L’esperit de 10Mil a Brussel·les ha de ser el mateix pels referèndums
setembre 22, 2009 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
L’any 2008 serà recordat com un annus horribilis per al catalanisme en tots els aspectes. Si el 2007 ja havíem tingut un mal any, el 2008, econòmicament, vam patir com qui més els inicis de la crisi que tothom veia venir menys el govern espanyol, accentuada amb el col·lapse de les infraestructures, l’incompliment de l’Estatut pel que fa al finançament que feia més gran l’espoli fiscal. També culturalment, els atacs contra tot el que pugui fer ombra a la visió uniformadora de l’espanyolisme es consumaven amb el tancament de la majoria dels repetidors de TV3 al País Valencià, l’extirpació de la crosta nacionalista a la corporació catalana d’audiovisuals i la consolidació dels mitjans escrits totalment subordinats als interessos espanyolistes. Els espanyols, envalentits pel que passava a Catalunya i també al País Basc, van començar a posar setge als que lluitaven per l’independentisme català; els casos d’en Francesc Argemí i Anglada, més conegut com Franki, que és empresonat per 2 anys, 7 mesos i 5 dies acusat d’estripar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa, i de Jaume Roura i Enric Stern, acusats de cremar unes simples fotografies d’uns personatges que mai no han estat referendats democràticament, en varen ser uns exemples clars.
Per si no n’hi havia prou, el partit espanyolista i jacobí, principal causant de la situació actual a Catalunya, el PSC-PSOE, treu els millors resultats de la seva història a Catalunya amb una abstenció que va castigar principalment els partits catalanistes i especialment Esquerra que els havia donat suport incondicional.
Ara bé, de tot plegat el que a mi més dolor em va fer va ser veure la celebració a Catalunya de les victòries de les seleccions esportistes espanyoles magnificades per tots els mitjans, inclosos els catalans. Fins aquí podríem arribar!
Catalunya estava en un estat d’emergència i calia reaccionar.
Orfes de la manca de resposta dels representants polítics catalanistes, dividits per lluites partidistes, els catalans sobiranistes del carrer esperaven que almenys la societat civil reaccionés contundentment tal com s’havia fet el 2006 i el 2007 amb les grans manifestacions de la PDD a Barcelona. Però aquesta societat civil no responia, alguns perquè estaven sotmesos també a consignes partidistes i d’altres per lluites internes. Un lluites que, pels que érem a fora, eren del tot incomprensibles davant de l’estat d’emergència nacional.
Per això, uns quants, al final de l’estiu del 2008, davant d’aquest panorama, vàrem decidir, diguem-ho així, al marge de la societat civil oficial, que havíem de fer quelcom. A partir d’un comentari en un article en un bloc va sortir una proposta, que en altres contextos podria semblar escabellada, de fer una gran manifestació a Brussel·les.
Però el 15 de setembre del 2008, a dos quarts de 6 de la tarda, a Mataró ens vàrem trobar les persones escaients en el moment adequat. Possiblement en un altre moment, unes altres persones i sobretot en unes altres circumstàncies, 10Mil a Brussel·les ni tan sols no hauria nascut.
Els que formarem diguem-ne el nucli dur, el que ara anomenem consell de deumil.cat, érem gent de diferents sectors d’aquesta societat. Uns militàvem als partits, d’altres no, alguns eren de les plataformes i entitats sobiranistes existents, d’altres no ho érem, però la situació d’emergència nacional va fer que tots ens conjuréssim per treballar plegats per cercar la manera de fer-ho possible. El repte que ens havíem imposat de 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació era molt difícil d’aconseguir, quasi impossible; de fet, poc ens ho crèiem, però només el fet de pensar que era possible ens va donar més força i determinació.
