La solitud de ser català a fora de casa
juliol 28, 2009 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
Una de les coses que de seguida t’adónes quan vius fora de Catalunya és que no existeixes.
Lluny de casa, en un altre país els catalans no existim, som només espanyols i punt. Per qualsevol paper o document que necessitis has de mostrar el teu carnet de ciutadà espanyol. Per a comprar un bitllet d’avió, per a llogar una casa o un cotxe, per a obrir un compte al banc…etc per tot arreu has d’anar dient que ets espanyol.
Però també per a la immensa majoria de la gent quan et pregunten d’on ets, jo moltes vegades contesto de Barcelona per ser una ciutat ben coneguda internacionalment, molts responen, Ah español!. No us podeu imaginar la ràbia que fa i el cansat que és sempre respondre: No, sóc català i els catalans no som espanyols. Molts en aquests casos reaccionen amb un somriure de condescendència que no saps si és que s’està rient de tu per ser-ho o se’n fot del que encara hagi algú en ple segle XXI que vagi reivindicant aquestes coses que ells consideren del passat. A la feina, a l’escola dels fills, al barri, per tot arreu, has d’estar constantment reivindicant la teva identitat.
Aquesta setmana passada he volat cap a Mèxic per qüestions de feina, i, després d’un vol d’onze hores, en sortir de l’avió, passes uns quants controls a l’aeroport de Juarez Internacional a Mèxic. En el primer has d’omplir el formulari de què no estàs malalt, suposo per control de la grip del porc. i comença el viacrucis: “País de Nacimiento: España” , “Nacionalidad: Española“. Després de fer mig hora de cua, a la duana, vinga, un altre formulari i el mateix: “País de Nacimiento: España“, “Nacionalidad: Española” . Sort que el funcionari de duanes devia estar cansat i no m’ha preguntat gaire coses desprès de dir-me:” Ah! español!” i de comprovar el meu passaport en l’ordinador. En aquest cas, per no ficar-me en camises de doble vara, he optat per no dir-li res. Però quan pensava que ja s’havia acabat la tortura, una vegada havia recollit la maleta, abans de sortir cap a fora, un altre control a on he hagut d’omplir un altre formulari vers el contingut de la maleta. Per no ser menys, som-hi de nou: “País de Nacimiento: España“, “Nacionalidad: Española“. Quasi dues hores després d’aterrar i d’haver escrit tres vegades que sóc espanyol, he pogut sortir de l’Aeroport Internacional Juarez de Mèxic.
Un company del treball m’ha vingut a recollir, eren les 10 del vespre hora mexicana, però per mi eren les cinc de la matinada hora europea. Hem anat cap a l’Hotel Seraton Maria Isabel després que em volgués ensenyar una mica la ciutat sense sortir del carro. A l’hotel, com no podria ser menys, he hagut de donar el passaport espanyol i omplir el formulari de rigor i com no, he hagut d’escriure de nou: “País de Nacimiento: España” , “Nacionalidad: Española“.
Realment, estic fins allò que no sona d’anar predicant per tot arreu que sóc un espanyol!.
____
Mèxic D.F. és una ciutat molt bèstia, bestialment gran amb 22 milions de persones!. La circulació és caòtica per a un alemany, i diguem passada de voltes per a un català. Em fa recordar fa 20 o 30 anys a Barcelona abans de les rondes, però de bon tros més aparent descontrol. Un dia, aturats en un semàfor amb el cotxe del company mexicà, va passar un taxi desmanegat a tota llet el semàfor en vermell sense mirar en una cruïlla sense visibilitat!. Em miro al company, i li dic, “El semáforo estava en rojo, no?” i ell em respon “Como ves, aquí no tienes que hacer caso a los semáforos cuando tienes que cruzar la calle“.
Aquest mateix company, un noi jove de 25 anys acabat de sortir de la facultat d’enginyeria, li comento que voldria anar al “Casal català o l’Orfeó català “. Ell no entenia que li deia. Li explico que és un lloc a on es reuneixen els catalans de Mèxic. “Los catalanes?” em pregunta. Aleshores li explico que a Barcelona, València i Mallorca, viuen els catalans, que tenim una llengua pròpia, el català, una llengua diferent de l’espanyola i que és parlada per molts milions de persones, menys però que els que hi viuen a la ciutat de Mèxic però prou important per ser una de les més parlades a Europa. També li explico que som una nació que fou sotmesa pels castellans i francesos fa 300 anys i que ens agradaria aconseguir la independència igual que en el seu moment ho va fer Mèxic. Amb això aconsegueixo que s’interessi una mica, però no explico gaire més, atès que veig que ell, el que vol, és ensenyar-me la seva ciutat , història i cultura i no puc ser tan mal educat amb el meu amfitrió centrant la conversa només amb la meva. Al final em diu, “conozco un lugar, donde se reúnen españoles, creo que se llama la casa d’Asturias, puede que allá“. El miro i somrient li dic, “no lo creo, porque los españoles y los catalanes no nos mezclamos mucho, pero no te preocupes, tengo la dirección apuntada en algún lado, lo busque en internet antes de venir acá“. Per experiència ser, que sempre és millor deixar-ho corre quan veus que el teu interlocutor no mostrà gaire interès quan els hi expliques el fet diferencial català, ja que pot acabar donant la impressió que ets el que ells anomenen un nacionalista i en la majoria dels llocs, sobretot a Alemanya, un nacionalista és sinònim d’extrema dreta racista, més o menys a ser nazi.
____
Per sort, l’Orfeó català de Mèxic , estava a 500 metres de l’hotel i vaig quedar pel telèfon d’un dia al capvespre per anar a veure al President d’aquesta centenària institució fundada el 1906. El dijous cap allà a les set del vespre, m’arribo sota una fina pluja caminant per uns carrers, plens de policia que es refugiaven sota uns portals mentre parlaven pels telèfons mòbils. Al carrer hi ha moltes parades de menjars i algú m’invita a no ésser on, no li vaig cas i continuo caminant decidit cap al carrer de Marsella número 45. En arribar veig una casa d’estil que semblava modernista sense ser-ho, amb tocs colonials, amb una entrada magnífica amb una reproducció, suposo, del quadre “Corpus de Sang” del pintor Antoni Estruch sobre la Guerra dels Segadors que dóna pas a una escala molt senyorial. No hi ha ningú al vestíbul, però escolto com una coral assaja. Pujo per l’escala i pregunto a unes persones assegudes en uns sofàs a on puc trobar al Sr. Xavier Torroja i Sabater. Truco la porta indicada, i em rep el president de l’Orfeó català de Mèxic.
És un senyor gran, amb un cabell blanc i unes celles gruixudes també blanques. Em rep amb molta cordialitat i parla un català que m’és molt familiar. Quan em diu que és de Reus i com que els meus pares són de Montroig del Camp, entenc el perquè de la seva parla m’és coneguda. Durant quasi dues hores conversem de la situació de Catalunya. Li explico tot respecte a Reagrupament i de les accions per la internacionalització de la independència de Catalunya que hem fet i tenim pensades de fer des de deumil.cat.
Per la seva part, m’explica de què el casal després de la guerra civil, es va tancar en si mateix amb tots els exiliats perquè estaven convençuts que podrien tornar aviat a casa, i que fou molt traumàtic quan molts no ho van poder fer fins 20 o 30 anys desprès. També m’ explica que darrerament, el casal s’està obrint als mexicans i que ara, a la coral tenen molts del país d’acollida com que també canten algunes cançons mexicanes.
Aquests dies, he estat sense Internet i no estava assabentat de les darreres noticies de Reagrupament, per això fou el Sr. Torroja i Sabater qui em va dir que havia llegit un article al El País (l’Avui fa temps que no el reben) sobre en Joan Carretero que ho havien acusat de quelcom relacionat quan era alcalde i que desprès d’escoltar-me tot el què li havia explicat prèviament, ara entén que vagin a per ell. Coneix Joan Carretero personalment perquè quan era conseller el va anar a visitar per a demanar diners per celebrar el centenari del Casal. Va quedar molt agraït de la recepció rebuda i sobretot de que li va donar tot el què va demanar per la commemoració. Em va dir que li transmetés tot el seu suport personal en la seva lluita.
Vàrem parlar de moltes coses, i malgrat està d’acord que des de Catalunya es demani la independència perquè creu que sinó ho fa, mai serà respectada pels espanyols, la seva institució no pot fer cap pronunciament polític a favor. Li vaig dir que, és clar que no volia que ho fes, que coneixia com funciona tot el tema de les subvencions després de veure el que va passar amb el Casal de Brussel·les amb la manifestació de 10.000 catalans per l’Autodeterminació. Amb que conegués el que s’estava cuinant a la nostra pàtria, que ja em sentia més que satisfet. Molt gentilment em va acompanyar amb el seu cotxe a l’hotel.
Aquella nit, abans d’anar a dormir, mentre mirava la televisió a l’habitació, amb tots els canals internacionals, inclòs el de la televisió espanyola, però és clar no el de TV3i, una televisió regional, me’n recordava de la conversa que havia mantingut amb el Sr. Torroja i Sabater. No se perquè em va venir el pensament de que els casals també s’aniran o ja s’estan apagant com Catalunya mateixa.
____
Aquestes darreres línies que estic escrivint les faig a l’avió de tornada cap a Frankfurt. Són les dotze de la nit hora mexicana, les set del mati hora europea, i porto ja tres hores volant.
El meu veí de seient, és un alemany baixet amb una cara molt riallera. No s’està de res quan demana un whisky a les hostesses de Lufthansa quan ens demanen que volem per aperitiu mentre esperem el sopar. Jo en canvi només demano un got d’aigua. Al sopar , ell després de mirar-se la carta del menú, demanar l’únic vi negre que no és francès, un de Portugal, concretament de la regió d’Extremadura i jo, per curiositat també demano el mateix. Bon vi, si senyor, té consistència, un gust fort de roure i una mica afruitat. M’agrada.
