Dones i vídues
octubre 26, 2009 | 
Dessmond | 
Imprimir
La condició de dona i vídua és una de les més dures que conec. Hi ha països dels catalogats com tercermundistes on a aquestes dones no els toca una altra fi que una mort segura. A d’altres, les aboca a la marginalitat, que és tant com dir l’anterior però fent una mica més llarga la seva agonia.
A Catalunya hi ha tot un ventall de gradacions al respecte. Espanya dispensa a les vídues un paper insultant, sobre tot quan parlem de persones amb una edat avançada i de classe desfavorida. L’estat, amb això, torna a incentivar els arguments en favor de la separació. S’ha convertit en una estructura no apta per resoldre problemes reals i bàsics. Molts maldecaps dels funcionaris –i dels polítics- espanyols són estrictament de tipus administratiu, més que vertaderament socials. Així trobem, per exemple, qui demana ajut sota el paraigües de la Llei de la Dependència i que obté per resposta econòmica l’escandalosa xifra d’un cèntim d’euro al mes. N’hi ha de més afortunats que reben l’euro sencer.
Quan aquesta mena de visió tan soviet del món té la seva influència al nostre país, aleshores la Generalitat ha de demostrar una intel·ligència emocional superior. I envair, trepitjar, desobeir si cal l’ordre legal vigent espanyol. Quan Espanya condemna a la indigència ciutadans de Catalunya, aleshores hem de recórrer indefectiblement a proclamar la nostra sobirania en aquesta matèria.
Llegeixo, no sense indignar-me, que “Tres viudes de bombers morts a Horta tenen la pensió denegada”. El que disposa la normativa del Instituto Nacional de la Seguridad Social no permet “ajudar-les”. Tot perquè eren parelles de fet. Però si la cosa tractés d’interpretar la llei catalana (feta per una consellera carca d’Unió) aleshores aquestes vídues podrien ser ateses.
La meva indignació raja a dues bandes. La primera és per comprovar un cop més l’estafa perpetrada en nom del “patriotisme social” per l’esquerra pseudo-progre. Això sí, molt d’interès mostrat en aturar la fam al Planeta, la promoció de la Pau i els Drets Humans, l’observació, facilitació, mediació i transformació de conflictes mundials, màxima preocupació per tal que els tomàquets tornin a tenir gust de tomàquet, posar sota estricte control l’acompliment responsable del protocol de Kyoto, i quatre-centes setanta mil iniciatives més encaminades a encolomar-te fum així que gires l’esquena. I les vídues, tema molt més prosaic i sembla ser no tant elevat, deixades de la mà de Déu.
La segona, per veure fins a quin punt el Parlament català genera una legislació escombraria. Les seves lleis no són aptes ni per a l’estat espanyol, on aquesta institució penso que forma part del seu entramat.
Veient la naturalesa del cas, potser seria hora de plantejar un principi de sistema alternatiu de Seguretat Social, en clau estrictament catalana. Això significaria un nou pas cap a la proclamació unilateral de la nostra sobirania i seria, també, una mostra solvent de patriotisme social. Res a veure amb la filfa lluïda fins avui, on entre d’altres coses, només ha servit d’excusa per tal que l’estat espanyol tornés a envair competències de la Generalitat, amb la connivència de l’actual govern català.
Hi ha moltes formes d’anar declarant miques d’independència unilateralment, abans no ho faci solemnement el Parlament de Catalunya. Anteriors governs ja en van donar reiterades mostres. Recordo, per exemple, el cas de TV3: una televisió pública que va néixer alegal, que pensa en català i que té (havia de tenir!) per referent tots els països de parla catalana és una eina necessària per enfortir l’ànima nacional. O en la projecció exterior de Catalunya, molt lluny dels espectacles tipus coroneta d’espines. O en la creació de conselleries amb sensibilitat social: Treball o Benestar Social, Sanitat, Educació. Especialment les dues primeres, donat que no era clar qui tenia plenes competències en aquests àmbits. Però el govern de Catalunya, malgrat el que dicti Espanya, ha de fer o desfer sobiranament quan ho cregui convenient. O el fet de voler tenir una policia nacional. O una conselleria de Medi Ambient, molt abans de que l’ecologisme a casa nostra no es convertís en una vil pastanaga electoral. O gestionar els nostres ports…Tot això per a mi són símptomes clars d’anar conduint el país cap a la llibertat, al marge de tuteles foranes.
