Dotze grans mentides del catalanisme
setembre 21, 2008 | 
Joan Arnera | 
Imprimir
Perdoneu, avui, que el post és una mica llarg, però té l’avantatge que es pot llegir a batzegades. Vejam en quants errors us identifiqueu, benvolguts lectors, vejam en quantes d’aquestes dotze grans mentides també vosaltres encara creieu… Dotze mentides amb què el catalanisme (el sobiranisme) es continua enganyant a ell mateix. I fins a quan?
1) A Catalunya hi ha una societat única, cohesionada i sense conflictes interns
Ja sé que em repeteixo, però la qüestió em sembla absolutament fonamental. Això no només és una bajanada sinó que afirmar-ho és una irresponsabilitat greu. Cal que els catalans entenguem, assumim, interioritzem, que vivim enfrontats (en-fron-tats) a una societat espanyola que (lamentablement) habita el nostre mateix espai. No som un sol poble, perquè no parlem la mateixa llengua, no tenim la mateixa història i no tenim els mateixos referents culturals. Som diferents. (No agradava tant, la diferència?) Som diferents i la convivència no és possible (em refereixo a la convivència nacional) bàsicament perquè ells ens volen liquidar. De manera que o bé ens defensem i guanyem nosaltres… o guanyen ells i nosaltres desapareixem. Reconeguem-ho ja. Ara. I armem-nos.
2) Els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols també són catalans.
En fi, només cal fer-los la pregunta a ells… No, no es pot ser de dos llocs alhora, no es pot ser de dos països, de dues cultures al mateix temps. La identitat cultural és la que és, i no passa res, no som pas millors nosaltres, els catalans. (Però ep, tampoc no som pitjors.) Ells són espanyols, nosaltres som catalans. I si ells es volen dir “catalans” tenen tot el dret de dir-se’n… però són una altra mena de catalans. Són catalans subsidiàriament, perquè primer (per sobre de tot) són espanyols. La semàntica és important, i la jerarquia categòrica també. I consti que no parlo de genètica, ni d’ètnies ni de coses d’aquestes, parlo senzillament de realitats… i de voluntats.
3) Cal fer encara molta pedagogia perquè Espanya ens arribi a comprendre
És tristíssim que en aquest vell país nostre encara hi hagi gent normal que cregui en imbecil·litats. La pedagogia fa segles que no funciona, germans, segles! I no només hi perdem calés i esforços sinó que, a més, hi perdem l’orgull. En realitat, hi perdem el respecte. La brutal falta de respecte d’Espanya per Catalunya deriva, en darrera instància, de la nostra sempiterna necessitat d’abaixar la testa… i explicar-nos. L’adversari no ens tem, es riu de nosaltres i prou. Cornuts i pagar el beure.
4) La immigració no ha estat ni és cap problema per a (la supervivència cultural) de Catalunya
Tema delicat, la immigració, però les coses són com són i explicitar-les no ens farà més o menys racistes. Allò que principalment (i objectivament) ha destruït la identitat col·lectiva de Catalunya és (ha estat) la immigració. La immigració espanyola, impulsada salvatgement pel franquisme, i la no integració dramàtica i inexcusable dels immigrats. Començant pel president, per cert. I naturalment amb totes les excepcions (les moltíssimes excepcions, per fortuna) que calguin. Ah, per cert, la segona cosa que més ha col·laborat a destruir la identitat catalana és el col·laboracionisme i la submissió de nosaltres mateixos, els catalans (imbecil·litzats), respecte d’aquests immigrants.
5) El PSC i Iniciativa per Catalunya són dos partits catalanistes
Per l’amor de Déu, per molt que els ridículs reporterets de TV3 repeteixin aquestes coses, com pot ésser possible que tants de vosaltres, sobiranistes pretesament sensats i moderns, caigueu en aquest patètic engany? Ni socialistes ni (compte) ecosocialistes no són partits catalanistes. El catalanisme s’ha d’exercir, no és per la gràcia de Déu que un se’l atorga com si fos un simple caudillo. Un no es converteix en catalanista per molta publicitat que posi en boca dels periodistes cortesans. El catalanisme és l’acció política en defensa de Catalunya com a nació, i en darrera instància el catalanisme és irrenunciablement sobiranista, ja que la independència és l’única manera de fer que el país sobrevisqui. Ergo…
6) Mal per mal, el PSOE és una opció més bona per a Catalunya que el PP
Un altre tremebund error en el qual caieu, tots hi caieu com a bons progressistes que preteneu ser. Senyor, quanta ignorància. No veieu que PP i PSOE pacten alegrement l’estratègia per mantenir el procés de degradació i extermini de Catalunya com a poble? Si és la vella i grotesca tàctica del policia bo i el policia dolent. I nosaltres (vosaltres) us la creieu, coma babaus estúpids, com a infants en bolquers. Nois, creieu-me: no hi ha formació política que més dolor hagi causat, a Catalunya que el Partido Socialista Obrero Español. Cap ni una. Ni la Falange, i ho dic molt seriosament.
