Bloc Gran: PIT (Partit Independentista Transversal) i fora!
maig 14, 2009 | 
Xavier Mir | 
Imprimir
Pit i fora!, ens diuen quan és l’hora de la veritat, quan cal ser valent i llançar-se a l’acció després d’un període de reflexió, de dubtes, de càlculs o de pors. Al Bloc Gran hem parlat d’unitat, de transversalitat, d’apartidisme i de moltes altres coses que considerem positives i fins indispensables per aconseguir l’estat que ens fa falta. Al Bloc Gran hi ha militants de partits, cosa òbviament legítima, i crec que ningú de nosaltres no ha fet escarafalls de compartir espai i objectius amb persones que militen a “la competència” en termes de projecte de partit. Jo, personalment, no he tingut cap problema a donar ple suport a persones com David Morgades, impulsor de l’espai que esteu llegint, o Enric Canela, impulsor de la manifestació de Brussel·les. Si ens creiem la transversalitat, això vol dir que estem disposats a cedir en algun punt del nostre compromís partidista.
Escric això perquè com sabeu s’està gestant un possible nou espai a l’independentisme, un espai que sempre ha estat en la ment de les persones que llegeixen aquest bloc i, en certa manera, espero, també en la de les persones que l’escriuen. A la independència hi podem arribar esperant que els partits autodeterministes sumin esforços mentre són majoria al Parlament, que és el que hem intentat fer mentre no hi ha hagut possibilitat de construir una via més directa. Però també hi podem arribar amb una nova eina. Fins fa poc, no hi havia un capital humà i polític disposat a impulsar aquest projecte. Ara sembla que la baixa de Joan Carretero, Jaume Renyer i Rut Carandell com a destacats militants d’ERC els deixa en condicions de bastir aquesta opció. S’obre, doncs, una etapa plena de possibilitats. De moment, però, només possibilitats. Les coses s’hauran de redreçar si es vol que això tingui èxit.
Des que Carretero va fer el pas que hi anem donant voltes, però de moment no veig prou clar que la seva idea pugui desembocar en gaire més que un nou partit independentista que es reparteixi amb ERC, la CUP i CiU un determinat espai. Carretero i companyia tenen assegurat un primer cercle de votants, els reagrupats a l’associació, però això pot quedar en misèria i companyia si no es va a buscar el suport d’un segon i tercer cercle, que són la clau de l’èxit. Ignoro quins poden arribar a ser els resultats en cada cas. En un article que vaig publicar no fa gaire al meu bloc simulava la quantitat d’escons que podria arribar a obtenir un partit independentista transversal de veritat que fos capaç de mobilitzar TOTS els independentistes abstencionistes. Era una hipòtesi de màxims, però. Per aconseguir això cal complir un seguit de requisits que de moment no es compleixen. Caldria que fos un partit (o agrupació d’electors o el que sigui) sense ideologia. Caldria deixar ben clar que no és el partit de Carretero. I caldria deixar ben clar què es faria amb els vots dels ciutadans a l’hora de la formació de govern i altres vicissituds parlamentàries.
En plena construcció d’aquest espai, en ple procés de reflexió i debat, el Bloc Gran del Sobiranisme no es pot quedar de braços plegats. Ens hem de donar per al·ludits. Estem parlant d’una articulació real d’allò que en molts dels articles publicats aquí s’ha estat demanant. La qüestió no és si el BGS s’integrarà al partit de Carretero. La qüestió és si el BGS té interès a convertir la proposta de Reagrupament en una altra proposta que superi les expectatives d’una mera escissió. Torno a escriure el que ja vaig escriure en una altra ocasió: si es tracta de fer un nou partit independentista per dir pestes d’Esquerra i competir per treure’ls votants o per demostrar qui tenia raó en el conflicte intern, que no comptin amb mi. Si es tracta de donar una eina al tercer front, a la societat civil realment diversa i transversal, perquè assalti els escons del Parlament desmarcant-se dels problemes d’ideologia, de personalismes i de lluita de poder sense que això obligui a renegar de la pròpia ideologia individual, pit i fora!, que ha arribat l’hora.
Etiquetes Candidatura independentista | 
22 comentaris »
maig 14, 2009 a les 1:28 am
O sigui: t’afegeixes o no?
maig 14, 2009 a les 7:24 am
Cada dia queda més clar el camí que hem de seguir per aconseguir el nostre Estat, la nostra independència. Avui, en Xavier, un més d’aquests grans clocaires que tenim, dóna nom (PIT) a tot el conjunt independentista que ha sorgit i s’estar movent, perquè no podem esperar el naixament de nous partits independentistes, ens hem d’agrupar en un sol que quan obtingui el nostre objectiu es disolgui i llavors ja sorgiran tots els partits que ens convinguin com ja s’ha expressat en aquest bloc, però l’eix central i el final d’aconseguir la nostre llibertat no el podem fragmentar abans d’aconseguir-lo.
maig 14, 2009 a les 7:37 am
Sense estat no es pot aplicar cap política que no sigui espanyola. Renunciar es fàcil quan hom pot veure les coses amb perspectiva.
