Perplex, jo?
setembre 6, 2008 | 
Enric Canela | 
Imprimir
Aquest dies ha despertat un notable interès mediàtic la notícia de la publicació de l’Anuari 2008 de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest Anuari explica, mitjançant sis estudis, quina és la situació i les característiques de la societat catalana després dels canvis haguts aquest darrers anys.
No he llegit l’informe, ho voldria fer i el compraré. Per tant només puc parlar a través del que he llegit o he escoltat als mitjans. La majoria provinents del que ha explicat l’amic Oriol Homs.
Es veu que, segons aquest estudi, els ciutadans d’aquest país estem perplexos. Jo m’he fet la pregunta: estic perplex? La meva resposta és doble, pel que fa a les consideracions de l’informe no n’estic gens de perplex, en absolut, mentre que si ho estic pel fet que tanta gent estigui perplexa per la situació.
Els que heu llegit els meus comentaris al meu bloc coneixeu bastant bé quines són les meves percepcions sobre la situació de Catalunya i no crec que us estranyi la meva opinió.
El pensament creatiu, el foment del lideratge social i econòmic han estat oblidats de l’agenda política catalana. L’excusa de la manca de recursos, fet real i indiscutible, ha servit per destruir la intel·ligència, ha conduït al triomf de la mediocritat. Governar és prioritzar i saber que, tot i haver coses urgents, les coses importants no es poden deixar de fer. I s’han deixat de fer.
Puc estar perplex per la particular situació econòmica de Catalunya? Per la pèrdua de posicions en els rànquings regionals europeus? Es parla d’economia, de productivitat, de pobresa, què ha fet Catalunya en els darrers anys? On està l’aposta per la Societat del Coneixement? Catalunya ha deixat de ser emprenedora. L’aposta majoritària pels sectors productius de baix valor afegit, basats en la mà d’obra barata, ha estat una constant dels darrers anys. Ara algú s’ha de sorprendre quan hi ha una crisi internacional? No som un dels països de més baixa productivitat per hora treballada i que consumeix més energia per unitat de producció? Què s’ha fet per resoldre aquets dèficits? Catalunya ha apostat per trobar-se entre les societats més damnificades. No té capacitat de resposta.
La culpa és de Madrid? Bé, és còmode dir-ho, però, com es van desenvolupar els “acords” de fa pocs anys en temes com moda, carreteres, fira, port, aeroport, energia, aigua, estacions del TGV, gestió de residus, etc.? Recordo al ministre Álvarez Cascos amb els diners a la mà esperant que ens poséssim d’acord. Devia pensar, ja s’ho faran!
On està l’esforç per l’educació i la formació professional de qualitat? Catalunya s’ha instal·lat en l’igualitarisme i ha confós equitat i igualtat d’oportunitats amb l’homogeneïtzació que esterilitza les ments dels més capacitats. Estem construint una societat intel·lectualment estèril. Potser ara es començarà a posar remei si les mesquineses corporativistes no ho espatllen.
Quina és la intel·ligència política dels que s’embranquen en una discussió estatutària sense futur? Algú es pot sorprendre dels resultats? Podem estar perplexos? Era creïble després de l’espectacle polític d’aquests últims anys que Catalunya podria obtenir un finançament just? Poden sorprendre’s els polítics professionals que ara hi hagi desafecció política? Quantes promeses o projectes electorals han arribat a bon fi? La llista de fracassos és, si més no, més llarga que la d’encerts. És creïble aquesta política? No. Cal canviar-la.
Podria esperar-se que tingués èxit un Govern trencaclosques? No és un tripartit és una mescla d’interessos contraposats, de tendències i contratendències convivint dins dels propis partits. Tot són posicions confuses. Exemples, múltiples: aigua, electricitat, carreteres, lleis diverses, i, ara, el finançament, tot conflictes en públic. Això genera confiança? Això fa riure als ciutadans de Tegucigalpa, per posar un lloc proper. Els Rodriguez Ibarra, Barreda, Iglésias, Bono, per citar alguns, i el mateix Rodríguez zapatero han de prendre bicarbonat per traure’s el singlot que els agafa de tant riure. Catalunya en pocs anys ha passat a ser menystinguda, i a més se’n foten de nosaltres. Amb l’única cosa que hem assolit el lideratge és en pagar, una manera de ser motor. Perplexos dels resultats?
Us posaré un exemple de percepció. Un bon amic de la xarxa em va recomanar fa uns dies una lectura. Em deia que potser es podria parlar en aquest bloc. Deia, mira com ens veuen des d’Israel. L’article en qüestió és: L’esport i els rucs dels catalans. És molt curtet i de bon llegir.
Potser que ens ho fem mirar, no? Què no veuen els meus compatriotes que només una Catalunya independent podrà recuperar la il·lusió de ser i amb ella l’emprenedoria, l’empenta econòmica. Que no se n’adonen que només d’aquesta manera l’aposta de Catalunya per la Societat del Coneixement reeixirà i aconseguirà un estat del benestar potent. L’estat propi és l’únic que pot garantir que Catalunya sigui responsable dels seus encerts i equivocacions.
Les enquestes diuen que hi ha al voltant d’un 30% d’independentistes entre la població catalana, però on és el lideratge que ens hi ha de portar. On és el Martin Luther King (un Obama no, si us plau) que ha de permetre recuperar els drets als catalans? Podríem els catalans prendre exemple dels negres americans al 1963 que van aplegar 200.000 persones i van anar a Washington encapçalades per Martin Luther King? Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid? No és una proposta, és un termòmetre.
Enric Cirici escrivia dijous a l’AVUI un magnífic article: Ser espanyol, que acabava així: I quin és el camí? La política. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d’àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L’elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d’escollir els millors polítics. Hem d’intentar ser al més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d’acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners; també volen la nostra ànima.
Jo, sense la brillantor de Cirici, dic el mateix. Amics, unitat, lideratge, full de ruta. Ens cal un procés per tenir llistes obertes, per triar els que ens han de representar. Al novembre hem de fer el pas.
Aquesta manca de decisió que patim si que em fa estar perplex.
Etiquetes Política catalana | 
74 comentaris »
setembre 6, 2008 a les 12:26 am
Repeteixo aquí el mateix comentari que li he fet al Marc de Reflexions en Català:
“Si agafem la definició del DIEC literalment, que parla de ‘partit’, si canviem ‘decantar-se’ per ‘votar’ podem aplicar-la perfectament a la situació actual.
