La secció de Malgrat era considerada una de les més reeixides històricament a l’Alt Maresme, sempre havia obtingut bons resultats i a partir del 1990 comptava amb un regidor històric del antifranquisme, fill del poble, i que havia estat un dels membres més destacats del PSAN als finals del 70 i principis dels 80. Aquesta formació va obtenir gràcies a ell, a les segones eleccions municipals al poble, el millor resultat de tota Catalunya. Després va marxar a Barcelona a fer carrera i va ser el secretari general de la Confederació Sindical – de Treballadors de Catalunya, fins que va tornar al poble, després d’una sortida no gaire clara , amb un incendi que va cremar tots els papers del sindicat quan estava a punt de fer-se una auditoria.

Aquest regidor, que es vanagloriava d’haver estat polític durant més de 30 anys, va entrar a ERC al poble i allà es va trobar una secció local plena de vells republicans sense experiència política. Amb pocs dies, es va fer l’amo i amb l’experiència acumulada en la seva carrera política a la capital, en les eleccions del 1991 va aconseguir molts bons resultats passant d’un regidor a tres i a més tenint les claus de l’alcaldia. A Malgrat de Mar, el 1991 es va fer per primera vegada el que va succeir posteriorment el 2003 a nivell nacional: el Tripartit

En aquells moments era simpatitzant d’ERC però a nivell nacional, al poble no m’hi havia posat, perquè malgrat hi vivia, vaig estudiar la carrera a Barcelona i en acabar-la, vaig trobar-hi feina i al poble només hi anava a dormir. Això feia que estava molt desconnectat de tot, tan políticament, culturalment i socialment. Quan vaig entrar a militar a ERC, just uns mesos després del tripartit malgratenc ho vaig fer pensant en clau nacional, com he dit abans, vaig veure algunes coses a la política municipal, que no em van agradar. Principalment que aquest regidor tenia una gestoria a on tothom que tenia problemes amb l’Ajuntament, hi anava perquè l’ajudés a resoldre’ls.

Vaig quedar molt decebut i vaig decidir quedar-me a casa, pagar la quota i només anar-hi quan havia que penjar cartells o algun sopar que es feia a la comarca amb els dirigents de la seu nacional. Altres militants va decidir donar-se de baixa i poc a poc la secció local va quedar mig buida.

En les eleccions del 1995, els malgratencs no varen perdonar ERC i obtingué molts mals resultats. Per molt poc que es queda per primera vegada en tota la seva història sense regidor a l’Ajuntament. En aquesta situació el president de la secció local va dimitir sense ni tan sols convocar una assemblea.  La secció local quedava ferida de mort. El regidor, decideix ell solet, sense convocar cap reunió, tornar reeditar el Tripartit, quan en aquell moment el seu vot, no era ni necessari per aconseguir l’alcaldia. Però els socialistes, potser com a premi , li varen donar la regidoria més “suculenta” per les seves arts, la de governació i per cert, amb un bon sou que en l’anterior legislatura el primer Tripartit s’hi havia assignats a ells mateixos.

Amb aquest panorama al cap de tres mesos de sortir elegit president amb una nova executiva, de seguida varem topar, com no podia ser, amb el regidor en qüestió. Això va donar a una de les experiències més amargues que he viscut en la política. Es va fer una assemblea a on es va decidir per majoria absoluta obrir-li un expedient disciplinari i com a president vaig haver de fer-ho. Malgrat les amenaces, rodes punxades del cotxe, desqualificacions, insults públics i fins i tot incloent el xantatge des de la seu nacional perquè  retirés l’expedient, el regidor en qüestió, finalment al cap d’un any, va ser expulsat del partit. Per mi va ser equivalent a un Màster de clavegueram de la política. Encara no ser com vaig poder aguantar-ho.

El resultat pràctic, fou que al cap de quasi un any i mig del desastre electoral, ens varem trobar sense representació al consistori i tots els mitjans de comunicació, locals i comarcals, ens feien el buit. Si demanaven ser-hi, ens deien que el regidor expedientat representava a ERC i per això només sortia ell als mitjans, era com la mà dreta de l’alcaldessa socialista. Fins que un dia, va ser enxampat amb unes greus irregularitats, que va fer que sortís del govern municipal. Gracies això, al cap de quasi tres anys dels problemes amb el regidor, el responsable de la ràdio del poble i únic treballador a sou, pagat per l’ajuntament, un diumenge al vespre va trucar-me dient que volia fer-me el dilluns a les set de la tarda una entrevista per parlar de les propostes d’ERC per al poble. Li vaig dir que l’entrevista fos al que havia estat el segon de la llista en les municipals, i que a més, era el candidat per les properes per part nostre ja que coneixia molt bé tots els temes municipals. Però el responsable de la ràdio, em va dir que l’entrevista només era al President, és a dir, jo.

El dilluns després de treballar a Barcelona, una hora abans de l’entrevista, vaig anar a un bar proper a la ràdio, a on havia quedat amb el company expert amb el tema. Em va intentar explicar els principals assumptes  importants de la política municipal  i la veritat és que vaig sortir acollonit de què segons el que em preguntés l’entrevistador, estava venut. Amb aquests dubtes vaig entrar a la ràdio, i l’entrevistador, em va passar un llistat de 20 preguntes que em faria. Vaig quedar esgarrifat veien que a part de les 8 primeres, que eren de caràcter general, les restants eren molt especifiques i algunes, amb molta trampa. Però no havia temps per res més i vaig entrar a la cabina pensant com em podia sortir d’aquell atzucac. A dins mentre escoltava els anuncis previs, em va venir al cap l’entrevista que feia poc havia escoltat d’un polític socialista, encara avui en actiu, que va estar parlant durant més d’una hora pausadament, amb calma i sense dir res en concret, això si utilitzant paraules ben grandiloqüents i que va obtenir bona crítica dels comentaristes de la ràdio. Vaig decidir fer el mateix.

El pobre entrevistador només va poder preguntar-me 8 de les 20 preguntes amb la calma que vaig respondre i sobretot el temps que vaig dedicar a utilitzar expressions basades en frases fetes, però buides, mentre m’enfilava per les branques fugint d’estudi. Vaig fer servir expressions com: creixement sostenible amb el medi ambient, progrés ben entès, igualtat d’oportunitats per a tothom, per una educació de qualitat, millorar el civisme ciutadà fent pedagogia, corregir les divergències de l’economia productiva basada només en el consum desmesurat, ajudar els més desvalguts amb mesures no discriminatòries i que no fereixin la seva dignitat, defensar els interessos de les classes baixes com l’obrera i camperola, ajudar al comerç amb mesures adequades que fomentin el consum, cercar complicitats entre tots els agents i entitats del poble per anar tots junts a una, i sobretot dotar als malgratencs del dret a decidir.

Si estimats lectors, heu llegit bé, vaig dir el dret a decidir. Però decidir sobre què?. Doncs no tenia ni puta idea, però és la típica frase feta, buida ì que sempre queda molt bé, no Puigcercós?.

Nota: Pel carrer, molta gent del poble, coneguts i desconeguts, després de l’entrevista hem  van  aturar i van dir-me que havia parlat extraordinàriament bé !!. Espero que no passi el mateix amb els que abans eren independentistes i ara només s’atreveixen a demanar permís per a decidir.

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló