O Mas o Montilla (?)
novembre 23, 2008 | 
Joan Arnera | 
Imprimir
Obligat per les circumstàncies, avui he d’escriure una obvietat de dimensions galàctiques. Gairebé em sap greu haver de reiterar coses com aquesta, però vist el panorama i llegits una bona part dels comentaris que rebem al Bloc Gran, em sento amb el dret, em sento amb el deure, de deixar-vos (d’una maleïda vegada) les coses clares a tots aquells que heu alçat la vara cap al cel i us entossudiu a mostrar-nos reiteradament un camí (el vostre camí) que no ens porta cap enlloc. Un camí, amics meus, absolutament erroni. Ja us han fet esment de l’error d’altres vegades… però potser penseu que aquells que us adverteixen ho fan amb proòsits obscurs, perquè el seu anhel no és el mateix anhel que el vostre.
Jo soc (em penso) al vostre mateix costat, nois, jo comparteixo amb vosaltres l’ambició i el desig per una Catalunya noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Feu-me cas. D’una puta vegada, deixeu de postrar-vos als peus de la conjuntura, coi, deixeu de fer el ridícul, deixeu de conformar-vos amb tan poqueta cosa. Recupereu l’orgull. Recupereu l’ambició. Catalunya no necessita conformistes.
O Mas o Montilla, dieu.
O Mas o Montilla, repetiu…
Ah, la memòria de l’home és disciplent i tímida, tot sovint. Que ràpidament que oblidem. Si n’han de ser, de banals, les nostres conviccions i les nostres fermeses, que hi renunciem per despit, per enuig. Iracunds, ens rebaixem a acceptar l’inacceptable, només per oblidar aquells que ens han decebut (tant profundament, sí).
Conformistes, vosaltres barreu el pas a la llum brillant de les estrelles. Vosaltres, amics, quan erreu el tret ens enfonseu més i més en les arenes tèrboles, i just quan havíem tots alçat una mica els braços, i quan teníem l’ànsia de la lluita novament anclada dins el cor, una petita i insignificant traïció us enfonsa l’ànim, i preferiu restar per sempre mig colgats, inevitablement presos en un terra de llot i d’aflicció perpètua, que no pas continuar l’esforç i la batalla i el somriure, i el gest altiu i magnífic d’aquell que no es rendeix.
Cal no rendir-se, nois. Erreu.
O Mas, o Montilla, dieu: o Mas o Montilla.
I teniu el valor, Senyor, de dir-ho amb entusiasme. I us dieu sobiranistes, doncs? Ah, Convergència, quin gran partit sobiranista que ha estat! Quin gran independentista que és l’expresident Pujol! Quin gran sobiranista que és el senyor Artur Mas! Quin gran catalanista que és en Duran Lleida! Exemples per a tots nosaltres, i tant…
El pijtor de la vostra (però, legítima) insistència, amics meus, és el vostre entusiasme. L’entusiasme idiotitzat de l’esclau, l’alegria de l’encadenat a galeres quan la nau navega un xic més depressa. D’on ha sortit, tanta ingenuïtat? Voleu encara vint-i-cinc anys més de conformisme pueril, de covardia tentinejant, de miserables renúncies a canvi de quatre rals?
O Mas, o Montilla, clameu.
I teniu, vosaltres, la resposta correcta, oi? No sabeu que a la vida és molt difícil de trobar veritables respostes? Les respostes canvien, amics meus. Sempre hi ha una resposta més precisa, una solució més òptima, un pas que pot alçar-se més, més endavant. Les respostes no poden ésser mai l’objectiu, no han de ser mai el fi que ha de perseguir-se.
Aixi ho diuen els científics, els filòsofs, i ho diuen els poetes. Preneu-ne exemple.
A la vida, l’important no són les respostes. L’important són les preguntes. Cal no fer-se la pregunta equivocada, companys, i aquest és el vostre enorme desencert, el vostre fracàs. Perquè a la vostra pregunta jo respondria el mateix que vosaltres (és clar). No ho sabeu? És clar que ho sabeu, i per això la vostra insistència…
Però és la pregunta, allò que equivoqueu. I aquest error és enorme. Aquest error és, precisament, la victòria d’aquells contra els quals lluiteu, lluitem. És així, com ells vencen. Us han fet renunciar, depressa, a l’esperança de la llibertat, i ara ja només ambicioneu els rosegons de pa, les sobralles, la pols bruta que l’escombra permet de quedar sota l’estora, resignada, oculta.
No hi ha cap elecció veritable entre Mas i Montilla. Montilla i Mas són la renúncia, explícita i amarga l’úna, hipòcrita i pusil•lànime l’altra.
Entre Mas i Montilla… bé, d’acord (i què?). Però és que no és entre Mas i Montilla, collons! (No veieu com us enreden? com heu caigut al parany?). És entre la llum dels estels, i la foscor mòrbida dels esperits febles, que cal escollir. Cal que ens oblidem de les respostes imposades. Cal, amics, només que ens fem la pregunta correcta.
I la pregunta correcta, com bé sabeu, és: o sobirania, o mort.
Etiquetes CDC, Eleccions al Parlament de Catalunya, Política catalana, Reflexions | 
42 comentaris »
novembre 23, 2008 a les 12:39 am
Joan,
Hauré d’aprendre a retenir-me de llegir-te abans d’anar a dormir, ara m’has desvetllat. No et conec la veu però t’he imaginat arengant els blocaires i tothom que et pugi llegir, a cop de teclat.
Diu que la gent està encallada en la cinta de Moebius del Mas o Montilla, no tots Joan, no tots.
I crec que molta gent quan diu Mas o Montilla no expressa un sentiment envers dues persones sinó envers el que representen (o el que haurien de representar en el cas d’en Mas) Catalunya o Espanya.
En tot cas tenim un problema, i molt gros.
Els catalans, pel que es veu, ens ho passem millor fotent-nos entre nosaltres que lluitant contra l’enemic. Hi ha moments que penso que la independència es com una excusa per seguir “hostiant-nos”.
