El final del tripartit: R.I.P.
maig 2, 2009 | 
Enric Canela | 
Imprimir
Les aigües de l’independentisme estan remogudes. Durant aquests darrers dies han passat força coses. Es va presentar públicament el partit Força Catalunya que lidera Santiago Espot, posteriorment Joan Carretero va publicar l’article que va provocar, a banda d’un notable enrenou polític, la seva posterior sortida d’ERC i Artur Mas ha defensat públicament l’independentisme dins de CDC, mostrant-lo com quelcom de natural. Mentre Joan Puigcercós ha definit ERC com el patrimoni de l’independentisme de centreesquerra i ha demanat a CDC que assumeixi el de centredreta. Discrepo amb aquesta definició social, però bé, és el que va dir i benvinguda sigui la seva proposta perquè posa de manifest quelcom obvi, res no serà possible sense la transversalitat.
En paral·lel, molts independentistes s’estan agrupant de forma més o menys organitzada i no exclusiva en plataformes o moviments de suport a la independència.
Formant part o no individualment d’aquests partits o plataformes, estem nosaltres, 10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació. Som una “desorganització fluida” que ens agrupem i desagrupem circumstancialment per desenvolupar accions planificades de suport a la causa independentista, com una guerrilla de la resistència.
Aquest dimecres, el dia 6 de maig, toca presentar la Iniciativa Legislativa Popular, la ILP, per tal que es convoqui el referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. Estarà avalada per una comissió promotora que superarà les 10.000 persones que demanarem que sigui admesa a tràmit.
Per a què servirà? Aquesta pregunta se la fan molts independentistes. La resposta és ben clara. Inicialment serà un termòmetre que mesurarà la implicació sobiranista dels nostres polítics professionals. Veurem sin l’accepten o no a tràmit.
Ens podem trobar amb uns representants que valorin que el Parlament, escollit pels ciutadans de Catalunya és l’únic garant legítim dels interessos catalans i mantenir en mans del Parlament de Catalunya la decisió final o bé supeditar-se una vegada més al poder colonial en contra del que creu una important part de la nació catalana..
Aquesta serà una decisió transcendent ja que demostrarà quins grups polítics ens mereixen confiança i quins no hem de votar ja sota cap circumstància.
No n’hi ha prou. En el possible debat al Parlament, els grups poden votar en contra de la proposta de llei, aprovar-la com li arribi o esmenar-la.
Una decisió podria ser aprovar una llei esmenada en la que es demanés a Madrid la convocatòria del referèndum. Evidentment tots sabem el resultat però demostraria de forma inequívoca la voluntat sobriranista del Parlament i ajudaria a posar definitivament sobre la taula el conflicte català.
Naturalment ens podem trobar amb el cas que la ILP no sigui admesa a tràmit. Com deia, ja sabrem a qui no hem de votar mai més, però la pressió que exercirem sobre el sistema polític serà enorme. Cada vegada som més els que estem a la xarxa independentista, xarxa social no únicament virtual.
Ja sabeu que he defensat reiteradament, en contra de moltes de les opinions dels que comenteu habitualment articles en aquest Bloc Gran, que crec que el que hem de fer en primer lloc és exigir als nostres partits nacionals una posició comuna en defensa dels interessos de Catalunya, que, òbviament, passa per posar en llur programa la independència com a prioritat. És l’única solució per al benestar dels ciutadans. I segueixo en la mateixa línia, però aviso, si ells no ho fan el que han de fer ho farem nosaltres. Jo em mantinc prudentment aliè a integrar-me en cap nou partit, però no descarto cap opció si les coses no van pel camí. Com molts diuen però no practiquen, primer és Catalunya abans que el partit. Ens queden molt poques setmanes per saber quina opció prenen els partits: ILP, finançament, sentència del Tribunal Constitucional.
Sens dubte això serà el final del tripartit, per voluntat pròpia o perquè els farem plegar. Després la convocatòria d’eleccions i un govern independentista. Jo no m’aturaré, potser els meus esforços seran inútils, però no m’aturaré.
A l’estiu en parlarem, però de moment anuncio que abans, en poques setmanes, llençarem una nova ofensiva per mobilitzar a la societat i promoure la independència.
La nostra prioritat és Catalunya i no ens detindran amb paraules buides i falses promeses.
Etiquetes 10Mil, ILP, Unitat Nacional | 
69 comentaris »
maig 2, 2009 a les 12:25 am
Tu no t’aturaràs, ni molts de nosaltres tampoc, s’ha obert la veda per les accions de la societat, indistintament de quin partit siguin, si es que n’és d’algun.
Militarem allà on sigui amb un sol objectiu, treballar per aconseguir un estat lliure, abans que res la independència, després, si cal, ja li posarem el cognom que més ens agradi.
maig 2, 2009 a les 12:31 am
Maria,
Així m’agrada. Si fos jo sol ni em molestaria en escriure. Ja sé que són milers i milers de catalans que n’estem farts.
Si fem callar a tots els que desqualifiquen als independentistes que no són del mateix grup, els diem que calladets estan més macos i ens posem a treballar guanyarem.
maig 2, 2009 a les 12:31 am
Bona nit Enric, m’he associat al reagrupament i encara no m’he donat de baixa d’ERC. Tot plegat em sap molt de greu, els dirigents d’ERC finalment no han recapacitat i han decidit tirar pel dret directes cap al desastre.
Els dos capdavanters d’aquest partit es contradiuen en públic i sembla ser que no hi haurà cap expedient d’expulssió… en resum : lamentable
Per altra part, m’alegra veure que es preparen noves accions, és bo que el bla, bla, bla, etern dels professionals de la política quedi en evidència davant de la societat que els desborda.
Aviat cauran les caretes i tothom es retratarà. Caldrà actuar en conseqüencia.
Ni un pas enrere
Enric G
maig 2, 2009 a les 12:40 am
Enric,
Jo òbviament no m’he associat, no soc d’ERC, però em sap greu el que passa allà. Hi ha qui se n’alegra però jo no. No m’agrada com ho estan fent però no parlaré contra ells.
El que si faré és el que he dit, ajudar a tirar endavant noves coses per mantenir l’esperit independentista al tota màquina. No sé que en sortirà, però cada vegada en som més.
Als que no defensin el país lliure, els independentistes no els hem de donar ni un vot.
maig 2, 2009 a les 1:29 am
Hola Enric,
No entenc l’obvietat que manifestes en el començament de la teva resposta a n’Enric (comentari núm. 4): Que té a veure ser o no ser militant d’ERC amb associar-se a RCat? Jo no he militat mai en cap partit polític i, en canvi, ara estic a l’espera de rebre el segon email amb el text que hauré d’imprimir i signar i enviar a RCat per formalitzar l’alta en l’associació. No em va semblar que en el formulari que vaig omplir es vetés l’entrada a ningú.
No crec que faci falta que en Carretero monti cap partit nou, simplement ha d’esperar esdeveniments i tornar-se a presentar quan es convoquin eleccions a la presidència d’ERC. No hi ha mal que 100 anys duri (excepte la colonització que patim, és clar). Jo tinc clara la meva voluntat d’associació amb RCat però no crec que donés el salt i en milités si aquesta es transformés en un patit polític. No obstant, no crec que això passi (si més no jo no ho dessitjo). Potser si fossim un milió de reagrupats abans del 2010 veuria clar el muntar un “PI” temporal, però no crec que aquesta xifra s’assoleixi.
Digue’m “Bargallonista” però crec que serà més complicada la renovació de CiU que la d’ERC, tal i com va descriure en Manel en un article publicat aquí al BGS. Però al menys gràcies a la divina providència o a qui sigui, ells compten amb militants tant excepcionals com tu, pel que encara hi ha esperança crec jo.
Potser farem tard pel 2010, però pel 2014 un altre gall d’indi de la vegueriapenedes.blogspot.com ens cantarà…
I ara a centrar-nos en el magistral projecte de la ILP pel referendum!! (seguint l’estratègia de fons que segueix aquesta iniciativa, ampliament comentada en alguns posts, jo proposo posar-li en nom de guerra de “ILP per l’striptease dependentista”, perquè els deixarem a tots ells, els dependentistes, en pilota picada).
