El ‘tour’ de la independència
juny 30, 2009 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
Una de les meves aficions favorites és anar amb bicicleta, ho és per prescripció mèdica arran d’un accident que vaig tenir amb moto que em va deixar el genoll sense una part de la cassoleta, a més d’altres conseqüències greus. Els metges em varen recomanar que si volia caminar bé de nou, havia de muscular el genoll i que el millor era fer servir el velo, com diuen per aquí a Menorca.
Gràcies a aquesta recomanació, he descobert un món nou de paisatges, sensacions i aventures que m’han fet ser un altre home. De fet aquest article l’he pensat mentre anava amb la velo pel camí de la Cucanya entre Alaior i es Roca. Tot el trajecte és una experiència increïble i al final quan he arribat a ses Salines de Fornells, l’espectacle de diferents colors és impressionant. De vegades penso que malgrat les conseqüències, vaig ser doble afortunat amb l’accident de moto, primer per poder-ho explicar i segon pel descobriment del ciclisme.
Mentre gaudia del espectacle dels paisatges menorquins, recordava el sopar amb en Joan Carretero i els blocaires , que l’amic Dessmond va organitzar la setmana passada al qual vaig tenir l’ocasió d’assistir. Previ al sopar, vaig tenir una reunió amb els companys del consell de deumil.cat per planificar les nostres properes iniciatives. Els objectius de deumil.cat son quasi coincidents amb els que persegueix Reagrupament: La Internacionalització de la lluita independentista dels catalans, com també que en la propera legislatura hagi un partit o candidatura que treballi fermament per la independència i que els pactes que es pugin fer, estiguin condicionats a aconseguir-la. La diferencia fonamental està que deumil.cat és un moviment en xarxa que no té aspiracions de crear cap candidatura independentista malgrat que vulgui incidir en la seva formació. Com sabeu, el portaveu de deumil.cat és el company del bloc n’Enric Canela i ell ha dit més d’un cop que s’ha proposat com a objectiu treballar per aconseguir que en les properes eleccions hagi aquesta candidatura realment independentista. L’Enric creu que pot aportar més o aconseguir més suport si actua independentment de pertànyer a cap organització política, per això ha decidir plegar de CDC i no associar-se a Reagrupament. Pel l’altre costat, com també sabeu, jo soc membre de deumil.cat des del primer dia, com l’Enric, i alhora sóc membre de Reagrupament quasi des dels primers dies també. Desprès de parlar de tot plegat amb l’Enric i els companys del consell de deumil.cat i més tard, previ el sopar, amb en Joan Carretero, he estat reflexionant una mica i per això he escrit aquest article d’avui.
Com tot el que acostumo a fer, quan vaig començar a fer-la servir als meus 33 anys, m’hi vaig posar de ple. Primer amb la bicicleta BTT participant en curses i després amb la de carreres, com a cicloturista, amb què amb una colla d’amics del meu poble, durant 10 anys, just acabar l’estiu ens vàrem dedicar a fer algunes etapes reines del Tour de França.
Quines vivències, quan després de portar 150 quilòmetres a les cames encares el Tourmalet o el Mont Ventoux, amb els seus vint-i-escaig quilòmetres de pujada amb una mitjana superior al 8%. En arribar al cim, més d’un cop nevat o gelat quan al peu de la muntanya feia una calor que fonia l’asfalt, senties una alegria immensa amb tu mateix perquè havies estat capaç de superar tot el patiment de les rampes d’aquests colls de muntanya de fora de categoria. Sempre, quan arribava a l’alberg als vespres després d’haver fet els 180 o algun cop 200 quilòmetres, malgrat el dolor de les cames, em sentia un guanyador.
Més d’un cop, penso que la nostra lluita per la independència de la nació catalana és com un Tour de France, en què hi ha diversos equips que tenen els seu líders corresponents que miren durant els 21 dies d’aconseguir d’arribar més aviat que els altres. Cada equip té els seus espònsors i directius, massatgistes, a part dels corredors. Dels corredors de cada equip, a part del líder, hi ha els gregaris; tots tenen la seva feina encomanada per ajudar el líder a arribar sempre en les millors condicions al final de cada etapa per poder treure temps als altres corredors dels altres equips.
