Com les balenes
març 1, 2009 | 
Joan Arnera | 
Imprimir
Hi ha vegades que un té l’estranya sensació d’haver-se encallat. No hi ha manera d’anar endavant, la topada amb el mur, amb el mateix mur de sempre, es repeteix inexorable. Les balenes encallen a les platges, de vegades repetidament, i si no són capaces de fer-se enrera i redreçar el rumb, moren de manera inevitable i trista, sobre la sorra, com un miratge sòrdid.
És així com em sento darrerament, i és així com sento el país, darrerament. Encallat, i sense alternatives. No tornarem al vell debat (ja vaig dir que no tornaria al vell debat), però amics meus, no hi ha cap alternativa, i ens precipitem com a col·lectiu cap al desastre. Cap al desastre col·lectiu. Només cal veure si el desastre és una agonia lenta (és a dir, continuar amb la mateixa agonia lenta d’ara) o si la cosa s’accelera i, finalment, som capaços de fer-nos un favor i morir-nos de pressa.
Ens reservem les alegries per al Barça, per a algunes nits compartides, per a les cerveses. Potser per a la nostàlgia, també.
Allò que caldria fer, allò que veritablement caldria, en aquest país, en comptes de fer manifestacions pacífiques i bonhomioses, és prendre les regnes d’una vegada. Caldria que algú es decidís a jugar-se el coll.
Hauríem de començar per tots els nostres polítics catalans i catalanistes. Tots els hauríem de fer desaparèixer. Alguna illa oceànica hi haurà, encara, plena de caníbals, on poder llançar-los a tots, juntets, despullats i greixosos, a veure què passa. Després ens podríem agermanar amb els autòctons caníbals, una vegada saciats.
El següent pas seria anar contra els socialistes, però això ja resultaria més senzill, sense la crossa eterna dels nostres fotuts polítics catalans. Als socialistes només caldria empènyer-los una mica enllà, cap al seu veritable país. Ara que als Monegros hi volen construir un Las Vegas, penso que tots els homes i dones (i els Icetes) del PSC tindrien un èxit notabilíssim fent de crupiers als casinos, o de personal de la neteja dels hotels, o de prostitutes barates als carrers. Grans feines per a aquestes grans persones. Una empenta, necessitem només.
Tot és començar, naturalment.
Fins que tot això no passi, fins que no siguem capaços de literalitzar les metàfores i de prendre’ns a nosaltres mateixos amb una mica de seriositat, fins que no ens cansem de fer el ridícul defensant l’indefensable, fins que no traguem el cony de fusells dels armaris on reposen empolsinats, al costat del nostre vell orgull, fins aleshores… continuarem encallats. Encallats.
Com les balenes. Sense rumb.
Morint a poc a poc.
Morint cada vegada més de pressa.
Etiquetes Política catalana, Reflexions, Societat | 
13 comentaris »
març 1, 2009 a les 12:53 am
“Potser caldria que trenquéssim la rutina, fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la Història…”
Comencem?
març 1, 2009 a les 1:07 am
A les balenes hi ha gent, molta gent, que intenta salvar-les i fa per remolcar-les mar endins, i ho fan sense fusells.
març 1, 2009 a les 7:08 am
Benvolgut Almera:
Si et plau, deixa de fer el ploramiques. El que tu demanes ja existeix i té un mom: Catalunya Acció. Una altra cosa és que tinguis una bena als ulls i no ho vegis. Vine amb nosaltres i ajuda a construir el “cavall guanyador” per a les properes eleccions autonòmiques.
La batalla democràtica per a la nostra independència s’acosta i podem guanyar-la (sempre que sapiguem on hem d’apostar és clar).
Tu has de decidir si vols seguir escampant la moral de derrota o ajudar a construir la victòria.
Catalunya Acció
març 1, 2009 a les 10:26 am
Cal tenir molta imaginació i continuar la lluita amb les úniques armes que tenim: la raó i també la fúria.
març 1, 2009 a les 10:49 am
De vegades prefereixo viure en el núvol de la utopia i fer-me la il•lusió que anem bé, que les coses segueixen el rumb encertat i que aviat arribarem a la meta. Però quan les evidències em fan adonar de la realitat, veig que, com bé dius, ens anem morint.
El símil amb el tema de les balenes és molt encertat. Elles es queden encallades a les platges pel seu propi instint, ningú no els hi ha fet anar.
Nosaltres, més que morir, ens estem suïcidant a poc a poc.
L’alternativa que ens exposes és potser la més vàlida (tenint en compte totes les metàfores, no siguem bèsties). La solució ha de ser ràpida i contundent. El canvi de rumb s’ha de fer des de l’arrel del problema, i el problema rau en nosaltres mateixos.