Amb el vi gola avall, de seguida la conversa entre nosaltres s’anima, i li pregunto d’on és. Ell em respon d’un poble prop de Stuttgart. Em pregunta d’on sóc jo, i li dic, “de Barcelona“. Com no podia ser menys, em diu “Ah! Español, jo tenia duda si usted era italiano o francés“. Li responc: “Bueno soy catalán y el catalán se parece un poco más al italiano y al francés que al español“. Ell em mira amb un somriure condescendent i diu “Ull, perdón, ya ser que los catalanes no os gusta ser españoles“. Bé al menys per aquest alemany, existim.
Com que parla força bé l’espanyol, de fet molt millor que jo l’alemany, conversem durant força estona de l’economia, de la feina i del Barça. Em pregunta que penso amb la política del Real Madrid de gastar tants milions d’euros. Em rumio la resposta mentre miro d’aprofitar-ho per mostrar-li la diferència que hi ha entre la mentalitat dels espanyols i dels catalans. Com que abans m’ha dit que era de Stuttgart, per força ha de ser un schwaben o de Suàbia. Aquests alemanys tenen fama de ser molt estalviadors i reben els mateixos acudits de la resta d’Alemanya com els catalans dels espanyols en aquest aspecte. Amb això ja tinc com fer-ho, i li dic:
“Real Madrid es el equipo que representa mejor la mentalidad española, la mentalidad de una nación que ha vivido a lo grande, a cuenta de las colonias y que todo lo que sea gastar cuando más dinero , mejor esta visto, mientras que el Barcelona, representa la mentalidad del catalán, que como ustedes, los schwaben, tenemos fama de ser agarrados” mentre me’l miro per si no ho acaba d’entendre, li faig el gest d’ensenyar el puny tancat, i ell em respon somrient ensenyant el colze, suposo que deu ser el gest típic pels alemanys quan es vol indicar que un és molt estalviador. Continuo dient: “i trabajadores, por esto la política del Barcelona es formar jugadores y solo comprar lo imprescindible.” Això li va fer molta gràcia i em va dir que realment pel que ell coneixia , Barcelona era la capital econòmica i industrial d’Espanya. Jo li vaig dir, que si, però que cada dia que passa perdia més a favor de Madrid, i li vaig explicar una mica l’espoli fiscal que estem sotmesos. Però com que ja tinc una mica d’experiència amb els alemanys, per no semblar passat o pitjor, semblar un nacionalista, vaig decidir no continuar per aquest camí. Assaborint el bon vi portuguès al final ens vàrem explicar acudits sobre la mala fama comuna d’estalviadors que tenim els schwaben i els catalans.
____
Tinc ganes d’acabar aquest escrit per a dormir tota la resta del vol. En teoria arribaré a Frankfurt a les tres de la tarda hora europea, després de onze hores de vol, però el meu cos, pensarà que seran les vuit del matí. Suposo que al control de duanes, tindré que torna omplir un altre cop formularis o em preguntaran de nou sobre la meva Staatsangehörigkeit i jo hauré de contestar: “Spanisch” mentre els hi ensenyaré, com sempre, el meu passaport espanyol.
Però tot això no és res quan recordo l’anècdota d’aquestes darreres vacances. El dia que amb el cotxe veníem cap a Catalunya des de Karlsruhe, el meu fill de cinc anys en sortir de casa va preguntar a sa mare. “Heute Mama nach Spanien fahren? “. Abans que sa mare obrís la boca, vaig respondre ràpidament :”Nein, anem a Barcelona, a Catalunya“, però el meu fill torna insistir, “Papa, aber Catalunya ist in Spanien“, i jo “Ja, però Catalunya no és Espanya” . El meu fill resta uns segons callat i torna a insistir “Però papa a l’escola , la Frau Fetta diu que Barcelona ist in Spanien“. Jo li responc, “Que si, Barcelona i Catalunya són dins d’Espanya, però no són Espanya“. Ja us podeu imaginar que el meu pobre fill no entenia res i la mare, per mirar d’ajudar-lo, ho acaba de rematar quan li diu: “Es gibt die Catalonia, die Castilia , die Galicien und die Basquen, alles sind in Spanien” i menys mal que no diu “und alles sind Spanisch“, suposo per no ferir-me.
Davant d’aquest aclariment de la meva dona, vaig decidir deixar-ho córrer. Que podria dir jo?, com puc dir que no ho és així quan és la puta realitat.
No hi ha res a fer, cada dia que passa sense tenir un estat propi, els catalans estarem més sols en el món, els casals poc a poc se’ns moriran com també la nostra estimada i maltractada llengua (i aprofito l’avinentesa per demanar perdó per la meva ignorància vers a ella).
Estic convençut que si no aconseguim esdevenir un estat independent i reconegut com els altres, en una o dues generacions tot s’haurà aclarit. Aleshores potser el fill del meu fill no tindrà cap problema en explicar l’avi el dia que vagi de vacances: ” Opa, wir fahren nach Spanien!”
Espero de tot cor, que no ho hagi de viure mai.
Manel des de l’exili
Karlsruhe
Etiquetes 10Mil, Brussel·les, El món, Europa, Llengua, Política catalana, Reagrupament, independència | 
83 comentaris »
juliol 28, 2009 a les 1:38 am
Company Manel:
Fa uns anys vaig fer una curta estada a Basel per questions de feina. L’anècdotaa del tema es que quan em preguntaven èls deia que soc de Barcelona i recordo que un dels col·legues em va dir “Ah, vosaltres sou els que voleu ser una republica, no? Naturalment, la meva resposta va ser afirmativa, la qual cosa em va procurar inmediatament la complicitat d’un independentista escocés que estava fent una estada en aquella empresa, com jo.
El problema es que, en general i tret d’aquests casos aïllats, es fins i tot contraproduent intentar fer-los entendre el conflicta català. Com que els països normals no tenen aquest tipus de problemes el que els expliques els sona a “xino” (que no xinès).
Està clar que la clau es tenir estat propi: els succedànis intermijos no tan sols no ens serveixen de res si no que son clarament perjudicials des de tots els punts de vista.
Que et recuperis be del jet-lag.
Salut!
juliol 28, 2009 a les 7:38 am
Manel,
Jo això ho tinc bastant resolt. Com fas tu, sempre dic que sóc de Barcelona i a la pregunta/afirmació inevitable “espanyol?” jo responc: “miri, aquesta és una bona pregunta. Uns diuen que els de Barcelona som espanyols i altres que no ho som, així que vostè mateix.” T’asseguro que la gent intel·ligent ho entén de seguida i no solen insistir, i els que no entenen la ironia normalment opten també per deixar-ho córrer abans de córrer el risc de passar per ignorants.
juliol 28, 2009 a les 7:44 am
Hola!
Em sembla molt interessant, el teu article… tot i que estaria bé que a més a més d’interessar-te per l’estat del país fora del país, t’interessessis pel de la llengua, has fet servir tot sovint “tenir que”, i tots sabem que això no és correcte en català! Es diu “haver de”! No castellanitzem (més) la llengua! ;-) :-)
juliol 28, 2009 a les 8:43 am
Senyor Bargallo quan parli de Catalunya, si us plau feu-ho només en el seu nom o en nom dels independentistes catalans.
És normal que els seus fills no entenguin res. Si el seu pare acostuma a prendre pel reals coses que no ho són, ells acabaran amb el mateix problema.
En primer lloc, Valencians i Mallorquins no són ni seran mai catalans.
En segon lloc, som molts els catalans que ens trobem còmodes amb la resta d’espanyols (gallecs, bascos, andalusos, valencians ….). No enganyi als mexicans.
I en tercer lloc, ja va haver de rectificar un cop (i ho va fer en aquest mateix bloc) l’ús indegut i insultant de la seva autodefinició d’exiliat. Vostè no aprèn. Vostè és un emigrant, no un exiliat.
juliol 28, 2009 a les 9:18 am
Amb les emigracions massives dels anys 60-70 i la globalització del capitalisme amb els seus moviments massius de ciutadans d’origen hispà cap a Catalunya, han fet que la desaparició per absorció de tot un poble amb llengua pròpia, cultura, i història estigui en procés de extinció.
O es pren consciència d’això a nivell nacional i Internacinal difonent massivament o Catalunya esntrará a la recta final de la seva desaparició com NACIÓN.
¡Convirtámosno tots en propaganda del EXTERMINI!
juliol 28, 2009 a les 9:21 am
El José Luís es…………….
La rabia me invade…..
juliol 28, 2009 a les 9:24 am
El Sr. José Luis vive en una burbuja ecológica.
¡Muévase por el cinturón barcelonés con quizás unos dos millones de personas y medite sobre su país, si es que lo tiene.
juliol 28, 2009 a les 9:55 am
Bon dia!
Ja posats amb el tema de la llengua, em sembla que caldria dir “cal”, no?
Per altra banda, als qui a mi em pregunten, els hi responc que Barcelona és la capital de Catalunya, país ocupat des del 1714, convertit des d’aleshores en una colònia espanyola, espoliada i maltractada per sol fet de ser diferent del seu ocupador.
Els hi dic també què és un fet vergonyós i molt injust tenint en compte els estàndards democràtics europeus actuals a on els lladres i els racistes estan perseguits per la llei. Els hi dic també que som molts que no ens volem ni podem conformar amb aquesta injustícia, ja que encara ens recordem qui som i què érem. Ens recordem que Catalunya va ser la millor nació del món, cuidant, per exemple els leprosos de manera sanitària organitzada ja al segle XII! Ens recordem que varem ser la primera democràcia, la primera força marítima i és per això que lluitem tots els patriotes per a tornar a ser-ho i per tal que tot el planeta sigui un lloc millor per a viure amb i en dignitat de manera assenyada, rica i plena, perfumada però amb unes gotetes de rauxa que desperten la creativitat i la noblesa de l’esperit humà que resideix en la terra del Geni Català.