Per qui votar si saps que els que et podrien agradar t’acabaran enganyant (ERC, CIU, ICV, PSC) i els altres, PP, C’s, malgrat que no enganyen a ningú, de moment és difícil que t’agradin.
No és això un bon motiu de perplexitat?
En quant a ser motor econòmic de l’Estat, frase que traduïda al llenguatge corrent vol dir ser vilment expoliat, el que convindria més a Catalunya (i també a altres) és directament deixar de formar part d’aquest Estat.”
I per cert, Enric, què tens contra l’Obama?
setembre 6, 2008 a les 12:42 am
Salvador,
Jo agafo la definició en sentit d’embolicat. Com diu el DGEC: Dit de la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc. I durant la meva tesi parlo més aviat de confús.
I el tema d’espoli, ben clar, paguem per fer funcionar altres contrades.
Potser hauria d’haver dita alguna cosa més sobre Obama. No, no tinc res en contra, em sembla un candidat normal. L’he contraposat a Martin Luther King. Obama és un fill més del sistema americà. Ha enamorat Europa, jo penso que no guanyarà, i el prefereixo al seu oponent, però penso que se l’ha idealitzat, se l’ha convertit en una icona. Bush l’ha fet bo. Martin Luther King va ser un líder.
setembre 6, 2008 a les 1:16 am
Recomano amb tot el respecte canviar la frase:
“Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Madrid?”
per la següent:
“Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Brussel·les?”
Resposta: SÍ
Liquidem ja la classe política catalana. EUROPA! EUROPA! EUROPA!: 100.000 catalans per Brussel·les amb una proposta concreta d’establiment estatal a Catalunya significa que políticament ningú no ens representa. Preparem-nos i col·lapsem amb un estol expedicionari la capital europea. Exigència política!. Que els polítics es quedin a casa mirant-se els nínxols del cementiri: totes les sigles hi caben dins un taüt.
Excel·lent post sr. Canela.
setembre 6, 2008 a les 7:11 am
Manel,
Bona idea el canvi per Brussel•les, però igual s’ho prenien com si no anés amb ells, clar que de fet és això, tant és. El inconscient de tants anys m’ha traït.
I gràcies.
Records
Enric
setembre 6, 2008 a les 8:10 am
Totalment d’acord. Hem fet un munt de coses malament, i per això estem on estem. Lògica pura.
Per això cal un canvi profund i aquest canvi passa per la independència com a única via.
Això ho veig jo, que fa un temps acceptava compartir un projecte comú amb Espanya, com a mal menor, però ja he vist la llum. No hi ha sol.lució possible dins d’Espanya. Ara cal fer-la veure (aquesta llum) a la resta de catalans i anar a trucar a la porta de Brussel.les.
setembre 6, 2008 a les 9:42 am
Molt bones totes les reflexions, però jo hi veig un altre punt obstaculitzant, més aviat psico-sociològic, del caràcter actual o de sempre, dels mateixos catalans. Sembla que tots coincidim que el que falla és el lideratge, que fa falta la persona decidida, ferma i valenta que unirà aquesta societat maltractada, dividida i “perplexa” per a guiar-nos cap a l’objectiu desitjat, però, ves per on, en el moment quan sobresurt qualsevol cap, el primer que fan els Catalans és: criticar-ho! Que si allò i això, que si així i aixà. De mol mala manera, per cert, i sense cap pietat. En resum, a la primera que trau el cap desconfiem i decidim que no val perquè té massa defectes com per merèixer la nostra confiança! El que també vull deixar en evidència, és la meva sensació que, gairebé mai no es practica aquesta mena de critica tan ferrós amb l’enemic veritable, només amb la gent de casa o amb els veïns més propers. Això sí, encara no ho sé amb exactitud, si aquest fet aparent és cosa dels propis Catalans o només dels mitjans de comunicació, que a mi em semblen més aviat els mitjans de manipulació. Vull dir, Catalunya no és un país normal, perquè encara no té l’estat propi i és per això que no disposa de les eines necessàries per a exercir el que considera convenient per tal de posar en pràctica les seves decisions vitals sobre com vol ser i cap a on vol anar. I és per això que, per tal d’assolir-ho el més aviat possible, cal fer pinya i resistir, lluitant però no com si fóssim una societat consolidada i democràticament madura, amb el nostre cor i el lliri en la mà, sinó conscients en cada moment que l’adversari és molt més fort (perquè és i té un estat que vol protegir) i que, a més a més, de cap manera vol practicar el “fair-play”. El que cal fer sabent-ho, penso jo, és tancar files i crear una xarxa de grups de suport i de resistència. Marcar els objectius pas a pas i aleshores, tots a la una! Aquest blog gran ja està enfocat amb aquesta idea però l’adversari hi té l’accés, sap què fem, com pensem i què volem fer així que fàcilment pot destruir-lo introduint els elements de la discòrdia de sempre per tal de mantenir-nos dividits i desunits. No he sabut dir-ho amb menys paraules, perdoneu, però què us sembla? Posem la contrasenya d’accés per tal de poder organitzar la marxa a Bruxel•les o qualsevol altra cosa units i sense distraccions foranies? Salutacions cordials a tots.
setembre 6, 2008 a les 10:23 am
Els catalans hem sigut enganyats ara i avans, pels politics de torn, el tripartit ha fallat, peró també CiU 23 anys enrrera.
Sinó canviem la clase politica actual per un altre renovada, mes joventut i amb ganes de guanyar l’independencia, no farem res.VISCA CATALUNYA LLIURE
setembre 6, 2008 a les 11:13 am
Esteve
És de lògica cartesiana, el que passa és que hi ha moltes inèrcies i les percepcions triguen. Els indicadors són tossuts, no avancem a la mateixa velocitat que altres. Per exemple, Oh! Quines olimpíades tan maques i ben fetes, que macos que som! Cal continuar lluitant! Menys cofoisme.
setembre 6, 2008 a les 11:24 am
Maia,
Tens raó. Aquí el que fa alguna cosa en lloc de ser lloat és destrossat. La raó és l’enveja. Els catalans som envejosos. Quan un falla és ridiculitzat, a EUA per exemple, el que fa un negoci i fracassa se’l considera emprenedor, de les errades s’aprèn. Aquí no aixeca cap, ningú no el vol. Al que té èxit se li busquen totes les coses, a veure si el podem criticar, enveja. Un de fora no importa. Són els mitjans de comunicació la veu, perè som tots nosaltres. Som hipòcrites. Això si, vivim amb uns mitjans de comunicació parcials, que ataquen més a uns que a altres.
