Les formes (si vis pacem para bellum)
novembre 16, 2008 | 
Joan Arnera | 
Imprimir
Avui volia publicar un text que tinc en ment des de fa unes setmanes i que, a més, està relacionat amb el tema de l’excel·lent article d’en David Morgades de divendres passat. Però amb el vostre permís ho deixaré per la setmana que ve (els meus diligentíssims detractors, no patiu, em podreu acusar tranquil•lament de nazi i de totes aquestes coses diumenge vinent). I avui explicaré un parell o tres de coses a partir del text de la setmana passada.
En primer lloc, naturalment jo mantinc i considero perfectament oportú tot el què vaig dir diumenge passat (”Futurs exiliats“) de manera que aquestes línies en cap cas no seran una disculpa (ja em direu perquè) ni tampoc no seran una baixada de pantalonets, com alguns loquaços amics es deuen pensar que farem… Resulta que no tots els catalans som una colla de covards i de pusil•lànimes; la majoria sí, que ho som, però no tots.
El pitjor és que els catalans som covards no pas per simple falta de valentia, de coratge, sinó que som covards d’una inversemblant manera ideològica. Som una colla de covards, de melíflues floretes, d’imbècil•litzats servents, i estem encantats de la vida de ser-ho. És aquest, el gran triomf de l’espanyolisme, el primer gran triomf d’Espanya, el primer pas del genocidi cultural al qual ens enfrontem. La nostra covardia, la nostra principal flaquesa, és la natural acceptació de la submissió més absoluta, és aquest tret catalaníssim de l’abaixar el cap, de riure dels acudits que els nostres executors inventen sobre nosaltres, d’excusar-nos d’ésser, d’haver-nos d’explicar sempre… sempre haver-nos d’explicar. Disculpi, oh amo, som catalans però ho sentim molt, moltíssim, i mai no li alçaríem la mà.
En fi, jo i cada vegada més catalans (espero) n’estem fins als collons de tanta disculpa i de tanta explicació. La pedagogia que se la fotin al cul, els imbècils que encara tenen el valor de defensar-la, santa Maria quina manera de perdre els papers, la nostra, quin odi més visceral i interioritzat que devem sentir contra nosaltres mateixos, contra la nostra identitat, que ens creiem amb la necessitat d’explicar-la entre reverències, de fer-nos-la perdonar.
No, escolti, no. Jo sóc català, i si a algú no li agrada que si posi fulles. Quan hi hagi una majoria de catalans que tinguin el valor de signar aquesta senzilla, senzillíssima declaració: Jo sóc català, just en aquell moment, en aquell precís instant, el país haurà començat el camí cap a la llibertat, cap a la franquesa, cap a la prosperitat i, de fet, cap a la normalitat.
Jo sóc català. I punt.
Bé, la segona cosa que volia dir (tot i que és encara menys necessària), per si de cas, és que jo estic en general en contra de qualsevol violència física. En general. Per tant, totes aquestes acusacions de feixisme i de terrorisme (poca broma) amb què alguns espantalls han sortit… doncs molt bé, reiets, brameu tot el què vulgueu però primer caldria llegir les coses en el seu context. I primer caldria llegir, naturalment, i entendre el valor i el signficat de la bonica figura retòrica de la metàfora. Coses de gent il•lustrada, no patiu.
En qualsevol cas, i aquest és en realitat el tercer i el més important dels punts en què desitjaria insitir, si les formes d’alguns dels meus textos són unes formes agressives, directes, tant intenses… si les formes d’alguns dels meus escrits són plenes de rudesa i viscerals, si m’allunyo de la cordialitat i del bonrotllisme servicial que tant agrada a alguna gent, cal saber que ho faig amb tota la intenció i de la manera més lúcida i conscient possible.
N’estic fart, del bonisme, jo. La solidaritat, la tolerància, la fraternitat entre pobles, totes aquestes estupideses només serveixen quan es tracta d’ofegar Catalunya. Resulta que els catalans, com que som catalans (com que som esclaus de la nostra pròpia feblesa), només podem escriure belles imatges espirituals i comprensives, només podem mostrar el rostre afectuós i càlid de l’indígena colonitzat. Només podem cantar els himnes dels senyorets blancs, dar-los la mà i compartir amb ells el pa i l’amor de les donzelles, i demanar-los caritativament, si us plau, amb bones paraules i afectuosos posats, si no tindrien ells, els conqueridors, els ocupants, els genocides, la gentilesa de permetre’ns respirar. Una miqueta.
