Com una dona retinguda
gener 10, 2009 |
Enric Canela |
Imprimir
Potser pensareu que les meves lectures són limitades i que sempre em refereixo als mateixos autors. Potser si, el temps és limitat i no puc llegir tot el que m’agradaria i acostumo a ser fidel a la gent intel·ligent. Per això avui agafo una altra cita de Salvador Cardús, que en un lúcid article el proppassat dia 7 de gener (Poc terreny per a l’ambigüitat) a La Vanguardia, escrivia:
El 2009, doncs, serà el gran any de la fi definitiu de la greu ingenuïtat històrica del catalanisme, nacionalista o no, en la seva aposta per un possible encaix de les nostres aspiracions nacionals amb la impossible Espanya plural que aquest ha necessitat inventar. Per molt que s’intentin reconstruir les ambigüitats, les apostes estaran molt més clares. Es podrà escollir el que es vulgui: o subordinació a un model espanyol que no només ens iguala les regions pluriprovincials sinó també on el greuge anticatalà és fet servir per cohesionar a la resta, o aposta per la sobirania en un marc de diàleg entre iguals amb Espanya i de participació lleial en la construcció europea. Potser el segon encara sembli utòpic, però el primer ja s’ha demostrat definitivament impossible. El territori per a les benintencionades mitges tintes quedarà reduït a molt poca cosa, i això valdrà també per la pròpia societat civil catalana. Bones notícies, com deia, per al 2009.
I per mantenir el culte a la intel·ligència em referiré ara a un brillant article d’una persona molt dotada intel·lectualment i que, a més, és enormement ponderada i defensa les seves idees amb una argumentació sempre difícil de rebatre. Fa sevir la lògica magistralment i no és gens sospitós de militar en l’independentisme. Em refereixo al notari Juan-José López Burniol, membre de Ciutadans pel Canvi, i a un article no massa recent, publicat el 2 de novembre de 2007 a El País. El titulaven: Federalisme o Autodeterminació. Escrivia en un punt:
Molts espanyols pensaran que és una bogeria -o una traïció- admetre la possible secessió de parts d’Espanya. Però, sens perjudici de l’adhesió cordial a la idea d’Espanya i precisament per ella, cal mirar la realitat i assumir-la. I aquesta realitat ens diu que -a Catalunya, País Basc, Galícia i Navarra- part dels ciutadans volen separar-se. No es tracta ja de competències, diners, infraestructures, deute històric, etcètera, sinó, senzillament, de l’absència d’un projecte compartit que resulti atractiu. Pot ser que els que vulguin marxar siguin majoria, pot ser que no; però cal saber-ho. I, en qualsevol cas, el que mai no s’ha de fer és estructurar el marc constitucional de convivència amb l’única aspiració que es quedin els que se’n volen anar, perquè, si tal es fa, resultarà que els que vulguin marxar acabaran marxant i els que es quedin hauran destruït el seu Estat.
I més tard:
Ha arribat el temps de la paraula veraç. Els polítics han de parlar sense tabús. Però, igual que la guerra és massa seriosa per deixar en mans dels militars, la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics. I, precisament per això, la gent ha de dir el que de debò pensa, sense por a trencar el cànon dominant, sostenint en públic el mateix que diu en privat. Només la paraula lliure ens farà a tots lliures.
Es tracta de dos articles de persones d’ideologia ben diferent unides per la intel·ligència i el seny. Podem extreure conclusions que ens porten al mateix lloc, si més no a nosaltres, els sobiranistes. A dir i a manifestar tots, d’una vegada, el que pensem i fer-ho en forma d’una clara aposta per la sobirania nacional.
De fet, ara que sembla que la classe política havia apostat per deixar de fer pedagogia a Espanya potser haurem de variar l’opinió. Haurem de fer-la però en un sentit ben diferent del que s’havia adoptat fins ara. Ara ens toca fer veure als nostres veïns que no tenim cap projecte compartit i que els estem produint maldecaps que es prodrien estalviar, que serien més feliços. Com es dedueix del que diu López Burniol, mentre estiguem aquí només els crearem neguits, per acabar, en última instància, marxant. Dir-los que com que hauran de passar un mal tràngol, quan abans el passin, millor per a tots dos.
Catalunya i Espanya són com un matrimoni en què un, Catalunya, se sent maltractat. L’altre, Espanya, fa com el mascle que vol retenir a la dona encara que no l’estimi. Que millor que el divorci? Catalunya és la dona que treballa i el marit li administra els diners, però no li dóna els que li correspon. Només Espanya té la signatura acreditada al banc i Catalunya no pot disposar dels diners que guanya honradament. Espanya no té cap dret de propietat sobre Catalunya, un dia vam formalitzar una unió, no ha funcionat, doncs cadascú per la seva banda. Caldria dir-los que un cop separats podem i hauríem de mantenir una gran amistat en un marc de diàleg entre iguals amb Espanya i de participació lleial en la construcció europea. No em cansaré de dir que allà jo tinc amics i gent que estimo, molts de vosaltres potser també, fins i tot familiars. Tenim un conflicte, l’hem de resoldre, i han de saber que l’única manera de fer-ho és mitjançant una amistosa separació provocada per la nostra determinada decisió de llibertat. Europa i el món en general ens han d’avalar i per això hem de deixar-nos de qualsevol ambigüitat. Els dos meus gurus d’avui, de diferent manera, diuen el mateix. Si més no, l’absoluta coincidència entre ells és que cal parlar clar i fer ja la pregunta al poble català.
Avui no m’allargo massa, potser haureu destinat uns moments a llegir els articles que he citat, permeten una reflexió molt més profunda de la que induiria el que pogués dir jo. Només afegir una cosa. Ve un temps complicat per a tots nosaltres, tenim una cita transcendent a Brussel·les el 7 de març, demanar-vos que hi sigueu tots, que promoveu entre els vostres amics i coneguts, patriotes, que s’hi sumin. Serà la primera demostració de força i unitat que farem fora de les nostres fronteres. No us enganyeu, poca gent sap que som una nació que vol ser un estat sobirà. De nosaltres depèn que es difongui la nostra causa.
Anecdòticament dir-vos que avui he recollit el passaport espanyol. He sortit amb la idea que seria l’últim, això si amb la confiança que no serà per traspàs del titular, ja que espero que el proper sigui el passaport català.
Etiquetes Brussel·les, Europa, Política catalana |
56 comentaris »









gener 10, 2009 a les 1:30 am
Com una dona retinguda. Només m’he adonat del títol després de llegir el teu escrit i ràpidament m’ha impregnat la imatge que suposo pretens. Tot el que dius ho reconec, és a dins. Voldria trobar la manera d’amplificar aquest discurs assenyat, carregat d’obvietat i de respecte, però no sé. Vindré a Brussel·les i portaré els fills perquè no vull que es perdin l’experiència. Tant de bo quan siguin grans recordin amb orgull que ells hi eren aquell 7 de març de 2009. Tant de bo ho facin com a catalans lliures amb estat propi.
gener 10, 2009 a les 1:36 am
Albert,
Hi arribarem segur. Conforme escrivia m’ha vingut la imatge d la violència domèstica de la que vol separar-se i no la deixa la pròpia por.
