Catalunya trepitjada
octubre 31, 2009 | 
Enric Canela | 
Imprimir
La setmana passada vaig escriure al BGS Una nova política, una llista unitària, una Gran Coalició. Es tractava d’un article que començava comentant aspectes que concerneixen al finançament dels partits polítics i a les males o, si més no, dubtoses o poc transparents pràctiques a què aboca un sistema de partits poc adequat.
En pocs dies s’han produït uns fets que, tot i estar relacionats amb els diners, no tenen, aparentment, res a veure amb el finançament dels partits polítics, sinó més aviat amb les males pràctiques d’alguns polítics i els diners. Són fets que mereixen ser comentats en relació a la política i especialment a la situació particular que viu Catalunya que, finalment, és el que més ens amoïna a tots.
Els fets als que em refereixo tracten, com tothom ja imagina, de suposats enriquiments personals, de càrrecs electes, de persones que havien ocupat càrrecs molt significats en la política catalana i d’empresaris relacionats. Tots ells, segons l’estel·lar jutge Garzón, haurien emprat la seva posició política i la seva informació per enriquir-se o ajudar a que altres ho fessin a canvi de comissions. Els delictes pels que estan imputats són prevaricació, blanqueig de diners, suborn i tràfic d’influències.
En tots els casos es tracta de delictes punibles que podrien comportar presó per als afectats.
Aquests fets sumats als de les setmanes anteriors posen sobre la taula un problema greu de la democràcia a Catalunya i poden generar encara més desafecció política dels ciutadans.
La pregunta que ens hauríem de fer és si el problema que tenim és la qualitat moral de les persones o una conseqüència del sistema. Tenim un sistema amb molts controls sobre el paper, una burocràcia enorme que pressuposa amb normes que parteixen del fet que tots som delinqüents, però cap és útil perquè la forma en que s’apliquin falla contínuament o està totalment deteriorada. Un munt de signatures absolutament inútils, però el que signa mai no pot comprovar, ni que volgués fer-ho, la correcció dels processos i a més no existeix cap control realment eficaç.
S’ha posat sobre la taula el paper de la Sindicatura de Comptes. Tant ara com en el denominat cas Millet. Jo m’he mirat molts informes, ben fets, bona feina de la Sindicatura, que normalment l’organisme auditat els estudia i de bona fe en fa cas, són molt útils per millorar les coses. Al meu parer, la Sindicatura de Comptes, amb no massa mitjans, fa bé la feina. El problema rau quan es detecten aspectes que caldria investigar o solucionar. El Parlament només, i no sempre els pren en consideració, empra els informes de la Sindicatura per llençar-los al cap del partit rival. Només cal veure la Comissió de la Sindicatura de Comptes del Parlament. Quan algun grup proposa una investigació normalment es rebutja. Així en aquesta legislatura se n’han proposat tres de les quals dos van ser rebutjades per la majoria parlamentària del tripartit, simplement perquè els organismes sobre els que calia l’informe eren gestionadess per ells. L’altra, previsiblement també serà rebutjada. Res no passa. No es tracta de qualitat democràtica, es tracta de sumar vots.
Quan hi ha sospita de mala pràctica o delicte, la Sindicatura, naturalment supeditada al poder de la Metròpoli, no té més competències, envia l’informe al Tribunal de Comptes, que si en té. Aleshores depèn. En el cas que ens ocupa, sembla que tot això s’ha fet. Uns informes dels comptes del 2003 informats el 2007, enviats al Tribunal de Comptes el 2008 i… som on som.
Cap sistema útil. No cal ara que ens posem les mans al cap lamentant la poca qualitat de la classe política o coses similars. Cada cosa al seu lloc. Delinqüents o candidats a delinqüents n’hi ha aquí igual que a qualsevol lloc del món. No tenim una moral especialment degradada o res similar. Els delinqüents cometran delictes quan puguin i els candidats poden caure en la temptació aquí o en altre lloc. La cosa és que uns i altres faran de més o de menys en funció de les possibilitats que tinguin, de les facilitats, de les temptacions que en última instància no deixa de ser un cas més de cost – benefici. Quin benefici obtinc i quin risc hi ha. Si el risc de ser enxampat es percep com a molt baix o nul, endavant. En alguns casos petites només són comissions relativament petites, degudament amagades, per ajudar…, qui ho sabrà.
Catalunya deu ser el país del món amb més administracions, competències que no se sap de qui són, organismes plens de papers poc controlats. I un munt de cossos policials diversos. Un sistema que no ha estat capaç d’eliminar allò eliminable i ha posat organismes propis, un autèntic desgavell. Qualsevol persona amb la mínima intel·ligència per a l’organització no fabricaria un model així, però… l’herència, la covardia, l’interès o la impotència ens hi ha portat.