Alguns amics lectors em diuen de vegades, però, que cal mantenir la cordialitat. Que cal ser exemplars en el tracte, que aquesta exemplaritat distingeix i eleva la nostra lluita sobiranista. Companys, jo prefereixo mil vegades que la nostra lluita sigui bruta i radical, instintiva i ferotge… però que sigui victoriosa. Les bones parauletes i l’anar a fer amics a les Castelles no serveix, i mai no servirà per molta bona voluntat i per molta vaselina que us poseu a les natges. Ells ataquen, premeditadament, ordenadament, i amb tota la mala llet del món. Són precisament ells, els que ens volen veure morts (identitàriament mort, dic per als suspicaços).
Contra els genocides, les formes dels nostres discursos no han de ser pas cordials i amables. Si només tenim la paraula per a defensar-nos, i només tenim la paraula per a defensar-nos, almenys que la paraula sigui forta, clara i ferma, que sigui punyent i que els molesti, que els enutgi poderosament. Allò que més emprenya als espanyols no és pas exactament la nostra petita existència, contra la qual batallen des de fa segles (i que de fet, els ha servit per a bastir la seva pròpia identitat). Allò que més emprenya, ara mateix, als espanyols, és que els mostrem el nostre orgull.
L’orgull d’ésser.
Nosaltres, els catalans normals, no hem de tenir per objectiu la pau i la concòrdia. El franquisme, deien, ens en va regalar quaranta anys, de pau. La pau (la simple i incondicionada pau) és únicament l’objectiu dels febles. Si voleu només la pau i l’amistat fraterna, amics, parleu en castellà, balleu sevillanes i aneu als toros (i quedeu-vos a l’atur, o feu-vos funcionaris, que és una cosa molt espanyola). Aquesta és la pau que ells volen, la pau folcklòrica, i la pau arruïnada.
Els catalans no hem de voler la pau. Hem de voler la victòria, cony. I a més ho hem de dir ben alt, ben clarament, deixar-nos estar de romanços. La puta mania catalaneta del quedar bé i de l’anar fent. Si cal cavar trinxeres, nois, brandem els pics i les pales, hòstia.
És blanc o negre, precisament. O mostrem l’orgull i ens preparem per la batalla, o ho deixem córrer, i quedem feliçment sotmesos, indignes i sense identitat, dins d’aquest gran abocador d’escombraries que és, en efecte, la seva Espanya.
(Caram, hehe, i no hi ha cap polític sobiranista que vulgui contractar-me per als discursos?)
Etiquetes Política catalana, Reflexions, Sense categoria, independència | 
28 comentaris »
novembre 16, 2008 a les 2:10 am
Joan,
si segueixis així aviat tindràs cua!, o al menys així hauria de ser.!
No trauria cap coma, només diria que cal fer la guerra, cal fer la guerra amb totes els armés que ens dóna la democràcia espanyola i si no en tenim prou, agafem les armes que la comunitat europea ens dóna i si no en tenim prou, a les hores utilitzem tota arma per la lluita que estigui al nostre abast, amb només el límit de la no violència.
Salut
novembre 16, 2008 a les 9:01 am
Si, de ben segur que d’entre els set milions i mig de catalans, n’hi deu aver de covards, ara! trobo molt agoserat i poc reflexiu dir que TOTS els catalans som uns covards. Tu ets un covard?, o els covards son els que pensen o actuan diferent que tu?.
Alguna disculpa hauras d’oferir als qui durant molts anys es jugaren el benestar i la llibertat en lluita contra la dictadura, i jo, d’aquests en conec a uns quants.
Arnera, des de la realitat actual, és molt fàcil fer les proclames que fas. Que mai et trobis en situacions que t’ho impedeixin. I, crec sincerament que el que has escrit mereix disculpes.
Acusar de covards als que no pensen com tu, és una mesquinesa, una manera fascistoide d’expresar-se.
novembre 16, 2008 a les 9:59 am
Benvolgut Josep,
1) Jo, en efecte, parlo des de la realitat actual i per la realitat actual. És ara que passen les coses, i el què jo dic val per ara, no pas per fa cinquantan anys. Jo no acuso de covard a ningú de l’època de la dictadura (d’on ho treus, això?)
