Dinamarca
octubre 18, 2009 | 
Marc Belzunces | 
Imprimir
Dels apunts que he anat fent les darreres setmanes hem arribat a la conclusió que una Catalunya independent s’hauria d’emmirallar en països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia, entre d’altres. Dinamarca és un dels països amb qui tenim més semblances i, coincidències de la vida, porto una setmana en aquesta terra. El dimarts ja seré als Països Catalans, però.
De Dinamarca es poden aprendre moltes coses en el dia a dia. El grau de civisme a Dinamarca és envejable, però no tot són flors i violes. Sembla ser que darrerament tenen problemes de bandes de droga, i hi ha hagut algun mort. Però fora d’això, pots anar al barri més “txungo” de Copenhaguen i no patir per la seguretat. El grau de seguretat és una de les bases diferencials entre la societat danesa i la catalana. Per exemple, pots deixar la bici al carrer sense lligar amb la tranquil·litat que no te la robaran. I estem parlant de bicis que, en molts casos, superen els 1.000 euros. És curiós l’ús extrem que fan de la bicicleta (el país n’està ple arreu) si tenim en compte que tenen una densitat de població més baixa que la nostra, amb ciutats amb molt espai lliure (carrers amples, parcs) i un clima tant sever. La primera temptació seria utilitzar el cotxe, ja que disposen d’espai per aparcar-lo i s’hi va ben calentó. Tanmateix, la bici en combinació amb el transport públic (que no és pas barat) et permet anar còmodament arreu. Copenhaguen és la ciutat del món on més es fa servir la bicicleta: el 55% dels desplaçaments es fan en bici. Es fa servir tant, que el metro es va inaugurar el 2002. La qual cosa vol dir que l’ús de la bici ha estalviat moltíssims calers públics al conjunt de danesos, més enllà del benefici obvi en la salut i el medi ambient (i per tant, calers del sistema públic de salut).
On és la base del civisme?. No crec en característiques genètiques especials dels danesos. Sens dubte, 160 anys de democràcia amb un sistema educatiu de qualitat donen per a molt. Aquí no és estrany veure com ciutadans cívics recriminen severament les escasses actituds incíviques d’altres ciutadans. Tanmateix, hi ha punts de la ciutat que podem qualificar de bruts. Sembla ser que amb la crisi econòmica hi ha certs serveis que s’han hagut de limitar, tot i la forta pressió fiscal. Com diuen els danesos, Dinamarca té dos problemes: el clima i la pressió fiscal. En tot cas, quan hom viu en aquest grau de civisme, es automàtic pensar com es pot tolerar, aguantar i patir el grau d’incivisme que tenim a Catalunya. Per acabar-ho d’il·lustrar, a l’edifici on sóc resulta que un veí no separa la brossa. Tots els veïns van rebre una carta de la immobiliària dient que això era inacceptable (“hvilket er uacceptabelt”). Quan les coses funcionen, la societat es pot dedicar a aquests detalls. A Catalunya el reciclatge falla en això, i això és un sobrecost econòmic important que paguem entre tots. Dediquem una part molt significativa dels escassos recursos econòmics que ens deixa la lladre Espanya a cobrir l’incivisme atàvic català.
Sigui com sigui, els danesos viuen força bé. Tot i el fred rigorós, el país hi està adaptat. Aquests dies d’octubre les temperatures són les típiques de Barcelona a ple hivern i això no impedeix a la gent sortir pel carrer amb la canalla (arreu hi ha canalla!) per a prendre un gelat, anar amb bicicleta o fer una excursioneta. Fins i tot prenen begudes en terrasses, tot i el fred. Al fred t’hi acabes adaptant, i a més et fa valorar la calidesa de la llar, d’un bon bar o d’un restaurant. Al bars i restaurants trobes llocs en penjar les jaquetes, tots els lavabos tenen aigua calenta, i sovint tens a disposició una flassadeta per posar-te a les cames si tens fred.
