59 respostes

1. Andreu diu:
   juny 9, 2009 a les 12:26 am

   Benvolgut Manel,

   No es això, company, no és això.
   Crec que no és bó, ni positiu, intentar afermar-se en una posició, sempre, a base de desqualificar un altre o altres. Ni fer victimisme fàcil, sentimentaloide i fútil.
   Sempre, sempre, sempre, des que va nèixer el catalanisme modern, se sap, clarament, que significa ser nacionalista i que vol aconseguit tothom que, coherentment, es defineixi o assumeixi el nacionalisme català. (Fèlix Cucurull, d’esquerres i sobiranista, no esmenta ni una vegada l’independentisme en la seva Panoràmica del nacionalisme català, perque no cal; o en Prat de la Riba, o el mateix Francesc Macià, etc.) En moltíssimes cases, els anys de la dictadura, els dies de Nadal i de Sant Esteve, es brindava amb un Visca Catalunya LLiure, que tothom sap que significa. Jo crec, sincerament, que és la mania de l’exclusivisme, del monopoli, d’una aspiracio, que, com la població, es i ha de ser plural i dificilment unificada. El pluralisme és indispensable. I amb el pluralisme s’ha d’operar políticament. No hi ha monopoli polític sobiranista ni a Scotland, ni al Quebec, ni, encara molt més clarament, a Flandes. I es bó. ALtra cosa es que dins el sobiranisme hi hagi una força mes dominant i altres menors, normal i evolutiu. Però no hi ha exclusives, ni ningú pot ser “amo” del sentiment col.lectiu d’un poble o de la majoria o de gran part de la població.

   Respecte real al pluralisme, en el sobiranisme, o en el nacionalisme. Amb critiques fonamentades, i tant, si calen, però sempre poden ser en tots els sentits, no nomès en un, però amb respecte sincer al sobiranisme que presideix l’acció d’uns, altres i els qui siguin.
   I no seguiré, perque crec que es mal camí aquest de negar part o ota la identitat d’un altre, mes encara quan compta amb la notaria, cada 4 anys, de prop o mes d’un milió de vots. Que son fets, que són trumfos…que no són paraules ni brindis al sol.

   Cordialment,
   Andreu

2. Enric Canela diu:
   juny 9, 2009 a les 12:44 am

   Manel,
   has interpretat magníficament el sentit del que volia dir, des de l’afecte. saps que no comparteixo aquesta visió tancada, però els fets, maluradament em donen raó.
   Fins que aquest país no superi aquestes limitacions seguirem sent una colònia espanyola.
   A veure si ens redimim!

3. PepMB diu:
   juny 9, 2009 a les 4:09 am

   Estic d’acord amb l’afirmació de l’Enric Canela, i més d’una persona jo inclós l’ha predicat al Blog Gran. Tot i així jo matissaría que el “pecat original” no ve del fet de ser d’ERC” sinó de les formes que ERC va emprar durant anys per fer oposició a Ciu.

   ERC va fer fer una oposició especialment bel·ligerant contra Ciu, el partit d’en Pujol, el culpable de tots els mals, l’enemic a destruir. Això era repetit com un mantra.

   El camí de la regeneració com a partit a les mans d’en Carod us portà a fent pinya amb els que després serien els aliats tripartits. ERC va fer bandera de la seva catalanitat i la necessitat d’airejar la Generalitat, cosa que és bona. Però ai, després d’haver repetit el “mantra” desde tots els nivells del seu aparell, al final no es compleix res. Tot allò que tants anys es va fer servir de motiu per repudiar “els convergents”, ho va començar a practicar en primera persona. Això si, les culpes seguien sent del que havia fet o no fet Ciu (táctica Zaragoza), no només després del primer tripartit sinó que ara encara es pot sentir molts (evidentment en Zaragoza ho va practicar en aquesta campanya europea) repetint el mantra.

   Ciu és un partit apreciat pels seus votants i militants, quasi com a tradició familiar. La linia del Pujol madur (no el jove aixalabrat que havia sigut) era precisament la que encaixava entre “la gent d’ordre” del moment. Ara Ciu a les ments de molts catalans té guanyat el perfil de partit catalanísta moderat, seriós i assenyat.
   Els mantra dels calabresos és ara en temps de tristpartit, en aquest mateix sentit però sobrescrivint moderat per esquerra.

4. PepMB diu:
   juny 9, 2009 a les 4:15 am

   Positivant crec que si les coses es fan bé Rcat pot ser una alternativa valida. Ara ben segur que ERC practicarà les seves mateixes tactiques de sempre i aquest cop també els reagrupats les patireu en carns propies. De fet ja ho fan abans de ni tan sols començar. El mantra diu “Carretero es independentísta de dretes”.

   Salut i peles (€)!

5. Josep-Empordà diu:
   juny 9, 2009 a les 8:21 am

   Per tenir credibilitat és imprescindible saber demanar perdó.

   No és una humiliació sino tot el contrari…a més, et treus un pes de sobre.

   Al menys pel que a mi fá, jo veig amb uns altres ulls…amb bons ulls… als que tenen la valentia de reconeixre els errors, que al cap i a la fi, tots en cometem.

   Em passa tot el contrari amb els que volen “escurrir el bulto” i fer veure que no ha passat res, i em consta que tu no ets d’aquests.

6. Ricard diu:
   juny 9, 2009 a les 8:35 am

   Que Reagrupament sigui una molt bona eina per aglutinar una gran quantitat d’independentistes és quelcom que desitjo de tot cor; de fet, jo hi estic associat. Tot i això, s’ha de respectar i acceptar l’existència d’altres opcions que, en una línia similar però amb formes diferents, vulguin assolir el mateix. És a dir, els objectius comuns no s’han de monopolitzar, només cal coordinar-se per quan arribi el moment de la veritat. Tothom pot aportar. Per experiència personal puc dir que conec gent de CiU de tota la vida que s’ha associat a Reagrupament i no per aixó deixaran de votar aquest partit i, d’altra banda, també conec gent d’òrbites més d’esquerres que també ho ha fet.

7. Lluís (Granollers) diu:
   juny 9, 2009 a les 9:11 am

   El mateix Joan Carretero ha afirmat que no necessàriament ha d’encapçalar una candidatura d’ampli espectre. Només estan treballant per a què existeixi i si no hi ha més remei l’encapçalarà, perquè no és un titafluixa (amb perdó) ni s’arruga per la gosadia de la proposta. Em sembla que tal com està plantejada la candidatura d’ampli espectre hauria d’estar encapçalada per persones de prestigi, no militants d’enlloc, independentistes contrastats: professions liberals, professors universitaris, industrials i darrera d’aquests primers llocs polítics i militants o exmilitants. El mateix Carles Cardús i Cardellach va començar al seu web una enquesta on surtien noms d’independents al costat de polítics més coneguts. La llista és possible. Cal que des de Reagrupament.cat els vagin a sondejar i vulguin mullar-se per Catalunya. Potse ja ho estan fent. Seria el més lògic.

8. papa diu:
   juny 9, 2009 a les 9:36 am

   Com a observador extern, dic extern perquè mai he militat en cap partit polític, em desconcerta i preocupa llegir les matisacions entre Josep-Emordà / / Enric Canela per una banda i Manel Bargallo per l’altre. Crec que només s’hauria de potenciar aquelles coses que ens uneixen i deixar d’establir qui són els bons i qui són els dolents.
   Si s’ha de trametre al purgatori a algun partit meva opinió és que tant s’ho mereix CIU com ERC, i potser no al purgatori sinó que a l’infern.
   Us admiro molt a tots, és un plaer llegir les vostres opinions però potser em sento més identificat amb les de Manel Bargalló
   Cordialment

9. vallfosca diu:
   juny 9, 2009 a les 9:47 am

   Bon dia Catalans.!!!!

   Els que em coneixeu ja sabeu prou que soc un apòstol de la UNITAT, avui ja que em donen excusa faré unes anotacions al marge respecte de la Nostre Redempció.