Respecte als reagrupats, el camí que prenguin depèn en bona mesura de la gent que tenen al voltant i de la gent amb qui parlen. Si realment hi ha voluntat de fer alguna cosa nova, els represenants dels distints corrents i plataformes ideològiques, s’han de trobar amb el sr. Carretero i companyia per tal de que la nova candidatuura es conformi de la manera que s’está parlant al Bloc i no solsament com una escisió d’Esquerra.
Ara els reagrupats ara están il·lusionats i amb empenta han començat a fer camí, el camí que ells coneixen. El resultat dependrá en bona mesura, com he dit, dels diàlegs que mantinguin els que ara mateix encapçalen aquest moviment Reagrupat.
maig 14, 2009 a les 8:58 am
Estic expectant i il·lusionat, aviam!
I per cert “pit i fora!, que ha arribat l’hora” és un eslògan brutal! :-D
maig 14, 2009 a les 9:22 am
Bon dia Catalans.!!!!
Tornem-hi que no ha estat res.
Ho sento per vosaltres, soc tossut i ara és l’hora de posar aquesta tossuderia al servei de “la Causa”, encara que em faci pesat.
Ho vaig dir ahir, i abans d’ahir també…suposo.
Només una Força nucleada en la Veritable UNITAT, pot trencar l’equilibri orbital que fa que la trajectòria sigui el•líptica al entorn del nostre objectiu.
Les prioritzacions “ideològiques”, les exigències “estratègiques”, les reticències a les renúncies personals son Forces centrífugues que impedeixen que ens precipitem de pet cap al nucli, en vers al centre que és el nostre objectiu, la Independència de Catalunya.
Si no som capaços d’articular aquesta UNITAT, fracassarem, bé, sí que podem articular una “nova eina” que orbiti més a prop del nucli, però ara això ja no ens val, almenys amí.
Als que teniu responsabilitat directa en la consecució de la desitjada UNITAT, us emplaço al exercici de la Responsabilitat, no podem esperar menys d’una fita tan alta.
Agosaradament vallfosca.
maig 14, 2009 a les 11:43 am
Els que ja creiem en el projecte, caldrà que fem pedagogia als que podrien creure-hi. Deixar clar que no es tracta d’un partit més en el sistema actual, ni una senzilla escissió d’un partit existent. També serà diferent pel fet de que els mitjans de comunicació massius el silenciaran al màxim. Per tant s’hauran de potenciar amb intel·ligència les possibilitats d’altres mitjans per fer arribar el missatge d’aquesta nova opció.
maig 14, 2009 a les 1:03 pm
Això és veritat. Els lectors d’aquest bloc estem majoritàriament per aquesta opció transversal, unitària, reagrupadora, amb un objectiu molt clar, la independència. Ara cal que la gent visible, els creadors d’opinió, els tertulians, els articulistes dels diaris, els blocaires destacats, els líders de les diferents entitats sobiranistes,…. es posicionin. Però cal un temps, anem pas a pas, piano piano. Però anem bé, anem pel bon camí.
maig 14, 2009 a les 2:00 pm
Alguns, Xavier Mir, caldria que ens aclarissiu qué enteneu per “transversal”.
Tingueu-ho per segur, que només amb els que ens considerem independentistes MAI assolirem la independencia.
Aquí rau la questió de la “transversalitat”, aquí rau l’inmens error de l’independentisme i aquí rau l’èxit de CiU…i la seua “transversalitat”.
Voler ser purs i inmaculats, refussar als que no son exactament com nosaltres i reduir-ho tot a la semàntica, és un viatge segur al fracás i un xec en blanc als espanyolistes.
maig 14, 2009 a les 4:02 pm
Josep-Empordà, siempre positiffo nunca negatiffo.
maig 14, 2009 a les 4:45 pm
Xavier, per què sempre alguns us dediqueu a reinventar la roda, quan ja està inventada i rodant? Que no ho veieu que sempre feu tard? Ara plega en Carretero d’Esquerra (molt abans del que tenia previst per motius que no vénen al cas), s’insinua que pugui liderar un nou partit i ara surts tu amb que s’ha de crear un partit? I abans de que sortís en Carretero en què pensaves? Ara descobreixes que cal un partit polític que canalitzi tota l’energia dels independentistes que no es senten representats i que està dispersa per facebooks, plataformes i d’altres entreteniments que no fan cap mena de pessigolles a la nostra classe política?
