L’avi Siset
abril 25, 2009 | 
Enric Canela | 
Imprimir
Avui seré més breu, una declaració de principis amb introducció i un final musical.
La setmana passada vaig escriure en aquest bloc Independència 2714. Casualitats de la vida, el mateix dia Joan Carretero publicava al diari AVUI Patriotisme i dignitat. Salvant totes les distàncies, no pretenc comparar-m’hi, la seva filosofia era bastant semblant tant al que jo deia aleshores com al que he vingut defensant altres setmanes. Jo hi escrivia: No creieu que és l’hora de la unitat nacional per aconseguir la independència?
No he deixat d’insistir en aquest punt i des del consell de 10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació hem declarat que no renunciem a seguir treballant, seguint els principis que ens han inspirat des del nostre naixement, per tal que els partits polítics nacionals, sols o formant una coalició electoral, presentin uns programes electorals que posin la independència de Catalunya coma punt fonamental i es comprometin a aprovar-la un cop constituït el Parlament.
El meu article, probablement a causa de la coincidència amb el de Carretero, va tenir bastants comentaris. En ells, jo anava més enllà del que vam declarar des del consell de 10Mil i plantejava clarament que si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica, sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Ho deia, i ho mantinc, convençut que no serà mai possible la independència des de les esquerres, o des de les dretes. La independència nacional només serà possible quan es demani des de tot l’espectre social.
L’opció republicana, sola, no em serveix i per això advoco per una opció en la que vagin de la mà, o separats si no és possible, com a mínim CDC i ERC amb un programa independentista. Em faria feliç perquè ho veuria tot més a prop. I també, perquè no dir-ho, la vida em seria més fàcil.
Tanmateix no ho veig gens clar i si alguna cosa falla no ens quedarà més opció que inventar la solució i no l’hauríem d’improvisar.
Això m’amoïna perquè no voldria donar ni un sol pas en fals que contribuís a un fracàs. Al meu parer cal esperar i veure la reacció dels nostres partits polítics davant les imminents catàstrofes (finançament de Catalunya i sentència del Tribunal Constitucional) i deixar-los els dies suficients per a què ho paeixin i prenguin alguna determinació sobre com actuar. Si l’opció que prenguessin fos insatisfactòria, seria aleshores i només aleshores quan caldria actuar. Això no obstant, preparar alguna alternativa eficaç, si calgués, requereix temps i no ens sobraria, especialment si els fets fan caure el Govern de la Generalitat i les es precipiten.
Amb tot, si que és possible esbossar algunes idees. La primera és que la pressió que hem d’exercir sobre el sistema polític ha de ser ara molt forta i les accions unitàries, col·laborant en totes les accions i prescindint de paternitats.
És en aquesta línia que treballem per presentar la Iniciativa Legislativa Popular en la que proposem l’aprovació d’una llei per la qual es convoqui un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. La presentarem al registre del Parlament el proper 6 de maig. Naturalment no creiem que l’any vinent es pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ho dic per als que pensin que ens hem begut l’enteniment. Però que pensareu dels partits polítics que no l’admetin a tràmit o votin en contra? Els votaríeu en unes eleccions? Jo no. L’objectiu és ajudar-los a manifestar el seu pressuposat independentisme.
Aviat tindrem l’Acte per la Sobirania, les catàstrofes s’aproximen, allà i serem tots i donarem el màxim suport a l’organització, 10Mil estarà al seu servei. No pot ser altrament. Com espero que tots col·laborin en la propera acció que prepararem.
El país no està per discutir lideratges, ens calen, i tant, però autèntics. Ara hem d’anar per feina. Les lluites absurdes en les hem d’estalviar. Certament, misèries humanes, no crec que siguem capaços d’evitar totes les petites baralles que aniran sorgint. Ignorem-les i seguim el nostre camí.
El que cal ara és que mantinguin converses els que les han de mantenir, que en parlin i hi col·laborin. Ja ens hi afegirem.
Com deia abans, la independència no vindrà de la mà de l’esquerra. Hi insisteixo perquè encara veig massa somiatruites que s’ho pensen, tampoc de la dreta, naturalment. La independència, en pau, només pot venir de la transversalitat política.
Per una vegada em permetré dir-vos el que heu de fer: feu com jo. No li demaneu a ningú a qui vota, només que tibi fort. No sigueu maniqueistes, per als patriotes el país ha d’estar per davant de les simpaties partidistes. No demanem res, tibem de la corda com deia l’avi Siset:
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Un cop lliures, tindrem el dret a decidir i tots podreu tornar a treure els canets del calaix.
Etiquetes 10Mil, Agrupació electoral, CDC, ERC, ILP, Política catalana, Reflexions, independència | 
65 comentaris »
abril 25, 2009 a les 2:36 am
L’única cosa a tenir en compte és que si la proposta va de debo s’ha de tenir llest de cara a les próximes eleccions autonòmiques, perquè de no ser així, no tinc clar que quatre o vuit anys més de peix al cove i pluja fina ens puguin beneficiar gens ni mica.
abril 25, 2009 a les 2:38 am
Em refería a la proposta d’una candidatura transversal com la proposada per en Carretero.
abril 25, 2009 a les 3:03 am
Enric:
D’acord al 100%. Però seria bo posar una data limit al pronunciament dels partits; apreteu-los: D’una banda per evitar ue s’allarguin “sine die” a la seva conveniència i d’una altra per que, ja que els estem enganxant amb el pas canviat, a veure si, per una vegada, podem controlar nosaltres el tempo dels esdeveniments.
Visca Catalunya lliure i sobirana!
abril 25, 2009 a les 4:44 am
És infantil i d’il·lusos, políticament parlant, pretendre que dues estructures com CiU i ERC s’uneixin per la independència quan cap d’aquests partits tenen com a objectiu prioritari la independència. Quantes vegades ensopegareu en la mateixa pedra i anireu perdent energies pel camí i fent-les perdre als catalans. De veritat us creieu que es poden pressionar les estructures de la partitocràcia des d’organitzacions de la societat civil impulsades per militants dels propis partits als què voleu pressionar? Us penseu que això és creïble?
abril 25, 2009 a les 5:04 am
Crec que el pròxim pas ha de ser portar a un independentista de soca-rel com en Junqueras al Parlament Europeu. I seria molt convenient que hi arribés amb un nombre important de vots.
abril 25, 2009 a les 8:54 am
Espero i desitjo equivocar-me però dubto que Esquerra i CiU es posicionin clarament respecte la independència i menys de manera conjunta. Els senyors d’E, segur que diuen que el finançament que ens donaran serà molt bo gràcies a ells. Els de CiU diran que ells haurien aconseguit més però d’independència ni parlar-ne.
Amb la sentència del TC succeirà el mateix, molts crits i molta protesta de cara la galeria però tots a acotar el cap i d’independència ni parlar-ne. Llavors què ens queda? Una societat civil totalment divorciada i els unionistes fotent-se de nosaltres veient-nos dividits i acollonits…. un cop més.
Calen aire fresc i opcions clares a l’hora de plantar cara a tot el que ens amenaça però calen ja, des d’ara mateix. Manquen posicions com les del Sr. Carretero on es digui sense manies el que la majoria d’independentistes no sectaris pensem i desitjem.
abril 25, 2009 a les 9:18 am
Enric:
Completament d’acord, aquest seria “l’univers” desitjable, l’idoni, el que succeeix és que això no serà així, els partits han esdevingut organitzacions al seu propi servei i no pas al servei del seu poble, ni tan sols dels seus votants, els votants son només el pretext, l’excusa per perpetuar-se. Els alts poders decisius dels partits son sords i cecs cap al que necessita la societat, tan sols actuen quan veuen que els caurà un “pal” i moltes vegades ni això. El procés d’autisme dels grans partits tan sols és comparable amb el procés “d’estupidesa” que ens impulsa als el.lectors a seguir.los votant ves a saber per quina estranya causa. Això només passa en el mon polític i mai passaria en el mon dels negocis, per exemple.
