Serveix per a quelcom la mobilització independentista a Catalunya?
juliol 7, 2009 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
Aquesta pregunta d’ençà uns mesos es detecta en els cercles de la xarxa sobiranista per on en moc. Perquè quedi clar, només m’estic referint al Principat de Catalunya i no pas a la resta dels Països Catalans i també no parlo pas del passat sinó que parlo del present i sobretot del futur proper.
Com deia, he detectat que molts sobiranistes comencen a estar cansat de la poca o nul·la utilitat i també dels pobres resultats que s’obtenen amb les darreres massives manifestacions, recollides de signatures i actes sobiranistes. Penso que la poca assistència a la darrera mobilització el dia 27 de juny, amb menys del 25% de manifestants previstos per la mateixa organització, és potser la primera prova clara que el cansament ja ha fet efecte en la mobilització independentista al carrer.
Si fem una anàlisi autocrítica de les darreres grans mobilitzacions que varen omplir els carrers per dues vegades a Barcelona comparant els objectius proposats amb els resultats obtinguts podem veure que no han estat molt reeixides.
Tenim que, en el primer cas, malgrat que més de mig milió de catalans es varen manifestar el 18 de febrer del 2006 amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” per reclamar que, com a nació, el poble català ha de poder decidir el seu futur lliurement i que per tant s’havia de respectar l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya del 30 de Setembre del 2005. Doncs ara en el 2009 l’Estatut prèviament passat pel ribot dels espanyols amb la complicitat del PSC, CiU i Iniciativa, ja ha estat trepitjat moltes vegades i segueix més que mai amenaçat de ser retallat encara més, sobretot pel que fa referència al fet que Catalunya és una nació.
En el segon cas, malgrat que s’han publicat les balances fiscals; les infraestructures, la xarxa de transport i la gestió tributària segueixen en mans del govern espanyol després que l’1 de desembre del 2007 prop d’un milió de catalans reclamessin amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures“, on el manifest de la convocatòria exigia “el traspàs de la xarxa de transports i d’infraestructures a la Generalitat de Catalunya, la publicació de les Balances fiscals entre Catalunya i l’estat espanyol i que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans.”
Si parlem de la manifestació de 10.000 a Brussel·les, on he tingut la sort de participar des del primer dia, també podem fer-ne l’anàlisi i la seva autocrítica pertinent. En aquest cas, malgrat que l’objectiu era molt simple, donar conèixer la lluita per la independència de la nació catalana internacionalment, que penso que ho vàrem aconseguir en part, però si en els propers anys no aconseguim que els europeus mostrin més comprensió en la nostra lluita per a la independència tampoc haurà servit per res.
Immeditadament després de la manifestació de Brussel·les, vaig escriure deu reflexions i en la darrera deia que calia no caure en l’eufòria i temptar la sort amb altres mobilitzacions, malgrat el malestar que hi ha en la societat catalana. Sincerament ho deia en el sentit que els reptes que vam haver de superar per part de tots els membres de deumil.cat foren molts i difícils, que en molts moments l’èxit va estar penjant només d’un fil. D’un fil tan prim, que per la meva part, només la possibilitat de deixar en ridícul la meva pàtria, em va donar la inspiració i sobretot la determinació de donar-ho tot i més per impedir que s’acabés de trencar. Però us puc assegurar que l’esforç i l’estrès que vaig suportar mai ho faria per la meva feina ni encara menys per un partit polític com tampoc per ningú, a part de la meva família és clar.
A part de la responsabilitat que comporta la possibilitat de deixar mal parada la lluita independentista de la teva pàtria provocant mobilitzacions forassenyades, ara, si hagués d’escriure de nou les reflexions a la manifestació de 10.000 a Brussel·les n’afegiria una onzena: “Fer més mobilitzacions sense un objectiu clarament orientat a resultats tangibles que comportin un pas ferm cap a la independència de la nostra nació, pot arribar a la llarga a ser contraproduent, fins i tot, encara que tinguin molt d’èxit.”
Realment de què ha servit tanta mobilització? Si mirem els resultats palpables, segons els objectius públics proposats pels mateixos organitzadors, podem dir que de molt poc.
Però si parlem de si tot això ha tingut una traducció en la política o en influència dels objectius dels representants polítics, que recordem en una democràcia són els representants del poble, podem dir, que ha estat un fracàs estrepitós. A part que els partits espanyolistes segueixen guanyant les eleccions folgadament mentre els partits catalanistes segueixen perdent votació rere votació, els dirigents polítics en comptes d’agafar la batuta per liderar les reivindicacions manifestades per la societat catalana, s’enroquen a seguir com si res passés fent cas omís del que reclamen els milers de ciutadans que han sortit al carrer. Després s’estranyen que la desafecció vers la política catalana sigui de més del 70% i que l’abstenció sigui realment la guanyadora per majoria absoluta en totes les eleccions.
____
No estic dient ara que no fos necessari fer aquelles manifestacions. De fet, penso que fou imprescindible fer-les. Fou molt important fer-les, perquè realment va mostrar que existeix, cada dia que passa, una més gran majoria de catalans que volen més sobirania per la seva nació. Però encara més, va servir que molts catalans que tenim clar que no hi ha més camí que aconseguir la independència, veiéssim que, malgrat no tenir una correspondència en la praxi política catalana, no som els únics que pensen igual, que no estem sols en aquesta lluita, que no som quatre gats vaja més aviat centenars de milers per no dir més d’un milió.
Les mobilitzacions també han servit i serveixen per ajudar els catalans amb mentalitat regionalista a esdevenir catalans amb més consciència sobiranista. Cadascú de nosaltres necessita un temps de maduració per a canviar els esquemes mentals polítics, moltes vegades associats a les emocions de la joventut. Cal temps perquè una persona reconegui que tot el que havia cregut fins ara ha estat un fracàs o pitjor, una enganyifa. Cal tenir valor i valentia per reconèixer que després de tota una vida de dedicar temps i esforços per un lideratge o un partit que creies que estava lluitant pel mateix, ara no només no serveix per a res, sinó que, a més a més, pot esdevenir el teu principal adversari per fer realitat l’objectiu que sempre has anhelat: Una Catalunya lliure i sobirana.
Per desgràcia, encara hi ha molts catalans que no han fet el pas definitiu, encara molts no s’han adonat que en aquests moments l’única manera de ser patriota és demanar la independència. Molts d’aquests catalans dubtosos necessiten creure que existeix aquesta possibilitat. Si no s’aconsegueix en pocs anys fer-los veure que és viable la independència, pot passar, en el millor dels casos, que aquests catalans prenguin la típica actitud de la resistència passiva mentre s’aprofita qualsevol oportunitat per a escombrar cap a casa , el famós peix al cove. En el pitjor dels casos, aquests catalans esdevenen primer, cínics amb això del patriotisme social o pluja fina, per exemple, per acabar amb el temps com uns simples botiflers o sicaris que ho dissimulen amb allò tan “guai” de les esquerres progressistes agermanades amb la resta dels pobles d’Espanya.
