La foto de la unitat
setembre 24, 2009 | 
Xavier Mir | 
Imprimir
“Qui es mogui no sortirà a la foto”, diu la popular metàfora. Qui més qui menys ha fet fotografies i n’ha mirat àlbums ben plens. A vegades passa que no se surt a la foto i d’altres, que la foto surt moguda. Però sovint les fotos, a banda del plaer de l’instant de fer-les per immortalitzar el moment, tenen més vida com a coses contemplades. No ho sé. Tinc la sensació que podríem estar parlant de fotografia una bona estona i al final us arribaríeu a pensar que divago, acostumats com us tinc a parlar sempre de política. Certament, un cop més no us n’escapareu. Sóc així de monotemàtic. A mi, això de sortir a les fotografies, ni em va ni em ve. Si algú me’n vol fer una, generalment no hi tinc inconvenient. I si surt moguda i se n’ha de fer una altra, doncs cap problema; ens hi tornem a posar. Les meves fotos no solen tenir ni gaire interès ni cap mena de repercussió. En política, però, es veu que això canvia, que tothom hi vol ser, a la foto. I, cosa pitjor, no controlem mai el fotògraf. És com allò que diu la dita que “qui té el cul llogat no seu quan vol”.
Fins ara, d’aquestes “fotografies de fotògraf llogat” ens en fotíem. Rèiem en veure que alguns, desesperats per sortir a certes fotos, feien equilibris a la corda fluixa o maniobres d’alt risc i patinades a darrera hora. La foto, francament, no ens importava gaire. No era pas la nostra foto. Era com aquell qui mira un espai a la televisió, un “goita què fan ara!”. Alguns, per sortir en una foto, ens van emmerdar en una guerra de les grosses. D’altres van rebaixar horitzons per sortir a d’altres fotos. Però, com va dir Àngel Colom a Arenys de Munt (posem-nos drets! – podeu seure) no és moment de mirar pel retrovisor. Molt bé. Fem un esforç. Busquem els punts en comú. Aquesta setmana, Vicent Partal també apostava per això en un dels seus Mail Oberts. La idea es va estenent. La sensibilitat política per la unitat d’acció va penetrant en l’esperit col·lectiu i sabem que és això precisament el que més mal pot fer, el que ens pot donar la victòria final després de tants segles.
No ens ho posen fàcil, però. Tots plegats n’hem d’aprendre. Hem de fer la vista grossa i callar algunes coses que veiem per no encendre el veí i no provocar una altra espiral verbal. Tots sabem que la independència no l’aconseguirà cap de les formacions parlamentàries actuals ni cap de les que es puguin formar properament. L’aprenentatge pot ser dur. Potser haurem d’acumular una mica de tensió, però l’oportunitat és clara: tenim la càmera de fer fotos. Finalment, som els fotògrafs. Nosaltres decidim quan es fa la foto i qui i com ha de sortir-hi. Ara som nosaltres els qui diem que qui es bellugui no hi surt. Rebutgem actituds sectàries. Rebutgem frontalment qualsevol que digui que només el seu partit pot aconseguir la independència. Aquest no surt a la foto. I doncs, qui ha de sortir-hi? Gent com el company Canela, com en Partal, com en Cardús. Gent que militin a partits polítics però que facin passar per davant la necessitat de recuperar la sobirania. Sense això, qualsevol projecte de partit s’haurà de conformar amb la xocolata del lloro. La foto que estem fent és la de la unitat d’acció. I aquesta unitat la fem entre tots: a través d’apunts, comentaris, compromisos personals, actituds, tons, estratègies. Si tota l’energia que fins ara hem estat canalitzant a la xarxa la posem a treballar per forçar la unitat d’acció, mantindrem l’esperit d’Arenys de Munt (posem-nos drets! – podeu seure) fins l’assoliment de l’objectiu final.
Etiquetes Política catalana | 
27 comentaris »
setembre 24, 2009 a les 1:30 am
Xavier , personalment no puc estar d’acord amb el que escrius: … “Tots sabem que la independència no l’aconseguirà cap de les formacions parlamentàries actuals ni cap de les que es puguin formar properament.” Dius i també: …. “Aquest no surt a la foto. I doncs, qui ha de sortir-hi? Gent com el company Canela, com en Partal, com en Cardús. Gent que militen a partits polítics però que fan passar per davant la necessitat de recuperar la sobirania”.
1 er. Crec que l’ independència la poden portar, formacions parlamentàries NOVES, les actuals ja porten 30anys i ja hem vist a on hem arribat.