   Encara a risc de que em diguin pesat, flipat, il•luminat, faré un esforç per tal de comprendre la gènesi de la nostre divisió, perquè altrament, tot i la “pluralitat” els espanyolos no estan dividits, al menys com ho estem nosaltres.

   La Biga i La Busca.
   Els uns gent d’ordre, els altres gent agosarada i reivindicativa, inconformista, encara que paradoxalment els segons busquessin aixopluc en el estament reial per lliurar-se del jou dels ARIStòcrates.

   Aquests son els primers episodis de confrontació política dins el si del “poble Català?”
   Tan hi fa, perquè el que sí que és cert és que la divisió del “poble Català” comença abans de la existència “formal” del Poble Català, i és deguda a procés d’arització que comença amb la imposició d’un model soci-organitzatiu que ens és aliè i que ens divideix tan demogràficament com a Poble, com en “classes” i estaments.

   Els espanyolos no tenen aquest problema, perquè el model soci-organitzatiu dels “Caudillos” i “La Corona”, “los Tercios” i “La Conquista” etc, els son propis, com també els és propi la resposta “condicionada” a aquest model, em refereixo a “Las Izquierdas”.
   El empirisme, el igualitarisme, el marxisme, bé es poden entendre com una “resposta condicionada”, per tant del tot referida al model “Determinista ARI”, i també Semita per cert.

   Els nòmades ramaders, van erigir un “mite”, que els ha donat un rèdit aclaparador, “Caïm,el pagès, l’iber, mata A-bel el ramader nòmada guerrer, Semita, Ari”. NO entraré ara en la paradoxa que suposa el fet que el seu Déu, promet als fills d’A-bel una terra on arrelar i esdevenir Pagesos com el seu suposat botxí.

   I ara, escolteu bé, perquè el STIGMA de Caïm, és inexistent, només actua com a TABÚ, només actua perquè hom s’ho ha cregut implícitament, els “nòmades ramaders” s’han vist justificats i legitimats per cometre tot acte de dominació (Colonització, Extinció, etc), i les víctimes hem acceptat que no mereixem allò que seria just, i hem acceptat esdevenir vassalls.

   I aquí la UNITAT, ser capaços de veure’ns com a Poble, només aquesta percepció ens pot facilitar la “REDEMPCIÓ”.

   No puc deixar de comentar, que avui es tendeix a menystenir la “qüestió” identitària, atribuint-li una baixa rendibilitat política de manera equivoca i equivocada, els espanyolos voten els “seus”, els èxits de CDC i inclús els primers grans èxits electorals d’ERC tenen a veure amb el fet que son “dels nostres”.

   De fet la pretensió de que “la dialèctica de la lluita de classes” és “el motor” de la “història universal”, no s’aguanta per enlloc si s’observen els fets a la llum de la “veritat”, digueu-me agosarat. La dialèctica de la lluita de classes ha estat motor d’una etapa de procés pròpia de la història Aria, que això sí, ha marcat profundament el esdevenir mundial.

   SOM, JUNTS PODEM, i només Junts, vosaltres decidiu, jo ja ho he fet.

10. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 10:15 am

    És 100% cert el que dius, amic Vallfosca, la questió és només a on ens juntem, i no és questió baladí.

    Provinc d’una familia tradicionalment d’ERC, i fins al 2003 mai, i ara me n’enpenedeixo, m’havia questonat aquest fet, però una vegada vist el que va passar a mitjans de desembre del 2003, vaig entendre exactament el que dius, i em vaig “ajuntar”, en el sentit de fer el més forta possible, una força catalanista que tingués possibilitats d’enfrontar-se i vencer al tripartit, vaig mirar el panorama politic catalá i no hi havia res més que CiU, ves per on…dons en aquestes estem…per aixó, perqué junts podem, en aquell moment vaig decidir “ajuntar-me”.

    I ho vaig decidir fa quasi sis anys…que ja és un avantatge en el temps. A altres els ha calgut més temps per veure-ho, però, benvinguts siguin si de veritat volen sumar.

11. vallfosca diu:
    juny 9, 2009 a les 11:11 am

    Coi Josep Empordà, soviet em toques la “fibra” reculleres!!

    Doncs si ho vas decidir així, ben fet que vas fer.

    Això que em dius em dona peu a fer una disgregació.

    Per entendre’ns, hi ha dos models. Un el ja tradicional “dretes-esquerres”, així per exemple el PSC donava aixopluc tan a Catalans com a colons espanyolos, perquè en temps passats, però que molts podem evocar encara sense esforç, el Fet Identitari no havia assolit rang “polític”, de fet jo mateix recordo aquells documentals en blanc i negre on els gestors del “régimen” deien coses com “el laborioso pueblo Catalán”, és a dir, que es podia evocar el fet identitari perquè no implicava cap amenaça política a no ser que anés associat al “separatismo comunista”, adscrit a una “ideologia política”.

    Ara això ha canviat, el parlar de “Poble Català” du intrínsicament una càrrega política.

    Ara encara, però, el establishment polític continua en el mateix model, suavitzant els termes i el llenguatge això sí, per tal de fer les adaptacions necessàries, així ara parlen de “model de societat” de dretes i d’esquerres, i malden tan com poden per NEGAR que el fet Identitari com a valor polític existeixi, bé, una cosa de nostàlgics, romàntics, il•luminats i nazis sobre tot, quatre arreplegats, perquè amés ho diu el guru reconegut Popper, i ja està.

    Tu ja m’entens prou, i no fa falta que m’estengui, del que es tracta ara però, és de donar un pas decidit que ens permeti desembarcar al Parlament per tal de posar en actiu, en valor, els drets col•lectius inherents del Poble Català, sense exclusions etnicistes, sinó donat aixopluc als ciutadans que vulguin donar-nos suport en el projecte de futur.

    CiU hi ajudarà? Com? Perquè ho hauria de fer?…

    Cordialment.

12. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 11:24 am

    Dons si Vallfosca, la cosa va així, i aquesta és la trampa sadùcea que tenen parada i en la que cauen molts “pardalets”, tants que poden fer un bon arros.

    Ja t’e dit que jo ja fa temps que ho vaig veure clar, i em vaig “ajuntar” a l’ùnic que hi ha (encara avui, guaita!)i és clar, per escoltar-me cants de sirena de qui han hagut de menester tant de temps per adonar-se de la magnitid de la tragèdia, els caldrá quelcom més que paraules…i bones intencions…sense cap ànim de menystenir a ningú, és clar, i aquesta és la meua opció que defenso perqué és meua i de la que en faig prosselitisme perqué crec que és el que li convé a Catalunya, i que fins ara, ningú m’hagi pogut demostrar de manera fefaent i amb argument sòlids de que estic equivocat.

    No, CiU no ha d’ajudar, CiU ha de liderar, en primer lloc perqué és l’ùnic que (a dia d’avui) tenim i és l’ùnic amb la massa crítica necessaria per poder plantar cara a nigú.

    Cordialment.

13. Koll (JoanCS) diu:
    juny 9, 2009 a les 11:34 am

    Amic Manel,
    Sembla que el pecat de Reagrupament no sigui solament el fet que els promotors hagin estat militants d’ERC. I que consti que no cal dubtar que quan en parla l’Enric Canela, ell no jutja sinó que interpreta els dubtes de segons qui.

    En aquest Bloc es determina un altre pecat: el fet d’utilitzar el mot, INDEPENDENTISME. Sembla que no han parlat mai d’independentisme (m’ocuparia molt de temps consultar-ho) ni Felix Cucurull, ni Francesc Macià, ni altres patriotes catalans. Evidentment tampoc no ho ha fet en Jordi Pujol, que, a més a més, sempre ha fet servir l’expressió de “ara no toca”. En conseqüència i segons aquest judici, “situar l’independentisme a l’eix del debat polític català” constitueix, sinó un pecat, una imprudència: la imprudència d’ensenyar les cartes a l’enemic. Sembla, doncs, que hem d’utilitzar algunes MÀSCARES (catalanisme, nacionalisme i altres) per tal que no se’ns vegi el llautó o la necessitat de separar-nos d’Espanya.