En l’article de Joan Carretero “Patriotisme i dignitat” entre altres coses deia que “El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits“. Per desgràcia, els partits actuals parlamentaris catalans, especialment un, no han volgut assumir aquests objectius que reclama el nou sobiranisme transversal.
Però com acostuma a passar a vegades en la vida, gràcies a aquesta negativa de l’establishment polític català, ara tenim una millor oportunitat de poder realitzar els objectius de la xarxa sobiranista: Amb Reagrupament com a associació transversal de patriotes i la seva proposta de crear una candidatura d’ampli espectre que proclami la independència unilateralment al Parlament de Catalunya per després convocar un referèndum als ciutadans per ratificar-la, tenim per fi la possibilitat que l’independentisme tingui realment representatitivitat parlamentària i que es pugui dur a terme els objectius reclamants cada vegada més majoritàriament per la societat catalana.
____
No dic pas que no s’han de fer més mobilitzacions, però sí que crec que cal que aquestes mobilitzacions siguin ben pensades prèviament, ben organitzades i sobretot que tinguin clarament un objectiu polític traduïble a curt termini si no volen provocar més cansament i frustració.
Amb la proposta de la candidatura independentista al Parlament que ha llançat Reagrupament tenim l’oportunitat, des de la xarxa sobiranista, de poder-ho fer així, per això cal que tota la xarxa es posi a treballar les iniciatives i sobretot mobilitzacions alineades amb la proposta d’aquesta candidatura proposada per Reagrupament. Fins ara ens queixàvem que l’esforç dels centenars de milers de voluntaris patriotes no tenia una traducció en la praxi política. Ara tenim l’oportunitat de fer-ho, si no ho fem, a part de ser estúpids, potser la frustració de veure que, malgrat tot el que es fa des de la xarxa sobiranista, políticament continuem igual o pitjor, pot fer de tot plegat , l’estocada final que fa falta a Catalunya per esdevenir realment i definitivament una simple comunidad autónoma de régimen común de España.
Jo no penso deixar passar aquesta oportunitat.
Endavant les atxes!
Endavant Reagrupament!
Endavant la candidatura independentista per al Parlament de Catalunya!
Etiquetes 10Mil, Acte de Sobirania 27 de Juny del 2009, Brussel·les, Candidatura independentista, Eleccions al Parlament de Catalunya, Política catalana, Reagrupament, independència, xarxes sobiranistes | 
38 comentaris »
juliol 7, 2009 a les 12:50 am
Les concentracions massives ja no es el que eren, segurament per abús desde els temps de l’Autonomia, l’OTAN, les vagues sindicals, Irak, etc… etc… Son més una festa d’autoafirmació que no pas un medi de presió, sobre tot si no hi ha alguna cosa molt concreta que demanar.
Aquestes movilitzacions ja no espanten ni tan sols sorprenen. Aleshores els que influeixen i decideixen, no parlo només dels politics, no s’hi senten al·ludits, i les bases de les organitzacions amb capacitat de decisió o presió rellevant no hi participen.
Veig dos problemes doncs:
Un, que el movimient es per ara, només de base, està desestructurat, es una massa informe (amb perdó) que li manca el lideratge i els quadres intermitjos que siguin rellevants de veritat a la societat. Posem per cas: els sindicats, l’esglesia, la masoneria (per dir algo), els partits polítics, els funcionaris, etc… Precisament en la seva transversalitat està la dificultat.
I dos, que es demanen coses que, com que ningú les pot donar, no fiquen presió: una nació, l’autodeterminació, etc…
Aquesta petita diagnosi casolana té continuitat però el que vull dir es que em fa l’efecte que s’ha de treballar molt encara perque el movimient sobiranista sigui en primer plà i surti un dia si i l’altre no a la tele.
juliol 7, 2009 a les 1:15 am
Al final realment el que compte és el que diuen els del PP i PSOE: les paperetes el dia de les eleccions. Y ja sabem a qui voten la majoria dels ciutadans que van a votar. De la resta de ciutadans no se sap res.
juliol 7, 2009 a les 8:16 am
Manel:
======
“passat pel ribot dels espanyols amb la complicitat del PSC, CiU i Iniciativa”
Si, ja ho entenc que l’haver estat militant d’Esquerra fins “avants d’ahir” potser et provoca una mica de mala conciencia, però el seguidisme fet als PSOEcialistes per part del teu expartit fins quasi l’ùltim moment en que alguns militants varen dir prou, provocaba vergonya aliena.
Escoltar a n Ridao diguent que CiU estiraba massa de la corda perqué volia el “fracás” de la negociació de l’estatut feia possar vermell a qualsevol nacionalista…i si no vaig errat, en Ridao és d’Esquerra.
I sentir dir a n Carod que votar no a l’estatut fou un error, donç tu mateix, i en Carod també continua sent d’Esquerra.
Així que…potser quer a la llista, hi incloguis a Esquerra…i si pot ser, en lloc ben destacat, que ells son els “independentistes oficials”.
juliol 7, 2009 a les 9:30 am
Més enllà de ambígües proclames patriòtiques sobiranistes o independentistes per entabanar els seus votants i recuperar o mantenir-se en el poder, CIU i ERC han demostrat que no faran res per trencar la dependència d’Espanya. Només si l’independentisme transversal entra al Parlament restant-los vots i escons, CIU i ERC entendran que la seva estratègia de voler una Catalunya sobirana però sense deixar de dependre d’Espanya és un objectiu absurd i impossible.
Com diu Manel Bargalló, a la pràctica, totes aquestes protestes, manifestacions, recollides de signatures, propostes d’insubmissions fiscals… són actes més aviat inútils i d’una nul·la repercusió a nivell internacional. No vull dir que els haguem d’agafar com a model (Déu me’n guard!), però podem adonar-nos com aquests farsants que s’anomenen Ciudadanos, han aconseguit una notorietat política i mediàtica que no es correspon en absolut amb la seva escassíssima força real en la societat. I tot perquè amb menys de 100.000 vots van aconseguir tres diputats (per sort aquests miserables creadors de discòrdia social han estat víctimes de la seva pròpia baixesa moral i sembla que aviat els perdrem de vista). Tot i així, tant aquesta colla de cínics com també la no-ultranacionalista Rosa Díez, han condicionat sovint les actuacions del PP i del PSOE, que s’han vist obligats a espanyolitzar encara més els seus discursos per evitar perdre electors nacionalistes espanyols (per exemple, hem pogut veure com el discurs electoral de Vidal Quadras deixava als pobrets Ciudadanos com uns parvulets).