Vegem, per exemple, el cas d’en Ramon Tremosa, un sobiranista de pedra picada com dirien alguns, en que s’ha transformat després del seu “fitxatge” per CiU? ha “laminat” el seu missatge per acontentar a “U” i a alguns sectors de votants “Guardanistes” d’aquesta coalició… anirà moderant el seu missatge per tal de no perdre ni un vot, el mal de tot això és que amb la moderació del seu discurs hi va implícita la moderació en les actituds del partit que li dona aixopluc. A l’altra banda, a “E” ja no cal ni parlar-ne, on son les actituds radicalment catalanistes d’en, posem per cas, Joan Tardà quan ell mateix últimament ha dit que era principalment un home d’esquerres, després republicà i finalment com si fos un “accesit” independentista. Es igual, a ambdues bandes n’hi ha de “perles” per bastir un joier sencer. Això és el que passa quan el que hauria de ser “servei a la societat” esdevé “servei a un mateix i als seus propis”.
Amb aquests vímets Enric, dubto que fem un bon cistell, però estic amb tu que bé s’ha d’intentar, el que succeeix que com diu l’amic Eduard VF, potser se’ls hi haurà de posar “data de caducitat”, el crèdit no pot ser indefinit com ells estan acostumats a que ho sigui.
Visca la Pàtria
abril 25, 2009 a les 9:38 am
Des de sempre he mantingut que hem de deixar correr lo de “referendums” i mandangues, i en aixó coincideixo plenemant amb en Carretero. Els referendums, els carrega el diable.
Com que som una democràcia parlamentaria i el Parlament representa la voluntat i la soberania popular, n’hi ha prou amb proclamar-la, la independencia. Aixó si, cal estar segurs que estarem dispossats a defensar-la a partir del moment de la seua proclamació, i aquí rau el problema. Si algú es pensa que la independència és gràtis, és un joc o és quelcom al que trenim dret per dret natural, us voldía fer una comparació: la constitució espanyola proclama el dret de tothom a tenir una vivenda digna. Donç jo us dic que, per molt que digui la constitució, si no te la pots pagar, no tindrás una vivenda, ni digna ni res!.
Amb la independència passa el mateix, i molt em temo que si, que a Catalunya, cada dia hi ha més “independentistes”, la pregunta és: qué esteu / estem dispossats a fer per assolir-la?.
No, és que jo, particularment, des de fa uns anys, desconfio moltìssim dels “independentistes retòrics”, per tant, quant es comenci a parlar menys d’independència i es comenci a treballar en la direcció correcta, m’ho començaré a creure, de moment, independentista escèptic total. És el que penso.
abril 25, 2009 a les 9:55 am
PepMB,
Està clar el que dius. Hi coincideixo, per això cal fer feina. Cal veure però si la proposta llençada és seriosa o no. Què vull dir. És un globus sonda a ERC? Vol que ERC es mogui? Estan disposada la gent carreterista d’ERC a plantejar una alternativa fora d’ERC? Vull veure que passa?
abril 25, 2009 a les 9:58 am
Eduard VF,
Per a mi la data límit el marquen les catàstrofes. Després del finançament i la sentència. Poden passar tres coses 1) que es plantin i facin alguna cosa seriosa, 2) que bramin i tot segueixi igual i 3) que l’edulcorin dient, no, per`po si atesa la conjuntura, etc., és a dir que adoptin el discurs que adoptarà el PSC.
Aquest és, al meu parer, el punt final i d’inici.
abril 25, 2009 a les 10:03 am
Joan Garcia,
I penses que ho espero? Què no em llepo el dit!
El que passa és que qualsevol alternativa s’ha de plantejar un cop la demostració és palesa per a tothom i no admet rèplica. Quants independentistes donarien un fas sense la demostració fefaent?
Sempre cal carregar-se de raó fins el límit, donar totes les oportunitats. Sempre sense traspassar la data de no retorn, la que fa impossible la solució.
abril 25, 2009 a les 10:07 am
Santi Vidal,
Estaria molt bé, un petit símbol, però no serviria per gaire. No representarà més que el vot afí a ERC, es llegirà així. I com deia, mentre no representi la suma transversal, res. I menys a Europa.
La gran batalla l’hem de donar al Parlament de Catalunya. Ja podem tenir un independentista a Brussel•les que si no tenim un Parlament i un Govern independentista…
abril 25, 2009 a les 10:12 am
Ricard,
D’acord amb la teva sentència. Jo també desitjo equivocar-me. I la interpretació que fas sobre les probables lectures del finançament i de la sentència són semblants a les meves.
El que cal és evitar una societat civil independentista divorciada. Jo dic bastant clar el que penso que cal fer. Espero que molts hi coincideixin. Som molts els que estem disposats a escoltar propostes, però de moment poca cosa. Crec que les coses han de madurar. Estic bastant segur que hi haurà alguna cosa. Quins grups s’aplegaran?
Jo intentaré que passi alguna cosa.
abril 25, 2009 a les 10:16 am
Joan P.,
Sembla que una vegada més coincidim en les nostres interpretacions, però com deia abans, cal carregar-se de raó.
Jo he marcat la data en que consideraré que les coses han caducat. Ja no em quedarà més crèdit. Les coses cada dia estan pitjor i seguiran empitjorant. L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré complice per omissió.
Preparem-nos per fer alguna cosa.
abril 25, 2009 a les 10:21 am
Josep-Empordà,
Potser pensem igual. No soc tan ruc com per pensar que se celebrarà un referèndum perquè nosaltres ho decidim. Un referèndum el tindrem si així ho determina la comunitat internacional, però abans han de passar coses.
El rotllo de la llei de consultes i tot això ho deixo pel gaudi dels parlamentaris i afins. Ja he explicat per a què serveix la ILP. El referèndum hi serà si prèviament proclamem la independència i tenim l’aval internacional.
I això vol feina, feina que no es pot fer tota de cara a la galeria. Cal generar confiances, etc. Bé, ja m’entens. Quan tinguem això bastit, jo ho veuré tot més a prop, mentre, animem-nos amb la retòrica, però fem la feina.
abril 25, 2009 a les 10:55 am
En un dels comentaris llegeixo : “…cap d’aquests partits (CiU i ERC) tenen com a objectiu prioritari la independència.” Busco els Estatuts d’ERC i veig que l’article 1 diu : ” ERC és un partit polític fundat el 1.931 que propugna la unitat territorial i la independència de la Nació Catalana, mitjançant la construcció d’un Estat Propi en el marc europeu i l’assoliment d’una societat justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris.” Una altra cosa és que l’estratègia, dels dirigents actuals sigui equivocada.
Sr. Enric, aprofito per felicitar-lo.Segueixo els seus articles amb molt d’interés doncs els trobo molt encertats.
abril 25, 2009 a les 11:16 am
Josep Maria,
Moltes gràcies per l’elogi.
És cert que els estatuts d’ERC diuen això, però no és el seu objectiu. Ni un sol estatut dels partits lliga amb l’acció política dels seus dirigents.
Potser si que busquen la independència. Com deia a l’article anterior, al 2714. Ja m’estan bé els estatuts, el que cal és que treballin d’acord amb el que hi diuen.
abril 25, 2009 a les 12:12 pm
La Iniciativa Legislativa Popular, per presentar al Parlament el proper 6 de maig, pregunto: perquè no ha arribat a tothom per donar-hi suport?
Una evidència ens cal un marc molt ampli on hi capiguem tots per aglutinar més força; el model de societat el decidirem democràticament després. No podrà ser gens ni mica, allunyat del de les nacions sobiranes i desenvolupades del Nord d’Europa.
abril 25, 2009 a les 12:17 pm
Alexandre,
De fet està al web específic on es pot signar, però no és massa important. Ja superem àmpliament les deu mil signatures per de la comissió promotora.
La campanya s’haurà de fer quan l’acceptin a tràmit, aleshores és quan caldrà esmerçar esforços.