Ens cal, evidentment, canviar el sistema, regenerar-lo, però no és possible sense canviar els procediments de dalt a baix.
Aquests fets donarien per parlar o escriure molt, però per a mi el més greu no ha estat que s’hagi descobert i desarticulat una presumpta trama de delinqüència, ni que s’hagi enxampat com a presumptes culpables protagonistes de la vida política catalana, per a mi el problema greu és la demostració pública, una vegada més del que és Catalunya. Catalunya no és més que una colònia o des de Madrid es fa i desfà.
Jo no podia donar crèdit al que veia l’altre dia quan TV3 va mostrar les humiliants imatges de la Guàrdia Civil entrant a les dependències d’un Ajuntament català a detenir al seu alcalde. Em semblava que el temps havia anat endarrere. Com és possible que existeixi una cosa que es diu Audiència Nacional que té el dret d’agafar i enviar la Guàrdia Civil a detenir els catalans i com després els pot humiliar traslladant -los a Madrid per tal de què declarin davant l’esmentada Audiència Nacional? Clar que aquesta notícia està en la línia d’aquesta altra: L’Audiència Nacional rebutja paralitzar les obres de l’AVE a la Sagrada Família. Manen allà.
Tornant al tema, és evident que els jutges i la policia tenen la funció de detenir, quan tenen proves fonamentades, als sospitosos d’haver comés un delicte. Fins i tot d’aïllar testimonis innocents. Per tant no qüestiono que la justícia actuï. Sí que qüestiono que qui actua no sigui la justícia i la policia del meu país.
Qüestiono que per prendre declaració a vuit detinguts catalans, residents a Catalunya, hagin de ser traslladats i emmanillats a Madrid. En última instància, no podia desplaçar-se el jutge? Això només pot tenir lloc en una colònia en la que els catalans som els súbdits dels poder metropolità. Imagino que abans de prendre declaració no estan imputats de res i si no ho estan tenen uns drets que no es poden conculcar, menys encara per aquells als que els hauria de correspondre exercir la justícia a Catalunya. Per l’edat i condició no m’han semblats físicament perillosos ni res semblant. Quan, si arriba el cas, siguin jutjats i fins i tot condemnats ho haurien de ser a Catalunya, per jutges i fiscals de Catalunya i no per altres que ens són estranys i ens han estat imposats.
Anirem veient els esdeveniments, el tema, sent important, no és el procés judicial obert, ni aquest ni d’altres, el problema és qui administra la justícia. Un dels símbols més importants de la colonització és que la justícia, l’última instància, la norma judicial, sempre roman en mans de la Metròpoli. És allà on els seus jutges determinen el destí dels administrats de la colònia. Aquests o el “prestigiós” Tribunal Constitucional. La divisió del poder, els quatre poders, qui els té? Catalunya és una colònia, la darrera colònia del Imperio. Ja és hora d’acabar amb aquesta anomalia històrica.
I ara anem a les solucions. Aconseguir la llibertat, la restitució dels nostres drets nacionals, poder disposar d’una democràcia neta, regenerada, no és un tema senzill, però ho podem fer. Com sempre, hem de tenir clar l’enunciat del problema, les coordenades, l’entorn. Una de les més importants és que ara podem, si volem i actuem junts i amb determinació. Un segon aspecte és que per fer-ho, els que ho desitgem i estem disposats a treballar hem d’arribar a un acord per fer-ho junts, hem d’arribar a una única coalició electoral capaç d’entrar al Parlament amb la força necessària. Ho podem fer. Us deia la setmana anterior que aquesta setmana faríem coses.
Evidentment n’hem fet algunes, coses visibles i coses invisibles. Una molt simple, visible, per mostrar l’objectiu i cercar totes les adhesions possibles a través de la xarxa ha estat la creació de la pàgina Suport a la Coalició Independentista a la que us convidem i en la que us hi esperem.
De coses invisibles n’hi ha hagut moltes com són els contactes mantinguts amb diferents persones i la preparació de properes reunions. El meu optimisme és gran.
I per agafar encara més forces, més ànims, dissabte vinent us esperem a Perpinyà. Allà seguirem mostrant la nostra solidaritat independentista, allà seguirem cercant la unitat de tots nosaltres, allà demostrarem la força de tots els catalans. Intentarem que els mitjans de l’estat veí, i d’altres, es facin ressò. Ajudarem als nostres germans del nord, però també a nosaltres mateixos, els de més al sud. Sumarem allà, sumarem a les consultes del 13 de desembre i després seguirem sumant.