En resum, cerc que per a qualsevol català que es defineixi com a nacionalista o sobiranista, tot el que no sigui l’estratègia de Reagrupament (i d’altre gent com l’Enric Canela) de presentar-se a les eleccions amb una llista independentista tranversal que entri amb força al Parlament per condicionar i arrosegar CIU i ERC cap a la via independentista i poder proclamar tots junts el naixement del nou Estat de Catalunya, és més del mateix.
juliol 7, 2009 a les 9:56 am
Bon dia Catalans!!!!
Bon dia Manel.
Estem d’acord, tanmateix pel que fa al aspecte d’anàlisi teòric la cosa dona per a molt, i m’agradaria fer-hi algunes anotacions, pel que fa a síntesi de la praxis doncs, sí, a la fi haurem d’entonar INDEPENDÈNCIA a l’Uníson, en un paisatge harmònic i assistits per la “dinàmica interna” de tots els actors que la complexitat de la nostre societat posa en actiu.
Ho he dit altres vegades, “PROCÉS”, “diferenciació, complementació, síntesi”.
No us vull cansar amb cap rotllo, només dir-vos que sí que han servit les mobilitzacions, entre d’altres coses per reconstituir un “paisatge harmònic” (harmònic amb la veu INDEPENDÈNCIA com a elid) on bastir un “corpus” que havia estat esmicolat i atomitzat, un “corpus” que fes possible vehicular la “dinàmica interna” dels diferents actors.
També hem d’entendre que nedar contra corrent és un sobre esforç, i, que “l’estimada” ens exigeixi demostració palesa del nostre amor incondicional dia sí dia també, pot ser un factor inhibidor encara pel amant més reeixit en l’amor més noble.
Ara, estem en moment de “complementació”, els diferents actors han d’acabar d’estructurar-se i cercant la dinàmica interna que els posi en relació, Reagrupament, Catalunya i Acció, DeuMil, i altres actors importants.
Síntesi, TOTS sabem sobradament que la diferència entre l’èxit i el fracàs és el aconseguir articular una Candidatura Unitària i Transversal o no aconseguir-ho.
Els nostres caps de colla tenen una gran responsabilitat damunt seu, jo espero i confio en que no ens defraudin.
Agosaradament vallfosca.
juliol 7, 2009 a les 10:26 am
I tan, estem d’acord, sàpigues que també estic Reagrupat, tanmateix sempre faig “l’esforç” de pressionar aquesta “dinàmica interna”.
Per cert vull aprofitar per posar damunt la taula: que passarà, o, que hauria de passar el 11 de Setembre?, perquè el que va succeir l’any passat va ser escandalós, els “señoritos” d’ERC pel seu compte, em vaig emprenyar de collons, des de aquí i des d’ara postulo una única manifestació que reivindiqui la restauració de la nostre Sobirania Nacional, això queda fora del domini ideològic de dretes o d’esquerres, espero de tot cor que els Catalans tinguem prou senderi i generositat per entendre’ns en una qüestió important com és aquesta.
Cordialment.
juliol 7, 2009 a les 11:29 am
Per posar un exemple, amb el panorama del 2006, el sostre de 300mil vots equival al grup parlamentari del PP o ICV.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_(2006)
Les portes del Parlament són obertes.
La ciutat de Londres és equivalent en població a Catalunya.
“Qui us vulgui fer creure que les coses són molt difícils, vol entabanar-vos” Dr. Carretero dixit.
juliol 7, 2009 a les 1:38 pm
A mi el desànim de vegades també em venç… Penso que a Reagrupament li pot acabar passant l’efecte Nacionalistes d’Esquerra: era una candidatura de puta mare que va tenir un cert predicament mediàtic (Lluís Llach, Espinàs, Magda Oranich, etc.). Què va passar? Que en no ser un partit consolidat va treure uns resultats irrisoris. Si Reagrupament pogués treure tres diputats ja em donaria per content, malgrat totes les estripades de carnet que mai no he compartit. Ara, si Reagrupament es queda fora del parlament -que és el que penso en els dies de desànim i espero que no siguin els mateixos que els de lucidesa- llavors penso que hauria estat millor que el doctor Carretero s’hagués quedat dins d’E, perquè després de la patacada que tindran pogués tornar a reconstruir ERC juntament amb EI.
juliol 7, 2009 a les 2:02 pm
Albert, en política, pot passar de tot. Estem en un moment especial, tot és possible. De tota manera si tots els que treballem per portar l’independentisme al parlament, ho fem amb desànim, segur que no aconseguim els objectius. Si ho fem amb optimisme i bona feina en tots els sentits, podem tenir alguna sorpresa molt positiva.
juliol 7, 2009 a les 2:07 pm
Reagrupament, com a partit politic no té cap possibilitat, cap ni una. En Carretero ho sap i per aixó va donant llargues.
El futur és clar: reentrada triunfal a Esquerra quant toqui, que será despues de la propera esbudellada electoral…i anys en refer el partit.
I d’independentisme en tornarem a parlar quant la societat ho demani.
De veritat, val més que treballeu en aquest escenari i deixeu de fer volar coloms.
juliol 7, 2009 a les 2:25 pm
Alèxia, quan amor…i quins arguments!!…ah! per cert, que el coneixes a en Carretero?.
Primer t’ignoren, desprès et ridiculitzen, en acabat t’ataquen, després GUANYES…
Per cert, ja comencem a sentir “la tornada” implementada per la Secta: “La independència arribarà quan hi hagi una majoria social… que bla bla bla…”
Doncs si s’actua com ho vareu fer vosaltres…de 700Mil vots a 150 Mil…així segur que aquesta majoria no hi serà mai, ja us en encarregareu vosaltres, si és que sou tot AMOR, (a la trona).
juliol 7, 2009 a les 3:04 pm
Vallfosca…tu hi toques?.
Ni ignoro ni ridiculitzo ni ataco a ningú…i si guanyes, fantàstic. Només explico el que crec que passará. Hi tinc tot el dret.
I quant parles de “vosaltres”…exactament a quí et refereixes?.
Esteu desquiciats.
juliol 7, 2009 a les 3:10 pm
Jo al respecta i faria una reflexió. ¿Quan la “democràcia” espanyola ha fet cas a les forces que s’han expressat de manera assenyada, en pau i silenci? Pots fer una manifestació de deu milions de persones o fer unes votacions on l’abstenció és majoria i a part dels balanços i propòsits inicials saben que les oques tornen al corral. Ells volen remenen les castanys i no volen baixar de la poltrona. En aquest sentit la forma d’actuar basca els dóna més resultats.