Glòria a Catalunya, als Països Catalans i a la seva gent!
juliol 28, 2009 a les 9:58 am
Quina mania dir que ets de Barcelona. Algú coneix algun escocès que digui que és d’Edimburg? Si els dius de Barcelona, sempre et diran que ets espanyol, perquè t’han fet una pregunta clara i heu respost amb un eufemisme per auto-odi.
És diu que som catalans o de Catalunya i ja està. No hem de donar explicacions a ningú. Si no saben on és, ja preguntaran i li dieu que és a la costa mediterrània de la península Ibèrica, entre espanya i frança. I si algú encara pregunta si això no és Espanya, doncs llavors s’explica.
Mentrestant, la resta només serveix per pensar que volem donar-los la tabarra amb els nostres neures. Els catalans no n’hem de tenir de neures, hem de saber d’on som i el que som. I que els espanyols ens obliguen a utilitzar els seus documents per anar pel món, a banda de robar-nos el 10% del PIB.
Les coses clares i amb absoluta normalitat, et fan ser normal.
juliol 28, 2009 a les 10:32 am
Dir que s’és de Barcelona és fer el joc als PSOEcialistes que portan 30 anys intentant fer de Barcelona una marca separada i independent de la resta de Catalunya.
És el vell “divideix i venceras”.
És per aixó, entre altres mil motius, que cal fer fora als PSOEcialistes de l’ajuntament i la diputació de Barcelona.
juliol 28, 2009 a les 10:35 am
Eduard
———-
Si, sempre pots trobar bones complicitats amb els que pateixen con nosaltres , però cada vegada a Europa en queden menys perquè mentre ells aconsegueixen la independència nosaltres continuem la nostra lenta agonia.
Gràcies, encara avui estic mig grogui
juliol 28, 2009 a les 10:36 am
Miquel
——-
Bona estratègia, potser me l’apunto.
juliol 28, 2009 a les 10:39 am
JoMateix
———
Gràcies per llegir-me malgrat el meu pobre català. Per cert, he cercat “tenir que” i no ho he trobat. Pots si us plau indicar-me en quina frase ho he fet i així ho miraré de corregir-ho.
Aquest cop el company que em corregeix està de vacances tot l’Agost i per això els meus articles no estaran revisats.
Com he dit sempre, no he estudiat mai el català i a part que sóc un desastre amb les llengües.
juliol 28, 2009 a les 10:53 am
Josep Lluís
————–
Com ja li he dit més d’un cop. Manel des de l’Exili és el nom de blocaire des de fa 3 anys que el faig servir. Amb tot els respectes amb els exiliats, jo em considero un exiliat econòmic i professional. En el sentit que no puc exercir la meva professió a Barcelona (a Madrid si que podria) desprès de més de 20 anys de exercir-la.
No estic a Alemanya per diners, hi estic perquè no tinc de moment altra alternativa d’exercir la meva feina a Barcelona. Com jo, molts altres professionals estan patint un “exili” com el meu.
Pel que diu a la resta del seu comentari, em sembla molt interessant que vostè pensi així. Però és la seva opinió basada en la història franquista-espanyola que possiblement ha rebut. Els catalans vivim des de Salses fins a Guardamar, des de Fraga fins a Maó. Això és la puta realitat donada per la història en comú i sobretot per la nostra llengua.
Que vostè es trobi molt a gust a Espanya, em sembla tant significatiu com el sadomasoquista que gaudeix del dolor i el patiment.
Si per desgràcia per vostè, als Països Catalans encara els catalans parlem el català i tenim la nostra cultura i tradicions vives, és pels pares que vàren ensenyar als seus fills quina és la veritat de la història, la llengua i la cultura i no pas la que els espanyols volen fer-nos empassar . Veig que a vostè el seu pare no va complir amb les seves obligacions com a patriota. No passa res, però per això vostè diu el que no és cert.
Ah! si no vol que continuem enganyant als estrangers, només tenen dues solucions:
1) Liquidar als catalans.
2) Donar-nos la independència.
Fàcil, no?
Espero que vostè estigui per la segona opció.
juliol 28, 2009 a les 10:57 am
Abate
———
Si, realment només faltava la globalització per encara mostrar més la feblesa de ser ciutadans d’una nació sense estat o pitjor amb un estat en contra.
Al final potser si que farem propaganda del nostre extermini. Però recorda que això només és dóna quan els seus ciutadans volen. És a dir, és més prop d’un suicidi que d’un extermini.
juliol 28, 2009 a les 11:01 am
Maia
——-
Jo també ho vaig d’explicar la nostra història. Però com he dit abans, això cansa molt i sembla que siguin un obsessionat amb el tema, quan en la realitat hi ha moltes altres coses en la vida que m’interessen també.
M’agradaria poder parlar de l’art, de literatura, de la ciència, de la música…etc, i cony moltes vegades no ho puc perquè sempre he d’explicar la meva identitat. Això no passa amb els demés. Cadascú se li suposa que és la identitat del país que pertany mentre nosaltres no.
Gloria a tots els catalans, sobretot als nouvinguts com tu, que defenseu la terra millor que molts que hi porten generacions.
juliol 28, 2009 a les 11:06 am
Ha Ha,Ha, se
juliol 28, 2009 a les 11:11 am
R.
—-
A veure, jo he viscut a Barcelona abans d’anar a Alemanya, els meus fills, quatre, han nascut a Barcelona i encara que jo em considero de Blanes i Malgrat d’arrels de Montroig del Camp, per mi dir-ho que sóc de Barcelona no és cap trauma.
Barcelona és a ulls del món, una ciutat de moda, tothom parla meravelles d’ella i això no ens ha de fer vergonya, ans el contrari s’ha d’aprofitar per escombrar a favor de la nostra independència. El que ens hauria de fer és que associïn Barcelona a Espanya, com intenten fer-ho.
Per cert, si has llegit l’article hauràs vist que l’alemany no ha dit que era de Suàbia sinó que era de Stuttgart. El mateix vaig jo. Però després explico que són els Països Catalans, els catalans i la nostra llengua i cultura.
juliol 28, 2009 a les 11:13 am
Josep-Empordà
—————–
El mateix que li he dit al R.
La puta realitat és que al món, gràcies potser a les Olimpíades i que Barcelona s’ha transformat en una ciutat turística, es que molta gent coneix la ciutat i no els Països Catalans o Catalunya.
Com més tardem en ser un estat propi, menys encara ens coneixeran.
juliol 28, 2009 a les 11:22 am
Ets un patriota, però et costa entendre que la resta de mortals no comparteixin les teves obsessions nacionals, que també són les meves. Ets una persona culta i viatjada, però vas pel món esperant que qualsevol jove mexicà sàpiga on para el Casal Català de Mèxic D.F., o que qualsevol alemany, o el teu fill mateix, entenguin que Catalunya no és Espanya, quan tota la informmació que tenen a l’abast els diu que som Espanya. No t’ho prenguis malament, però no podem anar sempre amb el lliri a la mà i fer-nos mala sang perquè no ens entenen. Amb tanta innocència, esperant que els altres ens reconeguin perquè tenim raó, no assolirem la independència.Tot depèn de nosaltres sols. Bé, això segur que ho saps millor que ningú, però sovint en els teus escrits hi veig massa amargor perquè a l’exterior no saben de la nostra existència nacional, quan, sense anar més luny, qualsevol quebequès que vingui a Catalunya serà tractat de canadenc.
juliol 28, 2009 a les 11:27 am
Pau
——
totalment d’acord, si tinc una mica d’amargor, és perquè no veig a molts catalans ser conscients de que si no aconseguim un Estat Propi, no hi ha res a fer.
No pas perquè no m’entenen.
juliol 28, 2009 a les 11:35 am
Senyor Bargallo, abans que res vull agrair sincerament la seva resposta.
Jo sóc partidari d’una Catalunya independent, però això no significa que “els catalans” siguem independentistes.
De la mateixa manera, que vostè no se senti còmode en un centre asturià per haver de compartir el seu espai amb altres espanyols, no significa que els catalans no se sentin còmodes.
I en relació a la seva proposta de liquidar a “els catalans” (li ha faltat indicar “independentistes” ja que no tots els catalans pensen com vostè ni creuen la història que vostè els explica) perquè vostè no segueixi enganyant a les persones que desconeixen el moviment independentista que vostè representa, permeti’m que m’ho prengui a broma.
Pel que fa a donar-li la independència, evidentment no depèn de mi. Hem de ser tots els catalans els que prenguem la decisió.
Segurament el meu pare no era un bon patriota, però no em va mentir en cap moment. Mai em va parlar de l’odi dels espanyols cap als catalans. I he pogut comprovar i segueixo comprovant, que els espanyols no tenen cap odi envers els catalans. És clar que hi ha persones a les quals no els agrada Catalunya, però són una minoria. La seva teoria només és això, teoria. Hauria de viatjar per Espanya per no enganyar ningú més.
Per aconseguir la independència no és necessari mentir. La mentida no porta enlloc.
M’ha fet molta gràcia lo de Guardamar del Segura. Allà la cultura catalana s’observa tots els dies des de fa segles … Sobretot quan els arriba l’aigua del transvasament. En aquests dies, valencians i alacantins ballen sardanes i mengen botifarra.
