ELS NOMS DELS 45 BOTIFLERS SOCIATES A CATALUNYA
desembre 17, 2008 | 
Josep Sort | 
Imprimir
Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.
QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA
——
ELS NOMS DELS 45 BOTIFLERS SOCIATES A CATALUNYA
Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.
QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA
—–
ELS NOMS DELS 45 BOTIFLERS SOCIATES A CATALUNYA
Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.
QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA
Queda clar? Doncs… SOM-HI!
Etiquetes Botiflers, Memòria històrica, independència | 
35 comentaris »
desembre 17, 2008 a les 12:54 am
Queda clar!
desembre 17, 2008 a les 8:29 am
Si haguessim de posar el nom de les persones que els van votar que van ser ni més ni menys un total de 1.600.000.
Si és que tenim un país decadent i desballestat.
desembre 17, 2008 a les 8:55 am
Prefereixo mil vegades qualsevol de les posicions defensades per aquestes persones, tot i no estant d’acord amb elles, que la intransigència dictatorial mostrada en aquest comentari.
Encara no s’ha aconseguit sumar prou gent per aconseguir la independència i ja s’indica a qui se li ha de privar de la nacionalitat catalana …
Sr. Sort, les seves maneres recorden habitualment les de situacions passades que cap volem tornar a viure.
desembre 17, 2008 a les 9:25 am
Els socialistes son els responsables directes de la decadencia nacional i economica.
Els dirigents d’ERC son complices. Cada segon que passa ERC donant suport a aquesta gent es un segon més de traició al Poble de Catalunya.
desembre 17, 2008 a les 9:34 am
La decadència econòmica no és una qüestió de traïció. És una qüestió de mala gestió econòmica.
desembre 17, 2008 a les 9:57 am
Donç…dels 45 proposats, els 25 triats: Carme Chacón, Meritxell Batet, Meritxell Cabezón, Joan Canongia, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Isabel López, Manuel Mas, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Roman Ruiz, Juli Fernández, Montserrat Palma, Àlex Sáez, Teresa Cunillera, Fèlix Larrosa, Anton Ferré, M Lluïsa Lizarraga, Joan Ruiz i Francesc Vallès. Aquests son els que ens havien de defensar a MadriZ.
I…benvolgut Josep, jo no els privaria pas de la nacionalitat, massa còmode per ells, perque, a diferencia de Roma, la Espanya castellana SI PAGA TRAÏDORS. Han de ser jutjats per crims de lesa pàtria, com passaria a qualsevol pais civilitzat.
desembre 17, 2008 a les 10:15 am
Albert,
Expoliar 11.000 milions d’euros (Ull!! segons les seves dades! Com deu ser la realitat) es “mala gestió economica”. Quins collons!
Al meu poble es diu robatori. Espanya ens roba, i des de que mana el mentider, encara ens roba més.
PSC-PSOE = culpable
ERC = complice
desembre 17, 2008 a les 10:29 am
AMEN!!!
desembre 17, 2008 a les 11:39 am
Albert, ja pots passar a cobrar per Nicaragua.
desembre 17, 2008 a les 12:04 pm
És habitual, quan no es tenen respostes ni propostes, culpar els altres dels errors propis.
El dèficit de la balança fiscal és un aspecte més, però en cap cas és l’origen de l’actual situació de l’economia catalana. I molt menys l’únic.
Sóc conscient que portar la contrària a la doctrina del bloc comporta acusacions de traïció, però el que realment seria actuar en contra dels interessos de Catalunya és callar i acceptar teories pròpies de col · legials enfadats. Confio que algun dia podré llegir més comentaris amb arguments sòlids i interessants. Serà el moment en què començarem a apropar-nos a la independència amb certa garantia d’èxit en l’assoliment de la mateixa i en el posterior projecte.
desembre 17, 2008 a les 12:12 pm
Albert, resposta 2, darrera frase: “que cap volem”. Catanyol en estat pur. Hauria de ser: “que ningú no volem”.
Prefereixes fets molt perillosos, pel que dius. No te n’agraden ni uns (els del senyor Sort) ni altres (els dels diputats socialistes), segons sembla. No per això n’has de preferir més uns que els altres. No té sentit.