Cert ens cal un marc més ampli. A mi també m’agrada el model nòrdic, però estem massa lluny i la vida aquí (i la religió com a fet cultural) és molt diferent i això ens determina bastant.
abril 25, 2009 a les 12:20 pm
En resposta a la pregunta de l’Enric Canela sobre que farien els “carreteristes”,jo com a militant d’ERC i carreterista des del primer dia, crec que hem d’esperar esdeveniments. La primera reacció de la direcció d’ERC era fotre’ns fora del partit. Un cop recuperats de l’ensurt i més serens ha de prevaler l’interés nacional per sobre dels personals i de partit, que acaben, desgraciadament identificant-se. No dubto de que els dirigents d’ERC també volen l’independència.
En un reportatge no recordo on, al principi de la campanya electoral de les europees, en un acte de CiU, s’entrevistava als assistents, i tots veien possible i desitjable que els candidats Tremosa i Junqueres col·laboressin, tots, menys Felip Puig. Crec que la societat acabarà desbordant els dirigents i imposant la racionalitat, i espero que sigui ben aviat. Al meu entendre és ERC i CiU qui haurien, com a partits, entendre’s i fer una nova solidaritat catalana amb el suport de totes les plateformes sobiranistes i les persones conegudes o mediatiques que s’hi anessin sumant,i per descomptat, amb les condicions que en Carretero demanava : independència per davant de tot.
Si els dirigents no recapaciten no s’exclou un nou moviment nacional,com a darrera opció.
Naturalment parlo per mi i no soc portaveu de ningú
Enric G
abril 25, 2009 a les 1:22 pm
Enric,
Serà pel nom, però m’identifico força amb les coses que escrius. No soc ni d’ERC ni carrerista tot i que el que diu m’agrada.
Jo tampoc dubto en el desig d’independència dels dirigents d’ERC, com tampoc ho faig en el cas de CDC i de molts d’UDC.
Anar tots junts ens faria molt més forts que la simple suma de forces, però no veig clar que es produeixi.
Vull però estar cert que no és possible. Si això passa ens haurem d eposar a la feina.
abril 25, 2009 a les 1:51 pm
L’última frontera dels partits CiU i ERC és la constitució espanyola. Respecte el finançament i el TC, quant temps fa que parlem o esperem? Quantifiquem econòmicament l’espera a raó del 10% PIB, de tot allò que aquest 10% mai generarà i de tot allò que no compta en el 10% i que desapareix de Catalunya al 100%. El tripartit deixa ERC en una situació de descrèdit irrecuperable. CiU es trobarà en la mateixa situació un cop retorni a la Generalitat. El sobiranisme sols compta amb ell mateix i per força comença més enllà del Parlament de Catalunya actual. Benvinguda sigui una agrupació electoral que superi la situació política i que treballi sense renúncies ni excuses per la normalitat. Les dimensions de l’electorat a Catalunya fan del Parlament un lloc de fàcil accés. Si sumem un electorat decepcionat tant de l’acció dels partits com del seu modus vivendi, i a més a més un electorat potencialment català vist que el vot espanyol és abstencionista a les eleccions autonòmiques, veurem que l’alternativa electoral és l’eina útil per la sobirania. Els efectes de l’alternativa electoral superen a CiU i ERC clarament. Que ningú digui que això amenaça amb dividir nacionalment res que en realitat no és unit ni treballa per assolir res. Salutacions!.
abril 25, 2009 a les 1:58 pm
Benvolgut Enric:
Que no t’han demostrat prou CiU i ERC que no estan per la feina? Quines i quantes més demostracions necessites? Que no t’adones que a ells ja els va bé la feina que esteu fent d’anar aixecant la bandera de la reinvindaicació (manifestacions, Brussel·les, ILP, etc.) sense qüestionar-los i que quan arribeu a la conclusió de que l’única solució és substituir-los ja no hi sereu a temps perquè quedaran dos dies per a les eleccions del 2010?
abril 25, 2009 a les 2:11 pm
Trencar amb Espanya = trencar amb ERC i CiU
abril 25, 2009 a les 2:23 pm
Manel,
Suposo que no deu quedar gaire. En qualsevol cas el límit és molt a prop. Jo també penso, o espero, que el proper Parlament sigui una altra cosa.
Tanmateix és imprescindible que la suma dels decebuts s’aplegui sota la mateixa bandera.
Cal lluitar contra el conservadurisme de la societat i això no és fàcil. Jo soc optimista però crec que encara queden unes setmanes per ntal que tothom vegi els posicionaments.
Consti que és molt evident que dubto però no estic aturat.
abril 25, 2009 a les 2:24 pm
Joan Garcia,
Si, però a tots els que han de sumar? Crec que no. No m’agraden les victòries pírriques. Penso, potser m’equivoco, que cal arribar al límit. És a prop, però en aquest moment les forces estan totalment esmicolades.
abril 25, 2009 a les 3:53 pm
Compte companys, que no caiguem amb el parany de pensar que la majoria dels catalans llegeixen o son capaços d’entendre la situació.
Tall d’exemple, una ex-parenta meva, catalanista i de la ceba, l’altre dia vaig estar per Catalunya em va dir que la crisi que ara havia era culpa de l’Azar, que el ZP no la havia corregit però que no tenia la culpa!.
Amb tot això, vull dir que encara que des de el BGS féssim una crida per fer una Agrupació d’electors o quelcom de semblant, la hòstia que ens fotriem seria d’aquelles tant espectaculars que ningú s’en recordaria de nosaltres sinó es per riure de la santa innocència.
Una candidatura unitària (entre els catalanistes sobiranistes) independentista només es pot fer, tal com s’ha dit per aquí, quan t’has carregat de raó, però fins i tot així, caldrà que al menys un dels partits parlamentaris que té accés a tots els mitjans de comunicació ,que té estructura per anar a cada poble, i té possibilitats de finançament gràcies a les fundacions, a les hores, si que hauria l’opció d’aconseguir un resultat digne: entre 10 i 12 diputats.
Sinó, tenim tots els partits parlamentaris en contra, incloent ERC i CiU, de fet aquests seran encara més bel·licosos amb nosaltres que el PSOEC o PP perquè ens veurien com la competència directa al seu mercat d’electors.
No podrem accedir als debats tant per la TV com per la ràdio. Només algun minut als espais gratuïts a l’inici de la campanya però res al final.
En fi, com a molt 2 o 3 diputats com els Ccs. I al cap de dos o tres anys, igual que aquests, barallats per les engrunes.
Oblideu-vos de aventures polítiques de presentar-se a les eleccions sense un previ treball ben pensat i un suport al menys d’un dels partits parlamentaris.
Ara bé, posats a somiar, si desprès de tot el que ens vidrà, amb el finançament, el TC i la crisi cada dia pitjor, el paper previsiblament galdós d’ERC acaba que les bases del partit es revolten i poden renovar la direcció, a les hores, amb el Carretero al capdavant del partit, es pot articular una candidatura transversal amb el suport de la majoria de les plataformes, de deumil.cat i també algun peix gros de CDC independentista com el Tena s’hi apunta. Potser si que tenim possibilitats d’entrar al Parlament un força política amb més de 12 diputats. No podriem fer res de moment el 2010, però al 2014, l’any que farà 300 anys de la nostra perduda de llibertats, potser si querà la hora de la nostra llibertat.
Ara per ara, això només és un somni, però ja veurem passat l’estiu si encara ho és.
abril 25, 2009 a les 3:56 pm
Enric, totalment d’acord amb el teu escrit, seria ideal que tot aquest escenari es dugués a terme tal i com el planteges.
Però amb els protagonismes i interessos polítics he de dir que em sembla molt difícil posar d’acord als liders politics dels partits tal i com estàn estructurats en l’actualitat.
abril 25, 2009 a les 4:57 pm
Subscric al 100% el que ens exposa avui l’amic Enric Canela i en Manel Picó (http://blocgran.cat/?p=640#comment-23431 i http://blocgran.cat/?p=640#comment-23435 ).
No es la primera vegada.
Em fa la impressió de que els punts de vista son molt diferents si venen des de militants actius o des de qui no ho és (o està a punt de no ser-ho).
