L’independentisme com a revolució democràtica
març 25, 2009 | 
Josep Sort | 
Imprimir
Avui al vespre tindrem una cita al Via Fora de Sants, on ens han convidat a fer una xerrada sobre la transversalitat política, i més concretament, la transversalitat de l’independentisme. Possiblement aquest element és el que millor ens defineix com a col.lectiu. Hi intervindran l’Enric Canela i en David Morgades. Un servidor farà la presentació i moderarà el debat posterior. Si algú no ha reservat plaça i té intenció d’assistir-hi, millor que s’espavili, perquè l’espai és limitat. I de fet, possiblement ja no en quedin de lliures.
La transversalitat política és un símptoma de maduresa. Tenim idees socials, filosòfiques, culturals diverses, però ens uneix el fil roig de la independència de la nostra Pàtria. Un país necessitat d’una sacsejada que el tregui de la decrepitud en la que l’han ensorrat l’espanyolisme i, en els darrers trenta anys, l’autonomisme. Per aconseguir aquesta fita, tanmateix és necessari que l’independentisme sigui percebut com una autèntica revolució democràtica.
Precisament per això, és totalment nociu la idea aquesta que els partits independentistes han de ser com uns partits més del sistema polític. No! No podem reproduir els esquemes clàssics de la partitocràcia que ha monopolitzat la vida política en els darrers decennis i ha escanyat les iniciatives sorgides de la societat civil. Penso, per exemple, en moviments com la Crida a la Solidaritat, que va tenir una altíssima ressonància social en la dècada dels vuitanta, però que va acabar amb els seus responsables fent el salt a la política partidista. El mateix es pot dir d’altres iniciatives que van fer tant o més soroll que la pròpia Crida.
Sovint he sentit als comissaris del PSC enorgullir-se de ser un partit que reprodueix fidelment la composició sociològica de la societat catalana. Naturalment, és un discurs de cara a la galeria. D’aquest simplisme sociologista, es dedueix que dins del partit també hi ha la seva corresponent quota de delinqüents, macarres, pederastes, criminals i mossos d’esquadra, que hi ha a l’interior de la societat catalana, no?. Doncs bé, no hi estic d’acord! Els partits polítics són instruments o eines per aconseguir un objectiu concret. No són un objectiu en ells mateixos. En tant que eines per aconseguir aquests objectius, els seus membres han de ser persones compromeses, autèntics creadors d’opinió en els seus entorns professional, de barri, d’amistats, han de saber fer taca d’oli, i, per descomptat, han de ser d’una integritat total. Vull dir amb això, que els membres d’un partit polític no reprodueixen fidelment l’enorme complexitat d’una societat moderna com la catalana. Tots ells tenen en comú, l’interès per la cosa pública (en llatí, la res publica), que els porta a fer el pas d’entrar a militar. Aquest nexe comú, els diferencia de la immensa majoria de catalans i catalanes que no veuen necessari comprometre’s orgànicament, bé perquè els importa un rave o bé perquè s’interessen per altres aspectes de la vida quotidiana com puguin ser fer diners, fer esport, tenir cura del cos, l’art, la ciència, la família, la religió, etc.
Sóc conscient que això que acabo d’escriure és molt teòric. Fins i tot molt normatiu. Sé que quan un partit pateix un creixement important, s’hi apunten els grimpaires corresponents. De la mateixa manera que, quan s’enfonsa, les rates salten i cerquen una nova barca. Però considero imprescindible que l’independentisme es presenti a la societat catalana com una autèntica revolució democràtica que acabi amb la partitocràcia, oligàrquica per definició.
Curiosament, el més bo de tot, és que això que pot semblar com molt inabastable, no ho és pas. De fet, el sistema polític espanyol i català està tan devaluat -només cal veure els índexs de confiança en els polítics per part dels ciutadans- que una revolució democràtica pot esdevenir-se en qualsevol moment.
En aquest sentit, em fa molt gràcia quan, novament, els sociates s’emmirallen en Obama i diuen que cal importar la nova política, és a dir, la política 2.0, a casa nostra. Però que no veuen que aquesta importació, que hauria de fonamentar-se en principis cabdals com són la transparència, la comunicació bidireccional i la participació, col.lisiona de ple amb un model polític, derivat de la Constitució del 1978, que es caracteritza per la seva extrema rigidesa i manca d’adaptació a la realitat canviant? Així, per exemple, la política 2.0, és a dir, la política en la xarxa, es caracteritza bàsicament per posar en qüestió les estructures jeràrquiques i verticals i aposta més per les estructures de xarxa (llegiu l’article d’en Bargalló, de la setmana passada), horitzontals… Dit d’una altra manera, aquesta revolució democràtica es carrega de ple el model partitocràtic que es troba plenament vigent en el cas català.
