L’oasi era l’omertà
novembre 1, 2009 | 
Marc Belzunces | 
Imprimir
Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.
Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.
Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.
Ocultació de delictes: l’omertà catalana
Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.
Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!
El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme
Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).
En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.
A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.
Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.
Doctor, no sé què ens passa
Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:
Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.
I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?
La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?
PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.
Etiquetes CDC, CiU, Corrupció, Crisi institucional, Estupidesa, Oportunistes, PSC, PSOE, Política catalana, Reagrupament, Reflexions, Regeneració política, Sociovergència | 
24 comentaris »
novembre 1, 2009 a les 12:45 am
Sense dubte Marc, ens hem de mossegar la llengua per no dir els insults que ens venen al cap.
Però en Corominas i en Pujol, potser són els menys embrutits amb tot aquest afers mafiós. No dic que estiguin una mica bruts. Per desgràcia si et prestes a jugar amb Espanya, tal com diu en López Tena en el seu darrer article, acabés recolzant directament o indirectament a la corrupció.
http://www.facebook.com/l.php?u=http%253A%252F%252Fwww.avui.cat%252Fcat%252Fnotices%252F2009%252F10%252Fdependencia_es_corrupcio_76376.php&h=63b27f114da48358271a8443e2e399e8&ref=mf
Penso que de fet , si hi ha una màfia realment aquesta són els de PSC-PSOE. Els altres són uns aprenents.
L’article del dimarts anirà sobre aquest afer i estiraré una mica el fil del López Tena.
Des de Reagrupament, tal com ha dit en Dr. Carretero ahir als Lluïsos de Horta,”No ens alegrem gens dels casos de corrupció que hi ha a Catalunya perquè estimem el nostre país”
http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=1335&Itemid=1
novembre 1, 2009 a les 1:06 am
Benvolgut Marc, crec que el teu article està molt bé (com els anteriors sigui dit de pas), però jo hi detecto 3 cagades al meu entendre:
1) Has usat la cadena de caràcters “metralleta” en el teu article. Aquesta cadena coincideix exactament amb la que recull “el Diccionario” (www.rae.es). Això juntament amb la bandera il·legal aquesta de l’estel blanc que encapçala l’article i la cadena de caracters -en aquest cas “Catalunya”- ja seria motiu suficient per a que et portessin amb una furgo cap a Madrit per apologia del tal i pasqual, i et tanquessin una temporadeta en un hotelet amb servei de banyera inclòs.
2) Estàs segur que ens podem permetre la frivolitat de que no siguis de Reagrupament? Fins i tot el mateix Gandhi feia vagues de fam. I també n’hi va haver un altre, que apart de parlar, el varen penjar amb els braços en creu. La paraula és condició necessària però no suficient!
3) Que la nostra generació no ho permetrà? QUE NO T’HAS ENTERAT QUE ESTEM MINORTIZATS O QUÈ?!?!?!
És en el sentit del punt número 3) que et suplicaria que hi dediquessis algun dels teus articles amb rigor científic. Jo cada cop que he consultat les dades de l’Idescat per als resultats en les eleccions “generales” (que jo entenc que, com que és el pitxor escenari possible, és el que cal pressuposar per a un referèndum*) se m’han caigut al terra.
Jo el que he de fer és un esforç extrem és per a no desmoralitzar-me, perquè ho agafi des d’on ho agafi, no hi veig solució. Bé, si que hi ha solució; intentar piràr-se-les a Dinamarca, Suïsa o al càlid Orient Mitjà……..