Un partit com Esquerra, amb 10.000 militants, més o menys, va aconseguir més de 600.000 vots quan va apostar per la independència i les mans netes.
I es que, tal i com ho veig jo, els partits poden tindre recursos econòmics i mediàtics, però sense votants, acaben sent fum, no rés. Una obvietat que oblidem massa sovint.
“La política es massa seriosa per desar-la en mans dels polítics”.
Cal que, a nivell personal (treballant), fem el que tant demanem als polítics: prendre posicions clares i valentes, planificant i assumint els riscos.
Ha arribat l’hora.
abril 25, 2009 a les 5:28 pm
Manel,
La lògica diu que les passes en aquest terreny s’han de donar poc a poc i afermant bé els peus. Per això t’has de carregar de raó. On discrepo és amb això d’un dels partits si aquest partit només cobreix un eix social.
Anar amb un partit és donar suport al partit, no caldria. Seria com ser CpC per al PSC. No cal. Una contradicció “in terminis”
Si es dóna el cas que ambdós partits no estan per la feina, què ens quedarà? Actuar.
Amb tot jo no penso que es pugui fer res sense un treball previ, naturalment que no.
Mentre ERC no renunciï a l”E” per presentar-se en aquesta candidatura mai no serà transversal. Amb el Carretero o sense. Recorda que ha anat posant per davant l’”E” durant aquests anys. No és que jo estigui contra l’”E”, però el país ara no. De moment el López Tena ja li ha dir al Carretero que res de res.
Cal madurar tot això.
abril 25, 2009 a les 5:34 pm
F.I.,
Ja saps que a mi també em sembla molt difícil, però són ells els que hauran de renunciar quan fem la proposta.
Donaran les seves raons davant de milers de ciutadans. Després veurem.
abril 25, 2009 a les 5:39 pm
Agustí,
Si. Com bé dius el compromís de militar et lliga molt. Si un dia no milito parlaré de manera diferent.
L’exemple d’ERC és la mostra del que genera la il•lusió i com la decepció, no fer el que has dit que faries, et porta, poc a poc, a la ruïna.
Sense prendre cap risc, pleguem.
Jo també penso que ha arribar l’hora. L’hora si més no de fer la pregunta als partits, jugueu o no jugueu?
abril 25, 2009 a les 7:00 pm
No m’ha entès Enric, les regles del joc en les eleccions, són fetes per tal de que els partits majoritaris tinguin la de guanyar sempre.
Un partit nou o una agrupació, no té opció, cap ni una, sense el suport de tota una maquinaria que tenen els partits.
Quan jo dic que cal al menys el suport d’un partit, no vol dir que sigui per fer partidisme, vol dir que amb el suport de la maquinaria del partit, és pot articular una candidatura transversal que juntament amb el suport de les plataformes si que tindríem alguna possibilitat d’entrar al Parlament amb prou força per fer-hi quelcom o condicionar la legislatura per desprès el 2014 obtenir la majoria.
Agustí, no té res a veure si milites a un partit o no, el que té que veure es si tens experiència o no amb eleccions i política. Jo amb tota la meva modèstia, penso que tinc una mica més que tu i l’Enric, i ser perquè ho he viscut, el que costa fer arribar el missatge i sobretot contrarestar els atacs sense pietat els altres quan no disposes l’oportunitat ni de poder dir la teva.
Per exemple, l’Enric em contesta fen referència a un article publicat a l’Avui sobre Carretero i Tena. Bé si llegiu deteniment l’article, veureu que es un invent del periodista, i que el títol està fet amb tota la mala intenció.
Perquè, doncs perquè sembla que digui que en Carretero s’ha reunit amb el Lopez Tena aquests dies, no?. Doncs no, es una puta mentida, com diu l’article, s’han reunit dues vegades des de l’estiu passat. Collons, perquè no el títol podria ser perfectament “En Carretero es reuneix amb Puigcercós”, perquè des de aquest estiu en Puigcercós i el Carretero s’han vist al menys 5 o 6 vegades, sobretot desprès del congrés d’ERC perquè en Puigcercós volia convèncer que entres a l’executiva!.
Segur que en Carretero des de l’Estiu passat ha rebut moltes altres visites o s’ha trobat en molts sopars independentistes o xerrades amb altres polítics!.
En Lopez Tena que vols que digui si no ha parlat amb en Carretero des de fa mesos.
És el mateix tracta que l’altre periodista de l’Avui va fer de l’Article del Carretero, un article no para pas de fer un partit nou, només d’una candidatura. Però en canvi l’Avui ho posa en titular i tots els mitjans (menys vilaweb) ho repeteixen!.
Que no veieu que tot això esta fet amb tota la mala llet!
Una noticia falsa i feta en tota la mala llet, Enric tu hi caus de quatre peus, us imagineu que passaria si ens presentéssim amb una Agrupació, contra tots els partits establers, i sobretot tinguen a Esquerra i CiU amb total bel·licositat perquè veurien que podríem restar-lis vots!.
Us puc assegurar que en el millor dels casos, al final, només traurien 3 o 4 diputats, i un frustració tan gran al moviment independentista que potser seria la seva mort definitiva.
abril 25, 2009 a les 7:47 pm
Em permeto introduir una altra vegada un petit fragment d’un escrit de Ferran Sáez. Això em sembla necessari per tal de poder comentar les paraules de l’Enric Canela següents: “No creieu que és l’hora de la unitat nacional per aconseguir la independència?”
Les afirmacions d’en Sáez no les he trobat interessant pel seu autor, sinó pel que posen de manifest. Amb això voldria també demanar disculpes a en Vallfosca per si el que reprodueixo d’en Saez ho ha dit abans el nostre company de bloc.
Vet aquí el que diu Sáez: “EL SUBJECTE d’un procés sobiranista és, a llarg termini, molt més important que el seu OBJECTE o finalitat, que en general sol ser prou evident. El SUBJECTE marca i condiciona la legitimitat del procés…”
La “unitat nacional” senyalada per l’Enric Canela és només un concepte abstracte i, per tant, no pot marcar i condicionar –com a tal concepte- la legitimitat del procés cap a la independència. El subjecte només es determina per totes aquelles persones físiques que tenen la voluntat d’independitzar-se d’Espanya, tant si són d’Esquerra de Convergència o de qualsevol altre partit nacional.
Si hi ha un SUBJECTE (persones independentistes) que tenen com a objectiu la independència també hi ha un altre subjecte (persones interessades en anihilar la nostra personalitat com a nació) condicionat per la voluntat de conservar l’esperit imperial que els caracteritzava. Dins d’aquest últim grup s’hi apleguen (més o menys dissimuladament) els Montilla, Iceta, Guardans i companyia, i per això vaig donar la raó al Josep-Empordà pel seu interès a fer desaparèixer el Tripartit.
Només vull insistir en el fet que el concepte “unitat nacional” es pot utilitzar de tantes maneres com es pot fer amb l’altre concepte, el de “nacionalisme”.
abril 25, 2009 a les 8:18 pm
Enric,
Fins el 1999, entre CiU i ERC s’havia mantingut una “unitat suprapartidista” en questions nacionals catalanes importants. Les mocions del Parlament recordant la vigència del dret d’autodeterminació per a Catalunya, l’oposició total a la ferotge Loapa, etc. No es ara el moment de recordar com es va trencar en aspectes determinats. Pero havia existit. I NO CAL CAP UNITAT ORGANICA NI CAP LLISTA COMUNA. Fer avenços sobiranistes cap a la independència se n’han fet, des del Parlament, i s’hi han retrobat CiU i ERC. Mai hi ha anat el Psc-psoe, mai. Ara la situació es diferent. Si, sempre es diferent. Sempre es diferent. Jo ni entro ni surto en si cal o no cap nova agrupació d’electors o cap nou partit politic. Serè sincer. Crec que no. Seria una aventura fracassada. Com tots els fracassos, sempre del mateix cantó, sempre amb paraules mitiques al davant, que els electors han castigat duríssimament. (Nacionalistes d’Esquerra, amb Carod, o diputats; Bean, zero diputats; Esquerra Nacional, del Jordi Gil, zero diputats; PRC, de l’AGusti Soler, zero diputats; el PI crec que ni va arribar a presentar-se; els conglomerats al voltant de MDT i Catlliure, zero diputats, Està clar: zero patatero. Nomes les CUP, potser, després de gairebe 10 anys de treball municipal, poden arribar a entrar-hi. Però desprès de 10 anys de pencar al territori. I , a l’etapa republicana, la òstia sonada d’Accio Catalana, amb candidats il.lustres, coneguts i respectats.). Però com no sóc part no m’hi poso.Que cadascu faci el que cregui més convenient.