O aprenem a anar plegats, a treballar junts, a construir o no anirem enlloc i serem presa fàcil del primer salvapàtries que passi amb un discurs engrescador i demagògic al cinquanta per cent.
novembre 23, 2008 a les 1:15 am
Ni Mastilla, ni Montmas!
novembre 23, 2008 a les 1:40 am
La gran habilitat que tens per a escriure eclipsa tot el demés. Perquè aquest text, a part de ser preciós, què proposa? què soluciona? què argumenta?Fiquem que el llegeixo i surto convençuda que ni Mas ni Montilla. I ara què? no voto mentre ells sí voten? voto les CUP? voto ERC esperant que pacti amb CiU? que hi ha algú més?
Literatura…
No és el mateix fer poc per un país que fer alguna cosa contra el país. Sempre ens queixem del poc que ha fet CiU quan poquíssima gent de la que se’n queixa pot pressumir d’haver fet més que ells. Hem de fer país, però que el faci un altre. Sempre igual, m’indigna.
novembre 23, 2008 a les 2:56 am
Efectivament, Joan. Però jo encara afegiria més. Potser no és una pregunta, i potser no és un “o”.
Mas o Montilla?. No. Mas i Montilla!.
Ara, un Montilla que actua com si fos un Mas (no diuen que pujolea?).
Després, un Mas que actuarà com si fos un Montilla (molt em temo).
novembre 23, 2008 a les 8:40 am
T’ha quedat un escrit molt bonic. La llàstima és que no diu res..
I no m’extenc perque des de la sala d’embarcament d’un aeroport, la cosa no dona per res més.
Cap proposta seriosa, cap estratègia…res!… només paraules buides i realitats virtuals que no tenen res a veure amb la realitat.
Em penso, i em sap geru dir-ho, que si hi ha masses Arneres, tenim Montilla per temps.
novembre 23, 2008 a les 10:02 am
Molt encertat ho trobo, i no estic gens d’acord amb els qui comenteu que no diu res.
Joan, afegiria un detall al que dius sobre les preguntes errònies. La qüestió, com dius, no és acceptable plantejada així si no és a preu de renúncia i d’abaixament de cap, i crec que està així d’embarrancada la qüestió perquè es confia ingènuament en el màrqueting electoral i no en la política activa. El que desitjo és que s’equivoquin de ple els qui així s’ho plantegen i, s’ho creguin o no, ho van repetint sense explicitar en quines coses es basen per a afirmar-ho. Espero que triomfi la política activa i els estels! L’estel de la independència especialment.
novembre 23, 2008 a les 10:05 am
Joan, si.
Aquesta és la qüestió, sempre és igual, la via possibilista que diuen que els catalans tenim al gens.
En Mas representa la possibilitat de sobreviure uns any més, però no és la cura. En Montilla representa deixar-se anar i morir més aviat.
Però estic segur que tenim cura i que aquesta cura, només serà possible quan ens veiem al llindar de la mort, perquè és una cura que comporta risc, comporta lluitar, comportar patir, comporta guanyar!. Potser això darrer és el que fa més por a molts.
Mentre tinguem possibilitats de sobreviure uns anys més, tot aquest risc, lluita, patiment i la por a guanyar, ens fa triar l’opció covarda.
Si guanya Mas, tindrem Montilles i Chacons per molts de temps. Perquè sense un Estat propi mai ens podrem lliurar d’ells, perquè senzillament quan ho tinguem tothom serà patriota català.
Felicitats Joan per la teva capacitat de fer-nos reflexionar.
novembre 23, 2008 a les 10:38 am
despr de llegir el teu comentari, estic plenament d’acord, pero,jo dic INDEPENDENCIA O MORT, suposu que to vols dir el mateix. Però, qiuin partits catalans actualment volen el mateix? CAP
Hem de canviar la clase politica i renovar-la i llavors potser i haurá un partit prou ferm, per demanar l’independencia, aixo si, ajudat per tota la societt civil independentista, Perqué l’ctual començan pels empresaris, cambra de comerc, etc, ho volen tambè?
novembre 23, 2008 a les 10:43 am
Voler tot o res és molt èpic, el fotut és quant et quedes sense res.
El voler tot o res, és molt èpic, ara!…quant no s’explica com assolir el tot, estas condemnat al res.
Els que tenim una certa edat ja ho sabem prou aixó.
novembre 23, 2008 a les 10:57 am
Divendres vaig assistir al primer dia del 8é Simposi sobre la descoberta catalana d’Amèrica.
En la presentació i inici es varen dir coses molt interessants, també.
El batlle d’Arenys de Munt, entre d’altres, va assenyalar el pes, el paper que hi juguen socialment i pel que fa al coneixement la recerca, la investigació i tafaneria sense límit, el jugar a tot o res amb gosadia, malgrat el rebuig i atac dels mediocres.
Penso que aquesta referència al coneixement es pot aplicar igual a la pràctica política. Més aviat diria que en el nostre context polític es fa de necessària aplicació. I un punt important és que per a moure’s en el tot o res, en el terreny on cal gosadia i fermesa, es fa necessari fer treball impecable, un bon actiu també per la nostra política. I no és èpica, si més no en el sentit que entenc ho diu en Josep-Empordà.
novembre 23, 2008 a les 11:01 am
En David Bassa (continuant amb detalls interessants pel tema que presentes en la presentació del simposi) va parlar d’inèrcies, i de determinades inèrcies que cal defugir, que ens cal defugir.
novembre 23, 2008 a les 11:15 am
Jo penso que qui diu Mas o Montilla, son gent afí a CiU, i es legítim que ho facin, vol dir que mas es votar CiU, i si voteu ERC o ICV, es votar PSC o sigui Montilla, i en això, tenen raó. Una altre qüestió, es la diferència que hi ha entre tots dos, que es gairebé nul•la. Com que estem parlant de que votar en unes eleccions, no puc estar d’acord amb al que dius al final, que hi puguem estar d’acord o no, no te res a veure amb les properes eleccions.
novembre 23, 2008 a les 11:16 am
Defugir certes inèrcies en el món de la comunicació i la informació, i tant! que ens és necessari. També, i això ho tenim, en és menester usar la força que ens dona l’espai d’internet. Com assenyalà en Xavier Mir, tenim molt bones eines noves per donar visibilitat al que vulguem. Afegiria que alhora són eines que ens permeten veure-hi millor.