En lloc de creure la història que li va explicar el seu pare, podria vostè viatjar als confins dels seus inexistents Països Catalans i viure la seva cultura mil lenària. Ja veurà que no té res a veure amb la cultura catalana.
Per acabar, us adjunto la definició de exiliat: “expatriat, generalment per motius polítics”
Les coses són el que són, no el que vostè vol que siguin. Vostè és un emigrant i no un exiliat. Ara buscaré el comentari en el que, fa un any, per primera vegada parlava d’exiliat i rectificaba vostè aquesta paraula en tot el comentari per acceptar que era un emigrant i no un exiliat. Com li he indicat abans, les coses són el que són i no el que volem.
juliol 28, 2009 a les 11:35 am
Quina pena, quin galdós paper que ens obtinem nosaltres mateixos a fer, no, no m’estranya gens que us passi el que dieu, si ho reclameu a crits, Espanya, és un concepte geogràfic – no nacional- que inclou Portugal i Occitània a més de l’estat que es fa dir Espanya.
I aquesta és la clau, Espanya i Espanyol són mots catalans, catalismes en el castellà.
DE sempre els Catalans hem estat els espanyols, i els castellans no, que més voldrien! es com els russos i els turcs que malgrat ser a Europa no són europeus.
Si quan us diuen si sou espanyols diguessiu que sí, però que no sou castellans, que ells sí que no en són, tot us funcionaria millor.
Per això hi ha hagut tans esforços a fer oblidar que aquí parlem – o parlavem – de Castellans, castellà i castellanisme. Si a això acceptem que ára és Espanyol ja hem vegut oli, i ens hem d’explicar i a sobre o no ens entenen o espensen qui sap què.
D’aquesta manera els castellans s’han quedat tot el nostre patrimoni, car espanyol era el nostre imperi d’Amèrica; coneixeu en Bilbeny i altres, el Cercle Català d’Història, la fundació per a la nova història, histocat, els Cercle d’estudis colombins?
Què diuen? doncs que:
Colom era un príncep català, I Americ Despuig i Joan Cabot eren marins catalans.
Que l’imperi americà era Català i conquerit per catalans per a Catalunya (Espanya).
Que Ferran Cortès era Català.
que Argentina, Colombia, Amèrica, Antilles, Califòrnia, Florida, La C(H)abana, Bon Aire (las patrona dels mariners mercant catalans, a Sardenya)….són noms clarament catalans.
En un altre ordre de coses diuen que La Celestina i el Llatzer de Tormos van ser castellanitzats a la força.
També la coneguada com a Lozana andaluza i principalment en Miquel de Sevent i en Galceran de Cardona, conegut com a garcilaso de la Vega,i la seva obra. El Quixot era en català, i ens l’expliquen molt malament.
Com s’ho han queadt, doncs dien-se espanyols, si s’haguessin dit castellans no haurien pogut o els hagués costat molt més.
I res els diverteix més de veure com caiem a la seva trampa els donem la nostra espanya i els treiem castella de sobre.
com aquell activista que va anar a crmar la carabel·la santa Maria que bons catalans que sabien van posar als peus de Colom, i aixó els castellanistes de l’ajuntament van poder retirar amb aplaudiment general.
juliol 28, 2009 a les 11:44 am
Josep Lluís
————–
Si vostè és independentista o millor, si vostè és català (i no confonem amb ciutadà de Catalunya) jo sóc una marcià.
juliol 28, 2009 a les 11:46 am
LLuís
——–
sense valorar si vostè té raó o no, la puta realitat és que en el món no existim. Només existeixen els espanyols.
juliol 28, 2009 a les 11:51 am
Senyor Bargalló, voler la independència no implica necessàriament odiar als espanyols, mentir sobre les cultures valenciana o balear, cridar traïdor a un altre català que no pensi com vostè, etc, etc …
Les coses es poden cercar amb intel ligència en lloc de amb mentides. Uste ha escollit el camí de l’odi cap al espanyol. Jo el de l’amor a Catalunya.
El fi mai justifica els mitjans.
Bé, potser a Mart si.
juliol 28, 2009 a les 11:59 am
Josep Lluís
————-
L’únic que parla d’odi és vostè.
Que passi un bon dia.
juliol 28, 2009 a les 12:18 pm
També li desitjo un bon dia. A veure si té una estona per rebatre els meus arguments. Que dubti de la meva catalanitat no li ha suposat gaire esforç, així que confio que pugui argumentar encara que sigui una mica.
He viscut a Barcelona, Andalusia (diverses ciutats), València, Madrid, Hamburg, Miami, NY ,…. Ara porto anys de tornada a Barcelona.
Puc dir que sóc català?
juliol 28, 2009 a les 12:26 pm
A veure. Jo dic que soc de Barcelona per que es veritat, cony. Hi vaig neixer i hi visc. I si no canvien molt les coses palmaré a Can Fanga i m’enterraran a Montjuïc. No se d’on treieu això de l’autoodi i d’altres parides PSOE-N-Montillistes.
Quan vaig estudiar anglès al INAS de Barcelona els profes sempre deien que eren de New York o Frisco o San Diego: Deien la ciutat i, de vegades, l’Estat. Que te d’estrany? Suposo que ningú pensarà que si dic que soc de Barcelona ho faig per no dir que soc català, oi? Si forem tant tiquismiquis en altres coses pot ser ens aniria millor tot plegat.
Josep Lluis: Tu ets un tocapilotes.
Siau!
juliol 28, 2009 a les 1:05 pm
És dur i la sortida de l’explicació identitària pot ser, l’humor. Parlar-los de gentilicis mal aplicats, per distreure’ls, insistir que fa molts anys que som independentistes, que no és una moda passatgera, que és un dret universal de tota nació conculcada, espoliada, guerrejada, bombardejada, governada per absolutismes.
Per finalitzar qualsevol pregunta cal dir-los que hom porta documents apòcrifs, per imperatiu legal i no pas legítim.
juliol 28, 2009 a les 1:07 pm
Bé m’he calmat una mica després de llegir els comentaris.
Jo no tinc el sentiment nacionalista per haver pres consciència aprenent de la meva experiència en la vida, la HISTÒRIA i el cainismo de ESPANYA.
Sóc un orfe d’Espanya.
En la introducció al llibre “De la inexistència d’Espanya” del periodista i escriptor Juan Pedro Quiñonero-gran coneixedor d’aquesta terra-es dide: L’estat que ururpó durant segles el nom d’Espanya, va sembrar les seves terres de nombroses raons polítiques i mai no va oferir una casa comuna ……..
Al Sr Lluís li recomanaria que llegís algunes de les lectures dels Heterodoxos esapañoles y verá no a tota Espanya, sinó a la part que l’ha dominat des de segles i li ha enquistat seus conceptes a milions d’ells.
juliol 28, 2009 a les 1:57 pm
25 Sr. Bargalló.
Catalunya no és al món perquè Castella la suplanta, el que cal és denunciar-ho i reclamar els fets que es feien en l’imperi català, dit Espanya, i no pas Aragó.
L’obstinació a ascendir als castellans al nostre nivell d’espanyols els ha fet un gran favor, perquè podeu dir-me quins són els autèntics fets dels castellans?
Deprés ve l’independentista un xic dur, d’orella, que no escolta als sabis que li diuen que els castellans li estan aixecant la camisa. Per cert veig que teniu un Josep lluis, ací i a la Xina? que va provant els vostres reflexes Pauloff, aquells del gosset que salivava amb l’os. Deu venir del fòrum de l’Avui.
juliol 28, 2009 a les 2:42 pm
Comentari 22, Josep Lluis.
—–
M´agrada que sàpigues que a l´extrem més meridional del País Valencià hi ha un poble que es diu Guardamar de Segura. No obstant, em sorpren que no sàpigues que aquest municipi pertany de bon grat, a través de la Xarxa valenciana de ciutats, al Patronat de l´Institut Ramon Llull amb seu amb Andorra. Curiosament, segur que et sorprendrà, a mi em sorpren la teva capacitat d´escriure sense saber, l´Institut Ramon Llull s´encarrega de promocionar la cultura i la llengua dels Països Catalans a escala intercontinental. Pertanyen a aquesta institució el Govern d´Andorra, la comuna municipal de l´Alguer, el Consell dels Pirineus Orientals, la Generalitat, la xarxa d´ajuntaments valencians i el Govern Balear. Dient el que dius, a veure com ho fas per explicar-me que l´ajuntament de Guardamar de Segura pertany a una institució dedicada a promoure la cultura i la llengua dels Països Catalans a l´estranger. Quines coses tenen aquests independentistes pensaràs… I ja per últim i per posar la cirereta al pastís a mode de provocació, dir-te que la citada institució la presideix un home d´ERC el que va ser conseller en cap durant l´anterior Govern Maragall.
Manel Bargalló
—–
Em permetràs que posi en dubte una part de la teva crònica. Aquesta:
“Coneix Joan Carretero personalment perquè quan era conseller el va anar a visitar per a demanar diners per celebrar el centenari del Casal. Va quedar molt agraït de la recepció rebuda i sobretot de que li va donar tot el què va demanar per la commemoració”
Joan Carretero quan era Conseller ho era de Governació. Això primera.
Qui s´ha encarregat o s´encarrega, tant en el Govern Maragall com en el Govern Montilla, de les relacions amb les comunitats catalanes a l´exterior és el Conseller en Cap o Vice-president de Govern. Això segona.
Carretero mentre fou Conseller de Governació podia prometre tot l´or del món i reunir-se amb qui vulgués, però qui signà el xec de la subvenció destinada als catalans del D.F. va ser, o bé, Carod-Rovira o, bé, Josep Bargalló.