maig 14, 2009 a les 4:48 pm
Josep-Empordà, hi ha 2 tipus d’independentistes: Els que hiestan d’acord i votarien sí, i els que a més volen treballar per a que això sigui possible demà si pot ser. Les 2 opcions són respectables, però necessitem un motor polític que treballi exclusivament pel tema i faci possible que la majoria pugui votar sí.
maig 14, 2009 a les 6:48 pm
Joan Garcia, la roda que està rodant està rebentada. Alguns simpatitzants i votants d’ERC exclusivament per raons independentistes, estàvem esperant a que ERC canviés, una vegada s’ha demostrat impossible, amb les circumstàncies actuals, veiem una nova possibilitat. Menystenir les plataformes i nous canals d’informació és un error al meu entendre. Com també ho és comparar-ho amb el PI, o afirmar com fan alguns que és una opció independentista de dretes, això últim és no haver-ho entès.
maig 14, 2009 a les 7:22 pm
Recomano a tothom que pari atenció a aquesta entrevista de 6 minuts de Vilaweb a la Rut Carandell tot just després d’abandonar ERC:
http://www.vilaweb.tv/?video=5673
Jo, francament, hi veig que tant ella com el doctor Carretero parlen d’unitat de totes les sensibilitats independentistes per aconseguir des del Parlament proclamar l’Estat Català i després d’autodisolució. No ho dubteu, aquesta és la via i és el que està demanant tothom. Encara que… preparem-nos, perquè una coalició (o el que sigui)purament independentista, rebrà patacades mediàtiques constants per terra, mar i aire. Des de les Espanyes, però també des de Catalunya.
maig 14, 2009 a les 8:53 pm
Jordi, la roda a la què em referia no és ERC. T’has confós amb massa facilitat.
maig 14, 2009 a les 9:01 pm
Vallfosca, dit el mateix però clar i català, que mentre Reagrupament.cat pensi ideològicament com ho feia dins ERC no podrá ser transversal.
maig 14, 2009 a les 9:07 pm
Ah, i que no n’hi ha prou amb el sr. Carretero per més honrat i sincer que sigui, perque els independentistes de “dretes” el considerarán un escindit d’Esquerra. Si en carretero es persona respectada dins les esquerres, cal també algú respectat dins les dretes.
maig 14, 2009 a les 9:20 pm
S’està començant el procés d’unió, tinguem una mica de paciència i donem temps, no serà fàcil però hi ha quelcom que pot contribuir-hi doncs tots ells s’adonen que si s’aconsegueix realment la unió i per tant la transversalitat tindran possibilitats de fer quelcom el 2010, si no es així i segueix l’atomització de partidets “indepes” no es farà res i tot seguirà igual, això si incrementant l’absentisme electoral, perquè ja som molts que si no canvia la cosa radicalment no votarem ni Esquerra ni CiU i per tant o ens decidirem per votar altre cop una opció que no farà res o… a la platja hi falta gent!!. Catalunya Acció, Unitat Nacional Catalana, Estat Català, Partit Republicà Català (aquest ja ha fet un primer pas), etc., amb Reagrupament.cat i d’altres entitats sobiranistes com PDD, SiP, CIEMEN, Deumil.cat, CEL, i tantes que segur me’n deixo (l’ordre no significa importància), han d’unir-se per a fer una crida demanant el vot per a una llista consensuada, amb uns punts programàtics bàsics i clars.
Tinguem una mica de paciència i donem-los el temps que fa falta per posar-se d’acord, penso que s’imposarà la raó i el seny.
Visca la Pàtria
maig 15, 2009 a les 12:42 am
Què ha fet malament Esquerra Republicana de Catalunya per què hagi tanta gent disconforme amb ells ? (parlo d’exmilitants i exvotants).
L’independentisme català està en crisi permanent, s’està multifragmentant i així no farem mai res.
La gent que ha marxat d’ERC per afiliar-se a altres formacions polítiques és el símptoma inequívoc de que alguna cosa no s’està fent bé per part d’ERC.
Des de la gent que va marxar al PI, i posteriorment a CiU, passant per als que van engruixir les files de les CUP i el darrer capítol és Reagrupament.
Quan s’adonarà Esquerra que cal treballar per construir un GRAN PARTIT INDEPENDENTISTA i no excloure la pluralitat en el seu sí ?
És claríssim que fallen els seus dirigents. En qualsevol organització humana (societat civil) ja els haurien fet plegar o rellevat dels seus càrrecs per incompentent i mals gestors.
Quan se’n adonaran que són ells (Esquerra) els que provoquen tot aquest èxode ?
