Per què no hi ha botiflers espanyols?
juliol 22, 2008 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
Crec que la majoria dels lectors d’aquesta mena de blocs són molt conscients de la precària situació en què ens trobem. Com a tot arreu, n’hi haurà d’optimistes i altres de pessimistes, però segur que la immensa majoria estaran d’acord amb mi que Catalunya, i encara més els Països Catalans, no estan vivint un dels millors moments pel que fa a la representació política del sobiranisme; s’entén que no estem parlant del sobiranisme espanyol.
Un jove amb inquietuds socials i polítiques, quan un surt de l’adolescència i s’adona de la situació real en què es troba la nostra nació, normalment es planteja que cal fer alguna cosa per canviar-ho.
Normalment, de jove una persona tendeix a creure que tot és possible, mentre que de vell es pensa normalment el contrari. De jove les experiències negatives són molt poques i a mesura que et vas fent vell en portes a l’esquena un sac ple. El llast de les experiències negatives acaba fent efecte en l’optimista més pintat.
És molt feixuc lluitar sense rebre compensacions o sentir-se sempre del costat dels que moltes vegades són els perdedors. Per això hi ha molts companys de lluita que a mesura que fan anys es perden pel camí. N’hi ha, però, que fins i tot es canvien de bàndol.
Ara bé, per què sempre es canvia de bàndol de la lluita catalanista cap a l’espanyolisme i no passa mai al revés? ¿Coneixeu algun fervent lluitador de l’espanyolisme que s’hagi tornat, a mesura que s’ha fet vell, lluitador per la causa catalanista? ¿Coneixeu algun botifler espanyol? Jo no, i vosaltres?
Com a biòleg i amant de la ciència, sempre intento cercar el component biològic que ens ajudi a entendre una mica el comportament humà. Com a animals que som, diuen que racionals, aquest comportament està molt lligat tant als principis bioquímics que regeixen la vida com a la càrrega emocional del bagatge sociocultural de la història i de la relacions socials que tota persona porta a sobre.
No és la meva intenció fer d’aquest tema un article científic, ni de bon tros! Ara bé, amb la prudència que calgui, podem dir que la nostra naturalesa animal està programada per mitjà d’estímuls bioquímics per cercar sempre el plaer de la recompensa, com també hom està programat per sentir dolor amb el rebuig. També tenim variants com és sentir plaer quan deixes de sentir el rebuig o sentir enuig quan deixes de sentir el plaer de la recompensa. Les substàncies bioquímiques que tenen un paper clau en aquest procés reben el nom d’endorfines o opiacis interns del cervell.
El cervell, amb l’ús d’aquestes substàncies ben equilibrades juntament amb la nostra capacitat d’intel·ligència, ha permès que l’home hagi superat les adversitats durant l’evolució humana i que finalment hàgim arribat a la nostra complexitat social, tècnica i cultural, és a dir, la civilització humana.
Però no tot és tan simple i hi ha molts factors que poden desequilibrar el fràgil equilibri bioquímic del qual l’evolució ens ha dotat. Un d’aquests factors és l’ús de les drogues. Però en aquest article no parlaré de drogues clàssiques, sinó del botiflerisme.
Lluitar per la causa sobiranista dels Països Catalans, o més clarament per la seva independència, té un balanç de recompensa molt negatiu. Poques vegades un pot sentir el plaer de les endorfines que s’activen quan aconsegueix un objectiu. Però a més a més, quan això ho ajuntem a les desil·lusions provocades, com per exemple amb la retallada de l’Estatut aprovat el 30 de setembre del 2006 pel 80% dels parlamentaris al Parlament de Catalunya, el resultat és que la frustració comença a fer camí dins del nostre cervell. Dit de passada, però, que per a mi la retallada de l’Estatut ha estat més un motiu de plaer que de frustració; com a independentista el pitjor seria que Catalunya tingués un bon estatus dins d’Espanya amb què la majoria dels catalans se sentissin còmodes. Però reconec que per a molts catalans més o menys sobiranistes l’Estatut del 30 de setembre era el màxim que esperaven obtenir en el millor dels seus somnis.