El 7 de març serà un dia històric.
gener 10, 2009 a les 4:07 am
Enric:
Una vegada mes, has fet diana. Toques, al meu parer encertadament, dos aspectes cabdals.
D’una banda el concepte del matrimoni (es un dir) Catalunya-Espanya. Si seguim aquesta analogia està clar que es tracta d’un matrimoni molt mal avingut i que, per tant, el millor que es pot fer es separar-se. Un país es una societat humana, com també ho es un matrimoni. Els matrimonis només funcionen be per amor, bé per conveniència ó per ambdues coses. I està clar que en la relació Catalunya –Espanya no es donen cap de les dues condicions.
El segon aspecte es, segons meu parer, la qualitat de la emisió-recepció del missatge del catalanisme polític secular a l’altra costat del Ebre. Dius “De fet, ara que sembla que la classe política havia apostat per deixar de fer pedagogia a Espanya potser haurem de variar l’opinió. Haurem de fer-la però en un sentit ben diferent del que s’havia adoptat fins ara. Ara ens toca fer veure als nostres veïns que no tenim cap projecte compartit i que els estem produint maldecaps que es podrien estalviar, que serien més feliços”.
Això, fer arribar a Espanya un missatge que siguin capaços d’entendre, es una assignatura que tenim pendent i que, en canvi, el nacionalisme basc ho ha assolit des de fa molt de temps. Vull dir que a Espanya entenen molt be als bascs quan surt un Arzallus i diu “Queremos la independencia”. No hi estan d’acord però l’entenen a la primera; el missatge es unívoc.
En canvi, el missatge del catalanisme polític, el voler mes autogovern, mes transferències, compartir l’Estat, federalitzar Espanya, aquest sí però no, volem sobirania però només una mica sense independitzar-se no ho entenen. I com que no ho entenen malfien i pensen que el que volem es enredar-los i fotre’ls els “seus” calers. Resultat: No tenim el que necessitem, ens foten els calers però els “fenicis” som nosaltres, hem de suportar la catalanofòbia i un llarg etcètera de conseqüències realment emprenyadores i històricament tràgiques.
I el que, al meu parer, es el mes fotut de tot això es que els catalans hem desenvolupat una variant col·lectiva de la síndrome d’Estocolm que presenta símptomes com l’estèril victimisme i el quadre d’auto castració social que va definir amb tanta precisió l’article d’ahir d’en David Morgades.
M’he allargat massa; acabo. Com ataquem les dues malalties? Penso que hauríem de començar per la segona: Com molt be dius “A dir i a manifestar tots, d’una vegada, el que pensem i fer-ho en forma d’una clara aposta per la sobirania nacional”. O sia, dir les coses pel seu nom. Que ens entenguin. Només així, desinfectada la ferida, els preparem per la solució a la primera; solució que no es altra que la cirurgia políticament entesa: Posats a inventar paraulotes, jo la nomenaria “catalanoctomia”.
Salut!
Visca Catalunya lliure i sobirana!
gener 10, 2009 a les 9:33 am
Benvolgut Enric.
El diagnòstic és encertat, el que sembla que no funciona és el tractament de la malaltia.
gener 10, 2009 a les 10:30 am
Eduard VF,
Exactament. El voler mes autogovern, mes transferències, compartir l’Estat, federalitzar Espanya, aquest sí però no, volem sobirania però només una mica sense independitzar-se no ho entenen. No sé si no ho entenen però és voler que ells canviïn alguna cosa. Vol dir fer lleis conjuntament, discutir, cedir, pactar, un munt de coses en que estan implicats. No, res d’això, passiu bé i així no els molestem més. Com bé dius, els hem de convèncer per a què extirpin Catalunya. Els molesta, doncs fora.
Salut Eduard.
gener 10, 2009 a les 10:31 am
Josep-Emporda,
No funciona perquè no l’hem posat en pràctica. Es tracta d’un medicament nou.
gener 10, 2009 a les 11:08 am
Enric,
La teva analogia amb un matrimoni comparant Catalunya amb una dona maltractada és genial. I continuant amb això, crec que actualment estem en aquesta “fase” del matrimoni en que la dona, malgrat les vexacions continuades, és resisteix a donar el pas del trencament. Per por a la incertesa, per “haver-se acostumat” al maltracte, per aquella dita tant covard de “mes val dolent conegut que bo per coneixer”. Hi ha gent que s’aferra a les engrunes que ens van donan i les sobrevaloren com a grans avenços. Es el mateix comportament que la dona maltractada que es resisteix i nega la realitat aferrant-se als minims moments de treva que se li atorguen.
La clau està en que tot aquest “catalanisme ambigu”. Tota aquesta gent que “votarien per l’autodeterminació” pero a la vegada no fan res perque “Catalunya no està preparada”. Jo crec que aquí es on s’ha de fer la pedagogia. I jo crec que aquí és on te la seva responsabilitat CDC. Han de canviar el discurs ambigu per un discurs més clarament sobiranista sense por a explicar a la gent les coses com son, i és que amb Espanya no hi ha res a fer.
gener 10, 2009 a les 11:38 am
Joan,
Si, esclar, ara Catalunya està atrapada, deixa, amb tímides queixes, que li facin de tot. Insults continuats, però el dia que el president va a La Moncloa, mare de Déu, hem triomfat.
CDC ha de canviar el discurs ambigu i ERC ha de fer en lloc de parlar, al PSC no el farà canvair.
No hi ha més sortida que parlar clar. Volem la independència i prou.
gener 10, 2009 a les 11:41 am
Enric: estic segur que tens raó quan dius que el tractament de la malaltia “no funciona perquè no l’hem posat en pràctica. Es tracta d’un medicament nou.”
Tanmateix, el medicament no és nou del tot; l’han pres “alguns pobles colonitzats, les minories nacionals, les races sotmeses, el gènere subordinat, les orientacions sexuals perseguides: els damnats de la terra”. Ens ho diu ja l’Alfons López Tena: “No som els únics al món sotmesos a un procés de discriminació, exclusió, subordinació, i, al capdavall, assimilació i/o genocidi, i ens cal atendre què han fet arreu per sortir-se’n els pobles colonitzats…”
Afegeix López Tena: “Un tret els és comú [als pobles sotmesos]: mai no aconseguiren res sense pensar-se a si mateixos contra el discurs del dominador, sense copsar que de res servia creure les seves bones paraules i intencions quan al seu entrellat s’albira el propòsit de mantenir les relacions de dominació, que quan van contra teu només pots reeixir si respons al repte d’assumir que el joc és de confrontació. Fou el pensament clàssic xinès el primer que al món ho féu, i la seva pertinència roman vigent per els catalans del segle XXI: …”
Extret del llibre “Catalunya sota Espanya”, d’Alfons López Tena.
gener 10, 2009 a les 11:44 am
Donç si a sobre li lliures el poc que tens, ni t’ho explico!!!
gener 10, 2009 a les 11:52 am
Koll,
Vull dir que és nou a Catalunya. Cal posar-lo en pràctica. CDC i ERC sense ambigüitats.
gener 10, 2009 a les 11:53 am
Josep-Empordà,
No he entès que volies dir amb això de “lliures el poc que tens”.
gener 10, 2009 a les 12:16 pm
Cabories!! que diu aquell.
