Escridassada al català, girant la truita
març 14, 2010 | 
MArza | 
Imprimir
Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.
Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?
El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
Marc Arza / catalunya.ffw / http://twitter.com/marcarza
Etiquetes Llengua, Política catalana | 
9 comentaris »
març 14, 2010 a les 8:27 am
Què pesats que soy amb això del castellà, que no heu vist els resultats dels referèndums, els castellanoparlants són també independentistes. Sembla que tingueu pressa per fer-li l’harakiri al català, jo sí us dono un consell, no sigueu tan catalanets amb por d’imposar i comencem a dir les coses clares, Catalunya ha de ser catalana, és la única manera de fer-se respectar i aquella gent que no el parla l’haurà d’aprendre sí o sí per respecte al país.
març 14, 2010 a les 10:23 am
El castellà a Catalunya és una llengua estrangera imposada per la força de la Dominació, de manera il•legítima.
Vostè, reclama “resoldre”aquest problema apel•lant ala “fets consumats”, així doncs, si acceptem “els fets consumats” de manera il•legítima, no veig cap raó que ens impedís d’actuar amb unes polítiques de “fets consumats”, més encara tenint en compta que n’estem totalment legitimats…per tan a Catalunya el Català s’ha d’imposar com a llengua oficial sense cap mena de problema, i això no és pas excloure a ningú de cap procés nacional, ans al contrari és oferir a tothom l’oportunitat de participar-hi…
Per cert, la analogia entre un i altre cas, és molt desafortunada…doncs, no és comparable rebutjar una llengua imposada per la força i la dominació, que fer-ho per tal de dominar-la, restringir-la, extingir-la il•legítimament.
La diferencia entre els seus plantejaments i els del Imperialisme Ecspanyolo, és que ells tenen el Poder de realitzar el seu món virtual, sense problemes per a ells tot i que el seu capteniment és espuri, i vostè hi renuncia a priori estant-ne plenament legitimat.
Que en pensa de les Psicofonies?…son confoses oi?…per a vostè…
Vallfosca des de la reserva Laietana.
març 14, 2010 a les 10:57 am
El que és greu, gravissim, és que gent d’un partit, amb mols vots i carrecs, sigui hostil a una terra com les balears, que els colons franquistes i borbònics -no hi ha altre nom després d’això, han fet- demostra que els drets dels mallorquins no seran respectats, que aquests estrangers genocides els esclafaran sempre que puguin.
Ara caldrà veure de què estan fets els mallorquins, de materia tova o si seran ferms, ni que només sigui per amor propi.
març 14, 2010 a les 1:21 pm
Espero que, dada la tesis del artículo, el que escriba un comentario en castellano no será visto como una provocación o una impertinencia. Sencillamente, me resulta más fácil escribir en castellano.
Creo que el autor se equivoca en un punto esencial. Es verdad que en Cataluña hay una gran parte de la población -probablemenente mayoritaria- que tiene el castellano como lengua nativa y de uso más habitual. Pero también es un hecho que esta parte de la población es políticamente pasiva. Por los motivos que sean, se abstiene de toda participación en la vida pública de Cataluña. Porque vamos a ver: el idioma castellano, en Cataluña, ha sido efectivamente erradicado del debate político. No se habla en los debates políticos, y cuando algún diputado lo habla en el Parlament se produce un escándalo mayúsculo con retirada masiva del hemiciclo. Esto es así, y los castellanohablantes -supuestamente mayoritarios- tragan sin rechistar. ¿Por qué? Yo creo que porque tienen complejo de forasteros. De forasteros papanatas, para ser más precisos, y no harán nada en política sin haber recibido antes la preceptiva palmadita en el lomo de los “catalanes fetén”. Es el caso de Montilla y demás “charnegos agradecidos”.
A propósito de las multas lingüisticas, por otra parte, cabe observar que las protestas han sido ridículamente minoritarias. ¿Cómo se explica que los castellanohablantes, que son la mitad o más de la población de Cataluña, no protesten porque se les castigue el uso de su propio idioma? Respuesta: porque se sienten forasteros y actúan con las inhibiciones típicas del forastero.
Los castellanohablantes de Cataluña son una masa de población políticamente pasiva e inerte. Políticamente hablando, lo mejor es olvidarse de ellos. Políticamente es como si no existieran.
març 14, 2010 a les 5:53 pm
Inshalà!!Espero que, dada la tesis del artículo, el que escriba un comentario en cristiano nuevo no será visto como una provocación por la poblacion dels al-andalus i no una impertinencia. Sencillamente, me resulta más difícil escribir en castellano però teneis que convertiros al islam todos los castellanos, porque hay graves penas para los renegados.
