Reagrupament, foc nou per cremar la barraca
febrer 6, 2010 | 
MArza | 
Imprimir
Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.
Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.
El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.
Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.
Marc Arza / catalunya.ffw
Etiquetes Reagrupament | 
30 comentaris »
febrer 7, 2010 a les 1:06 am
Preocupantment clavat a la diana, qui vol un parlament de bois escauts, trapelles innocents, que no purs, d’enfadats perquè el món no és pas com volen ells ni saben com portar-lo.
Són els que s’autoanomenen burro emprenyat català, una colla de perdedors, si no hi ha miracle.
febrer 7, 2010 a les 8:18 am
Com que la mùsica que sortia de Reagrupament m’agradaba, m’he esforçat molt de seguir els monòlecs del Dr. arretero, per tant, he assistit a uns quants acompanyat algunes vegades per l’ùnic reagrupat veritablement “transversal” que conec (ja li he dit a ell que si el possen de cap de llista per Girona, el voto), més que res perqué em volia convencer a mi mateix de que era el que convenia.
Sempre he sortit amb la mateixa impressió, i és la de que, com li he deixat escrit al bloc d’un altre grandissim reagrupat, el bloc del qual segueixo des de fa temps encara que no tinc el gust de coneixe-l…un dels afectats per la “purga” del Dr. Carretero…
“Quant una cosa és massa bonica, és que no deu ser real. Passa com amb les dones”.
N’estic del tot convençut.
febrer 7, 2010 a les 8:52 am
Rcat era fins ara viu sobretot a la blogosfera on, em sap greu dir-ho, hi som els de sempre. Al carrer no hi ha ningú, i vull dir ningú, que sàpiga de l’existència d’un tal Carretero o d’una crisi a una associació.
Ara fins i tot a la blogosfera Rcat té crítiques, i ben justificades, per un estil de lideratge incomprensible.
El projecte és mort, vet-ho-aquí.
febrer 7, 2010 a les 9:23 am
Si em permeteu un comentari.
1. La regeneració democràtica perfecte és impossible i si vols engegar un projecte que es pot anar fent gran, lamentablement cal renovar el partit.
2. Em sembla que alguns no heu entès absolutament res de la película, i altres es fan els longuis per desgastar la imatge pública de Carretero i la de Rcat. Està clar que el problema no ha estat per les circumscripcions electorals en si, sinó un problema de fons per quan en Joan Laporta vulgui ser el cap de llista. En Carretero plegaria demà mateix del càrrec si en Jan volgués ser el nou líder de Rcat, però alguns, crec que una minoria, tot i que una monoria palpable, no ho veuen amb bons ulls i prefereixen que aquí hi hagi vint grupets independentistes. ERC, CDC -la part sobiranista-, Rcat, i el partit laportista. En Carretero prepara el terreny per en Laporta perquè considera que és millor unificar esforços que dividir de nou el panorama al parlament.
4. La prioritat quina és? perquè considero que la prioritat número 1 del país és la independència. ERC creu que primer cal un govern d’esquerres, CDC que primer cal superar la crisi i no dividir la societat, i ara, ara què, Rcat prefereix la puresa democràtica i la regeneració democràtica abans que ser lliures?
La conclusió és, opinió molt personal, que alguns us haurieu de quedar a casa i mirar-vos les coses al sofà, perquè enlloc de sumar per aconseguir l’objectiu, feu el flac favor de destrossar mil i un projectes.
febrer 7, 2010 a les 9:47 am
La pregunta és: quí decideix quí s’ha de quedar a casa i mirar-s’ho des del sofá. Quí decideix quí suma i quí resta…quí destrossa mil i un projectes?.
No ens hi posariam d’acord.
Ah!…és clar!…es tracta de suposades superioritats morals mai contrastades!
Donç millor que parlin les urnes!.
Un altre “dejà vú”.
febrer 7, 2010 a les 10:27 am
Bon dia a tothom! La situació de l’economia espanyola va de mal a pitjor, l’estat s’està esfondrant a marxa forçada. El ZP ja no té cap credibilitat en l’exterior, el titllen d’irresponsable pallasso, i això vol dir que el risc d’impagament de les deutes és cada vegada major el que implica que els interessos dels préstecs que li donen són més alts – si encara queda algú disposat a donar-li algun cèntim.
Pràcticament, l’estat espanyol està en la fallida tècnica i cada vegada amb més freqüència i insistència se senten les veus que demanen l’expulsió de l’estat espanyol del sistema monetari comú de l’euro. Però, Catalunya no ho sobreviurà si els interessos tornin a decidir-se a Madrid, ja ho hem viscut als anys vuitanta, i sabem que aquesta vegada seria la carnisseria definitiva i total i la nostra misèria per sempre …
Ho veig doncs com un naufragi total d’aquesta barca de fabricació espanyola i una gran i realment única oportunitat de la nostra salvació assolint la independència de Catalunya. Em consta que els líders del CDC estan conscients de la situació però les mesures adients, com és lògic, des de l’oposició no els poden posar en pràctica…
Total, crec que els peus ja els tenim a l’aigua gelada i que cal començar a nedar amb tota la nostra força, això sí, cadascú d’estil que vulgui i domini millor, jo el crol, tu la braça, ells l’esquena o la papallona, és igual…
El que importa és nedar i ajudar-nos entre tots per tal d’arribar a la terra ferma de la independència!
Salut i pàtria!
febrer 7, 2010 a les 11:03 am
Et contestaré:
Tots aquells que no pretenguin que l’independentisme tingui la major força possible ni crei les condicions per a que aquest entri amb força al Parlament, haurien de reflexionar i molt.
Si no posem com a prioritat Catalunya i la seva llibertat, i a les primeres de canvi caiem en el derrotisme, la crítica ferotge i autodestructiva, i l’essencialisme -en aquest cas volent que tot sigui pur i democràticament impecable- no ens en sortirem.
Un 21 % de catalans es declaren independentistes, i al menys la meitat, podrien votar sí en un referèndum segons les darreres enquestes publicades. Però aquí quan sembla que pot haver un projecte que aglutini gran part dels independentistes per a forçar un referèndum, entrem en les divisions, sempre per motius diversos i provocats per gent que té un psíndrome d’Estocolm enorme.
Però en fi, tots aquells que, de la nit al dia, han canviat d’idea i pensen que l’aposta de Rcat i Carretero, o un possible futurible candidat Laporta, no són el millor, ens haurieu de començar a explicar quina és la vostra nova alternativa.
Us escolto, doncs.
No tenim temps per perdre…
febrer 7, 2010 a les 11:12 am
Que l’enemic a batre és Reagrupament, els reagrupats ja o sabem, ara bé, peró que s’utilitzin falsetats i és tergiversin les coses, només vol dir, que Reagrupament a fet mes forat del que tots pensem i aixó preocupa i molt als partits estatutaris i encaixiastes. Clarificació, Reagrupament no és un Partit, és un ASSOCIACIÓ, les discrepancies de la Junta, en cap cas determinen millors o pitxors patriotes, ara be l’utilització si que suposa una posada en escena de la canallesca espanyola, que evidentment només pretenen que l’estatus quo continui per l’eternitat com ara. Nosaltres decidim, i és prou evident que ni CiU, ni Esquerra volen parlar d’independencia.
febrer 7, 2010 a les 11:17 am
Bon argument Marc
Però molt simplista. Només és donar ales al discurs del perdedor. Del que considera que Catalunya està perduda i que només hi ha el cami de CiU. Mirar d’esgarrepar les engrunes que els amos deixen caure per oblit o per caritat.