2)Jo acuso de covardia a tota la societat catalana (fins i tot m’hi pots incloure a mi mateix) perquè és feliç de ser sotmesa i perquè no fa res per a impedir que la nostra identitat desaparegui, exterminada pels espanyols.
3)Qualsevol col·laboració amb Espanya és, en aquest sentit, pur col·laboracionisme. Però el què jo dic és que el problema català, el nostre problema, és que o no veiem o no volem veure què passa, i per això preferim abaixar el cap i oferir somriures, en comptes d’alçar-nos i lluitar per la sobirania.
4)No veig que per dir això hagi de demanar disculpes, company. Les paraules han de ser llegides en el seu context.
5)En tot cas, m’alegro que de vegades puguin, les paraules, encara molestar-nos. Això és bo.
Salut (torna’t a llegir el post, i no t’ho prenguis com un atac a la covardia catalana, sinó com una reflexió per poder, entre tots, justament, superar aquesta covardia, d’acord?
novembre 16, 2008 a les 10:49 am
Enhorabona pel magnific article,
JO SOC CATALA.
novembre 16, 2008 a les 10:50 am
Realment llegir els teus escrits sol ser una sacsejada per l’esperit.
En tot cas jo no crec que els catalans siguem covards, crec que senzillament per raons diverses (potser perquè un se n’atipa de rebre i rebre i rebre i trobar-se sol davant del món que es mira impassible com te les van foten) hem acabat abusant del seny.
I n’hem abusat tant que em oblidat que ací, la rauxa també ens és un tret totalment identitari.
Potser ha arribat l’hora de fer sortir la rauxa que portem tots amagada en un raconet del cor, amagada no morta i desar el seny al calaix una bona temporada.
novembre 16, 2008 a les 11:45 am
Si senyor: ”ALMENYS QUE LA PARAULA SIGUI FORTA, clara i punyent i que ELS molesti… !!” En Joan Arnera deixa ben clar que la paraula els “ha de molestar a ells”, als espanyolistes, als nostres enemics. Hem de sortir de la nostra condició d’esclaus i enfrontar-nos, amb la paraula, a aquells que ens esclavitzen. La paraula forta, dura, vigorosa i, fins i tot l’ofensa verbal, ha de llançar-se contra els que ens han ofès a nosaltres; no pas contra aquells que, possiblement han equivocat la seva estratègia política (com gairebé han fet la majoria de polítics catalans). Tots els polítics i partits catalans –de la catalanitat dels quals no es pot dubtar- són imprescindibles per a la nostra lluita contra l’enemic. Cal que tots plegats comparteixin el mateix objectiu, sense que es menyspreïn i s’hi insultin els uns als altres.
Dir que en Joan Arnera ha de demanar disculpes pel que ha escrit avui, en un article incisiu i absolutament convenient per despertar les nostres consciències, em sembla –com a mínim- sospitós
novembre 16, 2008 a les 12:02 pm
Sempre ens ofenem els mateixos, no som covards, i no estem imbecil·litats? I tan que si. Qui no coneix algú que vol ser funcionari, o que està a l’atur i tornarà a votar als de sempre? Ah, però aquests viuran del subsidi d’atur, i de las generositat del Govern Espanyol, es així com pensen la tercera part d’aquests set milions de Catalans!!
I tots els partits polítics que fan? Passar per l’adreçador i pel que diu la prostitució Espanyola. Ja es poden dir Sobiranistes i tot el que acabi en istes. Aquestes son les armes que ens dona la democràcia Espanyola? Dons si hem de lluitar així, ja fa temps que estem bevent oli.
novembre 16, 2008 a les 12:03 pm
Només discrepo en un detall, Joan.
De veritat som catalans? o volem ser catalans?
Crec que la millor manera per afrontar la lluita és visualitzar el problema, i el problema és que som catalans amb permís.
Sovint, quan parlo amb Catalans catalanistes però no independentistes, m’exposen el mateix seguit de raons: Ja parlem Català a casa i a les administracions, ja tenim policia catalana, tenim un parlament i un govern català… i us deixen ser Catalans, afegeixo jo. Són catalans, amb permís, i acovardits.