PS: Com que no sóc capaç de moment d’aportar cap ideia que superi les que ja estan escrites en molts llocs, almenys us escric aquest post a mode de recolçament i agraïment. Endavant les atxes! (que no destrals, quedi clar…)
maig 2, 2009 a les 1:38 am
Ja és hora de que l’independentisme sigui el cap de cartell del panorama polític nacional (nació catalana, clar). Durant anys han marejat la perdiu amb la “juguesca” de les dretes i les esquerres, obviant que l’independentista és independentista indiferentment de la seva ideología política. En part per l’apropiació indeguda (també permesa) de la gent d’ERC com a únics independentistes en actiu. Ara que la gent desperta, que l’independentisme ja no és sols cosa de marrecs, és moment de moure fils, a nivell transversal si es vol dir així, i fer que realment sigui el poble qui parli. Fins ara, molts independentistes, no constaven com a tals pel sol fet de no votar ERC. A veure si poc a poc es van notan canvis! L’indepenentisme va en augment, pel simple fet d’aplicar coherencia al dia a dia.
Tots els qui pensen que els nous partits no faran més que dividir el vot, és perque saben que més que dividir, seran vots que hauran perdut… La gent obre els ulls i això no els convé! Catalunya desperta, i amb ella, els desitjos de llibertat!
Força Catalunya!
maig 2, 2009 a les 7:26 am
Darrerament han sortit,com al d’avui, articles independentistes que s’apropen a la perfecció, cosa que satisfà el meu
esperit que busca el camí adequat per al meu poble.
També s’estant fent actes exemplars com la IL
P, però espero que els dirigents sàpiguin prioritzar els interessos del meu país cercant la unitat d’acció i fent reals els seus desitjos que han disenyat gràficament.
maig 2, 2009 a les 8:45 am
Sr Enric Canela, Crec que son moments molt dolents per aconseguí que els catalans vagin tots al mateix pas, o sigui fer pinya, ja que les mostres ens las mostrem a diari entre tots, jo crec que això de haver-hi tants aspirants a formar partits independents ens perjudica, tan mateix aquesta proposta ILP del dia 6 per presentar-la al parlament qui la a proposat ? estaran d’acord als altres partits catalans? A vegades crec veure que entre tants musics independents que la orquestra no afina o sigui un gari gall, o sigui al meu entendre ara lo que ens fa falta es trobar un bon director d’orquestra a fi de que cada music toqui el seu instrument a les ordres de un bon director. Si els catalans independents volem aconseguir-ho ja podríem començar avui mateix portar-ho a terme, BOICOT (amb majúscules ) als dirigents que ens representen tan malament dins al Parlament. Salutacions a tots els catalans.
maig 2, 2009 a les 8:57 am
Com tot a la vida, el temps acaba posant tothom al seu lloc i com has dit, Enric, venen temps i esdeveniments com la ILP, finançament i sentència del TC que, per força, obligaran els polítics a posicionar-s’hi. Respecte els líders de les grans formacions estic convençut que seguiran en la línia actual; és a dir, parlar molt, no dir res i fer menys. Seguiran amb la tàctica actual de voler entabanar-nos amb promeses, grans posicions estratègiques adornades amb la seva experiència dialèctica, marcades de paquet i floritures en forma de discurs però al cap i la fi, res.
No entenen que la societat d’ara i els que d’una manera o d’altra som fidels a un ideal no som el públic d’abans, aïllats a casa, seguidors incondicionals d’un líder i fàcils d’enganyar. No, ara tenim més criteri ja que estem més informats, estem connectats en xarxa compartint informació i amb molta facilitat per analitzar-la i extraure conclusions lògiques i empíriques, per això l’independentisme està transformant-se en quelcom lògic i transversal.
Per acabar, no em sorprendria un degoteig o fuita de militants d’E i CiU cap a d’altres formacions més transversals mentre els líders continuen predicant al desert el seu absurd sermó de dretes o esquerres.
maig 2, 2009 a les 9:22 am
Que jo sàpiga RCAT no és cap partit polític ara per ara. Jo m’hi he associat, de la mateixa manera que sóc soci de l’Òmmmium Cultural, i col·laboro amb el CES o amb els 10.000. No en vull saber res d’esquerres ni de de dretes. Vull sentir parlar clarament de independència i de ètica política. Qui defensi aquestes idees i el seus fets ho corraborin, poden contar amb el meu suport.
Cordialment
maig 2, 2009 a les 9:40 am
Ramon,
Jo tinc una gran confiança en la majoria de la gent nostra. Sé que als partits ja interessos diversos, però espero que el servei al país s’acabi imposant. Que no es quedin endarrere. Ens ho juguem tot.
maig 2, 2009 a les 9:45 am
Jordi,
No sé si són dolents. Jo per exemple, no tinc cap aspiració a formar un partit polític. La ILP va ser proposada per Catalunya Estat Lliure, cap partit polític, a 10Mil i la vam llançar a Brussel•les mateix, sense partidismes, per tal que s’hi sumés tothom.
I si. A partir de poques setmanes haurem de fer el boicot als que no vulguin jugar en la línia de la independència. Formes de donar suport hi ha moltes però cal sumar en el moment decisiu.
maig 2, 2009 a les 9:50 am
Ricard,
Esperem que no facis com dius, però si ho fan, pitjor per a ells. Passarà com les botigues. Si no dóna bon servei, s’hi posa una altra i ven ella. Al final han de tancar o malviure. Jo crec que alguns ja see n’adonen però no saben ben bé com canviar. Els ajudarem a fer-ho.
maig 2, 2009 a les 9:57 am
Zutzwang
Jo ja sé que RCAT no és un partit polític. Certament surt d’ERC tot i l’escissió actual i els associats eren, o són, militants o simpatitzants d’aquest partit, o ex. Això frena a molts que no s’hi sentien còmodes amb la línia esquerra. No passa res, això s’està superant i penso que RCAT serà una peça fonamental. Hi confio.
Està bé associar-se, crec jo, ajuda a sentir-se part d’alguna cosa útil. Tenim molts grups que poden col•laborar en l’objectiu, cadascú estarà còmode en un o altre.
Anirem junts.
maig 2, 2009 a les 10:18 am
Gabriel,
Doncs potser és una confusió meva. RCAT, tal com jo l’he vist, surt de dins d’ERC i va aplegar militants o no, però simpatitzants, alguns desencisats. Potser estic equivocat però és el passat. No passa res, jo puc estar equivocat perquè no m’hi he acostat mai.
Jo no he dit mai que es vetés l’entrada a ningú, però la lògica fa que els que venen d’altres llocs de moment no s’hi hagin apuntat.
Justament el que vull dir i mantenir és que uns i altres s’han d’unir en els objectius.
Crec que Carretero ha marxat d’ERC, no? Com s’ha de presentar a la presidència d’ERC? Però tant és. A mi una ERC forta i decidida a la independència em donaria una alegria enorme.
El cas és que hi hagi gent decidida sigui on sigui a agrupar-se quan toqui en un objectiu comú i que sumi. 1 milió de gent junta té uns escons, dividida en 100 grups no en té cap.
Gràcies pel teu comentari amable. Jo crec que CDC pot canviar, lentament perquè és més gran. ERC està més convulsa i això accelerarà les coses cap a un lloc o altre. L’esperança la tinc, en uns i altres.
Divertit el que dius del nom de la ILP. Cert, segur que alguns podrien quedar retratats. Probablement més coma covards que altra cosa, però esperem que no. Seria fantàstic.
I gràcies pel teu suport perquè tu o jo som igual d’importants que qualsevol altra català que vulgui sumar-hi.
maig 2, 2009 a les 10:22 am
Carles,
Si aconseguíssim unir tot l’independentisme en una UTP, unió temporal de partits, com les UTE en alguns projectes, que s’uneixen per concursar, tindríem una majoria aclaparadora al Parlament. Si anem com a cinc o sis partits, minoria. La cosa va així. VBenvinguts siguin els partits, però coalició electoral. És l’únic camí.
maig 2, 2009 a les 10:35 am
Bé, el meu comentari d’avui, i lamento que em considereu un “plasta”, és per negar la major.
