Madness & Rcat
febrer 9, 2010 | 
Cesc | 
Imprimir
Una de les sorts de viure lluny de casa és que l’ informació que t’ arriba no te la poden manipular massa descaradament, ni fer entrar amb un calçador, no tenen automatismes com el de pujar al cotxe i que s’ engegui Rac1 o Cat Ràdio i et creguis que vius res en viu i en directe. No arribes a casa i et serveixen el TN d’ aperitiu abans de sopar, amb talls informatius parits amb propòsits propagandístics descarats a les totes, ni et lleves i trobes l’ Avui i La Vanguardia a la bústia o a la fonda quan encares l’ esmorzar.
Normalment tries tu les fonts d’ informació, sempre cibernètiques, tries i remenes, tot i que hi ha gent amb bona voluntat que t’ envia un e-correus informant-te de quina en passa. N’ hi ha que, fins i tot, t’ envien correu postal amb segells autoadhesius que fan força gràcia…per la vigència informativa de quan els reps.
Com que ja fa anys que volto ja m’ he acostumat a fer dos diaris, un del que passa, la meva percepció, subjectiva sempre, i un de molt divertit sobre el que em pensaria que passa si no tingués internet per poder contrastar res.
El de les confidències postals de tota mena, basats i legitimats per rumors, talls de noticiaris radiofònics i interpretacions de set-ciències de pa sucat amb oli. Tertulians professionals que en diria en Moran. Mal interpretadors de la realitat, que viuen de la seva tergiversació i de la polèmica que generen.
Bé, aquesta setmana he arribat a la conclusió que les eleccions s’ avancen, la crisi fa insostenible el desgovern, i cal minar tota possibilitat que l’ independentisme demoscòpic es vegi traslladat al Parlament.
Si faig cas al que tinc al diari divertit, em trobo que l’ amic Francesc Abad és un antilaportista colpista fet de merda seca que cal escombrar o desbridar abans que el pus que genera no s’ escampi per un abscès al cul de Catalunya. Sort que el conec prou.
En Carretero és un tronat “chavista “ i pederasta que s’ omple el bigoti de les mels de les jovenetes que s’ acosten a RCat i els hi deixa el pus a les natges. Sort que hi he compartit les tovalles i conversa.
La Sandra Lomas una pèrfida seductora que aprofita la seva voluptuosa biologia per endolcir les nits a patriotes madurs que abandonen la consulta irremeiablement encisats per l’ encant de l’ embruixadora dama…bufff. Pobra mossa.
Anem a veure, compatriotes, potser que anem a pams. Potser que ens deixem de tot aquest joc de despropòsits inversemblants, d’ aquest joc dels disbarats fora de tota proporcionalitat i mesura. Potser que ja va sent hora que ens deixem de batalletes intestines estèrils i sobrevingudes i reprenem la feina i la pedagogia amb l’ exemple a on ens convida en Salvador Cardús.
Tantes rèpliques i contrarèpliques amb l’ únic objectiu d’ enfrontar-nos, molt més enllà de cap lògica discrepant entenimentada.
L’ ecspanyolisme ha d’ avançar eleccions, ens volen trinxar perquè els neguiteja el tsunami que s’ aproxima i han posat tanta carn com han pogut a la graella en format d’ altaveus i d’ estímuls de resposta, alimentant tant com han pogut un espiral de grolleria i esterilitat. No els hi fem, a més a més, bullir l’ olla, donant-los més carnassa suplementària. Aturem-ho.
Si fos a Catalunya organitzaria una festa a on hi cabéssim tots amb un sol propòsit; deixar les ganivetades per després de l’ assoliment dels objectius compartits, i llavors maldaria per deixar-los en un malentès menor motivat pels fogots de la batalla.
S’ hi és a temps.
M’ agradaria, fins i tot, que fos un tercer qui entrés i digués:
Al loro!, patriotes, venen eleccions i us vull formats, a tots, com un sol home.
I que l’ exèrcit avancés cap a l’ èxit democràtic, reconciliat i decidit. Amb la llança enamorada i delitós d’ entrar en batalla.
