La llengua d’un president o la llengua d’un habitant
juliol 21, 2008 | 
Víctor Terradellas | 
Imprimir
José Montilla no és un nouvingut. José Montilla ha fet la tria, legítima però opinable, de fer de l’espanyol la seva llengua d’ús privat i públic principal durant els darrers quaranta anys. José Montilla ha optat per la immersió lingüística en alemany per al seus fills i aquesta també ha estat una opció lingüística legítima però opinable.
Tots aquests factors configuren una personalitat i una forma de fer que malgrat ser, insistim, absolutament legítima fan de José Montilla un model d’immigrant allunyat dels paràmeres dels que desitjaríem que a Catalunya els immigrants fossin un nou pilar de consolidació i progrés nacional.
El progrés polític, social i econòmic de José Montilla rau en el fet essencial que un bon dia va decidir abandonar una terra i acostar-se a una nació que li ha ofert les millors possibilitats de promoció i millora. A canvi, José Montilla no ha considerat oportú conéixer i dominar la llengua del país, no ha considerat important conéixer, aprofundir i participar en la identitat i la cultura de la nació que l’ha acollit. Un i altre fet, no haurien estat contradictoris amb la conservació, amor i respecte per a la seva llengua i la seva cultura originàries, però tot i així José Montilla no ha fet cap pas en aquest sentit fins al cap de quaranta anys, quan la seva posició institucional ho ha fet ineludible. Alguns han fet passar aquest fet com a natural però ens semblaria impensable un Arnold Swarzeneger fent classes d’anglès un cop arribat a Governador de Califòrnia o a un polític israelià de la diàspora fent classes d’hebreu un cop arribat a la Knésset (parlament israelià). Siguem clars, aquí justifiquem un fet que enllà ens semblaria directament ridícul.
A casa nostra, probablement el debat no és com s’expressa o com entona el català José Montilla en les seves aparicions públiques al cap de quaranta anys d’arribar a Catalunya. El debat hauria de ser sobre en què ens hem equivocat perquè José Montilla, i molts d’altres, no hagin tingut cap interès per fer seva la llengua i la cultura del país malgrat l’innegable progrés personal que la nació els ha ofert; el debat és saber perquè han sabut aprofitar les oportunitats mentre no han volgut assumir cap deure vers els signes fonamentals de la nació on viuen.
El que resulta innegable és que si la majoria d’immigrants que arriben a Catalunya fan el mateix procés de José Montilla poden arribar a tenir l’oportunitat de presidir el país però si no assumeixen un mínim de deures vers la nació tindran una greu responsabilitat en l’endarreriment de l’ús social de la llengua i en el manteniment i progrés de la cultura i de la nació catalanes.
Víctor Terradellas i Maré
Etiquetes Llengua | 
13 comentaris »
juliol 21, 2008 a les 4:16 pm
“l’endarreriment de l’ús social de la llengua i en el manteniment i progrés de la cultura i de la nació catalanes.” és el certificat de defunció del catalanisme. És la nostra desaparició. Catalunya sense el català és definitivament una regió espanyola.
juliol 21, 2008 a les 4:29 pm
Ens hem equivocat, al meu parer, en no tenir un estat propi o formar-ne part d’un de plurinacional o d’una confederació d’estats que faria respectar tot allò que ara no pot fer-ho aquest govern autonòmic. Així, els ocupants, utilitzant la síndrome d’Estocolm amb les víctimes, les fa sentir que són elles les culpables (què hem fet de malament?). Dispensa, per aquest camí, però, sempre estarem trabats i aturats, de fet, fent marxa enrera (allò de l’”efecto” i el “cuidado” felipista-borbònic-hispànic).
juliol 21, 2008 a les 5:21 pm
L’interès envers la cultura d’un país que ens acull i que no és el nostre, és una opció personal que hom pot manifestar o bé pot no fer-ho. Tot depèn del nivell de predisposició a l’hora d’adquirir aquesta nova cultura, cosa que no implica abandonar la pròpia.
L’immigrant, agraït amb la nació que li ha permès, després d’abandonar una situació insostenible en el seu lloc d’origen, poder reeixir econòmicament i socialment, hauria de sentir un mínim de sensibilitat pels trets socioculturals de la seva nova llar.
El problema rau en què, per molta gent d’Espanya que ha vingut a viure a Catalunya, no hi ha la consciència de que es troben en un altre país diferent del seu. Senzillament han canviat de regió.
Per altra banda, no veig lògica ni justa aquesta mania molt estesa de culpar a la població aborigen de la manca de voluntat per conèixer l’idioma i la cultura catalanes que demostren molts immigrants.
