El clima necessari per a les consultes sobiranistes
febrer 27, 2010 | 
Josep Romeu | 
Imprimir
Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.
Davant d’afirmacions com aquestes, des del sobiranisme podem caure fàcilment en la temptació d’abocar-hi les nostres ires, perquè és evident que el clima idoni per a la celebració d’una consulta d’aquesta mena és difícil de crear-lo si ja no hi creiem d’entrada. O, dit d’altra manera, el que no podem fer és esperar que algun dia es doni aquest clima ideal, com si sorgís per art d’encantament, sense haver-hi treballat abans. És molt possible que, donat el cas, com deia el director del diari El Punt, fins i tot molts socialistes s’apuntarien a l’independentisme, o com a mínim l’acceptarien, si veiessin que el país hi avança inexorablement. Però, mentrestant, algú ha d’empènyer perquè el camí encetat esdevingui un dia un procés irreversible. De fet, l’experiència de molts altres països europeus que han assolit la independència és que aquelles forces que inicialment s’hi oposaven, un cop assolida, quan han tingut l’oportunitat de governar, han defensat els termes d’aquella independència i en cap cas han optar per retornar a les tesis unionistes. Això de la Independència deu ser com l’”Activia” que no sap el bé que va fins que ho proves.
Simplificant-ho molt, podríem dir que l’estratègia no hauria de passar tant per pretendre que una força independentista assoleixi la majoria absoluta suficient per a fer-ne una declaració unilateral des del Parlament, que tant de bo, com aconseguir arrastrar el conjunt de les forces polítiques cap a les tesis sobiranistes. O en tot cas, les dues estratègies haurien de ser complementàries i no excloents. Ara bé, per avançar en qualsevol de les dues direccions pot ser que no tot sigui vàlid, per més ben intencionat que sigui, i que algunes accions arribin a ser contraproduents, com alertava Xavier Trias.
La consulta d’Arenys de Munt va encendre una metxa que havia d’haver encès un polvorí. I no és que el 13 de desembre fes figa, però sí que hem de reconèixer que tampoc va ser aquell èxit esclatant que esperàvem. Es pot valorar tan positivament com vulguem la participació obtinguda, donades les circumstàncies, i es poden trobar arguments prou versemblants per a justificar-ho, però el cert és que a tots ens va deixar un mal regust de boca. I en tot cas no va crear l’eufòria esperada que ens hauria permès encarar una nova tanda de consultes amb molts més possibilitats d’èxit. Ja he dit en alguna altra ocasió que el recurs d’una consulta sorgida de la iniciativa ciutadana i al marge de les institucions, i per tant sense validesa jurídica, pot tenir el seu valor simbòlic i ser un element propagandístic important, però que no es pot emprar reiteradament si no som capaços de generar-hi un esperit d’engrescament col·lectiu. Ben al contrari, correm el risc de precipitar-nos en un decaïment que seria utilitzat en contra nostra.
Podem gallejar de ser més independentistes que ningú i carregar contra els qui ens diuen que a Barcelona “No es dóna el clima per una consulta sobiranista”. Però anem en compte; perquè, si és cert, l’ensopegada dels qui actuen prescindint de la realitat pot fer molt més mal que un conservadorisme prudent que cerqués el clima oportú per a celebrar-la. Si aquest diumenge els resultats tampoc són els esperats, no cerquem més enllà de nosaltres responsabilitats ni culpables. Ens caldrà fer una seriosa reflexió basada en la pura i dura realitat, que no tenim el país que voldríem, i que no avançarem pas més per cridar més fort si no som capaços d’engrescar-hi la ciutadania.
Etiquetes Política catalana | 
11 comentaris »
febrer 27, 2010 a les 8:32 am
De no ser pels 23 anys de Governs de CiU, convocar aquests referendums no seria dificil, sino simplement impossible. Na fa tant de temps que tots els independentistes caviem en un parell o tres de furgonetes.