Res!! coses meues!!.
gener 10, 2009 a les 12:38 pm
Agraeixo aquest article i tots els altres perquè estan molt ben elaborats.
Ara bé, m’agradaria que algú expliqués els avenços que han fet i que fan els dos partits nacionalistes que tenim a la vegada que oferir-los un esglaó per accedir a objectius més sobiranistes o independentistes, ja que els blocaires gairebé els rebutgem per sistema.
gener 10, 2009 a les 1:33 pm
Enric
Gràcies per portar-nos els articles i per la teva reflexió.Victor Alexandre ja ha abordat les relacions amb Espanya sotra el prime de la dona maltractada per el marit violent.Per això crec que hem de tocar un aspecte que aprofondeix en les divisions i enfrontament que es produeixen sempre entre tots els receptors d’una opressió
Quan una dona es maltractada i intenta excusar-ho i justificar-ho i es nega a abandonar el seu marit, a part de posar en perill la seva vida( igual que l’existencia de la nostra Nació perilla si seguim en mans dels nostres maltractadors)obté el despreci de aquelles dones valentes que es rebel.len contra l’opressió i que no poden mantenir l’amistad d’aquelles que per por, esdevenen complices del maltracte que totes reben
Cada vot a un partit espanyol, cada vot unionista es complice de la nostre esclavitut
gener 10, 2009 a les 1:51 pm
Jsep-Empordà,
Àdhuc cabòries!
gener 10, 2009 a les 1:54 pm
Ramon,
Gràcies a tu per ser crític i demanar, més, el que cal. De moment no crec que hagin fet gaire, per això hi som. Si ells ho fessin no ens amoïnaríem, no? Tenim altra feina.
Per això cal insistir, generar opinió, lluitar i, el que és més important, vèncer.
gener 10, 2009 a les 1:57 pm
David,
Doncs tens raó. El Víctor, n’ha parlat, i molt millor que jo. Certament estem en aquella situació en què volem justificar els cops, els maltractaments i esperem que demà serà millor sense fer res per canviar la situació. Jo crec que em de deixar de demanar coses. Ja ho hem dit. Volem els nostres diners, la nostra capacitat d’autogovern. Han dit que no. Doncs, els fem saber que volem marxar. Els hi diem. Volem marxar, com ens ho arreglem? Adéu siau.
gener 10, 2009 a les 2:11 pm
Gràcies, Enric, per les teves orientacions. El que hem de fer, doncs, és sumar adeptes per a l’objectiu d’una Catalunya lliure i sobirana.
Celebraria, a més, que aquests articles, per a mi, transcendents tinguessin més expansió en altres medis de comunicació.
gener 10, 2009 a les 2:49 pm
Ramon,
Hem d’aconseguir sumar gent. A mi també m’agradaria que tinguéssim més difusió. Molts contents estem de l’elevat nombre de lector que tenim, però, malauradament, tots nosaltres ja estem convençuts i el que caldria és, el que dius, guanyar adeptes a la causa.
gener 10, 2009 a les 3:14 pm
Enric:
Totalment d’acord. No només no ho entenen (i no per que siguin tontets, si no per que els falten referències) si no que, per rematar-ho, el catalanisme polític pretén canviar Espanya per encaixar-hi una Catalunya mig lliure mig presonera, quan resulta que als espanyols ja els agrada com està i no volen que els de les “provincias” els canviem res.
Per això penso que el catalanisme polític ha estat molt útil en el seu moment i que mai acabarem d’agrair-li les coses bones que ha assolit per Catalunya. Però tot te un final i ara s’imposa revisar una idea que te mes de cent anys. Ara hem d’aprofitar tot el que s’ha construït des d’el vell catalanisme per que sigui la plataforma de llançament cap a la independència. Per això crec en la transversalitat, per que no ens en sobra ni un i des de les idees conservadores o d’esquerres es una qüestió nacional.
Salut!
gener 10, 2009 a les 5:04 pm
Senyor clara ment Canela:
He fruït molt del vostre article i dels seus comentadors, em fa molta il·lusió afegir-hi el meu comentari.
L’analogia que ens poseu és molt escaient, la dona maltractada per la seva parella; com acaben aquestes situacions?
Normalment les parelles continuen. I la situació –diuen- no es resolt, és doncs un ”status quo”. En molts casos hi ha una solució, que és trencar la convivència, de la parella.
I en uns altres casos molt minoritaris, s’acaba amb la mort de qui no vol continuar en aquesta vexant situació.
El vostre exemple que ens reconeix en el paper de la dona maltractada, també té aquestes sortides?
Si mirem el panorama de les nacions sotmeses, crec que les eixides són bastant assimilables la les exposades anteriorment:
A l’Avui d’avui el Sr. Mira ens en parla, com veu el nostre país d’ací vint anys? si fa no fa com ara. És l’”status quo” de la nova planta borbònica del s. XVIII, origen dels nostres mals, i de les nostres crítiques als nostres conciutadans endormiscats i panxacontents.
La que els independentistes desitgen és la separació o divorci, i que cada nació ibèrica faci la seva vida. Per a aconseguir-ho ho haurem de fer amb l’oposició dels castellans; ja que hom ha vist la impossibilitat de que els castellans –la gent de Castella i afins- atenguin les nostres aspiracions, perquè no volen sentir a parlar de les solucions que fa segles que els proposem. I ací hi ha el problema, la por i el tornar-se panxacontent. I no oblidem les masses castellanes que al nostre país estant no ho acceptarien o s’hi oposarien al carrer, que per això hi són.
Fins a la generació actual la por dels catalans ha estat la previsible mala reacció castellana, i l’actitud castellana la sabem de sobres, Primo de Ribera, La guerra, Durruti, el Franquisme, actituds que han dut a la mort, destrucció i exili del ideals i les persones de Catalunya. Ve a ser allò que no fa gaire deia, el dia 7-1-9 recordava el Senyor Josep Sort, el progressista però castellà Azaña ho resumia dient que cal bombardeja Barcelona cada cinquanta anys, i ja en fa setanta.
Aquest cop en el cinquantenari vam tenir l’aparentment ridícul Tejerazo i altres, i la constitucional en lletra i si no en esperit LOAPA, que ve a ser un trencament de la constitució de que poc se’n parla.