Un altre tema important són els horaris dels menjars. Molt més racionals que als Països Catalans. Aquí la gent flipa quan els expliques que sopem tant a prop de l’hora d’anar a dormir. Perquè ells van a dormir si fa no fa com nosaltres. Fan un bon esmorzar cap a les 7 del matí, dinen cap a les 12 i sopen cap a les 6/7. Tenen també el brunch, un esmorzar/dinar entre 10 i 16, per si et lleves tard el cap de setmana. Realment es nota la diferència, sobretot en el sopar. Arribes cansat de la feina, sopes bé i recuperes energies. Tens unes quantes hores útils del dia per a fer coses amb la panxa plena i te’n vas a dormir sense cap pesadesa a la panxa. Si tens una miqueta de gana abans de dormir, pots prendre alguna coseta; l’equivalent al nostre berenar, però molt suau.
Més enllà d’això, en el dia a dia mediàtic hi ha dos temes estrella. La immigració i els impostos. La immigració és molt menor que la que patim a Catalunya, però tot i això estan molt preocupats. La pressió fiscal és una problemàtica que ja ens agradaria tenir als catalans. Podríem decidir plenament què fem i què no fem amb els nostres impostos, i podríem preguntar-nos per què tenim la qualitat que tenim dels serveis públics.
Llengua
Els danesos comparteixen amb els catalans la preocupació per la llengua. Per començar tota la població és bilingüe danès-anglès. L’alemany, que en el passat era molt conegut, s’ha abandonat possiblement per l’expansionisme alemany de la Segona Guerra Mundial. La D., que és qui m’ha acollit aquests dies, parla danès, tot i que no havia viscut mai aquí. Això ha arribat a emocionar a algunes persones, que l’han abraçada. Altres no han arribat a comprendre que una estrangera aprengui danès, i li han continuat parlant en anglès, llengua que també domina. S’ha trobat en situacions en què ella parlava en danès i el seu interlocutor danès li continuava parlant en anglès. Us sona? Tant una actitud com l’altra (reconeixement o rebuig) no fa més que mostrar que l’autoestima lingüística dels danesos és baixa, i tenen molt interioritzat que la seva llengua és una llengua petita. En algun restaurant ens hem trobat que els cambrers, en parlar-los en danès, han dit “In English, please”. Immigrants que no tenen cap intenció d’integrar-se en el país. Això, tanmateix, ha estat una anècdota, i la gran majoria continuen en danès, fins i tot cambrers immigrants. A anys llum del que passa als Països Catalans.
D’altra banda, pel que m’ha explicat la D., als diaris danesos de tant en tant es llegeixen cartes de persones preocupades per la salut del danès. A ulls catalans no deixa de sorprendre. Aquí tenen un estat propi i tot és en danès. Si vas al super tots els envasos estan etiquetats en danès. I quan dic en danès, vull dir que únicament són en danès, sense cap llengua més. Tant marques locals com marques internacionals que trobem als Països Catalans, la qual cosa d’una banda demostra que el que diuen pel sud és excusa de mal pagador, i de l’altra ensenya als catalanets que al final el que importa és si tens un estat o no el tens. Si vas a una llibreria, hi veus tots els llibres en danès, incloses traduccions actuals de llibres internacionals, i algun llibre en anglès (molt pocs).
Independència com a via per millorar la societat
Sento enveja de la societat danesa, tot i els problemes que puguin tenir. La independència de Catalunya és l’eina necessària de transformació de la nostra societat per assolir estàndards europeus més racionals. I com ens demostren els països escandinaus, societats de la nostra mida són segurament les més fàcils d’assolir per la seva extensió. Prou grans per ser una societat complexa moderna i rica, prou petites per establir un sentiment de pertinença de grup amb uns criteris comuns exigents de convivència.
Etiquetes Política catalana | 
15 comentaris »
octubre 18, 2009 a les 3:19 am
Nomes dos comentaris sense cap mala intencio. Primer, em fa l’efecte que Copenhague es una ciutat mes aviat planeta. En canvi el territori catala es mes aviat montanyos. Algu s’imagina tenir que fer el carrer Balmes des de Gran Via fins al tramvia del tibidabo en bici despres de la jornada laboral? Sobre el tema de contestar en catala quan et demanen que canviis al castella: tenen a Dinamarca la meitat o mes de la poblacio emigrada i amb una llengua diferent de la del pais? Tenen que patir que aquesta llengua importada sigui la que del poder politic i policial? Tampoc ho crec.