En consonància amb això, i tenint present detalls com la explicació del president de la Fundació Nova Història, des de la Comissió 100 anys d’estelada, o des de Sobirania i Progrés, crec que hem d’aprendre a assaborir triomfs i trumfos que em sembla no acabem de valorar prou.
L’Albert Codines parlà de recolzament a feines petites, humils, de trencar amb els èxits de la mediocritat. En Joan-Marc Passada parlà del valor de la recuperació del símbol de la estelada, i de com la campanya del centenari ha depassat, per bé, els propòsits inicials. Roser Gaditano, des de Sobirania i Progrés, parlà dels moviments socials, del moviment sobiranista, i de la previsió que, o els partits polítics es fan ressò, o hauran de sorgir nous líders o un nou partit.
novembre 23, 2008 a les 11:29 am
Pot ser avui en Joan Arnera ha abusat una mica de la literatura i us ha donat una excusa per atacar-lo. “Moltes paraules per no dir res” dieu. Doncs jo crec que si que diu moltes coses. Diu que avui en dia, tal com estan les coses, Mas i Montilla son la mateixa cosa, son la mort, la mort cultural, la mort econòmica, la mort de Catalunya com a Poble. I si que hi ha alternativa. S’ha d’exigir que els partits politics apostin sense embuts per la sobirania, sense tacticismes. Apuntar-se a tots els foros sobiranistes existents, anar totes les manifestacions, actes, Brusseles, que es pugui. Fer soroll, molt soroll. I si arribat el moment de les eleccions ningú ha reaccionat, llavors si, companys, quedar-se a casa, o votar a un partit minoritari (que al final pot ser no resulta tant minoritari). Es l’única solució. Totes les demés, tard o d’hora signifiquen la mort.
Els nostalgics de Pujol, el que defenseu que va fer grans coses, no teniu en compte que Pujol va ser President quan Espanya era feble, quant els politics d’allí necessitaven de Catalunya i dels seus recursos. Ara, a base d’expoliar-nos i de fons de cohesió de la UE que van anar a parar allí i no pas aquí, Espanya es sent forta. Els seus polítics, fins i tot presidents de comunitats autònomes de fireta, es pixen a tot català de gosi anar a negociar res. Ara, al “gran” Jordi Pujol se’l pixarien en un tres i no res. I a Mas, que podem dir del Mas? Doncs, que ja se’l van pixar quan lo del estatut. El temps de negociació s’ha acabat.
novembre 23, 2008 a les 11:45 am
Això comença a semblar les eleccions americanes Obama o Mcain, Mas o Montilla, blanc o negre,…., bé tal com estan les coses avui en dia Mas no és garant d’independència, però ara per ara no sembla que hi hagi ningú més.
Tot serà de d’ací a poc surti un nou partit que ens hagi de portar a tots de cop a la independència i apa tots hi dipositarem les nostres esperances el nostre esforç, la nostra il·lusió i al cap de poc temps s’haurà trencat la dualitat, ja no serà Mas o Montilla, serà Mas, Montilla i X.
I seria tant fàcil….si les cúpules dels partits d’ací escoltessin les bases…si volguessin fer un pas cap a l’entesa i treballar plegats. Si parlessin amb tots els petits partits, amb associacions i plataformes per anar junts, que aprop tindríem la independència.
No és qüestió d’anar a la recerca del salvapatries de torn, cal agafar tot el que tenim, muntar-ho, posar-hi oli perquè la màquina funcioni i endavant les atxes.
novembre 23, 2008 a les 11:50 am
Gràcies, Joan. Alà és deu i tu el seu profeta que ens has de dir quina pregunta, quina frase es correcta. Jo, fins ara, mirava pel Corea del Nord, a la republica comunista monàrquica, per trobar els llums. Però no sabia que ho tenia més a prop.
Bé, com sempre, encara espero la teva resposta, de la que t’escapoleixes més que en Carod quan mai ha volgut dir que collons anava a fer d’excursio, de nit a Perpinyà, a més de sortir a els gravacions dels documentals del CNI. Benvolgut profeta, benvolgut autor de les preguntes del dia i de l’any, benvolgut Joan:
tu que votaras,
Mas ó Montilla ?
Cordialment,
Andreu
P.S.- Benvolgut Joan: això ja semblen les cadenes de tele comercials espanyoles i catalanes. S’anuncien programes (columnes, respostes), dies i dies, i quan els emeten, decepcionen.
Això significa que ja estem en circuits comercials, potser.
Ja saps aquella de que tothom es pot equivocar, però nomès l’home dues vegades. I, sobretot, que normalment qui no fa res no s’equivoca, nomes pntifica des del no res.
novembre 23, 2008 a les 12:01 pm
P:S.- Gràcies per la propaganda, Joan.
El tema, de les eleccions, és aquest.
O potser en la fase precongresual d’ERC el tema no era: Carretero o continuisme?
No, tampoc estava ben formulat, he, he, he,
I una dedicatòria especial, per la irrealitat en la que viu, al company que diu que ara Ecspanya està forta, que abans no ho estava. Potser tu no vas estar a la pressó, ni a la clnadestinitat, perque l’ecspanya dictatorial era fluixeta…..Cony, si que vius a un mon imaginari. No t’amoïnis, que no es veritat que allò de la dictadura genocida anticatalana fos un documental de pel.licula de dibuixos animats. Tu no saps res, però d’altres, moltíssims i moltíssimes, ho varem patir.
Ru que llegeixes? Arnera ó Joan Ferran?
Jo, Joan Arnera, i no es perfecte, però millor que l’alternativa.
he, he, Joan, veus que també et faig propaganda!!!
Cordialment,
Andreu
novembre 23, 2008 a les 12:22 pm
Ja ha sortit l’argument de “l’Avi Cebolleta” que diu que com no hem viscut la dictadura, com no hem anat a la pressó no sabem res. Aquesta falsa “superioritat moral” ha sortit un cop més a la llum. Patetic argument per justificar la inacció i el conformisme.