Creo que el autor se equivoca en un punto esencial. Es verdad que en los païses castellanos hay una gran parte de la población -probablemenente mayoritaria- que tiene el el àrabe i el islam como lengua i cultura nativa y de uso más habitual. Pero también es un hecho que esta parte de la población es políticamente pasiva. Por los motivos que sean, se abstiene de toda participación en la vida pública de Castilla. Porque vamos a ver: el idioma Árabe, en castilla, ha sido efectivamente erradicado del debate político. No se habla en los debates políticos, y cuando algún diputado lo habla en el Parlament se produce un escándalo mayúsculo con retirada masiva del hemiciclo. Esto es así, y los musulmanes-supuestamente mayoritarios- tragan sin rechistar. ¿Por qué? Yo creo que porque tienen complejo de forasteros. De forasteros papanatas, para ser más precisos, y no harán nada en política sin haber recibido antes la preceptiva palmadita en el lomo de los “castellanos fetén”. Es el caso de Zapatero y demás “renegados agradecidos”.
A propósito de las multas inquisitoriales i lingüisticas, por otra parte, cabe observar que las protestas han sido ridículamente minoritarias. ¿Cómo se explica que los musulmanes, que son la mitad o más de la población de castilla, no protesten porque se les castigue el uso de su propio idioma? Respuesta: porque se sienten forasteros y actúan con las inhibiciones típicas del forastero.
Los castellanohablantes de Cataluña son una masa de población políticamente pasiva e inerte. Políticamente hablando, lo mejor es olvidarse de ellos. Políticamente es como si no existieran.
març 14, 2010 a les 6:40 pm
No soc foraster…
Jo soc Català, i visc a Catalunya, i no em doblegaré a cap política Totalitarista, de fa més de 2.000 anys ens varem declarar en re-BEL•lia, i per això mateix érem sovint cruxificats, com en Bel, el nostre antic avatar festiu que els aris ens varen robar com han robat tot el que son i el que no son.
Prou colonialisme, prou model de “Dominació”, ara hem d’optar entre un model de Dominació o un model de respecte i Suma…
Visca Catalunya Lliure.!!!!
març 14, 2010 a les 8:20 pm
No recordo que ningú hagi estat exclós, ja no del debat nacionalista, sinó de qualsevol debat a Catalunya pel fet d’expressar-se en castellà. Certament el castellà té un gran pes al nostre país. Però segurament és per aquest excès de bontrollisme que podem acabar perdent la partida. Perquè ens fem més gros nosaltres sols el pecat de ser catalans i de voler seguir sent-ne.
L’anècdota del PP Balear és greu. Malloca, des d’un punt de vista identitari cada dia és més miratge que realitat. Només cal veure el nou flamant president del PP Balear, com castellanitza el seu nom. És un indici més de com la política de baixa estopa fa renúncies per esgarrapar no sé pas quina mena de vot. Si això és cercar la integració dels castellanoparlants, pleguem.
març 15, 2010 a les 11:53 am
Mala peça al teler! Això ja fa més de tres segles. La dominació, com la subordinació, són mostres d’immaduresa, per ambdós costats. Cal ser demòcrates i reivindicar-ho tot.
Per resituar degudament el català al seu lloc, el primer que cal ens és la Devolució de les nostres Constitucions, Furs, Drets: ho sigui ens manca el poder polític que ens han robat històricament, i no pas innocentment, sinó per la força de les armes en moltes seqüències.
març 15, 2010 a les 12:35 pm
No et falta raó, tot i que cal considerar que la situació i la naturalesa del castellà a Catalunya és totalment alié i estrany. El castellà és imposat per un colonitzador, mentre que el català és la llengua autòctona arraconada i perseguida. Però bé, cecs i sords seriem si no tinguerem en compte que el castellà també hi compta.
Un cas paradigmàtic és el País Valencià, on històricament el castellà comparteix el país, tot i que en zones diferenciades, amb el català. A les comarques catalanoparlants el castellà també s’ha impossat, per tant cal tenir cura de la nostra llengua i impulsar-la, però el nacionalisme pancatalanista també faria bé expressant-se en castellà, si més no, al País Valencià, a les comarques castellanoparlants.