Estic totalment en contra de cap referendum i , per tant, de cap ILP per engegar cap procés de construcció d’un estat propi, i hi estic en contra per feixuc, arriscat i innecessari, i ara us ho argumentaré breument:
Ja que som una democràcia parlamentaria, tenim un Parlament que representa LEGITIMAMENT!! la opinió politica de TOTS els catalans, democràticament expresada a les urnes, és per tant a aquest Parlament, LEGITIM, al qui li correspon engegar el procés de declaració unilateral d’independencia.
Tot el que no sigui aixó, és ficar-nos en camins recargolats i esgotadors que al final no saps mai cap a on et porten, i, com diu la dita, “els referendums els carrega el diable”.
Naturalment que un dia o altre caldrá fer un referendum, però ha de ser el de l’aprobació per part del poble catalá de la Constitució Catalana, en la que ja donarem per entés que també es vota la ratificació de la independencia proclamada pel Parlament.
I tot aixó, s’ha de fer rápidament, per deixar sense alé als que ens persegueixin, i no fer com amb la reforma de l’estatut…o la reforma del finançament, a on ens hem perdut pels camins recargolats i esgotadors que avants he esmentat.
I amb aixó, estic totalment d’acord amb en Carretero…o en Carretero está d’acord amb mi, que jo ho havia dit abans que ell…He he!.
Si, és clar, no és sencill, però ningú ha dit mai que les grans coses fossin sencilles.
Cordialment.
maig 2, 2009 a les 10:54 am
Josep-Empordà,
Respectable comentari. Cap problema.
Totalment d’acord és a aquest Parlament legítim al que correspon endegar el procés de declaració unilateral d’independència.
Tanmateix és totalment legítim dir al Parlament quins són els desigs d’uns ciutadans i el Parlament decidirà el que cregui convenient. Per exemple, pot admetre a tràmit la ILP i decidir que si, elaborar la Constitució Catalana i fer el referèndum després, pot fer mil coses. A mi no m’importa quina faci sempre que vagi endavant.
No crec que hi hagi cap distància apreciable entre el que diu Carretero i el que fem nosaltres. En tot cas, caminem i potser aquest caminar optimista faci que Carretero i altres s’hi sumin.
Sempre ens podrem preguntar si algunes coses que han passat després del 7 de març haguessin passat sense la Marxa a Brussel•les. Jo no tinc resposta, però vull pensar que és un gra de sorra que ha ajudat. Potser aquest gra de sorra que serà la ILP faci més que molts articles i comentaris en diaris i blocs. Mai no sé sap però em sento més feliç caminant amb optimisme que lamentant-me a casa.
La suma de cadascú de nosaltres, amb petites accions, farà canviar el país. Diuen que el vol d’una papallona pot desencadenar una huracà.
maig 2, 2009 a les 11:21 am
Subscric totalment el darrer comentari de l’Enric en resposta al Josep-Empordà.
A vegades petites coses fan precipitar esdeveniments claus que al final provoquen grans canvis.
L’Enric per prudència científica diu que al menys l’agrada pensar que el 7 de Març a Brussel·les va ser una injecció de força a la moral independentista que ha provocat molts dels canvis que ara estan succeint. Jo malgrat que sigui biòleg, soc més enginyer per professió, i no tinc cap mena de dubte que així fa ser. No em consta que en Joan Carretero, decidís fer l’article gràcies a la manifestació, però estic segur que va donar-li a ell més raons per escriure’l, com així ho va manifestar en l’article.
Amb la ILP, podem fer quelcom de semblant, podem precipitar algun esdeveniment decisiu perquè hagi un canvi.
maig 2, 2009 a les 12:46 pm
Quina estarà la guspira que ho encengui tot? Totes ajuden, també les que encenen els espanyols. Ara, tot allò positiu fet des de la nostra part és bo i ens farà arribar a la sobirania. Com? Ningú no ho sap, alguns han d’enraonar i molt, però, per anar deixant de banda les ideologies, les mentalitats i d’altres superfluitats que ho aniran essent tal com el procés s’endegui.
Els catalans respondrem i, repeteixo, a cadascú ens pot semblar millor una cosa que una altra, per poc que sumin, però, totes són bones. I cada cop n’hi ha més. Catalunya i llibertat són la mateixa cosa.
Salutacions.
maig 2, 2009 a les 12:46 pm
Jo si que em vull associar a la iniciativa Reagrupament.cat, quan es pugui fer per mitjans que no passin per entrar les dades personals a través d’Internet, i ho vull fer, jo que mai he militat a ERC, malgrat si els he votat en algun cop, i en canvi si ho he fet a CDC, doncs penso que és el primer intent amb possibilitats de reeixir d’una força intermèdia a CiU i ERC, que no parli de “dretes i esquerres” com ho fan des d’E per evitar acostar-se a CDC, doncs jo soc separatista però no “separacionista” com els “capos” d’E, i tampoc parli d’un “Nacionalisme” buit de contingut com ho fan des de CiU, doncs el vertader Nacionalista ho és perquè el seu país és independent, mentre no és així només pot ser “Alliberacionista o independentista” digueu-li com vulgueu; no entenc un “Nacionalista” que admeti estar sotmès a una altre nació, país o estat, per tant qui és digui nacionalista i se senti còmode dins Espanya, o que no estiri per separar-se’n que sàpiga que és nacionalista, si, però Espanyol, per molt que pretengui canviar la relació entre Espanya i Catalunya, doncs això seria tan sols “regionalisme”.
Com molt bé dius admirat Enric: “La nostra prioritat és Catalunya i no val entretindre’ns amb paraules buides ni falses promeses..”, això si que son les paraules i els fets d’un vertader nacionalista català.
El fet d’estar reagrupat no m’impedirà militar si surt algun partit en el que m’hi pugui sentir còmode, així com tampoc m’impedirà formar part de tantes iniciatives i associacions pro-sobiranistes com vulgui o pugui. Reagrupar-se, segons jo ho veig, significa engaltar-lis un bon clatellot a les “nomenklatures” dels “nostres” partits nacionals??, i creieu-me que en tinc ganes.
Visca la Pàtria
maig 2, 2009 a les 12:52 pm
Totalment d’acord amb els comentaris de l’Enric i en Manel…. aquesta ILP pot clarificar posicions d’uns i altres i com a conseqüència precipitar accions.
En aquests moments em preocupen dues coses:
1) Surten veus (fora de CIU-ERC) que poden fer perillar el moviment transversal (com les CUP). En canvi hi ha altres veus a favor (com PRC). Caldria que tots els liders d’aquesta xarxa independentista posessin els interessos de Catalunya per davant de cap altre ideologia. Cal buscar la transversalitat i la unitat independentista com a primer objectiu.
2) Quin paper tindrà CIU? Als independentistes de CIU què els interesserà, fer president en Mas o votar la candidatura transversal independentista? Segurament lo primer. Mas o Montilla recordeu? Crec que pel 2010 serà majoritàriament això, però després ja no. De totes maneres caldrà buscar ponts amb tothom.
maig 2, 2009 a les 1:23 pm
Crec que és un error que els Sobiranistes caiguem en la trampa “Mas o Montilla” doncs no és mes que “Regionalisme Catalanista o Regionalisme Espanyolista”, nosaltres ja hem de buscar una altra via i hem de forçar que els “Regionalistes Catalanistes” es converteixin en el que haurien d’haver sigut sempre “Sobiranistes Independentistes”. I he de dir que em cau bé en Mas, a més de pensar que és el més ben preparat per a poder governar, i desitjaria de tot cor poder votar-lo però penso que no podré fer-ho, doncs abans que tot li exigiré que trenqui amb Espanya i no crec que estigui disposat a fer-ho…Qui no trenqui clarament i de front amb Ecspanya ja no tindrà mai més el meu vot… cada ú pot fer el que li sembli millor pel nostre país i del meu teclat no sortirà una paraula que el desqualifiqui… però si intentaré donar arguments per lluitar contra una tendència que jo considero que paralitza el nostre avenç cap a la plena llibertat nacional… jo no renuncio a que la transversalitat comenci a “guanyar” al 2010, malgrat en Mas perdi vots.. sinó que s’espavili abans, quan encara hi és a temps.
