-me és l’únic camí.
agost 21, 2008 a les 8:32 am
Xavier Mir, ERC ha esta coherent aquesta vegada perque, l’han enganyat(com sempre)pero no va swr coherent quan ens va imposar el Montilla de President, i ara ens a trait. Si vol esmenar-ho, pot trencar amb el tripartit i anar a unes eleccions, ja veuriem tots aquests sociates espanyols que farien. Ho fara?
crec que per ERC es mes important
esta manant, encara que sigui contra els seus votants i Catalunya.
agost 21, 2008 a les 9:45 am
Tot plegat (Estatut, aeroports, finançament…) fa evident la desconnexió entre els interessos dels partits polítics i els interessos dels ciutadans, que ja fa decennis que s’està produint en el món democràtic i que en el cas de Catalunya, amb els problemes amplificats pel fet de no ser Estat, és especialment sagnant.
Crec que la resposta a aquesta desconnexió, i per tant la via alternativa per poder portar a la realitat la voluntat popular, són les organitzacions civils, constituïdes al marge del sistema de partits polítics.
En els darrers anys, al nostre país n’han aparegut de ben potents amb la voluntat d’aconseguir la nostra sobirania (pdd, sip…). Considero que per aquesta via es pot aconseguir la cohesió i la pressió necessàries per obligar els partits nacionals a emprendre de forma seriosa l’entrada del full de ruta cap a la independència a l’agenda política.
Ara bé, cal d’una banda que les organitzacions cíviques guanyin pes demogràfic (això ja està succeint) i d’altra banda i sobretot, cal evitar la seva divisió i/o els enfrontaments entre elles o entre les seves faccions internes: ja s’estan albirant algunes baralles i cal neutralitzar-les immediatament si no es vol perdre la força potencial de la societat catalana, diluint-la en una còpia civil del sistema de partits polítics.
agost 21, 2008 a les 10:00 am
Xavier,
Em permetràs que discrepi una mica sobre la “coherència” d’esquerra.
És cert que l’estatut no s’hagués hagut d’aprovar un cop retallat, personalment crec que el millor que es podria haver fet es retirar-lo i negar-se en rodó a seguir tramitant una llei escapçada, però fins ací arriba la seva coherència.
Mantenir al capdavant de la Generalitat de Catalunya a aquells que han escapçat l’Estatut no se fins a quin punt és coherent.
Les declaracions dels dirigents d’esquerra són directament un insult a la ciutadania, entenc que han de justificar el fet de mantenir el govern tal i com està, però llavors no diguem que és coherent, bé excepte que per coherència entenguem el fet de no trencar el govern, passi el que passi.
No se si en aquests moments tota la classe política catalana està fora de joc o els estan fent el joc als socialistes, però tan és, qui perd és Catalunya i això ens hauria de fer reaccionar d’una manera unànime i radical, però no, fer pinya és una cosa que, pel que sembla, els catalans només ho sabem fer quan aixequem castells, després tothom va a la seva, ens escindim en incomptables grups i plataformes per reivindicar el mateix, això si, cadascú en un lloc diferent, a una hora diferent i sense voler anar amb els altres, no fos cas.
I clar, a Madrid es descollonen de riure.
En aquests moments, la coherència ha marxat de vacances, no només la d’esquerra, la de tots els catalans.
I per no variar, reprenc la meva idea fixa, a voltes pot sembla que només tinc una sola idea, però per a mi, més enllà dels projectes polítics, desenvolupament de plans d’actuació, estratègies i tàctiques, la diferència entre assolir la independència o quedar-nos com estem està en el fet de la unitat dels catalans. Mentre no siguem capaços d’anar tots junts, de deixar de marcar diferències a veure qui es més catalanista o qui està en possessió de la veritat absoluta, no anirem enlloc.
agost 21, 2008 a les 10:56 am
Bona anàlisi,
però hi ha dos matisos:
Primer que l’executiva d’Esquerra en aquells moments volien acceptar l’Estatut retallat amb un Si crític (Carod i Puigcercós dixit) però fou la militància que ho va impedir, malgrat tot, en el Senat Esquerra podia impedir que l’Estatut fos aprovat i en canvi va votar a FAVOR!. Per tant estic d’acord que ERC fou coherent, però no en canvi Esquerra.