Per altra part penso que alhora de fer i programar actes cal una mica “d’antropologia”, ¿per quins motius ens movem els humans?. Ahir l’estadi del Madrit 80.000 persones només per la presentació d’un pixa-colònia…el camp del Barça ple en segons quins partits (als pobles les penyes organitzen autocars),. El seguidor del barça fa ostentació de catalanisme ¿on són en les manifestacions?. Les darreres “grans” manifestacions, una estava “barrejada” amb el lema sobre les infraestructures (cosa que a posteriori; cap polític es va moure ni més ni menys per les infraestructures) l’altre hi va haver un “caliu” previ….uns autocars organitzats, un cert sentiment de “PROU”. Una manifestació per l’autodeterminació no es pot fer amb pocs dies, de preparació i sense contar amb com vindran la gent dels pobles, de tota Catalunya (i no parlem si s’escau en un dia d’estiu de platja…Les manifestacions han de ser mesurades, per una part. Per l’altre el darrer 11 de setembre, crec que com a mínim hi havia tres manifestacions diferents en una, això em va decebre, però i continuaré sent. Al respecte he de dir que parlem de política i partits però una cosa molt seriosa que va dir el company Koll ahir: Pompeu Fabra ha dit que: ‘El català és un dels tipus humans a qui agrada més de barallar-se per coses sense transcendència. I per les transcendents també, de vegades”, contra això molt lloable l’actitud, crec, d’en Canela: malgrat no està d’acord amb certs propòsits recolza una actitud sobiranista de Reagrupament.
Sobre la teva opinió: “Fer més mobilitzacions sense un objectiu clarament orientat a resultats tangibles que comportin un pas ferm cap a la independència de la nostra nació, pot arriba a la llarga a ser contraproduent, fins i tot, encara que tinguin molt d’èxit.”. En part tens raó: Les mobilitzacions han de ser més mesurades, però ens hem de ficar al cap que no tindrem un benefici o resposta immediata, comptes de cercar la resposta política (que no la tindrem) ha de ser un acte de consciència i notorietat envers a la resta de ciutadans (per això lo que dius, evitar sigui contraproduent). Crec que la majoria ens deprimeix una mica la manifestació “callada” per molt “civilitzada” que sigui, una mobilització ha de comportar alguna cosa més pel manifestant (antropologia??sí) hi ha d’haver una mena d’acte o acció simbòlica que ens unifiqui i ens faci sentir que fem quelcom i al mateix temps faci veure als representants polítics que els manifestants som una cosa més que no paquets a contar per la guàrdia urbana.
Una manifestació per tant, crec ha de tenir una organització que planifiqui això i que conti amb un suport que encara que escàs (de poques persones) asseguri que a cada poble s’ha promogut i organitzat l’acte.
Serveixen de res, no, de moment, però les necessitem i encara més, necessitem més accions reivindicatives, més organització, més insubmissió i repeteixo, de tant “civilitzats, educats i políticament correctes” que som, no ens fan cas
juliol 7, 2009 a les 4:09 pm
Alèxia, company/a, fas asseveracions categòriques, “Reagrupament, com a partit polític no té cap possibilitat, cap ni una. En Carretero ho sap i per aixó va donant llargues.” Jo diria que això és tirar aigua al vi, no?
Que el coneixes tu?, Que el voler fer-nos passar per rucs no és pretendre ridiculitzar-nos?, com si fóssim somiatruites!
Com ho saps tu el que demana la societat?, 700Mil vots l’any 2.006 i amb inèrcia creixent que és?, cosa de quatre il•luminats?
Per cert, amí el que em sembla, és que el que s’està posicionant per recollir els bocins és en Uriel & Friends.
Els de la Secta ja sabem prou qui son/sou?.
Amí em fa l’efecte que aconseguirem 30~35 representants per començar.
Que et sembla?
juliol 7, 2009 a les 4:27 pm
Ja fa temps que mots pensen que anar a manifestar-se, a qui sap on i amb gran dispendi és una sobiran aperdua de temps i energies. El problema que té el món polític perifèric del catalanisme ja ve de la fi del franquisme, on còrrer devant dels “grisos” era un mèrit a celebrar per la penya.
És molt senzill, no cal manifestar-se cal votar bé. I res més.
Tant de bram contra CIU perquè diu que la independència no guanya, però si és la realitat, i amb el que hom llegeix en aquest bloc no avançarà.
No només no guanya sinó que pot fer perdre vots, en conseqüència el que s’ha de fer és augmentar-los. Enfortir la Pàtria, sabotejar els ocupants, i un dia serem lliures.
Fa molt bé qui es qüèstiona les manifestacions desmoralitzadores, les divisions, les capelletes, el no poder aguantar ser un corrent intern minoritari, o les disputes entre catalans per minieses i no combatre el castellanisme.
El post d’ahir va tenir uns comentaris desmoralitzants, a part dels sectaris habituals i els atacs al partit majoritari dels catalans, que ja cansen, va a r+èixer no se sap pas què que amb quatre simperies us va fer ballar al seu so i posar en evidència.
Com voleu que la gent amb dos dits de front faci confiança a una causa tan mal representada, potser que entengueu el missatge de’n Porcel , de’n Pla o de’n Sostres.
Qualitat, seriositat, obra ben feta, induir confiança, prestigiar, crear orgull,… coses que per a als de les corredisses abansdites no sembla que quedessin massa clares.
Per a això el meu nic és un recordatori de coses malfetes que van repetint-se i que es volen ocultar, perdó oblidar.
juliol 7, 2009 a les 5:11 pm
Durruti…, bona tarda.!!!!
Company si el que pretens és evidenciar que l’esquerra ha estat un desastre pel País, explicita-ho amb arguments, que no et costaran gaire de trobar, però amb aquesta actitud avassalladora sembla que vulguis més divisió, el teu nik em sembla de mal gust, sincerament.
Per altre part els conservadors, no dic Liberals perquè no n’hi tants com sembla, altrament ja seríem un Estat, sempre heu “volgut i dolgut”, i fins avui us heu emplaçat com a Governadors al servei del Imperi avalant el vostre capteniment en la vostre suposada vàlua organitzativa i en la vostre capacitat d’esmorteir les envestides colonitzadores.
“Enfortir la Pàtria, sabotejar els ocupants, i un dia serem lliures.” Cada cop que enfortiu la Pàtria enfortiu Ecspanya, lo de sabotejar els ocupants no ho he vist mai, i lo d’un dia…no va enlloc, de debò.
La BIGA i la BUSCA, fa més de 500 anys que aquest moviment PENDULAR ens mena a la impotència manifesta, és aquest moviment Pendular que ens mena al vassallatge, a romandre feudataris de Ecspanya.
