Continuem amb el sisè i darrer lliurament sobre els paràmetres bàsics de Catalunya i en quina situació ens situen al món. El primer va ser la superfície, el segon la població, el tercer el PIB, el quart el PIB per habitant, el cinquè a l’IDH i aquest darrer a la llengua. No és que hi hagi més paràmetres interessants, com el nivell educatiu, la qualitat sanitària, el pes de la indústria, la capacitat d’innovació, la ciència, etc. Però requeririen una recerca en profunditat, la qual cosa vol dir temps (que no tinc) i va més enllà d’un apunt al bloc. En tot cas animo als lectors interessants en el tema que ens exposin aquestes dades si les tenen.

El català

Fins fa molts pocs anys no teníem dades globals de la llengua catalana, una d’aquelles coses amb les quals et sorprèn aquest país. Perquè no serà per IEC, universitat i institucions diverses que es dediquin a lallengua… Bé, la qüestió és que avui dia sabem que el català el parlen (o afirmen saber parlar-lo) uns 9,5 milions de persones. Tanmateix, a l’hora de fer comparacions s’utilitzen el nombre de parlants que tenen la llengua com a llengua inicial o materna, els parlants nadius. I fins a estudis recents com Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI o l’Informe sobre la situació de la Llengua Catalana (2005-2007) (pdf) no hem tingut una dada rigorosa moderna. L’informe a més de poder-se descarregar en pdf de franc també es pot comprar a les llibreries per 12 EUR. Un document de capçalera, especialment pels lectors del BGS.

Bé, la qüestió és que l’informe ens diu que actualment als Països Catalans tenen el català com a llengua inicial exclusiva 4,9 milions de persones. Si hi afegim els que tenen tant el català com una segona llengua com a llengües inicials la cosa puja a 5,8 milions. A la qual cosa caldria afegir-hi els catalanoparlants fora dels Països Catalans, que podrien ser uns 350.000 segons una estimació antiga. Arrodonint, tenim entre 5,2 i 6,1 parlants nadius de català.

Si anem al rànquing de llengües de la Wikipedia en anglès, el català se situa al voltant de la posició 105:

Europa: bielorús (10,2 milions), llombard (9,1), suec (9), búlgar (9), napolità (7,5), finès (6,1), albanès (6), danès (5,3), eslovac (5,6), noruec (5), georgià (4,1).

Resta del món: hebreu, kazakh, khmer, xosa, armeni, afrikaans, mongol, guaraní, quítxua i moltes altres llengües que per aquí no coneixem. Els curiosos millor que mirin la llista a la Wikipedia.

Que en estats seria: Bielorússia, Itàlia, Bulgària, Finlàndia, Albània, Dinamarca, Eslovàquia, Noruega, Geòrgia, Israel, Kazakhstan, Cambodja, Sud-àfrica, Armènia, Mongòlia, Perú, Bolívia, Paraguai.

Catalunya

Però centrant-nos en Catalunya cal tenir present la seva situació sociolingüística actual. La primer llengua inicial de Catalunya l’any 2008 era l’espanyol, amb el 55% de la població que la té com a tal (4 milions). Li segueix el català amb el 31,6% (2,3 milions), altres amb el 9,3% (0,7 milions) i català i espanyol amb el 3,8% (0,3 milions). Ens pot agradar o no, però aquesta situació.

Un paràmetre important és el de llengua d’identificació, la llengua amb la qual s’identifica el parlant de forma voluntària, independentment de la seva llengua inicial. Aquí les coses s’igualen més: l’espanyol baixa al 46,5% (3,4 milions) i el català puja al 37,2 % (2,7 milions). Els bilingües català/espanyol també pugen al 8,2% (0,6 milions). A priori la llengua d’identificació és la que es transmetrà als fills. Igualment, els estudis indiquen que el català té un guany generacional del 10%.

La qüestió és que la situació del català és força atípica. La Catalunya independent no salvarà automàticament el català. Però és com allò dels diners i la felicitat. Els diners no donen la felicitat diuen. Però tu dóna’m els diners, que després jo ja veuré si sóc feliç o no. Òbviament a llarg termini hem d’aspirar que la llengua catalana sigui l’hegemònica a Catalunya.

La nostra lliga

Així doncs, considerant els 6 paràmetres vistos fins ara (superfície, població, PIB, PIB per habitant, IDH i llengua), aquesta és la nostra lliga:

Alemanya, Albània, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Azerbaidjan, Bahrain, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Bulgària, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea del Sud, Dinamarca, el Salvador, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hondures, Hong Kong, Hongria, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Japó, Jordània, Kazakhstan, Líbia , Macedònia, Moldàvia, Mongòlia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Paraguai, Perú, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Sèrbia, Singapur, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Veneçuela i Xipre.

La màxima coincidència, 6 de 6, es dóna amb Dinamarca. A continuació, amb 5 de 6 coincidències, tenim Suïssa, Israel i Finlàndia. Amb 4 de 6 coincidències tenim Àustria, i amb 3 de 6 tenim Suècia i Taiwan. Aquest serien els exemples principals a seguir.

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

Apunt escrit des de l’Holocè estant, a Copenhaguen.