Que jo sabigue, Franco va morir al llit, no el va fotre fora ningú del poder. Així que ningú es pot apuntar medalles que no son.
novembre 23, 2008 a les 12:49 pm
Tan difícil és entendre la teva metàfora, Joan? : “És entre la llum dels estels, i la foscor mòrbida dels esperits febles, que cal escollir. Cal que ens oblidem de les respostes imposades. Cal, amics, només que ens fem la pregunta correcta”. Malgrat la claredat del teu article, hi ha algú que, altivament, no l’ha entès o no l’ha volgut entendre, perquè diu que “t’ha quedat un escrit molt bonic, però que la llàstima és que no diu res”.
Potser en Manel Bargalló no té TOTA la raó quan diu que tens, Joan, la capacitat de fer despertar les consciències, perquè hi ha “alguns” (que afortunadament no representen la totalitat) que es mantenen en els seus limitats esquemes mentals.
“El tema, de les eleccions, és aquest” – diuen “alguns”. I, per tant, només s’hauria de plantejar –segons aquests “alguns”- les alternatives que tenim els votants per a les pròximes eleccions. I jo estic convençut que la funció d’aquest BGS és la de buscar alternatives molt més allunyades dels jocs electorals que només formen part de les regles del joc espanyoles.
novembre 23, 2008 a les 1:11 pm
Un parell de comentaris, si em permeteu.
Primer: gràcies per elogiar la forma del post (encara que sigui per criticar-ne el fons, hehe). Jo, en efecte, m’esforço a escriure amb una certa intensitat i estil, que naturalment pot agradar o no, però que si més no (penso) defineix una certa personalitat.
Segon: desitjaria (recomanaria, gentilment i amb “carinyo”) que alguns lectors rellegissiu abans de criticar certes coses. Nois, més clar no ho puc dir. La meva resposta al Mas o Montilla queda absolutament explícita (ex-plí-ci-ta) al text. I per si no ho teniu clar, sapigueu que participo, amb entusiasme, en aquest nova (petita) idea blocaire que són els “Bat Blocs” (http://batblocs.blogspot.com/), “Blocs againts Tripartit”, als quals per cert uns convido a unir-vos.
Tercer. L’error que destaco, allò que em sembla enormement equivocat, és que faltin dos anys per les eleccions i els sobiranistes fem campanya per Artur Mas. Coi, si al final s’ha de votar Mas, des del sobiranisme només es pot fer de mala gana, capcots, amb vergonya i sense fer soroll. Mas no és sobiranista, i CiU no és sobiranista (fins que no triomfin les idees dels meus amics i camarades de BGS, que fan una tasca admirable però que, de moment, no han convençut la cúpula del partit on militen).
Votar Mas, doncs, és triar el menys dolent dels mals, i no és cap empenta pel sobiranime, en absolut. Com no ho van ser els anys de Pujol, mal que pesi a alguns.
Queden dos anys, i jo no penso triar (no pas ara, almenys) entre l’espanyolisme groller i el regionalisme patètic. Jo aspiro a més, i potser encara tenim temps per a que funcioni una altra cosa…
Sóc ambiciós. Vosaltres, senzillament us conformeu.
Salut
novembre 23, 2008 a les 1:15 pm
Gràcies Arnera pel teu encert i per la teva claretat.Jo, ni Mas ni Montilla. Mas, després de treballar 20 anys per Convergència, em va fotre una puntada al cul i de Montilla no en cal ni parlar.
Cal donar pas a altres polítics que surten de les bases dels partits.
novembre 23, 2008 a les 1:24 pm
No Joan, no confonguis ambició i conformisme, personalment soc terriblement ambiciosa pel que a Catalunya respecta i tot i ser convergent (ara per ara) convergència no té pas el meu vot garantit. Ningú té el meu vot garantit, el que passa és que en moments de crisi ( i si hi ha algun historiador o apassionat per la història t’ho confirmarà) en temps de crisi surten salvapàtries. Això ha passat des que el món és món i normalment els salvapàtries solen tenir un slogan comú o amb mi o al “gulag” i em fa més por això de l’eterna pregunta que sembla que estigui a tot arreu com si fos el Gran Germà, Mas o Montilla.
A veure, tenim gent preparadíssima, gent amb una capacitat increïble, no cal anar cercar els estell llunyans quan tenim les bombetes a punt de funcionar, per treure’ns de la foscor,només cal prémer l’interruptor.
novembre 23, 2008 a les 1:49 pm
Absolutament d’acord amb l’article de Joan Arnera i els comentaris de Joan; jo afegiria “entre l’espanyolisme groller d’”Esquerra” i el regionalisme patètic de CiU”, així queda per a mi més definit, un partit com el nou “esquerra” (el diferencio d’ERC)que critica a a CiU i l’envia a l’infern més terrible perquè va pactar amb el PP i en canvi “ells” ens regalen un President clarament “botifler” i encara ens volen fer creure que ens fan un favor. I un altre partit com CiU que segueix insistint en obtenir “mes quotes de poder per a les nostres institucions” si home com en Grouxo Marx “de victòria en victòria fins a la derrota final”… entre aquest dues opcions trio per….quedar-me a casa, però com que no ho faré si no surt quelcom millor fins aleshores, el PRC o UNC ja tenen el meu vot garantit… Ho sento però ningú em farà sentir culpable del que passi, si algú vol culpables que els busqui en un altre lloc, entesos Andreu i Josep-Empordà?.
P.S. per a mes dades si voleu llegiu la meva resposta a Felip Puig en aquest Blog al “convidat de la setmana”. Siau
Salut i Independència
novembre 23, 2008 a les 1:50 pm
Soberania o Muerte
Còpia del Patria o Muerte, del comandante Fidel, el gran demòcrata caribeny.
Soberania o Muerte, lema del noudemòcrata Chavez, en la seva reconquesta liberal de les llibertats a Veneçuela.
Soberania o Muerte, lema de sectors brasilers antiLula, de sectors Paraguaians, del coronel Caamaño, de la Republica Dominicana, en fer un cop d’estat, o de l’almirall argenti crioll Brown del segle XIX.
Factor comú: en castellà, en espanyol, i sempre inventats i utilitzats als països latinoamericans.