L’opció de progressar en l’autonomia, com bé dieu, serà sabotejada des del govern castellanista, i la mostra són les federacions esportives, al que cal considerar immovilista en el millor dels casos, per no dir que regressiu, i l’estira i arronsa del finançament, mai no discutit a d’altres.
Ja fa molt de temps que em quedà a la memòria, en una vegada que ho vaig llegir, com els Anglesos es van treure del damunt als irlandesos, encara que hom cregui que fou per la revolta dominada de Dublín, la raó fou que els vots irlandesos al parlament de Wesminter eren massa molestos i emprenyadors. I per tal de no dependre’n se’ls va donar la independència, i afegiré més, quan seguint les projeccions demogràfiques Degaulle va veure que en pocs anys hi hauria més algerians que francesos al seu parlament, corré a acabar la sangonosa guerra d’independència –de la que poc se’n recorden- i donar-los la independència repatriant a qui calgués.
I aquest dos fets marquen el camí de la llibertat de Catalunya, però hem de recordar que amb 25 diputats de 48 del PSOE i 10 de CIU no anirem enlloc, com tampoc no hi anirem mentre siguem tant Maltussians i permetem que el lloc dels nostres fills l’ocupi un que n o se sap d’on ve.
gener 10, 2009 a les 5:13 pm
PErdoneu però rectifico l’últim paràgrafde 22.
aquest dos fets marquen el camí de la llibertat de Catalunya, però hem de recordar que amb 25 diputats del PSOE i 10 de CIU, de 48 que envia el Principat i del centenar llarg dels regnes de nova planta, no anirem enlloc, com tampoc no hi anirem mentre siguem tant Maltussians i permetem que el lloc dels nostres fills l’ocupin uns que no se sap d’on ve ni si ens volen bé.
gener 10, 2009 a les 6:00 pm
Lluis Mª:
No mes un petit incís i, com sempre, sense ànim de polemitzar.
Els britànics han estat sempre molt bèsties amb els territoris que han ocupat però els espanyols en aquest camp sempre els han superat i si els britànics varen “deixar anar” als irlandesos per que els seus vots els eren emprenyadors els espanyols, en canvi, ja fa temps que canten la cançó de canviar la llei electoral (ni mes ni menys) per tal que els partits que ells en diuen nacionalistes no tinguin influència en la política “nacional”.
Dit clarament, com que els costa guanyar sempre la partida volen canviar-ne les normes. Això al meu barri es fer trampa i quan veus que et volen fer trampes i tant grolleres el que s’ha de fer es aixecar-se de la taula i fotre el camp. Traduït a la política independitzar-se sense mes explicacions.
Salut!
gener 10, 2009 a les 6:30 pm
Eduard VF,
El catalanisme polític va ser. Era adequat en una altres moments d’Europa. Quan els tancs ho resolien tot i la globalització no ho aixafava tot. S’havia de sobreviure econòmicament dins dels estats. És podia resistir esperant temps millor. Jo crec que el moment és completament diferent. Si seguim així ens prendran fins i tot la llengua en una generació.
I si, com sempre diem, ni esquerres ni dretes, la nació. Independència.
gener 10, 2009 a les 6:31 pm
Lluís Ma.,
Nosaltres als castellans, darrerament, no els proposem la separació. Ni tan sols ERC, de debò, ho ha plantejat. S’ho prenen com quelcom folklòric. L’únic independentisme que coneixen és el basc.
El que deia Azaña ja no és viable. Ningú no s’imagina un bombardeig sobre Barcelona. Sovint he comentat que el trencament del pacte democràtic es va produir amb la LOAPA amb la complicitat de part dels catalans, el PSC que va de deixar de ser un partit català per esdevenir una sucursal. Si tenim tants parlamentaris del PSC a Catalunya (Corts espanyoles) és perquè ningú acaba de creure amb la força de Catalunya a Espanya. Cal trencar això amb menys concessions. És possible i el punt d’inflexió ha de ser el 2009. Només cal que ens ho plantegem seriosament, no com quelcom que fem servir en una conferència de convençuts sinó en el missatge pol´tic dels partits nacionals.
gener 10, 2009 a les 7:01 pm
Enric:
Coincidim plenament pel que fa al catalanisme polític.
M’agradaria fer esment d’un detall. Comentaves a en Lluis Mª “Si tenim tants parlamentaris del PSC a Catalunya (Corts espanyoles) és perquè ningú acaba de creure amb la força de Catalunya a Espanya. Cal trencar això amb menys concessions”. Totalment d’acord, els parlamentaris catalans a Madrid tenen una labor fonamental.
Però penseu que la independència de Catalunya no la concedirà ni proclamarà el Parlament espanyol: La proclamarà el Parlament de Catalunya i serà el seu President/a (no el President/a de la Generalitat) qui anirà a Madrid a entregar la Declaració d’independència al Rei dels espanyols. Per tant, el Parlament realment important per la independència no es l’europeu ni l’espanyol, sense rebaixar-los la importància que tenen, si no el Parlament de Catalunya.
Salut!
gener 10, 2009 a les 7:07 pm
Sr. canela teniu raó.
Els partits nacionals, pensin el que pensin i sentin el que sentin, oloren l’auditori abans de parlar. Si no diuen el que volem és perquè aquests temes, han quedat reduïts i no són centrals, tots els països que han guanyat la independència tenien un clam popular al darrera.
En conseqüència :
1 Cal introduir el tema socialment, i sabem que el control dels mitjans hi lluitarà en contra. Com passa ara on ens estan expoliant i la gent vota expoli.
2 Ja que el PNV no en voldrà saber res, ara vindrà un govern central castellanista sense recolzament, que fins ara ens està humiliant, què farem? donar-li carabasses? o còrrer a auxiliar-lo? Aquesta actitud dura pot ser molt més beneficosa i portar molts més vots que la tova que s’ha practicat fins ara. Que demanin, i ja veurem si s’el abaixen els fums.
gener 10, 2009 a les 7:23 pm
Eduard VF,
Cert, l’ha de proclamar el Parlament de Catalunya però el dret internacional (no hi entenc gaire) em sembla que demana un referèndum, etc. Això és previ i caldrà un acord, a contracor però acord amb les pressions internacionals que calgui, amb el govern espanyol. Per això cal la pressió internacional, sense, res a fer.
gener 10, 2009 a les 7:26 pm
Amic Lluís Ma,
Ens cal mantenir una posició ferma i per això ens cal que “l’auditori” estigui preparat, que ho demani. Si no guanyem la societat, perdrem, però és un procés que es retroalimenta.
Nosaltres hem de forçar el discurs dels polítics, els polítics diran coses tímidament, la societat anirà demanant més. Així ha d’anar. Els desencadenants, el 2009.
gener 10, 2009 a les 8:46 pm
Bé, llegit l’article i els comentaris, i ja que avui veig positivament que no hem picat de partidisme, algú és capaç de proposar i raonar alguna solució sobiranista a curt/mig o llarg termini?