Tothom sap que un corredor, per molt bo que sigui, sense un gran equip al darrere no pot aspirar a guanyar el Tour, com a molt pot guanyar una etapa. En la nostra lluita per la independència hi ha alguns líders, però o bé no compten amb equips potents, o bé els patrocinadors d’aquests equips condicionen el seu suport sempre que siguin capaços de guanyar una etapa, però mai no volen arriscar-se a guanyar el Tour.
Per formar un equip potent calen molts diners per poder pagar bons corredors perquè ajudin el líder, a part de comptar amb tots els mitjans necessaris i logístics. Malgrat que tinguis un líder amb un potencial increïble, sense diners per pagar com cal els altres corredors tens molt difícil que aquests vulguin formar part de l’equip. Aquests corredors professionals saben també que un líder sense un equip potent al darrere, malgrat que acceptin participar amb menys diners, és molt difícil que guanyi el Tour i així poder aspirar els anys següents a augmentar el seu catxet.
És un cercle viciós que costa trencar.
En aquests moments, en el nostre particular Tour, el Tour de la independència, ens trobem que tenim un líder amb un potencial increïble que està mirant de crear un equip guanyador. Aquest líder estava cansat de pertànyer a un altre equip en què el líder, en comptes de preparar-se per guanyar, només aspira a continuar amagant les seves mancances mentre continua marcant paquet envoltat de gregaris ben pagats però que en veure la poca solidesa del seu líder, han deixat de banda l’ambició de guanyar ni tan sols una etapa, mentre miren de seguir cobrant el sou.
Hi ha un altre equip molt potent, amb un líder molt calculador que no arrisca gaire perquè sempre s’ha quedat amb la mel a la boca de guanyar una etapa quan era el favorit. Aquest equip i el seu líder, condicionats pels seus espònsors, pequen de tenir molt poca ambició i sempre estan calculant guanyar alguns esprints especials i com a molt alguna etapa, però mai no els ha passat pel cap guanyar el Tour. Tenen la moral guanyada.
El nou equip que vol aspirar a guanyar el Tour de la independència és Reagrupament amb Joan Carretero com a líder. Aquest equip, però, necessita recursos per aconseguir que els millors corredors ajudin a fer-ho possible. A l’equip de Reagrupament necessitem informàtics, periodistes, comunicadors, especialistes en màrqueting, juristes, economistes, politòlegs, com també d’altres oficis, però sobretot cal diners, diners per poder pagar anuncis, locals, conferències, estudis, etc. Tot plegat per fer que tinguem possibilitats de guanyar el Tour de la independència, associar-se a Reagrupament i pagar almenys 6 € mensuals és una de les millors opcions que tenim per fer-ho juntament amb el seu líder, l’equip guanyador que necessita el nostre país.
Hi ha molt bons corredors, fins i tot alguns que pensen que tenen condicions comparables a les líder de Reagrupament; jo no penso pas que sigui així, perquè estan a l’expectativa esperant si aquest equip de Reagrupament és prou potent abans de fer el pas d’entrar a formar-ne part. Aquests líders, amb el tot el seu potencial, mentrestant es refugien en l’equip potent que no té aspiracions de guanyar, perquè li garanteixen o li han promès unes bones condicions contractuals si ajuden a guanyar al líder calculador en una etapa del Tour o una altra carrera de segona fila.
Per això cal que Reagrupament creixi ràpidament amb persones i recursos. Una vegada arribin a una massa crítica molts que fins ara es resisteixen a entrar-hi, si realment volen guanyar el Tour, voldran participar en l’equip guanyador que haurem format. Amb tot, segur que hi seran acceptats de bon grat; cal que sempre sumem i si volem vèncer hem d’acceptar tota l’ajuda possible dels millors encara que al principi es varen mostrar reticents a particiar-hi. Que Reagrupament sigui vist com més aviat millor com un equip potent és per mi la millor manera de fer que sigui possible el nostre objectiu, és la millor manera de sumar i com a conseqüència de tenir possibilitats de guanyar la independència.