Si sumem, guanyem!
Etiquetes 10Mil, Candidatura independentista, Gran Coalició | 
38 comentaris »
octubre 31, 2009 a les 2:10 am
Enric,
Com sempre, molt bon artícle. Només voldria puntualitzar algunes coses. Desde el meu punt de vist els espanyols han volgut deixar clar un parell de coses més que jutjar un cas de corrupció. Em pregunto si s’havia donat abans en els 30 anys de democràcia que portem que la Guàrdia Civil detingués els alcaldes i se’ls emportés a Madrid. Si aquest és el primer cop que es dona, s`ha fet per dues raons.
- Demostra qui té el poder de les forces de l’ordre. En aquest cas, l’Audiència Nacional i els Guàrdies Civils i no els Mossos d’Esquadra que l’únic que fan es la feina bruta que els cossos espanyols no volen fer com posar moltes, i picar estudiants a les manifestacions però la feina “neta” la segueixen fent ells com control de fronteres, aeroports, tramitació de passaports, etc… És a dir, vosaltres podeu tenir la vostra policía, però la policia espanyola està per sobre la vosta. Suposo que no us penseu que els espanyols són tant estupids de deixar totes les competències a una polícia que ells no controlarien.
Segon punt, si aquest és el primer cas que es dona en tota la democràcia, desconec si ho és i potser m’estic equivocant, si algu ho sap em podria corretgir? Si és així, és molta casualitat que passi justament un mes després del referèndum d’Arenys de Munt i un mes i mig abans del referèndums del 13 de Decembre. En altres paraules, ells han donat un avís dient: aquí tenim el poder nosaltres i podem detenir a qualsevol alcalde quant volguem i si seguiu fent referèndums ja sabeu que us pot passar.
Potser m’equivoco però és la sensació que tinc.
Salutacions per a tothom.
octubre 31, 2009 a les 3:42 am
El problema que planteges no és cap problema si el que pot hi posa mà. M’explicaré, totes les policies del món disposen d’un departament d’interns, on la seva unica funció és investigar la mateixa policia, a més aquest departament no sol estar centralitzat i per tant s’autoinvestiga a ell mateix.
En la política cal un organisme amb poders per instar tribunals i policia a actuar, on les persones que hi treballin cobrin el seu sou precisament per supervisar i actuar contra casos de corrupció política i judicial, i que al mateix temps sigui prou descentralitzat com per poder autoinvestigar-se.
En segon lloc crec que com dius i com diu el primer post, aquí s’ha volgut llençar un missatge. La prova en són la difussió de les imatges dels implicats esposats i transportats en furgons per entrar a la presó com qualsevol assassi o violador. Tinguem en compte que encara no han estat jutjats, per tant es vulnera el dret a la presunció d’inocència i a l’anonimat, que es respectada en els presos habituals. Amb tot, l’efecte mediàtic que té respecte l’imatge de Catalunya és facilment associable a la de l’oasi d’aigues brutes que per causa del libertinatge català ara cal netejar, i qui ho fa és l’estat d’Espanya.
Igual de preocupant és el que pasa amb la Sagrada Família.
Que uns partits que monopolitzen la politica, per ego, per interès electoral i politic, per tossuderia, ignorant el clam d’entesos i d’aquells que s’han fet responsables de la contrucció i manteniment del temple, posin en risc una obra de valor incalculable, que a més forma part del patrimoni nacional de catalunya i de la ciutat comtal, és una vergonya.
PD: en l’acte de Rcat que es va fer divendres, en Carretero va ser molt corós en referir-se a aquest tema i va emprar un llenguatge més obert a la constitució d’una coalició.
octubre 31, 2009 a les 3:48 am
Aclariment,
no volia dir que el missatge sigui exclusiu cap als catalans, perque tenim casos al´país valencia, i a les illes, també a Marbella, si no es podria pensar que es una conspiració contra els paisos catalans, però si que crec que afecta a l’espanya de les autonomies tan denostada ultimament desde alguns sectors del centralisme espanyol.
octubre 31, 2009 a les 9:25 am
Rubèn,
Gràcies. Jo no recordo un cas així. Només al País Basc i contra el terrorisme. No sé si els fets de Marbella, però allà no tenen una policia pròpia.
Jo crec que Garzón va per lliure. No ho associo a altres coses i crec també que segurament hi haurà delictes darrere. No sé qui, quant, etc. però no és aigua neta.