No és d’estranyar, doncs, que sigui precisament en la política 2.0, o en l’entorn 2.0, on l’independentisme està aconseguint els seus èxits més aclaparadors, com ho demostra la Manifestació dels 10.000 a Brussel.les. Cal aprofundir en aquesta línia, perquè tinc la certesa que quanta més democràcia, més participació, més comunicació aconseguim injectar en la societat catalana, més a prop serem del nostre objectiu, la Independència de Catalunya.
Etiquetes Brussel·les, Catosfera, Ciutadans, Crisi institucional, Estratègia de comunicació, Política catalana, independència | 
12 comentaris »
març 25, 2009 a les 9:13 am
Hola Catalans, bon dia a tothom.
Amic Josep Sort, totalment d’acord.
(coi un rodolí…i de bon matí) (..un altre…ai caram…no n’hi ha per tant…, quin dia …això promet)
De fet el “sistema parlamentari de partits” és una forma d’ordenar L’ASSEMBLEA per tal que no sigui caòtica.
És per això que resulta absolutament paradoxal que idees i posicionaments potents d’una part amplia de la societat civil, no tinguin veu en aquest fòrum assembleari.
Doncs és justament per causa d’això mateix, que trobar manera de fer sentir aquestes veus en “L’ASSEMBLEA PARLAMENTARIA”, esdevé una “revolució democràtica”, oi?
En alguna ocasió he visitat alguna pàgina web “oficial” i no sé… em sembla que n’he sortit a corre-cuita.
Prometo fer l’esforç altre cop, a veure si em una mica de paciència puc “inter-relacionar”…sense que em CENSURIN, o FILTRIN.
Respecta de la Intenció d’alguns partits d’acomodar dins seu tot el espectre de la societat, no trobo que sigui pas un actiu, ans al contrari una forma de mediatitzar, de diluir, de tirar aigua al vi.
Això te la intenció de perpetuar-se en la SUPREMACIA.
La millor manera de incapacitar al oponent és sumar-t’hi, o sumar-lo.
Els lladregots sempre instrumentalitzen alguna “veritat” per fer les seves malifetes. “entre tots ho farem tot….”, ALERTA LA CARTERA.!!!!
El nostre rumb és inalterable: UNITAT POBLE CATALÀ-INDEPENDÈNCIA.
Vagi bé i visca La Terra.!!!!
març 25, 2009 a les 10:14 am
Suposo que algú des dels partits polítics institucionals o els mateixos caps de llista faran algun cop d’ull pels diferents espais de reflexió sobiranista de la xarxa. També suposo que la gran majoria de responsables dels aparells dels partits es deuen passar per l’entrecuix el que diem aquí o, simplement, ho ignoren. Això acavarà per provocar la gran ruptura entre els que formem la societat civil i només ens impel·leixen a moure’ns les ganes de ser un país normal sense ocupar cap càrrec i els polítics apoltronats que pensen que som una massa amorfa i sense seny.
Ja no ens serveixen les excuses de mal pagador dels polítics que, per exemple, com a gran heroïcitat, plantegen atrevir-se a començar a demanar el concert econòmic amb la boca petita no sigui els titlin de radicals.
No sóc un entés en la mobilització de persones però l’únic problema que veig en la nostra posició és la dificultat d’afectar la dinàmica de funcionament institucional actual sense alguna opció política alternativa i, evidentment, persones capacitades per liderar-la. D’aquestes en sobren, estic convençut.
No veig els actuals líders d’E o CiU plantejant una alternativa clara cap el sobiranisme i declarar la independència des del nostre Parlament. No, no els veig i ells ni s’ho plantegen no sigui perdin el sou. És trist però és així, algú s’imagina a alguns dels caps dels partits reintegrats a la vida “civil”, a les seves professions anteriors? Ocupant llocs de treball normals? Jo, no.
No milito a cap partit, ni vull, per això em pregunto si és suficient la força interna dels militants que opineu aquí per moure els grans transatlàntics polítics on militeu i fer-los virar cap a posicíons i rutes sobiranistes. Ara mateix ho dubto.