Tu pots fer i postular el que vulguis, només faltaria, però el que ens cal i estem bastin és una resposta FORA d’aquest moviment PENDULAR secular, una resposta Nacional, per tan Transversal o d’ampli espectre o digues-li com vulguis, però que està fora de la preconització de la construcció d’un model de societat de patró ideològic dretes-esquerres, com a prioritat, la prioritat ara és articular una resposta que ens meni a un Estat, un Estat Català.
Si us plau si voleu criticar les esquerres, tot i que històricament jo els hauré de reconèixer algunes aportacions, et puc ajudar, encara que no crec que ho necessitis, tan mateix et demanaria que fossis capaç de criticar 10 mil, o R.cat, o C i A, sense recórrer al subterfugi de fer passar aquests moviments per moviments “d’esquerres”.
Aquest és l’únic retret que et faig.
Vagi bé i visca La Terra.!!!!
juliol 7, 2009 a les 6:00 pm
Bé Sr. Bargalló; de moment apunteu cansament en les movilitzacions, però cal calcular molt bé quanta gent sumaria aquesta llista, no fos cas que portés més que cansament, per que creieu que CIU, super forta no actuarà al vostre gust? realment sempre serà com amb altres candidats?
Bé Vallfosca, la crítica més aviat va pel tripàrtit. O no us sona: un castellà manant a Catalunya gràcies a E (ex ERC) i els IUhu (ex PSUC).
També cal afegir-hi les badades pròpies dels catalans, que demostren immaduresa, visceralitat i una manca espeterrant de sentit d’estat, i més si comparem els nostres dominadors que el tenen molt i no es barallen per punyetes, purismes i interessets de promoció personal, tant és que el no tenir l’estat dins el cap, sinó que ens el fons ens repel, potser el temps demostri que és una de les nostres majors i pitjors mancances.
juliol 7, 2009 a les 6:14 pm
Si, voleu bastir un moviment transversal i d’ampli aspectre, però lo primer que feu és dividir…subdividir i etiquetar…i no voler sumar amb el nacionalisme majoritari, al que també etiqueteu al vostre gust i preferencia.
Mal presagi per la singladura. Res que no coneixem. Crear marques “exclussives” per entrar en un mercat molt competitiu i fer-se amb un petit segment del mercat per fer la viu viu. Un altre de màrketing.
juliol 7, 2009 a les 6:19 pm
Sr Durruti, amb actituds com la seva no és estrany que no tinguem el “estat” al cap, ni al cap ni al cul si m’ho permet.
“Si però no, o, encara més, no però tanmateix sí, sempre i quan, escorcollant fins a la fi la qüestió, ara no toca. Ja us dic jo que no teniu senderi, sou uns mindundis uns descerebrats, només hi teniu fum al cap, per comptes de tenir-hi estat hi teniu pardals, sou uns somiatruites, hem d’enfortir la Pàtria travant interessos amb els nostres amos ecspanyolos, i després sabotejar-los finançant els seus festejos colonials, així, així serem Lliures…un dia.”
En les vostres declaracions hi noto a faltar una mica d’autocrítica, i tanmateix un to de retret i condemna al moviment Transversal Independentista que rau fora el Parlament.
Cordialment, vallfosca.
juliol 7, 2009 a les 6:27 pm
Alèxia, prou demagògia, prou.
Personalment no divideixo res, ni m’haig de sumar a cap Nacionalisme ni majoritari ni minoritari, jo no soc Nacionalista, soc Independentista, o, Sobiranista com vulguis.
Quina diferencia hi ha entre “catalanista” i “nacionalista”?
Perquè el rei d’Espanya també és “catalanista”.
Els “nacionalistes” ja s’ho fareu, el meu vot només anirà a una opció INDEPENDENTISTA sense càrrega ideològica.
No divideixo ningú.
juliol 7, 2009 a les 6:39 pm
Catalanista seria alló que defensa la cultura, les tradicions catalanes, la llengua (la catalanística).
Nacionalista seria allò que diu que som una nació.
Independentista seria allò que diu que la nació ha de ser indepndent.
Totes tres coses poden anar barrejades.
juliol 7, 2009 a les 7:16 pm
Estic d’acord que no s’ha abusar de les manifestacions, altrament pot ser pitjor el remei que la malaltia.
I després de 30 anys de transició, de veure el que dóna de si l’autonomisme, el peix al cove, el pujolisme, el federalisme asimètric i l’assimètric, de tenir CIU al poder, de tenir Tripartit al poder, de veure les diferències entre PSOE i PSC, de veure l’independentisme de pa sucat amb oli d’E(ex ERC), de veure els governs ecspanyols del PP i del PSOE, de veure la “democràcia” ecspanyola el que dóna i pot donar de si, de veure l’expoli fiscal constant i in-creixendo, després d’analitzar tot això sols puc arribar a una humil conclusió.
Sols val la independència de veritat. No puc votar CIU, no puc votar ERC. Sols puc votar una candidatura que vagi de cara a la barraca, directe a l’objectiu, o sigui Reagrupament i qui si vulgui ajuntar amb ells. Qualsevol altra cosa és enganyar-nos o servir a l’enemic.
juliol 7, 2009 a les 7:32 pm
Personalment, vallfosca, no divideixes res, però no et creguis tant important home!…o potser et penses que em refereixo a tu personalment?.
Teniu el gran avantatge de que encara no heu passat per les urnes, que son les que donen i treuen raons. Ja m’agradará sentir-vos el dia despues.
Com m’agradará veure d’on surten els més de 6 milions d’euros (mil milions de pessetes) necessaris per presentar-se a unes eleccions amb un minim de garanties.
Demagògia diu!.
juliol 7, 2009 a les 7:39 pm
Estic d’acord amb en Manel Bargalló que correm el risc que els independentistes “perdèm pistonada” per la manca de resultats comparada amb l’esforç
de participar a totes les convocatòries-necessaries-:manifestacions,congressos i altres actes de tota mena.
Un clar motiu d’aquest possible
desencís és la manca d’unió de les nombroses plataformes existents que només s’han materialitzat en dues actuacions concretes: les declaracions del Sr.Carretero (que encara no s’han concretat)
i la creació i registre del nou
partit polític Força Catalunya
(impulsat per Catalunya Acció).
Però el Sr Carretero sembla que
vulgui anar sol.
Crec que des del Bloc Gran del Sobiranisme S’hauria de crear una comisió que disenyés una estratègia per forçar la unificació i coordinació de totes les formacions que es puguin identificar.
