Els nostres
agost 23, 2009 | 
Marc Belzunces | 
Imprimir
La sèrie nord-americana The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca en espanyol) és una sèrie de visionat gairebé obligatori per a les persones interessades en política. Sense conèixer a fons la vida política nord-americana m’atreveixo a dir que la reflecteix bé atès l’èxit que va tenir als EUA. A la sèrie es mostren coses que per aquestes latituds ens escandalitzem i que allà no són cap problema. Per exemple, quan el president diu que els regals que superen una determinada quantitat de diners (crec que eren 20 USD) el regal és de l’estat i ha de ser taxat. O quan, en negociar els pressupostos, es concedeixen milers de milions de dòlars per arribar a un acord. I després es queixen els del Financial Times… Per cert, l’article original del FT l’han penjat a un web espanyol. La veritat, l’article no està tan malament, coneixent què és el FT. En tot cas, jutgeu vosaltres mateixos.
Tornant al The West Wing, em voldria centrar en un passatge força interessant. Uns soldats nord-americans cauen dins de territori nord-coreà mentre hi espiaven. Una violació clara dels acords internacionals d’alto-el-foc. El president amb el seu cap de gabinet (el millor actor de la sèrie) es reuneixen a la sala de crisi amb els militars, personal de la CIA, secretaris d’estat i assessors. Davant el problema tothom comença a parlar dels riscos, dels costos, de les implicacions a nivell geopolític i legal que pot comportar una operació de rescat en territori enemic. Fins i tot el conflicte armat obert que pot desencadenar. Arriba un moment en què l’opinió majoritària sembla decantar-se cap a què no paga la pena rescatar els militars ja que té seriosos i evidents riscos.
I aleshores el cap de gabinet, expilot, talla en sec la discussió amb un cop de puny seguit d’un Nosaltres no abandonem mai els nostres. Peti qui peti. Passi el que passi. I se’n fa el rescat. L’objectiu primer de l’estat nord-americà es defensar als seus ciutadans. Impliqui el que impliqui. Encara que signifiqui posar les vides d’altres militars nord-americans en perill, o desplaçar un exèrcit o una despesa econòmica important. O que el ciutadà hagi fet un delicte o no. Primer el recuperem de les mans estrangeres i després ja el jutjarem segons les lleis nord-americanes. És per això que els EUA miren d’evitar coses com el tribunal de la Haia. La roba bruta la volen netejar a dins de casa seva. Però de cara enfora, els seus ciutadans són els seus ciutadans, i ningú els toca.
I els catalans?
Intentar fer la comparació amb els catalans i la Generalitat és voler posar-se a plorar. Tenim un nosaltres no abandonem mai els nostres català? L’exemple paradigmàtic són les denúncies sobre actes de xenofòbia i racisme lingüístic que hem de patir dia sí i dia no els catalanoparlants. Tothom sap (tothom que n’ha fet vull dir) que les denúncies no serveixen de res perquè l’administració mira cap a un altre cantó. Fins i tot sembla que l’agredit en sigui el culpable!
Vaig tenir l’oportunitat de dir-ho en persona al mateix Puigcercós divendres passat a l’UCE. El primer que han de sentir els catalans és que la seva administració, la que paguen amb els seus impostos, ha d’estar al seu costat de bon principi, defensant-los. I no pas que t’apliquin el principi de desconfiança, com fan ara. Ara mateix, la majoria de la gent davant d’un atac o menyspreu xenòfob o racista prefereix passar de tot. Perquè no només ha de lluitar contra el xenòfob o racista, sinó que a més ha de lluitar contra la seva administració i la seva gent. I així l’opció pragmàtica de deixar-ho estar és la més evident.
El problema és que en Puigcercós em va donar la raó. “La Generalitat ha d’actuar d’ofici, sense que el ciutadà se n’hagi de preocupar més” va reblar. Vaja, com si ERC estigués a l’oposició i no fes anys que té la responsabilitat directa de la Secretaria de Política Lingüística i l’Agència Catalana de Consum. S’ha de tenir barra! Se n’ha de tenir MOLTA!!!
Penso en totes aquelles persones que estarien disposades a tirar endavant la denúncia dels actes de xenofòbia i racisme que han patit pel fet de parlar o ser català però que no ho fan sabent que no només hauran d’enfrontar-se al xenòfob, sinó també a la seva administració i a bona part dels seus conciutadans.