Reagrupament va eregir-se com una possibilitat seriosa per canviar l’atzucat. El problema d’aquesta mini crisi de cap de setmana, ha esta perquè alguns, pensaven en clau perdedora, que com que era impossible guanyar, aleshores mirem , mentre no ho aconseguim, estar en una bona posició per treballar-hi.
En Carretero com a bon lider coherent amb el que pensa i sempre a dit, va acceptar el repte de liderar Reagrupament amb només un objectiu: Crear una candidatura guanyadora i per això no ha acceptat que altres, aprofitessin la maquinaria de Reagrupament, per les seves ambicions polítiques.
Però això ja ve de lluny. De fa mesos i ara ha esclatat perquè en Carretero ha dit que prou. Com a bon doctor, sap que aquestes coses s’han d’aturar a temps o si creix massa, ja no es pot fer res.
Altre tema, es criticar-lo com ho ha fet.
Però per mi, segueix sent coherent amb el que ell sempre ha dit. “Una vegada l’assamblea va aprovar la ponencia, ara tots em de treballar a la una, com a un exercit disciplinat i orientat a l’objectiu: La independència”
SI un no està d`acord amb el que pensa la majoria de la Junta i el seu President, i es dedica durant mesos a fer la seva guerra pel seu compte, i quan la Junta i el seu President li demanen que dimiteixi no ho fa i es nega a fer-ho. A part de ser poc intel.ligent és que també anteposa els seus interesos als de la majoria.
En altres partits, això no transcendeix, justament perquè son partits i tenen els seus mecanismes de disciplina, com també si un té interessos politic, es facilement resoldre el problema amb una negociació política. Només és questió de preu.
A Reagrupament, com a associació , no té aquestes possibilitats politiques. Però creiem que és l’unica manera per impedir que patriotes i independentistes que hi ha a ERC i CiU, no acabin sent desactivats, gràcies a aquests mecanismes politics dels partits clàssics
Aquesta és la meva humil opinió.
febrer 7, 2010 a les 11:21 am
Gràcies per parlar d’RCat, per cert, ja es veu que us fa por eh? ;)
febrer 7, 2010 a les 12:59 pm
Estic fins als daixonsis de la postura de desmenjament amb la possibilitat d’”acceoptar” un càrrec en què es gronxa de forma indolent i puta-i-ramoneta el Carretero mentre jura i perjura que no aspira a manar en res i es dedica a fer el longuis mentre fa veure que desfulla la margarida de la suposada autocandidatura. I, una merda! El Carretero sense càrrec no és res ni ningú i ell ho sap i els seus xacals també (i al damunt sense aquest plus el del bigoti ridícul ni tan sols follaria. Fins i tot per això necessita l’associació de llepaculs). I tots els que li estan al voltant, a hores d’ara ja s’on unes gallines lloques ajocades sobre els ous perquè no se’ls en trenqui ni se’ls n’escapi ni un. Les juntes?, a partir d’ara, consistiran a formar un cercle de gallines ponedores amb aquella escalforeta que desprenen les cloques, reunides al voltat del gall de panses, amo del magnífic [sic] galliner per dir-se mútuament com són de collonuts i com s’alegren d’haver-se conegut. El procés és tan vell i conegut i s’ha repetit tantes vegades en les sectes hagudes i per haver en la història ‘democràtica’ de Catalunya que fa pixar de riure. La galeria de sectes, sectetes i faccions, ha estat una fàbrica de ‘pseudofiguretes’ autoinbuïdes de sentit de la pròpia importància i inventores de pseudoprotagonismes delirant que acaben tots frustrats i ressentits fent discurs al davant del mirall de casa seva. Aquest procediment repetit i repetit no és de cap manera seriós, amics.Per això, en aquest moment RCat ja és un globus punxat abans d’enlairar-se, un fetus avortat abans de néixer. És dur però és així.