Visca Catalunya lliure!
març 25, 2009 a les 10:41 am
Hi ha vàries maneres de moure els transanlàntics dels partits, des de dins o des de fora. Però totes dues molt difícils. Des de dins, moviments com RCat a Esquerra (ex ERC) fan el que poden, però necessiten un temps per madurar. Des de fora, la sol.lució són coses com els 10mil a Brusel.les o la ILP. Però crec que queden moltes més coses per fer, sobretot des de fora. Sobretot cal fer arribar el missatge que la dependència d’Espanya no ens aporta res de bo a tots aquells catalans que no voten ERC-CIU. Sobretot en clau econòmic. Cal aprofitar les xarxes 2.0 per arribar a aquests altres nuclis de gent, cal fer-hi ponts, cal molt de marketing. Hem d’aprofitar els greuges i la decadència que patim, per fer obrir els ulls a aquests altres catalans.
març 25, 2009 a les 11:16 am
Gràcies Sort per la referència, estic molt d’acord amb tu i jo des de sempre quan vaig entrar a ERC el 1991, ho vaig fer pensant més com un moviment que com un partit, però que faria servir les eines que disposen els partits per aconseguir els objectius.
Però al final ja heu vist com ha acabat.
També estic d’acord amb l’esteve.
La nostra lluita es en tots els front possibles.
març 25, 2009 a les 3:33 pm
Com li he dir de vegades al company M. Bargalló els partits polítics s’acaben convertint en dinosaures als quals cal alimentar, i engreixar, i la dinàmica institucional i tot el que comporta se’ls acaba cruspint.
Acaben sent eines burocràtiques en què l’acció política tal com l’entenem passa a 8è o 9è terme, no a segon.
És veritat que cal un partit independentista que estigui a les institucions (amb governs o no ), però que actuï com a independentista amb totes les conseqüències, cosa que en aquets moments no passa.
A més els nostres actors polítics (regidors, consellers comarcals, diputats comarcals, parlamentaris, càrrecs de gestió ) es passen el dia, o gestionant, o bastint moviments interns, o vigilant a la oposició o vigilant-se entre ells directament, ACCIÓ POLÍTICA = 0, és un autèntic desastre.
Reconec que el que dic està molt suat.
L’altre dia fent un cafetó amb una persona que no esmentaré el nom per tal de no aixecar la llebre, em deia que veia que ERC no tenia solució, em deia mira Moisès als pobles (som de poble) la gent aguanta pel tema de les relacions personals, però a les ciutats m’ha arribat que hi ha fugida de la militància, que se’n van cap a casa, la qual cosa cada vegada queden menys crítics al partit, i si hi ha castanya electoral no hi haurà possibilitat de donar-li el tomb perquè cada vegada serem menys a votar.
Em deia que potser caldria (i això fa temps que ho penso) una Batasuna a la catalana, o una CUP sense la ruqueria del comunisme, i d’àmbit liberal, que només es presentés als ajuntaments via plataformes electorals, i al Parlament del Principat només amb gent majors de 30 anys i molt ben preparada, o sia “homenots” i directes a barraca res de polítiques socials, ni gestió, ni tonteries.
I una altra cosa molt important, negar-se a participar en Consells Comarcals i Diputacions, que segons molta gent és on rau el càncer, la metàstasi que paralitza tot el sistema.
Difícil ? molt, però cal pensar alternatives.
març 25, 2009 a les 4:31 pm
Transversalitat és una paraula molt maca, que darrerament trobem a tot arreu, en tots els aspectes de la vida se’ns ven la transversalitat fins arribar a uns extrems que hom no sap ja ben bé que vol dir.
Tenim partits polítics, autèntics transatlàntics de la política, on i cap tothom, cert, però tal com succeeix als grans vaixells, uns amb el camarot a tocar de la bodega i altres a coberta, i amb una maniobrabilitat mínima, per no dir nul·la, alhora d’adaptar-se als canvis socials, i els tenim perquè ens van “montar” la nostra democràcia (bé a tot li diuen democràcia) amb aquest sistema, on preval la marca sobre la persona i on el poble no pot influenciar directament sobre els seus representants.
Perquè la transversalitat política tingués futur, la persona hauria de prevaldre sobre la marca i llavors si que es farien visibles els independentistes que ara queden ofegats per la maquinària de partit.
març 25, 2009 a les 6:59 pm
Per no ser reiteratiu amb l’article i els comentaris, els hi dono el meu vistiplau. Només ens calen, un parell de liders i el que dius: la revolució democràtica!
Visca la Terra!
març 25, 2009 a les 8:41 pm
Bona nit companys,
A aquesta hora segurament estareu al sopar al Via Fora de Sants, al qual jo no he pogut acudir per qüestions d’horaris, però estigueu segurs que en esperit soc amb tots vosaltres i espero i desitjo que aquesta trobada sigui ben profitosa per començar a establir un contacte personal entre nosaltres, cosa que a ben segur farà molt de bé.
Espero de cor que puguem coincidir en properes trobades.
Salut companys.