Si els espanyols que viuen aquí no han après a parlar l’idioma i no tenen ni la més petita noció de la nostra història i la nostra tradició, és senzillament per que no els ha donat la gana de fer-ho. Tot plegat és un assumpte social que no té res a veure amb la situació política del país…o és que us penseu que amb la independència tot canviarà de sobte, com per art de màgia?
juliol 21, 2008 a les 5:33 pm
Jo crec que la independència no és garantia de res. Només caldria mirar Irlanda, totalment independent i totalment anglesa. Però si que trobo cert que independitzar-nos donaria, almenys, la possibilitat de no seguir els pasos irlandesos. És clar que Espanya no farà res per conservar una cosa no-espanyola, ni que aquesta sigui l’únic viu que es conserva des de la prehistòria, com el cas de l’euskera.
juliol 21, 2008 a les 5:49 pm
Doncs si Heavy, canviarà molt.
T’ho dic com a immigrat a Alemanya.
Aquí si no parlés Alemany no només no trobes feina, sinó que no tens dret a moltes ajudes perquè no podràs mai obtenir la nacionalitat alemanya.
Els assumptes socials tenen molt que veure amb la política, no ens equivoquem. Si to fas polítiques d’integració dels immigrants o les fas malament, al cap d’un temps tens problemes socials, sinó pregunta als Francesos.
Ara bé, estic d’acord amb tu de que no hem de culpar als immigrats, la culpa és només nostra per al fet de no fet prou per tenir un Estat propi. Però mentrestant no el tenim, per donar incentius als immigrants a estudiar la nostra llengua, cal donar sensació de fermesa amb la seva cura, com per exemple aplicar la llei de política lingüística sense cap mirament i sobretot fomentar el seu us en tots els mitjans, però segon, cal que el fet de parlar català estigui associat al fet de triomfar i en el cas del José Montilla, això no ha succeït.
L’article d’en Víctor va per aquí i fa esment al fet de la imatge de poc valor que donem a la nostra llengua quan fem President de Catalunya, el màxim representant institucional d’un país, a una persona que no ha fet cap esforç en estudiar-la abans de ser-ho. Com tampoc mostra cap interès que els seus fills ho facin. Per cert, deu ser bastant tanoca perquè no se l’hi nota que ho estigui fent.
juliol 21, 2008 a les 7:12 pm
Tornant a n Montilla.
Perqué és president de la Generalitat si els catalans el varem humiliar a les urnes amb el pitjor resultat de la història pel seu partit?.
Donç gràcies a ERC, encara que tot sigui dit: no li veig la gràcia per enlloc.
No, és que sembla que governi perque hagi assolit un éxit electoral extraordinari, i no, no és cert, és un perdedor, com tots els que li fan costat.
juliol 21, 2008 a les 10:38 pm
A mi em sembla que el què fem més malament és canviar d’idioma cada vegada que algú se’ns dirigeix en castellà. Si això no ho féssim ara aquí no estaríem parlant de si els immigrants volen o no volen aprendre la llengua.
He practicat i practico el monolingüisme en català tota la vida, i per fer-me baixar del burro cal o una petició feta amb absoluta cortesia o bé una postura de força donada per la situació que sigui. Això m’ha dut no poques situacions de conflicte, però també ha donat la oportunitat a més d’un i més de dos de perdre la por a parlar amb català, i de tal cosa mai n’he fet cap befa, ans al contrari.
Per sort som molts encara els que així actuem, i puc dir de diversos casos de catalans nascuts al nord d’Àfrica o a l’Europa de l’Est que en dos o tres anys parlen un català perfecte. L’han après per gust o per interès cultual: no. L’han après perquè a la feina ningú els parlava altra cosa.
Al carrer, a l’hora de comprar, a la feina, escrit o parlat però tot, tot, absolutament en català. Sense opcions. Que t’ho hagin de dir sempre que utilitzis una altra llengua; i encara així la decisió encara és nostra. Cal enterrar allò de canviar “per educació”. Això és política integradora, això és normalització i normalitat lingüística. I és també política de construcció d’ideari i referent de país. Però companys, aquesta política no la fan ni la llei ni els governants, sinó que la fem molta gent de peu pla cada dia.
juliol 21, 2008 a les 10:55 pm
Jo crec que encara podria haver sigut pitjor, que hagués decidit seguir parlant en espanyol, “y punto”. “Todo se andará”, com diuen per allà. Suposo que ara no tocava, hauria suposat més pèrdues que guanys. Això són els següents passos (o que al parlament sigui normal parlar en espanyol), per arribar a una regió “normal” lliure de crostes que és el que volen a can PSC.
La culpa és nostra, no dels immigrants, nosaltres hem de crear les condicions perquè s’integrin totalment, amb la llengua del país acollidor. Les lleis han d’establir aquest entorn acollidor.
I sobretot, la llengua ha de tenir un prestigi. I si no hi és, crear les normes i l’entorn perquè el tingui. Un cop amb prestigi, les normes ja no caldran.
Per exemple, segueixo sense entendre com després de tants anys d’autonomia, i governs de tots colors, encara no existeix una llei del cinema en català que obligui a un mínim de cinemes/sales que estiguin doblades/subtitulades en català si és que ho estan també en espanyol. Poca voluntat hi ha.
juliol 21, 2008 a les 11:09 pm
Jo no diria ¿què és el que hem fet malament? mes aviat reconèixer que en Montilla és coherent amb els principis ideològics de país que ell i el partit volen. Per tant hem d’agrair que no dissimuli.