Només un afegit per felicitar l’Enric pel seu to democràtic i raonable. La idea és fonamental però l’expressió és el seu vehicle.
Salutacions.
gener 10, 2009 a les 9:06 pm
Ramon,
Gràcies. Jo no crec que hi hagi gaires propostes concretes. Jo només crec en la pressió provocada per les demandes que hem de fer paleses on sigui i com sigui.
Per exmple, si a Brussel·les som més de 10.000 algú s’ho mirarà. L’acció popular mourà els partits.
gener 10, 2009 a les 9:42 pm
Sí, realitzar accions populars serveix per això, com la molt bona iniciativa de Brusel·les. Però compte, que als sobiranistes i fent un símil no ens passi com als seguidors culés, ja que molts es desanimen si el Barça no guanya i juga bé cada partit. Per això, jo insisteixo en que cal gunyar la Lliga i que hem de jugar cada minut essent capaços de temperar l’ànim amb vista a aquest horitzó.
gener 10, 2009 a les 9:45 pm
Ramon,
Aquests és un punt feble que tenim. Si no tenim èxit, ens retirem i ens critiquem. Jo crec que no ens hem de deixar portar per la decepció. Evidentment no obtindrem la independència aquest any, mira el Quebec, ja voldria estar com ells.
gener 10, 2009 a les 10:55 pm
Ja sabeu qque hi ha hagut una manifestació molt forta a barcelona, per la causa de la sobirania del poble dels manifestants,la d’en Llach, els moros (del Marroc)i el tripartit escaldufat per hipòcrita, és nota que no hi havia gaires catalans. Encara em dura el fart de riure, es nota que no llegeixien ni el Periodico ni la vanguardia, ni miren les mateixes TV.
gener 10, 2009 a les 11:08 pm
Enric,m’ha agradat el teu article i la semblança: dona retinguda/marit retenidor, o millor el que més tard s’ha esmentat: dona maltractada/marit maltractador, el que observo en moltes de les respostes és que els Catalans encara n’estem farcits de bones intencions, res de explicar-los ni explicar-nos!! Bon vent i barca nova i adéu siau!! i sí.. les relacions entre Catalunya Independent i EX-panya ;) molt bones… però ben lluny l’un de l’altre, això no vol dir mala relació entre persones, però entre Estats de moment… molt difícil!!, penseu que no és que no puguin o no sàpiguen entendre’ns per qualsevol raó… es senzillament que no volen!! no els interessa.. i punt. I no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Espanya des fa cents d’anys està unida en una sola cosa: l’anticatalanisme més furibund!! ens tenen odi i enveja.. i als Euskalduns clar que els entenen.. i fins i tot els hi cauen simpàtics..però el resultat és el mateix.. i si poden fotran al lehendakari a la presó per parlar de pau!!… Son uns impresentables i una colla de Imperialistes i no puc dir res més no s’hem escalfes massa la boca i me’n penedís desprès.
O sia que passi-ho bé i sense cap explicació i molt menys pensar en que no han “sabut” comprendre’ns, i si a la fi aconseguim la Independència, recordem durant molt de temps quina “calaña” hi ha a Ex-panya. En política es un pecat ser rancuniós, pero es molt pitjor ser ben pensant.. Malfiem-nos sempre d’Ecspanya
Salut i Independència
gener 10, 2009 a les 11:42 pm
Lluís Ma,
Aquest tema és molt seriós i s’aborda amb massa tòpics. Avui l’Àngel Colon ha escrit un bon article a l’AVUI.
gener 10, 2009 a les 11:47 pm
Joan P.,
Gràcies. Si, encara volem donar explicacions, que ens entenguin. Ja no cal, no és possible. Hi ha alguns que ens entenen, però són minoria. Res a fer.
L’anticatalanisme neix d’abans dels reis catòlics. Simplement no hi ha hagut mai unió. Els del sud, en part, han estat més assimilats, però nosaltres no i no ho poden pair. De totes formes és fàcil veure on hi ha espoli, als països catalans.
Euskadi si més no diu les coses clares, nosaltres no. Però recordem que el bressol de la llengua castellana és el País Basc.
Ni refiar ni desconfiar, cadascú a casa seva.,
Salut i independència.
gener 11, 2009 a les 12:06 am
Una metàfora, que no m’agrada.
Benvolgut Enric,
Aquest matí,en llegir el teu article, he dubtat entre fer un post o no fer-ne cap. I ara, al vespre, la via del mig. Un, ben tardà, i sense cap interès per discutir amb ningú.
La metàfora de Catalunya com una dona maltractada o retinguda no m’ha agradat mai, ni quan el Pasqual la va utilitzar en un altre sentit.
En una parella, ambdòs, alguna vegada, quan s’ajuntaren o es casaren, van fer ús de la seva llibertat d’elecció. I després poden pasar moltes coses. Des d’anar bé,tenir fills i filles, separar-se, divorciar-se o entrar pel cami de la violència.
Igual passaria amb una parella de fet gai, de lesbis o de masclets.
Però Catalunya mai s’ha unit, fent ús de la seva llibertat, a Espanya, com a iguals. Mai. I tampoc, sortosament, hem pogut engendrar fills i filles.
I em preocupa una mica aquesta mena de nou síndrome d’Estocolm que comença albirar-se, tot i fer futurologia, d’anar a explicar a les Espanyes els motius de la separació o del divori. Nomes faltaria això.
Anar-ho a explicar als colonitzadors abans d’hora.
per a que?
El problema nacional català irredent només té una bona sol.lució, a futur: la sobirania plena, la independència, amb tantes interrelacions com Portugal o com Austria amb Alemanya. Però Catalunya, la nació catalana, ha de ser estat com Eslovènia, com Lituània, com Estònia, com Eslovàquia, com Txequia, con Denmark, com Suècia.
I crec que no hem d’anar a explicar absolutament res més enllà de l’Ebre. Si ho aconseguim ja s’ho trobaran. Per que cal anar-hi abans d’hora a fer el mec?
El problema és disposar i arribar a tenir e la majoria social àmplia que ha de voler una Catalunya sobirana plenament, a Catalunya. I això es feina de Catalunya endins. Molta feina de Catalunya endins.
I acompanyada, certament, de la constitució de xarxes de teranyina , d’informació bilateral, amb altres estats europeus, de manera discreta pero constant, per a teixir de manera metòdica una base mínima de comprensiò a tots els països europeus, a USA, Canadà, i Austràlia.
Pero ara tenim una Catalunya dèbil, des d’un punt de vista nacional, colpejada per uns governs tripartits antisobiranistes, que al colpejat i volgut disminuir al màxim, alguns indicadors del nostre autorgull i autoestima col.lectiva com a poble català diferenciat.