En les primeres reunions, de seguida ens vàrem posar d’acord amb una estratègia basada en dos punts imprescindibles per garantir l’èxit del projecte:
- 1) Fer que la iniciativa fos de tothom, de tota la societat civil catalana, i per això es va demanar que els partits no en formessin part. Si sorgia la més mínima sospita que darrere nostre hi havia algun grup o partit polític, ja hauríem begut oli. Als partits se’ls va convidar que patriòticament se’n mantinguessin al marge i que si calia la seva ajuda, com per exemple per a la recepció al Parlament Europeu, ja ens posaríem en contacte amb ells.
- 2) Havia de ser un projecte liderat i realitzat per la xarxa sobiranista. No érem cap entitat, ni cap plataforma o associació, érem només un grup reduït de patriotes que ens havíem ajuntat per fer la iniciativa i no disposàvem de recursos materials, econòmics i humans per dur-la a terme si es plantejava com el típic projecte liderat des de dalt cap a baix. Aquests projectes de tipus 1.0, en què uns donen instruccions i els altres les executen, poden ser bons en altres circumstàncies, però aquest no era el nostre cas. Havíem de plantejar-ho d’una altra manera i per això l’ús de la filosofia de treballar en xarxa social distribuïda amb les noves tecnologies era cabdal. Això implicava que s’havia d’apellar a la xarxa civil catalana per formar grups tant territorialment com també segons l’especialització i que es responsabilitzessin per treballar pel projecte cadascú dins del seu àmbit. Cada grup s’havia de sentir que la iniciativa era seva i alhora de tothom, sense cap protagonisme i partidisme.
Des del consell es van marcar les línies mestres bàsiques i lògiques per a un projecte d’aquesta naturalesa i es va fer una crida a la xarxa perquè es fessin els grups pertinents. No volíem que ningú esperés cap indicació o instrucció; ans al contrari, volíem que cadascun dels grups se sentís que era líder i responsable per aconseguir tot el suport material i humà per fer-ho possible. Aquesta va ser la nostra filosofia durant tot el projecte
A mesura que la xarxa de 10Mil es va anar constituint, el consell ens va encarregar de coordinar totes les propostes que sortien de molts voluntaris, també ens vàrem encarregar d’ajudar creant recursos que poguessin ser compartits per tothom i sobretot de les tasques que es podien fer millor o, fins i tot, només des d’un sol interlocutor. Tasques com fer un portal web on se centralitzaven totes les activitats, tant internament pel consell, com públicament per a tots els voluntaris; fer promoció o ajudar a fer xerrades a nivell nacional; constituir un grup de periodistes o experts en premsa per fer la promoció nacional i internacional; donar una imatge i una comunicació coherents de tot el que es feia; de centralitzar els donatius; de les relacions amb les institucions i els partits catalans; de les proposes d’un viatge col·lectiu; de la recepció al Parlament Europeu; i sobretot dels permisos i la cloenda de la manifestació amb les autoritats de Brussel·les.
La tasca del consell va ser important en la manifestació de Brussel·les, sens dubte, però sense la implicació total de tota la xarxa civil sobiranista hauria estat un fracàs absolut. La feina que es va fer des del consell servia per portar 1.000 o 10.000 catalans, i el que va fer que fos la darrera xifra en comptes de la primera fou la tasca ingent duta a terme pels centenars de voluntaris de la xarxa que s’havien marcat com a repte personal convèncer els seus amics, coneguts o familiars per anar a Brussel·les. Penso com un exemple simptomàtic de tot això que la majoria de la gent hi va anar pels seus propis mitjans i no amb la proposta de viatge col·lectiu que es va oferir des del consell.
Per mi l’esperit de 10Mil i la clau del seu èxit, va ser que tothom que hi va participar es va sentir que era un projecte seu i de tota la nació catalana.
El resultat fou que el que tots sabem i gràcies a l’èxit de 10Mil a Brussel·les, la societat catalana, sobretot la sobiranista, es va carregar d’amor propi i va sentir-se orgullosa com feia molt de temps que no se sentia. Va significar un punt d’inflexió en la nostra lluita i les conseqüències no es varen fer esperar gaire.