En general, la manca de resultats positius i la conseqüent frustració provoca a moltes persones l’aparició d’anticossos per fer més suportable aquesta situació; uns anticossos que es manifesten des del “passotisme” passant per la ironia, el sarcasme, el cinisme, i en alguns casos acaben sent un botifler.
El cervell humà té uns mecanismes de defensa per fer front a un trauma; normalment el record del trauma o és oblidat, com en els casos d’amnèsia traumàtica, o els records són modificats a mesura que passa el temps; així, és dóna més pes als fets més positius i s’obvia els més negatius. Al final, en molts casos, només es recorden els fets positius o fets que en unes altres situacions no mereixerien cap mena qualificació positiva però que en l’entorn general dels records traumàtics se’n magnifica el vessant positiu. ¿Quants de vosaltres no heu vist que quan algú parla de la mili sempre s’acaba rient, explicant les anècdotes més divertides i molt poques de les negatives? Alguns que no han fet la mili i en senten converses es pensaran que no fou tan dolent ni molt menys traumàtic fer el servei militar a l’Exèrcit espanyol!
El passotisme és, per mi, la primera defensa del cervell davant una situació de frustració, i això es tradueix en el rebuig de tot pensament relacionat amb la causa que li ha provocat el dolor. Però si aquesta frustració hom no la pot obviar, ja sigui per les seves conviccions, perquè és la seva feina o per l’entorn on es mou, el pas següent és agafar-s’ho tot amb una mica d’ironia.
La ironia i l’humor són sempre una bona medicina per fer més suportables els fets negatius. Relacionar situacions còmiques amb les situacions negatives provoca que les endorfines del plaer de l’humor s’associïn a les neurones influenciades pel dolor de la frustració que tenien prèviament de la situació. Per això no és estrany que en aquests moments a Catalunya el programa d’humor Polònia sigui el més vist de tots. Als catalans ens cal molt sentir el plaer dels opiacis interns per fer més suportable el dolor de la frustració provocada per l’actuació dels nostres dirigents polítics.
Si la frustració és molt alta, pot ser que amb la ironia i l’humor no n’hi hagi prou, i algunes persones acaben de fer el pas cap al sarcasme. En aquest cas, la persona transmet la seva frustració amb una ironia mordaç com a venjança per la situació que no pot canviar. La venjança també provoca el seu plaer.
Alguns, per sort pocs, fan el pas del sarcasme cap al cinisme. El cínic, per mi, és el que ja no creu en la causa que defensava i que li ha provocat tanta frustració. El cervell del cínic, com a defensa del dolor que sent per la frustració que li ha provocat la causa, comença a transgredir-la per així poder sentir-se alliberat de l’encotillament causat per la seva defensa. El cínic, pel fet de ser un descregut, és un blanc fàcil de la corrupció.
El botifler, per mi, és l’estadi final a què pot arribar una persona cínica, corrupta i amb tanta frustració per la causa que ha defensat amb tants esforços mai recompensats, que li ha provocat rancor vers ella. La possibilitat d’abraçar la causa adversària que sempre l’ha guanyat és, pel cínic, una possibilitat molt bona per recuperar el plaer de la recompensa que mai no ha rebut defensant la seva causa inicial i alhora sentir el plaer de la venjança pel dolor rebut. La recompensa que rep un botifler per lluitar contra la seva primera causa és doble, pel plaer de poder venjar-se’n. És com un doble xute d’opiacis i per tot això els botiflers sembla que gaudeixin més que els altres en atacar la causa original que han traït.
Molts botiflers no hi arriben de cop, sinó que fan un procés gradual; com més radicals i amb més força eren al començament defensant la lluita catalanista, més possibilitats tenen de sentir-se frustrats al cap dels anys. Estic segur que si fem un repàs de la majoria dels nostres dirigents polítics, podrem veure que n’hi ha que estan repartits en els estadis previs abans d’arribar al botifler. Però compte, que per mi n’hi ha més d’un que ja està entre l’estadi del sarcasme i del cinisme. Com també n’hi ha algun que ja ha fet el darrer pas per ser un botifler i no parlo de polítics com en José Montilla,que no han traït ni mai ho faran de trair a la seva pàtria: Espanya.