Però això ja forma part de l’ altre diari, del subjectiu.
Salut i independència….si us plau,
Cesc.
Etiquetes Política catalana | 
12 comentaris »
febrer 9, 2010 a les 9:02 am
Benvolgut Cesc,
Ja t’he dit moltes vegades que per a mi, és inprescindibles el ser critics amb el poder. Admiro a Sócrates.
Donç el Dr. Carretero, amb els esdeveniments de la ùltima setmana s’ha situat en el lloc de lo que més detesto de la politica i de la manera de fer dels que ostentan el poder. Ell solet ja s’ha encarregar de donar la cicuta a qui li ha interessat.
Qué hi farem si és així!, no ho puc pas evitar.
febrer 9, 2010 a les 9:37 am
Cesc, ves en compte que les comparacions ironiques que tu fas, també les vaig deixar anar en un cometari en un bloc dels de la colla que tant tu i com jo, hem compartit taula i copes.
Però no els hi va fer cap gràcia, ara segons el cap de colla, sóc un malalt i em censura la meva opinió, i un altre va escrivint en comentaris en els blcos dels seus amics, que em treguin de blocs preferits.
Com diu el refrany, qui diu les veritats perd les amistats.
En fi, quan un entra en una esperial auto destructiva, millor allunyar-se per no prendre mal. Però em sap greu que altres bones persones i patriotes, acabin arrossegats per aquesta espiral. Si un es vol suicidar que ho faci, però que ho faci prenent una pastilla de cianur i no pas immolant-se amb una bomba en un local ple de tots els seus amics.
febrer 9, 2010 a les 12:23 pm
Josep,
En Joan Carretero va tenir la pitjor setmana que li recordo, ara, per mi tenir una setmana de trons no li invalida pas la trajectòria.
El patriota Lopez Tena també va tenir, no fa pas gaire, una sortida de to considerable vers els reagrupats, i va saber-ho rectificar al cap d’ uns dies en un article a l’ Avui.
Rectificar és de savis. D’ immaculats ja n’ hi tenim al santoral, a Catalunya ens calen savis valents.
febrer 9, 2010 a les 12:29 pm
Manel,
El que han patit en Francesc i la Sandra ha estat un linxament públic en tota regla que en algun dels teus comentaris has justificat, sinó atiat.
No cal retrocedir gaire mesos per recordar que tu vas viure una situció semblant, que no va transcendir ni a ràdios ni a diaris, però només cal que repassis el teu arxiu de l’ outlook, i els teus comentaris a blocs, perquè vegis quina va ser la teva reacció ara que tens el cap fred. Compara-la amb la d’ en Francesc i auto-avalua’t.
febrer 9, 2010 a les 1:10 pm
Donç ja és prou futut que necessitem savis valents, perqué del que conec, els que son savis, massa valents no son, i els valents, deu mos en guard, perqué els manca la sabiduria.
Però si he de triar, per a comandar el vaixell em quedo amb la sabiduria, sempre és més fiable que la valentia.
febrer 9, 2010 a les 3:57 pm
Sí, teniu raó, ara imperceptiblement però eficaç, i a diferència de quan manava CIU, les estrelles informatives de TV3, la nacional nostra, són: El president dels castellans, en Sapatero, el cap d’oposició en Raloi, i els ministres anticatalans.
El triat pels catalans, en Mas, quasi no existeix, i els llestos okupes de la Generalitat són els que ho fan.
I això en tot, La Generalitat és una titella de la Moncloa gràcies als independentistes ue molts de vosaltres heu votat, amb el vostre vot, per si no ho heu entés.
Per cert, on para allò del 2.014 dels carallots?
febrer 9, 2010 a les 10:53 pm
Durruti…,
La generositat de representativitat pluripratidista als mitjans, durant els governs Pujol, era molt millor que la dels darrers anys. Hi tenies des d’una Mercantil Radifònica independentista o un Alsius a un Pellicer o a una Julia Otero sociates. Per no parlar d’ aquell nano de la SER. Carles Francino em sembla que es deia, que va passar a Plus o al revés.