2on Creus que amb prou pressupost una eventual llista UNITARIA composta per persones, independentistes convençudes i representants de les actuals tendències politiques, no podrien treure 1.500.000 vots, que donarien 68 diputats al Parlament Català per puguer proclamar l’ independència de Catalunya unilateralment ? Jo penso que SI. Exemple: una llista “Suposada” però possible teòricament: LAPORTA, CANELA, CARRETERO, SANTIAGO ESPOT, X (DE SOBIRANIA I PROGRÈS), X (DE LA PDD), XXX (DE TOTES LES PLATAFORMES INDEPENDENTISTES). Finalment les CUP si volguessin afegir-s’hi. Endavant UNIM-NOS I VENCEREM.
setembre 24, 2009 a les 2:12 am
El que cal és ser molt generós, oblidar el passat, pensar en l’objectiu comú i no en el personal. És com quan tenim problemes amb la parella però tots dos fem un esforç per no trancar-la, renunciant a petites coses pel bé comú. Units serem invencibles.
setembre 24, 2009 a les 3:08 am
Ja tinc ganes que es faci el coi d’assamblea i es posin a fer feina, que els altres ja porten uns dies d’avantatge i queda molt per fer. A veure si de mica en mica ens anem aclarant entre tots.
Tinc ganes de veure els sr. Montilla fer les maletes per sortir de la Generalitat. Vull veure les maletes de la malograda directiva d’Esquerra, vull veure com ICV es converteix en la insignificancia que tots intuïm.
Tinc ganes de lliurar-me del malestar, de ser un forani a casa, del complex d’inferioritat català, de que els parlants catalans siguin l’ase del cops dels espanyols i del catanyols. Que també ho siguin els qui desitgen lliurar-se del jou de l’ase.
Tinc ganes de veure una catalunya lliure de gentussa, de corruptes, de maleants, de bruticia, de caques de gos, de grafitis, de xancles, de flamenco, de toros, de botellón, …i ho vull per demà.
setembre 24, 2009 a les 3:55 am
PepMB:
Pots estar segur que ho intentarem, tot i que a mí particularment m’agrada mes aplicar la frase i tarannà del mestre Yoda a Luc Skywalker quan li diu “No! No ho intentis! Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis” El sentit es que per fer les coses importants primer has de creure-hi i, mes important, has de creure en tu mateix.
La idea positiva no es “intentarem guanyar la independència de Catalunya”; la idea positiva es “podem i volem guanyar la independència de Catalunya i ho farem”
Salut!
setembre 24, 2009 a les 4:35 am
Totalment d acord amb l´Eduard Vivó. Cal enfocar-nos en el que uneix, i no perdre energies amb els unionistes espanyols.
Anem a explicar als conciutadans, de que va l´independència i que ens porta seguir a Espanya!.
Anem a guanyar la LLIBERTAT amb lletres ben grosses.
Voler es poder i ho volem ara, no d´aquí 100 anys!
setembre 24, 2009 a les 8:20 am
Podem oblidar el passat, però no el present, i el present es diu tripartit PSOEmontillista, i qui el suporta, els ùnics que el fan possible tenen nom, ERC, i qui donen suport a aquests, també en tenen de noms i cognoms.
Si, potser oblidarem el passat, però dependerá, i molt, de com es ressolgui el present.
setembre 24, 2009 a les 10:04 am
Per decidir qui va a la llista, es pot fer a dit segons el criteri d’alguns dirigents com es fa en els partits polítics convencionals. O es pot fer democràticament, escollint qui forma part de la llista entre tots els que treballen per a que aquesta llista sigui possible. A partir d’aquí, cal trobar un col·lectiu idoni on hi càpiguen tots els independentistes, per a que puguin escollir qui els representarà en el parlament. Jo penso que aquest col·lectiu ja existeix, per mi és fàcil pensar-ho perquè no tinc cap més pretensió que ajudar, però caldrà generositat i admetre sotmetre’s a votació per ser escollit per anar a la llista.
setembre 24, 2009 a les 11:20 am
Només cal que amb molts 96% – i fins 40%- i associant-ho a l’abstenció, els partits entenguin que la independencia els donarà el poder i les institucions.
Després caldrà complir, no deixar retallar.
El primer que cal és recordar la posició del monopolista de les institucions i els seus escolans i segones marques, els socialistes d’en Rodríguez-Motilla, i actuar en conseqüència no votant-los.
