Hora de l’endoscòpia
febrer 8, 2010 | 
Dessmond | 
Imprimir
A mitjans del novembre passat vaig escriure en aquest blog un post titulat “No caure en la temptació”. Ho vaig fer pensant en el mal que es podia fer a RCat esbombant misèries internes. I posava com exemple el que va patir ERC en el seu darrer congrés, on cada facció es va dedicar a deixar en fals el projecte global que hom suposa que tothom allí dins representa. Fa bastant lleig això de veure que uns companys parlen malament dels altres, així públicament, sense gaire pudor. Se’m va acudir fer-ho perquè vaig trobar indicis prous significatius a la xarxa de que alguna cosa no rutllava prou bé. (Que RCat no funcioni com se suposa que ha de fer-ho és motiu de preocupació. Sigui quina sigui la teva opció política, si et declares nacionalista/indepedentista/sobiranista, com és el meu cas). Després de llençar uns quants globus sonda i de parlar-ne, el temor se’m va confirmar. Això em va provocar tal escrit aleshores. Hi havia prou mar de fons com per fer-ne un post, com a mínim.
Ha passat temps d’aleshores ençà. El suficient per confirmar el pitjor de la premonició: mostrar les vergonyes al gran públic sense manies resulta letal. Provoca un desconcert molt difícil de digerir. No pas pels militants que remenen la cua prop dels quadres, no. Aquests mengen tot el que els donin. Com passa arreu, d’altra banda. El que resta sobtat és aquesta majoria silenciosa, que fa dies espera topar amb quelcom nou i prou solvent.
Hem assistit a una maniobra difícil de catalogar, per única. Quatre membres d’una junta provoquen la dimissió de pràcticament tota la resta, que en nombre guanyen de carrer qualsevol proposta que al final toca posar a votació. És un plantejament que jo, hores d’ara, encara no m’explico. Però reconec que també tinc les meves limitacions per comprendre segons què. Com això d’arribar a veure-hi aquí un “un abscés ple de pus al cul i algú l’havia de desbridar”. Simplement em supera. No entenc com la versió oficial d’aquesta lamentable crisi pot triar aquesta poètica.
Un cop s’ha actuat, veiem que ens diu una endoscòpia endorenal qualsevol.
Veiem unes trifulques que mai havien d’haver-se conegut entre companys de projecte. El meu amic Josep Sort parla d’escombrar la merda. I he de dir que a mi l’ànima se’m cau als peus, perquè no fa pas una eternitat que bona part d’aquesta merda, ell i jo compartíem taula. Suposo que trobarem una estona per parlar-ne. De fet li dec encara un dinar a casa meva, per presentar-li l’hereu. Suposo que podrem parlar-ne abastament. Veig, també, en Joan Arnera embrancat en agres disputes així que dedica un post al seu amic, que és un d’aquests quatre. I em sap greu perquè penso que n’Arnera té la raó del seu cantó, donat que parla des d’una certa distància dels fets. Ell no ha participat en primera línia en res del que aquí s’ha cuinat, però s’ho troba ben servit en safata. La visió de n’Arnera segurament és la de la majoria silenciosa. No ho podem oblidar. La defensa d’aquest amic provoca amenaces mai vistes al Cimera, blog de referència patriòtica. Far entre fars. Guia impagable de l’independentisme. Després hi ha aquest amic, bon amic meu també. Li han dit el nom del porc. L’han vexat, han mentit el que calgui per tal de poder-lo estossinar amb una mica més d’alegria. A ell i els altres tres. Ara ha anunciat que cantarà de pla i que parlarà de demències. Jo simplement espero que s’ho pensi dues vegades i que finalment ho deixi estar. Alimentar segons quina mena de circ no reporta res de productiu. I el temps posa les persones al seu lloc. Hi ha, també, desfermada la temptació convergent. Consisteix en fer notar que davant d’aquest caos, cal votar CiU. Bé, jo el que crec és que es pot defensar aquesta opció però deixant de banda aquesta base argumental. És poc elegant i només serveix per fer més grossa una ferida de la qual ningú hi hauria de participar. I menys la tropa convergent. La gent ja és prou gran i sap destriar el gra de la palla. Ara no és l’hora de fer certa mena de reflexions probablement interessades. Es tracta de veure, un cop desbridat el que sigui, com posem per davant l’interès de país per damunt de qualsevol misèria humana. Dividint les divisions ens tornem infinitament més petits. I ells ho saben. Si us plau, els drapets bruts acostumem-nos a rentar-los dins de casa. Ells, recorda-ho, són els enemics de Catalunya. No els ho posem tant o més fàcil.
Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/
Etiquetes Política catalana | 
11 comentaris »
febrer 8, 2010 a les 10:12 am
Em referiré a un punt que és sempre constant entre els partits com CiU i ERC (Els altres passo d’opinar): És el tema recurrent que els draps bruts s’han de rentar a casa.
Doncs jo penso que aquest és un dels problemes greus que fa que la política catalana estigui empantanegada fins al coll de corrupteles i d’obscurs deutes que limiten el marge d’actuació cap a la independència.
Mentre no es rentin els draps públicament, amb càmeres i taquígrafs, com ho fan als Estats Units i altres països del nord d’Europa , mai en traurem aigua clara.
En els despatxos, sempre es poden negociar el que seria del tot innegociable públicament
També, el tema del pus em fot que es continuí insistint amb ell. A veure, l’exemple no és afortunat, però jo vaig escoltar la tertúlia i ni em vaig adonar que ho digués. Continuar insistint a desqualificar al Carretero només per aquest desafortunat exemple, normal si tenim en compta que és metge i segurament per a ell no té el mateix sentit que els que no ho som, sense explicar en quin context ho va dir, com també tot el que va dir a continuació per explicar el que havia passat, s’està fent el mateix que fan els espanyols amb la seva caverna mediàtica quan volen atacar a qualsevol referent català.
Recordaré sempre com al Carod, fa molts anys, va dir quelcom que s’ho pensaria de donar suport al jocs Olímpics de Madrid si el govern espanyol continues impedint el reconeixement de les seleccions catalanes. Els mitjans de Madrid, van treure de context el que havia dit i tots els titulars era que Carod crida als Catalans a fer boicot a Madrid. A continuació es va engegar una campanya de boicot als productes catalans.
febrer 8, 2010 a les 11:11 am
Manel,
Jo trobo que és un error ventar les misèries a l’aire. No perquè sigui partidari de les corruptel·les, sinó perquè al final s’entra en una espiral de mitges veritats. El personal que no viu les coses en primera persona, com pot ser ho fas tu, queda destrempat. I és la gran majoria. El mètode que tu defenses no és precisament depuratiu de res. I no és propi dels partits polítics. Aquest fenòmen el pots aplicar a una empresa, a una família o a un individu. Les formes no es poden perdre mai, justament pel mal que poden provocar: mala percepció del projecte.
Sí, en Carretero és metge. Metge de la Santa Innocència que viu entre rostolls a Puigcerdà i que només ha trobat a la seva vida professionals grans de pus ubicats en el cul. En fi, que tothom explica les històries com millor li aprofiten. És per això que més val no embracar-se en segons quina mena de debats públics, home. No porten enlloc de profit.
febrer 8, 2010 a les 11:31 am
El més patétic de tot plegat és que, a hores d’ara, encara no sabem que ha passat. El sector Carretero diu que tot plegat no te res a veure amb les llistes, però no expliquen amb que te a veure. Part de la banda dels 4 diu que quan ells parlin sabrem la veritat, però per el moment res de res.
Només tenim algunes versions a la blogosfera, que oscil·len entre la elucubració, la crònica rosa i la crònica d’una decepció.