Curiosament, comentari 22 Josep Lluís, el sr Josep Bargalló és l´actual president de l´Institut Ramon Llull. I, curiosament també, manel Bargalló, el sr Josep-Lluis carod-Rovira és l´actual responsable dels afers exteriors de la Generalitat funció que coordina des de la vice-presidència de Govern.
Menys historietes, mans netes!
juliol 28, 2009 a les 3:44 pm
Estic llegint per la xarxa diferents comentaris que relacionen els “suggeriments” (dels líders d’E/ex-RC) sobre la remodelació d’actual (des)govern tripartit amb la dimissió d’en Tresseres que s’està produint a causa de les obres de la Franja què, diuen, ja no són nostres (encara que comprades, pagades, restaurades i pertanyents al Consorci del que forma part el Museu Diocesà de Lleida). Diuen aquests comentaris que el PSOE ja les ha entregat (a les obres de la Franja) verbalment i que el Treserras ha perdut i és per això que vol dimitir però “la palanganera major del regne no sap com amagar-ho”…
Algú té alguna notícia més fidedigna al respecte? Serà possible que per la enèssima vegada no podrem defensar el nostre patrimoni davant d’aquests devoradors sense escrúpols anticatalans insaciables?!?
juliol 28, 2009 a les 3:53 pm
Abate Marchena: ets dels meus.
Amic Manel: un article bo, treballat i sentit, però pensa que els pitjors exilis son els interiors. Vull dir que ser català no implica necessàriament ser sempre estranger en el país on creixen els teus fills.
Envejo sanament a la gent que te les idees clares. Envejo al que te clarissim el concepte de Països Catalans. També envejo al que te clarissim que el països Catalans son pura entel•lequia. Envejo als que han pogut accedir a estudis profunds de llengua catalana com per fer correccions gratuïtes. També envejo als que afirmen categòricament que Carretero salvarà la nostra Pàtria i també als que no tenen dubtes de que el gran salvador es en Mas. M’agradaria poder enviar a la merda ERC i el triparti amb la mateixa rotunditat en que ho fan alguns i tambè voldria poder defensar les postures d’en Carod-Puigcercòs amb el mateix convenciment que tenen uns altres.
Envejo els que tenen les idees tan clares i rotundes perquè ells no discuteixen: disserten. El seu darrer argument sovint és la desqualificació personal (de vegades és el primer) i no perden el son pensant perquè no els hi cal, ja ho saben tot. Envejo aquesta gent perquè no dubten. La llàstima és que em rebenten els seus dogmatismes i el seus aires de superioritat.
Davant de tanta erudició (o hauria de dir prepotència) com de vegades llegeixo al BGS hi ha un aspecte, potser només un, que jo sí tinc molt clar: Soc català, estimo Catalunya i vull la plena sobirania nacional de la meva Pàtria. Es ben senzill.
Com va dir Joan Sales: “El fet que els catalans portin 300 anys fent l’imbècil no justifica pas deixar de ser catalans, sinó que ens obliga a deixar de fer l’imbècil.” Potser que ens deixem tanta xerrameca i ens hi posem d’una vegada.
Salutacions.
PD: Hosti, per ser a quatre dies de les vacances m’ha sortit un comentari d’allò més seriòs (jo normalment no soc així…).
juliol 28, 2009 a les 3:53 pm
Don Ignasi, quan s’aporta informació, s’ha de donar de forma completa.
A continuació reprodueixi la notícia publicada a ADN.es València el dia 28 de juny d’aquest mateix any:
“Una veintena de municipios valencianos han manifestado su adhesión a la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, perteneciente a la Fundació Ramon Llull, dirigida a promover internacionalmente expresiones artísticas, así como la lengua y cultura compartida en el ámbito catalanohablante.
Los miembros de los municipios valencianos que se han sumado a la red se han reunido hoy en Gandia, que junto a las ciudades de Morella, Vinarós y Sueca han sido los promotores de la creación de esta nueva organización.
El presidente de la Xaxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, Ximo Puig, alcalde de Morella, considera que esta red ha de ser “dinàmica” y “cumplir el papel de representación de la voz valenciana y potenciación de su cultura” en el extranjero, y que “donde participe la Fundació Ramon Lull haya acento valenciano”.
A la reunión han asistido también representantes de los municipios de Almoines, Bellreguard, Guardamar del Segura, Muro, Novelda, Palma de Gandia, Picassent, Potries, Simat de la Valldigna, Xàbia, Xeraco, Xixona y Pedreguer, que han mostrado su interés en participar de la red.
Esta organización -ha explicado Puig- “se plantea con total apertura, pensando y defendiendo nuestra lengua y cultura” para que tenga mayor “fortaleza” y presencia internacional.
El director de la Fundació Ramon Llull, Josep Bargalló, considera que “la mejor manera de sacar fuera estos productos culturales es que en nuestro seno hayan representantes de cada territorio”.
La Fundació Ramon Llull, que tiene su sede en Andorra, está constituida por el Institut Ramon Lull, el Consell General dels Pirineus Orientals, L’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes.
Los criterios de este organismo, ha recordado Bargalló, son los de “situar en el mercado internacional los productos culturales de interés producidos en la lengua que compartimos”, que son también “industria, ya que repercuten en nuestra economía”.
La ciudad de Gandia acogerá, el próximo mes de septiembre, una reunión internacional de profesores de lengua catalana, en la que participarán, entre otros organismos, representantes de universidades y del Institut Ramon Llull.”
Remarca un paràgraf d’especial importància:
“Ximo Puig, alcalde de Morella, considera que esta red ha de ser “dinàmica” y “cumplir el papel de representación de la voz valenciana y potenciación de su cultura” en el extranjero, y que “donde participe la Fundació Ramon Lull haya acento valenciano”.”
Crec que no s’ha d’afegir res més. Les seves paraules són prou explicatives i clares.
I ja que li agrada la història, podríem parlar del seu origen fenici, iber i andalusina. I de la posterior conquesta duta a terme per Alfonso X per a la corona de Castella. I també de la posterior ocupació militar per part del Rei d’Aragó i comte de Barcelona, de la qual fou alliberada vuit anys després per la Sentència de Torrellas.
Que ara un govern del PSPV hagi decidit que formen part d’una xarxa de ciutats valencianes pertanyents a l’Institut Ramon Llul per promoure la seva cultura en l’àmbit internacional, no modifica en res la història.
Li aconsello que viatge a Guardamar del Segura i comproveu ho “assimilada” que està allà la cultura catalana.
Guardamar és molt més murciana que alacantina. I no té res a veure amb Catalunya.
Bé, crec que ja els ho he explicat amb prou claredat i dades.
Les qüestions conjunturals són això, custiones conjunturals.
juliol 28, 2009 a les 4:12 pm
UNa fòrmula pels no capitalis és:
- Where are you from:
- Catalonia. Do you know Barcelona, Costa Brava,…?
- Yes
- Then, Barcelona is the main city of Catalonia, our nation.
juliol 28, 2009 a les 4:12 pm
La independència no necessita de raons històrica o culturals per a justificar. Inventar les raons no ens portarà a la independència. L’únic que s’aconsegueix amb aquest tipus de mentides és mantenir un nombre insostenible de personatges que viuen d’inventar i comptar aquestes mentides. Amb elles justifiquen els seus sous i les seves despeses en viatges i més viatges.
Efectivament els catalans hem de ser intel ligents i no permetre que s’aprofitin de nosaltres. Però ni des de fora ni des de dins. I des de fa anys, tenim més aprofitats dins que fora.
Jo no consenteixo que es menteixi en nom dels catalans. Quan el Sr Bargallo o qualsevol altre vulgui mentir, que ho faci en nom seu o en nom del BGS, no en nom de “els catalans”.
Ja està bé de pagar amb els impostos de tots els puestecillos d’uns pocs que, arribat el moment, s’agafen a la butaca signant el que sigui (ERC).
juliol 28, 2009 a les 4:23 pm
Ignasi
——
el que jo explico sobre en Carretero i l’Orfeó és el que em va explicar el seu president. A mi també em va estranyar i però ell va dir que era quasi segur en Carretero.
Si hagués estat en Josep Bargalló i jo dient-me Manel Bargalló, segur que ho hauria relacionat. Per cert em va preguntar si era parent del Josep Bargalló i li vaig que no.
Ah!, en sortir abaix ens varem trobar tres germanes que es deien també Bargalló i eren del barri de Gràcia de Barcelona. Mai en ma vida m’havia trobat amb tants Bargallós que no eren de la meva família i mia per a on, fou a Mèxic!
Tot així, si un dia veig al Carretero , li explicaré l’anècdota aquesta i si em diu que no va ser ell, ho faré saber.
juliol 28, 2009 a les 4:27 pm
Maia
——-
ho sento, però no ho ser. Ara bé en Tresserres ja hauria d’haver plegat si tenim en compta la presa de pel de la recepció de TV3 al País Valencià.
juliol 28, 2009 a les 4:31 pm
RicardM
———-
excel·lent comentari i molt compartit.
En tot cas, jo de l’únic que estic segur, és que Catalunya desapareixerà com a terra dels catalans en poques generacions. Reconec que en l’article exagero una mica que en una o dos generacions s’acabarà, és que si no , no hauria quedat bé al final.
Però que potser en 1 o 2 acabarem com ara el País Valencià i en 3 o 4, com Catalunya Nord. Això n’estic segur.
Amb tot el demés, igual que vostè no estic segur de res, ni tant sols que Reagrupament amb en Joan Carretero aconseguim els nostres objectius.
Però de la mateixa manera que ara fa un any quan va sortir la idea de portat 10.000 catalans a Brussel·les , malgrat que no m’ho creia, vaig sentir la necessitar d’intentar-ho perquè soc home d’acció i no m’agrada quedar-me assegut mentre miro com es mora la meva pàtria. Ara penso que amb Reagrupament i la figura del Joan Carretero tenim una oportunitat de tornar-ho a intentar.