*Coincideixo molt amb el Doctor amb el següent: el referèndum o el que sigui, l’hem de fer DESPRÉS de la proclamació unilateral al Parlament, sinó no ens en sortirem. Això entenc que també podria fer decantar la balança. Però ai-las!, és possible obtenir 68 diputats indepes?
novembre 1, 2009 a les 1:55 am
Tots aquests casos de corrupció a l’únic partit que veig que poden afavorir és a Reagrupament. Si els Reagrupats saben jugar les cartes i aguntar la pressió que els mitjans de comunciació que tal i com en Marc ha dit, estan subordinats als polítics, Regrupament pot donar una bona sorpresa. Esperem que així sigui. Mai la credibilitat dels polítics catalans havia sigut tant baixa, però cadascú té el que es mereix.
Salutacions
novembre 1, 2009 a les 2:55 am
Brillant, Marc, brillant.
Sento el que tu sents. Més que indignant, per a mi la situacio actual és asafixiant.
Vaig sentir en directe per la web al Doctor a Terrassa. I tot i no dir res que no hagi dit ja centenars de vegades, va saber explicar a la perfeccio el per què de l’asfixia que sentim.
I va ajudar-nos a entendre que la culpa d’on som ara és només nostra. I en les nostres mans està redreçaro.
Només cal treballar-ho i compartir-ho amb tothom.
novembre 1, 2009 a les 8:55 am
Heus ací la màfia que ens está empobrint, que ens está matant i ens está prenent la dignitat com a poble:
http://www.youtube.com/watch?v=8aKd-Lx-zlU
novembre 1, 2009 a les 11:51 am
Josep-Empordà: Cert, és ben cert. Com cert també és que “els de CiU d’Escòcia” fan com els d’aquí: Sí, però no.
http://www.scotlibdems.org.uk/news/2009/10/lib-dems-overwelmingly-reject-salmonds-referendum-bill
novembre 1, 2009 a les 12:38 pm
Realment, el que no es pot fer és llençar la pedra i amagar la mà. Aquestes delcaracions no fan més que estendre l’ombra de la sospita a tothom i treure credibilitat a allò del “no tots som iguals”.
http://albert-bir.blogspot.com/2009/10/loasi-catala-explota.html
novembre 1, 2009 a les 12:45 pm
Totalment d’acord amb el que dius. De fet vaig escriure un article en termes similars que aparegué publicat el 30 d’octubre al web de Reagrupament.
http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=1330&Itemid=1
novembre 1, 2009 a les 1:30 pm
Encara voldreu fer creure que R no, que els d’r no, doncs per què tanta gana? només oportunisme electoral?
Cal saber estar.
Per cert, heu llegit ensostres, que argumenta la falsedat de la interlocutòria d’en Garzón?
Esposats per que no s’escapin, aquells homes de 70 anys i obesos? que poden destruir proves; I que fou la recollida i escorcoll que van fer legions de guardies civils? Alavedra i Prenafeta, acusats d’una cosa tan rara com associació il·licita i que si es condemna són sis mesos, menys descomptes, blanqueix de capital i tràfic d’influències (l’Avui pag.13), com diu en Sostres (l’Avui pag. 61) això és absurd, delirant i falç, i en demostra la innocència i subratlla l’operació política que hi ha darrere.
Ara senyors condemnatoris, recordeu-ho quan la guardia civil d’En Garzón vingui aper altres patriotes catalans i us trobeu coberts i estamordits d’una merda que no sabeu d’on cau.
novembre 1, 2009 a les 8:17 pm
[...] aquests fets faran créixer encara més la indignació de la societat catalana i pot derivar en un augment de l’anomenada desafecció política. Els polítics ens diuen que no tots són iguals, que això és obra d’una minoria molt [...]
novembre 1, 2009 a les 10:17 pm
La pressumpcó d’inocència, i el dret a un judici just,són valors humans (drets humans)m conculcats per l’articulista d’avui, cegat sectàriament.
AL NYT, a L.Angeles Times, al Telegraph, i a qualsevol diari acreditat, i ben fet, aquest article no l’hauria deixat passar el segon de secció, i el becari hagues tornat a casa seva.
Però això is different. Desgraciadament different.