L’enemic de l’estat propi és poderós, és un estat fort i consolidat. L’adversari, però, no sap tot el que fem, cal fer coses que no s’escriguin. Jo intento no faltar el respecte als que pensen diferent, voldria unir al màxim a tots els que volem el mateix, la unió per aconseguir l’objectiu principal. L’únic punt en el que cal posar-se d’acord és en el camí. Un parell de mesos, per definir l’estratègia millor. I de llarg res. Uns magnífica exposició.
setembre 6, 2008 a les 11:29 am
Dani,
Jo crec que no. Pots estar d’acord o en contra del Govern de CiU, però era un Govern unit i no enganyava. Insisteixo encara que estiguis en contra del que feia no enganyava. Jo mateix he discrepat sovint.
El problema d’ara és que la desorientació és completa. Consti que Montilla no enganya. Discrepo, volem un país diferent, però no enganya.
Amb el canvi estic d’acord. No és u problema d’estat física, és un problema d’edat mental. En aquest bloc comenten coses persones ja grans que tenen la ment jove i són més independentistes que molts joves que seuen i s’ho miren. Cal combinar bé experiència i joventut, però sempre voluntat de país. No són joves molts dels que avui ocupen càrrecs de Govern? No ho són una gran majoria de parlamentaris? I què?
setembre 6, 2008 a les 11:59 am
Tot resta resumit en una frase curta però que defineix la situació actual a la perfecció:
“Algú es pensaba que lliurar la Nació al PSOE no tindria consequencies?”
I ara, podem continuar donant voltes a l’assumpte per anar passant el temps, que en definitiva, aixó és el que vol el tripartit “qui dia passa any empeny”.
I hi continuem donant voltes perque no podem fer altre cosa.Tota la Nació, está atrapada en la tela d’aranya PSOEcialista.
I no podem fer altre cosa perque la estratègia del PSOE, está donant els seus fruits. Ens estan guanyant per AVORRIMENT i per CANSANCI. Aquests dos trets, son els que dominan a hores d’ara als ciutadans de Catalunya.O si voleu, dieu-li perplexitat, tant se val, però és el que volian, i aquí rau el perill, que la seua estratègia triunfi. Triunfi en el fons del nostre subconscient col.lectiu. I ja estarem definitivament vençuts.Si no és que ja ha triunfat i ja estem vençuts…i encara no ens n’hem adonat.
Gràcies ERC, Espanya, algún dia t’haurá de pagar els serveis prestats amb alguna “canongia” de la que ells tant dispossen.
I, benvolgut Enric, no és questió de si el got és mig plé o mig buit. És que a hores d’ara, començo a pensar que en realitat, es buit del tot.
setembre 6, 2008 a les 12:17 pm
“Podríem aplegar nosaltres una xifra significativa de catalans i fer una marxa sobre Brussel·les?”, matisa Manel Picó. Jo també crec que sí. 100.000 catalans en autocar (uns 2.000 autocars !). Com si en son 200. Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ? Quin cap de setmana! Totes les TV i els diaris s’en farien ressò!
Només cal proposar-ho i concretar una data.
(Per a desdejunar només prenc cervesa sense alcohol) ;)
setembre 6, 2008 a les 1:21 pm
Dit i fet: s’ha creat un nou grup al facebook per difondre aquesta proposta:
http://www.new.facebook.com/group.php?gid=25635198441
setembre 6, 2008 a les 1:38 pm
Manifestació o diada reivindicativa a Belgica?
Que us sembla la proposta?
A les 10:00 Esmorzar popular de productes Catalans
A les 12:00 Balls tradicions Catalans
I pels més petits: Contes Populars
A les 14:00 Dinar: Mongetes amb butifarres i Carn a la brasa amb all i oli
A les 16:00 Concurs de titits amb porró
A les 17:00 Manifestació pels Carrers de Belgica, i al finalitzar: Lectura de les reivindicacions Catalanes davant la seu de la UE.
A les 19.45 Cantada d’haveneres
A les 20:30: Partit de la selecció catalana de futbol
a les 00:00 Concert de Rock Català
Només falta trobar un dia i una escusa per mobilitzar-nos!
setembre 6, 2008 a les 2:00 pm
Enric,
Moltes gràcies per la resposta i comentaris. M’has inspirat per afegir dos punts:
- La tolerància catalana. És infinita. No fallar el respecte, és gairebé una obsessió. Però l’adversari (espanyolista) ni és tolerant ni és respectuós! Si sembla amable, és perquè se sent superior. I el maltractament continua. Això m’ha fet canviar del parer i rebel•lar-me. Ja no perdo cap oportunitat verbal de fer passar sense la resposta corresponent directa per part meva qualsevulla impertinència imperialista espanyola, perquè crec que ja és hora que comencin a sentir-se incòmodes a casa meva o en la que jo considero la meva, dins de les fronteres de Catalunya. Vull que notin que no estic d’acord gens ni mica amb el que fan i com actuen. Vull que s’adaptin i acceptin que Catalunya és una altra cosa, d’una altra mentalitat diferent. I si no els hi agrada, que marxin. O que callin, perquè a mi no em convenceran, de la mateixa manera que nosaltres no els hem pogut convèncer des de fa 294 anys. I d’això, ja he après, l’adversari li diu la “crispació”. Mira què bé. Per dir la veritat, tornem a tenir la culpa com a crispadors! Pues, sí senyor, perquè és l’únic llenguatge que entenen, ja no tinc cap mena de dubte. Quan veuen que l’amenaça es pot complir, els espanyols no només que reculen sinó que te tenen el respecte, és la meva experiència!