La primera fou amb La ILP per l’autodeterminació al Parlament, que vàrem presentar conjuntament amb els companys del CeL i que fou rebutjada per unanimitat per tots els partits polítics, inclosos els diuen que són independentistes o nacionalistes. Tot plegat va donar peu que es fes una altra fita històrica per a tots els catalans: el referèndum d’Arenys de Munt.
__
La iniciativa d’Arenys de Munt, igual que va passar amb la de 10Mil, no va sortir espontàniament sense un treball previ; ans al contrari, hi havia un grup, el MAPA o Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, que des de fa anys està fent iniciatives en aquest sentit. Igual que amb nosaltres aquell dia de setembre del 2008 a Mataró, a Arenys de Munt ja hi havia un caldo de cultiu previ i era un lloc adequat amb les persones adients i el moment precís per fer-ho possible. Igual que a 10Mil, a Arenys de Munt hi havia el mateix esperit de fer que la iniciativa fos vista com un projecte de tot el poble per a tota la nació catalana. Es va treballar perquè cap partit no s’ho agafés com a seu. Només una vegada la iniciativa era madura i parlada entre tots els actors independentistes de la societat arenyenca, incloent-hi els partits politics, es va anar a demanar el suport de la institució que representa políticament el poble: l’Ajuntament. El referèndum d’Arenys de Munt no fou una iniciativa liderada per l’Ajuntament o pels partits politics, sinó que igual que 10Mil, fou una iniciativa liderada per la base de la mateixa societat civil sobiranista.
Penso que el fet que fos així, a part de l’ajut inestimable dels nacionalistes espanyols, ha comportat que el referèndum d’Arenys resultés reeixit, i igual que la manifestació de 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació passarà a la història de Catalunya.
Ara s’està parlant de fer-ne per tots els pobles de Catalunya el proper 13 de desembre, de fet jo mateix vaig proposar quelcom semblant fa dues setmanes en aquest bloc com a resposta a la sentència del TC, que per cert segons darreres noticies pot ser que surti a l’Octubre. Però tots aquests referèndums si no es fan amb el mateix esperit de 10Mil i que el d’Arenys de Munt, seran un autèntic fracàs.
Cal que a cada poble les entitats civils i tots els patriotes es constitueixin creant un grup de treball específic per fer el referèndum. Aquest grup ha de cercar la total complicitat de tota la xarxa sobiranista del poble, alhora que ha d’impedir cap afany de protagonisme per part de ningú, sigui partit, entitat o personal. Una vegada s’ha constituït el grup i s’ha avaluat la ingent feinada que comporta, es pot començar a parlar amb l’Ajuntament per demanar-li suport. Fer-ho abans és, per mi, molt perillós i contraproduent, perquè se li dóna el lideratge de la iniciativa als partits que conformen el consistori. Però també, en el cas de negativa per part de l’Ajuntament, si el grup de treball no està prou ben constituït per poder contrarestar-ho, és talla les ales a la iniciativa.
Igual que és va fer per 10Mil amb el consell, caldria que hi hagués un grup de persones amb experiència a fer consultes populars, sobretot amb la d’Arenys de Munt, que ajudi i coordini tots els referèndums que es volen fer. Aquest grup faria les mateixes tasques que en el seu moment va fer el consell de 10Mil.cat per Brussel·les. Tasques de coordinació, d’ajudar creant recursos que poguessin ser compartits per tothom i sobretot de fer d’altaveu mediàtic per a la premsa nacional i internacional. Aquest consell hauria de tenir molta cura a no cercar cap mena de protagonisme. Ha de ser només una eina i no pot condicionar de cap manera la iniciativa de cadascun dels grups constituïts en cada poble o vila catalana.
Si alguns partits polítics o fins i tot algunes entitats o plataformes sobiranistes volen agafar el protagonisme en tot aquest afer dels referèndums, estic segur que serà un absolut fracàs que pot fer anar en orris tot el que s’ha aconseguit a Arenys de Munt.