Amb tot, ara per ara, hi ha qui creu que Reagrupament i Joan Carretero encara no són l’equip amb possibilitats de guanyar el Tour. Per això pensen que millor és mirar de formar altres equips o que corredors líders d’equips petits vulguin treballar ajudant però sense unir-se a l’equip de Reagrupament i guanyar el Tour. Entenc aquesta visió, i puc fins i tot, en aquests moments inicials, compartir-la, però d’aquí uns mesos, quan estiguem prop de començar el Tour, per mi serà contraproduent continuar sense formalitzar que formem un equip únic, amb el nom que sigui, però amb un sol líder indiscutible.
Per poder afrontar un Tour com el nostre, calen molts recursos humans i materials, i això només pot ser si aquests són tots per a un equip i no repartits per a diversos equips. Sobretot quan en la nostra lluita tenim una manca de recursos crònics. Però també cal que el líder tingui confiança absoluta en el seu equip i això és difícil d’aconseguir si s’ha de coordinar amb altres equips amb els seus corresponents líders i les consegüents particularitats de cadascun.
Per guanyar el Tour de la independència de la nació catalana cal tenir un sol equip potent amb un líder indiscutible, amb plenes condicions i sobretot amb l’ambició de vèncer. Ara per ara, per mi, en Joan Carretero és l’únic que compleix aquestes premisses, i l’únic que ens acaba de faltar és fer de Reagrupament el millor equip possible per ajudar Joan Carretero a guanyar la més important de les nostres carreres: la llibertat.
I quan ho haurem fet, jo em sentiré un guanyador.
Mentre això no sigui realitat, només som uns simples perdedors malgrat que alguns ho vulguin dissimular.
Etiquetes 10Mil, Brussel·les, Candidatura independentista, Eleccions al Parlament de Catalunya, Política catalana | 
22 comentaris »
juny 30, 2009 a les 1:27 am
Manel,
Només esmenar, una mica, en aquesta metàfora, que el Sr. Artur Mas, i CiU, ha guanyat els dos darrers Tours, clarament, molt més el segon, i que el predecessor, havia guanyat els altres 6 Tours disputats.
No es tracta de que tingui por de guanyar una etapa, no, perque ha guanyat els dos Tours en que ha anat de líder del seu equip.
Altra questió és si l’aliança dels Poulidors, i posteriors, adhuc l’ultim de la classificació (ICV), li han privat del que sempre veia després del Tour, els anys classics.Els criteriums. No li han deixat participar als criteriums, per cert, amb com mes va mesnys public, i deplorables espectacles.
Però les eleccions les guanya la llista que confrontada a les altres, treu mes escons. Sempre.Sempre.
Guanyar les eleccions és, com diu la frase, guanyar les eleccions. I Arur Mas n’ha guanyat dos de Tours.
Dels ciclistes d’altres equips ningu ha guanyat encara mai cap Tour. En el futur, en el futur, si, es clar, però de moment tots els Tours catalans els ha gunayat la mateixa escuderia o equip, la mateixa, i a nivell individual en Mas ha guanyat els dos darrers celebrats.
Por, potser, els qui no han pasat mai pel Mont Ventoux, o perl Galibier. Però els que hi han passat, amb exit, guanyant totes les etapes (circumscripcions, capitals provincial, i 40 capitals e comarca el 2006) del darrer Tour, com Artur Mas, no sé si tindrà por, però és l’unic que ha demostrat que guanya les etapes i el Tour sencer.
El problema, benvolgut Manel, de les metàfores esportives es que sempre hi ha guanyador. I a les eleccions catalanes el guanyador sempre ha estat CiU (8 vegades), i les dues darreres encapçalada per Artur Mas.
Poulidor (d’una aaltra nació, per cert) abans guanyava alguna etapa a algunes comarques i a Barcelona, però el 2006 ni això.
Poupou (un o trino) es va quedar sense guanyarne ni un. Potser era mes valent que Anquetil (no es fan curses de valentia…he he..), però en Jacques el va donar pel sac totes les vegades.
I el van deixar còrrer els criteriums posteriors, per cert.
Ah, Manel, i al Tour sempre hi ha diversos equips. Com a qualsevol competició esportiva. Si només hi ha un equip a una competició esportiva, es tongo.