Com pot ser que convisquin les declaracions de Montilla amb les de Puigcercós i no s’ensorri el govern tripartit.
setembre 24, 2009 a les 1:25 pm
El que hem de fer es ajuntar-nos tots els que votariem si i punt. I desenmascarar els federalistes de boqueta, com l’alcalde de Tarragona, o fer-los veure que el federalisme mai no arribara, doncs caldrien 233 diputats del Congreso a favor, mentre que per l’estatut en calien 173, nomes.
setembre 24, 2009 a les 1:36 pm
Jordi, una cosa, per se escollit a Rcat cal que siguis de Rcat, no???
Llavors encara que sigui molt democràtic solament post escollir entre la “teva gent” amb un o amb més dits.
Tens raó amb lo de que el col.lectiu aquesta ja existeis, per uns és Rcat per Altres Força Catalunya, per altres Esquerra, per altres la casa Gran del Sobiranisme. Si t’hi fixes tots tenen la seva caseta on anar pwerò ningú s’ha pantejat mai de ger un bloc de pisos per qconseguir la independència.
Aquest bloc de pisos seria una colalició on TOTS hi puguin ser sense cap exepció, llavors SI que realment hi haurà quelcom amb força pet aconseguir l’objectiu.
Per que quina diferència hi ha entre Rcat i la Casa gran???
Que uns venen d’Esquerra i els altres de CiU, res més.
Per tant unitari i tranversal realment ho serà quan tots hi siguin i amb la seva identitat pròpia.
setembre 24, 2009 a les 1:38 pm
Penjo article de l’E-noticies de la presentació indernacional del llibre d’en Santiago Espot “Discursos a la Nació”
Salut!!!
http://politica.e-noticies.cat/limpulsor-de-la-xiulada-al-rei-presentara-llibre-a-madrid-32948.html
setembre 24, 2009 a les 1:40 pm
Jordi Casadevall, a la majoría de partits els caps de llista es trien amb el vist i plau de la militància. De fet Esquerra tot i ser un partit assambleari, això no ha servit de res.
El més democràtic sería que el propi elector decideixi qui li agrada més com a representant.
setembre 24, 2009 a les 2:10 pm
Dins de RCat, no està clar que la llista de la candidatura final, que malgrat que en aquests moment unicament RCat està proposant, sigui només decidida amb els vots dels associats a RCat.
El que si que serà clar, que la candidatura que presenti RCat per fer-la, logicament serà decidida per la gent que s’associat a RCat.
Si després hi ha altres candidats a formar-hi part, que venen d’altres formacions amb els seus afilitats, s’haurà de tornar fer una votació de ratificació dels candidats entre totes les dues formacions.
PepMB a Esquerra la confecció de la llista dels candidats no son elegits directament pels seus militants.
Només en les del Parlament, es fan assamblees comarcals a on es presentan candidats que son elegits pels militants. Cada assamblea pot escollir-ne uns quans, però no tots. A més la confecció de la llista final, es a dir, l’ordre el decideix a dit l’executiva del partit.
Per tant potser que un candidat del Maresme, tigui molts vots i quedi primer de l’assamblea comarcal, per sobre d’un altre que en treu la meitat per exemple, però a la llista aquest surt per davant i l’altre el posen a la cua perquè no es afí al President del Partit o de la comarcal.
A les eleccions al congrés espanyol, com al Senat o a les Europees, la llista es triada a dit per l’executiva.
Per tant ERC no és cap bon exemple.
setembre 24, 2009 a les 3:08 pm
S’està parlant de quins seran els nostres representants independentistes al Parlament… i jo proposo que facin una llista oberta dels que es mereixen aquesta representació i que tots els que vulguem votar-los els escolliríem mitjançant una carta-notificació prèvia. Aquest apropament dels votants donaria consistència als nostres representants i estarien fortament representats. Llavors ningú es podria queixar del lloc que li ha tocat. Cal, no obstant, perfeccionar els sistema i la forma de portar-ho a bon termini.