Cal que a cada poble o vila o ciutat els referèndums siguin iniciatives totalment liderades per grups formats transversalment dins de la seva societat civil que la compon que s’han unit temporalment , deixant de banda les diferencies que pugin haver per aconseguir fer la consulta amb les màximes garanties. Cada grup, amb el suport del consistori o sense, ha de ser sobirà per decidir si el fa o no el fa, independentment del resultat que s’espera obtenir del SÍ, segons cregui com serà el grau de participació. Si no és possible aconseguir més d’un 30% de participació, com també garanties que no hagi problemes d’acusacions de frau electoral, penso que millor és no fer-lo.
Els referèndums ben fets i al mateix dia, poden donar molt de si, tant internament per aconseguir més adhesions dels catalans cap a la independència, com internacionalment per donar conèixer la nostra lluita per la llibertat del poble català.
__
M’agradaria acabar aquest article reflexionant que si el 2008 fou un pèssim any, el 2009 està resultant malgrat la crisi econòmica, un dels millors anys en la lluita independentista. Això que encara queden 3 mesos i una setmana per acabar-lo, i en què poden succeir moltes coses.
Veient com ha canviat tot el panorama des del 2008 fins ara, qui sap què ens pot portar el 2010? Serà l’any per fi de la independència?
Darrerament tinc les mateixes sensacions de fa un any quan va començar la iniciativa de 10Mil i recordo que en aquells moment quan algú em preguntava si seriem capaços de portar realment 10.000 catalans i catalanes a manifestar-se pels carrers de Brussel·les sota la pancarta de “We Want a Catalan State – Volem l’Estat Català”, li responia que no sabia si ho aconseguiríem, però del que estava segur era que no ho sabríem mai si no ho intentàvem.
Ara tampoc no sé si d’aquí un any serem a les portes d’aconseguir esdevenir un estat català, però us puc assegurar que estic treballant de valent i amb la mateixa il·lusió que vaig fer-ho per 10Mil a Brussel·les, per intentar que el 2010 hi hagi una candidatura transversal i unitària que guanyi les eleccions per poder declarar la independència al Parlament de Catalunya!
Si no ho intentem, mai ho aconseguirem!
Endavant les atxes!
Manel Bargalló
Etiquetes 10Mil, Arenys de Munt, Brussel·les, Candidatura independentista, ILP, Manifestació sentència TC, Política catalana, independència, xarxes sobiranistes | 
20 comentaris »
setembre 22, 2009 a les 8:14 am
Ben trobat, realment. Aquest esperit s’ha de fomentar i s’ha de convertir en una màxima que porti al poble de Catalunya a la llibertat.
Un pas per a la normalització de l’autodeterminació son aquests referendums, que encara que no son vinculants, si serveixen per treure les pors que tenen molts catalans a que si algún dia hi ha un referendum real i desisori, Espanya ens envii els tancs. La comunitat internacional ja ens està deixant clar que aquest camí està sent seguit arreu del mon i que si Espanya tingues la més mínima intenció de callar-nos el mon censer s’en faria resó i per tant ja no tindria la impunitat de époques anteriors.
Hem de ser valent i fer entendre als nostres veïns que anar a votar SI no vol dir solament anar a fer un petit gest, si no que realment estem fent un gent democràtic i relament trencdor des de l’época de la transició i que representa molt més que fer-nos sentir millor, significa haber vençut per primer cop la falsa democràcia heretada del Franquisme.
Ara és l’hora segadors….
ara hem de segar les cadenes!!!
setembre 22, 2009 a les 8:21 am
Tantamateix temé crec que aquest mateix esperit s’hauria de fomentar per que hi hagi una candidatura unitària en format de Bloc o Colalició entre les diferents opcions sobiranistes – independentistes del nostre país. Per que tots aquests gests poden ser molt encoratjadors, però necessitem una majoria política la parlament de Catalunya que tingui la capacitat i el coratge d’enfrontar-se demoràticament a l’estat espanyol. No ens servirà de res tenir parlamentaris que parlin d’independència dins al parlament si no tenen la majoria per tirar-la endavant.