- En la meva opinió, la casa primer es neteja per dins. O es comença construint pels fonaments. Tinc moltes proves que el món (Estats Units i Comissió Europea) està molt més conscienciat sobre la futura i propera independència de Catalunya del que a nosaltres ens sembla, bàsicament perquè la premsa estatal i enemiga filtra (i manipula) moltes de les notícies favorables. Amb això vull dir, que les activitats internacionals totes que volem, però si al Parlament i al Govern de Catalunya no manen la gent amb l’horitzó nacional ambiciós, quina credibilitat tenim a l’exterior? Crec que és de vital importància guanyar aquests llocs estratègics el més aviat possible. Sabem ja quines persones aniran a les llistes de cada partit? Tenim un “pla B” o sigui un nou partit que recolzarem si els dos més nacionalistes no reaccionen a temps? És això que em preocupa per a no tenir que tornar a votar amb el nas tapat sinó amb tota la il•lusió del món que la ocasió mereix!
PS. M’agrada molt la proposta de la diada reivindicativa d’en Francesc, m’apunto. Amb la gralla, he. Muntem una prova a la Plaça Sant Jaume primer?
setembre 6, 2008 a les 3:56 pm
Fem coincidir l’expedició amb una bona presidència de la UE. L’onze setembre 2010 és dissabte. Llàstima que Holanda i el Regne Unit no arribin fins el 2016 i 2017, segurament ja reformat el torn de presidències. Suècia també és un gran amfitrió però després arriba qui arriba.
1/2009 Txèquia
2/2009 Suècia
1/2010 Espanya
2/2010 Bèlgica
1/2011 Hongria
2/2011 Polònia
Bàsicament:
1) Preparació amb antelació i discreció.
2) Multicoordinació civil amb únic comandament.
3) Marginació partitis polítics
4) Preparació documentació a entregar oficialment al consell de la UE el dia-D.
5) Convocatòria a 90 dies del dia-D.
6) Visita de cortesia prèvia a la presidència europea amb exposició del calendari i objectius.
7) Expedició
8) Timetable d’en Francesc JP
Força Agustí!
setembre 6, 2008 a les 4:04 pm
Benvolgut Enric,
No hi puc ni vull afegir-hi res.
Ho descrius perfectament.
Ja tampoc em sento perplex. Gens.
Més aviat molt més convençut encara de quin era el camí bó, per on s’avançava. Els fets m’han reafermat molt mes que les declaracions.
Com molt bè recorda en Josep-Emporda. Tot té consequències. I les errades o botifleries grosses les fan, les consequències, molt mes grosses.
No es un problema de lideratge, poltic, en absolut. En Pujol fou un bon líder polític nacionalista i al front dels governs catalans? Si, estic segur que si. Doncs si s’arriba a presentar per 7a vegada el 2003 de cap de llista i treu els magnifics resultats que va aconseguir en Mas (guanyador, victòria convergent), estic igual de segur que en Carod hagues fet president en Pasqual i ho hagues regalat al PSoe, igual. Ho tenia compromes i pactat des del 1999. I quan pel mig hi ha hagut molts diners i molts carrecs a ajuntents i molts deutes assumits per altri, la camorra segueix.
Es un problema, col.lectivament, nostre. Com es possible que puguin sumar encara els tripartits majoria amb en Montilla de gregari-lider? Doncs aixi ha estat.
No ens autoenganyem. Hem de seguir fent moltes coses, i fer-les bé, i millor, i prioritzar-les, però no busquem excuses en l’exterior. Catalunya va malament perque els catalans van malament, perque s’han deixat perdre els valors de l’honestedetat, del rigor, de la feina ben feta, de la competència, de la preparació, de la responsabilitat, de la coherència, i de la crítica amb arguments i amb consquències, susbstituits per un bonisme, i un laxant generalitzat, que no vol saber res del que és incòmode, i del que es recorrda el que també fem o veiem fer cada dia a nivell privat professional sense dir ni mu.
No voldria donar una imatge pessimista, sincerament. Però ens queixem de que la junta nacionalista nacionalista de l’Omnium d’ara, i del de fa temps (Jordi Porta al front) mai hagi fet cap critica concreta al govern català tripartit? I mira que n’han fet de grosses, contra el pais.
Per les subvencions? Pel que sigui, Per taticisme, pel que sigui.
Ara, això si, el dia que algú recorda publicament els patriotes que el van fundar, i que el van fer actiu, estés arreu, i que van donar feina a actuals tripartits per pur patriotisme, el dia que se’ns acudeixi fer un panegíric public, per exemple, d’en Joan Baptista Cendrós, aleshores, n’estic segur, sortiran desenes de ressentits, il.luminats, incompetents, i pastilleros ideològics, que , sobretot, diran que era empresari, de dretes, proamericà, ric, molt ric, i que havia estat convergent, com a signes de dolenteria.
I convergent no ho havia estat mai,per exemple. Però a patriota, a patriotisme efectiu, de defensa de la pàtria, també amb part del ptrimoni personal, pocs molt pocs s’hi podrien equiparar ni arribar-hi de lluny.
I jo el primer, que no he fet ni un 10% del que hagues fet , en les meves reals circumstàncies, una personalitat com en Cendrós.
Però, com bé diu l’Enric CAnela, sóm envejosos i amargants, més que amargats, i no volem reconèixer publicament les personalitats que han demostrat, amb fets, que es pot fer mes i anar endevant.
Bé, a seguir el que ens indiguin gent com l’Enric, poca gent, però que ens mereixi confiança politica real, i sense voler fer gaire matissos, perque aleshores ens perd l’estètica aparent, més que l’intent de col.laborar i seguir el camí que altres han iniciat i que és bo.
Cordialment,
Andreu
setembre 6, 2008 a les 4:07 pm
Jo diria perplex NO, astorat SÍ, avui he baixat a Barcelona i al metro he vist un cartell que anunciava un acte organitzat per, si no recordo malament, l’església evangèlica, un cantant, no sé què,,, i deia “trae la bandera” i a sota una foto de la bandera espanyola , he pensat que fora bo anar allà amb una estelada, viam si m’estovarien (com si d’un acte de la selecció espanyola es tractés) o Déu en veritat tindria compassió d’un català.
Però sí, tinc perplexitat, quan es diu que “no tenim diners” per mantenir científics i pensadors (i aquests van a fora) com a mínim copiar, i ni això sabem fer. ¿Tant costaria portar un expert a Israel i que copií els sistemes de rec?, ¿Tan costaria a portar un educador a Finlàndia i a boli i paper prengui nota?. Jo al cole no era prou espavilat i vaig sortir del pas copiant.
