Aznar i Zapatero guanyen les eleccions a Euskadi
març 2, 2009 | 
Víctor Terradellas | 
Imprimir
L’Estat espanyol no té manies ni contemplacions a l’hora de tractar amb aquells qui qüestionen la seva determinació unitària i centralista. Si cal manipular els resultats es manipulen, i si per fer-ho cal barrejar impúdicament poder executiu i poder legislatiu es fa. I punt.
Els bascos no van perdre la majoria parlamentària ahir al vespre. La seva ha estat una derrota que no té res a veure amb una eleccions democràtiques. Només faltaria i ningú pot creure que uns partits amb poca rellevància política com és el PP a Euskadi o l’ultradretana Rosa Díez tinguessin res a dir o a fer en el mapa electoral basc.
El mapa irreal que dibuixen els resultats dels darrers comicis bascos només s’entèn a partir de l’arrel profundament antidemocràtica i de clara orientació a la persecució política que representa la mal anomenada ‘Llei de partits’ aprovada a les corts espanyoles l’any 2002.
Aquesta llei és la responsable que cent-mil ciutadans bascos que ahir van exercir el seu dret a vot no computin en els resultats finals. L’eliminació d’una opció política legítima ha falsejat fins a la perversió els resutats a Euskadi.
Malgrat tot, l’opció majoritària dels bascos continua essent el Partit Nacionalista Basc que puja fins a 30 escons; malgrat tot, Aralar ha pujat fins a 4 escons. Malgrat haver escapçat políticament una part significativament el mapa polític a Euskadi els resultats són raquítics.
Volien guanyar per golejada comprant l’àrbitre i deixant un equip amb les cames lligades però s’han trobat amb una societat que resisteix i que resistirà. Una societat que, ara sí, ha quedat retratada entre els que parlen d’Euskadi en majúscules i els que només aspiren a ser un regió més en l’Espanya única i homogènea.
Aznar, Zapatero i tot l’entramat polític i jurídic al seu servei han culminat la pitjor burla a la democràcia que ha viscut la història contemporània d’un estat, l’espanyol, que quan ha de triar entre legitimat i força no té cap dubte per triar la segona.
Ha quedat clar: amb Espanya no s’hi juga, amb Espanya no s’hi parla de tu a tu, i amb Espanya no s’hi guanya si no hi comparteixes llengua, cultura i tradició. Com hem dit tantes vegades des d’aquestes línies, amb Espanya només cal negociar-hi la independència. La resta és anar perdent llençols a cada bugada fins quedar-nos sense roba.
Els espanyols quan els hi convé no tenen manies i caminen junts, aprenem, deixem de banda qüestions personals, exigim als polítics nacionals sentit d’estat i demanem la unitat de les nostres forces, ells, més poderosos, ja ho fan.
Euskadi, un avís per a navegants.
Etiquetes Política catalana | 
9 comentaris »
març 2, 2009 a les 12:48 pm
Senyor Terradellas, molt d’acord. Ens cal una convergència social, cultural, econòmica, política i electoral amb l’objectiu únic de la sobirania.
Els tacticismes ens divideixen i el disseny de l’estat també.
Si sumem per la sobirania encara podem. Hi ha líders, força humana en tots els camps de la societat i força electoral.
Els espanyols sempre van tots a una. També quan fan comèdia.
Salutacions.
març 2, 2009 a les 1:01 pm
Excel·lent fotografia d’un escenari polític que fa por. Ens cal sumar, sumar i sumar per no perdre-ho tot. Catalunya, si no vol desaparèixer, ha d’assumir que ha arribat l’hora de la independència.
març 2, 2009 a les 1:49 pm
Com quedaria dir que els castellanistes imposen, els castellanistes distorsionen, els castellanistes manipulen, i així el seu castellanisme desfà als desorientats, siguin bascs o catalans?
març 2, 2009 a les 2:10 pm
Aquestes eleccions, vasques i gallegues, ens demostren que l’espanyolisme dominant ens ha de fer canviar les estratègies utilitzades. Els resultats no són massa bons per als nacionalismes perifèrics.
Per a mi, té molta importància l’estudi que s’hauria de fer dels sous dels polítics que, a vegades, superen desmesuradament un sou d’un treballador corrent.
Mentre hi hagi aquestes diferències econòmiques tan significatives i injustes ens serà impossible convèncer un treballador que li és difícil arribar a final de mes.
març 2, 2009 a les 2:32 pm
1ª opció, PSOE-PP i fer-los tornar, quina por, UUUH catalans voteu PSOE, que tornen ells.
2ª opció, El PSOE va amb el PePe de Madrid i els d’E ni s’immuten, o fan veure que s’immuten, ells que van amb el PSOE per què és d’esquerres.
3ª opció, el PSOE necessita el PNV a Madrid, i s’agenolla davant del PNV, que governarà tranquilament.I tots els catalans que babejen amb els bascs, no diran res.
No us sembla que la tercera és la correcta?
A veure si els catalans deixem de ser els burros que traginenm per als castellans.
març 2, 2009 a les 2:50 pm
Em sento violat, m’han robat novament, l’autoestimació i la dignitat.
Estic cansat d’haver de demanar que si us plau no en trepitgin i que em respectin.
Si fos jove i no tingués altres compromisos personals…
Cada dia la venen més cara la Dignitat, de seguir així potser no caldrà que treballem, que ens exhibeixin en un museu…
Estic cansat d’haver-me de menjar la violència que exerceixen damunt nostre com si res.