I amb el tripartit que ens esfonsa en la misèria, no és impossible convocar consultes gràcies a l’edifici bastit per CiU, però si que és impossuble tenir resultats acceptables, perqué avui dia, la gent está tant preocupada pel seu futur més inmediat que se sent paralitzada.
Mireu a les enquestes qué és el que diu la gent que son les seues màximes preocupacions.
Bé, ja sé que alguns creieu que existeix una bareta màgica que ens ho solucionará tot, tot i tot, però també és veritat que som majoria els que sabem que els reis mags son els pares i les varetes màgiques, simplement no existeixen.
Com digué aquell president dels USA aficcionat a les becàries: “es la economia estùpids!”.
febrer 27, 2010 a les 12:02 pm
La simple organització ja és un èxit. Crec que no hi perdem res, independentment de quins siguin els resultats. El silenci informatiu davant aquest exercici de democràcia popular hauria d’envermellir els que s’auto-anomenen periodistes.
febrer 27, 2010 a les 12:48 pm
Companys, que si tomba que si gira…l’independentisme fora institucions, en veure que el seu “sacrifici” no es tradueix en “PODER”, es retrotrau, s’encongeix, s’inhibeix.
La Poesia NO ens farà Lliures, només el PODER ens donarà la Llibertat.
Estic més que fart de sentir unes i altres vegades les mateixes queixes, certament “els mitjans” ni puto cas, o, és que esperàveu alguna altre cosa?….
A veure, una vegada més, podem erigir expectatives com a referents globals en la societat?, tenim capacitat per “ocupar” l’espai de representació? Podem representar un problema real, al que s’hagi de donar resposta? NNNNOOOOOO… … perquè NO tenim PODER.
L’establishment Polític Català, per tal de donar-nos satisfacció, en te prou en sumar-se a Prosòdia, als Salms Poètics dels independentistes, perquè això no és pas cap problema, la Poesia no entra en confrontació dialèctica amb el PODER, ells tenen els VOTS, ells tenen el PODER, i mentre no siguem capaços d’aplegar TOTS els nostres vots, NO tindrem el PODER suficient i necessari per lliurar la batalla.
O UNITAT o MORT.
Estic fart dels Poetes, casi tant com dels Telepredicadors.
febrer 27, 2010 a les 3:06 pm
Per aconseguir poder, democràticament només existeix una manera, i és amb els vots.
Menystenint al nacionalistes majoritàris no s’assoleix el poder, unint-se a ells per, si cal influïr-hi des de dintre en la bona direcció, és l’ùnic camí.
Fent capelletes cada vegada més petites…i més pures, aixó si, només fem que donar-li aire als nostres enemics.
febrer 27, 2010 a les 6:18 pm
Ben volgut Josep Empordà, com bé sabem, no estem d’acord, i no vull pas “convertir-te”, tanmateix m’agradaria atreure la teva atenció sobre el fet que el que tu proposes és absolutament forassenyat, donar suport als Regionalistes és fer Regionalisme, si els dono el meu vot els ratifico com a Pastors del Ramat, com després podré dir-los que no vull anar a pasturar el Regionalisme?. No te sentit, no és assenyat casar-se amb algú amb l’esperança que algun dia canviï, i amés, en el sentit que a nosaltres ens convindria, no sols NO és assenyat sinó que és immoral.
Pel que fa a les capelletes, estem d’acord, tu saps prou com em desagrada aquesta mena d’actitud de passar el rosari de la pròpia confraria quan el que toca és el PODER de la UNITAT.
Per cert, és més que trist veure com ERC i CiU passen el rosari de la seva FE, és absolutament groller, un espectacle digne del submón.
En endavant, veurem moltes coses que no les haguérem ni imaginat fa tant sols dos o tres anys….i els rosaris no faran ja cap servei.
febrer 27, 2010 a les 7:26 pm
“Si d’entre les moltes veritats trias una de sola i l’empaites cegament aquesta es convertirá en falsetat i tu en un fanàtic”. (Ryszard Kaspuscinski)
febrer 27, 2010 a les 7:39 pm
Jo no puc triar, només o viure o morir, els que trieu, sou els que veieu moltes “veritats alternatives”. (Vallfosca)
Et sembla prou lúcid?
