Tinguem molt present els colpistes
octubre 19, 2009 | 
Dessmond | 
Imprimir
Encarats com som de pet cap a les properes eleccions, ara justament han començat a brollar “escàndols”. El cas Millet n’és l’estrella –de moment- i hauria de servir als socialistes per poder fer palanca sobre l’electorat català, molt al punt de la mort per inanició. Fa dies que ja no parlem de patriotisme social, ni de la llei de la dependència, ni de finançament, ni d’infraestructures, ni de l’Estatut –quan era que el TC havia de fer no sé què?-. Ni de la gran quantitat de gent que ja no cobra cap mena de prestació ni ha tornat a trobar feina. Ni de la crisi. Ni de la Nissan. Ni dels informes sobre els periodistes. El que ara s’estila és el flaix de l’escàndol, vist que no hi ha forma ni manera de fer ressuscitar la il·lusió pel canto de la política.
El cas Millet amaga més d’una vergonya. N’hi ha unes quantes, de naturalesa estrictament econòmica, que les hauria de resoldre amb tranquil·litat el senyor jutge. Peti qui peti. Però n’hi ha una en particular que aquests dies ha passat sense pena ni glòria. I és per això que em sembla tant significativa. En primer lloc perquè dona bona mesura per comprendre fins a quin punt vivim els catalans sota una democràcia tutelada. En segon lloc manifesta el tristíssim paper que fan els mitjans, perquè actuen a una, sempre a favor del mateix color, implacablement, sigui la causa justa o indecent. En tercer lloc perquè hauria de ser una bona referència per a tothom que diu voler treballar en favor de la independència. Ens hauria d’ajudar a copsar la vertadera mesura del monstre tenim plantat al davant.
Fa dues setmanes en Pujol va presentar el segon llibre de memòries. Entre les coses que allí hi surten, em sembla més que oportú destacar el que fa referència al 23-F. L’autor explica que l’actual Defensor del Pueblo, el Sr. Enrique Múgica, l’estiu de l’any 1980 el va sondejar per tal de saber la seva opinió en el cas de forçar la dimissió d’en Suárez i substituir-lo per un militar amb mentalitat democràtica. Els socialistes tenien molta pressa per arribar a la Moncloa. I aquest episodi, que no és menor i que no és el primer cop que apareix publicat, sobta molt per la forma en que resta difuminat. (És com una broma del destí que aquest home avui tingui per ofici el de ser Defensor del Pueblo. Però és, també, un indicador dels nivells de salubritat democràtica que ara mateix hi ha per Espanya).
Suposo que per influència dels quaranta anys de franquisme, aquestes coses més de tipus involucionista estan automàticament associades a la dreta espanyola o al feixisme. Hi ha certa mena d’accions que mai les decantaries cap a la banda dels socialistes, perquè d’ells només hi raja l’ètica, el discurs moralitzant i les idees exemplars. Són un filó de bondat inesgotable.
Tot i que l’esquerra va perdre la guerra i va patir clandestinitat durant el franquisme, resulta xocant que per mor d’aquesta pressa irrefrenable per tocar poder, aquesta gent vagi pensar amb els militars per fer saltar el govern d’aleshores. No sé com s’hauria de qualificar aquesta actitud.
Ara, després d’això es poden comprendre moltes més coses, que poc tenen a veure amb el mite que la bondat és tota ella tant d’esquerres. Aquest afany per esborrar del mapa allò que no sigui socialista és quasi malaltís. Si ens referíssim a n’Aznar i la seva colla, d’aquest fenomen en diríem feixisme. Les ganes per engarjolar el mateix Pujol, l’ús dels serveis secrets per espiar al rei –i ves a saber tu a qui més-, la posada en escena del GAL… és tot un currículum que no podem deixar passar tan lleugerament.
Em xoca molt veure amb quina facilitat desapareix l’episodi colpista de l’actualitat mediàtica. Com es tanca amb un cop de silenci esclatant. I, en canvi, el que hauria de ser tractat amb discreció màxima per tal que la justícia pugui actuar lliurement i fins les darreres conseqüències, es convertirà en una mena de Cavall de Troia per intentar guanyar unes eleccions que, de celebrar-se avui, es perdrien a les totes. La factoria Disney de la socialistada ja ha produït la primera perla, molt amb l’estil baixllobregatí que avui els caracteritza, però amb l’ànim involucionista de sempre.