    Tanmateix, jo em quedo amb aquells versos de Maria Àngels Anglada:

    “No sé jugar amb MÀSCARES, amics.
    Estimo massa les paraules nostres
    de molts llavis de cendra, crit i flama.
    No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
    d’uns pocs pensaments clars
    ni per bastir-me, en arbres de misteri,
    nius de somnis remots. A la cruïlla
    dels camins de la nit, la veu ressona:
    Hem escollit, en l’espera de l’alba
    els dards de la veritat, o un dur silenci.”

14. vallfosca diu:
    juny 9, 2009 a les 11:45 am

    Doncs d’això es tracta justament, els grans “polítics” son els que saben “llegir” els moviments “crítics” de les masses, moviments en tan que es desplacen, muden, canvien, i son capaços de posar-se al cap davant i liderar.
    Tanmateix amic, com comentava ahir mateix, estem abocats a resoldre aquest enigma més aviat que tard.
    Jo m’he ajuntat al canvi de model, perquè seguir amb el de dretes esquerres ara és ballar la música del enemic.
    Per cert, sent agosarat com tinc per costum, faré un auguri, i és que el model vigent no prevaldrà en el futur sobre el Fet identitari, encara que el model vigent maldi per extingir el “problema Catalán” i qualsevol altre “anomalia” anàloga en el món.
    I per acabar, penso sincerament, que l’actual direcció de CiU no seran a temps de fer les adaptacions necessàries que el paradigma emergent imposarà.

    Salutacions cordials.

15. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 11:56 am

    No tinc una bola de cristall, i no puc llegir el futur, però una cosa si que és certa, i és que persones que em mereixen tota comfiança en el seu patriotisme, més enllá d’altres questions, com Ramon Tremosa, Xavier Sala i Martin, Alfons López Tena…el mateix Àngel Colom…son a on son, i no a cap altre lloc, com tabé sé que a “Madrid”, s’ha fet raó d’estat que els partits nacionalistes (PNB i CIU) no arribin a governar MAI si ho poden evitar, per la qual cosa, arriban i arribaran a acords…i rápidament, tant el PP com el PSOE.

    Ara tenim tripartit…si badem, tindrem bipartit (PSOE-PP)..o govern monocolor (PSOE) i no penseu pas que no han fet els seus càlculs…i no penseu pas que sigui impossible.

    Si, la malaltia de Catalunya és Espanya, aixó prou que ho sabem, però si ens centrem en només voler guarir la malaltia, cosa que requerirá el seu temps, sense prestar atenció als seus efectes colaterals, ens podem trobar en que el mamalt se’ns mori, o que li guarim la malaltia però quedi en estat vegetatiu…o en cadira de rodes per sempre més.

    Cordialment.

16. Jordi diu:
    juny 9, 2009 a les 11:58 am

    Jo sóc dels que no havia militat mai a cap partit, i ara estic amb el moviment de Reagrupament. Espero que aviat es deixin apart les lluites partidistes, i els independentistes podem treballar per, i votar una força clarament independentista, amb l’independència com a objectiu prioritari per sobre de la resta. Ara que tenim aquesta possiblitat, si us plau, no perdem el temps amb discussions del tipus Reagrupament sí, reagrupament no. Treballem els que hi creiem, i si ho fem bé els escèptics ja s’hi aniran afegint, quan els objectius de partit quedin per sota les expectatives d’un objectiu molt més important, l’alliberament definitiu del nostre país.

17. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 12:00 pm

    PS.

    Em vaig fer la promesa de parlar en positiu, sense criticar a cap opció que consideri que és catalanista de debó, i aixó ho faig…i ho continuaré fent, malgrat que criticar a CiU s’hagi convertit en l’esport preferit per alguns.

    Evidentment, aquest compromis no inclou a Esquerra, que va en el mateix paquet que IC-V i el PSOE-NE.

18. vallfosca diu:
    juny 9, 2009 a les 12:58 pm

    Josep Empordà, molt bona l’analogia, que em ve que ni pintada.
    Els Espanyolos i colons addictes al “régimen” en tenen prou en amenaçar-nos, ara som vegetatius, o, en el millor dels casos catalèptics, ens adonem de tot però no podem interactuar, intervenir, bé, ja sé que em diràs que el possibilitar que els que intervenen ara a la contra no ho facin és un èxit, sí, és un èxit que ens mantindria catalèptics, per si no fos cas que si un dia la ciència ens pot arribar a curar…, és respectable, tanmateix molts pensem que aquest camí és una trampa que ens mena en realitat a la mort per inanició, i que és millor “lluitar” per convocar i declinar la “massa crítica” cap a la assumpció de la lluita oberta al Parlament.
    Tot i que tampoc tinc una bola de cristall, estic convençut, que els temps, més propers que llunyans ens en donaran raó.

    Els Entesos del N.E. retrocediran en la mesura que siguem capaços uns i altres de defugir, la falsària dialèctica retòrica del model dretes-esquerres, per centrar-nos en els Drets inherents Col•lectius del Poble Català, qüestió aquesta segrestada i estigmatitzada que pocs gosem a discutir, encara, només guanyant aquesta batalla avançarem.

19. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 1:16 pm

    Benvolgut Vallfosca,

    En el meu cas, el discurs dretes-esquerres ja en fa de temps que l’he deixat a banda, a mi no cal que en convencis pas d’aixó. De fet me’n vaig convencer tot solet al veure com s’acomodaba la “esquerra”…i com ha desaparegut la esquerra que va (varem) lluitar contra el franquisme essent substituida del tot per una colla d’acomodaticis al “nou règim” que s’assembla en tantes coses al vell!!. Aixó, afegit a que la caiguda del mur de Berlin i el fracás estrapitos del “socialisme real” ha deixat orfes de discurs als que ara mateix no son més que muntatges de cartró-pedra per satisfer les necessitats de quatre…o quarenta…o quaranta mil alliberats que no tenen cap més objectiu que el poder per el poder…sense cap contrapartida pel ciutadá.

    Cerca per internet els escrits de’n Zaragoza fent lloances del “lliberalisme”…ja pot fer totes les lloances que vulgui, que en boca seua no és més que un exercici d’un possibilisme impossible i/o cinisme desvergonyit. si vol ser lliberal, no pot ser socialista…o al revés. No es pot ser alt, baix, gras, prim, negre o blanc tot a l’hora…o si, si el que canvia només és el nom.

20. Alexandre Pineda Fortuny diu:
    juny 9, 2009 a les 2:05 pm

    La panoràmica del Nacionalisme Català d’en Fèlix Cucurull, és clarament sobiranista en cada línia. Els que vàrem militar sota el seu lideratge a la Taula d’Independents de l’Esquerra Independentista (TIEI), podem constatar-ho. La Independència era el seu programa.