Jo vull ser català sense permís de cap espanyol
novembre 16, 2008 a les 12:27 pm
comparteixo el que dius, sobretot el fet de deixar de demanar perdó, de fet em vaig adonar que era independèntista el dia que vaig decidir que estaba fart i que no tornaria a demanar mai mes perdó per ser català,
però fixat que fins i tot tu has tingut una petita relliscada i has suavitzat les intencions, pensaments dels espanyols quan dius
-Són precisament ells, els que ens volen veure morts (identitàriament mort, dic per als suspicaços).-
no cal escusar-los, ens volen morts, identitàriament i fisicament, i si als suspicaços no els hi agrada, ja saben que han de fer.
endavant i fins un altre Joan
novembre 16, 2008 a les 12:30 pm
Sempre s’ha dit que qui diu les veritats, perd les amistats.
Tens tota la raó Joan però la cosa està difícil. Hi ha massa panxacontent. Potser quan degut a la crisi econòmica alguns deixin de xuclar de la mamella la cosa canviarà.
Probablement més que repartir riquesa ara tocarà repartir misèria, s’està acabant el viure del cuento, els fons europeus, i per compensar-los hauran d’incrementar encara més l’espoliació fins que algun dia algú digui prou i tot peti.
I que ningú es preocupi, quan s’acabi el saqueig hi hauran més diners que ara per pagar funcionaris i subsidis d’atur.
novembre 16, 2008 a les 4:52 pm
Val, cap col.laboració amb Espanya.
Dels que lliuren totes les institucións catalanes als Espanyols…qué en fem?.
I…segons tu, qué ha de fer un catalá per no set etiquetat com a covard?.
Gràcies.
novembre 16, 2008 a les 7:50 pm
Els Catalans, érem un país aguerrit, de fer tronar i ploure, i de resultes Catalunya feia empal·lidir als nostres enemics. I ens va anar molt bé fins que des de dalt ens van trair. Explica això no per historicisme, sinó per emmarcar el que ara llegireu que és la substància de l’escrit:
Preguntant a qualsevol ciutadà: a vosaltres des de la tendra infància us han reprimit quan heu saltat indignats per les ufanositats castellanes? Doncs sapigueu que sou catalans, pregunteu als castellans si els han reprimit des de la infantesa per les – només- ofenses a la soperbia castellana, us respondran que ningú els ha fet callar o demanar disculpes. De fet us respondran que només faltaria.
No heu observat com a Catalunya hom fa propaganda pacifista com en pocs llocs? A l’època de Prim, Milans del Bosc, Cabrera, fins a la guerra civil, eren molts els Catalans que servien a l’exèrcit, com era tradició per als segons fills de moltes cases, i no per això havien de ser mals catalans, al contrari, el dia que hom valori la feinada política que va fer per exemple en Prim començarem a millorar.
Per què estar desarmats, i deixar que tot l’exèrcit sigui no català? No recordeu aquelles pintades de fa uns anys que deien poble armat, poble respectat, quin millor armanent català que un 15% d’oficials de l’exèrcit espanyol? Si un dia hi ha bullanga, qui pararà els militars castellanistes que ens vindran a esclafar? Ho farem amb llandrons?
Sempre he pensat que és per això que hom fa tanta propaganda pacifista a Catalunya, per que els sigui més fàcil dominar-nos, i al ser en aquesta circumstància no ens mostrem agressius sinó com diu clarament l’amic Arnera.
Dubteu? Els Aústries es queixaven de la bel·licositat Catalana, els Borbons necessitaren 10 anys de guerra i l’ajut francès – mireu la nostra situació geogràfica-, les guerres Carlines, les barricades Barcelonines, demostren que de xaiets poc, fixeu-vos que no he elogiat el nostre refinat i superior capteniment negociador i pactista, que és una altra cosa ben diferent, perquè no em vull deixar enganyar amb manipulacions, per que em fa vergonya que haguem de disculpar-nos per tenir raó, donar-los la raó perquè ens prenguin el pel com a Catalans, hi haguem de dir què bons són els castellans, us confesso que quan per a ser president, amb súplica de Felipe González a CIU inclosa, van fer venir l’Aznar a recitar un vers en català per TV3 em vaig sentir mol satisfet, principalment per com li tremolaven les galtes i la veu.
Ara, recordem una altra cosa, qui difon l’antimilitarisme entre els catalans? Qui ens manipula d’aquesta manera? Són els mateixos que són antinatalistes, però ens omplen d’estrangers, nuclis de sospitosa catalanitat perquè se’n diuen però són titelles dels castellans.