Suggereixo mes cura quan es fan comparacions.
octubre 18, 2009 a les 5:06 am
Estic d’acord amb el tema de l’incivisme, la decgradació urbana i l’abús en malbaratament en obres públiques que es fan i es desfan un cop i un altre, i s’apadaça, i és gasta en equipaments que després ningu respecta.
Amb el tema dels horaris no estic d’acord. El tema dels horaris va relacionat amb el clima. Els països freds tendeixen a avançar els horaris, ja que la nit pot ser molt freda i tothom vol estar a casa o a sota la manta. En canvi en els països calids els horaris es relaxen per disfrutar més de la frescor després de la posta del sol.
No veig que sigui tampoc el mateix el problema linguístic. Fins a cert punt entec que una persona provinent d’un altre país tingui dificultat, com també entenc que la gent local faci l’esforç d’anar al encontre lingüístic del foraster.
A Catalunya el problema és molt diferent, perque als estranjers encara els podría dispensar, però de cap manera dispenso al que han nascut al país i que tampoc tenen cap motivació per ser a Espanya i per ser tots bilingues. La situació s’agreuja amb els inmigrants de parla castellana, que aquests ja no han de fer l’esforç natural de fer-se entendre en un país forani, i que en alguns provoca deixadessa.
Ramon,
solucionat amb uns remuntadors per les bicis. ;)
octubre 18, 2009 a les 9:12 am
Tot aixó está però que molt bé, però falla un petit detall, i és que dubto molt que amb Montilla “president” siguem mai una Catalunya independent.
I malgrat la “propaganda oficial” del B.G. del S. mentres no es demostri el contrari, la cosa está, ara per ara, entre Mas o Montilla.
octubre 18, 2009 a les 10:21 am
Marc,
tot el que descrius tant bé, és extrapolable a Alemanya, concretament a Karlsruhe.
Aquí també es diu que és la ciutat a on el transport en bici és el majoritari d’Alemanya. A les 8 del mati veus als semàfors, canalla de 6 anys amb la bici amb la cartera al darrere sols cap a l’escola. Plovent o nevant!!
Aquí també tens la sensació de seguretat i això que tenim molta immigració turca i darrerament de l’est. El meu fill petit, de 6 anys acaba l’escola a les 12:30 del migdia i va a un casal fins a les 5 de la tarda. Bé en el casal en qüestió de 30 nens de 6 a 10 anys, hi ha 15 nacionalitats diferents!!. Es veu que les mares que treballen tot el dia, acostumen a ser immigrades!!
L’horari que dius, jo m’he acostumat tant, que quan vinc a Catalunya ho passo molt malament. A la feina anem a dinar a les 11:30!!.
M’agrada aquest horari, perquè si dines a les 11:30, a les 12:30 ja estas treballant de nou i a les 4:30 o com a molt a les 5 del vespre estas cansat de treballar i tens tanta gana
que tothom marxa cap a casa.
Allà , jo bereno una mica i vaig les meves activitats familiars o “blocaires-polítiques). Després una vegada els nens estan a dormir (8:30) anem a mirar alguna sèrie que comencen a les 9:00 i acaben abans de les 10:00, mentre sopem.
Això de dinar a la una o a les dues del migdia per dues hores, és una bajanada que només es dóna a Espanya. Ni a Itàlia dinen tant tard!!
EL tema fiscal, a Alemanya la pressió es molt alta, més del 50% del sou és normal si no tens fills o ets solter.
Però si tens fills i la companya està a casa sense treballar, et poden rebaixar un 20% o més.
Però la relació impostos/serveis públics no es pot queixar si comparem amb Barcelona. Encara que la gent es queixa.