21. Joan Garcia diu:
    juny 9, 2009 a les 3:28 pm

    Jo no acabo d’entendre aquest excés de prudència a l’hora d’expressar opinions i dir el que pensem. Parlar a mitges no és cap base sòlida per a unir-nos. Vejam, parlant clar, i per a animar una mica aquest debat de bany maria: en Carretero va recolzar el primer tripartit per higiene democràtica va dir, quan fotre el PSC a la Generalitat no té res a veure amb la higiene o regeneració democràtica perquè portaven 23 anys controlant i podrint moltes estructures municipals. Al final en Carretero ha sortit d’Esquerra abans del que tenia previst. S’ha vist forçat a donar un pas que no volia donar i déu n’hi do el que ha tardat. En Carretero va marxar d’Esquerra un dilluns fotent una cossa i sense avisar a ningú de la seva confiança. El pas realment important no és el que ha donat ara, sinó el que donarà a partir d’ara.
    Hi ha gent que confon Convergència amb una segona família. Que el projecte de CDC és catalanista? És clar, técnicament se’n diu regionalisme. Que algú hi vol veure més coses, doncs allà ell i la seva ceguesa. Tant en Pujol com en Mas han deixat clar que CDC no és un projecte que té com a objectiu la independència de Catalunya. Que hi ha molts convergents independentistes també és cert, per tant s’han de començar a preguntar què hi fan en un projecte que no vol la independència de Catalunya. I que no vinguin amb la tonteria de que volen canviar el partit des de dins perquè això ja ho van intentar en el darrer congrés i els militants independentistes de CDC van quedar totalment marginats. Les eleccions són el 2010 i queda poc temps, per tant hi ha una bona colla de convergents independentistes que s’han de començar a posar les piles i decidir si prefereixen seguir en la comoditat del vaixell convergent que navega cap a Espanya mentre el nostre país se’n va a fer punyetes, o pensen arromangar-se, abandonar el Titànic del catalanisme i col·laborar a construir un nou vaixell que navegui cap a la nostra independència. Les estratègies bàsiques són més senzilles del que no sembla. El que complica la seva execució és la comoditat de molts independentistes que encara són a CDC i a Esquerra esperant un miracle. I mentrestant, els dies passen i la batalla de les eleccions s’acosta.

22. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 4:13 pm

    Abandonar el Titànic i después construïr un altre vaixel?…cony!, si no et fa res, Joan García, jo preferiria que primer es constris l’altre vaixel…que l’aigua és molt freda, tu!!.

    I perdona, però és que a Internet es llegeix cada acudit!

23. Enric Canela diu:
    juny 9, 2009 a les 4:32 pm

    Papa,
    Com diu Koll, li agreixo, només interpreto el que està succeint. A mi tant m’és la història anterio mentre no condicioni el vot present. I només cal llegir algunes coses, no necessàriament aquí, per veure els fanatismes, els bons i dolents.
    Hi ha massa malalt encara, això si que m’amoïna.

24. vallfosca diu:
    juny 9, 2009 a les 4:33 pm

    Josep Empordà, “els fills de Caïm” hem estat tan bona gent, que el estigma que ens han col•locat al damunt els “fills d’A-Bel” ens acabarà matant, ja hi som amic, finalment el “paradigma de l’espasa” acabarà amb el de “l’aixada”.
    Replegar-nos i recollir-nos en els quarters d’hivern, que és el que els va tocar fer als nostres pares, ja no ens val, només et demano de germà a germà que em deixis anar a la “batalla” amb dignitat.

    Sigues feliç. Salut.

25. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 4:51 pm

    Benvolgut Vallfosca,

    Un bon general només va a la guerra quant está del tot segur que pot guanyar-la…i tot i així, sempre la pot perdre.

    Avants d’anar a la batalla fes recomte de tropes…i d’armament, que el servei d’intel.ligència t’informi de la força de l’enemic, i si creus que pots guanyar, endevant….si creus que no, preparat bé avants d’anar-hi.

    I per sobre de tot pensa de que si vas a aquesta guerra i no la guanyas, la derrota será definitiva i per sempre més. No tindreu un altre oportunitat.

    El mateix et dessitjo.

26. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 4:58 pm

    PS.

    Un lapsus. A on diu “no tindreu un altre oportunitat” volia dir “no TINDREM altre oportunitat”.

27. Agustí Esparducer diu:
    juny 9, 2009 a les 5:28 pm

    Vallfosca diu: “… els grans “polítics” son els que saben “llegir” els moviments “crítics” de les masses, moviments en tan que es desplacen, muden, canvien, i son capaços de posar-se al cap davant i liderar.”

    Ni més ni menys. Aquesta es la jugada!

    Només cal afegir que, una vegada assolit el lideratge, han d’estar disposats a renunciar de molts dels “principis” (dels “principis” de les masses).

    A pesar de tot, les masses ho tornarem a intentar, tot i que ja sabem cóm acabarà tot.

    Objectiu: la Independència. I punt.

    … o no.

28. Koll (JoanCS) diu:
    juny 9, 2009 a les 5:32 pm

    Sense rancor, sense odi, però amb tristesa i observant, a més, els fanatismes que es permeten identificar aquells que són bons i aquells que són dolents, afirma el professor Canela: “Hi ha massa malalt encara, això sí que m’amoïna.”

    I a les pàgines del diari AVUI, el professor de política i afers públics a la Universitat de Princeton, Carles Boix, s’expressa així: “…LA PERMANENT SITUACIÓ DE MINORIA en què el país viu a Espanya aboca els catalans a patir tota mena de xacres psicològiques de molt mal passar. Algunes són ben conegudes: per exemple, la bipolaritat esquizofrènica, que ens fa navegar entre la prudència extrema (aquell seny tan lloat a la premsa espanyola en moments de crisi peninsular integral) i l’arrauxament propi d’un dinar en família (normalment seguit de l’ensopiment que acaben causant el vi i l’allioli que van precipitar els esgarips independentistes proclamats durant l’àpat). Altres patologies han passat més desapercebudes, tot i ser dignes d’un magne estudi antropològic. L’orsianisme n’és una i potser de les més pròpies i singulars del país.” [L’orsianisme representa la definitiva trajectòria d’Eugeni d’Ors].

    Quina hauria de ser la psicoteràpia apropiada per guarir aquests malalts de què parla el professor Canela? “La psicoteràpia –diu el GDLC- és un tractament de les malalties mentals, dels desordres psicosomàtics i dels trastorns emocionals i adaptació portat a terme preferentment mitjançant mètodes psicològics, sobretot els basats en la relació interpersonal.”

    En el nostre cas, a més de relació interpersonal, hi hauria d’haver una relació més estreta entre grups nacionals; sense rancors, sense blasmes, només amb el desig d’unir-nos –dins de cada identitat- per arribar a ser un poble lliure. Aleshores, segur que aconseguirem traslladar els “esgarips independentistes” del “dinar amb família” a la sala del Parlament de Catalunya.

29. vallfosca diu:
    juny 9, 2009 a les 5:39 pm

    Benvolgut Josep Empordà, gràcies de tot cor pels teus bons consells, tanmateix el meu mal no te consol possible, renunciar ara, és ésser derrotat definitivament, per sempre més, perquè ells sí que compten amb aquesta renuncia, ho tenen tot apamat, la equidistància de CiU entre el “donar equilibri institucional al “estado” i anar covant la Independència” no és possible, és senzillament com haver-te de fotre litres d’alcohol cada dia i pensar que te’n podràs sortir en bé sense esdevenir alcohòlic.

    Mira, no ho volia dir, però arribat aquest moment tu diré, m’he creuat amb en Agustí Bassols, ens coneixem de vista i prou, l’he saludat i felicitat per a la seva iniciativa, hem creuat poques paraules, les estrictament necessàries, jo li he dit, “hem de pedalar junts, per tirar això endavant”, ell, “hem de fer-ho…sinó…” ha fet un gest amb la mà, com el d’aquell que sega arran, jo “no ens queda temps…”, ens hem mirat als ulls i ja no ha fet falta dir-nos res més.

    Tanmateix hi ha una dita d’aquestes “orientals” em penso, que diu que el “tigre” mante allunats als indecisos, (cagabandúrries, hi ha versions per tots els paladars), i només els agosarats en atansar-se lo suficient poden percebre que el “tigre” és de paper, mai d’ençà de’n Franco ens hem acostat lo suficient, ja va sent hora de posar al “terrible” enemic a proba, em sembla molt que no estan preparats per lliurar la “batalla” en el nostre terreny…el problema el tenim en les nostres files, i ja està.

    Demà més, potser, i espero que millor.

    Visca La Terra.!!!!

30. Manel Picó diu:
    juny 9, 2009 a les 6:16 pm

    No cal que us obsessioneu gaire amb les unitats. Sols necessitem voluntat política. Els electors esperen el seu dia en hivernació. Porten segles esperant-hi. En sentit estricte, amb bastant menys de 2 milions de vots Catalunya serà independent. No és necessària una única força política ni que tots els independentistes votin al mateix partit, sempre i quan els partits que rebin l’encàrrec tinguin concreció sobre el tema i responsabilitat. Jo aposto per un detonador parlamentari nou de trinca pel 2010.