A Catalunya encara hi ha uns condicionants, gràcies a l’empenta de la societat civil catalana i també als més de 20 anys de govern nacionalista català que havia fins fa pocs anys, que permeten als partidaris del catalanisme rebre algunes recompenses, encara que siguin de forma de premis de reconeixement social. Però a la resta dels Països Catalans, la veritat és que les recompenses per defensar el catalanisme són cada vegada més difícils d’obtenir. Els darrers anys els que prenen partit per l’espanyolisme als Països Catalans ho tenen cada vegada tot més a favor: el govern autonòmic, el govern de l’estat espanyol i molts dels ajuntaments els ajuden donant-los més possibilitats professionals i fins i tot comencen a tenir el reconeixement social. Als Països Catalans, qui pren partit per defensar la causa sobiranista catalanista té molt poques recompenses comparat amb qui ho fa per la causa espanyola.
Cal que a casa nostra, mai és faci cap reconeixement i cap gest a favor dels botiflers malgrat sigui molt valuosa la seva aportació inicial a la cultura o a la política catalana. En aquest cas, el millor remei contra el botiflerisme és la total ignorància dels qui ha decidit fer el pas. Sinó ho fem, estem dinamitzant nosaltres mateixos la nostra futura pedrera dels nous catalanistes.
Quan als Països Catalans es comença a reconèixer per part de les institucions catalanes i també per la mateixa societat civil els qui no han fet de la seva vida un exemple de coherència i lluita per la nostra causa, fins i tot en alguns casos traint-la, estem donant un missatge a favor del botiflerisme.
En canvi a Espanya, on ni tan sols han reconegut els seus dirigents republicans, això no passa. ¿Creieu que alguna vegada reconeixeran algú que no defensi feroçment la unitat d’Espanya? Tothom sap com les gasta la Brunete mediàtica amb els seus que facin el més mínim gest vers una Espanya federal , imagineu que passaria amb algú que defensin el dret de decidir per a l’autodeterminació de les nacions ibèriques!.
Per això a Catalunya, i encara més a la resta dels Països Catalans, n’hi ha que, malgrat el pudor que significa trair la pàtria, a poc a poc, gradualment i amb el temps, comencen sent primer còmplices per omissió de l’opressor, i acaben en el pitjor dels casos com a simples botiflers. En canvi al revés mai… o potser només quan la independència sigui una realitat palpable sortiran botiflers de l’espanyolisme?. La fam de recompensa d’una dosis d’opiacis no té fronteres. Espero poder comprovar aviat la meva teoria.
Salut i independència.
Manel
Kalrsruhe
Etiquetes Política catalana | 
20 comentaris »
juliol 22, 2008 a les 3:05 am
Senyor Manel: em trec el barret.
Fantàstic!!!
Senzillament… fantàstic!!!
juliol 22, 2008 a les 8:45 am
Benvolgut Manel,
Només dir-te que al “govern”, hi ha els “independentistes oficials”, els que reparteixen etiquetes d’ independentisme.
Ja que tu milites a aquest partit, potser ens podries explicar que cony i fan al “govern” donç.
Cordialment.
juliol 22, 2008 a les 8:53 am
Buf, que llarg… i massa pessimisme. Per veure les nostres penes, podem llegir qualsevol mitjà de comunicació. Hem d’animar als catalans!
juliol 22, 2008 a les 11:07 am
Espelt
——–
gràcies per el immerescut elogi, tal com diu en Xin m’ha sortit una mica massa llarg per ser tant bo com tu dius.
Xin
—-
Si realment és massa llarg, però no he pogut escurçar-lo perquè tenia que explicar bé per no donar males interpretacions del que jo crec que son i perquè ho son els botiflers.