Fa alguns anys, tots i totes, o la inmensa majoria de catalanes i catalans estavem orgullosos de la nostra TV3, del nostre sistema d’inmersió linguística a les escoles, dels nostres Mossos d’Esquadra, de la nostra modèlica sanitat pública, ..i també del nostre President, persona de prestigi i amb prestigi, plurilingue, cult, viatjat i viatjant, i que era rebut i parlava sovint amb gent com Mitterand, Delors, Gorbachov, Ieltsin, Khol,Simone Weil,Schmidt, en Blair, els primers ministres suec, danès, holandès, etc., era rebut amb honors de cap d’estat al Japó, era rebut pel president USA, etc.
I aquests eren elements d’autoestima col.lectiva catalana, diferenciada, diferencial, específica, que no compartiem amb ningu mes.
Ara, en canvi, el cops estratègics tripartits, sociates, sense cap limitació, han anat a desfer-los o a disminuir-los el mèxim possible i el mès rapidament possible.
Tv3 es una cadena més, CatRadio una emisora com d’altri, els Mossos d’esquadra torturen, com feia la GC i la PN, les escoles són un niu de conflictes, de la sanitat publica, que s’ha conservat , amb els tripartits, en un altíssim nivell de qualitat i efectivitat, no se’n fa cap elogi ni quadernets de propaganda com els que posen per a qualsesvol direcció general sociata o d’E; etc., Som una comunitat semblant a les altrs, a les espanyoles, a les de la pàtria comuna, que diuen ells.
I no ha estat sense voler que han anat a tocar les fibres sensibles de l’autoestima col.lectiva que ens havien acompanyat 20 anys, en els quals, sense que ningú digués res, ni a dins ni a fora, quina casualitat, l’esperit sant o l’esperit de la natura havien fet augmentar el sobiranisme plé, l’independentisme democràtic, a nivells mai assolits els 100 darrers anys a Catalunya.
Insuficients avenços, i segurament de casualitat (he, he,), però es van produir. Son fets. Son avenços.
Insuficients, d’acord. Però avenços.
I ara hem de recuperar forces, col.lectivament. Hem de tornar a recuperar gruix de sentiment i de voluntat identitària nacional , específica, catalana, sense cap lligam amb Espanya o amb els mateixos que tenim amb Portugal o França. Ni menys ni més.
I quan emprem la metàfora de la dona, de la parella, la tradicional (la rara..) d’home i dona i fills; o les de gais, quan surt la parella, cony, la parella és Espanya.
I no l’hem triat mai, en democràcia i en llibertat, fer parella amb Espanya. Hem acceptat i votat una constituciò per a l’estat més avançada que les lleis anteriors, i res més, tot i que si s’ha recordat dues vegades, des del Parlament de Catalunya ( i mai sota governs tripartits, cal dir-ho, mai), de manera solemne que el Parlament recorda que Catalunya no ha renunciat mai al dret d’autodeterminació que té, com a nació.
Retòrica? Menys que la dona maltractada. O la mateixa.
Personalment, crec que hem de recuperar gruix, molt més gruix nacional, sobiranista, i també fer Catalunya més forta del que ho és (ara no tenim cap electrica pròpia, el Sabadell es mig banc espanyol, ens volen fotre les caixes des de Madrid, els del gobierno amigo, no tenim cap gran empresa de distribució alimentària; la posició amb el gas natural s’ha espanyolizat molt, etc.), però, en resum, es prioritària la feina d’enfortir la Catalunya endins, per a tenir la força suficient per a exercir el dret d’autodeterminació,impulsat des d’un Parlament clarament prosobiranista amb possibilitats/garanties, de guanyar-lo.
I la casa segueix fent-se des dels fonaments, que no estant pas tots ben fets encara.
Es Catalunya la que ha d’avançar, d’acord amb la seva característica nacional, vers la sobirania plena, la independencia, però no trenquem amb ningú, ja que mai ens haviem casat, de motu propi, amb Espanya.
Mai, que jo sapigui.
Cordialment,
Andreu
gener 11, 2009 a les 12:27 am
Andreu,
Vam triar, lliurament els Països Catalans, la unió amb Castilla, alguns a contracor però vam triar-ho. Mai no hem pogut sortir, unes vegades per la força de les armes, altres per la incompetència nostra. S’imposa el divorci per demanda d’una de les parts.
I si que hem de dir a Espanya que volem separar-nos. Com els països que cites ho van dir al seu pàrtner o van aprofitar temps de revolta. No serà el nostre cas, avui les coses passen pel referèndum. No hi ha més i això vol dir, parlar-ne.
Està clar que abans hem de recuperar el gruix nacionalista, però em temo que el gruix econòmic no l’assolirem. Les empreses grans busquen el poder i això, amic Andreu, no té país. Estic veient als empresaris catalans fent cua per comprar Spanair. Potser si que la comprarem, però costarà.
Els capital català no està per la causa. Cal lluitar i explicar, si no li vols dir pedagogia, diguem-li, manifestar el que volem: marxar.
I gràcies per haver-te finalment animat a escriure, la teva opinió serà compartida o no, però saps que per mi sempre respectada i valorada per la seva qualitat.
Salutacions
gener 11, 2009 a les 12:29 am
Andreu, ets un Krac. Només recordar que Catalunya mai a dit el Sí, que cal per fer parella. Els castellans ens prengueren a la força, després d’una defensa de 10 anys, prou clara.
gener 11, 2009 a les 12:49 am
Bona nit a tothom;
Digueu-me si vaig errat:
· Girona es va fer tres vegades immortal per defendre’s de Napoleó.
· He llegit en algun lloc que Napoleó va oferir als catalans de la època la independència i la varen rebutjar.
· La Constitució espanyola del 78 va ser votada favorablement per ampla majoria a Catalunya (a Euskadi la varen rebutjar, ves per on).
· Avui dia encara li riem la “gracia” al timbaler del Bruch (llàstima de paperes) i en tenim un monument no sé on.
Això es així. Pot ser per que no ha pogut ser d’altra manera però es així.
He somiat una truita que us explico tot seguit: Però això no vol dir que no se li pugui donar la volta al mitjó i es pugui assolir una amplíssima majoria independentista que manifesti la seva voluntat en un referèndum (opció molt difícil) o amb una majoria aclaparadora de vot independentista al Parlament de Catalunya.
Salut!
gener 11, 2009 a les 1:32 am
Enric,
Amb els Reis grans, València, Mallorca i Catalunya estaven unides, nomès, per la Corona, de vegades. I després testaven i els Reis de Mallorca hi eren, ..
La unió de corones no es cap unió de països (per cert, els ppcc no han existit mai politicament), és un monarca amb dos o tres estats.
Però cadascu tenia les seves lleis, i calia que juressin, a cada regne, per a ser-ho.
Em mantinc en que Catalunya mai s’ha unit voluntàriament amb Castella per a unificar-se. Màxim, de facto, la confederació, però amb les nostres (de Catalunya) lleis pròpies vigents i les Corts catalanes, diferents.