Em mereix una reflexió el comentari de Carretero sobre el cul i el pus. Sorpren que un metge li foti un tret al cap a un malalt per un grà de res. Si algun día no em trobo gaire be prop de Puigcerdà, us puc garantir que fugiré com un esperitat…
febrer 8, 2010 a les 11:41 am
Jo que he seguit amb interés els monolecs de’n Carretero, i ho he fet en viu i en directe, sempre he sortit amb l’ impresió de que més que dedicar-se a la politica, el dedicaben a la politica, i ara, com molts, elucubraré una mica, però penso que la cosa va per aquí.
I no, no entraré en el que ha passat, però alguns farian bé en assebentar-se de que si vols triumfar en politica, has de convencer als votants, no als militants, perqué vivim inmerssos en un sistema en el que tothom major de 18 anys té dret a vot.
És clar que, una vegada te n’adones, o aspires a ser net, polit i pur i en consequencia estas condemnat a ser un “xiringuito” politic o t’obres a la societat, que es la que vota, per esdevenir un partit majoritari que pugui fer avançar al Pais des del govern, i a les hores, et veus obligat a esdevenir una denostada CiU qualsevol.
Aquesta és la questió.
febrer 8, 2010 a les 11:59 am
Pep Pla,
És el que passa quan et dediques a publicitar segons què: a la majoria l’agafa amb el pas canviat. Insisteixo a defensar la discreció per arreglar problemes. No pas per altra cosa que això. De totes formes no hem de contribuir a fer-ho més gros. Deixem estar en Carretero i deixem estar les veus discordants. L’invent s’ha de recomposar el més aviat possible, sense baixes per cap banda.
Josep-Empordà,
La política és un joc complicat. A vegades no se’n pren consciència fins que hi ets de ple. Per això hi ha qui gosa dir segons què, com si els demés baixessin d’Herbeca fins aquell moment. En fi, pau i bé, que la necessitem.
febrer 8, 2010 a les 12:25 pm
Dessmond,
Crec que hi ha una certa contradicció, o alguna cosa que no entenc en el teu raonament. Tota la gestió de la crisi ha estat basada en la manca de discreció (totes dues acepcions de la paraula que hi ha al dcvb em serveixen). Em dona la sensació que l’invent no es pot recomposar tant facilment, sobretot, tal i com dius, sense baixes per cap banda.
A mi ja m’agradaria (crec que a tots ens agradaria) que res no hagués passat, però aixó és més un desig i una fantasia, que una realitat.
Personalment el que ha quedat de Reagrupament no m’inspira confiança, per les formes i les actituts que han sorgit a partir d’aquesta crisi.
Podría donar-los suport per la causa de la indepèndencia, però crec que, de la mateixa manera que han renunciat a la regeneració democràtica, acabaran renunciant a la independencia… i llavors tindrem un partit més, venut al carrec i al cotxe oficial.
Al final tant important es tenir bons principis com bons finals, i malgrat un principi amb uns principis excel·lents, em sembla que RCAT acabarà molt malament.
febrer 8, 2010 a les 5:43 pm
És Arbeca no Herbeca
febrer 8, 2010 a les 5:48 pm
Desmmond,
Potser no s’ha entés el que volia dir. Jo penso que insistir amb el tema del gra al cul, distreu el misatge i no ajuda a clarificar el que ha passat.
Tens raó que si coneixes una mica alguns precedents, el que s’ha pogut entendre de la crisi no ha estat gaire bo.
Pep Pla,
———-
si escoltes el que ha dit en Carretero, i no et quedes amb el gra al cul, veuras que ho va dir ben clar.
Havia unes persones que utilitzaben el ser càrrec a la Junta com a trampoli per estar ben posicionat per ser el primer de la llista per sortir-ne elegit al Parlament.
Amb tot, pel que conec, jo no diria que no tots els 4 ho volien aixô. Però prefereixo no explicar qui i el perquè penso així. L’implicat m’ha advertit que no ho faci. Millor no que no em agafi més mania de la que em té.
Penso que justament Reagrupament no ha renunciat a la regeneració democrática, ans el contrari, el problema ha estat justament perquè en Carretero va demanar als implicats que dimitissin de la Junta perquè anteposaven els seus interesos personals, potser legitims en un partit, als objectius de Reagrupament.