La societat civil estem fent que grups com Esquerra i CiU tornin a parlar d’autodeterminació i crec que els hauriem de forçar a formar part d’aquests bloc per saber si relament estàn per la feina.
Tots sabem que estrategicament els partits sempre miren per si mateixos encara que diuen que ho fan en nom de país i per tant sempre parlen de acords postelectorals per enganyar-nos i seguir en el mateix joc que fins ara, per aixó seguint l’esperit de Breussel.les, hem d’enplaçar-los a tenir unes converses prèvies per aconseguir aquesta candidatura unitària i realemtn transeversal.
Junts podem, junts guanyarem!!!
setembre 22, 2009 a les 12:02 pm
Portem molts d’anys en el món de l’independentisme. Ara és una altra etapa, avançada, amb horitzons clars. Tenim al davant la resposta del nacionalisme espanyol; és ben igual que ens ensenyin l’art. 8e. des del primer dia que està denunciat per intervecionista militar o sigui invoquen al terror legalitzat. Cal no tenir-los por, la paüra la tenen al regne espanyol, ens demostren que anem per bon camí cap a l’emancipació.
setembre 22, 2009 a les 3:23 pm
Bon repàs dels darrers temps, Manel.
Dues petites consideracions:
1- Que trist que haguem de ser els de la societat civil els qui haguem d’ensenyar el camí que volem als polítics fora dels períodes electorals.
2- Fantàstic el que hem avançat en consciència nacional en dos anys. De ben segur, gràcies a la nostra societat civil, ara correrem encara més depressa.
Calen referèndums a tot el país, sense gent amb ganes de protagonisme, només amb persones i entitats que vulguin treballar per arribar a la llibertat. I efectivament, cal intentar-ho, cal intentar qualsevol via dirigida a la nostra llibertat, perquè n’hi haurà una que serà la bona i tu i jo i molts altres, volem ser-hi!
setembre 22, 2009 a les 4:49 pm
No estic molt satisfet de com avancen les discussions en els grups que volen portar a CATALUNYA cap a la INDEPENDÈNCIA.
Les premisses necessària per al triomf són: una candidatura única votada en assemblea per a les eleccions del 2010 i Declaració unilateral de la independència amb termini curt.
Després vindrien les ideologies i les organitzacions socials a omplir tot un període de Procés Constituent que durarien com a mínim dos anys per completar-la i tancar-la.
Per a això cal conquerir la voluntat dels que viuen aquí, obrint les portes per participar en el naixement del ESTAT català.
Catalunya ha d’obrir-se a tots aquells que vulguin conèixer la seva Història, Cultura i la seva integració en un poble que vol ser lliure després de segles d’humiliació.
Reagrupament es una buena aportación para el proceso y no la única.
setembre 22, 2009 a les 5:08 pm
Avui he tingut un pensament que m’ha inquietat…
Arribarem a veure en algun poble dos consultes populars alhora organitzanes una per E i l’altre per entitats perquè les entitats no es deixin apropiar de la seva iniciativa i E vulgui capitalitzar aquest esforç??
Veurem que per aquest mateix motiu en algun poble no se’n faci??
setembre 22, 2009 a les 5:13 pm
Uix… DUES consultes populars… organitzades… i l’altra…
Perdó!!
setembre 22, 2009 a les 5:46 pm
Els “telepredicadors” ara per ara son el principal perill que pot fer fracassar La Coalició final.