Però el que em comença a amoinar una mica es que seguim sempre nomes parlant de la política representantiva, dels càrrecs, dels escons, del que sembla mediàtic. I mai es comenta l’evolució de l’atur; les destrosses de la crisi; la probressa, l’obertura a l’exterior de l’economia catalana; la proiecció exterior real de la causa catalana mès enllà de Casals i residents a l’estranger, etc., etc.).
I recordar també, quantes Crides “nacionals” s’han fet per a incorporar-se gent a la ERC: la que va comportar l’entrada de Colom i gent de la Crida; la posterior en la que es van incorporar Carod i els carodistes fracassats en mil conspiracions abans; la posterior per a fer política a ERC als membres de l’extinta TLL, i que alguns han aprofitat molt bé, personalment; Cada 7/8 anys es fa una nova crida per a incorporarse a un estri que ens durà a l’exit (la independencia) en un tres i no res, i ja sabem com han acabat tots els entrants, barallats, autoritaris, mansos amb el psoe i enviant míssils cada dia a CDC, etc.
Mai es repeteixen les situacions, però n’hem viscut moltes, moltes (si més no els qui tenim el cabell blanc i la bondat a la cara…he he), i totes han estat un fracàs estrepitós, i un mixt d’aventurisme sense realisme i cinisme personal.
Angel Colom, o Alfons López Tena, es troben la mar de bé i de còmodes al sí de CDC, i ben representats amb la política que du a terme, ara a l’oposició, CDC. Ells ho diuen.
Malgrat tot, sempre hi ha gent que creu que per dir el que ells voldrien allò arribarà un dia que es farà. I el 100% de les vegades no es aixi. Alfons López Tena i Angel Colom, i ho han dit fa 2 anys, l’any passat, i ara, i no tenen perque dir-ho cada dia, han reiterat que estan encantats a CDC i amb el proiecte de Casa Gran del Catalanisme, i que no participaran en cap iniciativa que comportès conflicte amb la seva política al sí de CDC.
Això es aixi. Agradi més o menys. Però es aixi.
Comprendràs que ho vegi escepticament. Molt escepticament. Per que, per a mi, ara i adés, encara, el primer objectiu important per a recobrar una Catalunya en marxa cap a la sobirania, és forajitar de les institucions nacionals el socialisme espanyolitzador i els seus corifeus també espanyolitzadors de facto.
Encara crec que el primer gran objectiu assolible, i necessari, és el de que Montilla, com diu algu, segueixi quedant segon i se’n vagi a conrear tomàquets, i que el guanyador electoral, de les dues darrers eleccions,Artur Mas, sigui President de Catalunya.
Això si que depén de nosaltres:
Mas ó Montilla.
Cordialment,
Andreu
abril 25, 2009 a les 9:05 pm
Bona vesprada a tothom.
Amic Koll, el meu últim post al que fas referència, era un afegit al post d’en Josep Empordà sumant-me amb la meva pretesa ironia a la seva. Tanmateix les idees no son de ningú sinó de la “comprensió” que les copsa.
És cert però que uso habitualment expressions com “El Poble Català subjecte de dret que ha de decidir…” implementant “de facto” la “idea” de Ens, de subjecte, que te la seva “natural” manifestació en la IDENTITAT.
Pel que fa “al subjecte”, anem endarrerits, quan penso en “el territori”, em sembla captar la manca d’unes relacions “ben travades” en lo personal i en lo “gregari”. Aquesta és una feina de màxima importància que caldria esperonar i planificar a termini més immediat possible.
Pel que fa al tema que avui ens ocupa, sembla que, tot i que hem fet bona feina, “la cosa” no està encara madura, tanmateix en sentir dir a en Canela que no està aturat em nodreix l’ànim, perquè del que aquí discutim és de la nostre “capacitat” d’influir.
Influir, influïm, però la qüestió és a quants, a “qui”, i fins a quin punt.
En política la influència ho és TOT.
Passar d’ésser influents a ésser “factor determinant” és el procés que ens cal i en el que estem, i que no podem defugir.
Això és com anar “rebuf”, o, anar per endavant marcant el camí, emplaçant als demés a anar al teu rebuf.
Amic Bargalló, fer confiança a un partit és com deixar els xais a la cura del llop, ho sento, però estàs equivocat. Ja ho deia en altres posts, una cosa és sumar i un altre escombrar cap a casa. Escolta ERC s’entossudeix en aixoplugar tot el vot independentista i alhora prevaldre ideològicament, bé, doncs NO ho aconseguiran per una raó de ideologia justament, perquè el que postulen i fan, és la construcció d’un Ens sociopolític circumscrit a un territori “històric”, del qual LA CATALANITAT en serà un subjecta nominal declamatiu i poca cosa més, és a dir el subjecte NO serà el noble Poble Català.
El noble Poble Català era a Brussel•les, sense representació al Parlament.
Justament quan parlaves de “competència” independentista, se’m feia la boca aigua, perquè de moment aquest “factor no hi és”.
Els partitòcrates hauran de decidir si volen comptar en les forces emergents que hi ha fora del Parlamento no, però NO per escombrar-les cap a casa, sinó per sumar-s’hi en qualsevol cas.
Bé, m’esperen per sopar, i no m’agrada fer tard.
Vagi bé i visca La Terra.!!!!
abril 25, 2009 a les 9:31 pm
Vallfosca
————
Jo no parlo d’Esquerra tal com es ara, jo parlo d’ERC o de CDC que posin tota la seva maquinaria electoral al favor d’una candidatura transversal o d’ampli espectre com diu en Carretero per presentar-se al Parlament al el compromís de proclamar la independència.
Sinó, com diu l’Andreu, la historia n’està plena d’intents fracassats.
Jo sempre he cregut i he defensat que mai dos partits independentistes poden aconseguir reeixir en la independència, només ho pot fer-ne un, els altres a mesura que veuen que el primer comença a tenir possibilitats s’hi apunten.
Pensava que seria ERC però ara penso que Esquerra ja no ho és (des de fa 4 anys més o menys), però CDC, segueixo pensat que ni ara ni abans.
Per mi, ara en aquests moments, no hi ha cap partit que tingui possibilitats ni remotes per ser el cavall guanyador que lideri l’independentisme.
Però per fer pensar una mica, de l’aprop que hem estat de tenir un cavall guanyador:
Vosaltres creieu que amb una Esquerra comandada per en Carretero i decididament independentista amb 21 diputats forçant a la més probable conversociatencia que estaria governant a la Generalitat a fer el ganso amb el finançament, preparant una resposta contundent al TC, forçant la contradicció entre CiU i el PSC amb una resolució de Kosova i d’altres espanyoldes, criticant el més que provable ministre Durant de tota la crisi…etc, creieu que en aquest context, ERC no seria l’aposta de tots els independentistes?. Creieu hauria sortit el PRC , Força Catalunya o en Lopéz Tena quan va decidir que era independentista, hauria anat a Convergència?
Au! vinga!.
Penso que si s’hagués donat les condicions abans esmentades,ara ERC seria com el SNP abans que guanyés per majoria i prometés fer el referèndum per Escòcia, penso el 2010, sinó vaig equivocat.
ERC hauria fer la candidatura de més ample espectre per guanyar amb majoria i poder fer la declaració d’independència.