En aquest país de capelletes sempre guanyen els mateixos. (Amb les armes i per cert, des de fa molt de temps. Segles!) Ens emprenyem els uns amb els altres i és així que permetem l’espoli moral i material de la nació. No atorguem el valor ni la gravetat política justes a l’adversari, que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de recórrer a la via dels tancs o a la intoxicació mediàtica per tal d’aconseguir llurs propòsits.
Nosaltres ens diem el nom del porc just en el moment que volem organitzar una allau de referèndums separatistes. Quina mena de por podem fer al colpisme que avui, del color que sigui, gestiona Espanya? Realment hom pot creure que el nostre problema es resoldrà a cop de referèndum, tot ignorant la vertadera casta dels elements que tenim a la contra?
Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/
Etiquetes Política catalana | 
24 comentaris »
octubre 19, 2009 a les 12:57 am
Sense que serveixi de precedent, molt d’acord amb l’escrit. Tanmateix, tan greu és la manera com s’ha tapat com el fet de que, quan va succeïr, s’amagués ves a saber per què.
Salut,
octubre 19, 2009 a les 1:47 am
Dessmond:
Crec que, com be dius, les consultes no solucionaran EL problema; no ens faran independents “per sé”. Però es evident que celebrar-los comporta avantatges de tot ordre:
• De cara als colpistes que esmentes els posem davant del seu fracàs en el seu intent, que ja dura tres-cents anys, de fer-nos desaparèixer: A part de tocar-los allò que no sona (que té la seva importància) la seva reacció cavernícola multiplica el sentiment independentista i n’augmenta el nombre.
• Els beneficis de règim interior son molts: Escenifica el “si volem podem” i el “si sumem guanyem” i això aporta dosis massives d’autoestima, que bona falta ens fa. També força a treballar en equip grups acostumats a anar cada un a la seva. Mencionar també que promociona l’esperit col•lectiu; el “nosaltres” enfront dels que ens volen fer perdre la essència del que som i que, només per això, estem decidits a seguir sent.
• De cara al mon exterior ens fa aparèixer als mitjans internacionals i aquesta visibilitat de Catalunya i el seu conflicte d’alliberament nacional son i seran de gran ajuda per que ecspanya hagi de temperar la seva resposta cavernària.
Sobre els colpistes i el seus agents interiors i la contrastada capacitat dels catalans de esmicolar-nos en grups i organitzacions quasi individuals, recomano vivament la lectura d’aquests dos articles que apareixen al Singular Digital:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/10/tants_caps_tants_barrets_43125.php
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/10/mas_i_montilla_frec_a_frec_43121.php
Salut!
octubre 19, 2009 a les 2:06 am
La memòria històrica està força malament. Ara sembla que hagi estat el sesgon volum de les Memòries d’en Jordi Pujol el qui hagi desvetllat la participació de destacats psocalistes al complot Armada, i CSI,(també algun membre destacat del Psuc, de Mollet, que acabà al Psc-Psoe, es clar, ). El tema, els dinars a la casa d’en Siurana (alcalde psociata, i després ministre im conseller, i encara amb càrrec public remunerat ara), a dos resturants de les comarques de l’Ebre, etc., I LA LLISTA DEL GOVERN ARMADA (els ministres del cop Armada, si hagues triomfat)es coneix des del 1982, pelcap baix, i s’ha publicat a nombrosos llibres, llocs, etc. El Google no existia, però es va saber i es va difondre. I molta gent han fet veure ue no se n’havien assabentat. LA Loapa va nèixer al “pacto del capó”, on tots els alliberats de ser hostatges al Congreso, els seus líders, van signar un pacte espanyolista i antinacionalismes català i basc.
Carrillo es va portar més bé i ho mva dir, rapidament. I l’endemà, a la Zarzuela, ho van reblar.
Sense presència dels nacionalismes democràtics majoritaris a Catalunya i a Euskadi, que foren exclosos, des el mateix moment en que acabá el cop d’estat del 23-F.