Una altra cosa que considero cabdal és que “E” es foti una “óstia” de proporcions gegantines i des de dins el mateix partit enviïn a pastar a fang a tots el “capo di capi” que han dissenyat aquesta “estratègia” que ens porta a l’abisme… s’ha d’acabar d’un cop amb la “puja fina” i entre tots hauríem de retirar als Srs. Ridao, Carod, Puigcercòs, Benach i “tutti quanti”, això seria un alè d’aire fresc per ERC i alhora per Catalunya. Entenc Enric que tu no puguis ni vulguis parlar malament d’E… però jo sí puc fer-ho, soc més mal educat que hi farem,… és el que hi ha.. i mai m’atreviria a fer-ho d’ERC.. però això ja no és ERC.. s’han inventat un altre partit.. i els hi han colat el gol als militants però els votants hem d’impedir que ens el colin.
Visca la Pàtria
maig 2, 2009 a les 1:39 pm
Si, podem dir que la realitat és una trampa, podem autoenganyar-nos i sentir-nos momentàneament molt satisfets i cofois, però la realitat és la que és, i cal treballar, si es vol, per cambiar-la, però mentres cambia o no cambia, la realitat sempre s’acaba impossant, i els que no acceptan la realitat de que el que hi ha ara, i durant força temps, si més no, segur que ho será al 2010, és Mas o Montilla, tingueu per segur que tindreu Montilla.
Ja us va bé?…donsç val, però a alguns no que no ens va bé, i farem el possible perqué no sigui així, acceptant si s’escau, desqualificacions, insults i tuti quanti, cosa a la que ja ens hem acostumat.
maig 2, 2009 a les 1:46 pm
Pel que fa al futur de Reagrupament.cat crec que cal estar a l’espectativa, deixem que vagin caminant, de moment l’aspecte és prou bo i no arrosseguen la “podridura” derivada del poder en el seu propi aparell.
Personalment tinc moltíssima confiança en les persones i en la seva intel·ligència. És per això que crec que les bases, tant de CIU com d’ERC sabran fer la feina que els pertoca. Bufen aires d’independència arreu del país. Cert que potser encara no som prous, però cada dia en som més, d’això n’estic ben segura.
La ILP respon, sota el meu petit punt de vista, a la necessitat que tenim els catalans de rebutjar qualsevol acció que ens espanyolitzi més i més. Per això és absolutament necessari que s’acabin els cicles tripartidistes. ERC s’ha equivocat, Reagrupament.cat n’és una mostra.
CIU i ERC s’han barallat històricament pel mateix tram de vots i, fins avui, aquest nombre de vots no creixia. Sigui com sigui, aquest tram de vots, especialment el tram dels independentistes, està creixent i molt en els darrers temps. Cal que els nostres partits se n’adonin, cal que siguin capaços de veure que ara que el gruix independentista creix, és la seva oportunitat. Perquè sino, quedaran sense vots. Poques vegades estic d’acord amb en Puigcercós, des que tenim en Montilla de President que he deixat de creure el que ens diu ERC, però potser sí que quan diu que CIU ha d’aglutinar el vot independentista del centre-(dreta?) té un punt de raó. Independentistes en té CIU i en té ERC. Sumen. Cal que sàpiguen aprofitar el context d’emprenyamenta actual i aprofitar aquests nous vots independentistes que arriben de la mà d’antics espanyolistes farts de mentides i d’escurada sistemàtica de les seves butxaques. Cal que sàpiguen aprofitar aquest moment. Per mi, si jo fos en Mas i en Puigcercós, correria a trencar el tristpartit, correria a fer noves eleccions que guanyarien i podrien governar conjuntament, correria a preparar una Constitució Catalana, correria a buscar aliats polítics a Europa i al món, correria a fer el Referèndum d’Autodeterminació. Perquè el país estar prou madur per proclamar la independència. No permetem que una nova enredada en el finaçament apagui les brases independentistes. Si estem madurs, correm el risc de podridura si ens esperem gaire més! Ara toca!!! (ah! i la nostra feina com a ciutadans és pressionar-los, fer-los veure que aquest és el camí, tots podem posar-hi el nostre gra de sorra!)
maig 2, 2009 a les 2:37 pm
Josep Empordà, com ja he dit de mi no han sortit ni sortiran mai insults ni desqualificacions per la estratègia que cada u consideri la millor per al país a nivell personal, fins ara els únics que he criticat son als polítics professionals que sabent el mal que fan i poden fer al nostre país, avantposen interessos personals i/o de partit als de la pròpia nació que diuen defensar. Ara, exposar raonaments i no coincidir en la estratègia no significa insultar ni desqualificar ningú.
Una cordial salutació
maig 2, 2009 a les 4:26 pm
No si us plau, no més dretes i esquerres, quan en el món on vivim cada cop aquestes paraules tenen menys sentit, i no més dicotomia Mas-Montilla, perquè i si en Montilla o en Mas no es presenten, què?
No més “esperarem a que surti algú em que faci les coses a mida”, per actuar.
Pocs cops trobarem en aquesta vida res a mida, si no ens ho fem fer i llavors només ens servirà a nosaltres.
Pots militar un partit o no, pots formar part d’associacions o no, no és obligatori estar dintre d’un moviment per ser independentista. El que si es obligatori, si més no crec que des d’un punt de vista “moral” és donar suport a totes aquelles accions que la societat civil promou per l’alliberament del país, i aquestes accions normalment no porten sigles de partit, ni ideologia econòmica ni social, senzillament cerquen la llibertat.
maig 2, 2009 a les 4:50 pm
Com diu l’Enric Canela, molts independentistes s‘estan agrupant de forma més o menys organitzada i NO EXCLUSIVA en plataformes o moviments de suport a la independència. Entre ells hi ha els “10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació”.
Jo considero que Reagrupament és una d’aquestes agrupacions, i no hi ha dubte que els quatre punts que proposa la iniciativa d’en Joan Carretero són clars i engrescadors.
Ara bé, convertir aquesta iniciativa en una candidatura electoral i, al mateix temps, TRANSVERSAL, em sembla a mi que significaria atribuir-se en la campanya electoral una mena d’exclusiva que menystindria les altres candidatures independentistes que es presentessin (Força Catalunya, CUP, etc.)
Jo crec -perdona Manel si m‘equivoco- però si Reagrupament es presenta a unes eleccions fent valer el punt 2 (“cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana”), més aviat aconseguirà enfrontar-se a les altres forces independentistes que no voldran reconèixer la transversalitat de Reagrupament i, en certa manera, una forma d’exclusivitat.
maig 2, 2009 a les 4:56 pm
Enric,
————-
En resposta al post núm. 15,
————-
potser el punt feble del meu plantejament en la nota núm. 5 és la clau de volta de tot plegat. Certament, en Carretero no pot presentar-se a la presidència d’ERC si no n’és com a mínim militant (entenc jo per lògica elemental, però desconec els reglament d’ERC i de qualsevol altre partit polític doncs mai n’he llegit cap). També desconec si demanen un temps mínim significatiu de militància previa ininterrompuda per poder-se presentar a les eleccions, cosa que li podria posar les coses complicades al metge de Puigcerdà en cas que tornés a militar a ERC algun dia i volgués optar a la presidència. Per altra banda, també desconec com funciona el procés d’acceptació de nous militants, però tenint en compte que l’Hèctor López Bofill va estar molt de temps vetat si no m’equivoco, doncs qualsevol cosa pot esperar-se suposo.