Deuen ser el gran model a seguir? ZP ja ho fa. El Rei Borbó també.
El sobiranisme català, el nacionalisme català, l’independentisme català mai s’havia orientat per les frases grandiloquents, i buides, dels hispanoamericans.
Són nous temps? Per a riure.
Que és molt bó.
I els arguments de dibuicos poc animats. Ara poseu pel mig al Sr. Solbes. Que escriu per ací? (”En Castells va fer seguidisme del finançament de l’estatut del 30-S, quan sabia perfectament que el seu amic, l’avi cebolleta Solbes, mai l’acceptaria”).
Copiar és una cosa, però copiar malament, sense saber de que và, es infumable. Invalida qualsevol frase concatenada. Copiar dels hispanoamericans és ja desviacionisme, malaltia.
I seguim, que cal diversió.
Les batalletes. I la memòria històrica que pretén, oficialitzat batalletes. Per a fer riure, diuen, primer cal saber-se’n riure d’un mateix. I quan això no hi és, només es fa “mofa” malament. Tontades.
Ara farem una obra de record històric. La familia cebolleta, del dibuixant Vazquez, de la factoria Bruguera, fou un mes dels personatges d’aquesta factoria, d’humor, de vinyetes, com el TBO, el contrari, sempre en castellà, sempre en espanyol. No existí mai l’Avi Cebolleta, mai, en català. L’has pifiat. Cal ser curosos amb la veritat.
I recordarem molts personatges, sempre en castellà, dels anys durs, duríssims, de la pesta dictatorial.
Carpanta;Don Pío;Doña Urraca ;Pepe “el hincha”;Rigoberto Picaporte;Don Furcio Buscabollos;Mortadel·lo i Filemó;Anacleto,agente secreto ;Sir Tim O’Theo; Superllopis;
El loco Carioco;Ángel Siseñor,
Agamenón;Rompetechos;Angelito
Aspirino y Colodión;El tío Vázquez;La abuelita Paz;
Zipi i Zape (Escobar;Las hermanas Gilda;La família Cebolleta;La terrible Fif; Los señores de Alcorcón y el holgazán de Pepón;La família Churumbel; El reporter Tribulete;El doctor Cataplasma ; Petra, criada pera todo;el caco Bonifacio; El professor Tragacanto;El botones Sacarino ; Pepe Gotera y Otilio.
I la reconstrucció nacional del “fer pais” va ajudar a recuperar la tradició catalana de les auques, i de l’humor català d’entreguerres. Els joves de finals dels 60 i primers 70 son els consagrats, clàssics i veterans dels darrers anys. Toni Batllori, Fer, José Luis Martín, Tom, Romeu,L’Avi, Oscar Nebreda, Joma, Ja, Ivá, Ferreres o Guillén, als que podem afegir els traspassats Gin, Ivá, i Oli.
La crisi dels setmanaris, de tot tipus, ha afectat també el còmic català. Tanmateix, recordar la recent publicació del còmic “La llegenda del bandoler Serrallonga”, molt ben fet, per cert.
Fora bo, sempre que es pugui, conèixer i donar a conèixer referents de casa nostra, i en la nostra llengua.
Paraules soles no,
Fets, es el que compta.
Más o Montilla?
Carretero o Puigcercos?
Más o Montilla
Cordialment,
Andreu
novembre 23, 2008 a les 4:09 pm
Ja veureu que dirà l’Arnera! Ui, sí, serà una cosa mai vista. ES-PEC-TA-CU-LAR, DE-FI-NI-TI-VA. L’Arnera obre la boca i què diu? El mateix de sempre amb altres paraules, o no. Torna a donar senyals de la mateixa fixació que ensenya fa temps: que delira, que estira una corda que no té final, que s’ha ficat en una espiral de despropòsits en la qual s’hi troba còmode. Així m’agrada, home. Ves fent, ves fent en aquest paper de rebel sense causa que tant a mida t’has fet. Aquesta és la visió que importa a Catalunya. El que tu vols. La resta són punyetes. Intenta una volta més de cargol, nano, a veure què passa.
Ai, Arnera, Arnera! Com t’agrada esbiaixar les coses. Desbarres i esbiaxes conceptes, idees, arguments… I, els portes cap el deliri, cap a l’absurd, a un carreró sense sortida. És com quan algú, durant la campanya dels EUA, preguntava: Obama o McCain, i la resposta del torracollons de torn era: Hillary Clinton. Una manera com una altra d’escapolir-se de l’escomesa, de sortit per la tangent, de dir que estàs per sobre del bé i del mal. La Hillary no jugava en aquesta lliga. LA HILLARY NO JUGAVA EN AQUESTA LLIGA. Doncs, a tu et passa el mateix. Tu vols que en la lliga de primera de Catalunya la guanyi el Nàstic de Tarragona, posem per cas, perquè és l’equip que a tu t’agrada. Però el que passa, saps?, és que aquest equip està a segona divisió. Tan senzill com això.
novembre 23, 2008 a les 5:14 pm
Agnès,
Evidentment, sí, jo plantejo la meva idea de Catalunya. L’intento explicar, i punt. És una idea esbiaixada? Potser.
Ara, reina, plantejar que CiU és la resposta, el motor del sobiranisme, a mi sí que em sembla esbiaixat.
Torno a dir. Llegiu bé (BÉ) el text. Coi, llegiu, nois, no sabeu llegir, o què?
El meu equip, Agnès, no juga a segona divisió. Jo no tinc equip. Cony, és exactament d’això, del què es tracta.
El SOBIRANISME NO TÉ EQUIP.
I jo només dic, modestament (o no modestament, d’acord; és cert que tinc el meu personatge, és clar), dic que si els sobirabnistes voleu animar un equip no sobiranista (és a dir, un equip anti-sobiranista, i amb una trajectòria darrera més aviat lamentable), doncs vosaltres mateixos, però us equivoqueu.
Repeteixo (però és l’última vegada): potser (POTSER) caldrà, en algun moment, votar CiU. Però si el sobiranisme està cofoi i entusiasmat amb CiU… en fi, plegem, baixem les veles i apa, tots a casona a veure com desapareixem a còpia d’hipocresia.