La majoria de gent que només s’informa, o s’adoctrina, als mèdia pessebristes dels partites espanyols (inclosos els control.lats pel Psoe-psc), evidentment, no reben cap input negatiu de les forces que van participar en els preparatius colpistes contra el President espanyol Suarez, que havia tingut la “valentia política”, el setembre del 1980, de comunicar al Rei que intentaris arribar a l’estiu del 1981, amb un suport extern, o més implicat, amb els nacionalismes del PNB i de CDC.
Allà , en dir-ho, fou automàticament condemnat, i amb urgència, i amb gran suport mediàtic, de su Pais, sobretot, en una campanya denigratoria propia del Pravda contra el President Reagan.
Suarez, sobretot i sobretots, i Carrillo, van ser els únics líders polítics espanyols que van estar a l’alçada aquells anys. Tots els del Psoe, des d’en Gonzalez fins en Raventós, i acòlits, com els de l’AP d’en Fraga, i els “barons” la UCD van jugar només a ocupar el poder i a destrossar el “centrisme” creat del no res, però que havia guanyat, contra tot pronòstic , les eleccions espanyoles del 1979. Allò, si es consolidava minimament, significaria un allunyament del Psoe del poder (econòmic, sobretot, via el polític)cedntral espanyol en 8/10 anys…..i no ho podien suportar.
Si, en Suarez, com en Carrillo, van ser els més demòcrates, dels espanyols, durant la transició i els primers anys de la democràcia.
El Psoe, com sempre, com molt bé digué en Carrillo, el 76, pel que fa a la resistència contra el franquisme, i a la honestedat, va estar “50 anys de vacances”.
Benvolgut Dessmond. Mireu si ha estat important o no el procès d’espanyolització total sofert per TV· i CatRadio des del poder tripartit. Han anul.lat el que varem tenir molts anys: uns mèdia audiovisuals catalans, molt més objectius que els espanyols, i que ens donaven una visió del món i dels móns, des d’una base catalana.
Ara, amb el tripartit, no es poden demanar llibertats i pluralisme als totalitaris i sectaris que dominen els mèdia públics. L’audiència en descens permanent ja ha donat el seu veredicte.
Cordialment,
Andreu
octubre 19, 2009 a les 9:13 am
Indigna pensar en Joan Raventós, Solé Tura etcètera; volent poder i sempre poder, oblidant-se en primer lloc de la ideologia on es recolzaven, i maniobrant per reforçar l’armat nacionalisme espanyol.
octubre 19, 2009 a les 9:17 am
Si, tinguem presents els colpistes en les seves accions actuals. Donem importància a la manifestació falangista d’Arenys de Munt, seguint l’estratègia intoxicadora espanyola en la mesura que mostra una pretesa feblesa d’un moviment que en realitat domina la pràctica totalitat del poder, i oblidem la repressió al País Basc amb la total complicitat de totes les institucions formalment democràtiques i de totes les forces polítiques parlamentàries de l’Estat i de les Autonomies, amb l’excepció tèbia i personal pel poc ressò que obté a Esquerra de l’Oriol Junqueras. Aquesta repressió que no denunciem perquè a la fi ens han posat als ulls, entre ETA i els nacionalistes espanyols, les ulleres imperials que diem voler trencar, és l’assaig general de les accions que miraran de dividir-nos, criminalitzar-nos i destruir-nos definitivament. Estudiem-ho a consciència doncs, i preparem els antídots democràtics necessaris que ben segur necessitarem.
octubre 19, 2009 a les 9:36 am
Com que tot está dit…i molt bé per cert, per els amics Dessmond i Andreu, només vull afegir que no entenc com hi ha qui s’extranya de la repugnència que a alguns ens produeix aquesta secta totalitaria anomenada PSC i que no és res més que el PSOE del NE. No entenc que hi hagi qui s’extranyi de que molts, moltissims, tinguem com a prioritat absoluta foragitar a aquesta gent de totes les institucions politiques i civiques catalanes, perqué propossar altres fites que passin per sobre d’aquesta prioritat, o bé son una mentida o bé son una estupidesa. Amb aquests vampirs assetegats de poder per la nostre assimilació ocupant càrrecs pùblics només podem esperar la nostre mort com a Nació, donç aquest és el seu objectiu final.