El que considero indigne per Catalunya és que les coses es facin allà, per gent d’allà i de forma inadequada.
octubre 31, 2009 a les 9:25 am
PepMB,
Aquí no veig un problema d’investigar policies. Cal el grup i suposo que hi deu ser.
El segon aspecte que destaques si. El sistema català anticorrupció és un desastre.
El tema de les imatges és indigne. Això no es fa mai.
És la submissió d’un país. En altres èpoques execució a la plaça Major.
M’alegra el que dius de Joan Carretero.
octubre 31, 2009 a les 10:03 am
Benvolgut Enric,
La humiliació dels detinguts empresaris i polítics catalans aquesta setmana i la transmissió dels maltractaments en directe ens demostren que la societat catalana està sotmesa, a part de l’espoli i menyspreu constant, a les tàctiques de la “Doctrina del xoc” molt ben explicades en el llibre de la Naomi Klein: els maltractaments físics provoquen l’estat de xoc degut al qual la persona maltractada ja no ofereix cap resistència i es torna obedient i permissiva.
No és només la Sagrada Família, la Pedrera o les consultes independentistes el que volen ensorrar i aturar, el que pretenen també és fer-nos callar en el debat començat abans d’ahir sobre la prevalença de la LOFCA per sobre de l’Estatut – referendat per tot un poble!
Ens trepitgen de molt mala manera i sense miraments però dels fills i nets dels falangistes que actualment ens desgovernen des d’aquí i des d’allà, no es pot esperar més ni cap altra cosa. Conceptualment no són gent demòcrata, sinó tot al contrari i no tenir-ho en compte seria imprudent. Cal armar-nos de valentia, determinació, resiliència, ambició i paciència, denunciar a tort i a dret aquests fets indignants i resistir fermament amb el cap ben alt. No ens poden empresonar a tots i són les situacions quan resulta una gran sort tenir tants caps i tants barrets! Ànims i endavant!
octubre 31, 2009 a les 11:04 am
Maia,
Millor no ho pots dir.
Es tracta una vegada més d’humiliar pel gust de fer-ho. Sense dubtar de la necessitat d’eradicar la corrupció, allà on n’hi hagi, de castigar els culpables, no és pot fer el que ha fet el jutge estrella.
Ens volen robar la dignitat. No queda més camí, és urgent, que marxar. Ja ens endreçarem casa nostra quan siguem lliures.
Estem vivint una democràcia que arrossega tots els mals de la burocràcia espanyola, de la paperassa inútil. Del servilisme estèril.
Cal dir prou i sortir. Cal ser valents.
octubre 31, 2009 a les 11:56 am
Enric, quan vaig veure les primeres imatges de la intervenció a l’ajuntament, a part de la tristesa pel fet de pensar que no és gens bo que passin aquest tipus de coses al nostre país, el primer que em va venir el cap és què hi feien també (de pas) tots aquells policies espanyols allà. Era clarament també un avís a navegants… No ens ho posaran fàcil, però guanyarem.
Sobre la coalició no et dic res almenys de moment, perquè ja sabeu per aquí de sobres el que penso d’aquest tema.
octubre 31, 2009 a les 12:35 pm
Jordi,
Jo segueixo pensant que és model Garzón, però de totes formes no ho podem permetre. Catalunya ha de poder tenir els seus propis mecanismes de poder, la seva justícia, posar ordre a la manera europea.
Una vergonya.
octubre 31, 2009 a les 12:57 pm
“No cal ara que ens posem les mans al cap lamentant la poca qualitat de la classe política o coses similars”.
Bé, el sistema politic i judicial com dius afavoreix les temptacions, però el sistema no pot arribar a tot i aquí juga un factor molt important que es el factor ètic.
Aqui no hi ha una ètica de la república o una ética nacional com si n’hi ha a França o als Estats Units. Això te relació directa amb la situació de dependencia, ja que un no posa per devant dels seus interesos personals una entitat etérea, amb la seva autoritat sempre discutida i permanetment en questió, amb una gran inseguretat com es la res publica de Catalunya.
En la situació actual no hi pot haver uns valors sòlids dins l’administració catalana i tampoc en la direcció política, i segurament pesa més l’etica corporativista (per exemple en amagarse mutuament les malifetes) que el sentit de servei al país.
octubre 31, 2009 a les 1:01 pm
Bon article Enric.
Tot voltant per internet, llegint una mica quatre opinions aquí i allà, penso sobre el tema de l’enriquiment que ens ocupa.