Au.
(El millor de tot és que voslatres, estimats filoconvergents, sabeu perfectament que tinc raó. Us puteja -per algun motiu absurd, o perquè esteu ancorats en el passat-, però sabeu en el fons que tinc raó).
Salut
novembre 23, 2008 a les 5:29 pm
La veritat, no fa gaire que participo en aquest bloc, ni la meva prosa és gaire bona, però sembla que poc a poc els debats van assolint els nivells de malaltís enfrontament entre catalans (gairebé ja sembla un tret folklòric).
Estem portant la qüestió del que cal o es pot fer per assolir la independència al absurd debat entre “proconvergents” i “anticonvergents” per dir-ho d’alguna manera.
D’acord que els teus escrits són provocadors i que tenir davant la pantalla de l’ordinador i no la cara de qui ho diu fa que hi posem més pa que formatge als teus escrits. Un sempre llegeix el que diu i ho interpreta com li sembla, però, Joan cal fer-ho? ( vull dir cal que els teus escrits despertin aquesta visceralitat)
Saps que cadascun dels teus escrit encén la gent i els porta a debats que molts cops agregen i que ens separen (bé, a mi m’ho sembla, però tot es molt subjectiu)més que ens ajunten, i si alguna cosa jo espero d’aquest bloc és que portin la gent a unir-se. A deixar el passat tancat en un calaix, i si pot ser un d’aquells de les golfes on no puja mai ningú, i encarem el futur sense cap mena de rancúnia, perquè el passat ja està i no el podem modificar, per molt que volguéssim fer-ho.
Per tant només ens queda anar endavant.
Fer-ho junts i assolir l’objectiu hauria de ser el nostre principal i únic objectiu.
novembre 23, 2008 a les 5:41 pm
Com bufen els Convers!!
Em sembla, Joan, que no els ha agradat massa els teu escrit, i es clar, critiquen que no proposes alternatives. I no veuen que en Mas tampoc…
Però que collons hi guanyaríem amb en Mas? Amb en Montilla res, d’acord. Però ja sabem com treballa CiU. Amb el cuento del catalanisme, qui dies passa anys empeny. Faran ballar sardanes a la mainada, cantaran els Segadors, parlaran Català en public (A casa ja sabem el que fan), tot per Catalunya, però Catalunya sota Espanya.
En Mas no és INDEPENDENTISTA, no ho és. I no ho dic jo, ho va dir-ho ell mateix en una entrevista a la radio.
Tindre de votar a en Mas, perquè és el mal menor, ho trobo PA-TE-TIC, LA-MEN-TA-BLE. I de un contingut tant baix que l’única reacció que em provoca són arcades (i no gòtiques, precisament).
Amb el CDC al govern, tindrem com a mínim 12 anys més d’autonomisme. Només amb la diferencia que el país estarà content. Enganyat però content.
Quina va ser la gran sorpresa de la població al perdre CiU el govern de la generalitat? Doncs que només som una comunitat autònoma més, igual que Múrcia. I que el famós autogovern concedit, en teoria, pel govern espanyol no ens deixa ni fer obres a casa, ens deixa pintar les parets, però el color el trien ells.
Independència o España.
novembre 23, 2008 a les 6:02 pm
Collonut, Arnera. Ja era hora que algú invoqués a la raó i aboqués la còlera del teclat en un clam contra la hipocresia i la tossuderia de les ments unidireccionals.
Personalment, començava a estar fastiguejat amb el repetitiu binomi (que no penso esmentar).
Catalunya necessita solucions factibles i valentes. Si el que volem realment és assolir l’estat propi, desenganyem-nos, cap dels personatges que es dediquen a perdre el temps tot escalfant els escons del parlament no ens hi durà.
Jo no sóc un gran entès en política, però no m’agraden els ineptes ni els mesquins. Ni m’agraden ni penso donar-los cap mena de suport. En realitat, més aviat em fan por. Que el futur de la nostra Nació depengui d’aquests venuts em fa molta por…i pena.
novembre 23, 2008 a les 6:38 pm
Tranquils, nens , tranquils.
Que no vé la Guardia Civil. Que es va quedar a Cambrils, a la caserna.
Hi ha massa gent que fa prejudicis d’intencions i de fets i que no té comprensió lectora. El seu desideratum està desequilibrat, i no té en compte la realitat, sobre la qual, no sobre un moc, cal operar i treballar.
Es bonissima la malaltia de fer diccionaris des del desconeixement. Reviuen els patis de les escol.les, Tu no ets bó, no et vull al meu equip. Tu calla, que ahir no vas fer cap gol. Si vols de defensa i gracies. Però almenys a les escoles els nens i les nenes trien primer capitans i accepten les regles. Aci, no, aci sembla allò de la Teresa Pàmies, Quan erem capitans…..
de què? per cert.
Em sembla més que evident. La vergonya que a molts egos ha causat les malifetes d’ERC, que els hi ha posat banyes sobiranistes només des del 2003, 5 anys seguits, i com més va més banyuts, en lloc de fer-los reflexionar, del perque es van autoenganyar, tontament, i moltes i molts dues vegades,i reconèixer una errada, que n’hi moltes a la vida, no, la reacció masclista fanatitzada: nosaltres no ens hem equivocat mi, es el mon que es dolent. Per això, per això, si mireu l’escissió del Front que va donar lloc al Psan, i la seguiu pels volums escrits i publicats, podreu comptar fins a 46 grupets, gropusculs, hereus, sempre des de la “veritat” del que li convenia al pais i als països. Zero diputats, per cert, fins que, el cap cot, van entrar a partits burgesos insultats desenes de milers de vegades abans.
Ego malament entés. I insults a tort i dret………..i cap alternativa, cap resposta, cap proposta concreta.
Noies i nois: això ja ho conec fa temps i temps. I em fa molta gràcia. Quans menys són mes cofois es troben. I es diuen dempcrates i no respecten, amb respecte democràtic, els elegits pel poble de manera majoritària. Mai.
A ells ni la seva parella els acompanya en aquesta dèria. Pero son monopolistes del manà patriòtic. Vaja, com els psanistes des de fa 45 anys. Nomes han menjat ells, i amb audi montilla, els més espabilats i cinics.