setembre 24, 2009 a les 4:51 pm
La intenció de Reagrupament no és simplement ser un més, sinó un Reagrupament de persones de varis col·lectius, només per aconseguir un objectiu concret, no per ser un partit polític per gestionar ni l’autonomia actual ni el futur estat. Aquesta és la intenció inicial, per més que se l’intenti equiparar interessadament amb altres opcions, per intentar minimitzar l’èxit. Evidentment, hi ha qui està favor o en contra d’aquest fet, per interessos col·lectius o personals. A Reagrupament, hi han independentistes provinents de com a mínim 4 partits polítics, 2 d’ells amb representació parlamentària, i independentistes que no han militat mai en cap partit, com jo. Tots ells amb les mateixes possibilitats democràtiques d’esdevenir líders. Si els integrants d’altres col·lectius entren a Reagrupament, sempre podran ser escollits per estar a la junta executiva, votats pels associats membres del seu col·lectiu, i per la resta d’associats que els vegin vàlids. És molt més democràtic això, que qualsevol negociació per formar d’una llista. S’hi pot estar a favor o en contra d’aquesta idea, a mi em sembla molt bona idea. Però intoxicar amb falses o com a mínim equivocades suposicions, no ajudarà a la independència.
setembre 24, 2009 a les 4:56 pm
Comparar la Casa Gran del Catalanisme amb Reagrupament, és ja per si sol demostrar que no se’n té ni idea, o bé que interessa dir-ho per ves a saber quina finalitat. Reagrupament és una associació que treballa perquè hi hagi una candidatura transversal independentista, i de regeneració política. La Casa Gran jo tampoc sé ben bé què és, però sé segur que no té el mateix objectiu, almenys avui.
setembre 24, 2009 a les 6:37 pm
Bona tarda a tothom:
Pot ser serà l’efecte de la fumera dels trabucaires de la Merçè, però estic llegint coses que no em quadren.
PepMB diu: “El més democràtic sería que el propi elector decideixi qui li agrada més com a representant.”
Evidentment; es el que fem cada vegada que anem a votar. Per que suposo que no estaràs predicant que les llistes dels partits les confeccionin els pressumptes futurs electors, siguin o no militants del partit en qüestió, oi?
Robert Bonet diu: “Per que quina diferència hi ha entre Rcat i la Casa gran???
Que uns venen d’Esquerra i els altres de CiU, res més.”
No senyor; No. Hi ha una diferència fonamental: Els reagrupats que varen marxar d’E (ex ERC) varen tenir la COHERÈNCIA política i personal de marxar de l’aixopluc del partit per que aquest havia pervertit els objectius nacionals pels que ells havien treballat. A més, aquestes persones son ara mateix minoria entre tots els associats que, majoritàriament (+/- 70%), venim de la NO militància en cap partit. I, més encara, entre el 30% que SI havien militat n’hi ha provinents d’ERC (aquests si), PRC i CDC (alguns encara en tenen el carnet a la butxaca). Dono fe d’això per que els conec personalment de la tasca que estem duent a terme i son gent que col•laboren molt activament en les fases prèvies de definició dels Estatuts i de la Ponència Política per la Assemblea del proper 3 d’octubre. L’altre dia varem tenir una reunió per encabir les esmenes que els associats havien fet al primer esborrany d’Estatuts, Reglament Intern i Ponència Política. Els associats havíem enviat centenars d’esmenes i us puc assegurar que en cap moment les esmenes varen entrar o no en funció de la procedència política o apolítica dels esmenants.
En canvi, els independentistes de la Casa Gran de CiU segueixen sota teulada, sense donar el pas valent i coherent. A excepció del Dr. Canela, segueixen entestats en canviar el partit des de dintre. Que Déu els ajudi… A ells i a nosaltres.
En qualsevol cas, la postura de RCat pel que fa a coal•licions es veurà a la Ponència Política resultant de la Assemblea del 3 d’octubre.
Salut!
setembre 24, 2009 a les 8:06 pm
Unitat en un país partidista, ple d’escissions, creieu en miracles?
setembre 24, 2009 a les 8:06 pm
La Independència de Catalunya és el nostre Ideal de Justícia i Llibertat, de Democràcia, que s’erigeix en contraposició del Estat espanyol com a ideal falsari de les mateixes “idees força”.
Ara és l’hora de la responsabilitat, ningú pot apropiar-se del Ideal de País, que és de tots i cadascú, el que hem de fer és SUMAR-NOS en aquest Ideal, totes les eines ens son necessàries però cap de sola ens és suficient.
Aquest Ideal ha generat una munió d’eines que només seran eficients, si es posen en “solfa” i toquen al Unisó, només una Coalició pot donar resposta eficient a la realització del nostre Ideal de Justícia, Llibertat i Democràcia, que passa indefectiblement per la Independència de Catalunya i l’assumpció d’un Estat Català Sobirà.