Segon, Esquerra en aquests moments, té una línia vermella que ja s’ha deixat trepitjar amb la tercera hora del castellà i ara amb el finançament ja l’està començant a trepitjar-la. Com pot ser coherent Esquerra si el seu grup de parlamentari a Madrid en Herrera, diu tot el contrari del que diu en Riado. Que estan dins del mateix grup parlamentari!, la coherència seria que primer que trenquessin el pacte amb Iniciativa a Madrid, i segon que com dius tu Xavier, que en Montilla sortís a donar explicacions si estava al corrent (que segur que ho estava) per desprès demanar la seva dimissió per haver anteposat en ZP als interessos de Catalunya!.
Per desgràcia, segur que no faran cap de les dues coses, miraran de trobar alguna excusa per continuar igual. Al final potser es trobaran amb unes eleccions anticipades que en Montilla aprofitarà per guanyar els vots dels que perdran Esquerra i Iniciativa, junt amb l’abstenció i potser un regalet de darrera hora d’en ZP. He escrit un post al meu bloc al respecte.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103711
Salut!
Salut!
agost 21, 2008 a les 11:21 am
ERC nomes coherent amb la seva voluntat de agafar-se a la cadira i als seus beneficis fins el final, encara que sigui a canvi de permetre sense dir ni mu que en Montilla desmonti el pais.
agost 21, 2008 a les 11:42 am
Aquest dies escolto per la TV comentaris, que fan al matí la gent, sobre tot això i cada vegada estan més enfadats. A la gent no se la enganya. Cada cop es senten més estafats per els nostres polítics. No entenc com no es donen compte. Això té que passar factura un moment o altre. Hi han molts desencisat que diuen que no aniran a votar. No veig com acabarà tot…
agost 21, 2008 a les 12:32 pm
Per trencar la unitat Catalana:
SAURA DIMISSIÓ
Per donar la priopitat d’un acord pels interessos de seu partit contra els interesos de Catalunya:
SAURA DIMISSIÓ
Per no exigir explicacions al president ZP per un incompliment d’una llei organica espanyola:
SAURA DIMISSIÓ
Per trencar la unitat d’acció a Madrid amb Esquerra:
SAURA DIMISSIÓ o Esquerra ha de sortir del Govern per no ser consultats i ignorar-los d’aquest fet pel desplegament de l’Estatut, excepte que Carod estigues informa’t, despres CAROD DIMISSIÓ per no informar la Direcció!
agost 21, 2008 a les 2:33 pm
Josep M. Cullell diu que CDC “no pot ser l’independentisme”
“El que és intel·ligent avui, per aplicar l’Estatut, és la coalició CiU-PSC, dos partits de govern.”
http://politica.e-noticies.cat/josep-m-cullell-diu-que-cdc-no-pot-ser-lindependentisme-20023.html
Evidencia: el que compta son els vots.
… o no.
agost 21, 2008 a les 3:31 pm
El que compta son els vots i, per damunt de tot, acostar-se als que manen.
Pel que sembla, aquesta es una característica comú als “actuals” líders dels partits “catalanistes”.
Això em reafirma en la idea de que es la societat civil la que, de fet, acabarà prenent les regnes del moviment sobiranista fins que ERC i CDC (?) connectin d’una vegada, amb els interessos reals del poble català.
Com va dir en López Tena a El Punt (Catalanisme i realitat http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2928329 ), sense independència no podrem fer res de res.
agost 21, 2008 a les 4:21 pm
Per al bon polític el més important, no es fer o no fer-ho; és conservar el seu “status”. Si els votants de torn els feren canviar cada quatre anys, estarien més por la llavor per la qual han estat votats.
agost 21, 2008 a les 5:00 pm
Primer de tot aclarir que no sóc el Jordi del primer comentari.
D’acord hi ha un inepte que hauria de dimitir, en Saura, però, el que cada cop em fa més por és en Montilla, dèien abans: “se les mata callandu” i una l’altra estratagema és “tirar el roc i amagar la mà”.
