Demà dissabte Catalunya envia una representació a l‘ONU (a Ginebra), organitzada per  Deumil.cat, amb l’objectiu de  fer un pas més  en la internacionalització del cas català. Igual com va passar l’any passat a Brussel·les, no faltaran sipais catalans que ho criticaran dient que fem el ridícul intentant que ens reconeguin fora allò que no tenim prou suport electoral per exigir a casa nostra. Són ells que s’haurien d’avergonyir de donar cobertura  a un estat tan mancat de garanties democràtiques que  no ha estat capaç ni d’anular la llei d’amnistia de 1977. D’altra banda, la perspectiva és diferent per nosaltres: “fora” no és Europa, “fora” és Espanya.

Però precisament perquè som Europa, i amb més orgull que no pas els mals veïns de ponent,  no podem oblidar que l’endemà, diumenge 9, és la nostra “Diada”  com europeus.  L’any 1986, coincidint amb el centenari del naixement del ministre francès Robert Schuman  (que feu la declaració de 1950 proposant la comunitat del carbó i de l’acer), es va escollir el 9 de MAIG DIA d’EUROPA, i aquesta diada és un dels símbols del protoestat, juntament amb el lema, amb l’himne i la bandera dels 12 estels. Quan ens abstenim (o quan fan que ens abstinguem, ja sigui en política, ja sigui en esport…) és sempre Madrid qui aconsegueix visualitzar-se internacionalment amb les nostres glòries. Per tant no podem desaprofitar aquesta avinentesa, ni cap altra, de reconèixer i de reivindicar la nostra condició d’europeus de ple dret.  

L’entorn europeu és contradicctori per excel·lència, atesa la dualitat entre els objectius de l’enemic (ara mateix Espanya n’ostenta la presidència) per una banda, i l’afebliment que la mateixa Europa causa als poders petit-imperials per l’altra. No ens posarem ara a negar l’oportunitat que ha suposat per Catalunya la construcció europea! Així doncs, els poderosos intenten suplir aquest afebliment amb altres formes d’esclafar “els pobres dels pobles” a nivell paneuropeu, però aquestes maquinacions coexisteixen amb  les possibilitats que la construcció europea ens ofereix als pobles en lluita (qui vulgui aprofundir en aquestes  contradiccions pot assistir demà a la UPF de Barcelona a un seminari de la Universitat Comunista dels Països Catalans   sobre   “La Unió Europea” a càrrec de Joan Junyent,   a les 10 hores).

La nova Europa no és solament la forma d’organització del capitalisme en la seva fase regional, sinó que tal estructura ve facilitada per la preexistència d’una identitat comuna damunt la qual les classes dominants hi han establert imperis i s’hi han interrelacionat moviments socials en lluites que han anant desintegrant barreres (especialment després que el president nordamericà Woodrow Wilson formulés  el 1918 la seva declaració en favor dels drets dels pobles) fins als nostres dies.

L’adaptació del capitalisme a les noves necessitats no el fa immune a la resistència dels pobles sotmesos, i més quan  aquests pobles veuen la nova fase regional com una oportunitat de recuperar llibertats. Tot procés comporta contradiccions i els catalans mai no hem deixat d’aprofitar-les (si més no d’intentar-ho), especialment  tot allò que afebleix Espanya i que tendeix a la nostra reunificació septentrional així com a la unió amb els nostres germans occitans. Ja durant la Gran Guerra milers de catalans moriren amb l’esperança d’estar posant la llavor de l’estat català. Alguns anys més tard Francesc Macià, en ser jutjat a París, recordava els efectes de l’ocupació  espanyola de Catalunya en el seu context europeu:  “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

En resum: no ens estem pas enganyant oblidant que els interessos que dirigeixen  la Unió Europea continuen anant en contra de Catalunya, però més els val a ells que tampoc no s’enganyin, perquè nosaltres ja no som pocs, ja no estem adormits  i  ja no som sols, perquè en tant que europeus, els pobles en lluita ens estem constituint en una força coordinada d’abast europeu.  Faran mans i mànigues per a evitar-ho però nosaltres sabrem furgar en les seves febleses fent del procés de construcció de la Unió Europea una nova arma contra la injustícia en mans -principalment- de catalans, escocesos, flamencs, bascs, gal·lesos, gallecs, corsos, sards, bretons i occitans.

Demà demostrem a Ginebra què volem ser, i demà passat hauríem de demostrar a tots els actes de celebració del Dia d’Europa a casa nostra que ens considerem un estat més d’Europa i que seran els qui no ens ho reconeixen els que faran el ridícul, perquè només és qüestió de temps, …només és qüestió de temps que haguem de recordar-los com hauran fet el ridícul intentant impedir-ho.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

      ————————————————

En capítols anteriors:

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.