setembre 22, 2009 a les 6:35 pm
Benvolgut Manel,
Parles que l’any passat encara es celebraven les victòries de “la roja” i de tots els esportistes espanyols els “uniformistas o constitucionales”, els forals i els assimilats sota la samarra de la selección española. Doncs bé encara som a les mateixes, ahir mateix un diari d’internet de caire independentista, felicitaven la victòria dels seleccionats espanyols en l’eurocopa de basket-ball, al.legant la peregrina idea que com la majoria son nascuts a Catalunya era com el triomf de la selecció catalana i que si Catalunya fora independent Espanya no aconseguiria cap èxit esportiu. Encara hem de fer pedagogia inclús als nostres propis: No, escoltin, l’esportista que accepta de vestir-se una samarreta d’una selecció que no és la pròpia, defensa sens cap dubte la selecció que l’ha adquirit” i com a molt es representen a ells mateixos i mai… però mai a la sel.lecció del seu país d’origen. Jo no demanaré als esportistes catalans que es busquin problemes amb la Federación Escanyola per negar-se a defensar “obligadament” uns colors que no senten, ara bé, em sembla a mi que cap dels integrants de la selección española de baloncesto hi anava obligat, si jutgem per les cares i demostracions de goig manifest, però si a més es fan unes declaracions en el sentit de les que va fer en Pau Gasol o les del Xavi de fa un temps, queda clar que defensen el que defensen, ens agradi o no. Haurem d’aprendre a discernir entre espanyols i escanyols i catalans i cacalans.
Amb això amic Manel vull dir que encara ens queda molt camí a recórrer, però tranquils que com tenim pressa, molta pressa, estem aprenent a “cremar etapes”.
Per a mi queda clar que el punt d’inflexió de l’independentisme patriòtic, he fet aquesta distinció per separar-lo de l’independentisme polític, es va donar amb la Marxa dels deu mil a Brusel.les, llavors ja ens vam adonar que des d’aquell moment res seria igual a Catalunya, i així ha sigut, després d’això la societat civil s’ha despertat i tret la son de les orelles i s’han multiplicat les accions i iniciatives en vers aconseguir la independència del nostre poble i la de la consulta d’Arenys de Munt n’ha sigut una i de les bones.
Abate Marchena,
Comparteixo totalment la teva preocupació i estic absolutament d’acord amb tu. Reclamem sempre UNITAT, no ens cansem mai de fer-ho, doncs és la diferència entre una possible victòria i una segura derrota.
Visca la Pàtria
setembre 22, 2009 a les 6:41 pm
8Vallfosca, sí noi sí, els telepredicadors i els censors, com qui ha escrit aquest article.
setembre 22, 2009 a les 8:14 pm
Jo diria que la proposta “per al triomf” que fa l’Abate Marchena és també la proposta de Reagrupament: “una candidatura única votada en assemblea per a les eleccions del 2010 i Declaració unilateral de la independència amb termini curt”.
Ara bé, en un excel•lent article al diari AVUI del 15/9, en Carles Boix dubta, tot i que la iniciativa li sembli bona, dels bons resultats que pugui obtenir la proposta de reagrupar-se, sobretot a causa de la complexitat d’aquest país, on hi ha una gran diversitat de colors partidistes i on resten encara moltes ferides obertes.
Carles Boix, catedràtic de política i afers públics de la Universitat de Princeton, ens ofereix una altra solució que jo reprodueixo:
“Proposo que demanem als candidats i partits polítics que es presentin a les eleccions que responguin públicament la següent pregunta: “Votaria vostè (el seu partit polític) a favor de la declaració d’independència de Catalunya en el proper Parlament en el supòsit que una majoria dels parlamentaris d’aquell Parlament haguessin contestat afirmativament aquesta mateixa pregunta?”.
No ho sé. Jo m’he decantat afectivament per la candidatura transversal de què ens parla Reagrupament, però aquesta altra proposició tampoc no sembla dolenta. O sí?
setembre 22, 2009 a les 8:32 pm
Joan P: molts dels dels “professionals” de la política i l’esport l’única ideologia que tenen és servir l’amo. Quan Catalunya sigui INDEPENDENT seguiran defensant el nou amo.