I ho entenc, Benvolgut Enric, això d’explicar-nos. Però no hi crec. Es una pèrdua de temps i d’esforços i de capitals, que no en tenim gaires. Ja ho entendran, no cal donar-lis raons.
La pedagogia per la sobirania a Catalunya endins.
Ja tenen prou elements infiltrats i estem en societats obertes per a que se n’adonin.
Però posar com a línia, l’explicació prèvia a Espanya em sembla una pèrdua de temps i una ingenuitat, que en realitat amaguen la síndrome d’Estocolm.
I pel que fa a la potència econòmica, potser ho deixem per un altre dia. Irlanda era ben pobre. Dinamarca tampoc té recursos naturals comercialitzables, Finlàndia té boscos…però han assolit i tenen grans companyies multinacionals ben arrelades al seu pais d’origen. Els mateixos flamencs, o els escocesos, disposen d’algunes grans empreses transnacionals, però fidels al seu origen i part important del capital propi.
Bé. Fins ací la meva. I moltes gràcies per la teva feinada, Enric.
Cordialment,
Andreu
PS- Pel que fa a Napoleó, amb Pepe Botella per allà, i per a ser una part de França, sense restaurar les Corts catalanes… res de res.
gener 11, 2009 a les 10:55 am
Lluís Ma, Eduard VF i Andreu,
Jo, fruit de l’època en què la nostra Història no era massa explicada, puc tenir alguns clixés que, malgrat que més tard hi vaig interessar-me, em puguin trair. Sé, ho he comentat en algun article, que en el compromís de Casp, els del Principat no vam tenir sort, i ens van encolomar l’Antequera. Sé que el nostre rei Ferran es va casar amb Isabel de Castilla, sé que mai vam ser feliços amb la unió i que vam voler sortir diferents cops, etc. Sé que els Països Catalans van ser una confederació molts anys.
També que Catalunya mai no va estar totalment unida per sortir d’Espanya en els darrers segles.
Jo volia dir amb la idea del matrimoni que Catalunya, acceptant les normes polítiques d’aleshores es va unir. Potser un matrimoni, manat per alguna autoritat paterna i de conveniència. Res més. En tot cas ara units.
Quan parlava d’explicar a Espanya, potser la paraula l’heu agafat en un sentit que no era el meu, no era convèncer ni molt menys. Volia dir que havíem decidit que no calia fer pedagogia, que si, però que ara era l’hora de dir coses a Espanya, molt senzilles: volem marxar. Això vol dir explicar que n’estem farts, que no tenim projecte ni ganes de tenir-ne i adéu siau.
Potència econòmica: no és el problema, simplement que no ho aconseguirem units a Espanya. Em sembla que no discrepem en res.
gener 11, 2009 a les 1:23 pm
Enric:
Exacte:
· Passés el que passés fa no se quants anys estem de facto lligats (no units) a Espanya per tant el que s’ha de fer es divorciar-nos.
· El missatge del “sí però no” del catalanisme polític tradicional s’ha de canviar per un unívoc “volem ser independents”. Si no els agrada que s’hi posin fulles.
· Economia: L’Estat espanyol ens es hostil i si no tenim el nostre propi Estat no tindrem els instruments necessaris per que Catalunya tingui un futur econòmicament satisfactori.
No veig cap discrepància de fons.
Salut!
gener 11, 2009 a les 1:56 pm
Eduard VF.,
Un canvi de missatge, clar i contundent, aquí, a Espanya, a Europa, al món. Ens han de sentir.
Fins que no siguem lliures no tindrem un sistema econòmic potent.
gener 11, 2009 a les 4:57 pm
Enric, com sempre un article molt interessant, així com els comentaris que genera. De tot plegat m’agrada molt l’apunt d’una de les condicions imprescindibles per a guanyar qualsevol confrontació: la moral de victòria. No s’ha donat mai cap conflicte en què el bàndol vencedor n’estigués mancat.
Llegint però els comentaris, hi ha ha en diversos d’ells una cosa que al meu parer grinyola: la referència a Castella i els castellans. Crec que no ens hauríem de buscar més enemics dels que tenim i m’explico. Crec que el nostre enemic és espanya, l’estat espanyol i tot el que té al darrera. Penso que no ens hauríem de centrar en posar a l’altre bàndol el sentiment de pertinença a la nacionalitat històrica de Castella.
Cal tindre present que una part, molt minoritària però existent, del nacionalisme castellà veu tant com a enemic l’estat espanyol com nosaltres. Posar aquesta força en contra nostra crec que és un error estratègic, donat que introdueix en camp contrari corrents d’opinió, si no favorables, si almenys propensos acceptar la seccessió de Catalunya de l’estat i a aprofitar-la com a una oportunitat històrica.
gener 11, 2009 a les 5:37 pm
Oriol, sobre Castella ja en vam parlar fa uns dies, El decret de nova planta ens integra al regne de Castella, i des de llavors som castellans, tenim el castellà, les lleis de Castella, i els castellans que ens visiten i es queden, dir Espanya és com si un Hitler vencedor hagués posat al seu imperi Europa i no pas Alemanya.
En quan al francesos i Napoleó, som víctimes de la desinformació, Catalunya fou dos anys INDEPENDENT i dos anys integrada a la unió europea de l’època , que es deia imperi francés, però mantenint l’estat. Cal no oblidar que quan Còrsega era Catalana hi enviarem un virrei que es deia Bonapart, i que la seva és la unica familia o llinatge amb aquest nom a l’illa. I ell ho deuria saber.
Hi ha molta desinformació d’aquesta època, i van sortint estudis sobre la lluita Catalana per a la independència, el que sí és clar és que la junta de Catalunya, que va manar molt, va haver de ser disolta pels castellans acabada la guerra.
gener 11, 2009 a les 7:31 pm
Oriol i Lluís Ma.,
Jo, evidentment, quan parlo de Castilla ho faig òbviament, per l’assimilació d’Espanya a Castilla. La llengua oficial, les lleis tot, és del Regne de Castilla.
Nosaltres històricament pertanyem a Espanya, com Portugal. De fet en un moment de la història era les Espanyes. El nom d’Hispània era de tota la península, donat pels romans, terra de conills.
Dit això, d’acord. No cal donar a entendre que els nostres enemics són els castellans., específicament. El nostre enemic és el règim polític d’Espanya. Tant m’és que estigui administrat per andalusos o catalans.