¿Cal ser intel•ligent per saber que en un país petit, amb l’orografia que tenim no podem basar el sistema industrial i econòmic en mà d’obra barata ? Països (en teoria més endarrerits) com l’Índia s’han convertit en centre d’empreses que ens haurien anat la mar de bé (noves tecnologies).
¿La culpa és de Madrit? Sí, en part sí “la seva guerra” ha estat sempre parar la cancaneta, però també la nostra burgesia ha estat sempre una llepaculs del poder (entre ell el monàrquic) sense veure que això frenava la seva expansió.
¿Podríem aplegar l’exemple dels negres americans? No ho sé, jo veig que encara molts estan en la misèria i els que se n’en surten són col•laboradors (potser com els esportistes, i d’altres catalans!!!) jo crec que Catalunya ha de fer ús de la intel•ligència en el sentit que ha de formar no sols un país independent, també un país de futur, que afronti i superi els problemes que tindran tots els països del món en un futur (no crec que una monarquia Hispànica sigui possible al segle XXII).
Per altre part jo darrerament penso molt amb “el lideratge” històricament el caràcter català ha estat de defensar les seves llibertats a tal extrem que fins li costa voler un amo, líders (som bel•ligerants però no amants dels exercits, totes les dictadures ens han sulfurat, fins i tot el moviment obrer sempre ha (menys ara) ha estat combatiu, hi pot haver un cristianisme, sí, però sempre hem estat anticlericals o antivaticans si voleu). No ens cal un líder, sí un moviment que encarrili les nostres energies, és més el moviment del futur ha d’evitar líders que són el mal del món.
Per altre part els catalans som molt crítics (no crec que sigui enveja pura i dura) fins hi tot autocrítics amb cruesa, cosa que molts no saben fer i els convindria, l’autocrítica és molt bona si després es desferma el mecanisme de rectificació i cert, aquí quedem sovint parats (d’altres no perquè penso que en això és basa el motor de molts pensadors i empresaris catalans, criticar i millorar els problemes).
Tal com dieu: perplex seria tenir dubte. Les coses com van ara, m’han donat una lliçó que ha ajudat a fixar i tenir més clara la meva línia, i veig que molts de vosaltres esteu iguals.
Avui en dia volem quantitats, com si definissin el fet, ¿quans independentistes som?, no ho s’ha reconèixer, vaig anar a una xerrada fa un parell de dies (molt interessant) i érem quatre gats. Per altra part ara per l’11 de setembre , demà, ja comencen els actes ¿es podran sospesar tots en conjunt per tenir una idea? O haurem de fer el balanç en base a una sola manifestació (viam si hi va tothom). Penso que l’estratègia de Catalunya (i tornant amb que sóm un poble petit) ara s’ha de fer amb petites coses (molt bé Brucel•les on sigui, però que sigui una lluita constant).
Per cert: Vic la marxa dels vigatans, dia 10.
setembre 6, 2008 a les 4:17 pm
Benvolgut Manel Picó,
Magnific!
De moment, mentre no ho feu personalment, aniré publicant tot el que proposeu al grup que he obert al facebook (en aquests moments ja compta amb 47 adherits!)
setembre 6, 2008 a les 4:39 pm
Perdoneu el segon comentari:
He dit que si no sabem fer les coses s’ha de saber copiar dels que en saben, aquesta és una estratègia. Una altra i llegint els comentaris: “cal escoltar”, fa temps llegint un llibre de la Patricia Gabancho, vaig trobar que posava el dit a la nafra de com som els catalans, ara veig amb els comentaris de la Maia, que hi ha coses, que nosaltres per origen ni ens en donem compte de com som o afrontem les coses i elles ho han expressat perfectament. ¿Per què el comentari? Bé jo crec que no són 300 anys d’ocupació, ja des de la mort de Martí l’Humà que les coses se’ns han girat i amb tants d’anys unes són per l’adversari però moltes per culpa pròpia, han sortit coses del nostre caràcter que hauríem de mirar cara a cara i són l’arrel dels patafis de la nostra política actual i passada.
setembre 6, 2008 a les 4:55 pm
La idea més valuosa per a mi, en aquestes lletres, ha estat la marxa reivindicativa a Bèlgica (Brusel.les).
Endavant. M’hi apunto.
setembre 6, 2008 a les 5:49 pm
He seguit, i estic seguint encara, el post de l’Enric amb tots els magnífics comentaris posteriors. De mica en mica, després d’experimentar una vegada més una profunda desmoralització per la nostra situació actual; després de lamentar, també un cop més, el disgust per allò que han fet aquells polítics en qui confiàvem; després de viure, repetida també, la burla i el menyspreu de l’Espanya de sempre; després de tot això, uns aires d’esperança s’han anat incorporant dins meu, esborrant provisionalment tota la tristesa que s’havia apoderat de mi.
La recuperació d’un estat d’ànim positiu em va començar ahir llegint un comentari emotiu de Maia -“una nouvinguda però perdudament enamorada de la mentalitat catalana”-. Aquesta recuperació ha continuat amb els comentaris d’avui, en especial el de Agustí Esparducer, que seguint en Manel Picó ens ha plantejat: “Us imagineu 10.000 catalans amb estelades tot un dia per Brussel·les reivindicant el dret d’autodeterminació ? Quin cap de setmana!”
Després he llegit el comentari d’en Dani i m’ha entrat una altra vegada la depressió: “Sinó canviem la classe política actual per un altre renovada, més joventut i amb ganes de guanyar la independència, no farem res.”
Però, l’Enric Canela, amb el seu experimentat “savoir-faire”, m’ha reanimat: “En aquest bloc comenten coses persones ja grans que tenen la ment jove i són més independentistes que molts joves que seuen i s’ho miren.” Encara sort, ara ja sé que també podré estar convidat al viatge a Brussel·les.”
Visca Catalunya lliure!! Com més aviat millor, perquè no tinc massa temps.
setembre 6, 2008 a les 7:13 pm
Josep-Empordà,
L’acte de claudicació de nacionalista davant un partit espanyol és el més greu que li ha succeït a Catalunya. Mai no criticaré el fet que sigui democràticament bona l’alternància política, però…
A banda d’això el PSC és mestre en teixir una xarxa de complicitats, favors i dependències, una estratègia de control polític magnífic, en saben. I nosaltres perduts en l’avorriment i la frustració, cansament, com bé dius.
La seva estratègia triomfarà si no els hi surt un enemic poderós.