7) CiU és, en el fons, un partit sobiranista, i Jordi Pujol és, més o menys, Déu Nostre Senyor
Bé, em cansa de repetir-ho, i és evident (i esperançador) que no només un altíssim percentatge de votants convergents siguin declaradament sobiranistes sinó que també ho siguin una bona part de les bases i quadres mitjos del partit. Ara bé, qui mana, els de dalt, els de sempre i també els nouvinguts (Recoders i companyia), ni són independentistes ni tenen la capacitat ni el desig de lluitar per la llibertat del país. I Pujol, hòstia, encara menys. Perquè a Pujol, dic jo, suposo que ens l’hem de creure quan l’entrevisten, oi? I sempre, sempre, sempre, repeteix que ell no és sobiranista. Per tant… menys entusiasmes amb Déu pare, fieres.
8 ) La cultura espanyola feta a Catalunya és també, d’alguna manera, cultura catalana.
Un altre dels coltells vinguts de les Espanyes que ens estem empassant, aquell que diu: d’acord, la literatura escrita en castellà a Catalunya no és literatura catalana… però és cultura catalana. Quina insolència, quanta violència nacionalista hi ha, en aquest tipus d’afirmacions. No, no i mil vegades no. La cultura espanyola (en llengua espanyola, i –això és important– de referents culturals espanyols) feta a Catalunya no és, no pot ser, cultura catalana. I per flamencs, al delta de l’Ebre!
9) La llengua catalana és molt més forta del què diuen els (filòlegs) pessimistes
De tant forta com és, la llengua catalana, gairebé ha desaparegut literalment en algunes zones del país, començant per molts barris de Barcelona i pels suburbis metropolitans. La llengua se’ns mor, els nanos no la parlen, la televisió no la parla, les llibreries l’amaguen (impunement, putes), els progressistes se’n foten. La llengua mor, i per salvar-la (que es pot salvar!) cal primer de tot acceptar la malaltia. El pessimisme, en aquest cas, és el reconeixement del mal. I per curar el mal, quan tinguem un estat (que el tindrem!)… ens caldrà molt de xarop de bastó.
10) A Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament és el català
Ja ens agradaria! La realitat de les escoles i instituts públics catalans és molt diferent al què recullen els informes oficials; només cal passar-hi qualsevol matí. Altra vegada preferim amagar la cara en comptes d’enfrontar-nos a la realitat. Hi ha molts, moltíssims alumnes que són escolaritzats parcialment o completament en llengua espanyola. Molts. I on són els inspectors d’Ensenyament? De vacances, suposo, de vacances socialistes.
11) Els Països Catalans són irrenunciables
Ja sé que el tema provoca discussions, i en realitat és una mica innecessari de tractar-lo, però els Països Catalans, benvolguts entusiastes meus, estan absolutament perduts. Em temo que tot València és irrecuperable, mal que ens pesi (que ens pesa molt). I consti que jo vaig viure de petit al costat del camp de Mestalla, i segons m’expliquen parlava valencià ben naturalment. I a les illes, nois, és veritat que el català aguanta fort en alguns llocs (a Menorca, de fet) però la consciència de país és cosa també perduda. Sense renunciar a la utopia, cal tanmateix concentrar esforços en el Principat. I després, més endavant, quan haurem vençut… ja veurem com van les coses.
12) El nostre mal no vol soroll
És justament al contrari. Com més soroll, millor. També és veritat que això està començant a canviar, i aquest és també, en certa manera, un dels objectius fonamentals del Bloc Gran del Sobiranisme. Visualitzar el desig sobiranista. Fer (molt) soroll. A Catalunya… i a Brussel·les. El nostre mal, estimats compatriotes, necessita amb urgència una sonora i colossal i infinita tempesta de trons.
Etiquetes Llengua, Societat, independència | 
37 comentaris »
setembre 21, 2008 a les 8:49 am
En Joan ens dona un diagnòstic de la malaltia del nostre poble d’una forma molt clara i encertada, que no es pot desaprofitar.
Caldria, com diu ell “fer soroll” i sembrar aquets pensaments sobiranistes-independentistes (i El Bloc Gran Del Sobiranisme) fent-los extensius a altres medis de comunicació el més aviat possible.