El concepte nació, porta integrat una llengua una cultura en un àmbit geogràfic. No crec que hi hagi massa casos en la història que darrera una ocupació (política o militar) hagi subsistit una llengua o cultura massa temps, per això és indispensable per la subsistència la independència.
Crec que cal diferenciar l’ús de la llengua en privat (cadascú faci el que vulgui) al social o en llocs oficials. En un país només hi ha d’haver una llengua oficial (no dues, sempre se n’imposa una), la pròpia.
Els immigrants venen per calers, ara bé, no haurien de poder accedir a oficis de tractar amb el públic si no parlen l’idioma (com el company diu a la majoria de països és indispensable). Especialment els immigrants haurien de tenir en compte els seus fills, si aquests ja es volen quedar al país haurien d’adoptar la llengua.
Tornant a en Montilla i PSC, és el Lerrouxisme actualitzat.
juliol 21, 2008 a les 11:15 pm
Mireu si som de tolerants els catalans, que hem permès que per dos vegades consecutives, el partit guanyador de les eleccions es postergat a l’oposició perquè la suma de tres partits perdedors dona majoria, i resulta que sembla de lo mes normal, però això no passa a cap país occidental ni democràtic.
Al mateix temps, la màxima autoritat del país, resulta que no domina la llengua pròpia del país, i resulta que després de portar 40 anys al país i haver exercit càrrecs institucionals com Alcalde de Cornellà o president de la diputació de Barcelona, ni tan sols ha tingut l’interès en dominar la llengua del país on ha exercit els seus càrrecs de responsabilitat política, i perquè un diputat li ha dit que parla malament el català, s’arma la de aquí es troia.
Com pot ser que no es pugui dir que el president parla malament el català, quant es una cosa obvia, npo val dir que està reben classes de català, sinó que ja deuria de saber-ho parlar d’abans, perquè si en 40 anys no ha estat capaç de fer-ho, una de dos o es que no ha volgut, o es que es “tonto”, si es la primera causa té delicte i es un menyspreu pels ciutadans, i si es la segona, potser que els socialistes mirin una mica a qui posen al capdavant,
juliol 21, 2008 a les 11:40 pm
Benvolgut Victor,
Un molt bon post.
Si bé amb les primeres declaracions de Puig vaig pensar que la vessava, que traïa els propis protocols, després de llegir la seva insistència i ara aquest post, penso que és un acte de valentia, de denuncia del menysteniment del sociatisme per una cosa tant sagrada com és una llengua de domini ampli però sense més estat al darrera que l’ andorrà.
Cal denunciar no només el s’ emenfotisme de l’ al.lòcton Montilla, sinó l’ absolut menyspreu de l’ estat ecspanyol per l’ article 3 de la seva sacrosanta constitució post-feixista que els obliga a “especial respeto y protección” de les llengües, per ells ecspanyoles, però, no castellanes.
Al final, el reconeixement constitucional del català, no és sinó una norma de despenalització del seu ús. Cap suport, tot entrebancs per evitar-ne la normalització…en el seu àmbit. Domini.
D’ ecspanya cal marxar-ne. És una estafa insultant.
Salut i independència,
Cesc.
juliol 22, 2008 a les 1:28 pm
En què ens hem equivocat? Nosaltres????. Montilla és part d’aquella immigració que va produir-se en el franquisme. Per primer cop, a més d’inmigrar, els espanyols no s’adaptaven a Catalunya per què hi havia voluntat política per a que fos així. I mira si ha fet efecte que encara ens demanem que hem fet NOSALTRES malament!. Més complex, impossible.
Però avui el greu del cas és que segueix funcionat aquest mecanisme, amb el vist-i-plau atontat de les posicions més progres del país.
juliol 23, 2008 a les 10:27 am
Salut:
Els catalans no tenim cap culpa ni hem fet res malament. Més aviat tenim una summa desgràcia: ser un país ocupat i espoliat per un Estat prepotent anomenat Espanya.
Sóc immigrat a Itàlia des del 1971. Hi faig de periodista en llengua italiana. Quan vaig voler treballar per a una ràdio itlaiana, vaig haver de demostrar que sabia usar l’italià estàndard. Va ser molt fàcil: una xerrada de cinc minuts. Quan aquestes coses passaran a Catalunya, no hi haurà Montilles que no aprenguin català.
Dit entre nosaltres, caldrà que les escoles ensenyin el català molt més bé i que els “parladors” de la ràdio i la televisió siguin molt més compentents en la nostra llengua.
Per exemple, s’està esmicolant el sistema dels pronoms catalans, que és substituït per usos castellescos. Bona part de la gent no s’adona que les llengües es preserven quan se’n preserva el funcionament gramatical i els sistema fonològic, no quan s’impediex que hi entrin forasterismes lèxics.
Cordialment.
Jordi Minguell