Ah!, molts dels militants i algunes de les figures de CDC, la recolzarien.
abril 25, 2009 a les 9:55 pm
Tens molta part de raó Manel, però si ens conformem amb el que dius, més val que pleguem veles. Penso que ens cal lluitar per treure el poder de les mans dels partits polítics o, si mes no, influir en les seves decisions. Si deixem la nostra pàtria a les seves mans estem perduts, doncs el nivell de patriotisme dins els partits catalans es de sota zero, si no fos així mai haguessin permès totes les humiliacions que ens han fet i ens segueixen fent des de Madrit i de la immensa majoria de “comunidades autónomas”. Si fossin patriotes de veritat ja s’haguessin “plantat” i no faria gens de falta demanar una força “transversal”, ja hi seria, doncs quan algú s’atrevís a insultar Catalunya, tots saltarien com un sol home, i t’asseguro Manel que mai s’haguessin atrevit a llançar un “boicot” als productes catalans, posem per cas.
Penso que el més important a aconseguir seria recuperar la dignitat nacional, que s’ha perdut per aquesta mania de ser més papistes que el papa i ens hem cregut massa això de que som tant “cosmopolites” i tant d’esquerres que la nostra cultura no necessita dels signes d’identitat nacional per reeixir, que ho aconseguirem per convenciment, i anar fent pedagogia nosaltres, mentre els nostres enemics ajudats pels nostres “amics” van fent la seva i deixant-se de pedagogia i d’altres romanços estan carregant-se tot el nostre “contingut” nacional, desacreditant-lo i dinamitant-lo des de dins i des de fora.
Manel, si tens raó al cent per cent i ens hem de refiar dels “nostres” partits polítics, ja et dic jo que com a cultura i com a nació estem morts, o sia que pel nostre bé tant de bo t’equivoquis i la societat catalana desperti d’una vegada i arraconi la traïdoria que ens governa i la que està a la oposició.
Visca la Pàtria
abril 25, 2009 a les 10:02 pm
Manel, en el teu post 37 tens tota la raó, per això mateix molts la vam votar abans del primer “trist parit”, però el trist és que ERC es va convertir en “E” i ara som on som. ERC es va convertir en “E” no t’oblidis amb el recolzament de la gran majoria dels seus militants, que fins el dia d’avui consideren que “e” està portant l’estratègia adequada als seus propòsits…el mon al revés… Per tant, Manel, el teu desig és tan política ficció com el “d’una altra cosa”. De tota manera…”seguirem atents a la pantalla…”.
Visca la Pàtria
abril 25, 2009 a les 10:13 pm
Escolta Bargalló, ERC ho va tenir a tocar i ho han malbaratat, heus aquí el seu pecat.
Perquè prioritza la ideologia!!!!! “Catalunya serà social(d’esquerres) o no serà”, només faltava que ho acabessin amb un “por mis cojones”.
Si estan fugint cap endavant, dient que volen fer més esquerres, lo qual vol dir per a molts Catalans fer més Ejspanya, doncs que els bombin.
El que és bo de veure, és que això ho poden fer i ho fan justament PERQUÈ NO TENEN COMPETÈNCIA pel que fa a la INDEPENDÈNCIA.
ERC mai posarà la seva màquina al servei d’altres, mai, hi a qui em digui que sí que ho faran li diré babau somiatruites.
El “factor determinant” és la competència, la fi del “monopoli”. Entendre això és ben senzill.
Jo postulo obertament per dir-los a tots els polítics que ben aviat l’únic assenyat que podran fer serà donar-nos suport, i sumar-se, i sinó a fracassar. Prou xantatge.
Per cert, tot i que no conec ni a en Spot, ni al seu entorn humà, el tracte que se li ha dispensat i no pels mitjans “oficialistes”, sinó pels Catalans que diuen i malden i que donarien les mans i això i lo altre… ha estat llastimós, vergonyós, abominable, tendenciós, penós, descoratjador, inhumà. Per comptes de dir-li, ben vingut, enhorabona, se li fa el buit. Es que som una secta? O és que molts esteu aquí només per castigar a la vostre secta?. En fi, em poso desagradable oi?
Pel que fa amí, certs moviments estratègics dels partitòcrates no em fan bavejar, ans al contrari em donem més moral i m’enforteix el meu convenciment de que només quan tot el Independentisme Català tingui representació Parlamentaria estarem en condicions, i això ells NO ho faran, ho hem de fer nosaltres, ells no et donaran res.
Prou diferenciació, ara Complementació, Estructura, sinó….
abril 25, 2009 a les 11:01 pm
Manel,
Jo ho tinc ben clar. Les regles estan fetes per a les majories, per això si no en formes part ho tens molt més complicat.
El que no m’imagino és la maquinària d’un partit ajudant a què anem en contra del seu programa. Ja dic l’únic model que em resulta pròxim (vull dir conegut) és el de CpC i noi, no ho veig.
A més la millor propaganda que li poden fer a un és que l’ataqui un que no té la més mínima credibilitat. I en coneixem uns quants d’aquests.
Sobre l’article de l’AVUI. Jo no li he preguntat a cap dels dos si han parlat aquests dies, però sense saber això no veig per enlloc, l’he tornat a llegir, que sembli una invenció. Però tant m’és, crec que tant si s’han vist com si no la cosa va per aquí.
No ho sé, jo segueixo amb la idea.
abril 25, 2009 a les 11:02 pm
Koll,
No sé. Mira la “unitat nacional” per a mi no és un concepte abstracte, potser per als lectors si perquè no m’hauré explicat bé. Simplement la unió dels independentistes sense distinció per posicionament en l’eix politicosocial.
No faig cap anàlisi profunda. Objecte: independència i subjecte els independentistes units.
Imagino que m’heu entès, però unitat nacional, treta de context, pot ser llegida de diferents formes.
abril 25, 2009 a les 11:02 pm
Andreu,
Si em planteges a qui prefereixo de president, si a Mas o a Montilla, no ho dubtis: Mas.
Però si em demanes si prefereixo a Mas en una Catalunya dins d’Espanya o un altre amb Catalunya independent, també et contesto sense dubtar, un altre.
Em temo que les CUP no acabaran decidint-se. Amb tot el pronunciament d eles CUP era, no sé si han canviat, l’eix esquerra per davant de tot. Tant de bo si sumessin a posar per davant l’eix nacional.
I si m’amoïna tot el que dius. Justament una de les raons de més pes per lluitar per la independència és que sense, no tenim la més mínima possibilitat de superar-la intel•ligentment i sempre em de dependre de les conjuntures espanyoles. Creus que podem ser un país competitiu fent aliances amb Madrid. En moments de bonança potser fem alguna cosa però altrament…
I jo ho trinc clar, en aquest moment cal aglutinar l’independentisme, si els partits no ho volen, ja s’ho faran.
Jo no valoraré les intencions de Colom o López Tena, ambdós amics, però ells també hauran de decidir quan es plantegi el dilema. Ja veurem que fa cadascú. A mi m’interessa la política amb majúscula i de forma conjuntural, per obtenir la independència.
I mentre vegi un bri d’esperança…
abril 25, 2009 a les 11:03 pm
Vallfosca,
Si. Seguim treballant amb l’objectiu ben clar.
I comparteixo la teva idea quant al tema de la qüestió ideològica. A Brussel•les no ens jugàvem escons, però clarament no jugaven les ideologies. Això s’ha de traslladar a la confrontació política. Potser perdrem, però tenim possibilitats, si no ho intentem no en tenim cap.
abril 25, 2009 a les 11:03 pm
Manel,
Potser si, però Carretero va perdre la batalla dins d’ERC i la segueix tenint perduda. L’única opció és que surti i creï una altra cosa. És aquí on potser es trobarà amb els que no haurien sortit però hi són. I amb altres. Mentre, lligat a ERC, tret que ERC i CDC no modifiquin estratègies, res de res.
abril 25, 2009 a les 11:03 pm
Joan P.,
Dius: Penso que ens cal lluitar per treure el poder de les mans dels partits polítics o, si mes no, influir en les seves decisions. Si i si.
De moment no s’ha plantat ningú i allà se’n foten de nosaltres.