Demano ajut per aconseguir-ho.
setembre 21, 2008 a les 10:22 am
Benvolgut Joan, trobo molt encertat el teu diagnòstic de la malaltia del nostre poble, afortunadament no m’ho crec res d’això que detectes i encara afegiria una altra mentida a argumentar i descartar:
13) Si els Catalans exerceixen de Catalans i reclamen la independència, això provocaria als enfrontaments i la violència.
No és veritat, és només un parany dels espanyols. Al•lucino com s’ho creuen això els Catalans i com un 80 per cent em contesten a l’uníson quan els hi pregunto si estan disposats a donar la vida per la seva pàtria. Jo només intento detectar el grau del seu compromís amb la seva terra i ells em responen que no, que la violència no! I en cap moment els hi pregunto si volen la violència?!? Entenc que desprès del Felip 5è, els bombardejos cada 50 anys, el Franco, els PP i PSOE, la cosa no és com fiar-se dels espanyols, però que la por estigui tan arrelada gairebé genèticament , trobo avui en dia totalment exagerat i improcedent. O sigui, crec que cal treballar aquest tema a fons i explicar que la violència no té res a veure amb el compromís de ser i d’exercir el que som en el continent europeu al segle XXI. Explicar què ser Català i tenir l’estat propi no és cap causa fefaent de la violència. Què us sembla?
setembre 21, 2008 a les 10:28 am
Ramon,
estem d’acord, cal efectivament activar-nos i fer tot el soroll possible. Endavant!
Maia,
Mooooolt bona, tens raó, i tant, podem afegir perfectament aquesta mentida a les altres dotze. I el pitjor és que els espanyols (que són tant i tan bones persones, oi) no deixen d’insistir subtilment (o no) que anem amb compte, que a veure si s’hauran d’enfadar… Però tens raó, ens hem de desempallegar de les pors, de qualsevol por. No s’hi atreviran (i si s’hi atrevissin, servidor serà el primer a cavar trinxeres, ni que sigui literalment)
setembre 21, 2008 a les 11:13 am
Punt 3. S’ha acabat fer pedagogia, res de res, el cap ben alt, i dir a tothom que som Catalans i demostrar-ho, que això per alguns es difícil, però al cap del dia et sents reconfortada. El que vulgui viure a Catalunya ha de saber que volem ser una Nació, i també han de saber que no tindrem contemplacions per aquelles persones que ens fotin la traveta. La pedagogia si es fa, ha de ser a cop de bastó, com la que en varen fer a mi als anys 60 a l’escola, quan no parlava amb la “lengua del imperio”, cops de basto em fotien les metres, mentre em deien, “La letra con sangre entra, Sta. Riera”. Així es com els espanyols ho deien, doncs ara ho dic jo. La Independència, si cal, a cops de basto.
Salut.
setembre 21, 2008 a les 11:18 am
L’unica sortida que tenim els catalans, es l’independencia, sense politics, el poble al carrer i demanar-ho foten els crits que calgui. Hauriem de començar per boicotejar els mitjans escrits i parlats amb castella i endevant Catalunya.
setembre 21, 2008 a les 11:43 am
Gràcies, Joan, per la teva resposta. He pensat que aquest vincle automàtic d’associar la llibertat = violència es podria denominar com l’ “autocensura” o l’ “autosabotatge” o l’ “autocoacció” catalana. Qui entén la psicologia col•lectiva i els termes psiquiàtrics, ho sabrà millor, però crec que aquests termes són inclús més adients que l’auto odi.
setembre 21, 2008 a les 11:50 am
Abans he proposat una expansió d’aquets pensaments a atres mitjants de comunicació, ara en Dani diu que hem de boicotejar el castellà…
Jo crec que comença a ser l’hora de que tots els que seguim aquest Bloc fem un pas endavant o un passet però que sigui de forma conjunta, sinó tanta “filosofia” del fet catalanista ens marejarà.
Qualsevol iniciativa seria benvinguda, com per exemple “el no comprar un diari determinat” per posar un exemple elemental…
Després en trobaríem d’altres… però sempre de forma conjunta i tots a l’hora.
D’aquesta manera començaríem a actuar formant un conjunt que aniria augmentant en adeptes i en força.
Agraeixo sincerament a tots els que feu l’article cada dia que ens contesteu encara que sigui breument.
setembre 21, 2008 a les 12:14 pm
És una feina bruta, però algú havia de dir-ho.
setembre 21, 2008 a les 12:41 pm
Rosa,
Bé, ets molt emfàtica. A banda dels bastons (ho entenc en clau metafòrica, i, doncs, hi combrego) el més important és que no ens perdem el respecte a nosaltres mateixos. Cal estar orgullosos del què som, i prescindir dels que no ens volen entendre.