Jo m’ofereixo a participar-hi
Salutacions
Josep Maria
juliol 7, 2009 a les 8:01 pm
Benvolgut Manel,
Crec que tens part de raó en parlar de “cansament” de la societat més “indepe” del nostre país en relació a les marxes, manifes, i signades diverses: Jo crec que això te una explicació, ja fa temps vaig pensant que hem equivocat l’estratègia, doncs veient que tenim un mercat molt ampli no assolim que aquest mercat “potencial” es transformi en recolzament real a l’hora de les “mogudes diverses” que es fan i desfan, exceptuant algunes que tu molt bé has nombrat, les quals venien donades per unes circumstàncies excepcionals que també, molt bé, has descrit.
El problema, tal i com jo el veig, rau en l’orientació de l’acte en si. En principi, l’independentisme català és d’origen identitari, i per tant per defensar la nostra identitat hem d’entrar en conflicte amb la que ens agredeix i això comporta que si no ho planifiquem bé, totes les nostres activitats son de caire reactiu, reaccionem davant qualsevol agressió passada, present o futura problema d’establir un diàleg reactiu és que al ser de defensa si no aconseguim un objectiu a molt curt termini acaba aconseguint l’objectiu contrari al desitjat, això és, reforçar la creença interna que contra aquest enemic no hi ha res a fer, que ells son més forts, i malgrat no s’exterioritzi, es vagi reforçant la mentalitat de submissió per aconseguir la supervivència.
Si volem refermar el nostre sentit de victòria, ens cal aportar dosis de “proactivitat” en la nostra lluita, la proactivitat significa no anar a la contra sinó portar la iniciativa, anar per davant de l’enemic i fent-lo que es converteixi en “reactiu”. Un exemple: convoquem una manifa amb el lema de “Volem la Independència”, això els diu als manifestants que estem “demanant” (primer punt reactiu) una cosa que desitgem però no tenim, i a qui ho demanem? a algú que considerem que es mes fort i ens ho pot donar!! si aquest “mes fort” és l’enemic o contrincant, ja tenim que d’antuvi anem disminuïts i estem reforçant l’altre. Si aquesta acció de demanar no te una resposta immediata, es reforça el sentiment de derrota, si te una resposta negativa llavors l’única cosa possible que veiem és fer una altre acció “reactiva” i entrem per tant en un “bucle” que l’únic que fa és afeblir-nos i reforçar la part contraria.
Ara anem a veure una possibilitat proactiva de plantejar la manifa “Volem la Independència”, per exemple: “Adeu Espanya” o “Espanya tremola… Catalunya marxa”, cert és que son dos lemes més agressius, però posen el contrincant a la defensiva, doncs senzillament expressen una decisió que es portarà a terme quan nosaltres vulguem i no depèn en absolut d’ells. Aquí per refermar el sentit de victòria no cal que hi hagi un resultat immediat, doncs s’assolirà quan s’hagi d’assolir i alhora posa el dubte en la psique del contrari. Demostro fermesa.
Sé que aquesta disquisició, que no vull fer més llarga per no avorrir, pot semblar xocant i potser algú se’n riurà, doncs sembla una fotesa, però s’ha de tenir en compte en tota lluita (encara que no sigui cruenta) el factor psicològic dels qui intervenen en aquesta. I hem de tenir en compte que la gent, per molt patriota que sigui, no vol participar en “guerres perdudes” i a molts el sentit pràctic els fa tornar-se’n a caseta a esperar millors temps.
Visca la Pàtria
juliol 7, 2009 a les 8:02 pm
Vallfosca, para noia, que t’imagines les coses. Respira abans d’apuntar, el que no veieu, és que el proper president de Catalunya serà en Mas, amb vosaltres, i si no voleu, a fer punyetes. I olé.
Es clar que de canvis de 180º sobtats se’n veuen molts. Oi?
Per cert, una mica de sociabilitat no fa mal.
Quan no us llegia a l’Avui, ja ho deia, ui el dia que aquesta descobreixi el bloc Sobiranista, la gent marxarà corrents, que ve la pallissa.
juliol 7, 2009 a les 8:05 pm
35 Joan, m’heu impressionat, crec que teniu tota la raó, a veure si es té en compte.
juliol 7, 2009 a les 8:14 pm
Vallfosca benvolgut amic,
Que et fa pensar que l’Alexia és nacionalista? i que et fa pensar que tu no ho ets? que et fa pensar, també, que el Rei d’Espanya és catalanista?. Perdona’m amic meu, però és que en aquest cas ho veig absolutament diferent de tu, es clar, si als mots els donem el seu ver sentit i no el prostituït que últimament se’ls dona, un petit passeig pel DIEC ens pot aclarir els termes lingüístics i la seva correcte aplicació. Es que em dol molt quan s’aplica l’adjectiu “nacionalista” a qui tan sols és “regionalista” tan reformista com vulguis, pot ser arribant a ser “federalista” i tot, però amb els estats-nació que avui preponderen arreu, el federalisme no passa de ser un regionalisme de primera divisió, i prou.
I que quedi clar que un “nacionalista” que no defensi la independencia del seu país ni és nacionalista ni es res..
Una abraçada amic.
Salut
juliol 7, 2009 a les 8:27 pm
Lluís Mª Mandado i Rossell,
Gràcies, ja fa temps que volia expressar aquesta creença però no s’hi adeia amb els temes proposats pel blogger. Penso que hem d’aplicar el marketing i les tècniques estratègiques a la nostra causa, si som millors i estem més preparats, demostrem-ho d’una vegada!!. El de “millors” no ho dic en cap sentit racial sinó en que no som de ment tant “tancada i limitada” com els castellano-espanyols.
Salutacions cordials
juliol 7, 2009 a les 8:28 pm
Com he dit en altres ocasions la gent és comode i se’ls ha d’oferir quelcom més a part de sortir a fer no se sap exactement què, cal una organització que s’involucri i dongui facilitats tant de mobilitat com d’activitats. I per supost també cal tenir esperança d’algun resultat o com a minim la satisfació de rebel·lar-se en un moment quan estás indignat.
Confiar en la matematica i abusar de les manis no és un bon camí a seguir. Ara cal activitat politica, res més podrá funcionar. I en aquesta activitat inclog les “plataformes culturals”, també Rcat.
juliol 7, 2009 a les 10:37 pm
Compatriotes,
Avui no està l’imbècil d’ahir, el montillero “nazi” . I malgrat tot, hi ha massa “banderilles” personals i termes excloents.
Jo intentarè limitarme al tema del bloger.
Nomès 3 acotacions.
a)- La manifestació més important i decisiva, sempre, en democràcia, és la del dia de les eleccions. I també la de més assistents. Es la que val. La única que val.
b)- La manifestació pel Dret a Decidir no se la pot “incorporar com a pròpia ningú, ningú”. No va ser una “manifetació de l’independentisme”, ni del catalanisme emprenyat, ni del canfanguis fins els nasos dels espanyols, va ser una manifestació PEL DRET A DECIDIR.