Jo t’animo a mirar el got amb uns altres ulls. Podem si volem.
setembre 6, 2008 a les 7:14 pm
Agustí
Genial el grup a Facebook. Un èxit haver materialitzat la proposta de Dani. Què mantinguem l’esperit que en pocs moments ha sorgit. Jo ja he convidat a la meva llista d’amics, ara 82 persones. Torno a dir: genial.
Francesc JP,
Bon programa. El conjunt d’aportacions el polirà si cal, a mi m’agrada. Només hi afegiria uns castellers.
Manel Picó,
Bona data, però i el 2009? Suècia, perfecte, divendres, doncs els que hi treballin dissabte que demanin pont.
Preparem-ho amb discreció, però no dubteu que alguns dels nostres enemics ho saben ara, la xarxa és transparent. I està bé.
El protocol em sembla perfecte. Tenim temps i si cal el polirem. Caldrà establir la coordinació amb eficàcia.
setembre 6, 2008 a les 7:15 pm
Maia,
Havies fet una excel•lent anàlisi i ara la completes. Catalunya és excessivament tolerant i a vegades a més de tolerància cal parlar de covardia. Tolerant davant les diferències, covard davant les agressions. No ens podem deixar trepitjar més. Jo, com dic sovint, sense faltar el respecte a la manera de pensar dels altres però exigint que respectin la meva.
No dubtis que aviat, si seguim treballant, serem crispadors. Els espanyols ho saben, que tenim un camí independentista en marxa. Potenciaran infraestructures que no obliguin a passar per Catalunya. Ho fan. Aragó és el seu camí. Ens cal ser al Parlament. I serem! Llistes obertes i lideratge, els tindrem. Cal fer que els partits nacionalistes reaccionin. ERC ha de pair els seus problemes. Si UDC i el sector pactista de CDC dominen la situació, doncs fem el que calgui per ser al Parlament.
I està bé, a la Plaça de Sant Jaume, no hi cabrem.
setembre 6, 2008 a les 7:16 pm
Andreu,
Coincidim. Res, la cosa més petita, té unes conseqüències impensables. Com aquell compte que explica que un preguntava com podria desfer el mal que havia fet amb maledicència. La resposta va ser que era tan difícil com intentar recuperar totes les plomes d’un coixí llençades al vent. El vol d’una papallona pot desencadenar un huracà?
Pujol un gran líder. Indubtablement. Les seves declaracions d’avui al diari AVUI són una mostra més. La culpa del que ens passa és únicament nostra, el Govern que hi ha l’han volgut els catalans. La sorpresa podria haver estat el tripartit 1, però el 2? Ben volgut va estar. Algú creia sincerament que ERC no intentaria reeditar aquella aventura? CiU va guanyar les eleccions, però de forma insuficient per condicionar el Govern i això va ser culpa de CiU.
Òmnium es manté i va canviar de local gràcies a ERC. No el mantenim nosaltres, bé pago una quota, però… Òmnium s’atrevia amb CiU perquè CiU mai no va utilitzar la subvenció per silenciar els crítics. Cendròs era un bon amic d’en Pujol. Josep Espar va perdre les eleccions. Un empresari si, però mai no ha venut el seu nacionalisme.
Els catalans tenim els nostres defectes, els hem mantingut molts segles. Nosaltres som l’enemic més gran. Lluitem contra els nostres defectes i guanyarem l’Estat.
setembre 6, 2008 a les 7:26 pm
Jordi,
Són esglésies dels estats.
Catalunya fa anys que ha perdut la capacitat d’emprendre, com dius i jo comentava un altre dissabte, des de Martí l’Humà que hem perdut el nord. Hem anat a remolc dels espanyols. Fins i tot per copiar cal emprendre. No hi ha confiança. Esperem a Madrid, cada vegada més. Si hi ha diners per portar científics, per promoure el reg, per moltes coses.
Tot el que dius és pur seny, mirar i treure conclusions. Luxemburg no pot ser una potència agrícola. Catalunya no pot basar la seva riquesa en la mà d’obra barata.
Madrid no ens ha ajudat però nosaltres no hem fet res de res. Hi ha moltes coses per a les que no cal permís, la força dels fets.
Catalunya no admet ni el lideratge intel•lectual, enveja. Si no li vols dir líder, no li diguis, però si cal un o uns aglutinadors, nuclis de coordinació, que generin prou atracció. Una idea, un full de ruta i un nucli.
Fem-ho, tinguem fe, creiem que és possible.
setembre 6, 2008 a les 7:27 pm
Ramon,
Ens veurem
setembre 6, 2008 a les 7:33 pm
Koll,
Jo estic molt content d’haver generat, en part, aquesta sèrie de comentaris intel•ligents. Magnífica la proposta de Dani, genial Agustí, després Menel Picó. I un seguit de comentaris enriquidors.
I gràcies a tu per aquest comentari, intel•ligent, esperançador i extraordinàriament amable amb mi. Si, ens hem d’unir, sumar. Ments joves, progressistes, disposades a defensar Catalunya. Jo tampoc soc jove i sense la joventut no farem res de res, però nosaltres també hem de ser-hi, sumar. Ho veurem!
setembre 6, 2008 a les 7:37 pm
Bones
Davant de les últimes accions d’Albert Rivera (c’s) us proposo que el dia 11 de Setembre en els nostres blogs pengem l’Estelada. Una campanya que he començat sola i que necessita de tots. En el fons són les nostres cases virtuals. Passa’l . Aquí us podeu baixar l’Estelada http://www.marroca.blogspot.com
Salut
setembre 6, 2008 a les 11:59 pm
Mar Roca,
Així ho farem. Si me’n surto! En això de les imatges al bloc soc un desastre.
setembre 7, 2008 a les 9:54 am
[...] i el comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme (BlocGran.cat): http://blocgran.cat/?p=187 [...]
setembre 7, 2008 a les 4:04 pm
Moltes gràcies, Enric, m’impressiona la teva capacitat d’enraonar i explicar les coses de manera tan assenyada. I és justament per això, per aquest seny tan singular que cal preservar i protegir, que el meu amor per Catalunya i els Catalans és arrauxat i apassionat, és un foc viu perquè la vull lliure, feliç i pròspera el més aviat possible perquè veig que s’està morint i necessito fer tot el que calgui per a salvar-la a temps. Sé què, entre tots, trobarem la clau que obrirà la presó on es troba atrapada ara i crec que és justament la passió d’aquest amor “impossible” el que ens conduirà a la llibertat.
setembre 7, 2008 a les 4:25 pm
Maia,
Gràcies per les teves paraules. Que bé escrius!