Una forma efectiva de sumar la complicitat de la població cap el dia D, és a base de demostrar aquesta intel·ligència emocional en grau superior a la que dispensa per aquí l’estat espanyol. Allí on els catalans quedin desatesos, la Generalitat, tingui o no competència, ha de cobrir el buit. Com fa qualsevol altre estat modern i solvent.
Etiquetes Política catalana | 
10 comentaris »
octubre 26, 2009 a les 8:24 am
Benvolgut Dessmond,
Com que amb el que avui denuncies no es pot fer més que estar-hi d’acord, vull aprofitar l’avinentesa per deixar-vos aquesta entrevista a n Xema Montero, 100% extrapolable a Catalunya i que diu coses que alguns ja fa temps que anem explicant:
http://www.elconfidencial.com/espana/izquierda-abertzale-aliada-futuro-politico-normalizado-20091026.html
octubre 26, 2009 a les 8:46 am
Josep-Empordà,
Gràcies per la informació, doncs.
octubre 26, 2009 a les 8:48 am
Josep-Empordà,
La cosa a Euskadi és correcta, perquè parlen del dia que estiguin “normalitzats”. El terrible del nostre cas és que ja succeeix abans de tenir estat propi.
octubre 26, 2009 a les 11:15 am
“En este momento no veo la necesidad de constituir un Estado Nacional vasco. El objeto político no identificado de lo que pueda ser Euskadi en un futuro pasa por algo no muy diferente de lo que tuvimos los vascos antes de la abolición foral, hace 170 años: yo reconozco ser parte del estado español y el estado español reconoce mis derechos como comunidad política diferenciada, y no nos fue mal durante siete u ocho siglos. A partir de la abolición empezó el lío”.
En fi, crec que està prou clar que aquest senyor Montero no valora en res l’identitat Nacional de Euskal Herria.
Però això no és així per una munió de euskeres, que per raó de la política demogràfica espanyolista, i pel contrast creixent de dita “política”, cada dia més reivindiquen la seva adscripció identitaria, i el dret inherent que com a Euskeres tenen de viure plenament la seva identitat Nacional a Euskal Herria.
Dir que l’eix polític se situarà en drets-esquerres, quan la situació s’hagi “normalitzat”, és tant com no dir res, a no ser que expliqui que significa per a ell una Euskal Herria normalitzada.
Aquest senyor vol imposar la seva visió (classista) o creu estúpidament que, (“El objeto político no identificado de lo que pueda ser Euskadi en un futuro…”), com ell no l’identifíca, o no el vol identificar, la visió que identifica Euskal Herria com a una Nació Sobirana i Independent no és vàlida.
No és estrany, això és el que fan exactament el Tripartit a Catalunya, “hem de construir una nova identitat Nacional on…”, Mascarell dixit, o “La Nació Catalana està per fer, i l’hem de construir entre tots…” Carod dixit.
El tema de la Identitat és el taló d’Aquiles de les esquerres, els fa mal, perquè si es postulen a favor la seva “doctrina igualitarista” en queda perjudicada, i si s’inhibeixen, aleshores se sumen al identitarisme ecspanyolo per passiva, identitarisme aquest sí, colonialista que fagocita qualsevol altre identitat Nacional, és aleshores quan acaben caient i assumint encara que sigui per passiva, La Constituciong Ecspanyola garantia de Libertades i “IGUALDAZ” de todojs lojs ecspanyolos.
octubre 26, 2009 a les 4:08 pm
“…yo reconozco ser parte del estado español y el estado español reconoce mis derechos como comunidad política diferenciada”
Aquest és el problema. L’estat espanyol ja MAI reconeixerà els drets d’Euskadi o Catalunya com a “comunitat política diferenciada”. I em part te tota la lógica del mon. Si jo fos de Murcia o d’Extremadura o d’on fos, jo tampoc voldria que hi haguesin comunitats amb privilegis i per tant presionaria als politics per que no acceptesin això. Es el que està passan.