Ens cal autoestima i convenciment. Si aconseguim creure en nosaltres com a poble, crec que encara podem desencallar-nos d’aquesta platja fangosa i, a més, podrem fer una suculenta aportació d’aliment a l’illa dels caníbals.
març 1, 2009 a les 11:40 am
Hola a tothom.
Un comentari molt suggerent el teu, amic Arnera.
Mireu, les balenes no s’encallen perquè sí i ja està, no en absolut, ni és que siguin ruques, més aviat és causa de la debilitat i d’alguna fallida funcional.
En els Catalans ens falta empenta i determinació, perquè ens han APRIMAT L’ÀNIMA, això és així, tingueu per segur.
Ens han robat els símbols, tant, que ja no només no som capaços de reconèixer-los, sinó que ni tant sols els trobem a faltar conscientment, perquè una mena d’ansietat de fons, sí que hi és.
El Ens, la Entitat, necessita La IDENTITAT per a viure i relacionar-se, si la Identitat és minsa la Entitat es debilita, i es presa fàcil de tota mena de malalties.
Algú sap el perquè de tot plegat?, perquè el poble Català només amb el seu bagatge i el dret de propietat sobre les terres que poguessin cultivar va estar suficient per bastir un país en el segle X-XI?, o perquè som tant individuals i alhora tant proclius a l’assemblea?
Sabem el que No som, però no sabem ben bé el que som i perquè.
Ens cal una VERITABLE reconstrucció històrica, la nostre Historia com a Poble NO començà amb el bon comte Guifré, ni la nostre dominació va començar al 1.714, com encara els més agosarats dels Catalans mantenen aferrant-se com a dogma de fe, per tal esgrimir alguna eina argumental irrefutable.
Els símbols, ho son en tant son capaços de transferir una “càrrega” que està més enllà de “les paraules”, que te a veure amb “realitats viscudes no merament de manera conceptual”, aquesta “càrrega” fa alhora a la IDENTITAT, que fa alhora al bagatge històric.
No us vull avorrir, però, tot i que la Identitat no sigui un compartiment estanc impermeable, la nostre Identitat es marceix perquè va quedant buida, i no falta qui la vol omplir de formes alienes que no fan altre cosa que accelerar el nostre pansiment.
La nostre millor arma, és el fusell de la Identitat, que està pansit i oblidat en un armari alhora arraconat a les golfes on s’hi amagant les vergonyes.
març 1, 2009 a les 12:26 pm
Joan Arnera,
S’ha de reconèixer que tens un encert destacable a triar les metàfores oportunes de cada situació. En el cas d’avui, les balenes les has escollit com a protagonistes i representants de l’estat (no pas l’Estat) en el qual ens trobem estancats els catalans que volem accedir al dret a l’autodeterminació.
Les metàfores, però, es poden utilitzar de moltes formes diferents, i mentre tu dius que les balenes (que som nosaltres) només podrien sortir del cul de sac on es troben traient “els fusells de l’armari” (entès evidentment com una altra metàfora), altres pensen –amb raó- que “hi ha molta gent, que INTENTA salvar-les i fa per remolcar-les mar endins, i ho fan sense fusells”.
Però el que em sembla que vols dir és que aquests INTENTS de salvació es queden sovint amb “manifestacions pacífiques i bonhomioses”, o bé amb les actuacions –en què no veiem mai la llum- de les polítiques de “peix al cove”; i que cal realment que algú es decideixi a “jugar-se el coll” i “treure els fusells de l’armari”. Però, com podem transformar aquesta nova metàfora en actes palpables i realitzables? Què vol dir “jugar-se el coll”? Com es materialitzen aquests “fusells” de dins de l’armari?
Hauríem, crec, de no engrescar-nos amb les metàfores i parlar de les coses d’una manera del tot clara. Per exemple, jugar-se el coll per un polític sobiranista significaria estar disposat a perdre els privilegis i el sou a què s’arriscaria en el cas de defensar amb totes les seves forces –a Madrid, a Europa o allà on sigui- les seves aspiracions independentistes.
Els “fusells”, és a dir els instruments desproveïts de “bonhomia”, els hauríem d’utilitzar tots el catalans que maldem pel dret a l’autodeterminació. Jo crec que la marxa a Brussel•les pot ser un d’aquests instruments, i en aquest cas, és col•lectiu. Individualment disposem de molts mitjans per oferir resistència a la persistent colonització a què ens estan sotmetent. Els exemples són inacabables.
