Acció-Reacció-Acció…
juliol 15, 2010 |
Fantassin Manel |
Imprimir

Em diuen, els amics que s’havien desinflat d’anar a la mani (arrel del soroll entre Montilla i Mas) que gràcies al Tribunal Constitucional (publicant la sentència el dia abans) van renovar conviccions i van llençar-se al carrer.
.
A hores d’ara ja hem comprovat que som un poble reacctiu. L’enemic també ho ha comprovat i per això ja ignora les consultes sobiranistes. Però al T.C. són encara força “garrulos” i han facilitat la resposta contundent de la ciutadania (56.000 segons l’Agència EFE).
.
Els independentistes ja sabem això del nervi reactiu. Per això vam créixer als anys vuitanta i per això, un cop l’independentisme s’ha estès pel centre polític, ha calgut anar més enllà de la cotilla pujolista per tal que la reacció espanyola ajudes a desvetllar consciències. Per això els independentistes som els que tibem de la corda: perquè cal tensar-la al màxim, més enllà de la tolerància espanyola.
.

L’endemà de la mani he aprofitat per fer un pelegrinatge càtar: Carcassona-Mirapeis-Montsegur-St. Pau de Fenolhet i retorn a BCN. Al Prat dels Cremats “et fas creus” que aquest episodi tan dramàtic de la nostra història no mantingui encès, en l’imaginari mític patriòtic, el foc de la revenja occitana.
.
De tornada, d’aquests 700 km al volant, pensava que els mites no són suficients, perquè som ens més biològics que simbòlics. Ens pot la gana, la por, la satisfacció, la mandra, la indignació pel robatori… I fixeu-vos que tots són elements que l’enemic amaga o dissimula. Ja feia bé en Marx explicant què és el mercat i què és la democràcia, des del punt de vista dels espoliats.
.
Quan m’aturo a l’Aire du Village Catalan, a sopar una mica abans del darrer tram de tornada a BCN, ens pregunten si volem ser atesos en espanyol (perquè resulta que tenen una cambrera espanyola). Responem que no, que si no ens poden atendre en català o en occità preferim que ho facin en francès o en anglès abans que en espanyol.
.
Així ho fan, continuem en francès i llavors em comenten: “…què passa avui que sou la cinquena família espanyola que ens diu el mateix?”
.
Què ha passat avui? Ha coincidit que tots els de la ceba de sempre ens ha donat per creuar fronteres? No és probable. L’únic fet característic de la data ha estat la reacció espanyola d’abans d’ahir a l’estatut ampliat i la nova acció catalana, en forma de manifestació massiva pels carrers de la nostra capital, que ens ha carregat d’orgull les piles patriòtiques.
.
Les altres famílies haurien dit el mateix sols uns dies abans? A part de mi, aquests que han respost l’oferiment amb un “…no gràcies, abans en francès o en anglès que en espanyol” , haurien fet el mateix abans de la gran manifestació???? No ho crec gaire probable.
.

Ens cal ser conscients d’aquest mecanisme: la reacció espanyola com a motor de l’alliberament. No és pas un camí difícil. Només ens cal fer com ara, impulsant accions populars, percebudes pel nostre poble com reivindicacions de dret que reclamen la implicació dels catalans. L’enemic no ho pot tolerar perquè ha omplert el camp de mines amb enginys bèl·lics en forma de lleis, restriccions, barreres… Ja se sap, “si no creus et cau la garrotada”!
.
Ja ho diuen els amics occitans, que si ells tinguessin algú com els espanyols, reprimint “obertament i indissimulada” l’occità, aquest reviscolaria ràpid. La guitza espanyola desvetlla més consciències que el més tradicional i més nostrat dels mites patris.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
·
·
Etiquetes Política catalana |
5 comentaris »












juliol 15, 2010 a les 11:26 pm
Mala cosa ser reactiu, més val ser racional, tenir les idees clares i portar-les a terme, anar a trompicons fa que avui votem Zapatero i d’ací un temps hagem de manifestar-nos-hi en contra, i despres aguantar en Montilla i la Chacon, però es clar quela pallaha de ser el pinso per al burro català.
juliol 15, 2010 a les 11:45 pm
Algun defecte havíem de tenir…!
juliol 16, 2010 a les 6:28 am
A mi em preocupa infinitament més la “cotilla P$OEmontillista” que no pas la inexistent “cotilla pujolista”.
És clar que tot son “sensibilitats”, i amb el que hem vist aquests set ùltims anys, ja ha quedat tot molt clar.
Ha quedat molt clar que a alguns pateixen “independentisme electoral transitòri” que es guareix al dia sigüent de les eleccions, i una vegada guarits, no tenen cap problema en “encotillar-se” al P$OEmontillisme.
juliol 16, 2010 a les 3:25 pm
Això que diuen els amics occitans, que si ells tinguessin algú com els espanyols, reprimint “obertament i indissimulada” l’occità, aquest reviscolaria ràpid, senzillament no m’ho crec.
A França la repressió dels que ells anomenen ‘patois’ ha estat molt forta, començant per l’escola i continuant per totes les administracions públiques i mitjans de comunicació. Si ara ho toleren és perquè ja no ho veuen perillós, queda molt folklòric, com les 400 banderes catalanes per metre quadrat a Perpinyà i ningú que hi parli català.
juliol 18, 2010 a les 10:16 am
Bé, jo ho desconec, un amic aragonesista ens explicava que mai ningú va prohibir l’aragonès sinó que fou la deserció de les classes dominants o la capacitat de convèncer el poble que les imitessin la raó de la pèrdua de l’aragonès,
i llavors van respondre els nostres dos amics occitanistes dient que a Occitània fou exactament el mateix però que, a diferència de l’aragonès, a Occitània va passar durant els darrers cent anys.
Els càstigs escolars a Occitània per parlar patues, ens deien que no foren un tipus de repressió, a l’estil franquista, sinó un sentiment de vergonya col·lectiu que emparava aquests procediments escolar (”pares demanant al mestre que castiguessin el seu fill si el sentien parler patuà) pel desig/necessitat sentida pel poble d’emular les classes altes que ja havien oblidat l’occità, percebut com un obstacle per l’ascens social (un amic fins i tot remarcava que no tant ascens social com fins i tot la diferència entre passar gana o no).