Noticies per mi greus es diuen amb boca petita (no sigui esbalotem el galliner), per exemple l’esmentada que fa referència l’article (comentaris de’n Jaume Bosh9, D’altres no són del tot clarificades ¿En Montilla(PSC) va dir que votaria a favor dels pressupostus de l’estat?.
Aquest home, tal com vaig dir un dia, per mi fa una feina de Maquiavel excel·lent pels seus interessos (PSC-PSOE-Espanya) està demontant el país, desfà qualsevol intent d’unitat (això sí, gràcies Saura!!¿Per què no t’acabes fent socialista?. Però repeteixo “el que fa la feina callada” (Montilla)mereixeria, també ho vaig comentar que anessim a tirar tomàquets a la Generalitat (¿o a partir d’ara en podem dir “Governació civil”?)
agost 21, 2008 a les 5:26 pm
L’article és bo i agraeixo l’anàlisi que fas de la situació actual de la política d’aquest país. Jo no tinc massa possibilitats d’informar-me i aquesta mena d’escrits em posen una mica al corrent. Ara bé, després de llegir els comentaris que estan sorgint al respecte, veig que hi ha un clam gairebé unànime de desconcert i de rebuig a la pantomima política que ha convertit el nostre govern de la Generalitat en un circ.
Hi ha un dels comentaris, crec que és el primer, amb el qual estic completament d’acord. És hora de que els nostre governants i representants polítics se n’adonin que no som un ramat de xais. A la societat no se la pot estar mentint i enganyant sistemàticament i d’una manera tant barroera. El poble està cansat de tanta vergonya, de fer tant el ridícul i això no pot seguir així. Per tant, (jo ja fa molts anys que ho faig) cal passar de tota aquesta parafernàlia i posar-nos a treballar solets, que ja en sabem prou.
Potser, una de les jugades que més faria trontollar a l’invasor seria veure com la societat catalana actua pel seu propi compte, menystenint les maniobres dels partits polítics i del govern que ara ja tenen tant ben domesticats i submísos.
agost 21, 2008 a les 5:33 pm
ERC nomes ha sigut coherent en el seu afany de no mullar-se en res que la pogiues perjudicar en el seu principal interes de continuar llepant poder i nómina. El principal culpable de la situació actual va ser en Carod al facilitar el nomenament d’en Montilla. o el que es el mateix, del PSOE enemic de Catalunya.
agost 21, 2008 a les 5:36 pm
Jo crec que el que es pot dir d’ERC es que estem parlant d’uns polítics botiflers al servei d’Espanya.
MISERABLES…Si us plau no insulteu (admin)agost 21, 2008 a les 6:08 pm
Penso que a aquestes alçades de la comèdia només hi ha una sola cosa que pot justificar la presència d’Esquerra al govern, i que és la tramitació de la Llei de Referèndums. Estic convençut que aquest és un text de vital importància per a la causa independentista, i que per si sol justificaria la presència d’Esquerra al govern durant aquesta tardor; més enllà d’aquí o de la seva aprovació, al govern de la Generalitat no penso que hi hagin de fer res més.
agost 21, 2008 a les 6:57 pm
Si la llei de Referèndums és la unica cosa que justifica el tripartit, ara si que podem començat a fer les maletes i exiliar-nos! Primer va ser la llei de la Dependència, una llei sense pressupost, i ara només un govern per aquesta llei? Si aquesta llei està ja preperada, doncs a presentar-la i sino eleccions i el proxim govern aplicar-la que és llei organica del nou Estatut.
Jordi, el dia de la Diada portaré el cistell ple de tomàquets i faré parada davant de la Governació civil de la Generalitat, o fer parada a Sant Boi?!