En tot cas, has de dir quins t’agraden. A mi m’agradaria una moció de censura al molt honorable senyor Montilla i la declaració de la sobirania de Catalunya pel Parlament. I, si tot plegat no arriba, una plataforma electoral per aconseguir la sobirania. No cal dir gaire més.
Salutacions.
desembre 17, 2008 a les 12:19 pm
La decadència econòmica de Catalunya, ve covada, d’encà de l’últim dels Habsburgs. Els darrers trenta anys de tots els financers, empresaris, caixes, bancs; i polítics regionalistes espanyols estultament votats. Els independentistes no en tenim cap culpa. Som els que estem en un projecte per el rellançament econòmic, i el benestar de tota la ciutadania.
desembre 17, 2008 a les 12:46 pm
Gerard, no se que faríem sense les seves correccions. Encara que segurament aquesta correcció ha estat el més interessant de la seva aportació.
Si considera que no té sentit estar en contra de la postura dictatorial del Sr. Sort i, al mateix temps, no compartir el pensament d’algunes de les persones esmentades pel, és que la democràcia no té sentit per a vostè.
També crec que la seva moció de censura seria al tripartit, ja que Montilla no està actuant sol.
Jo considero que les “declaracions del parlament” han d’estar recolzades per una majoria del parlament. I estaria encantat d’una declaració de sobirania amb un suport majoritari. El que crec és que no es segueix el camí correcte per aconseguir-ho.
desembre 17, 2008 a les 2:37 pm
Albert diu: “És habitual, quan no es tenen respostes ni propostes, culpar els altres dels errors propis”
Resulta que l’expoli fiscal de Catalunya representa el 30% dels pressupostos de la Generalitat. EL TRENTA PER CENT!!!
Resulta que amb el que paguem els catalans, que recapta Madrid i que ja no torna, tindriem per a incrementar els recursos de la Generalitat un 30%.
Aixó es el que tu anomenes “errors propis”? Ets un cinic.
A més, si que tenim propostes. La proposta s’anomena “Estat propi”. Recaptar i gestionar els nostres recursos sense donar comptes a ningú.
desembre 17, 2008 a les 3:26 pm
Aquest article és sobtant, si l’ambient s’està carregant tant com per produir aquest escrit -i si no és pas una flor solitària, si al final conecta amb les cremes de fotos i de banderes, i altres coses que poden anar passant – cal esperar esdeveniments molt importats. Caldra veure si l’actual gent de Catalunya, té foc a les venes, o si ja s’ha apagat fa anys.
desembre 17, 2008 a les 3:49 pm
Benvolgut administrador,
adjunto un capitol del llibre “El coratge” de Francesco Alberoni que crec que fa el cas del moment que vivim i que podría explicar al Albert la feblesa del seu punt de vista com a pseudo-Ghandi mal entés. Sentint-ho molt el capitol es en castellá:
La batalla
En el poema indio Mahabharata, los primos Pandava crecen junto a los Kaurava hasta que Duriodana, el jefe de los Kaura-va, comienza a perseguirlos. Así se llega a la guerra. Pero, cuando los ejércitos están alineados, el príncipe Arjuna vacila en dar inicio a la batalla. Piensa en todos aquellos que morirán, amigos y parientes. Lleno de horror, deja caer el arco y decide no combatir. Entonces el dios Krishna se le revela y lo empuja a lanzarse a la lucha. La negativa de Arjuna es la negativa de la conciencia moral inmediata, que tiene horror a la violencia. Pero la naturaleza es violenta. Para vivir estamos obligados a la lucha. El dios representa esta necesidad. El momento del enfrentamiento siempre tiene que surgir, en la vida individual y social.
Existen larguísimos períodos en que las divergencias quedan allanadas a través de intercambios y compromisos. A veces el estado de conflicto crónico, como en los países donde conviven dos grupos étnicos, se mantiene bajo control, asignando a cada grupo unas cuotas fijas. Pero, tarde o temprano, llega siempre alguien que pretende un poder excesivo. Entonces se rebelan aquellos que buscaban un compromiso. El campo se polariza. Todos están obligados a alinearse de un lado o de otro, porque no puede tomarse ninguna decisión sin que se
14
establezca un nuevo límite y una nueva ley. Los ánimos piensan obsesivamente en el enfrentamiento decisivo, que decidirá quién será el vencedor y quién el vencido.