Des de la societat civil queda molt camí per córrer per solucionar aquest tema. Anant més enllà de la simple declaració, establint una infraestructura concreta i efectiva sobre el tema. Per exemple, una mena de lliga de defensa dels drets civils dels catalanoparlants, amb un bon equip d’advocats i recursos econòmics per a exercir de defensa dels ciutadans, actuant d’acusació particular quan toqui i, sobretot, dur als tribunals a l’administració catalana en una situació com l’actual, on l’administració no compleix amb la seva obligació legal: fer respectar la llei i defensar els drets reconeguts als ciutadans. Fins que no passi això, no serem un país seriós ni ningú ens respectarà. Començant pels propis catalans. Hem de ser capaços de jugar a la lliga dels grups de pressió, dels lobbys, creant una infraestructura privada que ens pugui defensar com a catalans i com a independentistes davant dels atacs, fins i tot de l’administració. Hem de sentir que serem defensats per gent que creu en nosaltres i comparteix un mínim de les nostres idees.
Manifestació Òmnium
Aprofito l’avinentesa per a comentar això de la manifestació. A l’UCE també vaig assistir a la conferència de l’Alfons López Tena i després al sopar vam tornar a comentar la jugada. Sembla que hi ha hagut un malentès mediàticament, embolicat per les declaracions del president Maragall. L’objectiu de la manifestació d’Òmnium (i altres organitzacions) no és pas defensar l’estatut. És defensar el dret dels catalans a decidir. No es defensa l’estatut en sí, sinó la decisió dels catalans (de fet, l’Alfons ho comenta a l’article quinzenal de l’Avui).
El meu parer, sense haver-hi reflexionat a fons, és que la manifestació es farà igualment, i per tant que l’independentisme ha d’aprofitar la infraestructura proporcionada pels altres i mirar de fer-se-la seva. En la batalla mediàtica prèvia i omplint la manifestació d’estelades, pancartes i cartells. Per exemple i seguint el model anglosaxó, podríem crear un pdf amb un lema (o diversos) perquè la gent s’imprimís a casa o a una fotocopisteria una d’aquelles cartolines doblegades que després es despleguen a la manifestació. A banda de també fer-les a una impremta i repartir-les de franc per altres llocs.
Recordo com quan amb els Jocs Olímpics sabies que podies anar a diversos llocs de la ciutat i et donaven banderes catalanes. Podies demanar-ne totes les que volguessis, els metres de llarg que calguessin. ¿Tenim recursos econòmics per a donar desenes de milers d’estelades i desenes de milers de cartells amb lemes netament independentistes? A banda que puguis comprar-te ‘n per tu i regalar-ne a algunes de les persones més properes. Cal aprofitar qualsevol manifestació d’ampli ressò per a demanar la independència.
Etiquetes Estats Units, Llengua, Manifestació sentència TC, Política catalana, Reflexions, Sobirania i Justícia, Societat, Societat del coneixement, Unitat Nacional | 
19 comentaris »
agost 23, 2009 a les 3:29 am
Coincideixo amb tu quant a la manifestació, Marc, i em preocupa llegir tants comentaris de gent que no veu aquesta oportunitat.
agost 23, 2009 a les 4:54 am
Com a minim hi posem voluntat.
Posats a demanar, jo demanaria un estat propi, voldría que el decret de nova planta fós derogat juntament amb totes les lleis posteriors. Voldría que l’entitat legal i politica del Comptat de Barcelona i les Corts Catalanes es restauresin al lloc que els pertoca, i en base a la jurisprudència catalana que en deriva s’elavorés una constitució moderna i europea.
agost 23, 2009 a les 5:09 am
També m’agradaría ara que tots sóm tant republicans i en una futura republica catalana, en la qual la diada sería el dia de l’independencia, que el dia pertinent els mateixos honors que reben personatges històrics d’èpoques modernes fósin compartits per la nostra extinta dinastía comptal sense la qual mai hauriem estat el que sóm.
També per justícia històrica, ja que no només putinejen amb la nostra llengua i les nostres lleis, sinó que també l’historia i els blassons están en discussió, fins al punt que un cop cadascú ha afat la seva part resulta que no tenim historia pròpia excepte la que hem usurpat (no nego que tendim a catalanitzar noms o a fer catalans personatges que no n’eren).
agost 23, 2009 a les 5:17 am
Totalment d’ acord.
Crec que per fer nostre la manifestació cal barrejar-nos amb tothom, que a tot arreu hi hagi estelades, pancartes etc.
Avui mateix a la ciutat d e cookeville, TN, els republicans han fet una reivindicació contra la sanitat publica, en diuen del Te, com a referencia del impost que va generar l’ independència de les colònies americanes.
Eren uns 35, i s’ han posat al mig d’ una placa on hi ha l’ antic tribunal de la ciutat.
Els partidaris de la sanitat publica, hem ocupat les 4 cantonades de la placa, amb paraigües i ombrel.les simbolitzant la cobertura sanitària per a tothom i pancartes.