Josep-Empordà
————-
Alguns dels meus companys al govern comencen a tenir símptomes de tenir els receptors opiacis secs. Potser inconscientment o no, amb el “mono” comencen a cercar la dosis i ho fan, primer descarregant la seva rancúnia vers als seus germans grans nacionalistes i com que amb això no en tenen prou per lubricar els receptors opiacis, comencen a cercar noves drogues per poder superar el “mono” que han tingut que suportat per tant de temps.
Vet aquí quan poden començar a caure irreversiblement en les drogues dures, sinó ja han caigut alguns, no tots.
juliol 22, 2008 a les 11:15 am
Manel Bargalló,
també ens ho podriem mirar diferent : hi ha molts més fills d’immigrants espanyols que són nacionalistes que fills de catalans que siguin espanyolistes. Almenys és el que a mi em sembla.
Lo cert és que, ara com ara, és complicat ser del país perdut. El millor és fer-se ciutadà del món, dels quals em reservo la opinió per si aquest bloc el llegeixen nens petits. Salut.
juliol 22, 2008 a les 12:02 pm
Al meu entendre, aquest article d’en Manel Bargalló és extraordinari. M’és molt difícil d’establir un ordre de preferències en els nombrosos paràgrafs de l’escrit, perquè no n’hi ha cap de superficial. En destaco, però, un: “En general, la manca de resultats positius i la conseqüent frustració provoca a moltes persones l’aparició d’anticossos per fer més suportable aquesta situació; uns anticossos que es manifesten des del “passotisme” passant per la ironia, el sarcasme, el cinisme, i en alguns casos acaben sent un botifler.”
No més gens difícil identificar a persones (també a polítics) que són afectades per aquests anticossos; malauradament moltes, si pensem en la causa de la independència dels PPCC. Ara bé, dins d’aquesta manifestació d’anticossos m’agradaria que em donessis alguna pista, amb referència a aquest escrit d’en Ferran Mascarell (també només en reprodueixo un paràgraf) :
“CINC: ELS CONGRESSOS NO HAN trencat la tesi que encotilla la política catalana des de fa un quart de segle: la por a mostrar què es vol de l’Estat espanyol. El futur de Catalunya, sigui federalista o independentista, exigeix que els catalans no es deixin prendre aquest objecte golós que es diu Espanya; han contribuït a construir-lo com ningú. És ni més ni menys que l’Estat, és a dir l’eina política principal per a construir el benestar i el futur. Quin error deixar-lo en mans d’altres.”
Què representen aquestes paraules, la ironia, el cinisme…? o simplement, el botiflerisme? Quin és l’objecte golós: Espanya o Catalunya ?
juliol 22, 2008 a les 2:56 pm
GukGeuk
———
Potser fins ara si que era així, però tinc els meus dubtes , abans sempre hagut l’alta i vella burgesia que era més o menys espanyola com al país basc, però gràcies a l’econòmica productiva industrial basada en productes manufactures en contra al que en el país basc passava, la burgesia catalana cada dues o tres generacions es renovava i no donava temps ha que s’espanyolés.
En canvi ara, tot ha canviat, no hi ha gaire oportunitat de tenir una forta burgesia catalana perquè els grans negocis es fan al remolc de grans corporacions i de la inversió pública, i això està en mans dels espanyols. Ara ser espanyolista és més atractiu que mai per la burgesia o per als emprenedors catalans.
Per l’altre costat tenim que el proletariat sigui de fills d’immigrants o no, que fins fa poc era pro catalanista, s’està funcionalitzant amb uns sou acceptables, alguns molt més que en la privada, i ja n’estan prou content amb l’actual situació. No tenen la necessitat de ser emprenedors per sortir de la misèria com ho varem fer els seus avis o pares en arribar a Catalunya. Ara per ara no estaria tant segur del que dius, crec que aquest fills d’immigrats també senten els cant de sirena d’ésser espanyol és millor que ser catalanista, sinó mira en Montilla, Corbacho, Chacon…etc.