Segur que si tots posem la força i passió que tu mostres ens en sortirem. La tasca és complexa, difícil, però Catalunya estarà a l’agenda europea. L’estat espanyol haurà de considerar seriosament l’autodeterminació i tot dependrà de nosaltres mateixos. Els partits polítics catalans hauran de canviar el seu discurs. Si som racionals i fem les coses bé, no ens aturaran.
setembre 7, 2008 a les 9:42 pm
Ens cal nou partit amb un ideari nacional català
El meu exemple és Francesc Pujols
“Catalunya és la pàtria de laVeritat”
És evident, només cal llegir els diaris, que España és la pàtria dela mentida i que en nom d’Espanya s’enganya
setembre 7, 2008 a les 9:46 pm
A veure si ho aconseguim hi anem a Brusel.les , es un gran repte!
setembre 7, 2008 a les 11:25 pm
Quina alegria llegir-vos amics i amigues coratgoses.
M’apunto a plantar-me davant el món!
“Serás l’educador del nostre poble, esdevindràs un home admirable:aixì ho espero”
F. Hölderlin, Hiperió
(mmm…ens podriem replantejar el menú i la festeta?) ;)
petons independentistes a tothom
setembre 7, 2008 a les 11:49 pm
Jordi,
La idea està bé, però no sé si és un nom per a un partit. Consti que no soc de màrqueting.
El que dius, raones, és ben cert. Mentida darrera mentida
setembre 7, 2008 a les 11:53 pm
Josep Prat,
Jo espero que ho aconseguim. Em fa il•lusió que siguem capaços de mostrar Catalunya al món i reivindicar el nostre país.
setembre 7, 2008 a les 11:53 pm
Ma. Teresa,
Gràcies, com sempre, pels teus comentaris i suport. Si mires el Facebook ja veuràs que hi ha propostes de programa. Ja persones que, particularment, se m’han ofert per fer coses.
I quines frases fas.
Petons
setembre 8, 2008 a les 7:53 pm
Amics, unitat, lideratge, full de ruta. Perfecte Enric, això m’agrada!!!!!!!!!! Si voleu castellers, en trobarem, els amics els tenim aquí, la unitat també, el lideratge, l’Enric i el full de ruta l’estem escrivint aquí dia a dia! Vinga, preparem els autocars!
Sou collonuts que va dir algú…
setembre 8, 2008 a les 8:43 pm
Esther,
Gràcies per aquest emotiu suport. A mi pensar en els castellers al mig de Brussel·les em fa posar la pell de gallina.
Ens en sortirem.
setembre 8, 2008 a les 10:53 pm
A mi tot això em recorda una mica allò del Tren de les Nacions, però vaja, tots a pencar que com més aviat ens hi posem més aviat serem lliures!
setembre 8, 2008 a les 11:30 pm
Esther,
Espero que ho sapiguem fer! Em fa por la gestió de l’esdeveniment. Quan abans millor
setembre 9, 2008 a les 3:17 pm
hola!
molt bona idea aixo de la diada independentista a bruxel.les…jo soc luxemburgues pero els meus pares son catalans. podria movilitzar gent de luxemburg i tambe de belgica, francia i alemanya per la manifestacio, catalans i no-catalans…tambe podria organitzar alguns contactes amb organisacions politicas en bruxel.les que podrian ajudar per organitzar tot aixo
setembre 9, 2008 a les 9:05 pm
David Angel,
Això seria fantàstic. Veig que estàs a Facebook. Comptem amb la teva col·laboració. Si ens ajuden de Brussel·les l’èxit estarà més aprop.
setembre 9, 2008 a les 10:56 pm
David Àngel! el teu nom ja ho diu tot, broma fàcil, però com més millor i trobar aliats internacionals adequats serà un pas molt important en aquest camí!
setembre 9, 2008 a les 10:57 pm
Enric, cal organitzar-ho molt i molt bé, cert, però amb temps és més senzill. Cal posar-s’hi de seguida
setembre 9, 2008 a les 11:30 pm
Esther,
ja estem tenint alguna conversa. Cal comptar amb persones professionals. Moure 10.000 persones no és una feina fàcil i menys per a un que no és del ram. Abans de Nadal ho hem de tenir tot a punt.
setembre 10, 2008 a les 2:44 pm
vale, ja comenzo a organitzar contactes ;-)
setembre 10, 2008 a les 4:01 pm
David Angel,
Gràcies, estem en contacte.
setembre 13, 2008 a les 6:30 pm
Feu servir tantes xarxes socials com pogueu (mySpace, secondlife, etc…). Que s’apuntin 613 usuaris a Facebook, no es cap signe d’èxit. El vostre repte es tindre contacte amb molta més gent i mantindre-la activa fins el 9 de març del 2009. Molta sort!
setembre 13, 2008 a les 8:15 pm
Dani,
Tens tota la raó, això no és un èxit, simplement que 600 persones s’han interessat o combreguen amb la idea. cal mantenir xarxes actives i, com bé dius, sobretot, mantenir la flama fins el març. Esperem que ens ajudis en la mesura que puguis.
setembre 17, 2008 a les 12:23 am
jo m’apunto…
xQ si no es mou el poble per fer nació… la nació es kedara ab una simple “comunidaz” del “reino español”
si podeu estar en contacte ab mi perfecte.. Q jo vaig perdent les adreces…
salut
setembre 17, 2008 a les 3:15 am
Hores d’ara hi han 949 adherits, 291 participants confirmats, potser hi assistiran 494 més, i 1417 convidats estan pendents de resposta.
setembre 18, 2008 a les 6:35 pm
Si voleu arrivar a 10.000 persones no podeu despreciar com esteu fent els partits polítics sobiranistes. Els partits tenes estructures organitzatives molt ben montades i poden resultar imprescindibles. A demés, tenim la plataforma pel Dret a Decidir. Es la única organització civil que pot movilitzar a tanta gent. Si comenceu marginant us quedareu marginats tot i que la idea sigui genial. Obriu-vos i expandiu les vostres ments.