Dani,
Certament(em penso que també ho deia el savi Canela), la classe política és un obstacle terrible per a la llibertat del nostre poble. Alguna cosa hi haurem de fer, en efecte…
Maia,
El terme auto-coacció m’agrada… és francament oportú i encertat, sí senyora!
Ramon,
Bé, tens raó en què cal actuar, però discrepo de l’oposició entre pensar i actuar. Jo crec que la reflexió (en aquest bloc, i en una taula d’un bar) ja és en sí mateixa una acció positiva, sempre i quan aporti alguna cosa (ni que sigui aquesta tant necessària dosi d’entusiasme col·lectiu). I d’iniciatives n’hi ha, algunes tant interessants com la dels 10.000 a Brussel·les, que sembla que avança amb força…
Per cert, els autors del Bloc Gran mirem de respondre sempre que podem, però com és lògic no sempre tenim el temps necessari per fer-ho. Les aportacions dels lectors, en qualsevol cas, són un estímul enorme, i ho dic de tot cor. Gràcies a vosaltres!
Albert,
No sé si és una feina bruta, però sí que sé que aauest tipus de coses s’han d’anar dient. Si no, ens estanquem en les mentides imposades pels espanyols.
setembre 21, 2008 a les 12:53 pm
Joan a CiU no ho se, però a CDC en som molts que defensem la Sobirania de Catalunya.
Una abraçada company
setembre 21, 2008 a les 1:01 pm
Et deixes una mentida número tretze (la dotzena del monjo) que tot i saber que resultarà molt impopular entre els comentaristes d’aquest fòrum s’ha de posar sobre la taula. Es tracta d’una mentida a hores d’ara repetida i utilitzada fins al cansament. Una mentida que, a més, ningú gosa dir públicament que és mentida i que creix i creix sense aturador perquè molta gent viu de la moma de la il·lusió i hi ha algun partit se sustenta només en aquest producte com a base de la seva campanya de vendes. La mentida és: anem directes cap a la independència i a Catalunya hi ha líders que saben com aconseguir-la de manera ràpida i neta i indolora. I, això és mentida. Com també viuen en la fal·làcia els que esgrimeixen la paraula “independència” per exorcitzar tots els mals actuals. En aquest moment, a Catalunya no hi ha ningú que sàpiga quina pot ser la forma pactada, pautada i amb garantia d’èxit d’arribar a la independència. Ni López Tena, ni López Bofill, ni Carretero, ni ningú. Però això no ho poden confessar ni reconèixer perquè és la pancarta, la targeta de visita, la samarreta amb divisa que utilitzen per a fer campanya i per arribar a aconseguir aconseguir l’acta de diputats. El que no diuen és que al darrera de la de la pancarta, targeta, samarreta que ensenyen hi ha una altra inscripció que es guarden per quan hagin aconseguit l’objectiu polític de manar. Aquesta inscripció diu: “Independència? Ja ens agradaria, però ara no és el moment/els altres partits no la volen/és molt més complicat del que ens pensàvem/etc. etc.” And so on, and so on.
setembre 21, 2008 a les 2:25 pm
Bon article, sobretot pel punt 11. Estic fins als collons de sentir a parlar dels Països Catalans. Primer Catalunya, després que valencians i balears facin els que vulguin. Jo vull la independència del nostre petit triangle. Si es volen unir més tard, benvinguts, però la prioritat s’ha de concentrar en Catalunya.
Salut
setembre 21, 2008 a les 3:17 pm
Benvolgut Joan,
Enhorabona per l’article.
Com no sóm clònics, de les 12 coincideixo en 9, discrepo en 1, i en altres 2 coincidieixo a mitges.
10 sobre 12. No està malament.
Per això el blogger està entre els 5 primers del meu rànquing de blocs de referència.
Ja sé que no et calen més elements d’autoestima (com a mí, he, he.), però, per pur divertimento, benvolgut Joan,
quan tinguis un moment,
¿quins són els números de les 3 mentides amb que no coincideixo amb tú plenament?
Una discrepo.
Dues coincidència al 50%.
Premi? Divertimento, que sempre es necessàri.
Gràcies, Joan. Moltes gràcies.
Cordialment,
Andreu
setembre 21, 2008 a les 6:10 pm
[...] Joan Arnera (pseudònim) publica aquest diumenge un article al Bloc Gran on escriu “les dotze grans mentides del catalanisme“. Simplement m’ha semblat molt bo. Si no ho heu fet encara, llegiu l’article [...]
setembre 21, 2008 a les 7:02 pm
Referent al comentari nº 11, de l’Agnès, d’acord que és un comentari impopular i que no volem autoimculpar-nos d’aquesta verdadera mentida!