Salut i amunt les atxes!!
agost 21, 2008 a les 6:58 pm
Els partits formen part de la política espanyola. La política espanyola és el seu medi. Dins aquesta política han nascut, amb aquesta viuen i amb aquesta han de morir. Són a anys llum de la política sobiranista. Ni tan sols hi disposen de discurs. L’SNP ja ha perfilat el seu projecte per Escòcia i en conseqüència hi treballa. Ni ERC ni CiU són homologables a l’SNP. A partir d’aquí res més i seguim amb la política espanyola. La sortida és generar treball apartidista on es decideixi el projecte del nou estat. Principalment són necessàries una Conferència Constitucionalista, una Conferència Econòmica, una d’Afers Interns i altra d’Afers Exteriors. Les conferències hauran de resoldre el projecte i presentar-lo a la societat catalana així com internacionalment. Una Conferència General formada per tota la representativitat civil que s’hi avingui, avaluarà el projecte i aquest serà assumit oficialment. Els partits l’acceptaran o no, aquest és el seu problema. La Conferència General, amb o sense els partits, formarà un grup polític exprés amb personal solvent i representatiu. No diguem que això és fragmentar el sobiranisme, perquè aquest no existeix parlamentàriament: la prova és l’absència de projecte i la frivolitat. El Partit de la Conferència General treballarà des del parlament de Catalunya per obtenir la mínima majoria necessària per moure la fitxa internacional. Els consensos i les unanimitats no existeixen. No es pot convèncer qui no vol. La democràcia és 50%+1. El poble vota i la Conferència General fa crèixer el projecte fins assolir-lo. Penseu que ERC o CiU aniran a parlar de construcció estatal al consell general de “la Caixa”, de Gas Natural, etc?. Amb quin prestigi? Amb quin projecte?. Com s’introdueix el debat sobiranista dins el sector econòmic si no és des de la independència política, amb un projecte solvent i homologable?
Retornen CiU, el PSC, etc, els seus crèdis a “la Caixa”?.
Sobiranisme Pragmàtic=Projecte Econòmic+Projecte Polític Internacional.
Salutacions!
agost 21, 2008 a les 9:22 pm
Em sembla Manel que trobaries moltíssima gent disposada a participar a les Conferències. Jo fa molt de temps que aquesta és una via que caldria treballar.
agost 21, 2008 a les 10:35 pm
Ok Oriol. Penso que aquesta seria la via pragmàtica. L’independentisme dins els partits actuals és una opció personal d’alguns però oficialment és esoterisme. En línies generals no veig cap altra solució. Una Conferència General amb suport de plataformes, cercles, associacions, etc, i amb projecte d’estat obtindria representació parlamentària al mateix temps que deixaria obsolets els partits clàssics. La novetat i l’objectiu comú són oxígen pur. Penso que els memorials de greuges i les queixes han de liquidar-se: construcció i aportacions pràctiques. Bona nit.
agost 22, 2008 a les 10:22 am
El poder diu: tothom té un preu, no és que tothom tingui un preu, és que van tantejant fins al moment que troben un judes. El que desmobilitza al poble és que sigui un d’ells mateixos el que els traicioni. Si no surt pas un moviment social, fora dels partits però,amb voluntat de presentar-se als comicis, no farem res.
Això sí,amb uns estatuts que permetin renovar la cúpula, siguin càrrecs electes o no, quan es es desviïn del programa.Que tots els adherents tinguin la ideologia que vulguin però, que no s’esplicitarà fins que tinguem la independència
agost 22, 2008 a les 12:22 pm
Molt interessant l’aportació de’n Manel Picó.
Això és un full de ruta, un projecte de futur, una alternativa amb cara i ulls, fora dels partits oficials, que pel que sembla sols pensen en els interessos propis, enlloc dels dels catalans.
agost 22, 2008 a les 3:53 pm
[...] gent de l’entorn del sobiranisme/independentista veu a prop la independència del Principat. Si és cert que s’aprecia que [...]
agost 22, 2008 a les 11:14 pm
Benvolgut Manel Picó,
Les “Conferencies” que proposes son molt atractives però, no creus que serien, a la llarga, com els partits polítics?
A banda de la “bona gent” (no necessàriament qualificada), no creus que serien una nova oportunitat per als que no han assolit els seus objectius “personals” dins dels partits polítics?
S’hauria d’impedir l’accés a tots els polítics actuals? Quines serien les credencials que tindrien que presentar per ser admesos? La seva experiència i capacitat no els acabaria situant de nou al front?
Si vols, son preguntes retòriques, però que jo mateix em faix.
Em sembla que l’altre camí es la proclamació de la República Catalana i obrir un període constituent.
… o no ;)