Ara surt més bé ser espanyolista, per als beneficis socials i professionals que ser catalanista sobiranista.
Koll
—–
gràcies, ara bé que penso de Mascarell?, dons per mi hi ha dues possibilitats:
a) És un pobre ignorant que no apren de la història i no només parlo de la història d’Espanya.
b) És un que fa un cant de sirena per enganyar als que tenen por de fer trencadissa que encara son molts i que llegeixen a l’Avui i per exemple encara admiren al Duran.
Tu mateix Koll pots fer la classificació d’en Mascarell. Si no vaig errar, en Mascarell és historiador…
juliol 22, 2008 a les 4:23 pm
Parteixes d’un supòsit que considero imprecís: “no estan vivint un dels millors moments pel que fa a la representació política del sobiranisme”.
Home… de moments dolents n’hem viscut molts, i el d’avui o el dels darrers dies no és ni de bon tros un dels pitxors. La publicació de les balances fiscals, per exemple, és un punt d’infexió importantíssim, així com també la reivindicació de l’equilibri financer per part de molts socialistes.
Acabes afirmant també que hi ha catalanistes que es passen a l’espanyolisme, però mai al revés. També em sembla una afirmació errònia. Dels primers, n’hi ha pocs. De fet, no en conec cap. El que si que hi ha són regionalistes que es passen a l’espanyolisme (algun d’ells, força calb). En canvi, de regionalistes que s’han passat a un catalanisme sincer, te’n podria alguns.
Aquest “independentisme oficial” que algú esmentava abans, està deixant petxada, agradi més o agradi menys. O potser algú es pensa que aquesta deriva del PSC cap al catalanisme és com una mena de combustió espontània?
juliol 22, 2008 a les 4:27 pm
Un bon article, que pot semblar pessimista, però també ens diu que si comencem a guanyar seran molts els que s’apuntaran al carro del triomfador. El problema és començar a guanyar…
juliol 22, 2008 a les 5:00 pm
Només per aquest escrit ja ha valgut la pena crear aquest bloc.
L’enhorabona, Senyor Bargalló.
juliol 22, 2008 a les 5:58 pm
Et felicito. Has escrit un article que dóna arguments per pensar i reflexionar.
Una de les conclusions que en trec i que, per altra banda, ja fa molt de temps que en tinc la certesa, és que el pitjor enemic el tenim a casa. Tinc el ple convenciment que l’element que actua més negativament envers el procés de recuperació dels nostres drets com a nació és el català que rebutja la seva identitat i s’abaixa els pantalons davant l’invasor espanyol. Aquesta mena de personatges camaleònics són els que anomenem botiflers.
Els espanyols de la “Espanya profunda” no em fan cap mena de por, senzillament els ignoro. Però els botiflers, com els corcs que podreixen els arbres rosegant-los amagats sota l’escorça, són els que realment dinamiten la nostra consciència nacional. I ho fan amb molta subtilesa, des de tots els nivells sociopolítics del país.
juliol 22, 2008 a les 7:11 pm
L’article que he mencionat d’en Ferran Mascarell l’he extret, efectivament, del diari Avui, i no vas errat, en Mascarell és historiador, o al menys això diu la signatura de l’article.
No tinc perquè negar-ho, jo llegeixo sovint l’Avui, i et puc assegurar que no tinc cap (absolutament cap) admiració per en Duran, més aviat al contrari.
El que volia dir en el meu comentari és que no sé com considerar l’escrit del Mascarell, si de passota, d’irònic, de sarcàstic, de cínic o de botifler.
Sens cap dubte, tu tens més habilitat que jo en els comentaris, per això t’he fet les preguntes. Em sabria greu que t’ho haguessis pres com una mena de parany.
Finalment, la meva opinió és que Mascarell es mostra més aviat cínic quan diu que “el futur de Catalunya, sigui federalista o INDEPENDENTISTA, exigeix que els catalans no es deixin prendre aquest objecte golós que és Espanya”.