31. Andreu diu:
    juny 9, 2009 a les 7:01 pm

    Una precisió, benvolgut Alexandre Pineda.

    Amb en Manel, i d’altri, aquest exemple ja l’havia tret en altres ocassions anteriors en altres llocs.

    Dic, nomès, que anomenar-se “independentista” o no anomenar-se’n, no té absolutament cap importància. I que durant segles, molta gent ha resistit, ha guanyat en la resistència i ha conservat molts coses, amb l’objectiu de tornar a ser lliures col.lectivament, és a dir, sobirans, es a dir, independents, és a dir, nació plena i lliure. Tots són sinònims i es absurd, fariseu, i totalment negatiu, organitzar batalles desqualificants i excloents pels adjectius. Són els fets els qui demostren si una organització va a favor d’avançar cap a la sobirania plena, o no. Els partits de Mussolini i de Hitler també es deien socialistes i realment no ho foren.

    I dic i mantinc, i aporto exemples (el del Felix Cucurull es especialment adient), de que catalans treballadors, ad limitum o ad mig limitum, m’es igual, per la independència futura de Catalunya no necessitaren, durant moltes i moltes desenes d’anys, dir-se “independentistes”, amb el nacionalisme català tothom ho entenia tot la mar de bé.

    I ja està. No pretenc cap dogma, però tampoc admeto dogmes molt més recents, i interessats.

    La paraula independència, com la paraula nació, com la paraula sobirania, com l’expressió Catlaunya Lliure, són paraules, no són totems, no defineix a qui verbalment les fa seves, i són, realment, sinònimes.

    La prova , benvolgudes companyes i companys, es que els descendents del PSan, amb les seves multiples escissions, que al final volen fer aquesta separació, i clos excloent, amb la paraula independentista, saben, saben (per exemple en Josep Ferrer) que no poden confrontarla a nacionalisme català, que es el que hem tingut 300 anys, epoques dèbils, i epoques molt mes fortes. Perque el nacionalisme català, com el nacionalisme basc, com el nacionalisme irlandes, com el nacionalisme escocès, com tots els nacionalismes de les nacions sense estat, volen i pretenen i existeixen, només, per la voluntat d’assolir la sobirania plena , igual a la d’altres nacions que sempre han tingut estat.

    I per això, perque tothom al món mondial ho tenia i ho té clar, els petits inventors trilers dels descendents de les escissions del Psan, van inventtar-se la confrontació amb el “regionalisme”. Molt bé, confronteu-vos amb el Psoe-Psc, i amb el PP, però no enmerdeu al nacionalisme català que es nacionalisme , ergo, vol la sobirania plena de la nacio catalana que es diu Catalunya.

    I, si us plau, no entrem/entreu ara amb el tema dels Països Catalans, una altra questió que, en mans dels qui han deixat el Pais Valencià com un desert castellà espanyolista, pretenia una unitat politica que mai hem tingut històricamen. Hem tingut reis comuns, pero amb Corts diferents. I no son temps de reis, of course.

    El pà amb tomàquet és el que tots sabem. Ja sia pà artesà, pa descongelat o altres tipus. Es pa amb tomàquet, i no hi ha ni pà amb tomàquet regionalista, ni nacionalista ni independentista, ni federalista, ni confederalista, ni separatista ni sol ni acompanyat.

    Per què complicar la vida generant semànticament divisions excloents que no duen enlloc, més que a perdre el temps i forces que haguessin estat molt més efectives seguint treballanet en la missió col.lectiva d’arribar a la sobirania plena o a l’alliberament nacional, que també es , exactament, el mateix.

    Disculpeu l’extensió. Sorry.
    Cordialment,
    Andreu

32. Josep-Empordà diu:
    juny 9, 2009 a les 7:14 pm

    Benvolgut Vallfosca,

    Si aquesta pregunta que li has fet a l’Agustí Bassols me la fas a mi, et contestaria el mateix…i tornariam a començar, perqué tant la pregunta com la resposta, te trampa.

    Si, hem d’anat junts…a on ens juntem?…quí marcará el rumb…i ja hi tornem a ser.

    Potser, per sortir d’aquest bucle, haurem d’acceptar que no, que no anirem junts, i si vols, dona-m la culpa a mi, que jo te la donaré a tu…i ja tenim un altre bucle, i així fins l’infinit.

    Així que res, bon viatge i si s’escau, ja ens trobarem al final del trajecte, perqué ara és quant començaria a dir coses que no vull dir.

33. Francesc J. diu:
    juny 9, 2009 a les 7:35 pm

    Andreu,

    He llegit amb molt d’interès el teu raonament, i t’he de dir que hi estic d’acord i l’aplaudeixo. Crec que tens raó. Només hi veig un problema (del qual no n’ets culpable, evidentment): hi ha molta gent que no l’entén.

    En política cal poder arribar a tothom, i també (o sobretot) a les persones que processen missatges més simples, més concisos, més directes. Per això jo sempre dic que CiU no ho pot abastar tot.

    Jo, quan sento persones com en Quico Homs sé perfectament què volen dir, llegint una mica entre línies, i sé també quin és el seu horitzó. I entenc que no es dediquin a fer segons quines proclames.

    Ara bé: aquest és un discurs que deixarà pel camí a molta gent, moltíssima, que vol sentir unes altres coses. I això és així malgrat que a vosaltres us desagradi. I d’això en tenim la prova en aquestes europees: CiU aguanta bé, creix, però no n’hi ha per tirar coets tenint en compte la que està caient i tenint en compte que el flanc més reivindicatiu (el que tradicionalment havia cobert ERC) està totalment desert de representació política (abocada com està ERC en mans del socialisme i el filibusterisme).

    Per tant, sembla clar que CiU no aconseguirà mai amb el seu discurs cobrir aquest espectre. En Pujol ho va fer durant un temps, però en Pujol és un personatge irrepetible, únic, en qui molta gent va dipositar la confiança sense demanar res a canvi (durant un temps).

    Ara les coses han canviat: hi ha qui vol sentir determinades paraules (com ara independència o estat propi), i això ho heu de tenir en compte, perquè és un “mercat” que va a l’alça i que CiU no podrà abastir.

    Per què no ens repartim la feina?

34. Joan P. diu:
    juny 9, 2009 a les 7:58 pm

    Benvolgut Manel,

    Encara les ferides son massa tendres per fer com si res hagués passat, sobre tot per alguns que ho van viure com si fos un assumpte personal, ara per ara, la “unitat” necessària en el mon “indepe” es basarà en els que no van militar en aquells moments( tu mateix te’n has adonat al veure el perfil d’associats a RI) i en aquells que sempre hem tingut en el cap la pàtria catalana per sobre de partits, noms i “patums” i per tant no hem viscut la nostra militància des d’una òptica exageradament partidista. El nostre país per desgràcia és molt donat a crear i entronitzar “patums” i molt millor ens aniria si penséssim que amb la de Berga només ja en tenim prou. Donem temps al temps i iniciem tots els que puguem el camí de la unitat i els demés ja s’aniran afegint sense recances, i aquest serà el millor camí per construir un edifici que no sigui possible derruir i creu-me que ens farà falta un edifici així, amb uns fonaments ben forts i segurs.

    Estic absolutament d’acord amb el que es diu que el millor seria que s’aconseguís una candidatura amb el menor color polític possible (partidista vull dir) o si mes no una candidatura policromàtica molt ben compensada si no es possible fer-la sense persones de recent color polític molt marcat. Per tant si anés en Carretero en primer lloc, s’hauria de posar una personalitat ben marcada ex CDC, per exemple López Tena o si això no pugés ser, en Agustí Bassols que malgrat ser d’UDC i no tan conegut pel mon no nacionalista, te un full de servei al país impecable i podria fer el “contrapes” a la figura tan preeminent d’en Carretero. Preneu-me-ho com una suggerència i mai com un consell, doncs per això ja hi ha gent que te més formació que jo per fer-ho, però és tal i com ho veig, una mica des de fora i malgrat simpatitzar amb el projecte de RI doncs tinc la seguretat que està creat amb tota la il·lusió, bona fe i patriotisme.