I, Manel, ja et vaig dir una vegada que al teu cervell hi ha alguna cosa que no funciona. Fes-te un favor a tu mateix i consulta algú que hi entengui.
febrer 7, 2010 a les 3:17 pm
Aquest comentari d’aquí damunt, d’un personatge anònim sembla escrit per un policia o agent secret de l’estat espanyol.
La darrera frase és d’un respecte i una qualitat democràtica elegant com ell sol.
Potser a tu si que et podríem deixar la nau, estic convençut que la faries arribar a bon port!
febrer 7, 2010 a les 3:45 pm
Jo crec, Joan que no cal entrar, la cutritut, només és mereix meinyspreu, el mateix que hem de tenir amb España, Catalunya ha de ser futur per nosaltres i els nostres, ara toca, tots a l’hora per Catalunya, hem de convertir en un Referendum aquestes properes eleccions, nosaltres decidim o España o Catralunya. Un reagrupat.
febrer 7, 2010 a les 4:05 pm
Com us cou, Joan, que us diguin les veritats. Tant com un gra al cul, un abcés ple de pus o unes morenes. El que dic és el que passarà a partir d’ara a RCat. Ah, i et penses que perquè signes ‘Joan’ has deixat enrera qualsevol anonimat? Que tohom ha de saber qui ets? Ets tan anònim com jo, saps? “Quin se mueva no sale en la foto” aquests sí que és un eslògan espanyol cent per cent. I és en aquesta exactament la posició en què el Carretero ha deixat tota la junta.Ja n’hi ha prou d’autoengany amagat sobre la base de principis grandiloqüents. Les realitats es contrueixen dia a dia i el fi no justifica el mitjans. I Carretero ha deixat RCat fotut un bon merder i, a més, sense capacitat per reaccionar. És a dir, l’ha desactivat totalment perquè els seus acòlits l’hi ha deixat fer. I ja està home de déu!
febrer 7, 2010 a les 7:05 pm
M’estas diguent, Joan, que tots els que no pensin com tu s’ha de quedar a casa i mirar-s’ho des del sofá?…que vosaltres decidireu qui suma i qui resta?.
Renoi!…si que en sou de superiors. Ens estás propossant quelcom de tant vell com és el despotisme ilustrat?…tot pel poble però sense el poble que no hi enten res!…
Aixó jo ja ho he viscut, saps?…i ho he combatut amb totes les meues forces. Malgrat tots els seus defectes, la democràcia és infinitament millor que el que tu proposses. De totes maneres gràcies per la sinceritat.
febrer 7, 2010 a les 8:34 pm
Quan vaig sentir per primera vegada a en Joan Carretero al Auditori Nacional el 30 de juny del 2007… lo primer que vaig pensar va ser: jo me’l crec aquest home…
A plogut bastant… varem batallar a fons perquè Esquerra fos mes Republicana i mes Catalana… En el mateix congrés vaig viure en directe un fet singular… Hi havia un company del Vallès que tenia moltes ganes de “fer punts” i aconseguir un bon lloc a la nostre candidatura, la seva manera de treballar era a l’ombra del equip i creant mala maror sobre la direcció d’una manera poc ètica i transparent… En Joan Carretero se’n va assabentar… es va emprenyar molt… i quan el va veure, estava a prop meu, el va agafar per el braç i s’en van anar a part a parlar… Desprès vaig saber que lo que li va dir era, mes o menys, a Reagrupament no hi caben protagonismes…. o estàs amb el equip o fot el camp…
No el vaig veure mes…. Els actuals fets m’han recordat mol aquell fet.
En Carretero te una personalitat política única. No es un autoritari, no es un dictador ni res que si assembli. Te les coses molt clares, no admet actituds que busquin el benefici personal i ho talla de soca arrel… Mes clar l’aigua.