Si som independents, i tenim el nostre Estat propi, que quedarà d’Espanya, quina mena d’objecte golós serà sense Catalunya i possiblement sense Euskal Erria (o també Galícia), i només amb Extremadura, Castella, Andalusia… No us sembla que és cinisme que un historiador digui això?
juliol 22, 2008 a les 8:55 pm
Doncs bé, jo tinc 60 anys i, de pensament, sóc més radical que abans. Per a mi la independència sols és perfecta per la llengua. En quan als polítics, seran dels nostres, però iguals que a Madrid, Peris, Berlín o Roma.
juliol 22, 2008 a les 9:48 pm
Referent a algun dels comentaris que han aparegut fins ara, penso que el moment històric que ens ha tocat viure no és tant nefast com s’ha exposat. Hi ha hagut episodis durant els quals el catalanisme ha estat molt més rebutjat i perseguit que no pas ara, cosa que no ha fet més que augmentar l’autoestima de la nostra gent.
El que realment està passant en aquests moments és que la població ja no se sent identificada amb els polítics que ens governen…i no m’estranya. Ja no hi ha líders amb prou empenta com per aglutinar tot el catalanisme en una sola veu. El polític actual pateix més per conservar la seva poltrona intacta que per exercir de governant amb coherència i valentia.
L’actual apatia vers la nostra lluita per esdevenir una nació digna i lliure rau en la manca d’atractiu que ofereix el fet de sentir-se català. Nosaltres, la gent que vivim en aquest país, veiem cada dia com els nostres governants de fireta fan el ridícul d’una manera espantosa. Les picabaralles infantils que els diferents partits sostenen per arrabassar la mica de poder que els atorga Espanya posa en evidència la seva ineptitud i la seva absoluta manca de maduresa política. En definitiva, ens sentim sols i desemparats. Sense representants que posin el que s’ha de posar quan es negocia el nostre futur amb l’invasor.
Com he esmentat en alguna altra ocasió: no es pot pretendre que la gent, els treballadors que cada dia s’afanyen per tirar endavant, tinguin tota la responsabilitat de la lluita per l’alliberament nacional. Aquesta és la tasca de la classe política. Malauradament, aquests polítics que ens representen pateixen d’un acolloniment tant evident que l’únic que fan és fer riure. Sort que ens queda la consciència i el sentiment col•lectiu.
juliol 22, 2008 a les 10:46 pm
Ricard Vaqué
————–
Company, hi ha coses opinables i aquesta és una d’elles, però el que vull dir és que el sobiranisme al Principat està orfe des de el dia que ERC va decidir supeditat governar amb l’esquerra espanyola a canvi de rebaixar l’eix sobirà o nacional, això no ho dic jo, ho ha repetit moltes vegades en Carod, en Puigcercós, en Vendrell, en Riado i molts altres dirigents del nostre partit. L’excusa de fer president en Montilla era perquè el PSC era sobirà respecte al PSOE que volia la sociovergència. Ara desprès de dos anys , no hi ha ningú amb quatre dits al front i que no sigui un cínic, que es cregui que el PSC farà res per contradir al PSOE, ni que en Mas acceptarà ser segon d’en Montilla o al reves. En tot cas, per ERC que existís un pacte entre els regionalistes (com dius tu) i els socialistes espanyols (que dic jo) seria el millor escenari per fer ERC un partit gran d’una puta vegada, en canvi ara anem directa a ser un gran partit petit. Per això i amb una CiU com que no s’acaben de definir-se com sobiranistes, dic que políticament el sobiranisme no està ben representat.
La publicació de les balances fiscals, no servirà de res perquè els catalans jo ho sabíem i els espanyols també. La pedagogia ja no té sentit a aquestes alçades.