Però, de la mateixa manera que el metge de Puigcerdà mereix la meva credibilitat, des del punt de vista d’exvotant d’ERC, en el sentit de no acostar-se massa a CiU (per allò de la querella ciminal que li varen posar quan era alcalde), doncs potser la gent de CiU també pot arribar amb el temps a confiar que en Carretero no s’acostarà massa a ERC simplement per que el van convidar a fotre el cam de manera molt barroera. En aquest sentit, penso que potser seria un error que en Carretero tornes mai a militar a ERC, i per extensió obtar-ne a ser el seu president. I això ho sumo a la creença que jo tinc que probablment també seria un error que Reagrupament esdevingués un nou partit polític (a excepció que reunís 1 milió de reagrupats). I més quan ja hi ha dos micro partits politics nous: Partit Republicà Català i Força Catalunya. Llavors, el que suposo que és important és que el proper equip directiu d’ERC, sigui quin sigui, desenvoluparà les tesis carreteristes. Potser la futura directiva d’ERC o part d’ella l’assumeix gent que està ara a dins de Reagrupament i d’ERC, però no pas en Carretero.
També crec que té lògica que si el que volem canviar és el sistema politic actual nostre i sortir de la ratera que explicava en Cardús, dons això es faci des de fora. Sota el meu punt de vista, hi ha una casa gran que té un problema estructural ja que els fonaments sobre la que s’ha edificat els ha pagat un partit polític -entenc-, que també els hi continua pagant el rebut de la llum i el gas cada mes -entenc-. En aquest sentit, entenc que qualsevol militant amb anhels independentistes de CiU deu tenir accés a saber d’on provenen les donacions anònimes legals que rep el partit -a la que s’ha fet alusió en campanyes electorals-, altrament, com saber si aquella organització s’està finançant per alguns interessos contraris a l’independència (que des del punt de vista de lògica immediata hi suposarien un fre important)? Vull dir, a ERC passen moltes coses, però al menys passen a la vista de tothom i tard o d’hora la gent acaba per adonar-se’n i fins i tot el més inocent carodià dels inocents carodians acaba per tocar de peus a terra i veure les coses com són.
Vaja, que crec que per casualitat en Carretero ja ha aconseguit de manera natural el grau d’equidistància que és condició necessària per optar a aconseguir liderar el que deia en el seu article “Patriotisme i dignitat”. Ara no estem als anys 30, pel que les coses probablement passaran d’una diferent que tot just anem construint sobre la marxa i que no podem determinar ara. Aquesta constatació pràctica de l’indeterminisme natural és el que a mi em dóna encara una mica d’esperança. I per allò de que som primats, doncs algú ha de liderar el procés aquest dic jo…
maig 2, 2009 a les 5:09 pm
Subscric gairebé tot el que diu l’Esther.
Només vull fer parar atenció en el fet de que si alguna cosa ens caracteritza, a la ciutadania, és que estem al marge de conjectures i exposicions grandiloqüents que deixem pels polítics. Ens mou el sentiment. Som sincers i només volem preservar els nostres signes, la cultura, la llengua, la justícia envers l’estat espanyol, la nostra singularitat des de l’immediatesa a peu de carrer, ja sigui a comarques o a les grans aglomeracions urbanes. Obviem el nom de Països Catalans en aquests procesos degut al mal que patim, a la bona feina dels espanyols que, en el marc legal vigent també caldria rebentar amb una ILP. És qüestió de sentiments, com deia. Sentiments i cultura i llengua que ens uneix a catalans, valencians, i gent de la Catalunya del Nord i de ses Illes, de la franja.
Políticament oportú discrepar d’ERC quan es desmarca del potencial votant de dretes, però des del punt de vista ideològic, és un exercici de coherència d’un partit amb veritables problemes, que sempre està al punt de mira i amb qui s’atreveix tothom. ERC sap el cost, però no es ven pels vots. La ciutadania hauria d’entendre aquest exercici de sinceritat i transparència. Els enemics polítics li haurien d’agrair (i prendre exemple).
La transversalitat és una altra cosa. No barregem temes, si us plau.
Després de la proclama, ja veurem com queda el panorama.
Amb Carretero o sense. Per mi no és ni més ni menys que un altre patriota. Mestre de la demagògia, que sap esperar el moment de llençar la canya centrant el discurs en el fet independentista com si no hi hagués tot un entorn al seu voltant. Obvia la realitat i els independentistes mancats de lideratge procliu l’eleven a Messies. Però tot ha de sumar. No fem un problema.
Els moviments ciutadans com 10Mil i la Xarxa per l’Autodeterminació ha de propiciar la mobilització de la ciutadania anònima que no milita.
No hi estic d’acord amb en Josep Empordà: “totalment en contra del Referèndum i per tant de la ILP”
D’acord amb en Joan P:”no entenc un nacionalisme que admeti estar sotmès a una altra nació, país o estat”
Enric, més ànims.
maig 2, 2009 a les 6:10 pm
Manel,
T’agraeixo el comentari. Biòleg o químic, res a veure lògica científica. Tots els esdeveniments estan connectats. La teoria de les catàstrofes, res a veure amb el concepte de catàstrofe habitual, ens diu que les situacions inestables poden derivar cap a llocs diferents. Un gos ataca o fuig en funció de petits detalls, pertorbacions en diem. El poble català està en aquesta situació, o caiem cap el regionalisme o la independència. Hem de pertorbar el sistema.
Tots ens autoinfluenciem, segur que sense condicionar-nos ens donem més raons.
Aquest és l’objectiu de la ILP, pertorbar el sistema per fer caure el moviment cap el pendent de la independència.
maig 2, 2009 a les 6:10 pm
Gerard,
Els espanyols són els grans aliats de la nostra independència. Algunes de les accions, mancades de prudència, ens encenen.
Que cadascú triï el camí que vulgui, però davant del gran moment hem d’estar junts. Ni dretes ni esquerres, cap personalisme: independència.
maig 2, 2009 a les 6:10 pm
Esteve,
Tens raó, veus que no m’agraden. Les CUP han adoptat una posició que sense pal•liatius dic sectària. Espero que rectifiquin, no podem perdre el país per ideologies absolutament secundàries. Només tenim un país i el podem perdre. Com diuen altres, transversalitat, unitat.
Al segon punt cal tenir-ho ben clar, primer el país. Dependrà del que decideixi Mas. Jo socialment em trobo molt a prop, la seva intel•ligència m’interessa, però caldrà veure que fa. Per recuperar el país necessitem que l’objectiu del candidat sigui la independència.
maig 2, 2009 a les 6:11 pm
Joan P.,
Segur que és una bona decisió. Fas una reflexió que ens hem fet molts. Jo tampoc entenc el nacionalisme dins atrapat en una nació que no és la meva, sempre defensant el meu país dels atacs d’un nacionalisme poc respectuós amb el meu.
Tu i jo arribem al mateix punt per diferents camins, diferents vides, diferents històries però un mateix objectiu, un mateix país.
Reagrupament és una gran eina on tinc molts amics. La meva història i el meu caràcter em demana mantenir-me for, de moment, però mirar-m’ho amb enorme simpatia. I si fa el que penso que farà no farem coses diferents.
I gràcies per les teves paraules més que amables.
Respecte al comentari que li fas a l’Esteve, com deia, tot depèn del que faci en Mas. No podem caure en aquest parany. Som independentistes.
I igualment pel que dius d’ERC, de l’ERC actual que denomines E. Poden hi ha d’enfocar-se cap a la independència. Poden, els que hi són. Potser ho facin i benvinguts a la llluita.
maig 2, 2009 a les 6:11 pm
Josep-Empordà,
Veurem si és possible el canvi. Jo ho crec, soc més optimista, i potser serà possible, per`clar, cal que siguem molts a creure-hi.
maig 2, 2009 a les 6:11 pm
Esther,
Exactament, que Reagrupament vagi fent el seu camí. Com t penso que CDC i ERC sabran fer la feina. Només cal que la facin aviat. A ERC li ha sortit un problema amb Reagrupament, però CDC no pot badar perquè l’efecte la tocarà de valent.
També penso que si el vot independentista se sap útil tornarà al mercat. Ara està a casa. Independentistes d’esquerre i dreta sumen però els dos requereixen un partit on votar, ara no en tenen cap. Jo també trencaria el tripartit, per això he posat a quest títol suggerent.