També el tema de la llengua hi ha preocupació a Alemanya, encara que no tant acusada com descrius. Els cambres immigrats parlen alemany , encara que malament. Per cert es veuen molt poc de cambres i immigrants. Normalment són noies les que fan de cambreres, són estudiantes i algunes immigrades (són de l’est)
Però els alemanys tenen també complexe amb la seva llengua, perquè la consideren molt difícil d’aprendre (hi dono fe)i sempre que poden agafen paraules o expressions dels nord-americans. De fet si per exemple escoltes la radio, el 80% són cançons americanes (no angleses) i moltes de fa anys (dels 80 i 90). La resta el 20%, quasi tot en alemany, alguna però en espanyol sud-americana. De França res i això que vivim a 20 quilometres de la frontera.
Només de tot el que dius, hi ha una pega, a part de la pressió fiscal (en alguns llocs a suècia, hi ha pobles que s’han fet la seva pròpia moneda només vàlid al poble, per no haver de pagar impostos!!). La pega més gran que hi trobo, és la sensació d’estar constantment vigilat pels demés.
La llibertat individual de voler fer el que et doni la gana, com hom es pot sentir (o sentia) a Catalunya, aquí és impossible. Fins i tot al jardí de casa teva!!
Per exemple no pots tallar la gespa i no pots rentar el cotxe el diumenge!!, per no fer soroll i molestar als veïns.
No pots rentar el cotxe ni tallar la gespa més tard de les 8 del vespre, per no molestar als veïns!!
No pots tirar les botelles buides tampoc més tard de les 8 del vespre, per no molestar als veïns!!
No pots agafar més d’un quilo de bolets per persona i tens que anar amb una petita navalla!!!.
Jo compleixo tot, menys lo dels bolets. Ahir vaig anar-hi i en una hora vaig arreplegar 5 quilos de rovellons.
Marc: Estic molt d’acord amb la teva conclusió. Excel·lent article
octubre 18, 2009 a les 11:46 am
Darrerament m’he preguntat si la globalització aconseguirà al final que tots els éssers humans acabem fent servir la mateixa llengua -això ho dic a molt llarg plaç, ja que la convergència de les llengües asiàtiques amb les llatines va per llarg-. Potser llavors ja tinguem humans vivint almenys en llocs a minuts llum de la terra, el que facilitaria l’existència d’almenys d’una variant lingüística suposo…
Dic això ja que d’acord amb n’Heribert Barrera, el Català és el nostre tret me? identitari, a diferencies d’altres pobles que poden tenir per exemple la religió. No obstant, com que tot va per a llarg, millor ens independitzem primer i llavors, amb calma, en tornem a parlar. Prefereixo que el Català convergeixi directament amb la llengua terrícola del futur que no pas que primer haguem de passar pel sedàs Espanyolista novament.
Els països nòrdics tenen hiverns molt severs, però aquí tindrem cada cop més estius molt severs. Ells depenen de la calefacció i nosaltres dependrem de l’aire condicionat.
Barcelona no és tant plana com altres ciutats, és cert, però bé, jo uso una bici amb canvi de marxes. No m’amoinien els desnivells sinó els cotxes.
Dóna igual, jo ja estic Reagrupat; d’alguna manera hem de portar a la pràctica els nostres objectius si no volem quedar a perpetuïtat encallats en el tema independentista aquest que ja comença a cansar. No podem permetre’ns per gaire temps més que els nostres científics hagin de “malgastar” les seves energies per la incompetència/traïdoria dels nostres polítics professionals, altrament la nostra economia de futur s’acabarà d’ensorrar del tot si és que ja no ho està…
octubre 18, 2009 a les 12:22 pm
Dinamarca, tot i les diferències intrínseques amb Catalunya, és un bon mirall, una molt bona referència, gràcies Marc,tanmateix estaria bé saber-ne més tan del seu “modus vivèndi”, com del seu funcionament democràtic.
octubre 18, 2009 a les 2:22 pm
Un molt bon article i molt bona la comparació amb el nostre país. És veritat que aquí, en el tema de l’incivisme, no s’ha posat fre i una minoria perjudiquen a la majoria amb actituds inacceptables.
octubre 18, 2009 a les 6:56 pm
Marc: enhorabona.
Sí, Dinamarca és un gran, molt gran, (sent petit en extensió) pais. Educació, civisme, rigor, qualitat,feina ben feta i magnifics governants.