Uns espanyols deien fa gairebé 200 anys allò de “Viva les caenes” i ara d’altri diuen “viva les bicis per tot arreu sense cap ordenacio”.
Però cap diari saxó ho publicaria, ni com a carta al director.
Qüestió de qualitat democràtica i de rspecte, real, als drets humans.
Cordialment,
Andreu
novembre 1, 2009 a les 10:43 pm
Belzunces,
The Best.
Salut,
novembre 1, 2009 a les 11:10 pm
Molt d’acord amb el missatge de l’Andreu. Un article com aquest mai es publicaria en un diari saxó, pel senzill motiu que allà ni tan sols un becari gosaria amenaçar amb estirar de la manta, doncs un minut després seria cridat a declarar davant d’un jutge.
novembre 1, 2009 a les 11:37 pm
El 12 i 13 no està d’acord amb el meu escrit. Menteix. Es fa passar per retòric, amb la retòrica de les traveses espanyoles.
I jo, of course, no admeto afegitons, (propietat intel.lectual, un altre dret, he he), no demanats, i, en aquest cas, vomitats.
Jo, i a casa, dormim fa molts anys amb nòrdics.
I les dues linies final del 13 contenen una mentida total. No es cert, senzillament no s’adiu amb la realitat.
Bona nit
Andreu
novembre 2, 2009 a les 12:20 am
Ara alguns comentaristes ja podran respirar, ja que segons les enquestes del PSC (El Periódico) i de CIU (Grupo Godó), sembla que tornarà el bipartit (PP-CIU).
novembre 2, 2009 a les 11:30 am
Doncs si, democràcia i llibertat i fora la merda de tots colors on estem!
Independència, i Profunda Regeneració Ètica!
novembre 2, 2009 a les 1:56 pm
#11 Andreu,
Del teu primer paràgraf interpreto que estàs pensant en el cas Pretòria. Et demano que et tornis a llegir l’apunt per adonar-te que jo no parlo d’aquest cas.
Sobre la teva acusació de sectarisme. Primera, no milito a cap partit. Segona, he criticat en els darrers anys públicament a PSC, ERC i CiU, o militants d’aquests partits. Tercera, entre les meves amistats i coneguts es compten militants d’ERC, CiU, CUP, pel que sé (no demano a ningú el carnet de partit). Entre els meus familiars, amistats i coneguts es compten simpatitzants de tots els partits polítics o associacions: ERC, CiU, PSC, IC, RCat i fins i tot el PP i Ciudadanos. També he tingut reunions amb càrrecs electes d’ERC, CiU i PSC. Entre d’altres temes, per donar el meu parer sobre l’ordenació de la bicicleta a Barcelona.
L’acusació de sectari és un recurs dialèctic pobre i massa vist. Intentar desacreditar a un interlocutor en comptes d’entrar a debatre els arguments exposats per aquest, és més propi d’algú que no té arguments. Això en cap cas porta a res constructiu, que és el màxim interès de compartir opinions públicament.
És més, l’insult és una reacció irracional molt sectària.
Sobre què publicarien o deixarien de publicar els diaris que esmentes, em sembla que ni tu ni jo ho sabem. A més,en cap cas he enviat aquest article allà, o sigui que no sé a què ve el teu comentari. D’altra banda, jo penso que si aquí tinguéssim diaris seriosos i independents, a la presó hi hauria molts més polítics i gestors públics que no pas hi ha ara, i uns quants més als quals se’ls hauria acabat la carrera política de forma definitiva fa força anys. Especialment als que amenacen de tirar la manta en públic.
novembre 3, 2009 a les 1:22 am
MB-17
Es curiós això de la pell finísima i del paper d’enfadós que fan, massa sovint, els teoricament divulgadors del pluralisme quan no reben aplaudiments i sí alguna crítica negativa. Et confóns, novament. I no hi perdré més el temps.
Of course, no modifico ninguna paraula, i no hi ha cap insult.