Resultat, la nostra acció ha fet que la dels sicaris de les corporacions farmacèutiques i els lobbys mèdics quedessin difuminats i ningú es fixes amb ells!.
agost 23, 2009 a les 9:28 am
També crec que a la manifestació cal anar-hi amb estelades donant-li tot el caire independentista que es pugui. Si s’aconsegueix donar-li aquest rerafons, mediàticament s’haurà guanyat la batalla, a més de contribuir a acostar a posicions més independentistes altres manifestants més tebis al respecte.
agost 23, 2009 a les 9:43 am
Respecte l’article del Financial Times, tens raó, no és tan negatiu com s’ha dit.
Per si us pot interessar, des del Col·lectiu Emma s’ha fet una resposta:
http://emma-col-cat.blogspot.com
agost 23, 2009 a les 10:35 am
Ja us ho vaig dir ahir i ho torno a repetir: Cal que ens escoltem més en López Tena i deixem de perdre el temps en collonades.
En López Tena és jurista, i ell sap que les coses importants SEMPRE son a la lletra petita, no en els titulars.
agost 23, 2009 a les 10:43 am
Pregunta : el dret a decidir dels catalans que vol defensar Òmnium quin és ? El dret a decidir que ens va atorgar l’estat espanyol i que ens va permetre votar l’estatut ? O el dret a decidir dels catalans, que emana del parlament i que NO HA DE PASSAR PER MADRID ?
Això és MOLT important, ja que la primera opció representa seguir en la mateixa situació, on les lleis espanyoles (entre elles l’estatut) no ens deixen sortir de la gàbia que és l’estat de les autonomies.
Sobre en Tena, estic d’acord. És jurista i cal aplicar les lleis espanyoles a favor nostre per així guanyar temps i força. Però aquestes lleis espanyoles no ens permetran esdevenir estat.
Força
agost 23, 2009 a les 11:52 am
Perdona Marc, banderes estelades, SI, i potser també banderes dels EUA ?
Hem de jugar fort.
agost 23, 2009 a les 12:17 pm
Podem criticar el tripartit. Podem censurar el canvi de jaqueta experimentat per ERC. Podem blasmar el regionalisme de CiU quan governava… Però és lícit condemnar l’Administració autònoma(?) de la Generalitat perquè no actua com si fos un Estat i no és capaç de manifestar amb valentia: NOSALTRES NO ABANDONEM MAI ELS NOSTRES ? És que la Generalitat té la mateixa força que la del govern d’un Estat ?
Podem comparar la Catalunya sotmesa actual amb, per exemple, Alabama que es defineix com a Estat lliure i sobirà amb tot allò que afecta les seves competències? Quina decisió sobirana pot prendre la Generalitat, sense que el TC i tot l’Espanya profunda i no profunda comenci a administra-li garrotades ?
Per què no esperem a ser independents per aplicar les nostres garrotades. Les garrotades d’un poble als seu governants. D’un poble que ara no existeix (llegiu l’article d’en Villatoro a l’AVUI)?
agost 23, 2009 a les 2:54 pm
Segueixo opinant que el “dret a decidir” és un eufemnisme dels que ara utilitzem els catalans per poder incloure a tothom sense dir absolutament res.
Barrejar-se tots darrere una pancarta que reivindiqui el dret a decidir és una pèrdua de temps. No es donarà un pas endavant.
Ho sento però jo ja no jugo a les ambigüitats.
Si em voleu veure, com a mínim, “volem exercit el dret autodeterminació”. Altra cosa és més del mateix. De què serveix sumar molta gent darrere una pancarta que cadascú l’interpreta de manera diferent? De res. En tenim proves que ens ho demnostren a bastament. Els independentistes que és mullin. Vols passapor espanyol o català?
agost 23, 2009 a les 5:53 pm
Té tota la raó l’Enric Canela: reclamar el “dret de decidir” és un eufemisme. És com si un condemnat a mort reclama “el dret de continuar vivint”; algú es pot creure que els botxins li respectaran aquest dret?
Hem de canviar aquests verbs: RECLAMAR, REIVINDICAR i, fins i tot, VOLER: RECLAMEM el dret de decidir; REIVINDIQUEM els nostres drets històrics com a nació; VOLEM la independència. Tot això ja no serveix, cal utilitzar un sol verb que, més que una paraula, és definitivament l’acció real. El verb és EXERCIR: EXERCIM el dret de decidir; recuperem per l’autodeterminació l’EXERCICI dels nostres drets històrics; no depenguem (és a dir, siguem independents) de la constitució espanyola i EXERCIM ja com a nació.