Que passarà?, doncs n’idea!. Però quelcom de gros acabarem de fer, igual que ho varem aconseguir a Brussel·les!
juliol 28, 2009 a les 4:36 pm
Marchena
———–
No caiguis al joc dels que defensen el seu lloc de treball
juliol 28, 2009 a les 4:38 pm
Josep Lluis
Revisa les teves fonts periodístiques donat que la premsa groga gratuïta sovint no és gaire veraç i ja diuen ja que un lector és allò que llegeix. Quan em diuen que faci lectura de prensa groga i a sobre em trobo que la primera frase està escrita en un idioma que no és el meu, ho sento, però no he fet el sobre-esforç de continuar llegint. busca una altre font més adaptada. Prefereixo que busquis tu mateix les noves incorporacions a la xarxa, si et ve de gust i si tens la capacitat, avisant-te, això si, que et pot donar un atac al comprovar quina és la relació de Guardamar de Segura amb els Països Catalans a través de la institució que té seu a Andorra la Vella.
Gràcies per aconsellar-me un viatge a les terres del riu Segura, estic segur que és un lloc molt interessant per conèixer. Guardamar que és una ciutat de costa, per tant, turística es on desemboca el riu Segura, segons he llegit, a la Pineda de Guardamar. Segons he llegit també el 40% dels habitants del municipi tenen el català com a llengua pròpia. Els guiris que s´han afincat al poble durant el segle Xx o durant aquests anys del segle XXI suposo que parlaran altres llengues. El que segur que no escoltaràs gaire és el panotxo, el dialecte murcià, no sé que dius que si més murciana que alacantina. Si vaig el que si que escoltaré és l´idioma català donat que el 40% del poble són valenciano-parlants. Això ho dic per una de les provocacions, una de tantes, des de que has aparegut davant la meva pantalla. Però com provocar és tan fàcil i es podria recórrer a tants exemples. Però ja has quedat ben retraatat: Guardamar, Països Catalans,Ramon Llull. I això no m´ho trauràs.
juliol 28, 2009 a les 4:39 pm
Faborable
———–
Si a vegades també la vaig servir.
Però no es tracta de donar formules, el que m’agradaria a mi, és no tenir que donar cap explicació.
Els catalans quan siguem un Estat amb el nostre passaport ja n’hi haurà prou perquè tothom ja sabrà que no som ni espanyols ni francesos.
juliol 28, 2009 a les 4:43 pm
Gràcies pel teu article, Manel.
Fa tres mesos que estic a Estats Units per una estada de recerca i he hagut de passar per situacions semblants a les que descrius.
La meva humil opinió és que tots els esforços pedagògics que hem malbaratat amb els espanyols els hauríem d’aplicar a qualsevol extranger que esn fa la pregunta clau.
Qualsevol amb bona voluntat i ganes d’escoltar pot entendre la nostra situació si se li explica el context i es fan les comparacions (no m’agraden, però sovint són necessàries) amb d’altres nacions sense estat (Québec, Scotland, etc.)
Si et serveix de consol, jo haig d’ensenyar el passaport espanyol cada vegada que demano una cervesa…
Salut i Independència
______________________
Marc
juliol 28, 2009 a les 5:00 pm
Manel (41), doncs no n’estiguis tant segur de que en 3 o 4 generacions acabarem com la Catalunya Nord!. No tot el catalanisme es polític (gracies als deus). Per parlar del que conèixo, el meu fill està en un grup d’esplai i en un de diables (per cert, quin merder amb això de la normativa europea de les festes del foc…). Això també és treballar per la Patria. I no el que fa Felix Millet, el “patriota” de tota la vida.
juliol 28, 2009 a les 5:03 pm
Bona tarda a tothom!!!!
En Tresserres al vaig veure al Parlament em penso, en aquest pseudo debat de finançament, i feia una cara de pomes agres que era un espectacle en si mateix.
Josep Lluís, si no l’interessa la Història, no hi entri, ara si ho fa, vagi en compte, no fos cas que s’endugués alguna sorpresa desagradable, perquè el seu relativisme acaba just allà on comença el meu relat en termes absoluts.
A tall d’exemple, el meu noble pare va ésser destinat al Àfrica a picar pedra per Català, just acabada la guerra civil, i això no admet cap relativisme.
Visca Catalunya Lliure.!!!!
juliol 28, 2009 a les 5:11 pm
Sr Manel, Desprès de haver-vos llegit a casi tots el vostres comentaris , sols voldria afegir que no tots els que es considereu catalans independentistes i que sou barcelonins no teniu mes privilegi que els catalans també independentistes que vivim a Girona, i també vos afegiré que si veniu alguna vegade a visitar el petit comerç gironí absteniu-se de dir que sou de Barcelona, ja que si la resposta es afirmativa no vos atendran millor ni tampoc os faran mes reverencies. Salutacions..
juliol 28, 2009 a les 5:16 pm
Marc
——
Ostres això si que és fumut d’haver d’ensenyar el passaport cada vegada que veus una cervesa.
Al menys, a Alemanya no ho tinc pas que fer i com pots imagina, la cervesa es veu molt sobretot a l’estiu.
juliol 28, 2009 a les 5:25 pm
RicardM
——-
3 o 4 generacions són més de 100 anys. Si mires com estava fa 100 anys el català a Catalunya Nord, veuràs que es parlava més que ara a Catalunya!.
No n’estiguis tant segur que en 100 anys no arribarem com a Catalunya Nord, pensa que a Perpinyà també hi ha agrupacions dansaires i culturals catalanes, però la llengua del carrer és el francès per majoria absoluta.
Per cert a Catalunya, el castellà ja ho és també per majoria en el carrer, segons la darrera enquesta de la Generalitat.
Com era fa 30 o 40 anys? en plena dictadura del Franco, per exemple?. Estic segur que al carrer el català era majoritari.
No parlo pas del País Valencià, a on fa 50 anys el català era la llengua majoritària a València, Alacant i Castelló. En canvi ara és tant minoritària, que per exemple a Alacant potser es parla tant poc com a Catalunya Nord!.
La tendència és clara, anem cap a la desaparició del català com a llengua d’us normal i quan això passi, en dues o tres generacions, arribarem al mateix punt que a la Catalunya Nord. Es fa servir tot el referent al Català com a quelcom folklòric per vendre alguns subvenir.
Ara, bé, estic totalment d’acord que el catalanisme no només es polític, sinó que cal fer cultura. Però sense un Estat propi tot no servirà de res. Això no només no ho dic jo, ho diu el recent premi d’honor de les lletres catalanes, en Joan Solà.
juliol 28, 2009 a les 5:26 pm
I tant que és fumut…el problema és que al carnet d’estudiant no hi consta la data de naixement, per tant em toca empassar-me el gripau…
En fi, espero que en propers viatges als EUA pugui lluir passaport català
Salut, Independència i bon estiu a tothom
juliol 28, 2009 a les 5:27 pm
Vallfosca
———–
estem d’acord
juliol 28, 2009 a les 5:37 pm
Jorfont
———
No ha entès el que volia dir al R.
Jo no sóc de Barcelona, sóc una mica de tot arreu. He nascut a Tarragona (a la clínica) però els meus pares són de Montroig del Camp. Quan tenia 1 any vaig anar a viure a Blanes i als 11 a Malgrat. Desprès als 38 he tornar a Blanes i als 42 vaig anar a Barcelona. Als 44 a Corbera del Llobregat i als 46 a Karlsruhe, Alemanya.
A mi tant em fot dir que sóc de Girona o de Barcelona, sóc català i prou.
Però en el món, sobretot a Europa tothom coneix Barcelona i parla excel·lències d’ella i jo com a patriota català, n’estic orgullós que així sigui. Aprofito aquesta circumstància per explicar-lis que Barcelona és la capital de Catalunya, però que no només ella, sinó que també València i Mallorca formen part de la mateixa nació catalana.
Lògicament, com que conec el pa que s’hi dóna en certs llocs, sobretot al Gironès, allà mai dic que sóc de Barcelona, dic que sóc de Blanes. Encara que per alguns gironins, Blanes ja ho consideren massa poc “pur” per estar massa prop de la frontera.
En fi, aquestes històries i no va per vostè, penso que són pròpies de terres incultes i acomplexades de la seva ignorància.
juliol 28, 2009 a les 5:37 pm
Marc
—–
Bon estiu i que sigui lleu
juliol 28, 2009 a les 5:40 pm
És que la història d’Espanya és la contínua exterminació, castració i expulsió del seu si de tot dissident de la seva SAGRADA unitat.
Durant un cert temps vaig creure que Catalunya podria efectuar la REGENERACIÓ canviant des endins amb la transició.
Vana il lusió. El centralisme democràtic de la majoria de partits polítics l’han fet IMPOSSIBLE.
La nostra actual democràcia és hereva de la filosofia política francesa i no anglo-sajona. Per tant és centralista i intransigent amb l’opositor.
El que en Religió s’hereta amb el dogma Catòlica.
Fins els àrabs van perdre la batalla de la seva hegemonia i el franquisme la va guanyar a la República per la seva obstinació en el EXTERMINI total.
La frase de “abans trencada que vermella” no és fútil.
És un emblema de fins on arriba el desig de genocidi.
Amb gran part de la meva família no puc parlar de política.