Granet a granet…
maig 2, 2009 a les 6:13 pm
Joan P.,
Com bé dius ningú a faltat o desqualificat a Josep-Empordà, ni tu ni jo. No coincidim i prou. Tanmateix nosaltres necessitem, a ell i a tants com ell, patriotes pessimistes.
maig 2, 2009 a les 6:17 pm
Tot són guspires. I tothom vol quedar, i s’hi fa quedar ell mateix, per a la història com el de la gúspira bona, la definitiva.
Els canvis importants, no provenen mai d’una gúspira. Mai.La caiguda del Mur de Berlin no va venir d’una guspira. De molts anys de dictadures sovietico-comunistes, negant els drets humans, de molts morts, i de molts anys de lluita occidental, des de molts indrets, per intentar enderrocar aquell mur i la separació de la guerra freda.
Quan succeeixi l’accès a la independència catalana, aleshores ho podrem/podran estudiar gent experimentada. No es cosa d’un dia, ni d’una guspira.
Sembla clar que o bé una declaració majoritària solemne de caire sobiranista plena del Parlament, i/o un referèndum reconegut internacionalment, o uns fets d’inestabilitat que puguin succeir i que arribin a esdevenir propicis a una declaració unilateral, amb suport internacional, són les vies previsibles.
El que passa es que aquest mes de novembre tindrem eleccions catalanes. En un entorn de crisi economica bèstia, en un entorn de problemes economics i socials a Catalunya derivats, no solament de l’expoli espanyol, ans també d’una gestió inexplicablement expanyolista i horrorosament incapaç dels governs tripartits.
I hem de triar els diputats i diputades que hauran d’elegir el proper President de Catalunya.
I per molts escrits, idees, i especulacions que poguem fer tots, el més previsible (95% de possibilitats, com a mínim) es que el proper President de Catalunya es digui Artur Mas ó José Montilla.
Se que hi ha alguns que diuen que no els convenç cap dels dos. Molt bé. Però a dos terços de l’electorat català els hi agrada un o l’altre, i aquesta és la questio. Questió de números i de majories. Hem tingut amargues experiencies de comprovar com, en el nom d’un suposat perill de fractura social (te collons que els qui parlen d’indpendencia , de la butxaca, diguin això pero ho han dit i pseuojustificat) els perdedors, espanyolistes, jacobins, han rebut el suport incondicional d’uns que parlaven d’independència, (de la butxaca), impedint que el guanyador electoral, clar, molt clar, arreu de Catalunya, Artur Mas, pogues governar Catalunya.
A Scotland, en Salmon va treure menys percentatge de vots que en Mas. I menys diputats, i menys diferencia de diputats amb segons, tercers i quarts, que CiU. I en Salmon governa, i mai cap laborista, cap conservador, cap socialdemòcrata, va tenir la ocurrència de fer un front anti-Salmond, per a impedir que governés. A Catalunya tot a l’inrevès. El sectarisme dels mediocres contra els guanyadors electorals, perquè son nacionalistes catalans.
No cal tornar a donar explicacions, però el novembre, novament, els dos unics polítics que poden, realment, ocupar la presidència de la Generalitat, són Artur Mas o Pepe Montilla.
Aquesta és la questio que es ventila a les properes eleccions. Aquesta, sobretot.
I som nosaltres els qui podem triar.
Mas ó Montilla, no us en podeu amagar. Bé, si, quedat-se a casa, fet que diu ben poc
de l’interès per l’esdevenidor inmediat de la Pàtria.
Mas o Montilla.
Movembre habemus eleccions.
I Mas o Montilla, unic dubte, unics possibles presidents, es clarifica amb els resultats electorals. Des d’una majoria absoluta d’un dels dos grans partits que es presenten o es presentin, des d’un tercer tripartit si sumen 68 els de la colla psociata, o des d’una lògica nacional, que, si fossin veritat i fets les paraules, haguessin ja comportat, el 2003, i també el 2006, un govern nacionalista, amb majoria parlamentària absoluta, entre CiU, el guanyador, i ERC, la 3a. força.
Però ERC no va voler, va triar al Psoe derrotat a les urnes, per a renimar-lo i regalar-li tot el poder a Catalunya. No va ser, realment, en nom de la independencia de Catalunya, no, va ser en nom dels pactes secrets signats, del finançament rebut des del 1995, i en nom dels càrrecs i dels diners dels 100 calabresos botiflers i traïdors a la Pàtria catalana.
Mas o Montilla, no es cap descobriment ni cap hipòtesi ni cap troballa.
Es la realitat que ens espera per al novembre.
O Artur Mas ó Pepe Montilla
Cordialment,
Andreu
maig 2, 2009 a les 6:21 pm
Maria,
Com dius, ni esquerres ni dretes, independència.
El que cal és donar suport en el moment oportú. No tothom té ganes o vol dedicar temps a fer política o a ficar-se en algun moviment o partit, però tothom ha de fer la “política” del dia a dia, el treball en favor de la independència. I votar per la independència.
maig 2, 2009 a les 6:24 pm
Koll,
Els quatre punts de Reagrupament els signaríem tots. Tanmateix et dono la raó. Per això jo defenso la coalició o l’agrupació d’electors, preferiblement la primera, entre tots els que vulguem la independència.
No faig més que donar-li voltes. Un nou partit que s’enfrontés deixaria de ser el que vull. Cal deixar un cert temps a veure si s’aglutinen les coses.
maig 2, 2009 a les 6:38 pm
Gabriel,
Em sembla que, com ERC no tingui en reglament esotèric, cal ser militant i amb una antiguitat mínima, potser sis mesos. No sé si li comptaria o no el temps anterior. Em sembla que no ho deu dir el reglament.
La teva reflexió sobre Reagrupament i ERC és diferent. Algú de Reagrupament? Dubto que altres persones arrosseguessin, però no ho descarto, no descarto res. El que és evident és que una ERC inclusiva, amb els carreteristes abocats seria molt més forta, però li caldria assumir les prioritats, pacte nacional i independència.
No sé qui paga i qui fa donacions, si hi són, per la Casa Gran, ni idea, però quan un fa créixer el monstre el pot devorar. Vull dir que qualsevol organització pot esdevenir el que no volia el creador.
Jo crec que l’independentisme ha de venir de fora dels partits però l’hauran de gestionar ells.
No sé si Carretero té el grau d’equidistància. No és que ho dubti per raons de coneixement personal, simplement desconec, em manquen dades, però ha donat un pas de gegant per situar-se en una posició magnífica dins el món independentista.
També soc, suposo que es nota, dels que pensa que les coses, ara, cal construir-les sobre la marxa. La globalització de les idees i la velocitat, instantaneïtat diria jo, de la comunicació fan que calgui adaptar ràpidament qualsevol discurs o idea sense modificar l’objectiu. La fluïdesa i plasticitat són claus en la política actual. El lideratge requereix ara una contínua adaptació sense contradiccions. A vegades no volgudes però els arxius d’internet poden destruir qualsevol credibilitat si l’enemic ho sap fer. El més honrat ha dit alguna cosa o li han fet dir que es pot girar en contra seu.
maig 2, 2009 a les 6:39 pm
Per al·lusió al Koll,
L’associació Reagrupament té unes finalitats que si un fixeu no son gaire diferents a la de 10Mil.cat:
Reagrupament: “Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.”
10Mil.cat: “Internacionalització de l’autodeterminació de la Nació catalana”
Reagrupament:”Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.”
10Mil.cat:”Forçar que els partit catalans tinguin com a prioritat la independència en els seus programes electoral i que treballin per a ella.”
Per un altre costat en Joan Carretero, diu en el seu article “una candidatura d’ample espectre per proclamar la independencia al Parlament…”
i el darrer comunicat de 10Mil.cat diu més o menys el mateix
http://deumil.cat/Docs/2009/4/1240404747-Nota_de_premsa._DECLARACI_PUBLICA_DE_DEUMIL.CAT_22-04-2009.jpg
L´únic diferent és que un esta recolzada per un grup de gent que ha tingut responsabilitats polítiques prèvies que l’avalen i l’altre 10Mil.cat som un grup de persones sense experiència prèvia política rellevant que lluita pel mateix. Cada cosa té les seves avantatges i penso que poden ser perfectament complementaries. Per exemple jo estic als dos llocs i estic segur que això tindrà els seus rèdits per la lluita independentista. Recordeu l’article sobre xarxes sobiranistes. Doncs ara estem d’avant un nou node que igual que 10Mil.cat va néixer com a node fa 8 mesos.