Salutacions cordials.
febrer 27, 2010 a les 7:44 pm
Albert,
Discrepo de la idea que les consultes ja siguin un èxit pel sol fet d’organitzar-les, siqui quin sigui el resultat. Això podia ser cert amb el cas d’Arenys de Munt, però no pas ara.
Un bon resultat com el que esperàvem el 13-D, o com el que es va obtenir a Osona (tot i que s’aspirava al 50% de participació) sí que és positiu perquè esperona noves consultes i sobretot la Consulta final, la que hauria de convocar el Parlament de Catalunya, Contràriament, participacions per sota del 25% no fan sinó donar arguments als qui diuen que aquesta no és la preocupació dels ciutadans de Catalunya, i ens pot abocar a un decaïment progressiu fins a la marginalitat absoluta. Aleshores, hauria estat absolutament perjudicial i, per tant, contraproduent.
Si els resultats de demà no són satisfactoris, caldria replantejar-se tota aquesta qüestió per tal de no perjudicar la causa sobiranista.
febrer 27, 2010 a les 8:36 pm
haver-ho pensat abans, ara fins al final. Entre els pessimistes i els traidors de CIU que volen convencer-nos que siguem iguals de traidors que ells i a sobre amb la barra de dir-nos que gracies a ells ara el 50% del catalans segon la UOC votarien a favor de la independència. No miri, Josep Empordà gràcies a la lluita dels independentistes. Dels independentistes dels 80 que quan les forces d´ocupació espanyoles assessinaven i detenien els militants de Terra Lliure, CIU aplaudia i mirava cap un altre cantó. I no fa tans anys, 10 anys només, que CIU va preferir aliar-se amb el PP d´Aznar quan els independentistes d´ERC li proposaven un enteniment. Pujol preferí el pacte amb el PP. I avui CIU també prefereix un matxembrat amb el PP que a un Govern amb ERC que avanci cap a una Declaració de Sobirania de la Generalitat en cas que madrid retalli l´Estatut votat pel Poble. CIU acatarà i punt. Doncs no Les consultes endavant i les lectures, dilluns. I si surten rana és que feia vent i plovia, vés quin remei, haver-ho pensat abans. Endavant el 28 d´Abril, Visca el 28 de febrer!
febrer 27, 2010 a les 9:55 pm
Ignasi,
Naturalment, que endavant amb les consultes. Però no pas de qualsevol manera. I el que dic és que hem ser prou seriosos com per a fer les anàlisis correctes, i no caure en el mateix parany que cauen els polítics de sempre que tot ho analitzem per a justificar-se.
Si no aconseguim els resultats que havíem previst, és que alguna cosa no estem fent prou bé. I no es tracta de traïdors de cap mena, perquè no és més independentista qui crida més fort, sinó que fa que ens acostem una mica més a l’objectiu.
febrer 28, 2010 a les 10:26 am
Que el dia 13 ens va deixar un mal regust de boca?… doncs serà a tu que debies esperar una revolta popular i un altre 8 d’octubre. A mi em va semblar, si haguessis analitzat els resultats de moltes viles de Catalunya, un resultat òptim. Però es clar, en aquest país passem de les esperances més acrítiques i poc meditades a la més profunda de les decepcions.
Mira, analitza, per exemple, els resultats a la comarca d’Osona, sabent que mai, mai, s’ha superat en cap convocatòria a les urnes el 80 % de participació, li restes els menors de 18 anys i el percentatge menor d’immigrants que van anar a votar, i els resultats ens donarien en moltes comarques un resultat favorable a la independència ampissimament majoritari.
Això és deixar a la gent amb mal regust de boca?… vinga home… aneu a pastar fang. A vegades alguns sembleu uns autèntics ignorants.