Reagrupament. Aquests sí que juguen el Ideal de la Pàtria sense embuts, i això els converteix en útils, per assolir el nostre alliberament Nacional i el nostre Futur, tanmateix estan molt ocupats i preocupats per que la criatura no els neixi morta, busquen garantir la viabilitat de la criatura i fan bé, no obstant, sembla que més enllà d’això hagin renunciat a liderar un procés general que produeixi La Coalició, la veritable instrumentació amb que seran orquestrades les diferents eines generades pel mateix Ideal de Justícia, Llibertat i Democràcia que només assolirem amb la Independència i el Estat Català Sobirà.
Els primers paràgrafs son d’un articulet meu editat a “ Opinió publicada” de deumil.cat, i l’últim pertany a post que vaig penjar en l’espai de respostes en el article d’en Sort.
Tanmateix us passo els darrers paràgrafs d’un article recent d’en Canela.
“Ara ens hem d’unir per construir una coalició electoral que ens aixoplugui i en la qual tots els sectors ens hi sentim identificats.Cal generositat per part de tots.Al mes vinent, plataformes,grups, associacions, partits i pseudopartits haurem de seure junts; benvinguts els conversos, si hi son i decideixen sumar-s’hi. Junts per aconsseguir els diputats necessaris dispossats a declarar la independència.Un cop assolida ja discutirem i triarem lliurament el model social que vulguem. Primer Catalunya Independent.”
No entendre el que si diu en aquests escrits, tornar una i altre vegada en reexplicar el que ja tots sabem, és de rucs, amés d’inútil.
Salut.
setembre 24, 2009 a les 8:20 pm
Ah!! Salutacions ben cordials amic Mir, completament d’acord am tu.
Repeteixo pels durs d’orella, “totes les eines ens son necessàries però cap de sola ens és suficient”.
La Coalició farà possible posar en “solfa” tota l’instrumentació orquestrant l’unisó.
Si volem la Independència de Catalunya ens caldrà abandonar les trinxeres per aplegar-nos al peu de Besagoda, que és terra de comú, preparats per a la batalla.
Aneu-vos fent a l’idea.
Si sumem guanyem.
setembre 24, 2009 a les 8:29 pm
Que la unió és convenient i necessària fins a cert punt, és lògic i de sentit comú. Però la fórmula per aconseguir aquesta unió, uns pensen que és millor fer-ho d’una manera, i altres pensen que és millor fer-ho d’una altra. Jo personalment, per exemple, no ho tinc clar de moment. En tot cas, d’una manera o altra sembla que ho hauríem de decidir entre totes les persones que treballem perquè hi hagi una candidatura independentista transversal.
setembre 24, 2009 a les 8:33 pm
I per cert, per si de cas, espero que el fet de no coincidir exactament amb quina ha de ser la fórmula, no signifiqui per ningú ser dur d’orella, ni ruc ni inútil. Senzillament opinem, i hem de respectar les opinions de tots els independentistes.
setembre 24, 2009 a les 10:41 pm
Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu: Unitat en un país partidista, ple d’escissions, creieu en miracles?: I dons què ens proposes, company? Una Catalunya de partit únic? Estalinista, Leninista, Maoista o papanatista?
setembre 25, 2009 a les 12:38 am
jazywuge…
scary prank puzzle …
setembre 25, 2009 a les 8:45 am
Alwix, perquè em sona molt el teu nick??
Que hem coincidit en d’altres fòrums, xats, webs…??
setembre 25, 2009 a les 12:19 pm
Mentre un (o uns) es dediquen a mirar i remirar el passat, els independentistes de veritat només mirem pel futur, i aquest no és cap altre que la independència del país.
I aquesta només arribarà si aconseguim unir en coalició d’iguals (no absorbint en un sol partit totes les altres agrupacions, partits, moviments…) amb equitat. De la heterogeneïtat política de l’independentisme ha de sortir un ens homogeni (però conservant la personalitat de cada membre).
És a dir, que hem de crear un arc de Sant Martí, on set colors van sempre units, en un sol cos, però cadascú continua sent ell mateix, sense barrejar-se fent un sol color.
Homogeneïtat heterogènia.
setembre 25, 2009 a les 5:23 pm
No crec que s’hagi de posar tothom dins un partit. Però sí que podem estar independentistes de diferents col·lectius o de cap col·lectiu, dins una associació, i tots junts treballar per una llista independentista, amb la fòrmula que sigui. Per tal de que totes les persones tinguin dret a escollir democràticament. Hi han col·lectius que s’han afegit a Reagrupament amb l’únic reconeixement que els hi donen els altres associats pertanyents al col·lectiu. No seria just per ells tampoc, negociar de manera diferent amb altres col·lectius.