Integració i llengua, èxits amagats
març 6, 2010 | 
MArza | 
Imprimir
Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.
El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.
Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.
Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.
Marc Arza / catalunya.ffw
Etiquetes Política catalana | 
14 comentaris »
març 7, 2010 a les 8:16 am
La culpa és de CiU!
març 7, 2010 a les 9:00 am
No patim només pel català, que al capdavall,tens raó, corre un perill relatiu i amb el temps la gent l’aprèn. Es tracta de la pèrdua de poder adquisitiu, l’acomodació al sistema econònic espanyol -sembla que ningú se’n vulgui adonar, però la diferència entre l’estructura econòmica catalana i espanyola és el veritable fet diferencial i nacional, allò que sempre ens ha separat de la pobra i trista Castella- i aquesta cada cop més gran pèrdua de competitivitat i vitalitat de l’economia catalana, sense solució a dins de l’autonomia, és el que ens ha de fer jugarnos-ho tot a una carta.
Jo no seré gaire original, però crec que perdem el temps amb debats d’identitat, i la veritable identitat nostre és l’economia. Catalunya sempre ha estat un poble emprenedor, ric, dinàmic, agraït per a les empreses privades i pels negocis.
Per tant. “És l’economia, estúpid”.
març 7, 2010 a les 10:19 am
Josep-Empordà,
Et podries explicar una mica més?
Marc Arza
març 7, 2010 a les 11:16 am
Home!… que si el catalá ha sobreviscut a un aument tant brutal de la inmigració, també deu ser gràcies a la politica lingüistica…i sobre tot educativa dels tant criticats 23 anys de CiU, no?.
Ja que está de moda de dir que tot és culpa de CiU…aixó també ho deu ser…com tantes coses positives que ara m’estalvio d’escriure. Potser és que no captes la ironia.
març 7, 2010 a les 11:22 am
Marc,
La culpa de tot sempre oscil·la entre CiU i Pujol. És una fòrmula que permet explicar des del canvi climàtic fins la crisi del sistema pedagògic occidental. Amb aquestes dues acepcions es poden fer textos més o menys extensos, sense que l’estil se’n ressenti per culpa de la reiteració.
març 7, 2010 a les 11:29 am
Josep-Empordà,
Perdona però no, no havia captat la ironia.
Marc
març 7, 2010 a les 12:45 pm
Les coses són com són però el català cada vegada més s’identifica estructuralment amb el castellà. Salvarem un 60% dels mots però sintàcticament ens trobem en un marasme castellanocèntric que ens impedeix ser creatius. Ahir comparava un manual d’ús la versió portuguesa i la castellana sobre les instruccions i veia una singularitat en les formes portugueses, malgrat la semblança dels mots, que no trobo en els trasllats al català. Per què serà?
març 7, 2010 a les 12:52 pm
Em costa entendre que no t’entenguin quan demanes en un café, quasi sempre són les mateixes coses, per simple repetició i semblança ho haurien d’entendre, assombra aquesta actitud perquè els que l’ostenten saben que ells són els estrangers, per prudencia, doncs, i els clents gent del país, per dignitat nostra, sembla que ens deixem tractar com a indis de la selva.
au, au, au!
març 7, 2010 a les 4:31 pm
Tenint en compte les circumstàncies contra les que ens hem hagut d’enfrontar, són unes dades positives. Però tampoc podem caure en el parany de dir que són fantàstiques. Cal treballar molt, dia a dia, per a aconseguir la plena integració lingüística del ma`xim nombre de persones que viuen al nostre país.
març 7, 2010 a les 5:14 pm
El problema fonamental del catalanisme és que CiU, més preocupada per aïllar i boicotejar al PP, es va sumar al carro del “Papeles para Todos” i ens ha vingut una nova fornada que, paradoxalment, no ha estat tan gran a d’altres indrets d’Espanya.
I “la estocada” li donà ERC i ICV quan van fer President de la Generalitat una persona que tot i haver viscut de la mamella catalana 30 anys, mai s’havia dignat a aprendre la llengua.
Construir una nació amb subvencions és molt perillòs i fent-se antipàtics amb determinats representants tipus Laporta, Joel Joan, etcètera tampoc no sembla gaire encertat des d’un punt de vista estratègic.
març 7, 2010 a les 6:32 pm
Jo exigeixo, en la manera que és pot exigir a algú, no sé si se m’entèn, a tots els que diuen que són independentistes però ens diuen que cal esperar, què faran mentres veuen clar que la independència és a tocar. Perquè és clar, és molt fàcil dir-nos als que volem que hi hagi una proclamació unilateral d’independència i un referèndum que confirmi la victòria, que no és el moment, que no hi ha majoria social, encara, però no ofereixen una alternativa.
Nosaltres tenim una proposta de país, que potser és arriscada, però tenim un cert full de ruta.
Bé doncs, els que sou independentistes però no creieu en aquesta possibilitat, ara mateix, què farem els propers 20-25 anys? continuar arrossegant-nos com a autonomia de règim comú? Continuar perpètuament essent expoliats i abaixant el cap davant de Madrid? què fareu mentre no arriba el dia?… que a més, suposo que ja ens fareu saber quan arribi el dia el que cal fer… vaja, que ja podeu anar esperant “errors de Madrid” i majories socials del 90 % favorables a la llibertat, ja, que mentres aquest diano arribi, la resta de catalans continuem pagant la festa als espanyols…
març 8, 2010 a les 10:32 am
Mira Joan, anar de victoria en victoria fins la derrota final no és el camí.
març 8, 2010 a les 11:22 am
Mira Josep, ésser instalats en la derrota contínua sí que és el camí, oi?
Gràcies, no esperava menys de les vostres propostes de país.
Continuo esperant
març 8, 2010 a les 11:32 am
Per cert Josep, indubtablement en Jordi Pujol va fer una gran tasca per a Catalunya que no poso en dubte. Però l’èxit de la seva política lingüística és relatiu i condicionat, com sempre, per les lleis de Madrid que ell no posa en dubte -Constitución espanyola-. Per posar-te un exemple, en aquest país més d’un milió i mig de persones no parlen català en aquest moment, i treballen molts d’ells en empreses molt catalanes.
Així que l’èxit de la política lingüística d’en Pujol ve més determinat per la voluntat i lliure adhesió de la gent a aprendre l’idioma, que per l’obligació de les lleis que va aprovar en el seu moment en Pujol, perquè entre altres coses, són paper mullat al TC -al menys les que obliguen-.
D’altra banda, com que sé que em podries dir que l’escola catalana és en català, recordar-te que això ja va passar a la II República, i per tant és més un èxit derivat de drets anteriors a la Generalitat republicana, que no pas com una concessió a en Pujol.
Igualment l’ordre públic, que ja va ser traspassat en el seu moment a la Generalitat Republicana.
I ara insisteixo, Josep, quina proposta teniu per al país els propers vint anys?…