És molt casual que això passi aquí. N’estic convençut, però molt convençut, que això també passa a Galícia, a Extremadura o La Rioja. Però casualment han anat a ficar la mà aquí.
Això reafirma encara més la teoria que cerquen fer mal aquí. Miren de treure pit. Fins i tot perdent peons (com als escacs, ja que n’ha sortit esquitxat gent del PSOE, ui, volia dir PSC).
Però això encara farà bullir més l’olla. Ens demostra, com ja s’ha dit, que el poder el tenen ells. Qui en tingués dubtes, ara ja ho té clar.
I això és l’únic que ens ha de guiar. No hi ha més política, no hi ha res més.
Per fer política cal un estat. I també per fer política cal tenir les idees clares. La política és un instrument del poble per gestionar els recursos. El poble ha de poder saber en tot moment quins diners i recursos gestiona el poder polític. El poble ha de saber quins càrrecs ocupa cada persona a la que paga. No pot ser que un estudiant de doctorat se li demani exclusivitat (conec casos d’això, cobrant una merda-perdoneu l’expressió) i la dona d’un President de la Generalitat (ja veus quin càrrec, només serveix per cobrar) tingui una llista de càrrecs que sembli ticket de compra per passar dues setmanes.
I com diuen alguns, tota aquesta informació, tot el que fan ajuntaments, diputacions, etc … tot ha de ser públic. I consultable. I ben clar i català. Ja ens em adonat de que usen la tècnica de fer-ho complicat.
Segur que a les nostres comunitats de veïns exigim un estat de comptes clar. Doncs si ho exigim a casa nostre, per què nassos no ho exigim als nostres polítics ?
I tot això ha de ser consultable. I s’ha de poder trobar l’entrada de l’organisme. El mateix ha d’aplicar pels altres poders, naturalment.
Insisteixo doncs en que ells són els nostres treballadors. Són els nostres gestors ! Ells han de respondre de les seves accions davant del poble. Ells haurien d’anar pel carrer avergonyits si no deixessin clar l’estat de comptes del seu organisme, enlloc d’anar amb el cap ben alt.
I els culpables en som nosaltres. De no exigir-los pel que són pagats.
I ens cal un estat. No volem ser espanyols. No volem que els nostres delinqüents siguin jutjats pels espanyols. Els jutjarem nosaltres.
Força i visca la pàtria lliure !
octubre 31, 2009 a les 1:12 pm
Molt d’acord amb la reflexió que fas i molt oportuna.
El problema és qui administra la justícia i com l’administra.
Que cada dia hi hagi una nova filtració d’informació que se suposa te el secret de sumari vol dir que hi ha algú corrupte a la fiscalia. Qui és el talp que s’atreveix a fer coses il·legals, quant cobra per fer aquestes il·legalitats i per què els mitjans, sabent que fan una il·legalitat s’hi avenen?.
Aquí hi ha una doble moral que és tan corrupte com el qui més. Però és clar, l’ase dels cops només pot ser polític. Jo hi veig una corrupció molt més perillosa encara. Perquè es fa des de dins mateix d’on s’imparteix suposadament justícia. Una mostra més de la manca de salubritat de la democràcia espanyola i un motiu més per treballar per la independència.
octubre 31, 2009 a les 1:38 pm
Els que no volen la independència, o la volen per a d’aquí tres-cents anys més, poden veure què vol dir dependència.
Ara hauran de pensar si això els hagués passat si ja fòssim independents: la Catalunya indendents, permetria corrupcions? detindria d’aquesta manera? donaria aquest tracte? si tens un negoci honrat te’l faria perdre o sabotejaria com se’n perden?
Crec que encara que tinguessim les mateixes lleis, no tindriem l’espasa amenaçant de caure’ns a sobre. aquesta tranquilitat i llibertat val perdre dos clients que pots multiplicar fora de les castelles?
octubre 31, 2009 a les 1:48 pm
“Jo crec que Garzón va per lliure. No ho associo a altres coses i crec també que segurament hi haurà delictes darrere. No sé qui, quant, etc. però no és aigua neta.”
No crec, Enric. S’està muntant una pista d’aterratge per fer de vedette amb la Rosa de España, i per aconseguir-ho res millor que participar en una operació política el missatge de la qual l’han de llegir els partidaris de l’estatut-patena com una manera d’aplanar el camí a la sentència del Constitucional.
Salut,
octubre 31, 2009 a les 5:54 pm
Fixeu-vos que en poc temps es fa el judici sobre l’afer d’Hisenda, el cas Palau de la Música i ara el de l’Ajuntament de Badalona.