Visca la Pàtria
març 25, 2009 a les 11:51 pm
Company Moisès
tens molta raó, i el que dius de que malgrat Esquerra es foti una “patacada” històrica potser no hagi quedat prou massa de crítics per fer-los canviar. Home, ni si ni no, si la “patacada” és monumental els mateixos que ara s’aferent a la mamella, es quedaran sense res i seran els més crítics amb els que s’han quedat. Fins i tot penso que entre ells mateixos és menjaran i al final provocaran una escissió per anar-se al PSOE.
Però si la “patacada” no és prou forta i poden sobreviure la massa crítica, si que potser molt difícil arrancar-los de la mamella i potser si que tens part de raó.
Ara bé, pel que dius al final, això s’ha de pensar-s’ho bé, perquè les persones per molt patriotes que siguin, tenen la vanitat o el seu temperament i sense un lideratge i una estructura organitzativa d’un partit, és molt complicat. Cal canviar internament el partit perquè sigui més competent i sobretot més cara la barraca. Però el problema és el finançament dels partits. Com ho fem sense els consells i les diputacions?. Com podem pagar la despeses electorals i la mínima estructura organitzativa?.
És difícil perquè tal com tu bé dius, si entres en aquests cercles acabes al final com els demés.
Es difícil, jo no ho tinc clar ara per ara i per això aboco que els sobiranistes fem xarxa, fem complicitats i iniciatives per forçar o posar en evidència els partits com Esquerra que molt de parlar però a l’hora de veritat fan el joc al PSOE
març 26, 2009 a les 4:10 pm
curiosa aquesta notícia…
L’ex senador del PSC Jaume Sobrequés i Callicó (Girona, 1943) ha donat suport a l’acte de la Plataforma pel Dret a Decidir celebrat a l’Ateneu Barcelonès, que rebutja “la legitimitat del Tribunal Constitucional espanyol”. En l’acte han participat també polítics de CDC Felip Puig, David Madí i Alfons López Tena i d’Esquerra -Anna Simó, Pere Aragonès, Ignasi Llorente o Miquel Sellarès- a més de personalitats de la societat civil com Mònica Sabata, Jordi Porta o Patrícia Gabancho, entre d’altres.
Sobrequés ha afirmat que “com a català tinc el dret a que el meu país sigui independent”. L’historiador i polític ha afirmat que hi ha dues vies per a esdevenir: la sentimental perquè “em dona la gana que el meu país, que és Catalunya, sigui sobirà i independent”.
I la racional perquè “Catalunya ha estat permanentment incompresa i, com a tal, agredida per l’Estat espanyol”, tant amb “governes d’esquerra com de dretes”. “Catalunya continua sent un país subjugat”, ha insistit. “Penso, desitjo i raono que Catalunya ha de ser un país independent”.
Jaume Sobrequés, que ha admès a e-notícies que paga puntulament la quota d’afiliat al PSC, va ser senador en dues ocasions (1977-1979) i diputat al Parlament també en dues (1988-1992). També ha estat membre de la junta directiva del Futbol Club Barcelona, amb Josep Lluís Nuñez, i director del Museu d’Història de Catalunya.
març 26, 2009 a les 4:11 pm
El ciutadà colombià Óscard Willard -amb set anys de residència a Catalunya- ha donat suport a l’acte de la Plataforma pel Dret a Decidir “en defensa del dret de decidir de la nació catalana, rebutgem la legitimitat del Tribunal Constitucional Espanyol”. El manifest llegit defensa que caldrà “tornar a sortir al carrer” en el cas que el TC tombi l’Estatut, demana “als ajuntaments i càrrecs electes que facin costat als interessos del seu poble”, reclama la “convocatòria d’un referèndum que permeti a la ciutadania exercir el dret a decidir” i demana al Govern català urgència en l’aprovació de “la llei de consultes populars”.
Óscar Willard ha manifestat, durant l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès, que “porto 7 anys aquí i per tant em sento català, nou català”. També ha recordat que com a ciutadà que viu a Catalunya té “responsabilitats i deures”. Willard ha condemnat l’actitud del Govern espanyol, que, considera, “és injust amb Catalunya”.
“Va en contra de la democràcia i del dret a decidir”, ha afegit, a més d’apuntar que “com a ciutadans tenim la responsabilitat per a què les noves generacions nacionals com estrangeres que formen aquest poble tinguin un bon futur”. Igualment ha volgut fer un homenatge a totes aquelles persones que “en el meu país han deixat la seva vida lluitant pel dret a decidir”. “És el moment de demanar només justícia i per això m’uneixo”, ha sentenciat.
març 26, 2009 a les 4:26 pm
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
.
T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records,
records i glòries
només de morts:
has viscut trista.
.
Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.
.
Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!
.
Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla.
.
On són els barcos?
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
.
Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
.
On ets, Espanya?
No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
.
Adéu, Espanya!
*
.
Joan Maragall