Salut i república!
setembre 18, 2008 a les 11:44 pm
Insòlits,
Si ens escrius, estarem en contacte.
setembre 18, 2008 a les 11:46 pm
Rafa,
No menystenim a ningú. No marginem a ningú, el que volem és que sigui la gent normal, sense mediatitzacions. No volem el si està aquest, l’altre no, característic d’aquest país. Volem unir. Volem que els partits hi siguin, si volen, les plataformes totes.
No dubtis que ens trobarem
Salut
setembre 19, 2008 a les 3:05 am
Esta clar que totes les plataformes i partits sobiranistes parlamentaris i extraparlamentaris hi seran. Només dic, que un volum considerable de gent vindrà amb els de ERC, CIU, CUP, etc… A titol personal hi anirem tots, pero el viatje s’organitzarà ( provablemet ) a través de de partits polítics i ogranitzacions. El cas es que jo hi penso anar si aixo pren una mica més de vida i es fa una crida més seriosa. No dic que la proposta d’anar a Brusel.les no sigui seriosa, sino que a dia d’avui no hi ha cap plataforma que sostingui la proposta. En poques paraules, crec que les organitzacions civils catalanes han de pendre aquesta proposta com a seva, sino, lamentablement l’expedició a Brusel.les serà un fracas. Esperem que no ho sigui, ja que l’esperit convatiu dels catalans que volem un país lliure necessita veure la llum. En el millor dels casos, ens veurem a Brusel.les. Per cert, el vol d’avio surt més barat que en autocar. 80 euros contra 130.
Salut!
setembre 25, 2008 a les 5:08 pm
Per què Obama no?
No dic que sí, simplement m’interessen els teus arguments per dir que “Obama no, si us plau”. On hi veus la “maldat”, al pobre home?
setembre 26, 2008 a les 8:46 pm
Rafa,
Poc a poc s’aniran afegint. La Nostra feina és aquesta. Entre tots aconseguirem que sigui un èxit. No serà fàcil, però hem d’aconseguir la unitat, tenim dies.
El viatge el muntarem, probablement, en diferents formats. Hi haurà gent que preferirà l’avio, altres tren, altres autobús.
Salut
setembre 26, 2008 a les 8:48 pm
Tonix,
No veig cap maldat en l’Obama. M’agrada. Vull dir només que no és un líder a l’estil de Luther King. És més de disseny. Com li deia a Salvador, L’he contraposat a Martin Luther King. Obama és un fill més del sistema americà. Ha enamorat Europa, jo penso que no guanyarà, i el prefereixo al seu oponent, però penso que se l’ha idealitzat, se l’ha convertit en una icona. Bush l’ha fet bo. Martin Luther King va ser un líder
octubre 1, 2008 a les 11:46 pm
[...] jo??” d’Enric Canela i els comentaris de Francesc JP i de Manel Picó, al Bloc Gran del Sobiranisme. Fins ara però la iniciativa es reduïa a una campanya al Facebook, de manera que tots aquells que [...]
novembre 12, 2008 a les 3:55 pm
Proposo tornar a fer la marxa el mateix cap de setmana cada any, sobre tot també el 2010, coincidint amb la presidència de torn de l’UE per part d’Espanya.
desembre 13, 2008 a les 6:09 am
[...] sobiranista i una setantena de voluntaris. La iniciativa va néixer arran de l’article ‘Perplex, jo?‘, d’Enric Canela i dels comentaris dels seus lectors.Amb aquesta iniciativa, volen [...]
gener 22, 2009 a les 8:10 pm
[...] La campaña surgió como respuesta a un artículo publicado en septiembre por el catedrático de biología de la UB, Enric Canela, titulado ‘¿Perplejo yo?’. [...]
gener 23, 2009 a les 7:03 am
[...] l’agenda del món’ (àudio).La iniciativa té l’origen en l’article ‘Perplex, jo?‘, d’Enric Canela i en els comentaris dels seus lectors. Segons Canela, Catalunya ha de [...]
gener 23, 2009 a les 8:07 am
Una proposta per fomentar el valor de les eleccions catalanes i que els partits catalans tinguin més força.
- Els partits catalans s’haurien de presentar de forma separada a la presidència de la Generalitat, explicant el seu model polític (dretes o esquerres, més o menys independentistes).
-La resta d’eleccions s’haurien de presentar totes unides i els escons repartir-los proporcionalment als que es tinguessin a la Generalitat.
D’aquesta manera quedaria clar qui és català o no….
gener 24, 2009 a les 1:35 am
[...] digital Vilaweb.cat, Enric Canela, un dels membres del consell nacional i autor de l’article Perplex, jo?, a partir del qual va nàixer aquesta iniciativa, va dir que Catalunya ha de decidir si vol ser una [...]
gener 30, 2009 a les 8:41 pm
[...] de l’any passat en el Bloc Gran del Sobiranisme amb l’escrit de l’Enric Canela titulat Perplex jo? Allí deia que ell no estava gens perplex per la situació de Catalunya sinó per la quantitat de [...]
febrer 2, 2009 a les 11:14 pm
[...] un dels coautors del Bloc Gran del Sobiranisme, a principis de setembre d’aquest passat 2008 reflexionava sobre la passivitat dels independentistes catalans davant la situació actual del país i es preguntava: Podríem aplegar nosaltres una xifra [...]
febrer 6, 2009 a les 8:11 pm
[...] persones coordinades a nivell local i comarcal, ha sorgit com a resposta a l’article “Perplex, jo?” que va publicar Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va [...]
febrer 28, 2009 a les 6:32 pm
Mediocre. Absolutament mediocre.
Qui ho diu que estem en decadència? On són les proves? És que ara les el·lits econòmiques catalanes se senten amenaçades per la globalització i hem de reaccionar a la francesa? No som França, senyors!
A veure si ho entenc… Al 1992 erem el model del món. Ara poc menys que desapareixerem víctimes del contubernio de sempre? Una mica de rigor, home!
Viatjo cada setmana pels cinc continents i aquesta suposada “segona decadència” catalana no es perceb.
Ara bé, el que si es perceb es la voluntat dels de sempre de protegir el seu status.
Doncs que facin bé les coses.
març 20, 2009 a les 9:05 pm
[...] uma vez que nasceu numa caixa de comentários de um blogue, a partir das respostas ao texto “Perplex, Jo?“, em que Enric Canela expunha a falta de liderança do projecto catalão e a perguntava [...]