I es sectari travestir aquest objectiu i lema de convocatòria general, i dir que era dels “independentistes”, o dels “nacionalistes” o de les “classes populars”. Era i fou pel DRET A DECIDIR.
Ergo, agafant el lèxic excloent que molts empreu, els independentistes no hi anaren/anarem perque no estava la independència en joc.
Les formes són importants. Molt. I el DRET A DECIDIR es un concepte prou clar, sòlid, concret, i molt més ampli que conceptuacions de partits , partidets o associacions.
Els que hi erem, i varem situar-nos per a veure -la tota cocm avançava, sabem perfectament els gruix de gent que anava, voluntàriament, a darrera de cada “pancarta” diferenciadora de partits, sindicats, associacions, etc. Fou claríssim. I Rcat no hi fou present. ERC sí. Però tothom sap el que van trigar a passar per un punt determinats els qui anaven darrera “arturet”, darrera “carodet”, darrera “joanet”, darrera “estadet”, etc.
Deixem-ho com va ser, de ningú. Però menys dels qui no existien com a tals.
c)- Avui me n’assabento que he estat un covard molts anys. M’ho comunica el bloger. Suposo que al seu pare també li haurà dit, directament. Me la bufa, evidentment. Sobretot perque no es veritat. Però em sap greu veure com alguns es creun amb el dret de titllar del que els hi passa pels collons als altres, sense cap argument. Per la gràcia de Deu, si hi creu, potser.
Suposo que van ser molt valents els d’ERC que, el 2003, tal com ja estava pactat feia anys, van acceptar no fer la majoria nacionalista catalana que hi havia al Parlament pel resultat de les urnes, i, en canvi, salvar al psoe-psc (al que ara alguns, els mateixos , ara, no abans…, diuen (no fan) que cal erradicar..), fer govern amb ells , perdedors, i, sobretot, jacobins, espanyolistes, i amb ICV, en nom de la “independència”. Es diguin Pepetero o maria antonieta. Aquests foren valents perque van agafar la menjadora.
Perfecte.
Jo no combrego amb tot el que diu l’Alexia, però si en moltes de les observacions constructives, i, sobretot, realistes, que fa, i ja veig que anar contra el missatge segueix sent una diversió, un vici, per ací, sense argumentar.
Mira, encara proposo que es digui, si s’aconsegueix fer, la candidatura dels Valents del primer tripartit amb Maragall,Montserrat Minobis, Joan Majó,Caterina Mieras, etc., etc.
No sé si van ser valents, no ho crec, pero no ho sé, però el que si sé es que van seure moltes vegades a la mateixa taula del Consell Executiu tripartit-sociata.
Coherència, que és la mare de la ciència, diuen, !!
Cordialment,
Andreu, el covard, segons el bloger
juliol 7, 2009 a les 10:37 pm
En primer lloc, expressar el meu acord de fons respecte el que exposa en Manel en el seu post d’avui.
Desprès, felicitar en Joan P. per l’idea que aporta de la imatge guanyadora que cal donar sempre ( no només en una manifestació ) contra la de feblesa i inferioritat que comporta el plantejar sempre accions a la contra; reactives.
Això em porta a dues altres reflexions :
La primera és que potser ja ha passat l’hora de les actuacions pensades, gestades, programades i dirigides des de la dispersió, i executades sobre la confiança del suport voluntariós dels altres agents o independentistes, pel sol fet que tots tenen el mateix objectiu final comú. Vull dir que s’acosta ( si no és que ja hi som ) el moment en el qual l’estol de grups i persones diversos s’hagi d’organitzar d’una forma una mica més ben trabada, per tal que :
a) les actuacions que es realitzin responguin, realment, a tàctiques realment decides per tots.
b) vagi agafant cos i forma la “ marca “ de l’oferta electoral comuna, per tal que hi hagi prou temps per a fer-se conèixer prou, en el mercat electoral.
La segona és que, per a l’èxit d’ una quansevol actuació pública ( com, per exemple, una manifestació ) tant important com la bona gestió del fet en sí, és el relat que després se’n pugui fer. Necessitem narradors, canals i altaveus públics. Sense ells, rés del que es faci tindrà massa efectivitat.
Per acabar, permeteu-me ( canviant una mica de tema ) constatar, un cop més, l’immensa contradicció que hi ha entre adduir que no es pot engegar cap procès independentista mentre no es diposi d’una “ majoria social “ que de forma explícita i evident hi estigui a favor, i el fet de no contribuir a la seva creació defensant obertament i pública, de forma clara i inequívoca, la necessitat urgent i la viabilitat, de posar en marxa aquest procès. Defugir la qüestió, aparcar-la per atemps futurs i indefinits, sentenciant-la com a cosa no viable, és la millor manera que la dita majoria, en lloc de crèixer, reculi, o com a mínim no avanci. ( I dient això, simplement repeteixo el que ja va quedar dit per n’A. Lòpex Tena, fa unes setmanes, en un article a l’Avui ).
Salut.
juliol 7, 2009 a les 10:47 pm
Hola, bona nit!
Joan P., mira era només una manera de parlar “retòrica”, el company Em del post 32 ho ha explicat perfectament, trobo.
I és clar que soc Catalanista i Nacionalista, del que es tractava era de fugir de la trampa, perquè la Alèxia plantejava que si era Nacionalista no podia fer altre cosa que vota CiU, la força majoritària per tal de no dividir el vot.
M’ha semblat innecessari argumentar res, davant d’un xantatge tan pueril.
Ah! el Borbó segur que és catalanista, que estima molt Catalunya i la cultura catalana, i la Chacón i en Zaragoza.
Com tu insinues bé, les paraules estan pervertides i sovint no les entenc, bé, crec endevinar la intenció subjacent, però el contingut literal se m’escapa.
M’agrada’t molt el comentari nº 35 d’en Josep Maria Merigó, li faig costat del tot i amb tot, si em necessiten o ens necessiten podeu contar amb mi.
Joan P. També la teva idea de “no reactiva” és molt adequada, gràcies company.
Bona nit.
juliol 8, 2009 a les 12:54 pm
Jordi/Manel,
de cara enfora (el món dellà el nostre màtrix independent) sempre faig bona propaganda de reagrupament i dic “ara sí, aquesta és la bona: tenim la independència a tocar si votem el doctor Carretero”. Però de cara endins hem de tenir en compte totes les possibilitats i, sobretot, si s’esdevé un fiasco no podem caure en una de les actituds que més mal ha fet al país: el despit de l’obiolisme. És a dir, no s’hi valdrà a dir: “aquest país no ens mereix, no val la pena tornar a creure-hi per fer res”. Sisplau, que una patacada no ens agafi desprevinguts i sortim per aquí. En política s’han de preveure tots els escenaris: tots. Tenim molt clar què faríem amb una majoria absoluta, no tenim tan clar què faríem amb diputats en minoria i no contemplem en absolut la possibilitat que la nostra sigui una cursa de fons. Tinguem-ho tot en compte i no bandegem la qüestió amb displiscència.
juliol 8, 2009 a les 7:49 pm
La paciència és la mare de la ciència!