No es lloc ni val la pena anar a recordar que els adverbis no tenen significat de “ser”, ans són circumstancials en al majoria d’usos.
Allà tu amb les teves dèries, però, compren, que m’interesa un borrall les teves amistats, els teus vots,els teus amics i conegut i les teves bicis.
No estem en temes personals, sinò sobre continguts escrits i punt final.
Es què sempre us sembla, a molts, o a alguns, que esteu a dalt la trona i no es això, company, no es això. Es un “peper digital” i res més. Esteu tant a terra com els lectors.
Ah, i t’equivoques novament, del tot, en el primer i en el darrer paràgraf.
La realitat n’és la prova. I anar contra la realitat, ja no es el “sostenella i no enmendalla”, es molt més preocupant.
Mira, MB, és un defecte d’adolescencia, en la meva opinió, creure que els diaris fan i desfan carreres polítiques en democràcia i amb llibertats. No es això, no.
Encara que quedi molt “ortodox” dir-ho i repetir-ho.
La presidència Nixon no se la va carregar el WP, ni els dos periodistes.
Van ser el propi Nixon, amb les seves mentides i errads continuades, i la gola profonda, no aliena al món polític, els qui van protagonitzar la caiguda nixoniana.
I el Post va ser el mitjà, no el factòtum.
La mentida, en public, i sobre temes publics, és es el que desfà carreres als països saxons.
No els diaris.
LA prova a casa nostra: tots els mitjans que han intentat delmar i destrossar carreres polítiques dels nacionalistes que tenen la confiança majoritària (o la minoritària primera) en les eleccions nacionals catalanes.I els sis darrers anys.
Que han aconseguit? Cap dels seus objectius principals.
Paraula d’Andreu.
Bona nit,
Cordialment,
Andreu
novembre 3, 2009 a les 4:21 pm
Si jo surto demà per la tele o la ràdio dient que si un dels meus veïns piula massa “estiraré de la manta i se sabrà tot”, suposo que l’endemà tindria un atent agent de policia que em demanaria què en sé i, si no hi col·laboro, d’entrada em fotran davant del jutge per còmplice i ocultació de delictes. Espero que els fiscals considerin que el Sr Colomines i el Sr Pujol (per ordre alfabètic) són mereixedors de les seves atencions, com a ciutadans normals que són.
novembre 3, 2009 a les 4:34 pm
#18 Andreu,
Amb tanta cosa que has escrit i jo encara no he entès amb què no estàs d’acord de l’apunt. De fet, parles de qualsevol cosa menys del contingut de l’apunt.
No pares de fer judicis d’intencions (erronis) sobre què farien uns determinats diaris, què penso jo on sóc (avui qualsevol persona pot obrir un bloc, tota la resta és segle passat) i què faig o deixo de fer jo.
És fals que hagi transgredit la presumpció d’innocència. He dit literalment que el senyor Pujol i el senyor Colomines haurien de ser investigats per la fiscalia anticorrupció i anar a donar explicacions davant el fiscal. Cosa que garanteix la pressumpció d’innocència, el dret a un judici (i una pena) just(es) i, en general, els drets humans. D’altra banda, no dic res que no hagin dit ells en públic.
Per cert, a mi l’adolescència en cau lluny, i no em calen els teus comentaris elementals sobre l’equilibri de poders en democràcia. Coi, això ho sap qualsevol. D’altra banda et demanaria que llegissis amb molta més cura. La interpretació que fas sobre el paper dels diaris en democràcia, i el que he dit jo no tenen relació. No es pot concloure el que tu conclous del que jo he escrit.
I si us plau, no em diguis sectari i després diguis que no m’ho has dit. No diguis que no estem en temes pesonals, i després no facis més que parlar sobre la meva persona.
