València 2010
novembre 5, 2009 | 
Anna Peña | 
Imprimir
Avui fa calda. És primavera però el canvi climàtic fa estralls. Sort dels governants valencians que, previssors de mena, van instal·lar uns grans dics a banda i banda del territori i d’altres més petits vorejant l’enrevesada costa del País Valencià. Al del nord li van posar Marina d’Or, i al front meridional, Benidorm o quelcom semblant.
Al Principat es respira una eufòria independentista que amb prou feines es pot contenir i les eleccions que arribaran prompte de vegades no deixen veure tot tant clar com és. Desenes de pobles, viles i ciutats estan fent consultes per la independència. Tot i que crec que els atacs d’eufòria tenen un aterratge forçós, m’hauria agradat veure-ho per la televisió pública. Després de 5 anys de formació periodística, crec fermament en el paper que han de jugar les televisions públiques i més en la nostra llengua. Llàstima que un funcionari fa mesos que es va presentar davant el repetidor i va tallar els cables que alimentaven durant els 23 anys que tinc, les antenes d’una cosa molt més sana que Canal 9. Tot i això, estem animats perquè fa poquets dies vam lliurar més de mig milió de signatures per què es puga veure TV3 a casa nostra. Han estat molts mesos de feina però com sempre la gent dels Països Catalans, junts, ens en sortim i més encara amb l’ajut de Bascos i Gallecs.
A la pantalla que queda oberta, Camps de nou. Em recorda als llibrets d’en Teo amb què vaig crèixer: Camps inaugura, Camps especula, Camps pressumptament prevarica. El Gürtel continua en marxa, però sembla que l’any vinent seguiran governant. Les cortines de fum funcionen, com des del 95. La crisi que afecta al País Valencià una mica més que a la resta, per la nostra dependència de la rajola, i que com a jove m’afecta d’una manera de vegades cruel, m’ha fet tornar a la universitat tot i haver-me llicenciat fa temps. Estudie per a preparar-me per a ser “profe” de valencià, tot i que la incertesa pròpia d’una jove de la meua edat encara m’impedeix saber cap a on aniré. Aquests dies de curs, me n’adone que el xinès no està al currículum, i que Alejandro Font de Mora continua al capdavant de la conselleria d’educació, i mira que ha aconseguit unir a la comunitat educativa!. No passa res, m’ho he de treure del cap, faça el que faça acabaré (o no) formant part d’un col·lectiu on es diu compulsivament aleshores i gairebé sense solta ni volta i des del “gilipollisme il.lustrat” només mereixen ser rematats com diu Rus.
Sort que algú em deixa explicar tot açò. Internet és l’aposta de a qui no ens deixen parlar perquè tenim una democràcia feble que es passeja en bolquers pels carrers de València. Una democràcia i una política valenciana, plena d’il·lusionistes, però amb la nòmina curta d’il·lusionats i d’il·lusionadors. I alguns encara riuen, quan recorden aquell 5 de novembre de l’any passat, quan començava tímidament amb un exercici de política ficció la meua singladura al Bloc Gran del Sobiranisme, després d’acceptar l’atrevit i un puntet imprudent oferiment del Xavier Mir de continuar l’aventura que ell havia iniciat. Tampoc era el cas de començar a sac no?
Etiquetes Països Catalans | 
19 comentaris »
novembre 5, 2009 a les 7:44 am
Benviguda Anna,
Un plaer compartir capçalera amb tu.
novembre 5, 2009 a les 8:03 am
Bon article, felicitats. ;)
novembre 5, 2009 a les 8:39 am
Molt bé Anna. Explícit i il·lustrador. EL nostre país està fet un desgavell, un sac plé de gats, però amb tot crec que encara hi ha esperança. No es qüestió d’esperar-ne els resultats les properes eleccions; les tornaran a guanyar els del PP, però alguna cossa comença a moure’s a la societat, al poble.
Per altra banda. Ja s’han lliurat les signatures per la TV3? Ja s’ha acabat el termini de recollida? Ahir mateix vaig signar. Per fí i de casualitat trobí uns fulls al meu poble, a un local de jocs infantils. El regent del local, un company d’deologia, em va donar els fulls per que signara. Vaig fer-ho i li proposí a algú més de fer-ho també. Al cap de mig hora gairebé tots els allà presents havien signat els fulls, fins i tot gent insospitada, sense problemes ni escarafalls. Ens hem de treure certs tabús i complexes de damunt per crèixer. La gent, excepte algún fanàtic blaver, no té gaires problemes per acceptar-ho. Altra cossa és el vot a les urnes.
novembre 5, 2009 a les 10:25 am
Salutacions cordials a tots els patriotes del País Valencià que sou molts i ferms, n’he conegut alguns i el vostre tarannà i coratge son modèlics.
novembre 5, 2009 a les 10:56 am
Democràcia feble = estat feble.
Estat feble = democràcia feble.
Aplicable tant a un estat en descomposició com a un altre en gestació.
Benvinguda.
novembre 5, 2009 a les 11:20 am
Ha estat un plaer llegir l’article de l’Anna. Al meu parer, la prosa que utilitza és d’un contingut clar i enginyós. M’ha agradat molt allò de: “Una democràcia i una política valenciana, plena d’il•lusionistes, però amb la nòmina curta d’il•lusionats i d’il•lusionadors”. Perfecte!
I és que, a més, el seu llenguatge obra una finestra on hi entra aire pur, ampliant, amb la seva forma dialectal d’una part dels Països Catalans, el català esquifit que és el que habitualment s’utilitza a cadascun dels nostres Països. El català del Principat resta comprimit sinó s’hi afegeixen les formes dialectals del País Valencià, de les Illes, de la Franja o de la Catalunya Nord. I només ens falta això, després de rebre -des de segles- la gairebé insuportable pressió colonitzadora de la llengua castellana.