Penso que Reagrupament, ara el que ha de fer és demostrar que com a associació treballar per aconseguir els objectius proposats i si al final esdevindrà un partit o una candidatura o s’apuntarà a un altre coalició o no farà res, només dependrà dels seus associats. Es a dir, depèn de nosaltres que Reagrupament faci un camí o un altre. Com gent hi sigui millor.
Koll, deixa el temps passar per veure com evoluciona. Ara bé, sigui Reagrupament, sigui 10mil, sigui la PDD o tots junts, el dia que entrem a l’Arena de les eleccions, tindrem rivals i enemics per a tots els llocs, i possiblement més dins dels que se sentin més perjudicats per la nova candidatura independentista, és a dir, els partits catalanistes o que es diuen sobiranistes.
Només un apunt per l’Albert,
qualificar a un persona de messies o demagog, sense aportar arguments de pes, et desqualifica a tu, a part que insultes als que creuen que en Carretero té la credibilitat de lideratge per la seva trajectòria i pel seu discurs. Per exemple jo mateix, i et dic que no tinc un pel d’estúpid per creu-me als messies i al demagogs.
maig 2, 2009 a les 6:48 pm
Albert,
Si i no sentiments sense intel•ligència tampoc són suficients. Si els polítics no empren la seva intel•ligència en bé de l’objectiu, caldrà posar-ne per definir les estratègies i canalitzar els sentiments.
El tema dels Països Catalans és enormement complex. Nosaltres sentim que é sla nostra nació però no podem substituir, dins l’encadellat espanyol, els seus moviments polítics, ens podem agermanar i col•laborar-hi, encantats.
Saps que no faig valoracions, però entre la transparència i rentar els plats bruts al carrer hi ha diferència. En algun moment hi ha hagut d’això. A CiU, també. A CDC i a UDC també, però menys. En tots els casos autèntics o magnificats pels mitjans, han estat coses incòmodes. Per a mi són coses diferents de la democràcia.
Hi coincideixo, la transversalitat és una altra cosa. Carretero és un patriota, m’ho sembla, i intel•ligent. Naturalment ha esperat el moment que li ha semblat convenient. Jo no crec en els messies, però si en la intel•ligència, ho està fent bé. Però hi coincideixo altre cop, tot ha de sumar i cal ajudar a sumar. Sense altra idea intentem que els que estan en Reagrupament o a CDC a ERC a UCD, al Partit Republicà, a les CUP a Força Catalunya, gent de la PDD o d’en lloc sumi, 10 Mil o vol.
I gràcies pel teu comentari d’ànims, Hi són mentre siguin els d’altres companys.
maig 2, 2009 a les 7:01 pm
Andreu,
Si. Una guspira pot encendre un petit foc que s’extingeixi sol. Una altre pot generar un incendi. Diuen els que saben de catàstrofes i desgràcies que una sola guspira no serveix, que caln altres condicionants per tal que l’incendi es produeixi, però la guspira cal. Cal en un sistema prou calen, l’exemple del Mur. Malgrat que la guerra era freda tot estava calen, a punt d’ignició i la guspira va servir.
Que hi podem fer nosaltres? Que hi fem? Encendre guspires i ajudar, poc però ajudar, a elevar la temperatura, però més l’eleva el govern espanyol amb el seu “finançament” o el PP o el Defensor del Pueblo que no oblideu és del PSOE amb les seves denúncies al Tribunal Constitucional que es carregaran un Estatut. Aquests escalfen i bé.
No sabem que serà, alguna cosa passarà en algun moment.
Cert el que dius, possiblement al novembre tinguem eleccions. I si hi són al novembre el resultat serà el que dius.
Què fem nosaltres? Jo he dit per activa i per passiva que cal “ajudar” a què els objectius dels partits nacionals derivin a l’independentisme declarat. I per això cal un brou bullent i sucós. Si hi és ells es mouran i si malgrat tot no ho fan, el teixit s’esmicolarà més i el vot independentista serà inútil per les sumes d’Hondt.
Per això si el canvi no s’ha produït, l’alternativa nacional ha de ser prou forta com per condicionar l’escenari parlamentari.
Com dic sempre, demà les coses poden ser diferents i el meu comentari inútil. Vull veure com queda el país després dels propers “retocs espanyols”.
maig 2, 2009 a les 7:07 pm
Manel,
Cert el que dius, però com tu saps i defenses, o fem junts, 10Mil no té associats. No ho dic perquè sigui bo o dolent, simplement assenyalo una diferència central.
Compartim objectius amb RCAT i amb altres grups. Jo només estic a 10Mil, soc militant de CDC, i desitjaria que compartíssim objectius. Segur que en moltes coses, i especialment en la principal, 10Mil i RCAT sumaran.
Deia abans que ha d’haver una gran plasticitat i ningú, tu no ho estàs fent, ha de menystenir cap grup, ens hem d’apropar per fer més fort el teixit. Cada vegada hi haurà algú que tibarà en el sentit correcte, tots cap allà.
maig 2, 2009 a les 7:53 pm
Enric, com molt encertadament proposes la unitat d’acció entre “els petits” pot fer que aquests es tornin grans, en aquest cas jo vull ser optimista, crec que el PRC està per la unitat d’acció, crec que Reagrupament.cat pot entrar-hi també, així com DeuMil.cat n’estic segur doncs es el que proclama des del primer dia. Falta veure com reacciona Força Catalunya, però jo n’estic esperançat doncs el que si és segur es que si no hi ha unitat d’acció no hi hauran resultats reeixits i tots hi perdrem. Es diu que la necessitat crea l’òrgan, si és així no crec que hi hagi un moment on ens faci més falta, per tant l’interessant seria anar estructurant estratègies comunes i coordinant esforços,buscant el cosa que suposo ja s’estarà fent o si més no ja s’estaran establint els ponts necessaris per aconseguir aquesta fita. Com molt bé dius, ara no és precisament el moment de partidismes ni de protagonismes, qui no ho vegi així crec sincerament que s’equivoca. Tot és possible i molt està per fer… Com deia temps enrrera “Anem creant lobby” i com diuen ara “Anem construint xarxa”
maig 2, 2009 a les 8:01 pm
Joan P.,
Si no hi ha aquesta unitat no farem res de res. Esperem a veure com funciona el PCR. Jo no conec massa d’ells encara. Força Catalunya ha fet un pas endavant. Cal esperar a veure si estan per la unitat d’acció, penso que si. Ells saben, com nosaltres, que si van sols estan morts.
Està arribant el temps de les aliances. En un dels primers articles en aquest bloc parlava de refer l’Assemblea de Catalunya”. Dic molt més ara, l’Assemblea de Catalunya com a coalició electoral.
maig 2, 2009 a les 8:25 pm
Benvolgut Joan P.
Encara que tard, vull aclarir que quant em referia als insults, no em referia a vosté ni a avui, sino els rebuts des de l’inici del combat personal que lliuro contra el tripartit PSOEcialista que ens atenalla.
Ho deia en genèric. Disculpi si pensaba que anaba adreçat a vosté, segurament no m’he sapigut explicar com calia.
maig 2, 2009 a les 10:39 pm
Bona nit Catalans.
Mireu, fer cas del que diu l’adversari és molt mala estratègia.
Condicionaments mentals com Mas –Montilla son autocensura, una cosa és que aquests tinguin més musculatura i altre que siguin millors i tinguin millors i dees, això no ho accepto, les meves idees son millors que les seves de bon tros.
Per tan no només donarem la “batalla” sinó que guanyarem la “guerra”, bé que potser haurem de muscular-nos més però batallant el cos es tonifica ràpid.
Enric, Joan P, és ben clar que només la veritable UNITAT d’acció ens fera desembarcar al Parlament amb dinàmica creixent.
Tot aquell que vulgui influir-me per AUTOLIMITANT-ME va en contra meva. Partir per sota da la UNITAT és autolimitar-me, i no m’interessa.