Si a això s’afegeix la falta de conscienciació de bastants dels seus habitants, que són permissius i creuen que el procés és tan lent que es cansa la agonia està servida.
juliol 28, 2009 a les 5:43 pm
Marchena
———-
No només estic a favor del que diu, sinó que per a tothom recomano aquest excel·lent article del Ferran Sanz Mateu a l’Avui a on diu que els espanyols fan servir els mateixos acudits i frases que es feia (i es fa encara ) servir per als jueus.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/170794/acudits/antics.html
juliol 28, 2009 a les 6:20 pm
Don Ignasi, no perdré més el temps amb vostè. Ja ha deixat clar que no li interessa tenir més informació de les coses. L’excusa de que està en una llengua que no és la seva, demostra cert grau d’ignorància. Jo m’he limitat a copiar i enganxar la notícia. Si hagués estat en anglès potser hauria fet l’esforç de traduir-, més que res per una qüestió d’educació. Ja veig que l’educació no és un dels seus valors.
No obstant això, hi ha una sèrie d’informació històrica que sí que està en la seva llengua i tampoc a rebatut. És evident que no té més arguments que el de l’Institut Ramon Llul, i aquest respon a una qüestió política i conjuntural, com ja ha observat encara que no vulgui acceptar-lo.
Miri, en lloc de seguir llegint, vagi vostè a visitar Guardamar del Segura i després parli. No sap fins a quin punt està mostrant la seva ignorància. Fa gairebé quaranta anys que visito Guardamar del Segura. Vaig començar amb visites amb el col legi al Pinar de Guardamar en els 70 i ara navego per tota aquesta zona i tinc diversos clients allà.
Durant vuit anys va estar ocupada per l’exèrcit del Rei d’Aragó. Ni més ni menys.
Per cert, ni a Múrcia ni en cap poble de Múrcia he sentit parlar del “panotxo”, i us asseguro que conec bé la província. Crec que vostè no ha sortit de Catalunya en la seva vida i que només veu la TV3. És realment curiós que es pugui ser tan ignorant de la realitat més propera en ple segle XXI. Si només pensa llegir i visitar el “català”, no entri en debats de coses que no coneix ni vol conèixer. I després parla de premsa groga ….
Ja per acabar li diré que xulo és qui pot, no qui vol. I vostè no pot.
juliol 28, 2009 a les 6:21 pm
En RicardM enveja “sanament” molta gent: els que tenen “claríssim” el concepte de Països Catalans i també els que tenen claríssim que “els Països Catalans són pura entelèquia”; els que han pogut accedir a estudis profunds de llengua catalana com per fer correccions gratuïtes, etc.
En RicardM n’esmenta altres, de les seves enveges, en un comentari irònic però correcte, que acaba amb una citació de Joan Sales, la qual el condueix a reblar el clau amb aquesta frase estimulant: “Potser que ens deixem tanta xerrameca i ens hi posem d’una vegada”.
Tanmateix, jo només em detindré en el comentari que fa referència a les “correccions gratuïtes”, esmentades per en RicardM. Comentari que es pot lligar amb un que fa en “JoMateix”.
En “JoMateix” corregeix una expressió d’en Manel, “tenir que”, perquè considera que és un castellanisme. I té raó, perquè ho és. En Manel Bargalló, que és tot el contrari d’una persona prepotent, reconeix humilment que fa molts errors (com ens passa a una gran majoria) quan escriu en català, però que no ha sabut trobar en el seu escrit l’expressió “tenir que”. Potser aquí caldria afegir que no es correcte tampoc l’expressió “tenir de”. Amb totes dues, com diu “joMateix”, s’ha d’utilitzar “haver de” per no incórrer en un castellanisme.
Ja sé que interfereixo amb el diàleg entre en Manel i en “joMateix”, però em permeto citar algunes d’aquestes expressions que hi ha en el post d’en Manel: “Per qualsevol paper o document que necessitis ‘tens que’ mostrar el teu carnet “. “Per tot arreu ‘tens que’ anar dient que ets espanyol”. “…’tens que’ estar constantment reivindicant la teva identitat”. “A l’hotel, com no podria ser menys, he ‘tingut de’ donar el passaport espanyol”…
Vull fer observar dues coses: 1ª. El fet que apareguin aquests castellanismes en l’escrit d’en Manel que, d’altra banda són majoritàriament utilitzats per gent de parla catalana, no són obstacle per reconèixer l’habilitat narrativa que té en Manel Bargalló. 2ª Fer-nos correccions “gratuïtes” de l’ús de la nostra llengua vol dir sovint que el que es pretén és evitar “l’empobriment gradual de la llengua” i no la demostració que “s’ha pogut accedir a estudis profunds de la llengua catalana”.
I l’empobriment gradual de la llengua catalana significa l’extinció progressiva de la nació.
juliol 28, 2009 a les 6:41 pm
Sr Manel Bargallò, Veig que m´ haveu compres quan vos i tirat l´ andanada dedicada als barcelonins, ja que arreu de Catalunya moltes de les vegades als que son de Barcelona esteu convençuts que la capital de Catalunya es Barcelona, cosa que aquesta creença no ajuda massa a compartí taula. I aprofitant l¨entesa el Mateix Aznar se obria de cames gustosament quan molts espanyols l’identifiquen com a fill de Valladolid , cosa que no es certa ja que l´Aznar es fill de Madrid, o sigui un simple madrileny que nasqué amb una flor al cul.
juliol 28, 2009 a les 6:47 pm
Si per capital entenem la província on es prenen totes les decisions polítiques i econòmiques, Barcelona és la capital de Catalunya sense cap dubte.
Aquesta és una qüestió que mai no es debat quan parlem d’independentisme. El futur Estat ¿Tindria una capital? ¿Seria Barcelona?
Debatre aquestes qüestions si que ajudaria a veure la viabilitat de la independència.
juliol 28, 2009 a les 7:49 pm
La generalitat ja és un estat i té per capital Barcelona. La ciutat comtal és la capital de tot el Principat de Catalunya. Per sota de la Generalitat es troben les vegueries i les comarques amb les seves respectives capitals. Què és aixo de les vegueries? Qüestió de mesos, que ja te les trobaràs, quan dir-li provincia a Barcelona, a més de borbònic, resulti desfasat legalment parlant.
La capital del País Valencià, òbviament és la ciutat de València on la Generalitat hi té el seu Cap i Casal.
Illes Balears i Pitiüsses. La capital política de l´arxipèlag és Palma. Cada illa té el seu respectiu Consell Insular i la seva respectiva capital. Sabries dir-me quina és la capital de Formentera?
Futur estat? Si ja som un estat. Un Estat que camina cap a la seva independència.
Segurament et volies referir a on s´estableix la Presidència de la Federació.
Jo proposo Andorra la Vella.
La capital
juliol 28, 2009 a les 8:02 pm
Koll
——
Moltes gràcies Joan, ja ho he corregit.
juliol 28, 2009 a les 8:11 pm
Respecte al tema de la capital i tot això, vaig escriure fa temps una serie d’articles al respecte:
http://blocgran.cat/?p=495
Per cert, Ignasi, això de que ja tenim estat, tens raó, tenim l’Estat Espanyol.
juliol 28, 2009 a les 8:24 pm
Josep Lluís,
No t´inventis més historietes sobre Guardamar de Segura que ja has quedat ben retratat amb anterioritat. No cal que em diguis que navegues per les aigües de la zona, la Costa Blanca, des dels anys 70. A mi, saps el que em passa, és que m´ho crec tot…
juliol 28, 2009 a les 8:27 pm
I on posem la capital de l´euro-regio Pirineus-Mediterrània, territori que aplega a bona part dels territoris que formaren part de la Corona d´Aragó en el seu moment de màxima terrritorialitat a excepció del Regne de Nàpols, del regne de Sardenya i cojunturalment (no estructuralment) del Regne de València?
juliol 28, 2009 a les 8:29 pm
Manel Bargalló, La generalitat és Estat català i ho saps.
juliol 28, 2009 a les 8:37 pm
La imaginació d’alguns és realment increïble. Són capaços de viure-realitats paral leles que només ells perceben.
De tant en tant, surten dels seus móns imaginaris per preguntar per la capital de Formentera …
En lloc de parlar de la capital, li diré que durant anys he arribat a Espalmador i fondejat allà durant un parell de dies de camí a Eivissa i Palma, durant els quals m’he dedicat a recórrer l’illa de cap a peus i a visitar a alguns amics que tenen allà la seva casa d’estiueig. En una ocasió em vaig quedar gairebé un mes. En concret em vaig quedar a casa d’una amiga a prop Sant Francesc. Així que, si vol, li indico on menjar bon peix, on bussejar, quan anar a les platges de llevant o de ponent, on fer una copa tranquil i sense l’aclaparament de milers d’italians …
I pregunta per la capital … Millor que alguns segueixin en els seus móns imaginaris, en els que tenen estat, reis, princeses, gnoms i fins gegants.
juliol 28, 2009 a les 8:44 pm
Don Ignasi, no li culpo de la seva ignorància. Entenc que no pugui respondre a res. En realitat, m’agradaria que no hi hagués catalans amb tan poca informació i sense possibilitat o ganes de viatjar i conèixer. Per aconseguir el que sigui, en aquest cas la independència, cal intel ligència, coneixement, ment oberta i molta capacitat d’entesa. D’una altra manera només s’aconsegueix el contrari. I el Sr Bargalló ens ho ha explicat de forma clara i concisa en moltes ocasions.
juliol 28, 2009 a les 9:14 pm
Manel,
Entenc el que dius com un crit, Desperteu-vos catalans que se’ns acaba el temps!! i així el comparteixo. Probablement el fet de viure immers en una altra cultura fa que a voltes sentis un xic de cansament davant de tant haver de “justificar o motivar” el fet que ets català i no espanyol. Jo només et diré que quan m’he trobat en les situacions que tu dius, sempre he explicat que soc català i no espanyol i quan m’han dit que Barcelona es dins Espanya jo els he contestat que només administrativament però que ni cultural, ni políticament (bé, potser ara ja si amb el “tripi”), ni en la manera de veure les coses els Catalans i els Espanyols o Castellans no som el mateix ni de bon tros, et puc ben assegurar que sempre ho han entès i, fins i tot, alguns m’han demanat mes informació sobre la qüestió i jo, pobre de mi, he fet el que he pogut doncs, a part del castellà, no soc capaç de mantenir una xerrada reeixida amb
cap altra idioma estranger, però els que si que et ben asseguro es que ho han entès perfectament i molts hi han simpatitzat, potser per empatia amb mi però ho han fet. Els estrangers castellano parlants ja es altra cosa, a castellans espanyols i castellans americans ja els costa més d’entendre, el que passa és que ho entenen perfectament i molts no ho accepten.