I es una monarquia, purament representantiva. Sense competències per inmiscuir-se, però un bon símbol, i tmabé son molt bons professionals en la seva feina.
A mí, el mirall de Dinamarca sempre m’ha agradat moltíssim. Conjuntament amb els dels Països Baixos. I, sobretot, em meravella que sempre tenen i mhan tingut magnífics governs , governants, ministres, i oposicions. Liberals, socialdemòcrates, Moderats-conservadors són tres potes que, conjuminades, alternades de vegades, soles altres, en coaliacions moltes, han mantingut un tó i una qualitat de govern en la qual sí valdria la pena enmirallar-se per ací.
I minories politiques (millor dit, minories de polítics i polítiques) coneixen prou bé la causa catalana, per raons que ara no vé al cas entrar-hi. I hi simpatitzen i ho entenen.Des del respecte i una certa llunyania fisica, els darrers anys vençuda per les noves tecnologies.
Modèlic, el respecte per les lleis I LA QUALITAT I RESPECTE DE LES LLEIS PER LA CIUTADANIA. Tot es un conjunt harmònic, i així es va la mar de bé.
A l’igual que l’estada d’alguns nordamericans i anglesos de la BBC van ser importantíssimes per al naixement, amb qualitat , criteri i rigor, de TV3, potser no estaria mal intentar que 50 o 100 danesos/daneses que han format part de les administracions estessin, convidats, per Catalunya una temporada i ens indiquessin els procesos i costums a variar i els seus substitutius a Dinamarca. Fariem un gran salt endevant.!!!
Cordialment,
Andreu
octubre 18, 2009 a les 8:46 pm
Magnífic article Marc, està molt be saber com viuen en paisos amb els quals ens podem emmirallar quan siguem independents. Només una cosa, el fet de que aquí fem els àpats mes tard que aquests països, no pot se degut a que està mes a l’est que nosaltres, i per tant el sol surt i es pon abans?
octubre 18, 2009 a les 10:02 pm
Magnífica sèrie d’articles d’en Marc Belzunces. Tenen pocs comentaris per que en tractar-se en gran mesura del tractament de les dades no hi ha massa lloc a la controvèrsia ideològica o conceptual i això els converteix en articles “pacífics” però en molts aspectes molt mes interessants que moltes trifulques llepafilístiques a que estem acostumats.
En efecte, no n’hi ha prou amb saber que amb la independència sortiríem guanyant. S’ha de saber quant de millor estaríem i a quina lliga jugaríem.
Dit això, la lliga a la que jugaríem a mi m’agrada molt. Estar al grup de Dinamarca, Àustria, Suècia… Companys, es un somni que podem fer realitat per nosaltres i pels nostres fills i un argument electoral potentíssim.
Marc, gràcies pel teu magnífic treball!
Salut!
octubre 18, 2009 a les 10:15 pm
Aquest article, i tota la sèrie que el precedeix, és una aportació valuosíssima, en el punt en el que estem ara del procès d’assoliment de l’estat propi. És un treball en la línea del que demana en Salvador Cardús a l’Avui ( http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/la_independencia_no_es_xauxa_75065.php ), on, entre d’altres coses, hi diu : ” En aquest sentit, no hi ha altra manera d’entendre la independència si no és com un projecte, certament arriscat, de futur.( … )Ara és el temps dels delineants i dels arquitectes, dels enginyers, dels programadors i dels dissenyadors. Un país no s’improvisa, però s’ha de començar a pensar abans de tenir-ne els plànols detallats.”