    Per últim comentar que aquí s’ha parlat de els mots “independentisme” i “nacionalisme” com si un tingués un “pedigree” que a l’altra l’hi manca, i segons jo recordo ambdós son creats o si mes no utilitzats popularment a la dècada dels setanta, cert és que l’un definia un projecte catalanista més de dretes i reformista i l’altre més d’esquerres i rupturista, però anteriorment a aquestes denominacions les paraules que s’esqueien eren simplement “catalanista” “de la ceba” i el mot més agosarat de “separatista” on jo sempre m’hi havia trobat més còmode malgrat la connotació “pejorativa” que últimament la repulsiva moda del “políticament correcte” (que prové de les esquerres, sobre tot de les mes xupi-guais, com no podria ser d’altra manera) l’hi ha endinyat. El problema de tot això és que el camí “regenaracioniste espanyol” o reformista per arribar a la plena sobirania s’ha demostrat completament inoperant per la mala fe de la banda espanyola i per tant una pèrdua de temps i energies, per això alguns hem abandonat el mot de “nacionalista” pel de “nacionalista radical”, “independentista” (malgrat i no combregar massa amb les teories PSANERES) o senzillament “separatista” a seques.

    Visca la Pàtria

35. Joan Garcia diu:
    juny 9, 2009 a les 8:09 pm

    Manel:

    Per mi la regeneració no passa per canviar CiU per PSOE a la Generalitat o l’inrevés, sinó per fer entrar aire nou al Parlament. Gent nova amb idees noves.
    Si els líders d’Esquerra haguessin pensat realment en un procés d’independència, haurien vist de seguida que la legislatura en la què s’havia d’elaborar i discutir el nou Estatut no seria una legislatura normal “de govern”. ERC ho tenia tan senzill com quedar-se a l’oposició, defensant els interessos dels catalans i reforçant la seva coherència i credibilitat mentre CiU i PSC rebaixaven l’Estatut i se’l empasaven. ERC hauria pogut arrasar a les següents eleccions mentre que ara és còmplice de l’agonia que estem patint i electoralment ERC ja no té remei. Però bé tot això ja és passat.
    A mi el que em preocupa és que de moment Reagrupament només està amuntegant patriotes en base a “entre tots ho hem de tot”. A mi també m’agrada en Carretero, parla clar, però no hi ha projecte, no hi ha contingut, no hi ha estratègia i a en Carretero no li agrada el paper que li està tocant fer. El perill és que Reagrupament sigui una PDD amb expectatives electorals. Una altra cosa és construir una força electoral amb possibilitats d’èxit. No es tracta d’unir l’independentisme. Es tracta d’unir els votants independentistes que fa molts anys que estan dividits en dos projectes que no treballen per assolir la independència (ERC i CiU) i l’abstenció.

36. Andreu diu:
    juny 9, 2009 a les 8:22 pm

    Francesc J.
    Gràcies per la lectura positiva. Ningú pot monopolitzar mai l’opinió del poble. El pluralisme és un bé diví. Però sense monopolitzar res, CDC ha estat i es l’eina que ha aglutinat mes gent i molts més votants al seu redós. Home, hi haurà gent que no els entén, però als altres encara menys…AL final, es tracta de poder articular una clara majoria social popular, i política, que faci viable, democràticament, l’objectiu. I per tant l’objectiu no pot ser emprat com a element d’exclussió ni de divisió. Uns van més de gust amb corbata, a l’hivern, i d’altres no. I què? Poden anar i van al mateix lloc. I no s’exclouen mútuament, per aquest element. Es pot anar al cinema amb corbata o sense, amb pantalons o faldilles. Però el cinema, la pel.li, es l’objectiu de tots. Cal sumar sempre, si es possible, perque no anem sobrats ni tenim majoria social suficient. Per tant, si sumo jo estaré content però si sumes tu també, perque al final serem més. SI de debó tenim aquest objectiu. Be, crec que ja ho podrem seguir alguna altra vegada en algun altre lloc, perque prioritàriament, crec, es tracta de comentar l’aportació bàsica del bloger, sobretot.
    Bona nit,
    Cordialment,
    Andreu

37. Santi Vidal diu:
    juny 9, 2009 a les 8:36 pm

    El pluralisme és bo, i a més inevitable, per tant és bo que augmenti el nombre de partits independentistes, però tenint molt clar que un dia, potser només un dia, haurem d’anar junts.

38. Ramon diu:
    juny 9, 2009 a les 10:05 pm

    La Vanguàrdia, en el seu diari digital, publica que Arenys de Munt, el dia 13 de setembre proper, celebrarà un referèndum preguntant sobre la independència de Catalunya.

39. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:04 pm

    Agustí
    ————-
    Jo defensaria que els líders no només saben “llegir” els moviments •crítics” sinó que també son capaços de interpretar-los bé per posar-se al davant i com tu dius Agustí saber donar tot el que ell és capaç de donar i també si s’escau de renunciar per la causa, és a dir La Independència

40. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:07 pm

    Koll
    ————-
    Justament, mentre escrivia l’article vaig estar-hi donat voltes sobre aquest tema, però per no ferir i no passar-me, no he volgut fer servir aquestes comparacions. Però hi ha quelcom del que tu dius en tota aquesta relació de ara no toca, però si arriba el moment ja veureu com ho farem…etc, i aquest moment mai arriba.

    Molt bo l’article de l’Avui

41. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:13 pm

    Vallfosca
    ————–
    Excel•lent el que has explicat de l’Agusti Bassols, entre tots hem de mirar que fem possible aquesta candidatura, sinó un dia ens despertarem i ens hauran segat per la meitat.
    Jo també penso que quan tensem de veritat les espanyols faran alguna cagada de les grosses i avui a al UE això equival a la declaració d’independència

42. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:15 pm

    Manel Picó
    —————-
    Totalment d’acord, però al menys al principi s’ha d’intentar de cercar la unitat.

43. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:33 pm

    Andreu
    ———–
    Entenc la teva postura i la de molts convergents, però em pregunto fins quan no podreu dir les coses pel seu nom?, no penseu que com més tardeu més incomprensible serà pels que us voten perquè pensen que no sou independentistes? O potser no hi ha la intenció de dir-ho mai clarament que CiU vol la independència de Catalunya?

    Amic Andreu, no ser si m’explico el que vull dir-te, però per mi, ja no puc dissimular-lo més, potser si que es contraproduent, però la vida a mi m’ensenya’t que si no ho proves per por de que fracassis al final acabes fracassat i amargat.

44. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:42 pm

    Francesc J.
    ————–
    Estic molt d’acord. Només afegir que els temps anteriors era una mica diferents als d’ara. Això no vol dir que hagi canviat molt, però tampoc vol dir que no sigui possible una altre possibilitat, una que el 2003 semblava que ERC la podria capitanejar i com tu bé dius, ara ho han perdut miserablement a canvi de “tocar cuixa”. Els que volien i encara volen aquest canvi, segueixen engreixant l’abstenció i només alguns van cap a CiU.