I ja per acabar, a mode de postscriptum: recordar-vos que una escola històrica que s’està concentrant al voltant del Cercle Català d’Història i d’en Jordi bilbeny diu que colom i els conqueridors d’Amèrica i del s XV, XVI, XVII: Cortés, Orellana, Tamarit, Requesens…eren Catalans. Resultaria que EREM tant Valents, que vàrem formar un primer imperi a Occitània, un segon imperi a la Mediterrània i a Itàlia i un tercer imperi pràcticament mundial, bàsicament a l’Amèrica, i amb propaganda han aconseguit fer de nosaltres un temorenc model per a Woody Allen, quan haurien de ser Harryson Ford.
novembre 16, 2008 a les 7:51 pm
Si, si!!!
Ben dit Josep-Empordà!! Que fem dels que lliuren totes les institucions catalanes als Espanyols?? Que fem dels botflers d’ERC? Que fem dels pijoprogres d’Iniciativa? Que fem amb els espanyolistes del PSC?
Pero també… Que cony fem dels d’Unió, que es moren de ganes de ser ministres d’espanya i que davant d’una mes que provable humillació en forma de sentencia del TC apelen a una resposta “moderada” (= Baixada pantalons)? que fem dels de CDC, amb la seva eterna ambiguitat, amb omplirse la boca de “catalanitat” i traint a tot un parlament, van anar a “pactar” en solitari amb l’enemic un Estatut de pa sucat amb oli?
Que fem amb un ex-president (perque tot i que la gent li digui, JA NO ES PRESIDENT) de la Generalitat que es va passar 23 anys amb el “ara no toca” i que poden fer un front catala amb ERC, va preferir pactar amb el Partit Popular?
Que fem amb tota aquesta colla?
Em penso que Joan Arnera era això el que volia dir. Som uns covard i el reflex es la nostra classe politica, la qual esta formada per COVARDS. TOTS!!!
Mas i Montilla, Duran i Carod, Pujol i Maragall. Una pandilla de covards que no han fet avançar aquest Pais ni un milimetre.
novembre 16, 2008 a les 8:19 pm
Caram amb els al.lucinògens (*), de baixa qualitat que hauran entrat al mercat.
A tots aquests que titllen de “covards” a determinada gent, els hi agraïria que em diguin quans mesos o anys han estat a les muntanyes, en clandestinitat, fent cops de destral o de cartró contra els règims que ens oprimien. Hauran estat valents aquests, que ningú ha vist, en lloc, o aquells que van assassinar -per burrus, si, pero va morir- una senyora gran a Les Borges Blanques? Aquells eren els valents? Els qui cantaren més que les corals als bofios en menys de 1 hora? L’Oliveras, ai Deu meu.
On estan els valents, nom i cognoms, i els resultats de la valentia per al pais.
I els valents d’ara? qui els defineix com a valents? ells mateixos. Ah, es clar, seguint tots els cànons.Però que han fet els mçes valents de tots? Res. Ah. Cal esperar encara molt més temps?
La intel.ligència és una qualitat molt més efectiva que la valentia o la covardia. I si fessin la mesura del coeficient d’intel.ligència a tot el desgovern actual tripartit, i a tots els diputats, riuriem molt i molt. Per què no ho fan? La intimitat.
Ah. Perdoneu. I la valentia o la covardia, és acom si la ten’s mes lalrga o mes petita dels col.legis de pàrvuls?
Ah.
Esperem noticies de fets, si pot ser amb intel.ligència aplicada. Si pot ser, es clar.
Cordialment,
Andreu
*Un al·lucinogen o psicotomimètic és un tipus de psicòtrop que indueix al·lucinacions, alteracions de les percepcions, de la coherència del pensament i de la regularitat de l’estat d’ànim, però sense confusió mental persistent o trastorns de la memòria. A més, sovint produeix una modificació del to afectiu, generalment vers l’eufòria, i a continuació un seguit d’alteracions perceptives, especialment visuals. Aquestes modificacions psíquiques són sempre transitòries i els seus efectes reversibles.
novembre 16, 2008 a les 8:49 pm
Jo diria una altra cosa? què han aconseguit els valents a catalunya? que han aconseguit els covards?
novembre 16, 2008 a les 8:54 pm
Per a l’andreu. 8.19pm
…Per casualitat un castellà d’aquests que ens dominen i xulejen, agafat en un centre dels secrets catalans per activitats anticatalanes seria molt valent? Sembla que el to de l’article és que el poble català, o una gran part dels seus membres, té por, induid des de partits polítics, opinadors, moviments socials, modes i mitjans.