El territori el controlava en Emili Valdero, en Carretero nomes feia xerrades i sen tornava a casa… Una mica mes i el foten a fora a ell..
febrer 7, 2010 a les 10:14 pm
Joan Borrut, molt clar, concís i interessant l’exemple que ens has posat.
febrer 8, 2010 a les 1:17 am
Hi ha gent que té tantes ganes de que RI fracassi que ja toquen a mort quan el “difunt” encara està ben viu. Fins i tot diria que ara està mes viu que abans de desfer-se’n dels quatre que volien apalancar-se el partit i muntar-se el seu xiringuito.
Haureu d’esperar a millor ocasió; ho sento, nois (bé, mes aviat no ho sento gens).
Salut i valerianes!
febrer 8, 2010 a les 2:39 am
No mereixeu dir-vos catalans tots aquells (CIU, ERC) que no recolzeu els altres catalans (RCAT) que estem treballant altruistament per alliberar la nostra nació. Nosaltres, si tenim clar que hem d’anar tots junts. No hauríem de barallar-nos mai, nosaltres no volem cadires, i vosaltres si, doncs ja està, ajudeu-nos a aconseguir la independència i després quedeu-vos amb totes les p*tes cadires que vulgueu.
Carretero, mereix tot el suport. És el gran heroi nacional.
http://www.laclosca.cat/contents.php?id=4434
Les preguntes de l’advocat del diable, contestades per un reagrupat
http://www.laclosca.cat/contents.php?id=4433
febrer 8, 2010 a les 7:32 am
Després de llegir aquest article no sé si posar-me a riure o a plorar. Vinga Marc que per això ja tenim al Sostres ! I la veritat ho fa molt millor. La demagògia populista és un art en si mateixa i quan qui la practica és un aprenent queda en evidència.
Per tots aquests motius t’emplaço la propera vegada a consultar fonts molt més ben informades o a utilitzar la informació que tens amb més objectivitat. T’evitaràs de fer el ridícul.
febrer 8, 2010 a les 9:21 am
Ningú m’ha contestat:
Què penseu fer els que de la nit al dia, heu passat de posar la figura d’en Carretero de l’altar a les catacumbes?… què ens oferiu?… muntar un altre partit?…
Em sembla que sou persones amb una ingenuïtat política molt i molt gran.
- Lo de quedar-se al sofà és una forma de parlar, evidentment, cadascú que faci el que cregui millor pel país. Només faltaria.
Per cert, que jo sàpiga, Rcat ni està desactivat, ni mort, ni res de res… mal els pesi a alguns…
febrer 8, 2010 a les 10:49 am
Reagrupament il·lusiona a molts (on jo m’incloc), però pel que veig també molesta molt a uns altres. Mai s’havien dedicat tantes línies i temps per escriure repetidament per activa i per passiva que un moviment no té cap importància ni futur… Fa uns mesos em comentava una persona, parlant d’independentisme, que poden haver-hi mil plataformes, que organitzin manifestacions, manifestos, actes de sobirania, cartes, el que sigui… No passa res, els partits de sempre podrien estar tranquils. Però quan es toquen els vots, quan perillen els vots… ai els vots eh!
Gràcies a les circumstàncies, a les ganes i al que sigui, ha nascut una opció pels que avui veiem la independència de Catalunya, com a tema prioritari i cabdal per solucionar molts problemes que hi ha avui sobre la taula, inclòs la crisi. Aquesta opció, per bé d’uns i mals de cap per altres, promet.