No hay momento más dramático, no hay tensión más grande de la que precede a la batalla. Porque cada uno pone en juego sus recursos y sus esperanzas, a veces su vida. En pocas horas se decide el destino de un reino, de un pueblo. Con la batalla de Zama queda definitivamente destruida la grandeza de Cartago. Después de la batalla de Isso el imperio persa cae en manos de Alejandro. En Waterloo, Napoleón lo pierde todo. En un tiempo brevísimo se decide no sólo el destino de los combatientes, sino también el de las generaciones futuras, de toda una civilización.
También existen batallas sin el uso de ejércitos. Por ejemplo, en política. El sistema político puede permanecer en equilibrio durante mucho tiempo. Los periódicos y los telediarios nos dan cada día un obsesivo boletín de ataques, contraataques, acusaciones y escándalos que parecen siempre a punto de provocar consecuencias irreparables. Por el contrario, no cambia nada, pues la relación de fuerzas es estable. Pero, cada tanto, este equilibrio se rompe de verdad. Entonces todos se alinean y se dan batalla. En Italia, ha sucedido con Manos Limpias. Su victoria ha significado el fin de la Primera República.
El mismo proceso acaece también en una empresa, en una asociación o en un grupo directivo. Siempre hay un momento en que la tensión sube de manera paroxística. Gente que solía ser afabre se obstina i se vuelve intransigente como empujada por una fuerza invencible. Se forman dos grupos contrapuestos y compactos, decididos a aplastar a su adversario. Hay, en esta movilización, algo fatal. Son los días del odio. Entonces también nosotros nos sentimos tentados, como el príncipe Ar-juna, a renunciar a combatir. Pero rara vez lo hacemos. Como él, nos dejamos convencer, por algún dios o algún demonio, de lanzarnos a la lucha.
desembre 17, 2008 a les 3:49 pm
Joan més recursos no signifiquen millor gestió. Crec que són qüestions independents.
L’import gestionat s’ha gestionat malament i ha portat a que Catalunya perdi pes específic dins del seu entorn.
No crec que l’únic motiu de l’actual situació de l’economia catalana sigui l’aportació catalana a determinades zones d’Espanya.
Treure del context las meves paraules no serveix de res. Confondre l’enemic és una forma habitual de perdre les guerres.
L’independentisme no ha de tenir un pensament únic. Només l`objectiu ha de ser el mateix. Els camins per arribar a l`independentisme són infinits i mai apoyare propostes dictatorials i excloents com les del Sr. Sort ni mentides clàssiques del populisme.
desembre 17, 2008 a les 4:04 pm
Potser som independents i no ho sabem?.
http://benplantat.blogspot.com/
Aixó ens diu en Jordi Benplantat.
desembre 17, 2008 a les 4:27 pm
Aquest escrit sí que és un pas clar que ens porta a l’independentisme.
desembre 17, 2008 a les 4:37 pm
No té nom, que a aquestes alçades de la pel·licula, encara algu cregui que el P.S.C. existeix.Aquí només hi ha la federación nordeste del psoe; i aquesta cosa, ara anomenada E,és còmplice de la nostra misèria.
desembre 17, 2008 a les 4:47 pm
He vist la Web d’en Benplantat- Manubens, és una via tan bona, que segur que nongú no en farà cas, no fora cas que fos veritat. Napoleó va independitzar Catalunya, i posteriorment vam entrar a la EU de l’època, dita imperi Francés, que no França. On és l’absorció legal de nou per Castella?
desembre 17, 2008 a les 6:11 pm
Maputxe61, sento no poder acabar el passatge d’un dels capítols del llibre. Sembla un assaig mediocre sobre l’odi com a condició humana.