I també si, si no canviem ràpidament estem morts com a nació.
Hem de reaccionar!
abril 25, 2009 a les 11:04 pm
Vallfosca,
Si. És una mica sorprenent el tracte que ha rebut Espot, però recorda el cas que ens van fer abans d’anar a Brussel•les. I després tampoc els mitjans oficials ens van dedicar gaire atenció. L’únic periodista destacat i influent que va tenir una deferència amb nosaltres va ser Josep Cuní. No el coneixia personalment, però es va portar com un senyor.
abril 25, 2009 a les 11:08 pm
Per cert: llegiu l’article de Renyer: Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat.
abril 25, 2009 a les 11:15 pm
Enric, es clar que parlo d’una Esquerra canviada a ERC. Sinó es pot canviar, a les hores en parlem, però primer s’ha d’esgotar totes les possibilitats i quan t’has carregat de raó a les hores si les vies per un partit parlamentari no son possibles, o bé esperes que ERC se la foti de veritat i aprofites per fer neteja o sinó vols esperar fas una altra cosa.
Si fas una altre cosa, tens que tenir clar, dues coses:
1) Diners
2) Un lider prou mediatic que compensi el buit que et faran els mitjans
Amb tot les possibilitats en aquesta segons opció, son poques, com a molt 10 diputats.
Perquè?, doncs perquè molta gent preferirà el mal menor o el tret segur i votarà al Mas.
El tema de l’article, llegeix això i diguem si té sentit el titular sinó és per fer creure que han parlat aquests dies, quan és una mentida?
“El líder del corrent crític d’ERC Reagrupament.Cat, Joan Carretero, s’ha reunit amb el conseller nacional de CDC Alfons López Tena, que també és el president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, i tots dos s’han mostrat disposats a col·laborar en el futur. Carretero i López Tena han celebrat almenys dues reunions des del juny passat. Una ha tingut com a escenari Puigcerdà i l’altra Barcelona.”
Subrrallo: “han celebrat almenys dues reunions des del juny passat”…he he he i en Puigercós també, collons i no ho han posat el titular
El que jo ser, és que en Carretero no s’ha reunit amb el Lopez Tena al menys aquest any 2009!
Tot és una història per fer creure a tu i a molta més gent el que t’has cregut.
abril 26, 2009 a les 12:09 am
Manel,
La història de l’AVUi potser no és certa, però la veritat és que tant és, ho sigui o no, si es reunissin passaria igual.
Jo crec que Carretero no té res a fer a ERC. Assenyalava abans que Renyer ha marxat, no hi veu solució.
Jo no dic que no pugui canviar, és clar, però no amb Carretero de líder.
Jo ja dic que cal veure que fan els partits, veure si canvien, per això comento el tema de les catàstrofes. Si després que sobrevinguin no canvien ràpid…
A ERC la votaran dos i guanyarà CiU sense problemes.
Bé, jo continuo amb la idea, la que crec millor. Evidentment mai no he cregut tenir la veritat absoluta però m’haig de guiar pel que crec: la unió transversal.
abril 26, 2009 a les 3:10 am
Estic d’acord en esperar a veure que pasa fins a la data limit (esperem que no la facin eterna).
Tant ERC com Ciu s’han acomodat amb els anys, un partit que pivotés els faría despertar. En el suposit d’haber de crear una candidatura nova i per evitar l’estampada, sería bo comptar amb gent de reconegut prestigi d’ambdos partits. En Carretero en podría ser un i Tena un altre. Potser l’abal de diversos colectius socials e intel·lectuals considerats neutrals i transversals ajudaria. L’important és en tot cas comptar amb cares ja conegudes amb qui la societat pugui simpatitzar.
abril 26, 2009 a les 8:33 am
PepMB , I que aquets dirigents estiguin nets de pecats i que mai haguin sigut imputats amb cap afer vergonyos.
jorfont
abril 26, 2009 a les 11:09 am
PepMB,
No serà eterna. Nosaltres l’hem de fixar. El meu primer indicador serà la resposta a la ILP que presentarem el dia 6 de maig. A partir d’aquest moment hem de veure com reacciona el sistema. Al mateix maig es produirà el darrer senyal del finançament.
Si les coses no s’aclareixen llencem una OPA a l’independentisme.
abril 26, 2009 a les 11:09 am
Jordi,
Buscar la puresa! Difícil tasca, qui no ha fet alguna cosa de la que es pugui sentir avergonyit o incòmode.
Cada dia que passa m’allunyo més de jutjar el passat dels altres. Dintre d’uns límits, esclar.
abril 26, 2009 a les 1:48 pm
Mireu els ciudadanos partit de les ciudadanies:
Multimilionaris? NO
Cap de cartell mediàtic? NO
Suport mediàtic pre-eleccions: POC
Objectius polítics: CAP
Escons: 3
Ara mateix signo on sigui per 3 escons pel nou independentisme sociològic. Amb la base social i situació de l’electorat, es podria superar. Amb 5 escons al parlament, podem distorsionar la gestió de la dependència fins a límits insuportables. Imagineu amb 10 escons: NINGÚ NO GOBERNA a CATALUNYA excepte la sociovergència (punt i final per CiU). Si l’objectiu és entrar al parlament i disposar de representació pública, això és possible i el projecte comença a caminar amb cash i amb el necessari backup social per bellugar internacionalment el projecte.
abril 26, 2009 a les 3:33 pm
Crec que ara es el moment de l’Independència. Per primera vegada des dels anys 30 a la Burgesia Catalana també l’interessa trencar amb espanya, la crisi es global ho em d’entendre així, però l’espoli fiscal no, l’espoli nomes el patim els Catalans. I ara aquest espoli junt amb la crisi ja nomes afecte classes treballadores, ens afecta a tots. Crec que estem davant d’una oportunitat històrica i nomes depèn de nosaltres d’aprofitar-la.
abril 26, 2009 a les 3:53 pm
A vegades les coses s´han de fer perquè cal fer-les encara que no es sàpiga el resultat.
Nosaltres els ciutadans estem farts de ‘independentistes’ dins el Govern ‘Català’ que tiren de la excusa social com si lluitar per lo Nacional no fos pel bé social de tots nosaltres i dels qui han vingut. De fet us diré que tinc amics estrangers que em pregunten com potser que tinguem el partit independentista Català ( aquest és ERC, eh?) al poder i durant tant temps i, que encara hi hagi tanta gent que tingui la necessitat d´anar a Brussel.les a manifestar-se, els hi dic que nosaltres som molt bons teòrics però que l´empirisme es va quedar al Nord dels Pirineus, no sabem qué fer quan som a prop una situació ventatjosa, no hi estem acostumats i ens fa por experimentar amb els nostres postulats.
Nosaltres els ciutadans també estem farts de ‘Cases Grans’ fetes amb molta gent, tanta, que es difícil que els qui manen vagin mai al gra sense que es quedi mig buida.
Nosaltres, el poble català volem que el nostre vot independentista sigui útil. Aquesta dictadura de partits no ens porta enlloc i molt menys ens portarà a un Estat Català propi. Necessitem una alternativa, un nou actor, que solsament representi la nostra voluntad política d´Independència, res més, ni esquerra ni dreta.
Jo dic sí al grup d´electors perque … a vegades les coses s´han de fer perquè cal fer-les encara que no es sàpiga el resultat, és una qüestió de principis i de mentalitat guanyadora. Les grans revolucions es van guanyar quan la gent se les va creure.
Manel: Entenc perfectament el que dius, però mira, ahir parlava amb un noi a la ferretería i de veritat que casualment va entrar ell a parlar de la immigració i el mal que fa a Catalunya i la apatía dels polítics, bé, aquest noi no volía sentir cap història d´un polític que vol fer un front independentista dins ERC…., no, en canvi sí volía creure´m quan li deia que tots aquests problemes no són culpa de l´inmigrant sino del fet que no tenim la gestió de la nostra Nació, etc… la gent vol creure, però no a un polític professional sino al veí que l´encoratja de tú a tú.
abril 26, 2009 a les 5:56 pm
Enric, ja saps que a mi m’agrada xafar la guitarra una mica quan no ho tinc clar. Parlo de la meva experiència durant 7 anys com a President de la secció local d’una vila i us podria explicar de tot respecte a la manipulació periodística i de les trampes que es fan i es desfan amb política. Des de tractament de nazi o doctor Mengele per part d’una Editorial del Punt quan el Saül Gordillo era director fins a posar un espia l’Alcaldesa del PSC-PSOE a les reunions que feia per elaborar el programa electoral.