Trist destí el d’ells.
setembre 22, 2009 a les 8:36 pm
Koll, el problema és que si ja no és fàcil del tot fer una candidatura transversal com Reagrupament, molt més difícil encara sembla poder preguntar als candidats de partits, que formin part de les llistes al parlament aquesta pregunta. I si la responguessin tal com està escrita, tampoc no hi haurien garanties de que actuessin en conseqüència, més encara quan estan dins de partits que es declarin o no independentistes, tenen altres prioritats. En aquest sentit una candidatura com la que està treballant Reagrupament, garanteix com a mínim que els que en formin part estiguin d’acord i amb els plantejaments i actuïn en conseqüència.
setembre 22, 2009 a les 8:38 pm
Koll: La proposta del professor Carles Boix és adequada per a polítics amb dignitat. En un ambient enrarit per anys de embrutiment col.lectiu, pocs polítics han anteposat la dignitat a l’oportunisme, d’això saben molt el Dr Carretero i el professor Canela.
setembre 22, 2009 a les 8:46 pm
He penjat aquest escrit al bloc “Els altres andalussus”.
Fa molt temps que no vaig per aquí. No conec molt com està l’ambient pels extraradi de la Ciutat. Visc gairebé aïllat a Viladecans.
Estic interessat en com està la situació dels que van abandonar les seves terres allà pel segle XX.
Catalunya està en un procés d’emancipació amb Espanya i necessita ajuda. Voldria que els que han constatat la realitat catalana sense aclucalls, prenguessin consciència del que representa la INDEPENDÈNCIA d’aquesta nació humiliada durant segles per l’Espanya de Maria i de Frascuelo.
Fa molt temps que em vaig quedar orfe de pàtria. En fer-me gran constatar ¿que era Espanya, i vaig conèixer el seu extermini de l’oponent?
Els seus millors fills van ser exterminats per HETERODOXOS, expulsats a l’exili, i llançats a l’ostracisme més bestial.
Espanya és impossible regenerada. Cal esquarterada i vover a construir un Estat i per a tots.
Catalunya pot ser l’embrió de semblant audàcia.
Un nou grup ha sorgit del si de la societat i apuntat un full de ruta interessant.
Separar d’Espanya efectuant una declaració de INDEPENDÈNCIA UNILATERAL. Serà el major desafiament llançat a l’Estat espanyol en segles.
Tot això sense la més mínima violència. Si delaran l’Estat de setge, es despulla davant de tot Europa i quedaran com opressors totalitaris. Es treuran la careta de demòcrates i tindran la repulsa del poble honrat.
Almenys això hem aconseguit, treure’ls la careta.
REAGRUPAMENT és el nadó.
setembre 22, 2009 a les 8:57 pm
Entenc que si es forma una coalició amb la finalitat d’aconseguir una candidatura unitària, un cop pacta i confegida aquesta candidatura seria votada i ratificada en assemblea de cada un dels partits i/o associacions que la formessin, aquesta és segons la meva manera d’entendre la forma més democràtica de actuar. Primer les assemblees dels partits/associacions donen el mandat als seus respectius secretariats generals o òrgans pertinents d’iniciar contactes amb la finalitat d’assolir una candidatura unitària, un cop assolida aquesta, seria ratificada en les respectives assemblees generals extraordinàries. Un procés impecablement democràtic.
Si això amaga el considerar que un partit o associació intenta acollir dins el seu si totes les sensibilitats de l’arc independentista, i només contempla la possibilitat de formar una llista única amb els que formen aquest partit o associació sense comptar amb d’altres per formar-la, donant la raó que ells ja integren tot l’arc independentista i per tant ells son la llista unitària i transversal, he de dir que no hi estic d’acord, cada u pot fer el que li sembla, però no es poden subvertir el sentit de les paraules i això no es unitat ni tranversalisme, potser des del punt de vista de partit si que ho sigui, però en l’àmbit nacional no ho és en absolut. La unitat i el transversalisme també i necessàriament déu cercar la col.laboració amb homòlegs sense la intenció de fagocitar-los i digerir-los, sota un únic comandament.
Salut i Independència
setembre 22, 2009 a les 9:01 pm
Koll, aquesta frase:
“una candidatura única votada en assemblea per a les eleccions del 2010 i Declaració unilateral de la independència amb termini curt”. és una proposta d’un partit polític. Aquesta mateixa proposta la va fer setmanes abans en Santiago Espot a la presentació del seu llibre, “Discursos a la nació”.