Què tenen en comú? Doncs que ja fa molt temps que estaven denunciats, però estaven en estat letàrgic. Quan els ha comvingut els han fet esclatar a casa nostra. Tot això indica que els catalans no fem bondat i han de ventilar les nostres misèries per abaixar-nos els objectius de llibertat i democràcia a què aspirem.
Convé que anem obrint els ulls i veure que ens movem força bé, però que fàcil mai ho tindrem per anar endavant.
octubre 31, 2009 a les 8:47 pm
Raoliver,
L’ètica no la té mai tothom. És cert que les coses s’han anat degradant, venim d’un sistema franquista putrefacte i s’han acceptat coses, continuïtat, a persones i grups, però els sitemes de control i retiment de comptes són gairebé nuls.
Cert que hi ha un sistema corporatiu, grupal, d’autoprotecció.
Cal una regeneració del sistema, no tant de les persones (moltes també) com del model.
Una llei electoral directa i un control més ben fet.
octubre 31, 2009 a les 8:52 pm
Gusi,
Gràcies. Ara ens ha tocat a nosaltres. Jo, sincerament, no crec que Garzón ho hagi fet per res especial conra Catalunya, ell és així. Li agrada.
El que si és cert, al meu parer, és tot el que dius, ens cal un estat. Amb persones amb visió d’estat, ètica, que no facin de la política una carrera, malgrat que puguin esdevenir diputats molts anys.
Cal un bon sistema de gestió, de retiment de comptes. En última instància intel•ligència i ètica. Massa rucs o gent sense ètica als càrrecs decisius. L’únic que han fet és vida de partit.
Sobren òrgans i institucions inútils.
octubre 31, 2009 a les 8:55 pm
Dessmond,
El tema de la justícia és clau. Ja quan estàvem confederats ens van enviar l’Inquisidor de Castella.
A la fiscalia o entre les defenses algú ha conrat uns quants bitllets. La corrupció no està només entre els polítics però els polítics en teoria serveixen al poble i s’ha de ser encara més exigent. Igual que cal exigir-la amb més raó als que administren la justícia.
octubre 31, 2009 a les 8:57 pm
Durruti fai Companys cnt amb psuc,
No hi ha cap dubte que qualsevol model amb un estat lliure seria millor. Nosaltres podríem administrar-nos sense esperar la condescendència reial.
octubre 31, 2009 a les 8:58 pm
Popota,
Jo també crec això, va per lliure. Vol pujar i fa de vedette en el circ mediàtic. Ho ha fet sempre.
octubre 31, 2009 a les 9:00 pm
Bernat,
Segueixo pensant que no és res organitzat. La justícia és “ràpida”. Les coses van així a l’Espanya que ens domina.
Amb tot les coses no venen en el millor moment.
De qualsevol forma hem de sortit ràpid d’aquet malson que és l’estat espanyol.
octubre 31, 2009 a les 10:38 pm
El Garzón ha fet de les detencins un circ. Molt vergonyós.
http://albert-bir.blogspot.com/2009/10/loasi-catala-explota.html
novembre 1, 2009 a les 1:36 am
No era la meva intenció parlar de policies. jo posaba l’exemple per dir simplement que igual com tenen aquests cal a la política un departament d’assumptes interns que treballi per la netedat de la politica i d’ells mateixos.
novembre 1, 2009 a les 8:25 am
Garzón mai ha deixat de ser un mal parit en quant te oportunitat per demostra la seva fòbia contra els nacionalistes, excepte si aquets son espanyols, poc es pot esperar de un jutge que te la balança trucada, per mostra la seva obsessió tolerància 0 a tota manifestació nacionalista, i mes si els nacionalistes son bascos o catalans. Crec que som molts els bascos i catalans que ho poden testimoniar. Visca Catalunya Lliure.
novembre 1, 2009 a les 9:27 am
Albert,
Tens raó en el teu article. Moltes detencions del jutge Garzón han estat un circ. Els afectats no hauran estat molt contents.
En aquest cas veurem com acaba, quins hi són i quins no hi són i quins hi apareixen.
Vergonyós.
novembre 1, 2009 a les 9:27 am
PepMB,
D’acord, no ho havia entès bé. Si, en teoria hi ha controls, però no com els que dius. Jo no sé si és normal en altres governs, però sembla necessari. Hi ha una intervenció molt rígida a la Generalitat. No sé com funciona als ajuntaments.
novembre 1, 2009 a les 9:27 am
jorfont,
Cert. Sempre ha lluitat contra qualsevol “desviació” nacionalista. Amb tot, crec que aquí no és el cas. No hi veig desviació. Els emmanillaments els practica bastant. La Guàrdia Civil penso que no, però no va amb els Mossos.