I si, cal moral de victòria. El millor equip de futbol perd quan surt sense moral de victòria. En tot a la vida cal visualitzar l’èxit. Col•lectivament hem de veure’ns lliures i independents, estar convençuts que això és possible. Ho és.
gener 11, 2009 a les 8:40 pm
Quant comentava que seria bo que presentéssim porpostes de cara a la sobirania, l’Enric ha comentat la manifestació dels deu mil prevista a Brusel·les. Permeteu-me, a partir d’aquí, una reflexió possiblement incòmoda. El manteniment de la voluntat del dret de Catalunya a decidir s’ha basat en la cultura i en la història, i alhora en la voluntat política de ser un poble, que alguns o molts voldríem que fos un poble lliure. Ara bé, si agafem les diferents possiblitats de relació amb l’Estat espanyol, des del centralisme a l’independentisme, passant per l’autonomisme, i el federalisme (simètric, asimètric) les diferents enquestes mostren que a l’espectre de possibilitats s’hi correspon l’espectre de diferents grups de ciutadania. La voluntat política de ser un poble dels catalans, ha tingut una expressió política durant molts anys amb CIU, que ha fet una tasca impressionant quan a la reconstrucció cultural i a la construcció política. AMb un paper fonamental i central del president Pujol. Però els sobiranistes demòcrates volem anar més enllà, sense perdre això aconseguit, volem aconseguir més govern, un govern que es fonamenti en el dret a decidir i que reconegui a partir d’aquí la sobirania nacional de Catalunya. El fet és que per això necessitem estratègia política que, al cap i a la fi s’alimenta de la voluntat de persones i de les seves accions, una d’elles i molt remarcable és la dels deu mil, que a més incideix en traspassar les fronteres amb el problema nacional de Catalunya. Certament aquestes accions són importants i les hem de mantenir i si és possible incrementar com hem fet fins la data (de la mateixa manera que no m’estalvio lloar acció de CIU tampoc m’estalviaré de dir que en aquestes accions els votants i militants d’ERC sovint hi hem estat al capdavant). La qüestió és com passem de les accions a l’estratègia realista i centrada, i no cal dir-ho, democràtica, per aconseguir la sobirania? Tenint en compte que les opcions dels catalans són diverses?
Jo ja he expressat la meva opinió en aquest sentit. M’agradaria un centredreta de CIu potent i una centresquerra de CIU potent. Però els problemes a curt/mig termini d’aquesta visió són que a CIU, i malgrat el destacable i importantíssim paper que s’ha fet en el nacionalisme cultural no s’allunya políticament, encara, de l’autonomisme; i al seu torn que ERC no és una opció, encara, prou potent.
Ja sé que per a molts el pacte de govern CIU + ERC és o era important, però no per a mi perquè aquesta opció no assegurava que CIU evolucionés de l’autonomisme cap el sobiranisme i que ERC es convertís en un partit més potent.
Alguns, en canvi, heu apostat aquí per una opció política centrada en el sobiranisme. Jo no l’acabo de veure clara perquè hores d’ara entenc, des del meu punt de vista, que afebliria l’acció dels sobiranistes de CIu i dels d’ERC i que al mateix temps afebliria el paper de motors que tenen aquests dos partits respecte a les diferents opcions existents de relació amb Espanya. Per això, prefereixo que aquests partits siguin motors a la societat, cosa que dificilment faria un partit tercer. Alguns em direu que voleu un partit que, en aquest sentit, representi allò que primeu, la Catalunya plena. Això, sens dubte s’aconseguiria però jo penso que no seria útil per a la sobirania democràtica, que necessita acostar persones des d’opcions properes a l’independentisme.
Molts ja sabeu com penso jo sobre aquest tema, i per tant em podeu criticar -si així ho voleu- per ser partidari del tripartit, per anar en cotxe oficial, etc. No us demano que us ho estalvieu, però reconec que preferiria parlar també de les accions, opcions i estratègies per assolir la sobirania que aquí es puguin plantejar.
10.000 salutacions.
gener 11, 2009 a les 9:41 pm
Ramon,
La teva anàlisi és excel•lent i ponderada. Jo sempre he cregut en la necessitat de l’acció dels dos partits coordinada per assolir la independència. ÉS evident que dos partits que manifestin desig d’independència, amb visions econmicosocials diferents dividiria, en teoria, però en realitat enfortiria l’opció nacional.
Això vol dir oblidar rancúnies absurdes. Ja se sap el que és el joc de la política. Per tant, si és possible, millor. Jo només apostaria pel tercer partit si els nostres partits, el meu i el teu, no es prenen seriosament la sobirania nacional. Per a què sigui així cal que els militants manifestem clarament la nostra opció. Jo voldria seguir molts anys a una CDC que lluités la independència per a Catalunya, de la mà amb ERC. És el que volia al 2003, el que volia al 2006 i el que voldria a les properes eleccions.
gener 11, 2009 a les 10:41 pm
Ramon. Dius que ens cal passar de les accions a la concreció d’una estratègia. Penso que l’inici d’aquesta s’ha de cuinar al si dels partits; és per això que crec, com l’Enric, que no és el moment d’una tercera força a l’espectre central. Aquest procés, més o menys a l’ombra, hauria d’anar en paral·lel d’un procés públic aglutinador. Unes noves Bases de Manresa que poguessin servir de punt de partida d’un esborrany de Constitució de Catalunya. Fa molt de temps que crec que per apropar, com dius, persones properes a l’independentisme, cal explicar quin és l’Estat que proposem. Em fa l’efecte que això serviria per trencar la imatge reivindicativa buida de contingut que l’unionisme intenta oferir de l’independentisme.
gener 11, 2009 a les 11:14 pm
Oriol,
Per apropar, cal model d’Estat i en això si que cal un Pacte Nacional (model Manresa, potser és una excel•lent idea), jo proposava la constitució catalana. En això és on s’haurien de posar d’acord urgentment CDC i ERC. La tercera força hauria de ser el resultat de la renúncia dels nostres partits nacionals a la lluita per la independència o la seva persistència en anul•lar-se per recollir les engrunes en una situació d’emergència nacional.
gener 12, 2009 a les 7:36 pm
Una reflexió en relació amb l’actitud. L’actitud és fonamental per assolir la independència de Catalunya, ja que si no ens ho creiem no l’assolirem. Alhora, penso també que no n’hi ha prou amb creure-s’ho i interitoritzar-ho.
Pel primer pas és bàsic estar convençut de la potencialitat de la sobirania plena. Aquests serien els fonaments de l’edifici.
Però és en el segon pas on per a mi hi ha més feina a fer: hem d’anar “a l’obra” i estirar cap a les posicions sobiranistes els “propers” de l’entorn de cadascun dels sobrianistes convençuts. Això ens permetria bastir l’estructura de la casa.
Amb el primer i el segon pas és possible fer la teulada i posar, com fan els paletes del meu poble, la senyera.
Per això hem de tenir actitud constructiva, reforçar-nos el que convingui als “quarters d’hivern”, però cal que actuem no només des de les nostres línies i grups sobiranistes, hem de fer forat al camp, dia a dia. Per Catalunya.
Salutacions.
gener 13, 2009 a les 12:15 am
Ramon,
Naturalment no ens podem limitar als convençuts, hem de cercar aliats entre els del nostre entorn que no estiguin convençuts. Cal sempre actuar coherentment. A vegades actuen dient si amb la paraula i no amb el gest.
gener 13, 2009 a les 12:16 am
Ramon,
Com si no ens ho creiéssim.