…Evidentment que posar una bomba no fa valent, ni convé; però, que facin por amb que ve el llop i treguin 1 700 000 vots per a negar-nos l’estatut i el finançament millor no deixa en gaire bona postura a aquests electors.
novembre 16, 2008 a les 9:31 pm
Joan, l´has broda´t nano. Es sencillament magnífic. Res no m´agradaria mes que repartir Hòsties però ja, i començaria pels de casa…en tinc uns quants que ens han portat on estem i puc dir-te que si les hòsties foran al nivell de la ràbia que els tinc, no en sortirien gaire ben parats!!!.
Permete´m que hagi portat el teu article al bloc, perque l´he trobat genial, de veritat.
Cal gent aixi que mogui l´autoestima de la gent…Gràcies.
catalansreaccionem.wordpress.com
Carme
novembre 16, 2008 a les 10:06 pm
Els capellans i monjos estan acostumats a repartir hòsties i es part de la seva feina i vocació.
La resta de mortals ni estan preparades/ts ni en saben ni en tenen.
Ara bé, si es tracta de començar a escriure com a les hosteries del segle XVI, aviseu, que anirem a buscar la roba adient.
Es l’estil. Ha, ha. Quina excusa per a la manca d’educació i d’urbanitat.
Bonisme, no. I per a maleducades i maleducats menys que mai.
Cordialment,
Andreu
novembre 17, 2008 a les 10:38 am
La bola de neu es fa gran quan fa baixada. Quin embolic. La culpa és meva, car tinc pocs reflexes, dispenseu-me.
Cal anar al moll de l’os, és a dir picar pedra, cal persistència i això sense poder.
I ja que fa baixada, hem d’aprofitar la força de la bola cada cop més gran i dirigir-la cap a l’objectiu amb seny i rauxa.
Salutacions.
novembre 17, 2008 a les 10:45 am
El ser valent i confiar amb els que ens havien de dur a Ìtaca…o a l’Arcadia Feliç, em va portar a donar suport, des de la nit dels temps a qui tenia les “mans netes”, a qui ens demanaba que els hi fessim “comfianá”…i tot plegat, ja sabem com ha acabat.
Ara, la feinada será deslliurar-nos de les nefastes consequencies d’haver donat suport a aquells saltimbanquis, trepes i explotadors dels presupostos en benefici propi que han lliurat la Nació sencera a l’enemic.
Amb mi, ja no hi poden contar, segur, ni amb mi ni amb la meua familia ni amb tothom dels qui pugui convencre de la malignitat d’aquesta colla de botiflers.
I com que a hores d’ara els ùnics que ens poden deslliurar del tripartit de la misèria és CiU, malgrat possibles mancances, donç res, entre el pscPSOE (i palanganes) i CiU, trio a CiU.
Que una vegada deslliurats del tripartit de la misèria surten altres opcions més engrascadores, ja en parlarem, però al dia d’avui, si el que pretenem és acabar amb el malson del tripartit només hi ha una opció i tots la sabem. Altrament és eternitzarlos .
O Mas o Montilla, a hores d’ara no hi ha més, encara que molesti reconeixre-ho als que, primer de tot, es mouen per l’odi vers CiU.
novembre 17, 2008 a les 11:31 am
Josep-Empordà,
L’ultim post que has escrit m’agrada, perque malgrat que no estic d’acord, com a minim hi ha un raonament logic.
Et dic perque no estic d’acord. En cap cas, EN CAP CAS, defenso als botiflers de dirigents d’ERC. Es més, estic totalment d’acord amb els teus calificatius de “saltimbanquis, trepes i explotadors”. Pero el problema que tenim ara al Pais es que no hi ha alternativa, perque CiU no es alternativa. Si mana CiU, faran el mateix que estan fent aquests d’ERC. Tindrem a Duran de “ministrillo” i a tragar amb els governs de torn de Madrit. I això sera així perque les persones SON LES MATEIXES i ja ho han fet abans i perque el seu discurs politic NO HA CANVIAT.
El missatge que hem de donar els catalanistes es el de que la clase politica actual esta ACABADA, finiquitada, que han de canviar el seu discurs.
No es pot apostar per CiU mentre no deixe aquesta penosa ambiguitat i aposte d’una vegada per totes per la independencia. No canvii el discurs aquest de catalanisme si, pero seguint les regles del joc que ens manen a espanya i amb la penosa politica de “peix al cove”.