Per a mi el que és greu és que la justícia no estigui a Catalunya i que el lloc on han d’anar sigui Madrid i el jutge que administra estigui a Madrid. Una justícia pròpia d’una colònia.
novembre 1, 2009 a les 3:52 pm
Hola Enric,com sempre un bon article, tot i que crec que ofereixes una alternativa final com és la Coalició Independèntiste per anar a les eleccions al Parlament català, que podria entrar en uns paràmentres no desitjables que dificultarien en si mateix l’objectiu d’aconseguir l’Independència, unir tots els moviments, sectors i persones crec s’ha de fer desde uns plantejament de consecució objectivable, proclamació unilateral de l’Independència i regeneració politica, podrien ser els objectius inicials. Començar dien que ja tenim l’eina crec és un error, com u seria si desde Reagrupament algú plantejes que és l’eina final.
novembre 1, 2009 a les 6:25 pm
Admirat Canela,
No veig material politic per fer cap gran coalicio. Qui es coaliga amb qui es el que ens hem de preguntar. Ara tenim un gran partit i ben s[olid que es a punt de guanyar les eleccions i no voldran fer experiments politics. Tambe tenim un partit que va ser independentista que esta en fase accelerada de descomposicio electoral i de presencia social. Pero tenim una eina absolutament nova i diferent que es Reagrupament que planteja tres coses. Independencia/regeneracio i transversalitat. Algu coneix alguna forca mes? Catalunya Accio? Sincerament no en conec ningu i mira que fa anys que emremeno pel mon independentista. Per a mi una gran coalicio ‘es construir des de baix una candidatura d’ampli espectre, sumant des de terra i on tots els independentistes ens hi trobem be. Crec que aixo nomes es pot fer sumant persones i personalitats pero passant tots per l-adrecador de l elecci’o democratica. No veig possible res mes que coaligar milers i milers de persones amb els tres objectius comuns. Talment amb l esperit de la candidatura Xirinacs al Senat de l any 1977. Sumar/sumar/sumar pero coses consistents i sobretot des del respecte mes absolut per la democracia de base. ja n estic fart de les martingales dels partits i les seves cupules professionals. Crec que a Reagrupament hi cap tothom
novembre 1, 2009 a les 7:48 pm
Totalment d’acord amb Joan Lafarga (29). És molt important que tothom qui doni suport en la llista independentista transversal tingui dret a votar els seus candidats en primàries. Aquest és un dels millors atractius pels votants, saber que els candidats han estat elegit en primàries, i que qualsevol independentista es pot sumar a Reagrupament i donar suport a la llista. Si sumem persones independentistes, guanyem.
novembre 1, 2009 a les 8:16 pm
[...] Els darrers dies, els socialistes han esmerçat grans esforços en desvincular del seu entorn el Luís García Sáez, el cervell de la presumpta trama de corrupció amb epicentre a Santa Coloma. El propi secretari d’organització, el José Zaragoza, va assegurar que el “Luigi” (així se’l coneix) ja no tenia cap vinculació amb el seu partit perquè va ser expulsat el 1992 per, “si no recordava malament” (ai, aquest cap!) per un cas urbanístic. La realitat, però, l’ha deixat en evidència. Resulta que diferents ajuntaments socialistes, després de la seva expulsió, van firmar contractes milionaris amb aquest personatge. És a dir, expulsen a un militant per presumpta corrupció i tot seguit li adjudiquen a la seva empresa diverses concessions públiques? Com es pot confiar en un personatge així? Si ells sabien el seu historial! Just un any després de ser expulsat, Agrotecsa, l’empresa de l’esmentat Luigi, va obtenir de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana (presidida llavors pel Pasqual Maragall), el manteniment durant tres anys dels parcs metropolitans, per l’import de quasi 600 milions de pessetes. I no va ser l’única concessió. Altres ajuntaments que van mantenir relacions amb l’ex-diputat socialista van ser els de Lleida, Mataró, Olesa de Montserrat, Barcelona, Canovelles, Montornès, Girona, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, El Prat, Esparraguera, Vilanova i la Geltrú (en aquest cas, quan governaven CiU i Icv) i L’Hospitalet de Llobregat. Esment especial mereix aquest últim. Fa res, el Celestino Corbacho va dir que “no recordava” si durant el seu mandat havien contractat els serveis d’Agrotecsa. Un altre amb “poca memòria”. El més escandalós és, però, que després de la fallida de l’empresa el 1999 (que va deixar desenes de projectes a mig fer i moltes persones a l’atur) encara hi ha hagut ajuntaments socialistes que han mantingut negocis amb ell, entre ells, el de Santa Coloma de Gramenet. Així que cap relació? Doncs es veu una vinculació prou estreta, la veritat. En dirà res d’això, el Manel Fuentes? Reconsiderarà el seus ridículs elogis al José Zaragoza? A tots aquests alcaldes se’ls hauria de caure la cara de vergonya i demanar-los la seva inhabilitació política per incompetents o per, sabent-ho, adjudicar obres a un personatge amb un historial tan obscur. Per ara, se sap que els detinguts podrien haver sumat un frau de quasi 45 milions. En veure la gravetat que està prenent l’assumpte, els socialistes suspendran dels seus càrrecs als regidors detinguts i CiU suspendrà temporalment de militància al Macià Alavedra i el Lluís Prenafeta. Pel que fa a l’espectacle de veure emmanillats als detinguts, es nota que al jutge Garzón (que ha decretat presó incondicional pels cinc militants polítics) li encanta això de sortir als mitjans. De debò calia? Si no haguessin estat detinguts a Catalunya, hauria passat el mateix? [...]