El pluralisme es això.
Cordialment,
Andreu
juny 30, 2009 a les 8:20 am
En els ùltims 300 anys, els ùnics avenços nacionals que ha fet Catalunya…avenços amb trascendencia politica,grans o petits, segons qui ho jutgi, però avenços, s’han fet de la ma de CiU.
Si, és clar, jo també n’hagués volgut més, però despues de veure a on ens han portat els que ens “havien de dur més lluny”…com diu la dita castellana “mamacita mamacita, que me quede como estoy”.
Jo no dubto…o no vull dubtar de la bona fé de’n Carretero, però la ensulsiada del seu ex partit, costará tota una generació de superar-la. A alguns ens costa d’oblidar, qué voleu que us digui.
juny 30, 2009 a les 8:37 am
Andreu,
quan parlo de guanyar el Tour, parlo de guanyar la independència. Per guanyar la Generalitat és només una etapa, potser per nosaltres, l’etapa reina i a cops necessaria per guanyar el Tour, però no significa que tinguis el Tour, sobretot si et conformes només amb ella.
juny 30, 2009 a les 9:01 am
Em sembla Andreu, que t’has confós.
Crec que la metàfora esportiva de guanyar es Tour vol dir guanyar la sobirania d’aquesta nostra terra, no pas guanyar una simple etapa o qualsevol spring especial, que, crec, si que significaria guanyar les eleccions al Principat de Catalunya.
D’altre banda Josep.Empordà, em sembla una mica exagerat, dir que en els darrers 300!!?? anys, hagi estat CiU qui els ha dut de la mà.
No et discutiré que potser si que en els darrers 30 anys, pero oblidar Macià, Companys o Moragues, per posar només tres exemples em sembla com a minim exagerat….
PD. Fa molt de temps que lleixeixo aquest foro, avui m’he decidit a postetjar. Només volia felicitar-vos per els continguts.
juny 30, 2009 a les 9:03 am
Vaja, l’autor del article ha estat més ràpid que jo…..
juny 30, 2009 a les 9:27 am
La comparació amb el ciclisme és molt bona però per experiència puc dir que, molt sovint, la nostra lluita sembla més una cursa de fons en què els professionals competeixen entre ells i els amateurs anem per lliure. Coincideixo en que la opció de Reagrupament és engrescadora, per això em vaig associar, i també en que és fonamental en l’etapa actual d’aquest “tour” derrotar el tripartit.
juny 30, 2009 a les 9:41 am
De totes maneres, votar RCat o la coalició que en surti es un misil a la linia de flotació del tripartit, per que sobretot restarà vots a esquera i esperem la faci tornar al bon camí. CIU es sobrarà de totes totes per que molts regionalistes els votaran, i RCat ja han dit que no faran president a ningú del PSC. Només us diré una cosa: Ahir vam fer l’assamblea de Gràcia i erem gairebé 50, MOLTA penya. Alguna cosa s’està movent, molts desenganys amb CIU i ERC.
juny 30, 2009 a les 9:53 am
Bon dia a tothom!!!!
Les eleccions “Catalanes” sempre les ha guanyat EspaÑa.
Catalunya sempre ha quedat circumscrita a la “Sagrada Constitución EspaÑola” i a la SacroSanta UnidaZ de la “Corona”.
Fins a dia d’avui, l’únic que s’hi ha discutit era qui feia de Governador Imperial, en aquest sentit CiU ha estat, en opinió personal, menys desastrós que el Tripartit.
Pel que em sembla, els que visitem aquest Bloc Gran, la majoria, volem esbrinar i posar en practica la manera d’assolir la Sobirania i per tan la Independència, en conseqüència acudir en aquest fòrum dia sí dia també, dient que la Independència “no toca”, i que el que toca és restituir el Govern de la Província a Tal o Tal altre Governador és gaire bé ofensiu, perquè és tractar-nos de subnormals implícitament.
Ara amic Bargalló, voldria fer unes petites reflexions al entorn d’allò que necessitem.