Masses preguntes i gens d’autocrítica. Venen eleccions i la patacada està assegurada (tenen por? )
maig 15, 2009 a les 11:22 am
Joan Garcia, un aclariment: Jo tampoc em referia a ERC en parlar de “roda”. Jo vaig interpretar la teva “roda”, com el sistema actual de partits i en concret, el sistema de partits catalanistes. És en aquesta clau doncs que s’hauria d’interpretar el meu missatge.
Salut i independència!
maig 15, 2009 a les 7:38 pm
Entesos Jordi. Jo per reinventar la roda em referia a que no sé a què treu cap que ara en Xavier Mir surti amb la història aquesta del Partit Independentista Transversal. Més valdria que les coses es pensessin una mica abans de publicar-les, si no només fotrem que anar donant pals de cec i distraient al personal amb idees peregrines. Potser que en Mir es llegeixi algun manual de com i per què es guanyen o es perden eleccions, de com i per què hi ha processos d’independència que avancen i d’altres que s’encallen, i aleshores podrà fer propostes una mica més elaborades.
maig 15, 2009 a les 11:50 pm
A mí em fa l’efecte que crear un partit polític ara mateix, seria un inmens error. El que ens temem molts (encara que no ho diguem tots) és que fragmentaria més l’espai que, per concretar i generalitzar, anomenaria catalanocèntric. I crec que seria el que acabaria passant.
Però hi ha altres opcions. Personalment, i després d’haver passat per la militància a CDC, per ser regidor d’aquest partit, però també per haver-ne estat d’ERC i haver votat ERC, estic convençut que ambdòs partits (que junts inclourien els vots de l’espectre majoritari de votants independentistes) han de continuar essent els únics partits que participin a les eleccions mentre continuem dins espanya. Per una raó pràctica.
El moviment transversal que s’ha de crear, que és imprescindible crear, ha de ser un moviment inequívocament democràtic, però no s’ha d’integrar al que entenem com a sistema democràtic tal i com s’entén en el nostre entorn actual, o sigui espanya, ja que aquest entorn NO és purament democràtic (qualsevol dubte que tingueu, penseu en les eleccions vasques, tant en els partits prohibits com en els pactes posteriors: és un argument definitiu).
A efectes pràctics, i pensant en el nostre actual entorn, el que hem de tenir en compte a l’hora de votar (perquè necessitem que tots els independentistes votem SEMPRE) és la observació dels ACTES que portin a terme aquests dos partits majoritaris(recordeu que parlo de CDC i ERC, no de cap altre). Hem de tenir en compte que, passi el que passi, fins d’aquí a uns quants anys CAP proposta d’aquests dos partits ens portarà a la independència del nostre país. Però HEM D’ESTAR DISPOSATS A VOTAR A QUALSEVOL D’AQUESTS DOS PARTITS, sempre en funció de l’actuació seguida pels quadres dirigents (observació: el funcionament del sistema de partits és un altre signe de que aquest no és un sistema democràtic pur).
Tenint en compte això, jo ja m’he donat d’alta a la organització dels dissidents d’ERC. Però espero que no sigui un partit polític, sino una agrupació d’electors independentistes que ens posem d’acord en el camí a seguir, mentre lluitem per fer créixer el moviment d’alliberament nacional (sona tope hippy això!).
Per exemple, a les properes eleccions, i tenint en compte l’evolució seguida per ambdòs partis, sembla evident que ens hauríem de posar d’acord en votar Convergència (més per demèrit d’ERC que per mèrit dels convergents). De la mateixa manera que molts ens vam posar d’acord en votar ERC al 2003. I no ens ha de fer res canviar el vot, perquè un vot en una merda de democràcia no és més que una merda de vot. I si els convergents ens fallen, anem fent el nostre camí durant aquest temps i després, si s’escau, tornem a votar als d’ERC.
La lògica política ens diu que, si perden el poder, hauran de canviar la seva organització interna i adaptar-la a les circumstàncies. I hauran d’anar evolucionant en posicions cada vegada més inequívocament independentistes. I que ningú pensi que, mentres, els espanyols acabaran amb nosaltres, perquè els espanyols mai han guanyat res, perquè no creuen en res més que en ells mateixos, perquè no tenen fe en una cosa que ells saben que no existeix. Guanyarem, però només si sortim a guanyar, no si sortim simplement a jugar.
Ja sé que sona complicat i que molts no hi estareu d’acord, però ningú ha dit que el camí a seguir seria fàcil. Sobretot, que NINGÚ ES PENSI QUE EL CAMÍ SERÀ FÀCIL. Passi el que passi.
juny 26, 2009 a les 11:28 pm
Quan deixarem de dir Madrid o govern central? quan en realitat el que em de dir es INVASORS NAZIonal castellanistes! o paràsits del diner català! Quan anomenem a cada cosa pel seu nom, ens entendrem molt millor…no creieu?