Per tant, aconseguim que, després de les properes eleccions, es reuneixin al Parlament 68 diputats independentistes i aquests han d’EXERCIR, sense eufemismes, el dret de declarar unilateralment la independència de la nostra nació.
agost 23, 2009 a les 8:44 pm
Estic absolutament d’acord amb el professor Canela.
El que no m’empasso és que ara de cop i volta diguin que som els Catalans els que hem de decidir, quan està clar que el subjecta de dret que decideix a Catalunya és “el Pueblo espanyol”, avui però en López Tena, per qui sento una admiració i un respecta important, ha ficat la pota, diu “un cop ens hem pronunciat en referèndum i hem aprovat una determinada decisió, ningú fora de Catalunya té la potestat de substituir la nostra voluntat per la seva.”, però el Congreso de los Diputados ja el va retallar, per tan ara ja no me’l crec.
Si volen jugar als escacs o a qualsevol altre joc d’estratègia que ho facin, però que no entabanin al personal amb el cultiu d’una ambigüitat idiotizant, perquè amuntegar a la gent darrera de discursos ambivalents ens fa mal, ens fa perdre el temps i les energies, ens destrueix, prou eufemismes. Ara Independentisme o Unionisme.
agost 23, 2009 a les 8:59 pm
13 vallfosca : estic d’acord amb tu. Tal com i comentava al post 8 la situació actual és una gàbia. Qualsevol cosa passa de forma directe o indirecte per les lleis espanyoles. La Generalitat existeix gràcies a l’estat espanyol i tot el que pot fer és gràcies a la constitució i les lleis que se’n deriven. NO TENIM CAP DRET A DECIDIR. CAP. Aquesta a de ser una de les puntes de llança de la nostra lluita. L’altre és que no volem ser espanyols.
Força !
agost 23, 2009 a les 9:12 pm
vallfosca (13):
“…joc d’estratègia…”, política de saló, esgrima intel·lectual, això només està a l’abast d’uns pocs. Els demés hem de fer servir l’eina que tenim: el VOT. I tot els vots valen el mateix (i, per sort, son secrets!)…
Si el que vol crancs s’ha de mullar el cul, ja sabem el que ens toca fer: passar a la acció l’endemà mateix de la manifestació i concretar el més aviat possible les ofertes electorals (sense esperar a la manifestació).
Crec que, si ha d’haver “alguna cosa més”, hauria de quedar clara durant el mes d’octubre. No es pot marejar la perdiu indefinidament.
Penso com l’Enric Canela (11): “Barrejar-se tots darrere una pancarta que reivindiqui el dret a decidir és una pèrdua de temps.”
Només és la meva opinió.
agost 23, 2009 a les 9:43 pm
Amic Esparducer, tens raó, aquí el compte és el número de vots, i ara par ara aquests vots van a parar de fet en una mateixa cistella, que és l’unionista.
Aquests que menen aquests vots volen la nostre adhesió sense concessions, una entrega incondicional, per fer-se valdre davant la metròpoli, “mireu serem durs en negociar amb vosaltres, el poble ens dona suport”, per a ells és una jugada rodona, però l’etapa de negociacions amb la metròpoli s’acabat. Unitat nacional espanyola, Constitució de Catalunya, sense ambigüitats, mullem-nos, nosaltres ho hem de fer efectiu.
Ara ens cal estar desperts, perquè la nostre participació pot ésser i ha d’ésser cabdal de cara a la Tardor, no podem afluixar, ara no, perquè les dues tasques que tenim al davant son massa importants, 1- Que aquests que han menat la Nació a benefici d’Espanya i a càrrec nostre, no puguin continuar entabanant al personal votant, i, 2- Que entre TOTS bastim la candidatura que replegui tots els vots independentistes, que en sigui capaç, perquè l’objectiu ha d’ésser que no se’n malbarati cap ni un.
Salut.
agost 23, 2009 a les 10:10 pm
Aquesta candidatura s’ha de construir en dos mesos. Si més no posar les bases.
agost 23, 2009 a les 11:08 pm
” El congreso de los diputados” va retallar l’estaut abans del referèndum, i no crec que el TC s’atreveixi a modificar una llei refrendada pel poble català. Però faràn una cosa pitjor : l’intepretaràn.
D’una banda serà positiu, en un futur no molt llunyà, en altres consultes.
La creu és que la mani serà una batalla que guanyarem, però la lluita serà llarga.
agost 25, 2009 a les 3:53 pm
Un exemple de com estem els catalans, i més el independentistes, de desamparats és el cas que li està passant al cantautor Cesk Freixas. Aquí teniu el seu blog, on ho explica en primera persona: http://blocs.mesvilaweb.cat/ceskfreixas
A veure si algú del Govern surt en defensa seva!!