45. Manel Bargalló diu:
    juny 9, 2009 a les 11:57 pm

    Joan P.
    ———-
    Tota ferida requereix un temps per cicatritzar, però aquí es veu qui es més patriota que l’altre, qui anteposa els seus sentiments a la causa, i és per això que ara, donades les circumstàncies, toca deixar de banda aquests sentiments , de ser generosos i mirar d’aconseguir que la candidatura sigui realitat.
    La teva proposta coincideix totalment amb el que vaig escriure fa dues setmanes, no te’n recordes, penso que fins i tot la vas comentar. Per part del Joan Carretero, no hi ha cap problema de deixar el seu lloc per un altre com en Tena o en Bassols, et puc dir que abans que en Joan prengués el compromís ferm de tirar la idea de crear una candidatura d’ample espectre amb Reagrupament , ja va intentar que fos un altre, però aquest va rebre un oferta que l’hi ha canviat la vida i va trencar l’acord. Des de sempre en Joan Carretero ens ha dit que ell no té cap interès personal de liderar un grupet més o menys nombrós de fidels, ell el que vol és la treballar per la independència i si toca que ell estigui cal capdavant, ho farà, però si hi ha algú que ho pot fer millor o veu que ell no té prou èxit, ho deixa i tant tranquil.

    Pel que fa el nom, estic molt d’acord amb tu, jo també al principi em deia nacionalista, més tard separatista i ara he decidit des de fa uns deu anys, dir que son independentista, i em fot que els actuals dirigents d’E estiguin estigmatitzant aquest nom.

    Visca la pàtria!

46. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 12:11 am

    Joan
    ——–
    En el 2003, no diguis que no va entrar gent nova i amb idees noves a la Generalitat!. A part del Nadal i de l’Ernest Maragall dels sociates, els altres consellers eren totalment nous. Que els líders d’Esquerra no ho va fer bé, en el sentit que tu dius, estic totalment d’acord i si llegeixes l’article que vaig escriure fa dos anys i mig al meu bloc personal:
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/48517
    veuràs que ja em referia al mateix que tu dius.

    La teva segona part, no l’acabo d’entendre, que vols dir que Reagrupament vol “amuntegar patriotes” a base de “entre tots ho hem de tot”?
    El projecte de Reagrupament és tant clar i simple com la de crear una candidatura d’ample espectre que proclami la independència al Parlament de Catalunya el 2010.
    Això no vol dir que no sigui un projecte difícil i complicat. Tu mateix ho dius, que hi ha molts perills i estic d’acord que el que es tracta es unir votats i no l’independentisme. Per això com l’he dit al Manel Picó en el seu comentari, que la Unitat no ha de ser la finalitat absoluta, però al principi la unitat és un mitjà per aconseguir més votants independentistes que ara estan dividits.
    Però d’entrada hem de començar amb el màxim de persones possibles , encara que sigui “amuntegades“ que a mesura que agafem més volada l’hi donarem estructura i consistència.

47. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 12:12 am

    Santi Vidal
    ————–
    Totalment d’acord, però que sigui aviat perquè el país se’ns mort

48. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 12:14 am

    Ramon
    ———
    Sempre Areny de Munt ha estat un dels municipis més independentistes de Catalunya. En Xavier Mir, company de capçalera potser et pot informar més al respecte, ell es de per allà.

49. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 12:16 am

    Bona nit a tothom
    moltes gràcies per tots els comentaris.
    Demà començo les vacances i agafo el cotxe amb la família i baixo cap a Catalunya. Desprès el dissabte n’embarco cap a Menorca fins el Juliol.
    Miraré de trobar un cafe-internet a Ciutadella per connectar-me i així poder escriure el meu article cada dimarts.

    Moltes gràcies

    Endavant les Atxes!!

50. Joan Garcia diu:
    juny 10, 2009 a les 10:12 am

    Manel:

    Col·locar el PSC (PSOE per a qui vagi una mica despistat) al govern de la Generalitat al 2003 amb el suport dels parlamentaris d’Esquerra, això no és fer entrar idees noves i fresques al govern. Això és traslladar a la Generalitat tots els vicis i la inmundícia que representa el PSOE per a Catalunya. Les noves persones que Esquerra podia aportar al govern els sociates se les van empassar i neutralitzar en un parell de setmanes. Els líders d’Esquerra no sabien a qui estaven posant al govern de la Generalitat (o potser massa bé que ho sabien alguns).

    Ja ho he dit abans. A mi en Carretero m’agrada el que diu. Parla clar. Però no té el discurs que necessita una alternativa guanyadora. I si grates endins de Reagrupament i ben a prop d’en Carretero, i preguntes què pensen fer i com ho pensen fer la resposta és sempre la mateixa (al menys de moment): “Hem de sumar i entre tots ho farem tot. Ara es tracta d’unir gent i després ja veurem què fem”. A part que això mateix va respondre en Carretero a l’acte de les cotxeres de Sants. Tant de bo que es posin les piles i comencin a pensar com pensen desenvolupar la seva idea perquè l’expectativa electoral ja l’han generada. Si no, com et deia, en lloc d’unir patriotes l’únic que faran és amuntegar patriotes, que d’això els catalans darrerament entenim més d’un exemple.

51. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 10:30 am

    Sense dubte Joan que Esquerra va posar la guineu a vigilar el corral de les gallines. Però no diguis que no havia cares noves a les files d’Esquerra i Iniciativa. També al PSC, en Castells i la Tura per exemple no eren pas persones molt vinculades a l’aparell del partit del PSC-PSOE. Altre cosa és que al final tot ha estat un fiasco i a toro passat està clar que va estar un error.

    Pel que fa Reagrupament, a veure, només portem un mes i mig , estem creixen i esperem que com a molt a final d’any tinguem el projecte ben estructurar i definit.
    Però si esperem primer a tenir-ho, mai començarem a fer-ho.

52. Jesús (Xess) diu:
    juny 10, 2009 a les 11:29 am

    Jo, que fa 20 anys que voto Convergència, estic totalment disposat a votar el que resulti d’aquest moviment iniciat per Reagrupament i al que es van afegint entitats i moviments i persones per tal de portar al Parlament una força que proclami la independència o que forci un referèndum o el que es pugui arribar a fer. Això si, tal i com valg fer amb CiU, tot i fer fins i tot d’interventor a molts comicis, no em veureu ni amb carnet ni associat, perquè no va amb mi. No sóc de carnets. Només tinc l’obligat com a súbdit de l’imperi (puff, podeu comptar) i el de la nacionalitat catalana que em vaig fer als 17 anys.
    Col·laboraré tant com faci falta, si se’m reclama, votaré, faré propaganda entre amics, coneguts i saludats (quin gran programa era).
    I tant m’és d’on vinguin els companys de lluita, tant m’és que conservin carnets i filiacions. Si estan amb aquesta nova formació ja en tinc prou.
    El que sí que m’agradaria és que noves cares s’afegeixin a les actuals, massa marcades per passats polítics. I si poden ser de la societat civil, de fora dels partits, millor. Un Vicent Partal, un Joan Solà, un Jordi Porta… La llàstima és que en Xirinacs ja no estigui amb nosaltres per viure-ho, perquè segur que estaria orgullós d’aquest moviment.

53. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 2:23 pm

    Cadascú Jesús ha ha de fer com vulgui, però al final a l’hora de la veritat caldrà votar.

    Associar-te no implica cap carnet i tampoc excloure’t de res, vol dir que a part del compromís de paraula, col·labores amb 6€ mensuals a fer possible tot el finançament que comporta fer la candidatura.
    Com més col·laborem, més independent i forta serà la candidatura que fem. S’ha d’entendre que reagrupament no té cap subvenció externa de diners que no sigui la dels seus associats o de les donacions que es recapten en els actes.

    Cada local que és lloga per fer un acte, i la megafonia, costa diners. Per exemple l’acte de les cotxeres de Sans va costar quasi 600€, per sort es va recollir més de 1.500€. Però segur que haurà moltes més despeses en el futur que només es podran pagar amb els diners de la quota dels associats

    També associar-te et donarà més facilitats per poder dir la teva i ajudar a definir el projecte de Reagruament.

    Però cadascú que faci el que vulgui, només volia aclarir-te que significa ser associat.

54. Joan Garcia diu:
    juny 10, 2009 a les 3:17 pm

    Manel:

    La gent que esteu hiperpolitzada trobeu matissos i justificacions per tot arreu i ho puc entendre, però jo valoro actituds i resultats. De què serveix una Tura o un Castells que dius que són cares noves. Quins interessos de Catalunya han defensat aquest parell? Però és que encara no has entès per a qui treballen aquesta gent i de quin partit formen part?