Repeteixo, en què no estàs d’acord de l’apunt? (oblida’t del nom de l’autor). És bàsicament el que trobo interessant: saber en què no estàs d’acord, quins són els teus arguments, veure si estic equivocat, veure si podem arribar a un acord o no, o senzillament arribar a la conclusió que tenim opinions diferents sobre un mateix afer (tothom és lliure de pensar el que vulgui).
novembre 3, 2009 a les 4:41 pm
#8 Àngel,
Celebro que compartim diagnosi i opinió.
novembre 4, 2009 a les 1:08 am
“O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem.”
Premi tripartit 2009 a l’exclussio i a la deportació per prejudicis.
Narinan, narinan.
l pluralisme democràtic no es això.
Cordialment,
Andreu
novembre 4, 2009 a les 5:43 pm
#22 Andreu,
Evidentment. Jo no vull compartir l’espai públic amb delinqüents ni còmplices de delinqüents, que a més van donar lliçons a la resta. Per a què una persona digui que si parla això es transforma en Itàlia, vol dir que en sap de MOLT grosses. I que l’altre digui que és molt fàcil treure merda als altres, és que n’ha vist molta, de merda.
I si no vull compartir l’espai públic amb aquesta gent és perquè sé perfectament que compartir-ho equival a la destrucció d’una societat i d’un país. Jo per viure en un país destruït, com el sud d’Itàlia, me’n vaig a un altre. Com estan fent de fa anys milers de catalans:
http://blogs.e-noticies.com/estrelles-llunyanes/mexilio_per_sempre_mes.html
O ells ens foten fora del país, o ho fem nosaltres amb ells. Per això dic que o ells o nosaltres. Itàlia o Dinamarca.
El pluralisme democràtic és una altra cosa.
novembre 4, 2009 a les 8:05 pm
Good bye, ha ha. Quina finezza!!!
Qui (noms i cognoms) són delinqüents o còmplices de delinqüents?
Qui, no sent jutge en exercici,i amb tots els ets i uts dels procediments penals, pot declarar delinqüent sense procediment judicial, en democràcia i en llibertat?
(jo dic: ningú)Ni el Sant Pare ni el Buda fals de torn.
I acabo, recollint les darreres línies d’un magnífic editorial de Vicent Partal (a Vilaweb) del 17/12/2003, el dia següent a la constitució del tripartit-1.
Deia, en Partal, al final de “Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant”:
“Reivindique el dret a discrepar del govern de les esquerres des de l’esquerra. No hi ha un manera única de veure el país i res no em fa més por que el pensament únic. Especialment si concorda amb el que jo pense
Ni exclosos ni desterrats ni exiliats, per l’article 29 de ningú. L’estat de dret és una altra cosa.
I tota nació, lliure o en camí de ser lliure, com tot estat, inclou també delinqüents a les pressons, ex-delinqüents, i totes les faunes i situacions (lladres, pervertits, sonats, totalitaris de pensament, etc., etc.de la condició humana.
I la Declaració Universal dels Drets Humans és molt clara i unívoca al respecte. Ací van algns articles, per a refrescar memòries selectives:
Article 3
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.
Article 5
Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
Article 8
Tota persona té dret a un recurs efectiu prop de les competents jurisdiccions nacionals, contra aquells actes que violin els drets fonamentals reconeguts per la constitució o la llei.
Article 9
Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament.
Article 10
Tota persona té dret, en règim d’igualtat, que la seva causa sigui portada equitativament i imparcialment en un tribunal independent i imparcial, el qual decidirà tant sobre els seus drets i les seves obligacions com sobre el fonament de tota acusació adreçada contra ella en matèria penal.
Article 11
1. Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.
2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d’acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s’imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l’acte delictiu fou comès.
Article 12
Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d’atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.
Article 13
1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l’interior d’un estat.
2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 15
1. Tot individu té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat.
Article 17
1. Tota persona, individualment i col?lectiva, té dret a la propietat.
2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.
Més clar que l’aigua, of course.
Cordialment
Andreu