Si vol manar Mas, s’ho ha de guanyar, i no nomes limitar-se a recollir els vots dels descontents amb ERC. Per això el catalaniste ha de donar l’imatge que no votara als botiflers d’ERC, pero no per això ha de votar CiU com a “unica alternativa”.
novembre 17, 2008 a les 11:50 am
Benvolgut Joan,
En Mas i CiU potser no et guanyará a tú com a votant, però m’has de reconeixre que TU, no ets tota Catalunya…i les enquestes indican que van per bon camí.
El que seria terrible és que per guanyar-te a tu, perdessin un numero important de vots que eternitzes el tripartit, oi que m’entens?. Perque el que dius, no convia res, la cosa continua sent Mas o Montilla, i de fer-te cas a tú, tenim Montilla per estona.
Cordialment.
novembre 17, 2008 a les 12:06 pm
Benvolgut Josep,
Saps quin es el problema? El problema no son les persones, no es Montilla, no es Mas, …
El problema es que Catalunya actualment es un Pais decadent, expoliat per Espanya i en ple genocidi cultural. Aquest es el problema. Mentre Catalunya no sigui independent, es igual si mana Montilla, Mas o perico de los palotes. Viurem a un pais de segona, amb serveis de segona. Aquest es el problema. I com ve diu, sembla que Mas ho esta fent be perque hi ha un munt de gent disposada a votar-lo, pero com diu Joan Arnera, mentre aquesta gent no es planti i digui SOC CATALA, no farem res.
Jo benvolgut Josep, el que vull es que d’algun lloc, surti un lider que d’una punyetera vegada faci obrir els ulls de la gent i porti aquest pais cap a la independencia, que es l’unica solució a la decadencia de catalunya.
I es cert, jo no soc tota Catalunya, pero crec que hi ha molta gent que pensa com jo. Molta, molta, molta. Molta més del que els “estrategues” dels partits politics es pensen.
novembre 17, 2008 a les 2:00 pm
Si, però mentres arriba o no la independencia, bé s’ha de fer alguna cosa, i posats, m’estimo més que la faci en Mas que no pas en Montilla. I no renuncio a la independencia, company!.
novembre 17, 2008 a les 2:07 pm
Sobre el tema del vot.
———————
Mentre no arriba el moment d’anar a votar, m’estimaria més que ens dediquessim a cercar complicitats entre els que som independentistes per provocar algun canvi.
Si continuem en aquest camí, potser acabarem mig emprenyats i per tant dividits i tot seguirà igual!.
Estic començut que ens podem possar d’acord en moltes coses abans de reduir tot a la tria del vot. Tot al seu temps.
Manel des de l’Exili
novembre 17, 2008 a les 2:21 pm
Contra avants comencem, millor, i si algú s’emprenya, qué hi farem.
La experiencia em diu que qui s’emprenya devant de la disiuntiva Mas o Montilla, ho fa perque no vol acceptar la seua responsabilitat en lo que está passant.
Jo l’accepto, jo en soc culpable, jo votaba ERC i demano perdó als meus conciutadans, i…no ho tornaré a fer mai més.
I si he de triar entre en Mas i en Montilla perque no hi ha cap més alternativa per acabar amb el tripartit PSOEcialista que esfonsa la meua Nació en la miseria moral i económica, triaré sempre en Mas, per molts defectes que tingui.
Ah!…i al que no li agradi, com deia aquell del bigoti que tenia les mans netes, demanaba que li fesim comfiança i és fill d’un guardia civil i germá d’un endollat a Paris, que s’hi posi fulles…democràticament.
novembre 17, 2008 a les 2:59 pm
gran article. Estic amb tu, Joan.
Només t’ha faltat un link al gran tema Si vis pace para bellum d’Hertzainak… un grandíssim tema:
http://www.youtube.com/watch?v=eIgXbRgcJuo
novembre 18, 2008 a les 8:16 pm
Els catalans ens odiem. En general, és clar, però és un herència que es transmet de pares a fills, sobretot en les classes benestants. Jesuset, Jesuset, que me quede como estoy.
Penso que no tenim gaire temps per capgirar la truita. En un món globalitzat com aquest, si no tens estat ets una merdeta.
Potser les generacions més joves, que les passaran més putes, no tindran cap més remei que ser més valents que els seus pares.