I avui no parlaré de quí fins no fa gaire, lloaba les virtuts de les “estratègies” de lliurar la Nació a aquests totalitaris al serveï del règim borbonic. Si tenen conciencia, espero que durant molt de temps l’hagin de suportar.
octubre 19, 2009 a les 10:37 am
Totalment d’acord Dessmond amb el teu escrit. Felicitats, és excel·lent.
I em referma més amb Reagrupament.
No hi ha res a fer a Espanya, i tot intent de continuar negociant amb ells, és una perduda de temps, perquè els catalans pensem amb mentalitat democrata i ells, els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes, pensen en mentalitat colonialista i feixista.
octubre 19, 2009 a les 11:52 am
Dues peces molt bones avui, la d’En Desmond i la 1 de l’Andreu, que a més té la increïble virtut en aquest enfadós blog de contestari complementar i seguir el tema del dia, veieu! ni parla de cap grup ni ataca cap català.
A veure si alguns obsedits en prenen nota, i deixen ¡de ser una colla de pesats amb poca talla.
octubre 19, 2009 a les 12:28 pm
Molt bona aportació, de fet aquests SON el nostre problema, els colpistes d’esquerres son al govern de Catalunya exercint de governadors de províncies.
Des de la mal anomenada transició, en que els diners del PSOE provinents d’en Willy Brandt van apoderar-se del PSC fagocitant el socialisme que havia liderat en Pallach, que el socialisme a Catalunya va deixar de ser nacionalista.
Construir una societat “igualitarista” és la prioritat de les esquerres a Catalunya, això vol dir que han de desballestar La Catalanitat com a referent, que ha de ser reduïda a un referent cultural, com el club dels amants del percebe. En Carod deia fa escasses setmanes a Donostia, que la Nació Catalana està per fer, i que l’hem de fer entre tots, aquesta és la mateixa doctrina d’en Mascarell: “hem de construir una nova identitat Nacional on…”
Per si això fos poca cosa el “modus operandi” d’aquesta gent és TOTALITARI, la presumpció que gasten de ser “els bons de la pel•lícula” és el pinso amb que abasteixen al Ramat, la ignorància és la corretja de transmissió, el “target” amb que operen “la comunicació” d’aquest bonisme.
La desfeta econòmica en les seves mans és susceptible de convertir-se en una eina ad hoc per tal de propagar l’idea que l’administració és imprescindible, ells son la causa del problema que usen per tal d’implementar una solució que passa per a ells, és monstruós, Totalitarisme a ple rendiment.
Certament la quantitat de persones dependents de l’administració pública va en augment, com l’administració creixent del PIB ara ja el 38%, això no fa altre cosa que engreixar els acòlits i adherits.
Això, aquesta política és retrògrada i anti progrés.
Si us ve de gust podeu llegir “Crida”, penjat a deumil.cat, on entre d’altres coses, exposo on va a petar, a on ens mena la inèrcia en la que estem immersos.
http://deumil.cat/index.php?board=1;action=display;threadid=1718
Cordialment.
octubre 19, 2009 a les 4:46 pm
El principi es senzill, l’igualitarisme porta a Estat central jerarquic i uniforme, d’estil jacobí. Ha triumfat aquesta visió, tot i que seguint la mateixa Constitució espanyola, s’hauria de rebutjar.
La Constitució consagra un principi d’igualtat diferent que en cap cas es equivalent a uniformitat, sino que considera que s’ha de donar a cada escú el que li pertoca segons la seva naturalesa i necesitats. Aquest principi possibilitaria per exemple un federalisme o autonomisme assimetric, però s’ha abandonat.
L’uniformisme socialista es doncs, també una traició als principis constituients.
octubre 19, 2009 a les 4:56 pm
raoliver, el federalisme no hi surt per enlloc a la Constituciong.
1-El idioma oficial del estado es el español, lengua común de todos los ecspanyolos.
2-El Congreso de lojs Diputados es la representación del Pueblo ecspanyolo en quien reside la “soberania”.