Jo crec que hi ha una altra possibilitat col•lectiva per utilitzar els “fusells”. Es tracta de l’abstenció total, dels que som sobiranistes, en les properes eleccions, en el cas que no es presenti cap partit que es comprometi a defensar amb força, i sense eufemismes, el dret que tenim els catalans de decidir el que volem com a poble. Només hauríem de votar per un partit on els seus components estiguessin disposats també a “jugar-se el coll” per llurs ideals sobiranistes.
març 1, 2009 a les 12:27 pm
Benvolgut Arnera, amb tots el meus respectes però com es troba un, és molt subjectiu i pot dependre de coses tan prosaiques com un sopar massa abundant. És per això que jo no em permeto sentir-me ni encallada ni derrotada per la colla impresentable d’aquests jihadistes hispanocèntrics. Al contrari, al mal temps bona cara, que l’enemic no ens vegi enfonsats. Planta cara als derrotistes, rodeja’t de gent valenta i ambiciosa, gent d’idees clares, gent que lluita diàriament, gent que anhela i treballa per la llibertat, gent ferma i decidida, gent que sap sacrificar-se per un objectiu noble, gent de geni català ple de seny i rauxa. Els coneixes a molts, igual que jo mateixa.
El futur és nostre, endavant herois! I, òbviament, fins aviat a Brussel•les (ben abrigadets per cert, pronostiquen aiguaneu).
març 1, 2009 a les 1:43 pm
Tots tenim malts moments i defallim, és normal. Podria comparar-se amb una cursa de fons, hi ha moments en que abandonaríem i baixem el ritme però també és cert que es poden treure forces d’allà on pensàvem que no hi havia i encarar pendents què, en arribar i veure fins on hem pujat, ens fan venir ganes de tornar-ho a fer. El problema que tenim la societat civil és el poc cas dels grans partits polítics actuals. La gran majoria dels dirigents són professionals de la política i viuen del càrrec, per tant, ja sabem que no faran res arriscat que els torni al mercat laboral normal. S’omplen la boca amb paraules com Independència, ens els creiem, els votem, s’alegren de mantenir-se al lloc i qui dia passa any empeny. S’ha d’acabar amb això, la nostra força ha d’anar per aquesta via ja que el país està ple de gent honesta, treballadora, integra i capaç de sacrificar-se, tornant si fos necessari al seu lloc de treball un cop assolit el seu objectiu.
No defallim!
març 1, 2009 a les 2:34 pm
Jo ja no sóc jove, però tampoc sóc vell. I he viscut, jo, etapes molt més dolentes que aquesta. Infinitament més dolentes. On el pais estava molt més amordaçat. I molt més endarrerit, nacionalment parlant.
I els qui van viure la maduresa els 40’s, els 50’s ó els 60’s.
Tothom no va defallir. Ni va abandonar. S’hi van posar. Amb l’acció, Amb la il.lusió. Amb la intel.ligència. Amb la competència, del qui sap quina es la realitat i el que convé fer a cada moment.
I amb confiança en el pais i en la seva gent. Confiança plena. I ho van encertar. El pais es va desvetllar i ha avançat, nacionalment, moltíssim.
Cadascú pot fer el que vulgui. O deixar de fer. Faltaria més. Però col.lectivament estem molt millor que els 60’s, que els 70’s, que al començament dels 80’s, que….En tot. Podem anar enrera? i tant. La prova, els cinc anys tripartits. Un gran camí enrera, des de dalt.
Però la causa catalana nomès ens té a nosaltres. I encara fa por, molta por , als espanyols. Per alguna cosa serà.
Tornarem a lluitar, tornarem a sufrir, toranrem a vèncer.
Sigui el 2016 ó el 2026. No vindrà de 10 anys, després de 300 caiguts. Pero tornarem a ser lliures, col.lectivament, com a catalans de Catalunya. Una Catalunya independent, lliure, sobirana, rica i plena. Vindrà, segur.
Cordialment,
Andreu
març 1, 2009 a les 3:04 pm
Andreu
Quan tens rao,tens rao
març 1, 2009 a les 4:25 pm
Bon dia a tothom:
Des del meu punt de vista l’atzucac balener consisteix en que la majoria dels votants catalans creguin que el camí encertat a seguir es el del “Estado de las Autonomías”. Fals. Aquest camí va servir per sortir de la dictadura i, amb els successius governs de CiU (chapeau!) anar assumint competències i (poc) finançament: Es a dir, anar estructurant el futur Estat català.
Però el cas es que aquest procés ja no serveix per que ha arribat al seu propi límit. Ja no te mes gasolina. No ens durà mes enllà. S’ha acabat. Kaput.
Ara, amb el país bastant estructurat pel que fa als orgues típics d’un Estat, cal donar un cop de timó per tal d’aprofitar tota la magnífica feina feta fins ara i encarrilar-nos cap el veritable objectiu; la independència.
Si no ho fem; si no sabem corregir el rumb encallarem a la platja i que ningú esperi que ens vinguin a desencallar. No som balenes, som una Nació.
Visca Catalunya lliure i sobirana!
març 1, 2009 a les 6:05 pm
No us sembla que si a la platja aparegués una balena o un dofí embarrancat, tothom aniria a salvar-los? bé , tothom no, els castellanistes anirien a rematar-o, vendre’l i quedar-se els diners.