Hores d’ara, tots sabem “positivament” que la diferència entre el Èxit o el Fracàs, rau en el Fet d’aconseguir bastir una Candidatura Unitària o no.
Tots ho sabem, i els nostres “caps de colla” també.
He tingut ocasió de posar els dits en la “nafra” i la “cosa” respira, he encaixat les mans i he creuat mirades i paraules amb “ells”, i no he fet altre cosa que copsar el que ja tan jo com molts d’altres sospitàvem, que “aquests” son persones amb una entitat reeixida, d’una sola peça, amb una capacitat intel•lectual manifesta i una determinació clara, capaços d’administrar els “actius” independentistes plenament.
Saben que les expectatives son GRANS, i coneixen la responsabilitat que “pesa” damunt seu, per tant les esperances estan plenament justificades.
Ara unes recomanacions, hem de tenir Fe i Esperança, però sobre tot no hem de deixar de pedalar, de remar, de “batre la llet”, perquè “de matinada” tindrem “mantega”. En el seu moment tindrem aquesta Candidatura, o ens ofegarem.
Manel, aquest tema ja s’ha discutit i pel que sembla ens perseguirà encara uns mesos més, és el tema del “LIDER”, que a molts us agrada tant, us agrada o el trobeu indispensable, com si sense un LIDER “suprem” no hi hagués marketing per entendre’ns, som molts els que pensem que no cal, que fins hi tot tenint en compte el que hi ha, seria millor un organisme polièdric amb diversos caps al Lideratge.
En aquest sentit, i sent agosarat, ara mateix en Canela, en Espot i en Carretero farien un servei immillorable, perquè entre d’altres coses ferien visible la transversalitat, és a dir ferien visible la “marca” d’ampli espectre CATALUNYA, això alhora presumiblement desfermaria el procés d’aglutinar altres “cracs” nacionals.
Vagi bé.
Agosaradament vallfosca.
juny 30, 2009 a les 10:30 am
La qüestió és que les opcions d’en Canela, Carretero i Espot es facin visibles davant la opinió pública i no només en tinguem coneixement els que estem ficats dins la qüestió. Aquí rau el gran avantatge dels partits estàndard. El segrest dels mitjans de comunicació per part del tripartit dificulta la tasca.
juny 30, 2009 a les 10:56 am
Andreu, cal llegir l’article d’en Manel amb cura i no equivocar-se de cursa. En Manel parla del Tour per la independència de Catalunya i, que jo sàpiga, en aquesta cursa no hi corre CIU, al menys ara. Guanyar les eleccions i el poder a Catalunya pot ser un Tour per alguns, però estic segur que per Reagrupament es una etapa mes que, d’alguna manera, també s’haurà de guanyar. I dic d’alguna manera perquè, en la meva opinió, es en aquest punt on es troba la clau de l’èxit de la proposta de Reagrupament; per guanyar el Tour de la independència de Catalunya, Reagrupament podria guanyar l’etapa directament o podria ajudar a un equip ben situat a guanyar-la. El que es imprescindible es que un grup important i organitzat al voltant de la independència de Catalunya doni rellevància a aquest Tour, i que opcions politiques que ara no ho fan decideixin participar-hi.
juny 30, 2009 a les 11:11 am
La metàfora d’en Manel és prou clara. Guanyar el Tour és guanyar la independència; guanyar unes eleccions “autonòmiques” és només guanyar una etapa. O potser no és ni això: potser només és guanyar un Tour petitet, organitzat dins la “ratera”.
Ara ens toca saber triar el millor equip per guanyar el Tour de veritat. Serà potser l’equip d’en Carretero ?
juny 30, 2009 a les 11:49 am
És curiós com hi ha qui resta importància a Reagrupament per l’origen del seu líder i d’alguns (minoria) dels seus associats. Per ells, sembla que per ser vàlid, tots haurien de sortir del no res com ara jo. Però si fos així, llavors s’acusaria Reagrupament de ser 4 arreplegats il·luminats sense experiència. Per mi, el fet d’haver estat alcalde per majoria absoluta d’una capital de comarca, i sobretot haver estat conseller de governació, que significa que ha format part del consell executiu del govern de Catalunya, i ha hagut de tractar amb ministres espanyols entre d’altres, és garantia de no ser només un il·lús, i mereix com a mínim el respecte de molts que parlen des de casa sense haver viscut la política institucional a pròpia pell.