Per tant el subjecte de Dret a tot el territori és el “Pueblo Ecspanyolo”
Ja em diràs on hi veus el Federalisme, perquè jo no el veig per enlloc.
octubre 19, 2009 a les 4:59 pm
La traició PSOEcialista als principis constituents es va perpetrar el 23 de febrer de 1981 i ho feren, com sempre solen fer aquests PSOEcialistes sense donar la cara, amagats al darrera, per més inri de l’exercit i la guardia civil espanyoles. I no foren només PSOEcialistes espanyols, que també hi estaban embolicats destacats PSOEcialistes catalans.
Aquests mateixos PSOEcialistes que ara manen quasi totes les institucions politiques de Catalunya gràcies als “independentistes oficials” d’ERC.
octubre 19, 2009 a les 5:09 pm
Tot això del Millet, com molt bé s’explica, serveix per a tapar misèries majors. I “sorprèn” la diferent vara de mesurar dels mitjans segons qui és l’afectat. Molt trist i poc democràtic tot plegat.
octubre 19, 2009 a les 7:17 pm
Tota la fantàstica maquinària de reclutació, ensinistrament i fidelització d’adeptes, i d’ocupació paulatina de tots els àmbits de poder institucional, que representa el PSOEC, és només mèrit dels anomenats capitans ? Tot plegat és només obra seva ? Ells solets són tot l’iceberg ? O és possible que gaudeixin d’alguna complicitat, més enllà del món formalment polític ?
Algú seria capaç de fer una cartografia de ” la cosa ” ?
octubre 19, 2009 a les 8:06 pm
Gràcies! per tractar aquest tema que sempre m’ha semblat molt i molt greu fins al punt d’escriure algun post en algun diari digital. Francament no m’explico com ningu sembla adonar-se (es fan els suecs? o estan tan alienats?) sóc independentista perque tinc la seguretat que mai un estat català podrà ser pitjor que l’estat actual (d’allà on no hi ha no en pot rajar). Vull benestar i dignitat per Catalunya però també i molt especialment per higiene democratica vull la seva independència, per poder viure en un estat “normal” on els límits estiguin clars i on els conceptes no estiguin tergiversats. Visquim saben que uns facin el que facin (fins i tot jugar amb tanks) els hi serà perdonat, són impunes ells i el seu estat, mentre uns altres gairebé no poden opinar i són gairebé destrosats per fer-ho (ex. recordeu les paraules d’Henri el footbolista i com se li van tirar a sobre sense que ningu el defenses?). Algu podria explicar per quin motiu l’independentisme no assenyala el que és una evident contradicció i vergonya de l’estat ESP de PP i PSOE? D’una premsa i uns opinadors que d’aquesta manera demostren la seva capacitat de manipular i negar les veritats donant a la realitat de l’estat ESP una ISO que de cap manera té? El nostre enemic és l’estat ESP i els que el fan PP-PSOE i els que li tapen les vergonyes (partits qeu diuen ser catalans) i una “legalidad vigente” en realitat “trampa permanente” que va neixer gràcies a què ens van coartar les llibertats. Tot això és demostrable a nivell internacional que ho fa que l’independentisme no ho utilitza ni que només sigui per demostrar que els que més parlen de democràcia i progresisme haurien de callar. Per trencar la dinamica actual? Per què aquesta impunitat? Per què la impunitat d’una premsa tan impresentable? Algu té alguna resposta? Francament no ho entenc. Gràcies per tracta aquest tema que em sembla molt i molt important! de fet és el taló d’aquiles més gran que té l’estat ESP a nivell internacional. Ingenuitat per la meva part?
octubre 19, 2009 a les 10:22 pm
Popota,
Prometo no tornar-hi.
Suposo que hom lliga caps un cop el 23F es produeix. No abans.
Andreu,
Poc més puc afegir al teu comentari. No cal dir que hi estic totalment d’acord.
És important no oblidar o conèixer. Les generacions més joves haurien de preocupar-se per saber d’on venim, per poder fer un salt qualitatiu. I els altres simplement no oblidar. Salut!
Alexandre Pineda Fortuny,
Indigna veure amb quins fums donen lliçons de bondat. Indigna veure com estan mentalment d’aprop amb el franquisme més pur.
AMG,
Cal tenir molt present la mena de monstre que tenim al davant. No em cansaré de dir-ho i de repetir-ho. Nosaltres, només amb democràcia, podem morir en l’intent.
Josep-Empordà,
N’Andreu ho ha deixat tot bastant ben rematat.