Segurament molts direm això és cosa dels politics, o de les diferents entitats independentistes, o de la força dels moviments socials qui faci la proposta però tot això es autoenganyar-nos, tots sabem que d’aquesta manera no aconseguirem ni anar a brussel-les, ni possar-nos d’acord de com anar-hi ni quan anar-hi. Primer hem de saber que passarà amb el finançament, que passarà aquesta tardor, quan seràn les properes elecciones al Parlament, etc, etc, etc…
Un dia vaig llegir la proposta d’un corrent critic: el doctor proposava la manera d’aconseguir la independencia d’aquest petit país en forma de triangle.
Hi ha algun altre projecte politic o social per aconseguir la independencia?
Si algú sap com fer-ho perque no comencem a discutir-ho?
setembre 21, 2008 a les 7:23 pm
David,
home, ja ho sé, ja ho he dit explícitament! De fet, una de les coses bones del BGS és precisament que m’ha fet adonar de l’independentisme convergent!
Agnés
Bé, de fet tens raó, almenys en referència als polítics. N’hi ha pocs, molt pocs, que veritablement siguin capaços de posar el país per davant del partit o de l’ànsia de poder. Tristament ho ha demostrat ERC, això. De tota manera, sí que crec que estem en un moment clau de l’independentisme, i no sé si “anem cap a la indepèndència” però sí que em sembla que és “ara o mai”.
McLuhan
Home, és una llàstima que sigui així, de fet… però és així! Salut
Andreu
He he, assumeixo que no comparteixes la número 7 (aquesta era fàcil) i les dues del 50%… mmmh, no sé, apostaré per la 6 i la 3… però sense estar-ne segur. Què tal?
Francesc,
Bé, el “doctor” no sé si té una proposta perfecta, però de moment em resulta dels pocs polítics creïbles del país. Segur que hi ha altres propostes… i sobretot segur que els passos es faran, siguin els que siguin, quan siguem tots plegats els que ens aboquem a empènyer.
De moment, doncs, cal auto-convèncer-nos a nosaltres mateixos.
setembre 21, 2008 a les 8:20 pm
Joan,
desde el respecte a les teves opinions, no em puc estar de dir que la teva postura respecte a la nació, a l’única nació que tenim els catalans, els Països Catalans, és particularment trista. Com la que s’expressa en alguna resposta d’aquest bloc. Que als valencians i als illencs ens neguin la nostra nacionalitat els qui la volen destruir, ço és, els espanyols, ho entenc; ara que ho feu els sobiranistes, això ja ho trobo …
setembre 21, 2008 a les 8:26 pm
Clar i català: La llibertat comença per un mateix. La llibertat la podem exercir nosaltres mateixos. Escollint amb qui ens relacionem, en quin idioma parlem, amb qui treballem, a qui comprem, el què comprem, el què llegim, el què mirem i a qui considerem amics…. Cal tancar les files i crear una Catalunya catalana dins d’aquesta Catalunya espanyola actual. Així començarà la nostra llibertat i la independència de Catalunya serà inevitable perquè ja començarem a ser independents a casa nostra.
setembre 21, 2008 a les 9:20 pm
Falta el 13: ERC tampoc és sobiranista doncs imposa un president perdedor del PSOE i es carrega el poc positiu que teniem, TV3 i Cat Radio. Els mitjans de comunicació son fonamentals pel futur catalanista.
setembre 21, 2008 a les 10:15 pm
Benvolgut Joan,
He, he. Bé La “fàcil” detectada fàcil fàcil.(la 7)
Però les altres dues no. Ja dius que no n’estàs segur. La 3 i 6, les comparteixo al 100%, amb el que tu dius. Són la 9 i la 10.
Però ja no sé si la discrepància és del 50%, o nomes del 33%.
Bé.Bé. Premi guanyat.
Em te’ns fidelitzat, clarament.
Bona nit.Cordialment,
Andreu
setembre 21, 2008 a les 10:59 pm
Molt bo, enhorabona!
setembre 21, 2008 a les 11:18 pm
Un comentari fabulós Joan!
Estic d’acord amb tot, excepte amb el número 7. Convergència, que no Unió, està fent un canvi. Els independentistes estan arribant a dalt de tot de Convergència, i que Pujol s’hagi declarat tota la vida no-independentista no tinc clar que sigui veritat. Crec que durant el principi del seu mendat no era bon moment de presentar cap mena de ideologia independentista. Això si, en algun moment més endevant ho podria haver fet i no va tenir prou-te valentia per fer-ho. Torno a dir-te que m’ha agradat molt el teu escrit d’avui.
Bona nit.