Seguiu, seguiu, que la diversió continua.
Però potser que algu contesti:
Carretero ó Puigcercos?
Mas ó Montilla?
Carod ó Benach?
Uriel ó Carretero?
Mas o Montilla, es el que es decidirà.
I no entren clubs de tercera, de segona, de regional o de primera que no estan al play off per a votar el proper President de Catalunya.
I com es costum, avui, dedicat a l’amic de la bufera. Tapa’t , no sigui cas que t’arribi ua bufar la tramuntana, i ja no riuràs.
I, benvolgut Joan, no cal posar maiuscules, és un signe de desassossec. El Sobiranisme té equip i tant. Catalunya.
I politicament, només hi ha una opció que no s’ha plegat al Psoe ni al PP mai, regalant-lis el govern català: Es diu CiU.
Fets, i no paraules buides.
Mas o Montilla.
Cordialment,
Andreu
novembre 23, 2008 a les 8:23 pm
No ha d’agafar cap avió l’altra component del tàndem? Marxa el profeta i ens resta el savi, el que ho sap tot, aquell que mira els altres des de les altures, el que ensenya als ignorants a pensar, l’oracle al qual ningú no li pregunta res però que ell respon sense esperar-ne cap, de pregunta.
El gran Manitú ho sap to: jutja i parla amb prepotència als “nois” i als “nens” (potser també a les nenes): “Aneu parlant, aneu dient ximpleries; comporteu-vos com a nens malcriats i la veritat que jo us mostro reiteradament s’allunyarà cada cop més de vosaltres”, i els seus escrits agafen les formes més variades, volant –ells sí- més amunt dels estels de què ens parla l’Arnera.
novembre 23, 2008 a les 9:38 pm
Gran Manitú (cançó) -Lletra
___________________
A la nit, quan la lluna,
s’alça poc a poc
i la selva tremola
amb l’ardor del foc,
assetjant la foguera,
el caps llops de la tribu,
adoraven la flama
del Gran Esperit
Crits de foc, a la nit,
crits del gran esperit!
Oooh, nit!
Oooh, nit!
Fou el gran vell Shewoke,
fill del cabdill Crow,
nat al bosc de l’alt Troquesh,
que així parlà fort:
“Avui el plaç s’acaba.
de la treva d’Amava:
tot el poble d’Abamma,
cap no deu dormir”.
Cridem tots crits de guerra,
crits de foc i sang,
i tu, Esperit Gran,
desterra del Cel el teu llamp.
Llamp ardent, foc de brasa,
foc roent, vent que arrasa,
bent de foc, que el món lasa,
foc de mitjanit!
___________________________
aplaudiments
_________________
I també una cancó popular bretona, “Tres Mariners”, d’Alan Stivell
Potser l’himne bretó més popular de tots els temps, i que explica com uns mariners de Nantes se’n van cap a Nova Escòcia.
Per als perdedors, per animar-los a que s’aixequin i tornin a recomençar.
TRI MARTOLOD – (Tres mariners)
Tri martolod yaouank (tra la la, la la la la)
Tri martolod yaouank o voned da veajiñ
Tri martolod yaouank (tra la la, la la la la)
Tri martolod yaouank o voned da veajiñ
O voned da veajiñ ge, o voned da veajiñ (bis)
Gant avel bet kaset (tra la la, la la la la)
Gant avel bet kaset betek an Douar Nevez
Betek an Douar Nevez ge, betek an Douar Nevez
E-kichen Meilh ar Vern (tra la la, la la la la)
E-kichen Meilh ar Vern o deus mouilhet o eorioù
O deus mouilhet o eorioù ge, o deus mouilhet o eorioù
Hag e-barzh ar Veilh-se (tra la la, la la la la)
Hag e-barzh ar Veilh-se e oa ur servijourez
E oa ur servijourez ge, e oa ur servijourez
Hag e c’houlenn ganin (tra la la, la la la la)
Hag e c’houlenn ganin pelec’h ‘n eus graet konesañs
Pelec’h ‘n eus graet konesañs ge, pelec’h ‘n eus graet konesañs
E Naoned, er marc’had (tra la la, la la la la)
E Naoned, er marc’had hor boa choazet ur walenn
Hor boa choazet ur walenn ge, hor boa choazet ur walenn
Gwalenn ar promesa (tra la la, la la la la)
Gwalenn ar promesa, ha par omp da zimeziñ
Ha par omp da zimeziñ ge, ha par omp da zimeziñ
- Ni ‘zimezo hon-daou (tra la la, la la la la)
Ni ‘zimezo hon-daou, ha pa n’eus ket avañtaj
Ha pa n’eus ket avañtaj ge, ha pa n’eus ket avañtaj
- Ma mamm c’hwi zo ‘n hoc’h aez (tra la la, la la la la)
Ma mamm c’hwi zo ‘n hoc’h aez, n’ouzoc’h ket piv zo diaes
N’ouzoc’h ket piv zo diaes ge, n’ouzoc’h ket piv zo diaes
- N’hon eus na ti na plouz, (tra la la, la la la la)
N’hon eus na ti na plouz, na gwele da gousket en noz
Na gwele da gousket en noz ge, na gwele da gousket en noz
N’hon eus na skuell na loa, (tra la la, la la la la)
N’hon eus na skuell na loa, na danvez d’ober bara
Na danvez d’ober bara ge, na danvez d’ober bara
- Ni ‘ray ‘vel ar glujar (tra la la, la la la la)
Ni ‘ray ‘vel ar glujar, ni ‘gousko war an douar
Ni ‘gousko war an douar ge, ni ‘gousko war an douar
Més o menys, per a no perdre’s, el significat, en francès, seria:
Trois jeunes marins, tra la la…
Trois jeunes marins s’en allant voyager
Le vent les a poussés
Jusqu’à Terre-Neuve
(TerraNova)
A côté de Port-Launay
Ils ont jeté l’ancre
Et dans ce moulin (1)
Il y avait une servante
Et elle me demande
Où avons-nous fait connaissance ?
A Nantes, au marché
Nous avions choisi un anneau
L’anneau de la promesse
Et nous étions sur le point de nous marier
Nous nous marierons
Même si nous n’avons pas de biens (?)
Ma mère, vous êtes à l’aise
Vous ne savez pas qui est dans le besoin
Nous n’avons ni maison ni paille
Ni lit pour dormir la nuit
Nous n’avons ni écuelle ni cuiller
Ni de quoi faire du pain
Nous ferons comme la perdrix
Nous dormirons sur la terre .
Cordialment,
Andreu
novembre 23, 2008 a les 10:10 pm
Patton, ets tu?
Tú t’amagues sota el nom d’Andreu?
Quasi reconec l’estil…
Va, digues, Patton… Ets tú?
No som dignes que entris a aquest bloc, però una sola paraula teva bastarà per a sanar-nos.
Patton, ets tu?
Contesta, si et plau…
novembre 23, 2008 a les 10:56 pm
Bé. Tal com jo ho veig, hauríem de trobar mínims comuns denominadors on patriotes de diferent filiació puguem posar-nos d’acord.
A la política (o sobre la política) catalana s’està veient molta gent que té una visió subjectiva de la realitat.
De fet, cada cop més (o aquesta és la impressió que em dona a mí).
Partint de la premisa que la realitat es pot veure de maneres diferents, i que hom pot buscar el bé del país de diferents maneres, hauriem de veure d’intentar fer pinya.
Si no, com va comentar en Carretero a una reunió que va assistir juntament amb en Quico Homs, ens pot passar com en la película “la vida de Brian”.
Que els del Front Popular de Judea odiem més als del Front del Poble de Judea que als mateixos romans; que ens atomitzem cada cop més i que al final enviem escuadrons suïcides a que es suïcidin solets davant dels romans.
Per aquest motiu, tots plegats, hauríem de fer el bon propòsit de TENIR RESPECTE per totes les altres opcions (la qual cosa no vol dir compartir-les, ni molt menys). Tenir la ment oberta i pressuposar que hom té bones intencions quan no comparteix l’opinió (i això també val per tothom, inclòs en Carod i en Puigcercòs, o en Mas i en Madí).
Vaja, de P3.
Jo, personalment, penso que aquests quatre polítics catalans que he esmentat a dalt s’estan equivocant molt i molt des de fa bastants anys.
Però no dubto del seu patriotisme (encara que si de la seva amplitud de mires, ja em perdonareu).
De fet, desitjo amb totes les meves forces estar equivocat (i tota la resta del mon excepte ells) i que a les properes eleccions al Parlament, l’àrea metropolitana de Barcelona voti massivament a ERC. Com deia aquell, com això passi, em menjaré el barret. I a més, segurament estarem a un pas de la victòria com a pais.
I com que diuen que el primer pas del camí de la virtut es fer professió de bones intencions, una disculpa.
Andreu, en el futur penso moderar-me. Però et demano que facis el mateix.
novembre 23, 2008 a les 11:18 pm
Paraules, no. Fets.
Primer els fets, i després les paraules explicatives.
Darrera pèrdua d’espai i de temps
_________________________
Si us plau, ja ho he escrit diverses vegades.
Deixeu-me, alguns, (el meu nom i a mí) al marge en aquest bloc.
Sugeriria que discutiu sobre continguts, principalment els exposats pel blogger, que sembla que era la idea inicial.
Però, feu el que vulgueu, perque jo seguiré fent,
of course, el que consideri oportú.
L’adolescència, potser dissortadament, ja fa temps que em va abandonar. I no m’agradaria pas tornar-hi, de cap manera.
Cordialment,
Andreu
novembre 24, 2008 a les 2:52 pm
Doncs a mi,… m’agradeu tots.
M’enamora el personatge ‘enfant terible’, ‘rebel sense causa’ Arnera i m’enamoren l’Andreu i l’Agnès, com la majoria dels que t’alaben i et burxen… us convidaria a tots a fer una costellada, amb un bon allioli i força pa amb tomàquet i si pogués ser una bona orgia en caure la nit.(em reservo l’Agnès) I és que fins que no ens posem tots plegats a remar vers una fita comuna no avançarem ni un gram.
I aquí és on té tot el sentit la Casa Gran de l’Artur i la seva aposta per el dret a decidir. La idea no és dividir-nos entre independentistes i no-independentistes, si no formular una fita propera, que pugui unir el màxim de gent, i anar-hi.
Si em pregunten avui si Mas o Morcilla, no tinc cap recança a respondre Mas.
Però si entenc la pregunta de l’Andreu, també entenc que l’Arnera trobi que és pas hora de respondre-la i que pregui al cel una tangència honorable. Déu t’escolti.
Un petó a tots.
novembre 24, 2008 a les 8:15 pm
A mi també m’enamoren, Joliu, tot i que no em fan trempar.
Al Mas el que li hem de preguntar ara és si actuarà com un botifler quan el TC es carregui l’estatut o si, altrament, serà conseqüent amb el dret de decidir amb què tant s’omple la boca.
És aquí quan demostrarà si és sobiranista o no. Pel que fa als altres, em temo que el botiflerisme s’imposarà.
novembre 25, 2008 a les 11:57 am
Mas o Montilla? aparquem-ho
Marc davant del tema del TC, l’Artur és l´únic que proposa una resposta ferma. La resta com dius tu… botiflers.
novembre 25, 2008 a les 12:41 pm
O Mas o Montilla…o sigui que hem de triar entre la submissió nacional i la submissió nacional. Molt engrescador.
novembre 26, 2008 a les 5:55 pm
Total amb els amargats i mestretites inquiets hom faci el que hom faci no s’hi pot comptar, sempre hi haurà una discrepància o altra. I ells s’hi oposaran ferotgement.
novembre 30, 2008 a les 2:13 am
I la sobirania es Montilla, clar… que burru… com es que no ho habia vist fins ara…
desembre 30, 2008 a les 12:05 am
[...] sé que no sóc pas original; el company Joan Arnera ja ho va explicar en el seu magnífic article O Mas o Montilla (?). Però malgrat l’article de n’Arnera, el que també s’ha dit en altres articles i [...]