Una cordial salutació
juliol 28, 2009 a les 9:23 pm
Ignasi 66:
“Manel Bargalló, La generalitat és Estat català i ho saps”. A demés sobre el teu post 61, penso que t’has begut l’enteniment o tens febre alta i ja delires, mira no fos cas t’haguessis contagiat de la Grip A, diuen que és un dels símptomes, febre alta i deliris. Si ho dius seriosament em preocupa la teva salut noi, cuida’t.
Salut i Independència
juliol 28, 2009 a les 9:50 pm
Joan P
———
Si que faig com tu, més o menys de pedagogia, tinc un munt d’anècdotes, però cansa i al final sembles que siguis un nacionalista en el pitjor dels sentits.
En canvi un de Luxemburg per exemple no ha de fer cap aclaració del que és. Parlen la seva llengua i ningú els hi diu que són Alemanys o francesos.
Pets moltes energies si vius a l’estranger en fer una pedagogia que no faria falta si fóssim independents i al final això acaba pagant factura.
A l’Igansi, no li facis gaire cas, igual que al Josep-Lluis.
Ells mateixos es marquen
juliol 28, 2009 a les 10:19 pm
no costas gaire `reguntar a l’inrerlocutor ignorant si no coneix el Quebec, Escòcia o Flandes, i després dir: cal afegir, doncs, Catalunya, que té tres regions amb capital a València, Palma i Barcelona, i si és escaient i tot el sud de França, el que diuen “Midi” de Bordeu a Niça.
juliol 28, 2009 a les 10:47 pm
Gràcies Manel per haver penjat l’article del professor Sáez Mateu.
L’any passat en un hotel de Mazarrón,-Murcia-, estant en la taula tres famílies catalanes, més la meva parella i jo, (castellanos-parlant-) fèiem els comentaris del dia sobre les visites a la zona.
M’acosto al bufet per agafar les postres i una senyora canària va fer el comentari següent amb una altra amiga: “per què aquests catalans no parlen el castellà si estem a Espanya”.
Em vaig tornar i els vaig dir “Estan parlant de l’idioma entre ells i com els entenc, no tinc necessitat de traducció”.
El meu to de veu li va avisar que tindria problemes si seguia així. Em va mirar amb menyspreu i es va allunyar.
De lluny sentia al passar prop de la seva taula, que seguia allí intentant portar als seus contetulios al seu terreny.
Vaig estar una setmana i no va tornar a passar.
juliol 28, 2009 a les 11:11 pm
Acabo de penjar aquest escrit en el diari digital de l’Avui:
La vegueria hauria de ser el nou districte electoral. El seu nombre proper a les deu perquè el territori quedi estructurat racionalment. Quan es tingui la INDEPENDÈNCIA, els diputats al Parlament haurien de ser vinculats a ella a tots els efectes. Tindrien el mandat IMPERATIU de la vegueria, i si aquesta estigués distribuïda en districtes electorals, el diputat seria controlat per una comissió ditistral i cessat per ell en cas de trencar el mandat del districte. S’ha acabat la corrupció, el chalaneo, els canvis de camisa i els polítics serien homes i dones digna @ s. Visca la REPÚBLICA CATALANA CONSTITUCIONAL. Reagrupament obrirà el camí.
juliol 28, 2009 a les 11:17 pm
Si et sents foraster a l’estranger, és que estàs com a casa.
juliol 28, 2009 a les 11:35 pm
Marchena
———–
Iguals que els serbis, els castellans han construït el seu ideari per mitjà de la conquesta. Són un poble guerriller acostumats a la guerra i la posterior opressió.
El problema és que ara ho tenen més difícil i han de dissimular més , però l’esperit és el mateix.
Espero que amb la Unió Europea actual no torni a passar el mateix que a la Iugoslàvia
juliol 28, 2009 a les 11:44 pm
Marchena
———-
pel que fa al tema de les vegueries, estic segur que si el PSC no li interessa, Esquerra no farà res al respecte , només mirarà de marcar el paquet per les eleccions.
La regeneració política que reclamem des de Reagrupament només podrà ser realment efectiva amb un nou model d’Estat. L’actual, l’Estat Espanyol té la justícia massa polititzada i està basada en uns principis que la condicionen: Els principis del “movimiento nacional franquista”. L’Audencia Nacional, té cap sentit avui en dia. A on s’ha vist un que jutge sigui fiscal acusador i jutge a la vegada?
Com pot tardar anys un judici o molts mesos qualsevol tràmit judicial?. Com poden reobrir un cas com el que ara volen imputar al Joan Carretero desprès de més de 6 anys i que ja estava arxivat?. Que poden reobrir tots els casos arxivats quan li convingui a algú?
El sistema espanyol polític-judicial està tant corromput que s’hauria de fer foc nou i això només es podrà fer, aprofitant la construcció d’un nou Estat.
Modificar el que hi ha és del tot impossible, a apart de que no volen fer-ho. Als espanyols ja els hi està bé poder passar-se la llei quan convingui sense conseqüències per a ells o imputar als seus enemics en el moment que aquest comencen a fer-hi nosa.
juliol 28, 2009 a les 11:56 pm
Lluís
——–
No sempre coneixen els casos d’Escòcia o Flandes. A Alemanya els que els hi explico és que imaginin que en Hitler no va arribar a perdre la guerra i va arribar un pacte amb els aliats per aturar als soviètics.
Els aliats van deixar que Alemanya es quedés Austria, Txequia, Dinamarca i Holanda.
Al cap de 40 anys, Hitler mor al llit i un princep descendent del reis alemanys que varen perdre la primera guerra mundial, es anomenat el nou rei , així si, per dissimular restauren un Parlament amb partits democràtics.
Els Holandesos, Danesos i Txecs demanen el poder parlar la seva llengua pròpia desprès de 40 anys de no poder-ho fer. A les hores se’ls hi dona una mica d’autonomia i que pugin parlar la llengua pròpia. Però es clar tot és en Alemany i es troba estúpid per part d’ells que 5 milions de danesos, i 10 milions d’holandesos o 3 milions de txecs, vulguin imposar la seva llengua als alemanys que hi viuen des de fa molt de temps, alguns fins i tot abans del Hitler.
L’Alemany ho parla més de 100 Milions de persones i es la llengua cultural i sobretot en la tècnica molt més reconeguda que les altres llengües vernacles de la gran Alemanya.
Al final els explico que a Espanya ha passat això més o menys i que els catalans som com els holandesos i que volem ser un Estat propi, tal com ho són actualment els Holandesos, Danesos, Austríacs i Txecs.
Bé, Lluís, aquesta història si que l’arriben a entendre alguns alemanys.
Però realment tot això només ho pots fer si hi ha temps i no són uns desconeguts.
juliol 29, 2009 a les 12:01 am
Jordi
——
Realment a vegades, depèn d’on ets , ben bé que així ho és.
Vaig escriure un dia al meu bloc personal una crònica per Barcelona:
Crònica d’un mohicà a Catalunya (1a part)
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/101955
juliol 29, 2009 a les 2:21 pm
Bé. Tampoc no cal anar tant lluny per deixar de ser oficialment català. Fa cinc anys que visc a Astúries, i com que m’he hagut d’empadronar a Xixó, he deixat de ser català, a efectes legals, amb tot el que això comporta. Quan un espanyol sur d’Espanya per residir en un altre país, segueix sent espanyol a tots el efectes. Un català, que com jo , marxi a Espanya, perd el dret de vot a totes les eleccions de càrrecs públics catalans, Generalitat inclosa, deixa de ser comptabilitzat com català al cens, no pot participar en cap tipus de consulta o referèndum oficial, té ja com a única prova legal del seu origen català la seva ciutat de naixement, que apareix tant al Document d’Identitat, com al passaport acompanyada directament per la nacionalitat espanyola, …
I de pretendre fer-se entendre, que ell no es espanyol, si no català, ja s’en pot anar oblidant. De fet, tot i que s’hi sent-hi, d’Espanyol, farà bé de no incidir en que es, a més a més, català, no sigui el cas que vegi com s’en van tancant, al seu davant, totes les portes.
juliol 29, 2009 a les 3:23 pm
L’emigrant
———–
Ostres, realment el que expliques es molt cert i fumut.
Jo de moment no m’he apuntat al consultat espanyol de Stuttgart per si perdo l’oportunitat de poder votar per Catalunya.
Però el que expliques es molt interessant cara un referèdum d’independència.
Tot el que expliques dóna per un article i realment és ben cert.
Que sigui lleu i que pugis tornar aviat cap a casa.
juliol 29, 2009 a les 6:50 pm
¿Español? Català amb passaport espanyol. A casa l’únic espanyol que hi ha són els passaports. Aquesta és la resposta standard que utilitzem en les converses amb gent de frontera enllà.
novembre 10, 2009 a les 12:06 am
[...] cap, el darrer dia sopant amb en Joan Carretero a Vic, quan li estava comentant-li el resultat de la meva visita al Casal o l’Orfeó Català de Mèxic. En Joan va deixar caure una d’aquelles frases típiques que [...]