Tenim una nova eina, amb la qual hem obert una porta de la ratera, tothom que vulgui sortir-ne, pot treballar, i qui sigui independentista però no entengui l’eina Reagrupament com el que vol ser, que treballi des d’una altra banda. Però crec que queda clar que un independentista sincer, treballarà per qualsevol opció que cregui vàlida, però no es dedicarà mai a criticar negativament a Reagrupament, almenys pel recorregut i el que s’ha dit i fet fins ara.
juny 30, 2009 a les 12:20 pm
Benvolgut Manel, Ja és un gran avenç que reconeguis que guanyar la Generalitat és una “etapa” del Tour, i que potser sigui la “etapa reina”.
Amb aixó estem d’acord al 100%.
Ara només cal que acceptem que per guanyar el “Tour”, cal guanyar totes les etapes, no hi ha dreceres.
De fet, és el que estic intentant de dir des de fa molt de temps…sense èxit.
Segur que és culpa meua, que no em sé explicar millor.
I, lamentant-ho molt, ara per ara, la “etapa reina” només hi ha dos ciclistes amb capacitat real de guanyar-la. Decidir quin dels dos l’ha de guanyar, és a les nostres mans, només a les nostres.
juny 30, 2009 a les 12:25 pm
Bon dia a tothom.
L’equació:
Diners + Bon Equip + Bon Líder + Campanya Innovadora per Internet = TRIONF
I crec que TRIONF és tot el que passi dels 5/10 escons, amb els quals no es pugui reeditar el tripartit i es condicioni un govern basat en l’eix nacional català amb orientació clarament sobiranista.
L’única alternativa llavors a aquest govern “nacional” seria la Sociovergència (altament probable) que portaria a un desgast del PSC importantíssim.
Un TRIONF vage…
Crec que el mes difícil i alhora més important de la equació és aconseguir els diners.
juny 30, 2009 a les 12:31 pm
Bon dia a tothom:
El fotut del tema es que aquest líder guanyi la etapa reina, les especials i el que vulgueu però ell mateix es punxi una roda per no guanyar el “Tour” per que, diu, ara no toca. Que no s’estranyi de que ells aficionats busquin un altre ídol que sí vulgui guanyar el “Tour”.
Salut!
juny 30, 2009 a les 1:23 pm
No entenc com encara continua la gent parlant de sobiranisme; 1400 persones van reclamar la independència aquest passat dissabte…10000 van sortir pel carrer a demanar drets per gays i lesbianes….em sembla queda clar quina és la preucupació dels catalans.
Una altra cosa, com pot guanyar el tour algú que està recolzat per xenòfobs? (UNC). No es pot guanyar res amb les rodes punxades.
juny 30, 2009 a les 3:26 pm
Em pregunto, si tots els que defensen ara presentar-se a les eleccions com a una nova opció independentista al parlament, però fora de Reagrupament, ho haguessin fet igualment sense la existència de les intencions de Reagrupament. Associar-se a una opció és mullar-se, i això fa mandra sobretot a les persones públicament conegudes. Però mullar-se és necessari, com també ho és el finançament que no té Reagrupament, però sí que tenen altres partits que ens enganyen.
juny 30, 2009 a les 7:07 pm
Jull, espero que no insinuïs que a Catalunya qui no és independentista és homosexual :D
juny 30, 2009 a les 8:36 pm
Bona tarda.
Com sempre ens té ja acostumats l’amic Manel ens exposa magistralment una mostra dels seus pensaments, avui en forma de paràbola d’una cursa ciclista.
Pensant m’he adonat que per la meva edat i per la meva limitada capacitat i nul.la experiència política no puc aspirar a ser ni un líder, ni tan sols un gregari que amb el seu esforç ajuden a guanyar les etapas i el tour.
Però tot seguit m’ha reconfortat de veure amb claredat que en cada etapa per petita que sigui, el públic, aquells anònims aficionats que a peu de carretera amb el seu suport donen explendor a la transmissió esportiva i energia, il.lusió i orgull als esforçats equips.