Bona Nit i visca La Pàtria.
maig 2, 2009 a les 10:58 pm
Vallfosca,
Res d’autolimitar-nos. Estratègia, estratègia i estratègia. Tenim eines, tenim intel·ligència i sobretot molts catalans.
Millors idees? No. Ni ho dic ni ho accepto. En això soc molt crític.
El que passa és que cal preparar-se per moments difícils. La unitat no s’aconsegueix tan fàcilment. moment guanyarem la guerra
maig 2, 2009 a les 11:59 pm
Els temps acceleren i per seguir-los hem d’anar lleugers.
maig 3, 2009 a les 12:00 am
Manel Picó,
Si tens raó. Alguns anem tant com podem i sabem, però hem de córrer més.
maig 3, 2009 a les 12:10 am
Perdona Enric,
potser no m’he expressat bé. 10Mil.cat no és una associació, és clar, som més una xarxa o un nòdul de la xarxa sobiranista que treballa en xarxa.
Però quan dic que no som persones amb una trajectòria política rellevant o coneguda, per mi ara, és una gran avantatge. No menyspreu a 10mil, es més, penso que ha demostrat que gràcies a ser com som, hem pogut arribar a molta més gent i sobretot que cap dels partits o altres formacions polítiques ens venguessin com a competència. Estic convençut que l’èxit de Brussel·les no ho haguès aconseguit una associació tipus Reagrupament
El que volia dir, és que Reagrupament pel seu origen i naturalesa dels que son els seus fundadors inicials, té unes altres possibilitats que 10Mil difícilment pot arribar a tenir-les, com al reves. Però potser és que millor que així sigui.
Com tu bé diu, i ja saps que sempre també he defensat, tot suma: 10mil.cat, PDD, SiP, Reagrupament…etc. No hi sobra ningú en la nostra lluita.
maig 3, 2009 a les 12:14 am
Manel,
Res a perdonar, no ho he entès com a res dolent ni cap menyspreu, al contrari. Passa que he volgut fer èmfasi en el que som. Un valor afegit a l’independentisme.
Cadascú pot fer coses diferents, comparteixo la teva opinió. Em sembla que amb paraules diferents diem coses molt semblants.
No només no sobra sinó que en manquen. El gran problema, el coneixes igual que jo, és poder fer que tothom s’aplegui per lluitar junts.
maig 3, 2009 a les 12:27 am
Un cop hi hagi voluntat política amb capacitat parlamentària…
Un dia qualsevol que a la capital de l’estat hagi pont de 4 dies i aquí no…
A mig matí sessió històrica al Parlament…
I una estoneta després surt el sol a la costa est dels USA.
Salutacions prof. Canela.
maig 3, 2009 a les 12:36 am
Enric, totalment d’acord amb “poder fer que tothom s’aplegui per lluitar junts”, és el principal problema que tenim.
Però penso que això és inherent en una colònia si el moviment d’alliberament està macant d’un lideratge.
Els lideratges són més fàcils de fer quan l’opressió es manifestament descarada però hi possibilitats de reeixir.
Quan l’opressió és subtil com ara en la democràcia vigilada espanyola, i a més a més, tens que jugar amb les seves regles. Els lideratges són més difícils de que funcionin, perquè molts dels candidats a ser-ho es presten a les regles.
Si jugues a les regles, per molt potencial de lideratge tinguis, al final acabaves desacreditat.
Penso que en aquests moments a Catalunya no hi ha cap lideratge amb prou credibilitat per fer que tothom (o la majoria) s’aplegui per lluitar junts.
Per mi la clau es: Pot la societat civil sobiranista crear aquest lideratge o això és impossible sense una persona física que faci aquest paper?
O cal les dues coses?
Jo sense tenir la resposta segura, diria que cal les dues coses.
maig 3, 2009 a les 12:39 am
A tota màquina, amb intel·ligència, amb valentia, marcant fites, amb fets concrets, amb llibertat, amb esforç, amb renuncia personal… “anirem”, no “ens portaran”.
Tots som necessaris i ningú es imprescindible. Cadascú segon les nostres possibilitats, conscients de les pròpies limitacions, acceptarem “als demés” i, junts, serem forts. Tindrem la força dels humils.
L’independentisme està madurant. El fruit caurà. La força de la gravetat ja hi és, no cal inventar-la.
Som-hi!
maig 3, 2009 a les 9:32 am
Manel Picó,
Un programa, si senyor.
Records
maig 3, 2009 a les 9:39 am
Manel,
Si Manel, les dues coses. Els lideratges són aglutinadors i quan no hi són tenim dispersió. Cal tenir el cap fred i l’ego sota control per saber que és així. L’avantatja actual és que la democràcia vigilada d’ara cada vegada és menys subtil en les formes.
El lideratges demanen un pas endavant d’uns, seguit del reconeixement dels altres. I això en un sistema orgànic ja sabem com va. I així funcionen els partits. En un sistema no orgànic s’han de guanyar cosa que requereix reconeixement i temps. No és fàcil però cal anar avançant.
maig 3, 2009 a les 9:43 am
Agustí,
Exactament: “la força dels humils” és la clau de l’èxit. Tanmateix caldrà alguna cosa més, en algun moment caldrà fer el canvi de ritme. Moment difícil. És més fàcil per als humils treballar plegats, ajudar que fer el canvi de ritme.
Confiem que, no sabrem com, el fruit caurà perquè algun factor extern el farà caure.
maig 3, 2009 a les 10:45 am
¿Creu que el país està prou madur per plantejar aquesta opció (la independència)?
Home, jo penso que està tan madur que es podria arribar fins i tot a podrir.
Joan Carretero, maig 2009.
maig 3, 2009 a les 2:57 pm
Mnel Picó,
Jo hi coincideixo. Si ara no es planteja seriosament davant le sproperes eleccions perdrem una oportunitat d’or de donar un pas endavant.
maig 4, 2009 a les 1:41 am
No tingueu cap dubte que el senyor Carretero en el seu discurs es veu influenciat també pels diferents moviments engegats, pel sentir, i l’opinar dels blogs i xarxes vinculades a l’independentisme 2.0, tant en la seva prudència com en la seva voluntat d’anar endavant, per si no heu sentit les seves últimes declaracions al diari avui.
maig 4, 2009 a les 1:58 am
Respecte al tema de Mas o Montilla, ambdos són politics. Jo prefereixo en Mas però això no treu que per ser en Mas no se li hagi de cantar la canya. Crec que tots els independentistes militants o votants de Ciu estarán d’acord en que precisament després de la vitoria Ciu será de tot menys agosarada en els seus plantejaments per si mateixa. Al loro!! Que nosaltres no pensem pas parar un cop guanyeu! per tant la previsió és també fer-los un govern incomode.
maig 4, 2009 a les 12:16 pm
Enric, suscric en la seva totalitat el que dius. Es hora de ser ambiciosos i decidits. Hem de aconseguir,ben aviat,la nostra llibertat com a poble, i al mateix temps enviar un misatge d’esperança tot mostrant que un mon millor, mes just i respectuos,es possible.Però sobre tot, els que teniu capacitat de fer-vos sentir, moveu-se per tal d’aglutinar i unir totes les iniciatives i nous partits per guanyar eficacia.
Compteu amb mi pel dimecres al Parlament.
Jordi
maig 4, 2009 a les 10:35 pm
[...] pregunta que molts ens fem Per a què servirà?, he pogut trobar una resposta en l’article de l’Enric Canela al Bloc Gran del [...]
maig 5, 2009 a les 10:50 am
[...] al bloc Gran del sobiranisme a on n’Enric Canela explica per a què servirà aquesta [...]
maig 8, 2009 a les 11:18 pm
PepMB,
No m’havia connectat. Ho sento. Crce que tens raó, cal afrontar els problemes. Jo al 2003 volia un govern amb ERC que hagués obligat a CiU a moure’s cap la independència.
maig 8, 2009 a les 11:18 pm
Jordi,
Gràcies. Cal no abaixar la guàrdia. Lluitar democràticament per la llibertat del nostre país. Va anar bé al Parlament, no?