novembre 2, 2009 a les 11:21 am
Aparto el podrit món de la corrupció, tindria massa coses ha afegir-hi-
Sobra la Coalició Independentista que proposes, no en tenim prou amb Reagrupament Independentista?
Avui mateix sentia que a La Vanguardia, li adjudiquen a Laporta, la intenció de formar un altre partit.
Alerta màxima: no sigui això una dispersió, UNITAT !!!!
novembre 2, 2009 a les 2:17 pm
Alexandre, el tema és
novembre 2, 2009 a les 2:23 pm
Alexandre, el tema és que Reagrupament va néixer amb la idea d’aplegar el màxim nombre de persones, plataformes, entitats… per treballar per una candidatura independentista transversal. Però algunes persones que no s’han volgut sumar amb Reagrupament, li neguen la condició de transversalitat, i diuen que s’ha de crear una entitat (Coalició), més gran on Reagrupament representaria només part, juntament amb altres partits algun dels quals citats encara no existeixen. Per mi corre el perill que la coalició serveixi per posar persones a la llista sense passar per un procés d’elecions primàries que és una de les coses que més atrau de Reagrupament a l’electorat que està fart de llistes formades per pactes on es decideixen els candidats amb el criteri d’uns quants. Si es fa una coalició, a mi no em semblarà malament, si els candidats són elegits en primàries per totes les persones que donen suport a la llista que es presenti.
novembre 2, 2009 a les 2:26 pm
En tot cas, això és el que està a la ponència política aprovada pel 1er congrés de Reagrupament. O sigui, que la llista (sigui o on coalició) a la qual doni suport l’associació Reagrupament, serà formada per candidats votats com a mínim pels associats. En aquest sentit crec que és una garantia de que les coses es faran ben fetes, perquè Reagrupament ha aconseguit en un temps record aplegar moltes persones per la causa de l’independència i la regeneració política de Catalunya.
novembre 2, 2009 a les 3:56 pm
El Casadevall ha d’entendre que en una hipotètica coalició haurà de votar els seus de la llista, però els que aporten els altres grups no hi te res a dir.
Tot plegat em sembla que poques ganes de fer coalició, però veig que les enquestes no us acompanyen ara per ara. De fet el PI tenia millors enquestes que vosaltres.
novembre 2, 2009 a les 5:17 pm
Les ganes, Camps, per la meva part van dirigides a que les properes eleccions puguem votar una llista independentista transversal potent amb possibilitats, i no un xiringuito pactat per uns quants amb quotes representatives i altres coses que em recorden el que ja hem tingut fins ara i que no ens ha servit de molt. Jo personalment no tinc cap altre més interès que aquest.
novembre 2, 2009 a les 5:54 pm
Perdoneu però hi torno: coalició de qui amb qui? Què es pot coaligar si en aquests moments només hi ha Reagrupament? Ja m’agradaria poder escollir entre un munt d’opcions però no és el cas. Les plataformes no són coaligables, en tot cas les persones de les coalicions es poden incorporar una a una. Tan de bo que en siguin moltes més de les 3000 que avui hi ha a Reagrupament. Però no creem espectatives absurdes. En aquests moments només hi ha una opció independentista seriosa que és Reagrupament. Després hi ha un partit gran nacional-regionalista i un partit exindependentista. Què creieu que podem fer? Amb qui ens coaliguem?