El President Pujol tenia sentit de construcció nacional, a diferència dels sociates, que el tenen de deconstrucció, tot i que malaguanyava temps, potser no vots, però sí temps, amb allò de la governabilitat de l’ estat, la democratització i europeïtzació etc… mentre perdiem un llençol a cada bugada, i com si els ecspanyols tinguéssin altre remei.
Però jo, fet i futut, als fills, sempre els parlo bé de Pujol, i als amics. I on sigui. Perquè va ser un home que fins i tot el seu banc va deixar per Catalunya…i avui n’ hi ha que no deixen ni els tickets menú, ni per la Pàtria, ni per dignitat, ni per res de res.
El President Pujol, a molts, ens ha fet pujar la valoració, i la percepció, quan n’ hem vist els succesors. Suposo que el seu error va ser fer-se perenne, i no trobar un relleu a qui deixar el llegat abans de consumir-lo, a foc tant lent.
Però a fè de Déu que les seves brases són encara ben vives, i que serà objecte de devoció molts anys.
Però si una cosa tenia en Jordi Pujol, i encara té, t’ ho ben asseguro, és ganes de mirar endavant i en positiu per Catalunya.
Seria un error prendre el seu llegat com un refugi en la nostàlgia, i una traïció no dur-lo més endavant, més enllà, ni que fos al següent punt i seguit. Prèvi al proper punt i a part.
Salut i independència,
Cesc.
febrer 9, 2010 a les 11:08 pm
Manel,
No em referia al teu bloc. Em referia al bloc d’una rata que per cert tinc entes que a tu també et va trair.
febrer 9, 2010 a les 11:37 pm
Joan,
no et segeixo el fil.
Penso que aquest comentari que em precedeix és el teu primer comentari. I m’ has descol.locat amb això de les rates i les referèncie.
Salut, de totes maneres.
Cesc.
febrer 10, 2010 a les 9:36 am
Cesc
El meu comentari era per a Manel i sobre el seu comentari que hi ha algu que suggereix als seus amic que l’esborrin dels blocs preferits
febrer 10, 2010 a les 7:13 pm
Gràcies, Cesc, per aquest escrit. Realment és molt necessari que es digui el que dius. Els que ens ho mirem des de Catalunya tenim la impressió que tothom s’ha tornat boig. Els ànims, que fa tres setmanes estaven pels núvols, ara estan per terra. I és cert, hi ha hagut autèntics linxaments mediàtics, absolutament fora de lloc. I també tens raó, i comparteixo plenament, el que has dit del president Pujol. M’has fet recordar una frase que a casa meva sempre se li atribuïa, quan es parlava de comportar-se amb propietat, i que he recordat molt sovint en tot aquest merder, tot desitjant que hagués tingut més prèdica: “en públic i en privat, sóc el president de la Generalitat”.
febrer 15, 2010 a les 10:58 pm
El Paí Basc ha trobat a Catalunya la manera més fàcil d’assolir el somni de la INDEPENDÈNCIA.
La izquierda nacionalista ha tomado el sendero de REAGRUPAMENT en Esuskadi.
La llum de REAGRUPAMENT ha il.luminat de manera clara a la majoria de les persones sensates que volen la LLIBERTAT per als seus pobles. Concórrer als Parlaments amb un programa electoral amb la premissa de declaració de INDEPENDÈNCIA de manera unilateral. Això li dóna legitimitat DEMOCRÀTICA l’esdeveniment, encara que l’Estat espanyol ho negui. Si li demana tutela a l’ONU i altres organismes internacionals aquests li han de donar la legitimitat democràtica d’origen. Aquesta estaria a més alt nivell que la de la legalitat espanyola. Que no en té. Té la mateixa direcció de l’Estat que la prevista pel general Franco.
El Paí Basc ha trobat a Catalunya la manera més fàcil d’assolir el somni de la INDEPENDÈNCIA.
I com dic últimament: SENSE Etas ni punyetes.