Felicitats, Marc.
octubre 18, 2009 a les 10:20 pm
Això dels horaris al nostre país no sé fins a quin punt és un invent reixent. A casa sempre s’ha fet un horari d’esmorsar a les 7 del matí, dinar a les 12 i sopar 8,,,sempre fins fa uns anys en què la feiana retarda el dinar i les escoles no diguem, abans un dinar a les 3 de la tarda era impensable…en època dels avis, a pagès era semblant: fer un mos en llevar-se amb el sol eixent, esmorsar 7-8, dinar 12,, sopar 7 i a tot estirar una mica de resopò abans d’anar a dormir…en el temps de les vaques magres aquí s’anava amb bicicleta (sense canvis de pinyó) o a peu,,i en pobles on el desnivell que hi ha ara fan les delícies dels montanbike…és curiós això de pujar i baixar muntanyes amb bici agrada pel cap de setmana però no per d’ús quotidià…i recordo que a la Catalunya interior fa un fred que pela…per tant penso que és questió de costum i que ara ens hem tornat, no sé com…Molts es venten de la nostra meditenarreitat (mai he entès aquest concepte, no vaig veure el mar fins gran)però tot ha canviat en pocs temps i amb la immigració més,,,¿no recordeu que les portes de les cases no es tancaven mai abans?…que la gent deixava els diners sota la bombona de butano perquè el “butanero” cobrés i deixés la bona mentre nosaltres erem a treballar?…L’article m’ha agradat, per veure com van per allà dalt i per reflexionar, sobretot això, reflexionar i pensar que moltes coses que ara passen i tenim, són d’ara, importades… i producte de la “modernitat” o “espanyolitat” la cultura és important, però abans la gent que no la tenia tenia civisme, i repeteixo..aneu a algun poble i en general estareu més “tranquils”,,, per tant hi ha unes coses greus que afecten a la societat: Les aglomeracions de població, l’excessiva immigració i un estat que imposiuns costums a totes les “seves cultures”, dins el mateix punt hi posu la “globalització” que és una imposició d’una societat capitalista de costums unitàries a nivell mundial
octubre 18, 2009 a les 10:22 pm
De costums a variar? Amb el de l’horari no entro perque jo sóc més aviat d’anar sempre tard. Però coses per cambiar n’hi ha moltes sobretot relacionades amb l’incivísme a la ciutat, el respecte pel bé públic i l’actuació dels ajuntaments. No fa massa les hi vaig poguer exposar al president de CDC, segons ell ho han d’incloïr al seu pròxim programa electoral però…us faig un breu:
APARTAT CIVIL: BRUTICIA URBANA
- Els xiclets a les voreres, llaunes i papers que la fent llança preferentment al terra.
- Els ragalims i diferents taques líquides que apareixen a voreres parets i cantonades.
- Les caques de gos, a falta de pipicans adequadament distribuits.
- Quan els contenidors desborden, i les bosses dels comerciants s’apilen al costat. (A Bcn, gòtic, les mangueres pasen abans de recollirles amb el consequent resultat infecte).
- la publicitat no desitjada que finalitza al mig de carrers a causa del vent o els cops de peu del veïns.
- Grafitis i adhessius a portes i parets.
APARTAT CIVIL: RESPECTE
- Soroll nocturn.
Tant de vehicles amb claxon com de persones “parlant força alt”. A l’estiu sobretot.
- Molestar al conciutada.
Posar les sabates sobre el seient d’un transport públic o incomodar al altres viatgers. Els nens sense de pares “que pasen” també molesten poden molestar.
- Vandalísme al moviliari urba, bé públic i privat, transports públics.
Guixades, trencats, brutícia i escandol.
-Trepitjar la gespa de parterres o malmetre l’ajardinat.
APARTAT MUNICIPAL
- Malvaratament de diners amb obres recurrents.
Un carrer refet no s’ha d’obrir al cap d’un més per canviar les canonades d’aigua o gas.
- Falta de manteniment als espais nous i vells que pateixen una ràpida degeneració.
Una plaça nova no s’ha d’abandonar per haver de fer-la nova altre cop.
- Instal·lació d’equipament inútils per falta de planificació.
Un sistema de recarga de vehicles elèctrics al carrer en plaça especial, sempre usat com a plaça d’aparcament normal.
…
octubre 19, 2009 a les 9:05 am
Marc, gràcies per fer-nos partíceps de les teves opinions, idees i vivències.
octubre 25, 2009 a les 12:09 am
[...] apunt sobre Dinamarca i els danesos. La setmana passada parlava de les primeres impressions que m’havia produït el país en una estada de vacances de 10 [...]