Per mi les manifestacions de Brusel·les, Plaça de Sant Jaume i Arc de Triomf han sigut un èxit total!
El Moviment d’Alliberament Nacional avança!
Hi ha una “militància digital organitzada” que sempre està al peu del canó. Això és el què s’ha construït, això és el què s’ha fet. I són aquests els que pressionen als partits polítics a través d’aquestes manifestacions i a través de la xarxa. Nosaltres sempre hi som!
Una altra cosa és si l’activitat d’Acte de Sobirania s’havia de plasmar “tan aviat”, és a dir, abans de que la caixa dels trons del finançament i del TC s’obrís. Els èxits de participació de les anteriors manifestacions van ser a conseqüència de fets (ESTATUT i INFRAESTRUCTURES DANTESQUES). En canvi aquestes últimes no responen a cap fet públic/polític ocorregut recentment… S’ha de tenir paciència per actuar quan toca, tal com sempre ha fet la Plataforma pel Dret a Decidir.
Les onades d’activitat política s’han de llegir, i ara estem en onada baixa. La repuntada vindrà a partir del desenllaç del finançament i del TC i tindrà el punt àlgid en les properes eleccions nacionals.
Per tot plegat, “aconsello” que quan algú decideix entrar en acció política independentista, abans faci un examen de consciència del què això suposa i que, vista l’embergadura de l’objectiu, un dels molts recursos personals que cada activista ha de tenir “activats” són els de la paciència…
No m’agradaria veure a nous “Joan Fusters” desanimats pel “fracàs”. Joan Fuster mai va fracassar, ans al contrari, que d’ell en sorgeix la idea de PPCC i ell és el referent per les noves generacions de valencians. L’impuls que cada generació dóna a la lluita mai són un fracàs:
SÓN UN PAS!
SALUT I INDEPENDÈNCIA!
juliol 8, 2009 a les 11:41 pm
Albert
———-
Cal tenir paciència però també intel·ligència per primer detectar com tu dius, el moment, i segon per saber-ho organitzar bé.
Però també cal que la manifestació sigui o bé com a conseqüència d’un greuge, o bé per a aconseguir uns objectius tangibles polítics.
Fer manifestacions continues per pressionar els polítics sense que s’aconsegueixi res, a la llarga produeix més frustració i abstenció, tan en les votacions com en les mobilitzacions.
Per això considero que mobilitzar-nos per aconseguir una candidatura la més transversal possible que proclami al Parlament la independència, pot ser un motiu prou engrescador.
Nota: L’acte de sobirania ha estat organitzat per gent de la PDD principalment.
juliol 10, 2009 a les 4:21 am
Bé, doncs que s’espavili la PDD… I paciència és igual a inteligència. Paciència és com un subgrup d’inteligència. Com també ho és persistència, constància, insistència…
Es tracta de ser més pesats que els espanyols. Que ells es cansin de nosaltres abans que nosaltres d’ells. Això és una carrera de fons, no sé si de 5000m, 10000m, una marató o la volta al món, però el què crec segur és que aquí fa falta fons i no sprint.
Insisteixo en que les manifestacions passades necessitaven uns desencadenants més clars (Finançament, TC). En realitat van partir de posicionaments molt poc pacients, que entenc que en fa falta molta respecte a aquests temes i es va caure en la precipitació. Al contrari de la de Brusel·les, que va estar molt ben organitzada i promoguda. Ara els plaços dels “temes” ja se’ns han allargat fins a l’estiu, per tant és a l’entorn de l’11 de setembre que s’hauria d’haver anat a la Plaça Sant Jaume i a l’arc de triomf. Hauries tingut manifestació massiva! I a partir d’aquí a treballar per les eleccions del 2010 en el front que es prefereixi (jo a ERC-EI). No ho sé, jo estic tan ple d’energia com sempre, simplement crec que s’ha produït un error en el moment, però que les manifestacions en si, pel simple fet de que s’han produït, han sigut un èxit total i que de cara al desenllaç, sobretot del TC, hem de preparar una manifestació d’anar-hi! Amb propaganda per tot els PPCC, amb difusió.
Manifestació que marqui de debò la mort del sistema autonomista espanyol.
Tal com deies, endavant les atxes collons!
març 30, 2010 a les 9:41 am
Looking quest of something new to analyse with your genre and friends? If you thirst for to do something that the whole world intention take, while getting a mini application, why not give pocket golf a try.
It’s a prodigious surrender to pay out leisure with your m‚nage, and reconnect with the people you care about. Small golf offers playfulness and well-disposed natured competitiveness. Uncountable courses are a plain dare, but commitment hand out you a sense of realization when you decisively get be means of them.
Not all small golf courses are created equally. Each is unexcelled and requires a extraordinary method for success. But one thing that remains dependable round them all; they convey jesting and pageant to the player. Some courses are more easily beaten than others, but those that are more complex will dish you a greater brains of attainment then you’ve successfully navigated them. You may be suffering with to take up a hardly courses to allot the a certain that’s right for you, or do a little scrutiny to understand your perfect game.
The internet is an high-priced resource in search conclusion word about everything and anything. Midget golf is no irregularity! You can browse the internet to spot the ethical diminutive golf advance on your needs. Verdict a milieu that compares local minute golf courses and their skill levels is classic; equitable unequivocal your browser to your favorite search engine.
It’s superior to do a barely scrutiny in the forefront you stomach green children midget golfing. So that person enjoys themselves, it’s important to up reliable the procedure of your determination is not too problematical or too gentle to go to your micro golfing party.
You can be steadfast you’ve base a good place to monkey about vest-pocket golf if they have something after every adroitness level. Typically, the basic shooting will be much easier than the matrix, and everybody under the sun in between on excite progressively more difficult. The reason against this is so that harry gets the opportunity to find their miniature golfing groove. It’s like a warm up. You should accompany your point with each picture and inevitably you thinks fitting arrange control superiors as you work your way result of the course.
Mini golf is amusing playfulness for the unreserved blood, not reasonable to temporize, but to mind others wager as well. The most appropriate courses tender interesting looking shots and joyous accompaniments. Some purpose look much like fairs and carnivals, with oversized moving parts, itty-bitty ponds and lights that flash at night. No tiny golf procedure would be absolute with a windmill. These kinds of decorations will generate the ambit stand gone from and fix up with provision cheer and spry presentation and conversation.
Anna Joh