Per això considero que al mateix temps que es forgen grans equips cal trobar el mitjà d’arribar als senzills aficionats, (molts no tenen internet) i entre tots guanyarem l’etapa, el tour i la INDEPENENCIA.
Una forta abraçada
juny 30, 2009 a les 9:06 pm
La Catalunya Lliure que volem i en la qual generacions i generacions hi han esmerçat esforços, sacrifics, treball, i obres, fets, la volem Lliure i democràtica.
Si, amb llibertat i amb democràcia.
Jo no vull una Catalunya totalitària. No la vull.
I les eleccions catalanes són eleccions catalanes. Qui parla amb despreci, amb sornegueria de les eleccions catalanes, més aviat s’assembla als espanyols totalitaris. I la prova de que són les nostres eleccions es que tothom s’hi presenta.I els qui no s’hi presenten, ben lliurement, ben poca cosa representen. La representació popular es medeix i se sap, NOMÈS, en eleccions generals i secretes. I aleshores queda marcada la voluntat popular, la voluntat del poble de Catalunya.
I, per a alguns conpostistes que se m’adrecen pel nom, mireu, totes les opinions son respectables, però algunes diuen animalades i bestiesses i altres no.
El món no neix quan volen expulsar en Carretero d’ERC o obrir-li un expedient. El món ja existia. I fa molt de temps. I si en Carretero va voler acceptar formar part d’un govern tripartit de perdedors, on les tres forces de psoeesquerra es van presentar a les eleccions aquestes que alguns no valoreu, significa que en Carretero si les valorava les eleccions.
El Tour no neix quan jo vaig amb el cotxe a l’estiu i pujo el Galibier. No. Ja fa molts anys que existeix. Ningú comença de zero, excepte quan es nadó. I el mon ja corre per la seva banda.
I el nacionalisme català sobiranista preten la Catalunya Lliure. I qui ho nega menteix o s’equivoca a bastament.
De Rcat només en poden parlar, amb responsabilitat, els membres de la seva comissió política.Com d’altres forces els seus dirigents. I les declaracions d’avui al Punt d’en Carretero són coherents amb les anteriors. Sí, coherents. I, en un altre lloc o ocassió, ja hi haurà ocassió de comentar-ho, perque són sucoses….
Cordialment,
Andreu
juny 30, 2009 a les 10:07 pm
Ahir dilluns, primera trobada de la secció de Sarrià-Sant Gervasi ( Barcelona ) de Reagrupament.
Bona organització, l’espai escaient, i els mitjans necessaris per a poder dur a terme la primera reunió de treball. Ni més ni menys. Austeritat i eficiència.
Anar per feina, sense perdre el temps. Segell Reagrupament. Segell Carretero.
El nombre d’assistents acompleix, amb escreix, les espectatives. En un districte on l’electorat de CIU és absolutament majoritari, i el d’ERC molt reduït, això vol dir alguna cosa.
La gent, gent de raó. Gent responsable. Gent sesiosa i solvent.
Advocats, professors d’universitat, escriptors, historiadors, empresaris, professionals diversos, jubilats….
Gent que ve a treballar i no a passar l’estona, a fer-la petar.
Persones que tenen clar l’objectiu : La independència. I que el creuen possible.
Res d’utopies, de somnis, res de llagrimetes.
Oferiments per a col.laborar, suggeriments, aclariments, lluïsor en les mirades per l’entussiasme contingut que creix i es contagia.
Som nosaltres; som els que som, i en serem més. Molts més.
Volem la cosa més natural del món : que el nostre país tingui el seu estat propi. Com el tenen tots els països que en son.
Ni presses, ni ingenuitats, ni voluntarismes infantils. Treball. Podem aconseguir-ho.
A can Reagrupament ja s’està bastint l’edifici. Hi estan treballant experts : Projecte, finançament, perícia tècnica, esforç.
Et sents orgullós i reconfortat de formar-hi part. Aquesta gent en sap.
Varem sortir de la reunió amb més ganes, amb més seguretat de la que duiem quan varem entrar.