Jo no entenc com se li pot regalar la clau. Això és el que jo no comprenc de cap de les maneres. I tu?
Manel Bargalló,
No perdem de vista que físicament hi som a tocar. O sia que haurem de pactar-hi pràcticament sempre. Som veïns, mal que ens pesi.
Donat del que són capaços, hem de saber proposar un projecte que ho superi. Aquest és el vertader repte de Reagrupament.
Durruti fai Companys cnt amb psuc.,
Celebro que t’hagi agradat i celebro que avui els comentaris són molt interessants i que no conviden al de sempre, a estirar-nos del monyo. Sembla que queda clar on és l’autèntic enemic. Avui estic francament content.
Vallfosca,
Si en Pallach aixequés cap li agafaria un patatús.
Realment és allò de agafa fama i posa’t a jeure. L’esquerra s’ha lucrat de la mala fama que tenia la dreta, per mor de la guerra civil. Però quan grates hi trobes temptacions totalitàries semblant. De fet qui és Armada? Un militar, però demòcrata? Quina barra!
Salut!
Raoliver,
Els federalistes a Espanya, per més que els cerquis, no els trobes. Ho diuen els quatre iluminats de per aquí que tant de temps els han cercat. I a l’hora de la veritat no se n’han sortit. És més, els han fotut fora del PSC amb molt males maneres.
Vallfosca,
Si amb moltes feines costa trobar els mínims de democràcia, encara menys hi trobarem federalisme.
Josep-Empordà,
Sí, és curiós. La mala fama se l’enduen els altres, però qui és que munta el GAL, per exemple? I sí, cal ser un perfecte geni per regalar-los els país en nom de la radicalitat independentista. Quins sapastrisme!
Albert,
És un escàndol. I ho és més encara quan veus que som al cor de la vella Europa. Quin desastre!
Eduard m.a.,
Jo també crec que hi ha un xarxa, que amb el temps, ha resultat ser espectacular. Aquesta xarxa va més enllà del que és purament polític. El dia que es produeixi un canvi polític en un lloc com ara a Barcelona serà més fàcil de veure-ho.
Núria,
És molt difícil denunciar res si no tens uns mitjans on fer-ho. Qui no té mitjans no existeix. I qui arriba a tenir-ne els fa anar de mala manera. Molt galdós. Trenta anys de “democràcia” no han donat massa més de si. Bé, això i una crisi moral galopant.
octubre 20, 2009 a les 2:32 am
Afegeixo més coses sobre el 23-F, donat que he llegit per aquí un autèntic festival revisionista. Jo no tinc cap dubte de la participació de destacats memebres del braç polític dels GAL al 23-F. Tanmateix, d’aquí a assumir que ho van muntar ells hi va un bon tros. Sobretot, per les més que estretes relacions entre els colpistes i el successor del Caudillo, i per la manera com es van produïr el “judici”. Val a dir que quan parlo ddel successor del Caudillo parlo, evidentment, de tots els que en tot moment es van apressar a postrar-se davant d’ell, incloent els sociates i, evidentment i en primeríssima fila, els senyors Suárez i Carrillo -acompanyats pels preceptius regionalistes despistats-, ben descrits en les successives aproximacions sobre el tema per Gregorio Morán, un dels pocs periodistes del diari monàrquic i nacionalista La Vanguardia que no escriu al dictat.
Tanmateix, el 23-F és només la cirereta del pastís de la transició, monumental estafa política que, que jo sàpiga, només és denunciada al parlament per un partit.
Salut,
octubre 20, 2009 a les 2:44 am
Si, la Constitució no es federalista es clar, però està inspirada en una visió que no te gaire a veure amb “l’harmonització”(=uniformitat) que s’ha imposat. En això estàn d’acord tan els sociates amb el seu igualitarisme, com el liberalisme que l’interessa un estat amb mercat unificat, com al nacional-catolicisme amb la seva visió integrista i jerarquica.
Això cobreix casi tot l’espectre politic, llevat potser de l’IU, que si es, almenys sobre el paper, federalista. Per tant no s’ha desenvolupat aquesta visió alternativa. Ningú hi ha cregut.