    Ho sento i no tinc ànim d’ofendre, però això de a toro passat serà per als que no vèieu que us estàveu fotent a la gola del llop. La primera vegada que vaig escoltar l’estratègia d’en Carod i Puigcercós no m’ho podia creure i ja es podia veure que estàveu sentenciats al desastre. Si tinguéssiu ben clara la diferència entre qui s’omple la boca de Catalunya i qui treballa pel futur de Catalunya, és a dir, per la nostra independència (perquè futur dins d’Espanya els catalans no li hem tingut mai) no us hauría passat ni pel cap fer govern amb el PSC (ni amb en Pujol ni amb Mas tampoc). Això ara ja és història però em temo que no tothom n’ha après la llicó.

    A final d’any el projecte ben definit i estructurat? Estàs de broma, no? Que penseu seguir funcionant igual que quan estàveu dins d’Esquerra, o sigui, primer ens amunteguem i després ens organitzem? Jo de moment només veig un altra PDD amb en Carretero al capdavant. Quan vegi un projecte mínimament elaborat ja decidiré si m’hi afegeixo. De moment només hi ha un article i una entrevista a l’Avui (amb idees que no són pròpies d’en Carretero però m’és igual perquè són bones), una persona mediàtica que no vol liderar i la paraula màgica “Candidatura unitària transversal”. I no vull ser negatiu però a mi em van ensenyar que primer les coses es pensen i després es fan. I desitjo que això de Reagrupament es consolidi i es concreti aviat perquè no acabi essent un altra PDD o un altra Sobirania i Progrés, és a dir, iniciatives flamerada que després no tenen continuïtat ni recorregut.

55. Manel Bargalló diu:
    juny 10, 2009 a les 3:41 pm

    Joan
    ——–
    si has llegit el meu article que vaig fer fa dos anys veuràs el que jo pensava i penso:
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/48517

    L’únic que et dic, és que no és veritat que no calia una renovació a la Generalitat, calia fer-la i malgrat que jo tampoc ho veia clar que posar el PSC-PSOE fos bona idea, ho vaig acabar acceptant per els motius que pots llegir a l’article.

    Tornant el tema de les cares noves. Jo no estic parlant de que el que representen siguin noves o no, que no ho eren, sinó que si que ho eren políticament parlant a la Generalitat, molts eren alcaldes i altres venien de la universitat. Bastant diferent del que et trobés ara per cert a la Generalitat.

    Quan dic a toro passat ho dic en el sentit que els que realment pensàvem que malgrat saber de quin peu calçaven en Maragall i Cia, podríem jugar bé les nostres cartes i així per un costat provocar més tensió al govern espanyol, de reactivar el debat independentista gràcies als problemes de l’Estatut i a la vegada poder extendre la xarxa de complicitats (mitjans de comunicació, intel·lèctuals, internacionalment…etc) per preparar el terreny per poder ser majoritària i poder proclamar la independència.

    Jo a partir de la negociació final de l’Estatut , inclòs a abans del 30 de Setembre del 2005, ja em va començar a pujar la mosca al nas perquè ERC no demanava el concert econòmic (i això que jo estic totalment fora de la política activa), però va ser definitiu el Si crític de la direcció a l’Estatut.
    Aquí va ser quan les meves sospites de que la direcció d’Esquerra havia estat comprada definitvament per els sociates.

    No se si m’explicat. En tot cas, només no s’equivoca el que no arrisca. Ara al menys sabem que per molt patriota que sigui una persona, el contacte amb el poder corromp quasi a tothom i que cal tenir-ho clar.

    Cal fer com el SNP , fins que no tens la majoria, no entrar al govern i així encara amb moltes precaucions i només si pretens fer la proclamació de la independència en els propers mesos o 1 anys com a molt estirar.

    Pel que fa a reagrupament, és lo que és, i com he dit abans, si esperes que estigui tot lligat i ben lligat, ja podem dir que ens morirem abans de ni tant sols intentar-ho.

    Reagrupament serà el que pugi ser, però collons, és una oportunitat de fer quelcom i si tothom es escèptic com tu, segur que no farem mai res. Aixó no vol dir que no s’ha de treballar, pensar i mirar de fer lo millor possible, però s’ha de començar amb quelcom i ara, el quelcom és el que és Reagrupament.

56. Joan Garcia diu:
    juny 10, 2009 a les 5:26 pm

    Manel:

    No és escepticisme. És informació i anàlisi. Estic al corrent del tema de Reagrupament de molt a prop. No sóc dels que s’apunta a un projecte per un article i una cara mediàtica que ha sortit del seu partit donant una cossa (sense avisar als seus) i sense pensar que faria l’endemà. M’agrada veure que hi ha una trajectòria, un lideratge clar (d’una persona o un equip), un discurs potent i un plantejament de futur. Diria que això no és demanar tant. No demano que tot estigui detallat però hi ha uns elements que són imprescindibles com a base per a avançar. El voluntarisme només no serveix com a base per a construir coses amb recorregut. Jo quan sento “sumeu-vos que entre tots ho farem tot” ja m’entra la cagarel·la perquè ja sé com acaben aquestes coses.
    A mi ja em sembla bé el que veu la gent d’en Carretero. Ara falta veure què hi ha realment com a fonaments. De tota manera desitjo que això de Reagrupament progressi perquè sé que molta gent hi esteu posant les esperances.

57. Xavier1969 diu:
    juny 14, 2009 a les 3:14 am

    La situació actual i el que ens ha portat on som ja és prou clara. El posicionament polític dels “grans partits nacionalistes” passat i present és més que evident. Tant com que no tenen intenció, ara com ara, de canviar. Hem de ser capaços de ser tant transversals com ens ho exigeix la crítica situació nacional en que estem. Oblidar-nos de si CiU allò, de si ERC això. De tirar-nos els trastos pel cap. M´he associat a RCat, i se me ´n fot a qui votaven abans els que ara estan associats a RCat: això és el passat. I el present és ser capaços d´anar units per un únic fi. I centrar-nos en el que ens uneix: la plena sobirania; deslligar-nos definitivamnet de qui ens vol morts i ben morts. I fer pedagogia a qui encara no ho veu així. Deixem el passat pels historiadors i centrem-nos en el present, i en com aconseguir un futur digne. Per aixo cal unitat, que no implica renunciar a la ideologia pròpia, sino aparcar-la per més endevant. I és això al que ERC i CiU li tenen pànic: a l´eix polític independentistes-unionistes: perque si prospera i cala en la societat els obligarà a posicionar-s´hi i definir-s´hi . I la seva ambiguetat política no els hi ho permet. Per això hem d´anar units per fer d´aquest eix el motiu de la discussió política; i per això cal convertir el pol independentista un pol sòlid, coherent i socialment transversal. Serà aleshores quan,o estàs en un pol o estaràs en l´altre.Així de fàcil, així de senzill, així de clar. No ho compliquem més, i fem un esforç personal de coherència i responsabilitat amb el moment històric en que podem arribar a estar: si volem podrem!

58. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Pot Reagrupament aconseguir, per si sol, fer realitat la candidatura unitària transversal que proclami la independència al Parlament? diu:
    juliol 15, 2009 a les 9:31 am

    [...] d’una persona. Com també, tal com vaig dir en l’article publicat en aquest mateix bloc El meu pecat original, hi ha certes persones o grups que no perdonen el fet que Joan Carretero hagués estat [...]

59. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » La Vegueria d’Exteriors : els patriotes catalans del tot el món reagrupats per la independència de Catalunya. diu:
    novembre 10, 2009 a les 12:05 am

    [...] El primer era per fomentar la transversalitat dins dels membres de la junta i per això atès el meu pecat original, no volia ocupar el lloc a un altre candidat lliure de pecat d’haver militat a ERC. El segon [...]

Deixeu un comentari