Atentament,
Guillem Jové i Palou
setembre 22, 2008 a les 10:25 am
Joan,
Gran article, si senyor!! Estic al 100% d’acord amb tot el que dius i també afegiria la mentida numero 13 que ha suggerit Maia.
La mentida numero 11 es la que m’ha costat més de creure, ja que soc valencià d’origen tot i que visc a Catalunya. Certament, el Pais Valencia està perdut!!!
Malgrat tot, de les desgracies també s’ha d’aprendre i la situació actual al Pais Valencia no es mes que un reflex del futur que ens espera si no reaccionem. Si la cosa no canvia, Catalunya acabarà com el Pais Valencia. Actualment la unica diferencia entre Catalunya i el Pais Valencia és que ens porten uns anys d’aventatge. Si no reaccionem ens pasarà com allí. Uns quants anys manant el PSPV (aquí el PSC) amb un “catalanisme” d’aparador, afeblint i desactivant la conciencia nacional de la gent i despres, uns anyets de govern del PP per rematar la feina.
setembre 22, 2008 a les 1:30 pm
Molt bé el diagnòstic. No és rés que no sabessim, a desgrat del martelleig propagandístic d’uns i altres que només fan que pintar l’oasi que no existeix, però és bó veure’l imprès. Ara el que té que venir es la cura. Si la cura té que ser la independència, cal, com algú recorda més amunt, pensar en com aconsegurir-la. Com a la història no hi ha rés de nou, fem una ullada als mètodes classics amb els que un pais s’ha independitzat: les armes, un referendum, i …i … i em sembla que “ne va plus”.
El referèndum: ja passo dels entrebancs que hi posaria Espanya, que no es ni de lluny la Dinamarca que concedi la independencia a Islandia despres del referendum, cosa que ja em vist en el frustrat referendum d’Ibarretxe. Però tot i així mirem al hipotètic referèndum a Catalunya. Segons una mena d’enaquesta publicada fa uns dies,podem guanyar els sobiranistes perque el 35% de la població votaria SI, i compten que el 65% que diria NO, no aniria a votar (suposició somniatruites). Guanyariem per incomparexença del adversari, com qui diu. Francament, m’estimo més no parlar-ne més i fins i tot suggereixo que la posi vosté com una mentida més a afegir a la seva ja llarga llista. Romà el mètode “violent”: doncs deixant apart que no vaig els catalans així com molt disposats a agafar les armes ni per defensar a la mare, doncs no crec que les agafin per defensar la patria. Tinguem a mes en compte que ja devem de ser menys de la meitat de la població, el que tampoc ajuda gaire. Tinguem tambe en compte que els adversaris tindrien suport logistic del pais del costat i nosatres no el tindriem d’enlloc. Aixi que tampoc em sembla que per aquest cami, el violent, hi podem treure gran cosa.
Ha arribat el moment de fer com Lenin i posar-nos la gran pregunta: Què fem? Jo suggeriria que, ja que la independencia de la terra es problematica, i em quedo curt, podem independitzar les persones, els tres milions de catalans. Amb la llei espanyola actual, res ens impideix muntar una comunitat nacional amb totes les de la llei, una que funcioni nomes en catala i que tingui interessos propis i els defensi. Ve a ser com muntar el comunitarisme-multiculturalisme a Catalunya i que la nostra comunitat sigui una més de les que viuen en aquesta terra dita Catalunya. Pero aquesta es una solucio que no te defensors a Catalunya perque som tant jacobins com els espanyols i creiem en aixo de “una terra, una cultura, un estat”, nomes que volem que aquesta cultura sigui en catala. Malhauradament el nostre somni uniformista es pot complir pero sera un uniformisme en castella i com a provincia del estat espanyol.
setembre 22, 2008 a les 1:40 pm
Deixant de banda les mentides que n’estic força d’acord, vull matisar la 2.
Forçar que un triï una identitat en contra d’una altre, no és bo. Això provoca tensions emocionals que poden acabar creant fanàtics. Crec que he fet alguns articles al respecte.
En tot cas, crec que es pot un sentir identificat amb la cultura i llengua espanyola i voler la independència perquè el futur potser és millor, i en aquest cas, creant una nova identitat que serà la suma de totes les altres. Lògicament la catalana amb el català serà la predominant perquè és la que ens donarà la diferència i ens pot cohesionar, a part de la història. Peró les altres identitats també tindran part, potser només en més aspectes tradicionals o folklòrics. Les identitats canvien en cada nova generació.
setembre 22, 2008 a les 3:47 pm
Lídia
merci beaucoup, reina
Guillem
Gràcies per l’elogi. Ja he dit que és esperançador que CiU (CDC, de fet) se sobiranitzi, però a mi em sembla molt que els que manan de debò al partit no es preocupen en absolut del sobiranisme, sinó és per guanyar vots. I és una llàstima, però…
Joan,
Aquesta és una reflexió que jo també em faig. Sembla que Catalunya segueixi el camí espanyolitzador que el Païs Valencià va emprendre fa uns anys… Vejam si podem evitar-ho, al principat.
