“Conllevancia”, de nou
maig 8, 2010 | 
MArza | 
Imprimir
Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons “conllevancia”, de nou.
El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la “conllevancia” però és que mai no n’havíem sortit.
I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la “conllevancia” s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista “conllevancia” perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza
Etiquetes Cohesió social, Espanya, Política catalana | 
4 comentaris »
maig 9, 2010 a les 10:15 am
Aquesta expressió és típica de la transició, i l’useu amb propietat, estem entrant en un moment senblant a la fi de la dictadura castellana i castellanista de Franco, noto a faltar els concerts de la nova cançò, però ja se sap que amb el control polític i mediàtic actual del tripartit d’En R. Zapatero és difícil que aparegui.
maig 9, 2010 a les 11:04 am
Saps qui té ara per ara el poder polític de l’Estat i económic d’Espanya, el PSOE i el PP, i la sobirania als espanyols, fen espanyisme, no només no guanyarem, sinó que acabarem com a Euskadi, o pitjor com al Pais Valencia. La societat civil a Catalunya comença ha dir prou, prou d’enganys, prou de corrupcions fetes i amenides per la clase política actual, prou de ser una colonia, prou de l’insult permanent, prou d’anar amb un vaixell a la deriva i que nosaltres mai pilotarem. Aquest any els Catalans tenim una bona oportunitar, mort l’Estatut, només cal que a les eleccions de la tardor triem llibertat i independència, amb el PSOE, CiU, Esquerra, i Iniciativa mes del mateix, la proposta la CANDIDATURA TRANSVERSAL PER L’INDEPENDÈNCIA, DECLARADA UNILATERALMENT JA. Un reagrupat.
maig 9, 2010 a les 11:46 pm
A Catalunya la queixa continua per la situaciio nacional ja comença a ser una forma de vida. Te els seus ideolegs, els seus partits, els seus fans i els detractors, però tots ells no son ni espanyolistes ni catalanistas sino nomes queixosos. Tants anys amb la queixa i no hi ha una sola alternativa politica amb cara i ulls que n’asumeixi la cerca de una solucio. la unica que semblava voler fer-ho, E (abans ERC), ja s’ha instal·lat en el ambient de la queixa i aparca la solució fins les calendas graecas des de que ocupa alguns despatxets ben pagats.
Francament (amb perdó), aixo no es viure sino malviure: no volem guanyar sino que Espanya perdi, no volemq ue el Barça sogui campio d’Europa sino nomes que el Madrid no ho sigui. Aquesta actitut ja fa estralls entre la competencia, com s’ha vist les ultimes setmanes en que a MAdrid ja nomes els feia patir el possible triomf del Barça a la ChampionLi, que dirien es castissos.
Tal i com jo ho veig, la questio te algunes sortides clares:
1. Independencia ja
2. Acceptar que som la provincia espanyola numero 33, passar del tema i ser feliços.
Escollim la que mes ens agradi, però acabem amb aquest malviure de “quiero pero no quiero”.
maig 10, 2010 a les 6:48 pm
Entristeixen molt i molt articles com aquest. Quan en un conjunt d’escrits catalans que s’auto-assignen l’engrescador i voluntariós Títol del “Bloc Gran del Sobiranisme” apareixen escrits no solament expositors de les dificultats de l’empresa de l’adquisició de la plena sobirania dels catalans, sinó manifestament derrotistes i que neguen cap possibilitat a la nostra llibertat, ja no sé quina gent llegeixo. Quan a més aquest discurs és el propi i coincident del políticament correcte del partit català majoritari que té voluntat d’aplegar el vot més catalanista, no puc deixar de dir que tal escrit és una estafa evident i desvergonyida. Senyor Marc Arza, què entén vostè per “reforçar la catalanitat”? Fer pinya entorn de la impotència i la debilitat que ens porta a la “conllevància” amb l’enemic que ens vol simplement morts? No li sembla que hauríem de fer pinya entorn de la idea de la llibertat i de les responsabilitats que s’en deriven? No li sembla que amb les llibertats que tenim no s’hi val a mantenir la “conllevància” amb l’opressor i l’opressió? No li sembla que ja és hora de dir les coses pel seu nom i deixar de fer magarrufes que permetin a uns quants el treure algunes rendes de l’ocupació i la tirania? Sembla impossible que tornem als moments immediats del 23 F, i que ens ho fem solets, sense Tejeros ni Reis colpistes, però és el que aquest bon home “¿?” ens proposa seguint disciplinadament les instruccions de la cosa ciueta que simplement put a tremolor i caganera.