La Llei de partits diuen? La PAX ROMANA diuen? Els que no som Romans també l’hem d’acomplir? Que diuen? Que si que en som de Romans? Doncs jo no m’havia assabentat.
La llei de partits espanyola hauria de considerar el NO CONDEMNAR LA COLONITZACIÓ, raó per des-legitimar a qualsevol partit polític en DEMOCRÀCIA, altrament ÉS una llei INJUSTA al servei dels interessos particulars espuris.
Fer tractes amb el botxí no ens servirà de gaire, el que ens proposen és una mort “dolça”, sempre i quan no ens hi resistim…
Els nostres líders polítics Botiflers han d’ésser descavalcats de la direcció dels Partits Catalans, no en queda d’altre. Quan abans fracassin millor.
març 2, 2009 a les 5:11 pm
Crec, com ha dit en Lluís Mª Mandado, que a la fi el PNB i el PSE s’entendran, això si després de rebaixar notablement les seves “veleitats” nacionalistes i malgrat en Patxi López hagi de renunciar a la Lendekaritza. Altra manera faria que quedés descobert el tripijoc “Nacionalista Español” entre PSOE i PP disfressat de bloc constitucional i a Catalunya tot podria donar un tomb difícilment predible, no oblidem que la principal prioritat tant del PP com del PSOE és Catalunya i que aquesta no se’ls escapi de les mans, per tant Patxi López tindrà totes les pressions del mon per acceptar anar de segon quan ell voldria ser Lendakari, això si, podria demanar-se el cap d’en Ibarretxe a canvi, no hi ha sacrifici sense sang.
A mi no em preocupa massa el que pugui succeir-li al PNB doncs ells sempre que han pogut han anat a la seva fotent-nos en tot el que ha fet falta per tal de beneficiar-se ells, i ara al Mas li falta temps per tirar-lis un “capot” dient que CiU no serà el “salvavides” del PSOE a Madrit… quan els bascos sempre han dit: “Home, si paguen bé….”. Els Catalans no n’aprendrem mai i així ens llueix el pèl.
Salut i Independència
març 2, 2009 a les 7:29 pm
Es diu que 4000 són pocs, ho sento, us felicito, per mi 4000 són molts. Em sap greu no poder-hi ser, trobo a faltar un forma d’adhesió pels que no hi podem ser.
Les eleccions m’han fet reflexionar, estem més escanyats del que sembla. Les jugades antidemocràtiques han estat descarades, s’està consolidant una política destructora pel nacionalisme empesa per sota mà per comunitats sense identitat , ho dic així de clar perquè em dol que comunitats com Andalusia, no tinguin ni respecta per la seva pròpia cultura i malgrat això tinguin prou pes com per inutilitzar Catalunya.
Vaig deixar de escriure comentaris a aquest bloc perquè em sabien greu certes picabaralles i eren referents a partits, això ens ensorra.
Tornant als 4000, segur que els que vagin allà seran militants nacionalistes de soca-rel (els partits ja veig que s’espolsen les puces), seria un bon moment com per seure a la taula, xerrar i organitzar una Associació (o digueu-ne com vulgueu) tal com deu mana amb tresoreria, premsa i propaganda (per trobar sistemes de difusió per superar les dificultats dels “oficials”), acció jurídica i un grup que estudií formes actives per Catalunya (els ciutadans estem farts per exemple a la renda, pagar ONG i que no la rebin les exclusivament catalanes) hem de passar a l’acció, per tant, una comissió hauria de trobar camins perquè els catalans puguem “actuar en grup” (fer-ho saber per premsa i propaganda), un òrgan que tingui representants de cada partit o grup catalanista, però que no controlin “l’associació”, es tracta de formar un front unitari d’acció per tot lo referent a Catalunya i que sigui referent pels catalans independent d’ideologia, i que en unes properes eleccions tingui prou força com per si no es presenta com a grup fer presentar els grups nacionalistes a una. Un objectiu la independència. Si es tingués prou força i la organització anés prou bé aquesta hauria de tenir estructura d’estat provisional, és a dir si s’aconseguís força i la política anés com va ara, (malament) caldria formar un govern, que evidentment pel món seria il•legítim però que estudiant la resta de països amb pretensions independentistes i que ho han aconseguit, tots abans de la independència han hagut de fer el seu govern provisional, si volem Catalunya ens farem un govern català NO partits.
I ja us dic ànim que malgrat lo que diguin per mi 4000 és un èxit.
març 3, 2009 a les 10:26 am
Jordi, sí que hi ha formes de recolzar aquí als que anem a Brussel·les. S’estan organitzant concentracions als pobles i ciutats a la mateixa hora que la mani de Brussel·les. A Bcn és a la plaça Sant Jaume. Mira’t http://www.deumil.cat, que alguna cosa trobaràs.
I tens raó. El número no és del tot important. 10.000 era una xifra bonica, rodona, no una fita a assolir. Siguem els que siguem li diem al món, a Europa, a España i als partits catalans que existim, què volem i perquè.
I pel que dius d’organitzar-nos… si haguessis anat entrant a llegir els post i els comentaris sabries que alguna cosa es mou, s’estan coent bones coses, bons plats per presentar a la societat catalana, als sobiranistes. Una mica de paciència.
Independència i llibertat!!*!!