El botiflerisme necessita temps i fa uns anys varis es varen passar de bàndol, i et dono la raó, que foren més dels sectors nacionalistes catalans o socialistes catalans que es varen passar al bàndol espanyol, però ara la cosa s’està canviant i ho sento dir, però segons les meves intuïcions, dic intuïcions perquè no tinc cap fonament més que les seves declaracions i actuacions polítiques, alguns dels nostres companys dirigents, estan en una situació més propera al sarcasme amb alguns tics de cinisme. Dependrà de que no passin a l’estadi total del cinisme per acabar al botiflerisme de les bases d’ERC. Ara per ara, els em donat carta blanca amb alguns petits matisos que com a mig cínics que ja son s’ho pesaran per al forro, perquè continuïn la trajectòria cap a ser els primers botiflers independentistes!.
La petjada que estan donant els independentistes de saló, és més aviat per la seva incompetència que permet que tot vagi malament i això genera més independentistes. La llàstima és que tot l’esforç que els militants hem fet durant tant d’anys i que gent com tu fas al teu poble, es perdrà i el recollirà o les CUP per un costat o CDC per l’altre. El que em fot més por, és que potser CDC interpretarà l’augment de vots provenint d’ERC que la gent no vol independentisme sinó que vol un nacionalisme rebaixat i moderat.
Pel que fa al PSC, fets i no paraules com diu en nostre President Joan Puigcercós, però això també l’hi diria al Joan que s’ho apliqui a si mateix abans de voler donar lliçons als altres. Escolta Ricard, tu et creus en Montilla o Chacon o Bustos o Corbacho son ara menys espanyols que abans?. Com a molt seran una mica més regionalistes però mai catalanistes.
Salut i Independència!
Ramon S.
————
Vet a qui la qüestió, ara per ara no dona la sensació que guanyem.
Manel Bosch,
—————
No és mereixen, els meus companys m’obliguen a molt i uns dies et surt millor i d’altres no tant, espero que segueixis llegint-nos igualment quan no reeixim amb el teu gust.
Heavy
———-
Si i no, ves en compte en no caure en la paranoia de la mania persecutòria, en tots els processos d’alliberament sempre ha hagut l’enemic intern que ho ha frenat. No es un cas diferent el nostre, però el que cal és no obsessionar-te amb ells, reconèixer-se’ls si però per només demostrar ignorància per al que fan i son, d’aquesta manera demostrem despreci per la seva actitud amb la conseqüent manca de dosis d’opiacis. Nosaltres ens hem de concentrar de reunir forces amb els catalanistes per aconseguir la nostra independència, els botiflers ja s’ho faran els solets la seva tomba, perquè com diu aquell refrany: Roma no paga als traïdors!.
Koll
——
Renoi Koll, jo també llegeixo l’Avui sempre!, i soc militant d’ERC des de fa 17 anys i no soc cap seguidor del Duran, ho confesso!. ,–)
Amb això només volia dir-te que no m’ho pres com un parany la teva pregunta, crec que t’he respost amb el meu comentari quina és la meva opinió d’en Mascarell. Però sobretot tu ho has respost molt millor que jo amb un bon argument!.
Estic totalment d’acord amb tu.
Vicent de l’Alcora
———————-
Com més gran et fas menys , malgrat el que s’acostuma a dir, tens menys paciència perquè et queda menys temps per viure i per tant menys temps de regalar.
Per al que fa a la llengua, és clar que és un dels puntals, potser el primer, però el segon i de molt a prop és la nostra terra amb la seva gent.
No estic d’acord amb el que dius dels polítics, mentre no tinguem un estat no ens podem permetre de tenir polítics com dels altres països normals, aquests tenen un Estat que els recolza i té cura dels pilars bàsics de la societat. Nosaltres no ho tenim, ans el contrari, ho tenim en contra l’Estat. Per això ens cal una casta diferent de politics, que ara per ara no tenim cap a la primera línia, a part i deixar-m’he que faci una mica de propaganda d’en Joan Carretero, que per el que he pogut conèixer aquesta darrera campanya que he tingut la sort i l’honor de poder ajudar, té poc del típic polític i en canvi té la fusta de lideratge amb prou competència per poder ajudar i molt a aconseguir la independència.
Heavy
——–
Quan havia acabat d’escriure aquest llarg comentari de respostes, he vist el teu darrer comentari.