Com a “comunitat” mai serem diferents, en canvi com a estat si.
Respecte a l’article del Dessmond. Estic plenament d’acord. I aquest paper d’anar treballant per l’autogovern, de “anar declarant miques d’independència unilateralment”, l’hauria d’haver fet Esquerra (quan encara era ERC). El seu paper al govern hauria d’haber estat la d’una força politica que hagues forçat la maquinaria. En canvi, han estat els més servils. En lloc d’haver forçat al PSC per anar “més enllà”, han estat la coartada (els tontos utils) que han permés al PSC fer passos enrrera vestits de “catalanitat”.
Vols més exemple que la degradació i l’espanolització dels mitjans publics de comunicació (CatRadio i TV3) dirigits per un conseller d’Esquerra? Doncs com això, tot.
octubre 26, 2009 a les 5:22 pm
Joan,
Totalment d’acord. Mentre no arribar el pack complert de la independència es pot anar fent una gran i ferma col·lecció d’alguna cosa que s’hi assembli. Molt diferent a això que veiem ara. Barreja de gestoria i tontos útils.
octubre 26, 2009 a les 5:54 pm
Dessmond,
Ho sento però el que tu dius sense la independència no es possible, paraules molt boniques però que només son això, paraules. Com pensaries portar a fi aquestes idees que dones?, si no tinc mal entès tot això es tradueix en una sola cosa: diners!!, i d’on sortirien aquests diners?. A Catalunya no tenim la clau de la nostra caixa i per tant mentre no siguem independents tot ha de passar per Madrit, ens agradi o no, ells son els qui tenen la clau dels nostres diners. Si no els demanes els diners a Madrit per fer tot això d’on els trauries? de quin pressupost retallaries? la Generalitat de Catalunya és tan sols una cinquena Diputació i només pot administrar i gestionar allò que ens “dona” Madrit, la capacitat legislativa que tenim no sobrepassa la facultat de fer lleis sobre el cultiu del bolet en primavera, tot el que sobrepassi la càrrega política d’això és i serà sempre recorregut pel govern escanyol de torn al seu propi tribunal constitucional. Si vols fer desobediència ves al pràctic que es la independència, jugar a mitges tintes acostuma a portar a on estem ara, a la desesperança i a la desafecció. Si a les vídues pobres els hi promets que faràs una llei per tal de tractar-les com a persones, se’t giraran d’esquena i diran: si una altra com la llei de dependència, en canvi si els expliques que no les pots tractar com es mereixen doncs els diners que necessitem per fer el que hem de fer, que son nostres, ens els tenen retinguts per donar-lis a d’altres llocs i que allà puguin fer el que nosaltres no podem, no per falta de voluntat sinó per manca d’aquests diners, i que la solució està en la independencia ja que llavors els nostres diners no s’en aniran a cap altre lloc, llavors potser et comencin a escoltar si els expliques que tens una estratègia per aconseguir aquesta independència i amb ella els “seus diners”.
Salut
octubre 26, 2009 a les 6:24 pm
Si bé la “política del mentre tant” en ser diametralment oposada a la que practiquen els tripartits deixaria notar un canvi substantiu important, no ens seria suficient, passaríem d’un “desastre absolut” a una “adaptació decreixent”, és el que crec, amb la conseqüència afegida, que molts podrien pensar i creure que viuen en una mena de limbe, o oasi, en un refugi segur, però sincerament “resistir No és vèncer”, ara a diferència de fa uns anys el factor demogràfic és un detonador en marxa que només podem aturar en assolir-ne la gestió, i això passa per un Estat Català.
octubre 26, 2009 a les 6:38 pm
La mare que els va parir!!
Com que el Pau i la Isabel es quedaràn amb el cul a l’aire!!!
Fills de la gran p….!!!
Perdoneu però estic massa emprenyat.
En record del Ramón Espinet, una molt bona persona.
octubre 26, 2009 a les 6:39 pm
Perdò he posat Isabel en lloc de Maribel.