De veritat que preferiria la seva postura personal.
desembre 17, 2008 a les 6:19 pm
M’entristeix haver de dir que ja ho havia advertit fa temps en aquest mateix bloc.
http://blocgran.cat/?p=106
desembre 17, 2008 a les 8:04 pm
Benvolguts,
Els tripartits són, com a mínim, 3 partits, perdedors electoralment, que han demostrat, a bastament, que no saben governar, que no saben gestionar, que no tenen capacitat, que no tenen rigor, que són subsidiaris del Psoe i dels interesos del jefe del Montilla, el ZP, el que van lluir (quina merda!) per la balconada de la Generalitat, (tots tres membres tripartits, tots tres, tots tres, tots tres) quan era oposicio al Congreso, marcant clarament (i amb entusiasme botifler) l’espanyolitzacio que ens depararia el tripartit, i la supeditacio de les esquerres que es presenten a Catalunya al comitè executiu del Psoe del carrer Ferraz a Madrid.
Tots tres, el primer dia. Es realitat, la vergonya de la balconada, tripartita. I ara que no s’esborri la memòria de moltes i molts. No es tracta de buscar culpables, ni molt menys, perque el tripartit ha complert, amb incidències multiples, la seva finalitat: desfer el mes rapid possible la reconstruccio nacional de Catalunya duta a terme els 20 anys anteriors i aturar, en sec, el progressiu, i constant, renaixement nacionalista i sobiranista de Catalunya durant els 23 anys dels governs Pujol.
O sia que, sorpreses, poques. Potser la magnitud de la tragèdia i la magnitud de la incapacitat gestora de les esquerres tripartites.
Si, la Sushi ho diu ben clar. La Federacion del Nordeste del Psoe actua tal com creu, que Catalunya es una autonomia com Múrcia, com Ceuta o com Melilla.
I no entenc aquesta “aparent” sorpresa pels vots a Madrid de tots els diputats i diputades del Psoe espanyol, siguin del Nordest , del Nord, del Sud o de l’Oest.
Quan els diputats del grup que presidia Puigcercos a Madrid van votar la invstidura del minoritari ZP, el 2004, a la primera, i sense cap contrapartida per al pais, a canvi de res per al pais, com van fer els d’ICV, i tal com van seguir duran tres anys amb els pressupostos ZP, sense subordinar-ho a res (ni rescat de peatges, ni inversions, ni millores a rodalies, ni res), tots els diputats d’ERC van dir amen com xais muts. Si, el Tardà estava ben content de dir que si a tot el que volia en ZP, i el Putxi feia còrrer a qui fos per a no presentar esmenes als pressupostos ZP.
Per què no els posem, els noms i cognoms, dels diputats i diputades i senadors d’ERC i d’ICV, d’aquell moment, agregats als que ens posa en Josep Sort?
Es diferent? En què?Maragall manava, o suposadament manava. I hi havia “unitat” pro-tripartit a ERC, sense corrents, i la unanimitat de les esquerres que es presenten a Catalunya era total: si, si, si, amen, amen, amen, Sr . ZP.
Tothom pot canviar? Si, però l’estadística serveix per a alguna cosa. L’entusiasme -suicida, si no fos que es interessat- total pel PSOE de ZP, de les esquerres nominals i anacionals, va comportar i fer possible l’ofensiva espanyolista del Psoe, des de tots els fronts.
O sia, benvolgudes i benvolguts, no ens escandalitzem ara si no varem estar atents a escandalitzar-nos a finals del 2003, el 2004, el 2005, i el 2006, i mitjan 2007, i..
Els perdedors tripartits, tots tres, perdedors també les dues darrers eleccions, han fet perdre molt a Catalunya en aquests 5 anys.
I no podem, crec, recaure, en la pretesa ingenuitat que alguns ho van fer amb bona fer però va sortir malament. Ni bona fé, ni el destí. Les decisions polítiques d’ERC i d’ICV, sobretot les d’ERC, del 2003 al 2007, han estat les que han fet possible l’atac putinista del Psoe contra Catalunya, amb una forta cinquena columna interior, que sempre ha existit.
Però mai, fins el 2003, la cinquena columna del Psoe havia aconseguit dues crosses satel.litzades voluntàriament, a canvi de res per a Catalunya, com ho va fer el desembre 2003.