Si a Espanya fos possible una construcció federal, molta gent s’hi apuntaría, però ja sabem que no es possible. L’unica via possible per a construir un estat de base confederal es, doncs, la independencia previa de manera unilateral. Els que encara pensen en termes confederals, que son molt pocs, pero n’hi ha, s’haurien de passar doncs al sobiranisme obert.
octubre 20, 2009 a les 8:43 am
raoliver, sincerament, la “constituciong ecspanyola” és anti Federal, entre d’altres cosses perquè totes les relacions i acords han de passar indefectiblement pel govern central, les diferents comunitats no poden arribar ni executar cap acord bilateral sense el “placet” del govern central.
El Federalisme real, no ha existit mai a Hispània, sempre ha estat un subterfugi per engalipar al Ramat.
I per cert, de Liberalisme poc poc poc, i encara menys.
octubre 20, 2009 a les 9:18 am
popota,
Com a mínim jo no he dit tal cosa. Estic d’acord amb el que dius. A mi el que em sembla que no podem deixar passar per alt és la moral d’aquesta gent. Que fins i tot són capaços de probar la via colpista per assolir els seus objectius. Aliar-se amb el botxi qui (suposo innocentment potser) els van tenir a la fosca durant quaranta anys és molt bèstia.
Raoliver,
L’única opció és el sobiranisme, vist el pa que s’hi gasta. Ara, el més complicat és fer-lo possible també.
Vallfosca,
Doncs jo crec que com més liberalisme, millor. Potser tu n’ets i no ho sabies. Ull viu!
octubre 20, 2009 a les 11:23 am
Perdona Dessmond, el que volia dir és que molta gent se’n omple la boca però en realitat a Hispània de Liberalisme n’hi ha hagut ben poc.
octubre 20, 2009 a les 5:07 pm
Vallfosca, liberalisme poc, cert, ha estat majorment una etiqueta per disfressar el pensament autoritari tradicional espanyol, que defensa la “llibertat” (dels poderosos per acabar d’imposar els que els foti la gana sense oposicio). Ni liberalisme politic ni economic.
Sobre el federalisme, no cap en l’actual constitució, però jo no la veig especialment anti-federalista ni centralista. El centralisme i la jerarquització crec que es més l’efecte de la voluntat constant de les elites politiques i economiques que no pas el resultat de les lleis, almenys fins a la famosa “armonització” de la UCD.
octubre 20, 2009 a les 5:54 pm
raoliver, certament, la “pepa” de Cadis al 1.812, si no vaig errat, es va fer en una situació en la que no hi havia res a perdre, en una “illa” de poder en l’espai i en el temps, seguint la “moda England “, tanmateix eren quatre i el cabo, i tot plegat va durar menys que un caramel a la porta d’un col•legi, els realistes la van engolir.
A finals de segle XIX els “liberales” feien grans discursos al “palacio de Congresos”, això si que ho tenen, brindis al sol, ells son els més de lo més, això també, les materies primeres cap a Catalunya i les manufactures de Catalunya cap ecspanya amb els preus taxats per “el gobierno”.
Un frau com sempre, sinó llegeix Valentí Almirall.
Respecte del que comentes en torn a la “Constituciong”, perdonem que sigui tan no sé què, però trobo que ets un innocent, la “lectura” de que podia esperar-se no sé què, en aquell moment era tan sols una vàlvula que varen deixar oberta, una manera de deixar entrar a la víctima en el parany.
1-El idioma oficial del estado es el español, lengua común de todos los ecspanyolos.
2-El Congreso de lojs Diputados es la representación del Pueblo ecspanyolo en quien reside la “soberania”.
Per tant el subjecte de Dret a tot el territori és el “Pueblo Ecspanyolo”
Ah!!i lo millor de tot “el innegociable principio de la UnidaZ d’Ecspanya”.
Centralisme en estat pur i dur.
Per cert, hi ha qui diu que en els primers moments, els Catalans haguéssim tingut possibilitat de pactar el concert econòmic i que no es va voler en pensar que seria negatiu, santa innocència, i que el règim d’autonomies només hagués reeixit per les comunitats “històriques”, tanmateix si fos cert, hauria estat un miratge que es va esvair ben aviat.
octubre 21, 2009 a les 9:28 am
Com pot un independentista defensar o veure bondats en la Constrictució Ecspanhola???