Ramon,
Bé, hi ha una colla de sobiranistes que no saben aquestes coses… o que prefereixen amagar el cap sota l’ala.
Respecte al jacobinisme que dius dels catalans… bé, t’he de dir que el concepte “una terra, una cultura, un estat” no em sembla especialment malament… El tema que planteges, però, és força interessant…
Manel,
t’equivoques perquè creus que la identitat es tria. La identitat es té, Manel, es té. Pots triar moltes coses a la vida, però la identitat (cultural) no la tries, és la que és.
Quan dius que algú es pot “sentir identificat amb la cultura i llengua espanyola i voler la independència perquè el futur potser és millor” em sembla que t’enganyes una mica. O que, en tot cas, el percentatge de gent que pot participar d’aquest raonament és molt escàs.
No ho sé. Potser m’equivoco.
Salut
setembre 22, 2008 a les 8:14 pm
Joan, estic d’acord que la identitat se té, però si que es pot forçar a triar-n’he un altre i és aquí quan comencen els problemes.
Es un tema que sempre m’ha fet pensar la qüestió identitària, per això vaig intentar fer l’article “Sobre els altres catalans” (http://blocgran.cat/?p=144). Crec que la identitat de cadascú varia amb el temps i el mateix passa en els països.
Per això crec que la identitat catalana, la Catalunya impossible dels patriotes catalans de la primera meitat del segle XX ( el dimarts 30 de setembre publicaré un article al respecte) és realment impossible. Però això no treu que podem aconseguir la independència i fer que la nova Catalunya sigui el més semblant a la Catalunya impossible somiada per Macià, Fabra, Casals…Xammar i tants altres que em deixo.
Ja seguirem parlant d’aquest punt. Tenim molts diumenges i dimarts!
Salut des de la teva segona pàtria.
Menorca
setembre 23, 2008 a les 7:10 pm
Coincideixo amb tu en els 12 punts. Potser aquí no hi ha conflictes seriosos, però és perquè nosaltres ens anem pansint a poc a poc, com la llengua. A la llarga, com bé dius, no poden conviure dues nacionalitats, com tampoc no es pot aguantar el bilingüisme. Són situacions transitòries, o sigui, falses.
Ells són més poderosos i volen que nosaltres siguem com ells, i nosaltres volem que els que vinguin siguin com nosaltres, nacionalment parlant, és clar.
Dues coses més: la nostra llengua no té futur sense estat i el Països Catalans només podrien reeixir si al principat de Catalunya tinguéssim un estat, ens anessin bé les coses i a les Illes i el País Valencià s’afartessin de l’espoli i de la ciutat nació de Madrit.
No se sap mai, però ara mateix sembla un somni massa somni
setembre 23, 2008 a les 8:07 pm
Felicitats, Arnera! Llegeixo i comparteixo el què dius.
setembre 23, 2008 a les 8:58 pm
Marc,
Estic d’acord amb la reflexió Països Catalans. És absolutament així. Primer el Principat, i després a veure si s’hi afegeixen.
Ramon,
Encantat de tenir-te de lector, doncs! Salut!
setembre 24, 2008 a les 8:41 am
marc, es discutible que la nostra llengua (i cultura) no tingui futur sense estat. A Belgica s’ha mantingut el neerlandes, a Canada s’ha mantingut el francès, i, per posar un cas encara mes impossible, els menonites de les colònies de Paraguai, Bolivia i Canadà continuen parlant plattdeutsch, els jueus ashkenazi de tot el mon parlaven yiddish fins i tot als USA. La llengua i la cultura es mantindran si ens adaptem al nou mon igual que ho han fet aquestes comunitats. Si insistim en la murga de una terra, un estat, una cultura, no anirem enlloc. Un comunitarisme intel·ligent es la nostra unica solucio.
setembre 24, 2008 a les 10:16 am
Ramon (em permeto de contestar encara que al·ludeixis al Marc):
>A Bèlgica els flamencs són la part poderosa de l’estat, i manen.
>Al Canadà el francès va patir moltíssim; només la tossuderia francòfona i la sensibilitat dels anglosaxons (que no té res a veure amb la hispanica) ha permès la recuperació.
>Nosaltres no tenim una religió diferenciada i cohesionadora (diria que per fortuna), ni som una comunitat petita i tancada.