Quan parlem d’oportunistes ho hem de dir calr, tots ho som, ja que no voldrà perdre l’oportunitat d’aprofitar aquesta situació i col.locar gent del seu partit a les bonique butques del parlament i en nom nostre quedar-s’hi tant temps com nosaltres els anem votant.
Però ara parlem de una candidatura unitària de veritat. Aquesta candidatura hauria de ser formada per diferents partits polítics disposats a declarar de forma unilateral la independència de Catalunya. Aquesata candidatura si seria transversal, per qué hi haurien de ser la majoria de partits independentistes i fins hi tot algún de sobiranista com CiU.
Ja se que sembla ciencia ficció però ho és tant com que Rcat i en Carretero ens duran a la Independència, però amb una diferència, que si aconseguim moure aquests partits cap a aquesta coalició o bloc no tinguem cap dubte que la vitòria està assegurada, i si no els fem moure cap aquest coalicio d’unitat catalana o Bloc d’unitat catalana, es quedarien amb el cul a l’aure i per tant els votant independentistes i els sobiranistes no possibilistes votarien aquesta candidatura ja que realment SI seria transversal i amb un objectiu clar i ferm.
M’imagino que aquesta mateixos plantejament esl esgrimeixen des de Rcat però tenen la mala sort de venir d’on venen i tenir els tics que tenen i aixóno els fa atractius per a un bon grapat de votants.
Llavors emplaço a tots els independentistes a que treballem per forçar a aquests partits a fer aquest pas i si no tenen pebots de fer-lo haurem de tenir en come que es pot fer una agrupació d’electors i que tindrem des de les eleccions del 2010 fins a les del 2014 per fer-nos sentir.
Nosltres tenim l’autèntic poder, ja que nosltres om els que votem i per tant els polítics han d’estar al nostre servei i ara per ara no és així.
Que cada vot nostre els costi suor i llàgrimes, per que cada cop que ells ho fan malament a nosaltres també ens en costen.
Salut, força, independència i bon humor.
setembre 22, 2009 a les 10:09 pm
#10 Koll, Crec que precisament per ?a complexitat del país, la proposta de Reagrupament cerca de ser el més simple possible. Sense esquerres, dretes, centres, etc … Només Independència i regeneració. També CA ho va proposar. Fantàstic !
Però no ens perdem en protagonismes. No ho dic per acusar a ningú de cercar protagonismes.
Podria haver estat R qui proposés un bloc transversal, podia haver estat Santiago Espot, ho podria haver dit el mateix Rei Martí l’Humà. És indiferent. El missatge mateix el fa independent de la persona que l’emeti. Implica lluitar per la independència tots plegats. Una coalició, un bloc de partits, com sigui. I al igual que 10M per Brusel·les o la consulta d’Arenys, ningú ha de tenir cap protagonisme, altrament caurem. Ens l’hem de fer nostre. I que tothom vegi que és una opció transversal on tothom hi entra perquè només cerca la independència. Tothom s’hi pot sumar.
No volem ser ecspanyols. Això és que realment importa !
Força !!!
setembre 24, 2009 a les 7:01 pm
Paraules d’el censor Manel Bargalló del 19-04 : Pel que fa al company Gica respecte Força Catalunya, només dir-te que sempre estaré content que surtin partits independentistes, sempre que tinguin clar que s’ha de cercar la unitat quan arribi el moment important.. Però entendràs que tingui les meves reserves de l’Espot i Cia, fins que no els vegi realment actuar perquè de fer discursos, jo també soc capaç de fer-los tant o més bé que els que he pogut llegir de l’espot.
Quina humilitat i quines ganes d’unió independentista! En Carretero encara no havia sortit d’ERC i el censor Bargalló ja atacava FC! Qui ha vist algun discurs del censor, per poder comparar?
setembre 26, 2009 a les 10:16 am
[...] i jo he escrit l’article al Bloc Gran del Sobiranisme: “L’esperit de 10Mil a Brussel·les ha de ser el mateix pels referèndums“ http://blocgran.cat/?p=860 [...]