febrer 8, 2010 a les 5:47 pm
Marc,
Si el nacionalisme català fa el ridícul no es pas per Reagrupament que fa tan sols uns mesos que funciona, si el nacionalisme català fa el ridícul, que el fa, és per gent i partits que fa anys i panys que es mouen pel mon de la política dient que son nacionalistes catalans i només fan que cooperar amb els nacionalistes espanyols, això es fer el ridícul, dir que ets una cosa i col.laborar amb la contraria com la famosa dita d’en Grouxo Marx: “…senyora jo tinc uns principis, i si no li agraden en tinc d’altres”: CDC, UDC, ERC, IC, amb totes les seves planes majors fartes de critricar Espanya i quan aquesta els crida a files els falta temps per colaborar-hi amb el PSOE i PP, arguments no els en falten: governabilitat, combatre les successives i continues crisi escanyoles,responsabilitat, seny… i mentre tant Catalunya debilitant-se. Fins el dia d’avui encara estem esperant un líder nacionalista que agafi el bou per les banyes i posant davant per tot la pàtria (que és el que li tocaria a un nacionalista) faci front a Escanya i els planti un ultimàtum…res d’això!! sinó un baixar-se continu els pantalons, des d’en Pujol passant per Duran i Lleida i arribant a en Mas. Catalunya no és important!! és tan sols una excusa per collir vots que d’altre manera no collirien, doncs Escanya no va amb nosaltres!! (els votants nacionalistes vull dir). I encara des d’aquestes posicions es té la barra de llançar consignes dient que Reagrupament farà fer el ridícul al nacionalisme català!! auu vaaa!! que s’us veu el llautó!! el ridícul del nacionalisme català fins el dia d’avui només es deu als partits mal anomenats nacionalistes catalans i que no passen de ser regionalistes catalans. Per que no l’exigiu a CiU que faci una política nacionalista valenta i s’enfronti al poder escanyol i lideri el proces d’independència de Catalunya? ahh ja ho se!! per realisme, per possibilisme oi? doncs llavors si no creieu en la possibilitat i la urgència de la independència no sou nacionalistes, sou regionalistes i prou, deixeu d’anomenar-vos nacionalistes i col·laborareu a que aquest mot no faci el ridícul com fins avui.
Visca la Pàtria
febrer 8, 2010 a les 7:40 pm
Joan P:
T’estimo
febrer 9, 2010 a les 5:10 pm
Joan P: em poso d’empeus i t’aplaudeixo!!!
febrer 9, 2010 a les 5:18 pm
Joan P.,
Procuro no tractar amb gent que signa amb un “visca la pàtria”. Amb personatges així sempre s’acaba prenent mal.
En tot cas aprofito un article recent et responc via en Ferran Sáez Mateu: http://www.jordipujol.cat/files/articles/fsaez13.pdf
Salut,
Marc Arza
febrer 9, 2010 a les 6:15 pm
Marc,
Potser no vulguis tractar amb gent com jo que signa amb un “Visca la Pàtria”, doncs bé, tampoc cal que mengem al mateix plat.
Em respons amb un article d’en Ferràn Saez Mateu i jo em quedo igual doncs aquest escrit va “dedicat” als militants i ex-militants d’esquerra i jo no he militat mai en aquest partit, ben al contrari només he militat ,fins avui, en un únic partit i aquest es CDC, no CiU, CDC, i vaig anar-me’n entre d’altres coses per que vaig convencem que era una prolongació de la LLiga Regionalista d’en Francesc Cambó i per aquest viatge no necessitàvem aquestes alforges. A demés l’article va també dedicat a aquells que s’auto-qualifiquen de no nacionalistes i jo, ben al contrari també, em qualifico de nacionalista català i ben orgullós me’n sento. Per això mateix com a nacionalista d’un país no independent, subjugat per la força de les armes i el “justo derecho de conquista” no caldria que em definís com a independentista, tan sols caldria dir que soc nacionalista i quedaria tot clar, el que succeeix és que els regionalistes del meu país s’han apropiat del mot que em defineix políticament i per tant cal que l’adjectivi per deixar clar que sense independencia no tenim ni tindrem mai nació.
I encara que no t’agradi… sempre
Visca la Pàtria
febrer 9, 2010 a les 6:37 pm
Visca La Pàtria.
Continuarà….
febrer 9, 2010 a les 8:44 pm
Visca La Pàtria.
febrer 9, 2010 a les 9:56 pm
Visca la Pàtria!