Sense estat, el català es mor. Només cal observar què ha passat amb les altres llengues minoritzades (occità, bretó, cors, èuscar, llombard, gaelic, etc). No siguem idiotes, el català ha sobreviscut una mica per casualitat, i perquè alguna cosa bona tenim, suposo. Però sense estat, desapareixerà. Mira València, noi.
Sañut!
setembre 24, 2008 a les 3:00 pm
Joan, agraeixo la resposta, però
- A Catalunya els catalans som encara la meitat mes economicament potent del pais. Aixo es tindria que fer valdre. A Israel una comunitat religiosa de 200,000 persones va aconseguir que li fessin els telèfons mòbils a la mesura (un calendari especial I altres cosetes). I nomes són 200,000 consumidors. En canvi aqui amb 3 milions de consumidors tenim que plorar per tenir una etiqueta d’una oferta en català. Això es perque la comoditat pesa més que les ganes de fer-nos valdre. El mateix val pel idioma de pel•licules I videos. Tres mesos de vaga de assistents al cinema i ho tindriem tot en català sense cap dubte. Si no es fa es perque som massa comodons.
- Els espanyols son com son, pero ara els cal fer el bon minyo per por al que diran a Europa, aixi que possibilitats de lluitar dins del sistema n’hi ha. Un exemple: la decisio d’un judici en que no es va permetre testificar en catala fou recorreguda i el suprem espanyol ha obligat a repetir el judici. Si testifiquem en castella es perque volem, no per culpa dels espanyols. I aixo es extensible a molts altres ambits. Ens interessa mes la comoditat que la defensa del nostre mon.
- No tenim religio diferenciada pero la nostra cohesio es la cultura i la llengua. El problema no es que no tinguem religio, sino que hem adoptat els dogmes de la modernitat, entre els quals n’hi ha un que diu que l’individu es el que importa i no la nacio.
A falta d’independencia, als catalans ens calen lobbies i organitzacions com les que hi ha als USA per a la defensa dels drets de les minories, i anar als tribunals espanyols o internacionals sense por. Ens falta ser conscients de com es el mon d’avui. I si a mes a mes som comodons i deixats … doncs potser no ens mereixem existir en un món darwinià.
Em sembla que els defensors del estat unic sou perfectament conscients de tot aixo, i creieu que la solucio a tots els problemes es un estat que ho canvii tot a cop de llei. No funciona, nomes teniu que mirar Andorra. I es que no es pot tenir un estat sense tenir abans un poble, una nació.
setembre 27, 2008 a les 8:28 pm
Ramon, si vols parlar d’Andorra, jo ho puc fer amb coneixement de causa. No ´se si és el teu cas.
Només et diré que Andorra és una estat sobirà, no pas independent. Andorra és molt més dependent que Catalunya i el 75-80&% de la població és immigrada.
No es pot comparar. A Andorra podrien obligar tothom a parlar català per treballar-hi i no ho fan. Així tenen mà d’obra barata, poc qualificada, inculta. I anar fent.
setembre 28, 2008 a les 5:45 pm
marc, a Catalunya la poblacio immigrada deu ser de mes del 60%, espanyols i descendents inadaptats inclosos, i creixent. La rao de tenir tants immigrants es tambe la mateixa: ma d’obra barata. Em sembla que no hi ha tantes diferencies. Si a Catalunya es podes aplicar el monolinguisme en catala tampoc es faria perque posaria en perill l’economia. De fet les lleis sempre han permes mes imposicio del catala de la que mai hi ha hagut, pero mai s’ha apretat en el tema. Es gairebe impossible fer’ho en una democracia, i menys quan els reprimits, o una part important d’ells, tambe voten, com es el nostre cas.
novembre 10, 2008 a les 5:36 pm
Mare meva, feia temps que no llegia res tant despectiu cap a la immigració.
Doncs mira, si algun dia Catalunya és independent, la proclamarà un Mohamed o un Pepe. Gent que s’estimarà el país perquè haurà decidit fer-ho conscientment, no perquè els hi ha tocat a la tómbola genètica.
Mare meva, quin article més irresponsable…
Tu ves insultant, que al final només seran independentistes els massoquistes, que els hi mola la tralla dura.
juliol 22, 2009 a les 1:55 pm
Opino que per haver nascut a Europa, som europeus. Per haver nascut a Espanya, som espanyols.Per haver nascut a Catalunya, som catalans. El que no som és castellans com ens vol fer ser el Govern castellà mal dit espanyol. Solament si fos un Estat Confederal podria anomenar-se Espanyol. Potser seria hora que diguessim les coses pel seu nom.