Aquelles decisions ens han dut ací. I les responsabilitats són clares, claríssimes.I totes i tots les coneixem. El Psoe ha estat el menys enganyós, a Catalunya, des del 1979 fa això, amb tots els mitjans que tenia i ha tingut, posant bastons a les rodes, als ulls, a la sang, als genolls, a tot el cos de Catalunya.
I ara què? Està claríssim, crec.
A intentar fer caure el tripartit, quan abans millor, i de la més rapida manera possible.
Però si en 59 segons el Puigcercos diu el que va dir, ja sabem amb qui no es pot comptar, si hi havia algun dubte.
Són molts més de 45, Benvolgut Josep Sort, i també els electes i representants d’ERC i d’ICV els que han d’estar a la mateixa llista.
O es que avui ha caigut el tripartit de Montilla?
No. Tot, per a les esquerres perdedores que es presenten a Catalunya, tot segueix igual.
Ja els hi està bé. Altrament, hagues caigut Montilla. Però això no, mai, perque sóm partits de govern………..
Collons, quins caragirades…. mentiders i antipatriotes que es van escollir…
Cordialment,
Andreu
desembre 17, 2008 a les 10:16 pm
Josep-Empordà, em sembla que lo Jordi Benplantat s’esquivoca amb el que diu sobre el decret de nova planta.
Punt 3 de l’apartat “disposición derogatoria” de la Constitució.
“3. Asimismo quedan derogadas cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en esta Constitución.”
desembre 17, 2008 a les 11:34 pm
Josep,
Aquest és un post que no deixa adiàfor. L’has clavat.
desembre 18, 2008 a les 10:32 am
Ho he copiat i ho h enviat als col·legues perquè ho distribueixin.
És fantàstic!!
desembre 18, 2008 a les 10:54 am
Sr. Sort, confio que cap descerebrado pensi que el llistat de traïdors és un objectiu a perseguir per les forces alliberadores de Catalunya …
desembre 18, 2008 a les 12:30 pm
Sr Sort, espero que els “descerebrados” deixin d’escriure comentaris anticatalans en aquest web.
desembre 18, 2008 a les 1:33 pm
Albert:
Les teves insinuacions són un insult, l’únic objectiu d’aquest bloc és crear opinió i res més. Et recomano no llegir-lo si et causa algun tipus de malestar mental o estomacal.
desembre 18, 2008 a les 3:05 pm
Veig que els ànims estan molt exaltats per totes bandes. Jo diria que, per a ser justos, caldria moderar una mica les paraules i pensar, sobretot, abans que res pensar. No es vencerà amb proclames altisonants ni amb la disgregació de les poques forces que tenim a mà. Fóra llançar cops de roc a un porta-avions amb un mandró. Es vencerà amb intel·ligència i UNITAT. Ens cal unitat i menys crits.
Per cert, els botiflers, segons la història, són els COL·LABORACIONISTES, no pas els qui directament formen l’opositor. Alguns noms dels citats, em penso que no són pas botiflers, doncs. Tot i això, també opino que està fora de lloc el fer una llista de gent a qui s’ha de negar la nacionalitat catalana, bàsicament perquè ELLS MATEIXOS ja se l’han negada d’antuvi. No és possible que es creguin catalans si accepten el partit que bàsicament ens nega la catalanitat i ens vol obligar a seguir esclaus d’espanya. Així de senzill. A part, tampoc no farem com els de la revolució francesa, ara, vaja…
desembre 18, 2008 a les 6:04 pm
Sr. Morgades no he insinuat res. He llegit algun comentari que considera “fantàstic” l’disposar d’aquest llistat per distribuir entre els seus col · legues.
Assenyalar a altres com traïdors pot tenir conseqüències no desitjades.
A mi no em causa cap mena de malestar, però no dubteu vostè que als nomenats és possible que sí.
desembre 18, 2008 a les 7:38 pm
ALbert:
La Cleopatra era gitana?, ara fes córrer l’acudit fins que se’t gastin les sabates perquè el teu enginy queda curt per enredar a ningú.
desembre 19, 2008 a les 8:25 am
Sr. Morgades, és important pensar el que es diu i no dir el que es pensa.
El corporativisme és habitual però, en alguns casos, immoral.
desembre 19, 2008 a les 7:08 pm
En conclusió: Pep, ets el més gran.