Amb les portes obertes a qui s’hi vulgui afegir; i a qui des de fóra vulgui col.laborar a l’objectiu comú de la llibertat del país.
Propera etapa : Engegar el procés independentista des del Parlament, portant-hi tants diputats inequívocament, irrevocablement independentistes com sigui possible.
Reagrupament és un equip que ja està en marxa, i sap molt bé on vol anar. I ho diu clarament.
Ane’m-hi ?
juliol 5, 2009 a les 1:18 pm
Primer dir-li al Manel que m’ha agradat molt el seu article.
Després, només dir-li a l’Andreu
Juny 30, 2009 a les 1:27 am, el teu comentari lamentable i fora de lloc, els de Reagrupament no són l’enemic. El president no és elegit pel poble directament, sinó per una majoria parlamentaria, i si tant us agrada una elecció més directa, vau tenir un munt d’anys per canviar la llei electoral, però és clar! Estàveu tant ocupats en omplir el cove de peixos, que mai hi havia temps, i mai tocava. Per tant el vostre lider haurà guanyat un parell de tours, però per punts, no per realitzar tot el tour amb menys temps, i qui se’n recorda dels guanyadors dels tour per punts?
A Vallfosca, que si és el mateix que normalment comenta els articles a l’Avui.cat, li diria que acostumo a estar d’acord amb les seves opinions, però en aquest cas tinc els meus dubtes, no sé fins a quin punt és o no necessària la figura d’un lider, jo personalment no la necessito, fins i tot em fa certa esgarrifor, però l’experiència em diu que en certs moments crítics són inevitables, només cal mirar el cas de l’UCD, que hagués estat d’aquest partit sense Adolfo Suárez? (I cito aquest fet no per casualitat, sinó perquè va ser un miracle polític del que hem podríem aprendre moltes coses, l’únic que tenien i nosaltres no, és mitjans de comunicació, i algú pot dir, i diners, sí, doncs sí, i diners, però van saber d’on treure’ls, i sortir del no res, aglutinant un munt de “famílies polítiques” de forma transversal, i vendre un producte com mai ningú, a base de cançonetes, “habla pueblo habla”, que parlaven de deixar la por enrere, que si estaven units no havien de tenir por de res, saber oposar allò que era ranci i caspós, a allò que seria fresc i nou) I és que la llibertat sempre fa por, i més quan portes molts anys sent esclau, i potser que hi hagi gent que s’atreveixi a fer el salt, que sap que no hi ha res pitjor que quedar-se com s’està, però en n’hi ha d’altra que necessiten veure algú que els hi doni confiança, que confiïn en que el salt no serà al buit i que hi ha un braços per recollir-los.
Per acabar i per participar del símil que ens proposa aquesta setmana el Manel, només vull dir, que tenim moltes coses en contra, la manca de diners, els espònsors, poc temps, la formació d’equip professional… Però tenim un gran avantatge i és que nosaltres no necessitem guanyar un munt de coses, només hem de fer podi i sortir a la foto, només ens cal un bon lider, preparat per tota la lluita que li espera, un parell de gregaris de luxe, per si en algun moment apareix l’home del “mazo”, que estiguin al seu servei per tot allò que es pot necessitar en una cursa tan llarga, i una bona estratègia. Ens hem d’aprofitar de la feina dels gregaris del bons equips, l’únic que ens hem de preocupar és que el nostre lider sempre vagi al costat dels altres dos “galls” de la cursa, “xupan roda” i càmeres, deixant que li marquin el ritme, el nostre lider només té que demostrar que està a l’altura, i no ho té gaire difícil, perquè mentre els altres tenen que entrar en un munt de xifres, de temes, i de coses que acaben esgotant als electors, el nostre lider només en té un de discurs, i és clar i net, fàcil d’escoltar, només cal que el tregui i el defensi, mentre els altres es barallen entre ells. A la fi, no serà una majoria parlamentaria de Reagrupament (Tant de bo! Fos així), sinó la necessitat que tinguin els altres partits de Reagrupament, el que els hi farà veure la necessitat d’anar per l’únic camí que ens queda. Per això Reagrupament mai serà un vot perdut, no és l’enemic, només ho és dels unionistes.