El problema i amb això et dóno la raó, és que la comunicació i sobretot la gesticulació del que va fer el Carretero i la junta quan va dir que plegaven, va ser dolenta. La meva impressió és que confiaven que els quatre reaccionarien dimitin quan veiessin que estaven totalment desautoritzats:
Si el President i tots els membres de la direcció de l’associació Reagrupament Independentista (elegits tots ells entre tots els socis a l’assemblea constituent) per aconseguir els objectius de regeneració i de fer la candidatura, perden la confiança en els altres quatre, aquests darrers no haurien d’haver-se intentant escudar en una interpretació d’un punt de l’articulat de la ponència política per a fer prevaldre llur criteri.
Calgué considerar també que, segons el Reglament Intern (art. 2.1d), un dels principis rectors de l’Associació és que el funcionament ha de seguir el principi d’eficàcia i eficiència (per tant si cal fer un canvi en el redactat de la Ponència per tal d’evitar que es formin grups de pressió locals que entorpeixin el funcionament s’ha de fer ràpidament). Altre d’aquests principis (art.2.1.f) és la transparència en la gestió (si hi ha quatre que actuaren d’esquena a la majoria de la junta hauria calgut des de bon començament que fossin ells qui l’abandonessin, cosa que no feren). A més, segons els estatuts, per a dimitir de la Junta voluntàriament calia presentar un escrit motivat (art.16.2.a). Per tant, fins que no arribessin aquests escrits de dimissió no es podia dir mai que hi haguès hagut cap dimissió, cosa que sí digueren els 4 a tots els mitjans de comunicació i aprofitaren per a esbombar-ho amb satisfacció no dissimulada. La reunió va ser el dissabte al matí, en Carretero va demanar a tots els membres de la Junta que no diguessin res a la premsa. El dissabte a la tarda, vilaweb rebia la noticia. Van esperar un parell d’hores per veure si s’arreglava. Vaig trucar per demanar seny a qui tenien la possibilitat d’aturar-ho i res. Impossible. Estaven convençuts, que podien guanyar al pols al Carretero.
Per altra banda l’article 18.a dels estatuts impedeix també que menys d’un terç de la junta pugui convocar la junta de forma extraordinària o prendre cap decissió o exercir cap acció, cosa que també pretengueren fer aquests quatre. Tallant l’accés al web i al correu de tots els membres de la junta.
Quan vaig rebre el comunicat dels 4 justificant la seva posició i dient que omplenarien la resta de la junta amb els seguents de la llista i que ja dirien quan convocarien una assamblea, ho vaig trobar tant malament, que vaig mirar de contestar-los. En veure que tenien posat un filtre per impedir que vaig dir-los que això era com si fos un cop d’Estat
febrer 8, 2010 a les 6:23 pm
Dessmond,
M’agrada quan dius que represento (vaja, ja m’entens, no represento res, jo, però…) la “majoria silenciosa”, segurament tens raó, i és la distància el què em permet de veure les coses així.
Gràcies, en tot cas, per aquest apunt teu d’avui, que em sembla magnífic. És a dir, podem tenir l’opinió que sigui, sobre tot plegat, però hauríem de ser capaços de parlar-ne amb moderació i sense dir rucades (i això va tant per uns com pels altres, i potser més pels altres que pels uns!).
Estic cada vegada més en contra d’allò de l’”aprés moi, le déluge”. Hem ser, tots (jo també, ep), molt més raonables.
Salut!
febrer 8, 2010 a les 6:23 pm
A mi em sembla que la idea de la independència de Catalunya és tan atractiva i tan poderosa que senzillament no n’hi ha res que la pugui aturar – per molt que a vegades ens sembla que ho estem “espatllant” nosaltres mateixos amb diferents actituds i comportaments indeguts o inapropiats :-)
febrer 8, 2010 a les 11:14 pm
Som molts els que encara no entenem aquest plantejament i els que ens hem quedat del tot dsconcertats amb algunes declaracions. Què hem de pensar? Tot i això, crec, cal lluitar per a tirar endavant el projecte.