És d’agrair observar com l’Anna diu: “faça el que faça…” i no “faci el que faci”, la qual cosa vol dir que, tant el català com el valencià, formen part d’una llengua prou resistent, i que ni Castella ni ningú aconseguirà destruir.
D’altra banda, també és satisfactori observar com Josep (Benaguasil) prescindeix del perifràstic, “vaig trobar” o “vaig proposar” pel indicatiu passat, “trobí” o “proposí”; totes dues formes correctes.
Ens descomprimim i avancem (també lingüísticament) !! O com diu en Manel Bargalló, “endavant les atxes”!!
novembre 5, 2009 a les 11:30 am
Volia afegir que no m’he expressat prou bé, i que quan dic variant dialectal del País Valencià hauria d’haver dit VALENCIÀ, perquè tant el valencià, com el català del Principat o com les altres formes autòctones utilitzades a qualsevol indret dels Països Catalans formen part de la gran llengua de la nostra nació.
novembre 5, 2009 a les 12:31 pm
Gràcies per la vostra benvinguda
Josep, el termini de recollida de signatures per a la ILP “per una televisió sense fronteres” no acabarà fins al març de l’any vinent per tant pots seguir convencent gent de què signe. D’altra banda hi ha gent desplegada per campus universitaris, places, viles i ciutats demanant a tot el món de signar. Realment, encara que algú no vulga TV3 al País Valencià, perquè no ha de voler deixar a la resta que vegen el que vulguen?
novembre 5, 2009 a les 12:46 pm
Tenia entès que al país valencià es parlava el català.
Sembla que no és així … Llavors a Perpinya que es parla el Perpinyanes?
Ostres jo dec de ser molt ruc, siguem una mica més seriosos tots plegats, que l’amabilitat no ens faci ser enganyosos.
novembre 5, 2009 a les 2:04 pm
Mig milió em semblen moltes signatures. Podíen ser menys i ja sería a tenir en compte. Ja està bastant clar que el govern valencià governa CONTRA una part del poble valencià. Suposo que això es el que dius quan parles d’una democracia feble. Jo ho descriuria realment com una dictadura d’una part, renovable, això sí.
Pero a més es que l’altra part, la que no es al govern ara, també està d’acord amb el sistema. Aqui la democracia realment es una pura formalitat que amaga una dictadura de elites, de grupets de gents amb ansia de controlar-ho tot. Això passa a tot arreu, però a València es més descarat, per uns motius complexes que no he acabat mai d’entendre.
No se quina es la força que cal per fer trontollar aquest sistema, però es segur que ha de sortir del poble, d’una reacció del poble que no veu canalitzada la seva veu pels mecanismes que s’han posat.
novembre 5, 2009 a les 4:45 pm
Anna, després de la benvinguda, em plau molt que una persona valenciana escrigui al bloc.
Jo que vaig viure allò que ni diuen “transició”. fa temps que en dic Restauració monàrquica, que és el que fou. Caldria divulgar l’expressió, les paraules també,
-ho sabem tots- són elements de lluita democràtica.
I com ens demostra fefaentment el regne espanyol de fa més de trenta desenes d’anys, també de dominació, la denigrada per ser eina debel·ladora llengua castellana.
novembre 5, 2009 a les 5:14 pm
Doncs sí, sort en tenim d’internet! Per cert, tot plegat va començar quan el llavors ministro Montilla va regalar una freqüència als seus “amics” de La Sexta. Tb convé recordar-ho.
novembre 5, 2009 a les 5:27 pm
Benvinguda, Anna.
Comences amb bon peu :D
Segur que ens ho faràs passar molt bé llegin-te!!
novembre 5, 2009 a les 7:17 pm
Benvinguda Anna, segur que ens aportaràs una visió diferent.
novembre 5, 2009 a les 8:23 pm
Benvolgut Albert, no és cert que tot començara quan Montilla va atorgar la freqüència a la Sexta. La història del tancament de TV3 és tant antiga com la seua existència. Pocs anys després de l’arribada de TV3 a terres valencianes el Consell Valencià llavors en mans de Lerma ja va tapar les emissions amb les d’una nova cadena anomenada Canal9. Després durant el govern de Zaplana va haver una onada de tancaments i posteriors reobertures i ara un nou episodi de tancaments. De fet és la primera vegada que es posen en marxa un seguit d’iniciatives per normalitzar després de 23 anys les emissions per sempre.
novembre 6, 2009 a les 3:23 pm
Anna,
Molt bon començament!
novembre 9, 2009 a les 11:44 am
Que hi eres a Perpinyà??
Em va semblar veure’t.
novembre 9, 2009 a les 3:58 pm
Benvolgut Jesús
Sí que estava a Perpinyà, com cada any ;-)
novembre 9, 2009 a les 6:35 pm
Anna no crec que Canal 9 es creés per tapar la TV3.
A Catalunya tenim TV3 (contaminada com totes les piscines públiques) ia la Comunitat Valenciana tenen el Canal 9, tan contaminat com la TV3, la Primera, la Sexta o La 2.
Però el que no poden consentir els valencians és que es vegi una televisió pública en el que contínuament es fa referència als inexistents Països Catalans, en els que inclouen els territoris de Castelló, València i Alacant.
I si a València els molts anys del PP estan traient a la llum les seves vergonyes, mira el que ens està passant a Catalunya amb les tres dècades de CIU i ara amb el tripartit.
Crec que representes a una exigua minoria de valencians i que mai aconseguiràs que valencians i catalans es vegin com un sol grup unit per la cultura “catalana”.
Des de principis del SXX la cultura valenciana es va anar separant de la catalana en veure l’ànsia de protagonisme d’aquesta última.
No obstant això, sort.