Aqui podeu trobar les històries:
http://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/cat/2646
Però tant si val, jo no soc d’ERC perquè m’agrada el partit, jo soc perquè crec que és o era fins ara, el millor instrument per aconseguir el meu objectiu: La Independència de la nació catalana.
Si surt un altre de millor, bon vent i barca nova!.
Anna
——
Estic d’acord que s’ha de fer les coses creient que ho aconseguiràs, ho vaig fer des de el primer dia amb Brussel·les.
Però a Brussel·les si desprès de les primeres reunions amb l’equip que varem aconseguir reunir entre l’Enric i jo, amb l’Agusti com a webmaster, no m’hagessin donat confiança i de veure de que havia realment possibilitats de reeixir, hauria estat el primer de dir que no.
Per això, ara a dia de avui, penso que No és l’hora d’arrancar una agrupació o un nou partit, i encara menys des de nosaltres. Potser després d’aquest estiu.
Pel que dius a l’home de la botiga, és lògic, jo fa temps que no parlo de partits amb ningú sinó som gent de confiança. Els partits a Catalunya estan totalment corromputs pel sistema democràtic espanyols. Ho de denunciat en aquest Bloc des el primer dia, ho pots llegir als meus primers articles.
Però a tot el món a on hi ha una democràcia , a la política és fa amb els partits, sinó s’acaba amb un populisme que deriva en una dictadura, pregunteu al Veneçolans que els hi està passant.
En el nostre cas, cal fer una candidatura transversal o d’ample espectre però amb el recolzament d’al menys d’una maquinaria d’un partit.
Sinó es pot fer, a les hores si aconseguim que diferents personalitats dels diferents partits s’impliquin amb la candidatura (deixant lògicament de militant en el seus partits) a les hores potser si que podríem tenir una possibilitat d’èxit. Però com he dit abans, com a molt 10 diputats en el millor dels casos. En aquest context, només esperar poder fer oposició durant 4 anys per veure si amb molta sort i cap errada podem aspirar a la majoria el 2014.
Ho deixo aquí, perquè penso que ja m’estic repetint.
Espero que haureu entès que no estic en contra d’entrada sinó que vull matissar i advertir dels problemes que hi han.
abril 26, 2009 a les 6:09 pm
Manel Picó,
Està clar que un objectiu d’un partit o agrupació independentista nova no podria ser la majoria absoluta. Res no és impossible, fins i tot existeix la possibilitat que llençant a l’aire totes les lletres de Tirant lo blanc caiguessin de forma que el llibre quedés escrit. Poc probable ho és.
Ara bé, com dius, entrar al parlament amb força, per sorpresa si es vol, pot distorsionar completament la situació i fer brollar l’ànima independentista de molts que ara estan quiets, dins i fora del Parlament.
abril 26, 2009 a les 6:10 pm
Anna,
El que expliques és la realitat de Catalunya, la realitat del carrer. Jo crec que hem de parlar, dir les coses i donar l’oportunitat als polítics a rectificar. I si no ho fan, nosaltres hem d’agafar la paella pel mànec i crear una nova força electoral.
Quan més parlem, més converses creem, més gent es desinhibirà i dirà el que pensa. Molts no s’atreveixen perquè pensen que el veí no l’entendrà. I el veí pensa com ell.
abril 26, 2009 a les 8:40 pm
No s’ha d’engegar aquest projecte amb l’aspiració de treure només deu escons, o els justos què facin tendir a Ciu cap a la sociovergència, perquè sería quelcom que tampoc ens interessa. Ara bé, del gruix de votants de Ciu, n’hi ha molts que ho són per tradició, per que preferèixen l’estabilitat o simplement perque el partit d’en Pujol i en Roca Junyent ja es va guanyar el seu respecte i és vist com a partit seriós amb bon saber fer. Per ribalitzar amb això caldría de persones que suscitin en el votant aquest mateix sentiment de confiança.
És cert que Ciudadanos no tenía ningu conegut, però els seus votants van donar credit al missatge extremista, els convenía. Però ja sabem quina es la seva quota de poder. S’ha d’aspirar a molt més que això.
abril 26, 2009 a les 9:02 pm
Manel,
No pateixis, bo és dir el que es pensa honradament. No soc pas nou en aquest món. Naturalment si tu estàs a ERC és per raons de país. Jo simplement defenso que si el projecte falla, cal un de nou.
El que passa Manel, és que si els partits fallen cap maquinària recolzarà un nou projecte, caldrà partir de zero, o del que hi hagi.
abril 26, 2009 a les 9:07 pm
PepMB,
Un projecte ha d’aspirar al màxim, si, però també cal ser realista. Ens interessa que CiU caigui definitivament cap a l’independentisme. I que ERC l’adopti sense por.
Si ho fessin ja, no caldria parlar de tot això.
El missatge independentista tindria molts votants, sempre que no anés esmicolat en mil sigles que només voten els familiars dels candidats.
abril 26, 2009 a les 9:51 pm
Enric,
Tard, pero ho llegeixo ara. I no sé que et preocupa del que he escrit. Perdona, jo mai he dit ni defensat un estabilitat espanyola, perque no crec en cap encaix, sinò en el desencaix, d’una p.vegada.
Pero a mi si em preocupa que nomes es faci doctrina de la gran politica de manar i decidir, sense entrar en temes tant dissortats com la gestió de l’atur, la vinguda de noves empreses, etc., etc..
Et tornarè el balí (de jugar) que m’has llençat, dient que preferiries un president que no es digues Mas d’una Catalunya independent que un president Mas d’una Catalunya autonoma. Tampoc et dono tota la rao. Amb un Fidel Castro, i un sistema totalitari títella, tampoc.En democràcia i en llibertat. I amb pluralisme. Jo mai m’he sentit gens idetificat amb els Ustachi, i altres moviments nazi, que tambe es deien patriotics, i eren totalitaris, sobretot. LLibertat, democracia i pluralisme.
I dels actuals líders politics catalans, em reconeixeras que, per preparació, capacitat, joventut, determinació, i creences, l’unic (dels que hi ha ara) que pot arribar a conduir-nos a dins de Jericó es l’Artur Mas.
Vaja, el cami d’en Montilla,Saura,Puigcercos i la Camacho no va cap a Jericó.
I com dius al final, perquè alguns o molts independentistes de bona fe que no estan incardinats al sí de CDC, entren, treballen, i fan moure mes depresa el transatlàntic?
Crec que no volen. Volen tenir més protagonisme en un vaixellet nou. Perque per a pencar al transatlàntic hi ha feina i feina a fer que no se l’acaben ni 10.000 que es diuen independentistes i que entressin.
Molts records,
Andreu
abril 26, 2009 a les 10:25 pm
Andreu,
Res no em molesta, que dius! Més o menys ja sé com penses. Estan d’acord amb tu, matisava que sense estat difícilment tindrem les eines per sortir. Cada vegada ens enfonsen més.
Tens raó, no qualsevol president. I dels líders dels partits actuals no tinc el més mínim dubte. Cap dels que cites podria anar a la cantonada.
La feina de fer marxar la màquina és dura, però hi ha, entre els que van més o menys despenjats, molta gent que hi podria col•laborar en un projecte nacional. Jo conec molta gent que no se sento còmoda a CDC, propera o no a ERC, que tampoc comparteix la línia d’ERC que és de gran vàlua. Per això si no assolim la transversalitat ho tenim fumut.
El problema és com fer-ho. Per això una aliança entre els que valen d’un i altra canto, sumant-hi molta més gent, seria un projecte guanyador.
I mots records