Et subscric tot el que dius, i realment era el que jo pensava fins fa uns 8 o 9 mesos quan vaig tenir la ocasió de conèixer de primera mà , primer a la Rut Carandell i desprès al Joan Carretero. Als altres dirigents d’ERC ja feia molts anys que els coneixia. Per això en la resposta al Vicent de l’Alcora, dic sense rubor que sí que tenim polítics preparats per liderar el projecte independentista. El que fa falta és que els hi donem l’oportunitat de fer-ho, cosa que els militants d’ERC de moment no han pogut o sabut fer-ho. Per això cal lluitar amb totes les nostres forces contra l’adoctrinament dels massmèdia que estan en mans dels polítics espanyolistes o alguns de catalans però en via d’esser botiflers. Ara gràcies a Internet ho tenim una mica més fàcil. Però no oblidem la importància del boca a boca començant amb la família i acabant amb els companys de feina.
Gràcies per tots els comentaris.
juliol 22, 2008 a les 11:34 pm
Manel,
Tens la capacitat de fer divertides les explicacions dels problemes més greus que tenim. Haguessis estat un excel•lent company al departament, sobretot perquè els farceixes de bioquímica.
Expliques molt clarament els processos d’adaptació al “sistema” a la ruïna nacional. Ens tocarà predicar amb “antagonistes”.
juliol 23, 2008 a les 12:01 am
Enric,
ja saps que era un dels meus somnis no realitzats i que mai ho seran, el poder treballar en el teu departament, com tambè anar a la lluna. Però estic segur que el somni en majúscules, el de la independència el podrem compartir tots junts.
Pel que fa als “antagonistes”, aquest bloc és un d’ells.
Avui els meus receptors d’opiacis s’han activat una mica.
Salut i gràcies pel comentari.
juliol 23, 2008 a les 10:09 am
Salut:
Sóc del 46, he estat un jove nacionalista, inevitablement idealista. Ara sóc més nacionalista que de jove, però toco molt més de peus a terra.
Per l’ofici que he fet durant bona part de la vida (periodista), sempre em pregunto quina forma i quin contingut ha de tenir el meu missatge si vull que algú arribi a compartir la meva idea.
Antany, un hom es movia per ideals avui perduts. L’ideal generalitzat del nostre temps és el benestar; en fi, els calés. No m’interpreteu malament. No vull dir que no hi hagi idealistes. La meva afirmació es refereix a la majoria de la societat.
Per aquesta raó, crec que el missatge més convenient per a atreure gent a la causa de la independència és mostrar que Catalunya estaria molt més bé, en termes de benestar, si fos independent.
No veig cap partit polític disposat a defensar un major benestar per a Catalunya de manera clara i catalana; és a dir, propugnant obertament la independència i actuant en el pla polític de manera sistemàtica contra els designis de l’espanyolisme.
Potser per això, m’ha semblat d’entendre que la majoria dels ciutadans considera els partits mers instruments que uns quants usen PER AL PROPI BENESTAR. És a dir, em sembla que els ciutadans no creuen que els partits cerquin el bé del nostre País.
Si no veig del tot malament les coses, la captació d’esperits per a la causa de la independència només pot ser obra de la societat civil, de grups coordinats de la societat civil que, amb gran varietat de llenguatges, transmetin sempre el mateix missatge: fora d’Espanya estarem molt més bé.
Jordi Minguell
Roma
juliol 23, 2008 a les 6:16 pm
Hola Jordi,
com més gran et tornes més conscient ets de la situació i a les hores et tornes més catalanista. Sobretot si vius a fora encara ho sent més.
De tot el que dius, estic molt d’acord que és una de les manques dels nostres partits catalanistes.
De fet tinc en ment alguns articles al respecte.
gràcies per al comentari.
juliol 24, 2008 a les 10:00 pm
[...] planteamientos encuentro un post que hablaba de la crisis general del soberanismo catalán (de Manel Bargalló). Trata el nivel de concienciación de alguien, de joven a viejo. La juventud rebelde, rodeada de [...]