Ètica, intel·ligència i diversitat
novembre 7, 2009 | 
Enric Canela | 
Imprimir
No és gens fàcil d’explicar l’evolució de Catalunya en els darrers anys. A final del 2003 vam passar d’un govern exclusiu d’una federació, CiU, que es defineix com a nacionalista, d’obediència estrictament catalana a un govern que era una suma de partits que, en conjunt, no era d’obediència estrictament catalana. A aquell govern li va seguir un altre de les mateixes característiques.
L’evolució d’aquests dos darrers governs ha evolucionat amb una clara pèrdua del seu perfil catalanista. Malgrat que uns i altres, els anteriors al 2004 i els posteriors, diguin que el seu objectiu és el benestar dels catalans, els trets principals d’ells són ben diferents. Tenen diferents maneres d’entendre el concepte de benestar. Uns i altres tenen defensors i detractors.
Hem tingut tres presidents: Pujol, Maragall i Montilla. Diríem: peix al cove, rauxa solitària i silencis eloqüents. Cadascú ha marcat el perfil del seu govern. Pujol molt, però Maragall i Montilla menys perquè els tripartits ja tenen aquestes coses. De tant en tant desafinen i augmenta l’entropia.
Cada govern ha millorat coses i cadascun parla de la seva obra de govern. Naturalment, en condicions raonablement normals, cada govern fa coses que no s’havien fet abans, el país millora i cada any té més infraestructures que l’any anterior. Així que en 2006, hi havia més carreteres que en el 2000 i en el 2009 hi haurà més que en el 2006. Cada vegada hi ha més coses noves i cada govern posa èmfasi en unes necessitats o mancances diferents. És normal que es construeixin més escoles quan la població infantil creix que no quan està estancada. Governar és prioritzar. Tot i alhora no es pot fer.
Quan fem balanç, però, no hem de posar només les coses positives a un sol plat de la balança perquè n’hi ha un altre. Els polítics confonen fer balanç amb explicar el que han fet de bo. S’han de comptar els actius i els passius.
Ens podem preguntar: és més solvent el país ara que fa cinc o deu anys? Té Catalunya més influència, prestigi o consideració al món que fa cinc o deu anys? Ha millorat la posició de Catalunya en el conjunt de les regions europees en els darrers anys? Es manté el lideratge de Catalunya dins l’Estat espanyol? Som referents com ho érem abans? O canviant de tema, Barcelona té un aeroport millor, el seu pes específic internacional és més alt o més baix? I així un seguit de preguntes que han de ser considerades en qualsevol obra de govern. Em fa l’efecte que les respostes a moltes d’aquestes preguntes ens farien entristir i per això normalment no ens les fem massa. Catalunya, com a regió europea, viu en decadència, està cada vegada més decrèpita. Mentre, al nostre voltant milloren més que nosaltres. Tots hi hem contribuït, per acció o per omissió. A Catalunya li cal una forta sacsejada, un projecte comú. Recuperar els valors.
El país no és un procés acotat en el temps que es mesura per mandats entre eleccions. El país és un contínuum. L’obra d’uns condiciona la dels següents i quan es governa cal pensar en el context i en el futur. Així ens hem de preguntar si l’obra de govern dels nostres dirigents està contribuint a fer un país on l’estat del benestar augmenti en el futur o bé si estem cremant les nostres naus i demà serem relativament més pobres tot i que tinguem dues carreteres més, més escoles o més universitats. Ens hem de qüestionar sobre si l’obra de govern haurà fet que el país hagi perdut competitivitat i per tant en situem en decadència econòmica i amb ella l’estat del benestar disminueixi. Tot això s’ho ha de plantejar el governant, s’ha de preguntar a més si les seves accions les està fent pensant en les properes eleccions o bé en el benestar dels ciutadans. I el bon governant, aquell que té ètica, quan sap que no es fa el que s’ha de fer, quan veu el càlcul interessat i no el desig de servei ha de dimitir, ha de marxar. Al que no té ètica l’hem de fer fora i posar gent amb intel·ligència i ètica als escons del Parlament.
Si ens entretenim mirant l’evolució del dèficit català (ho podem fer fàcilment a través del web del Cercle Català de negocis a la presentació Dèficit fiscal), veiem que, tret del moment de les Olimpíades de Barcelona, el dèficit fiscal està sempre situat entre el 6% i el 10% del PIB català depenent de qui ho mesuri. La quantitat absoluta augmenta des del 1993, també el dèficit fiscal. Ara és més alt que al 1986.
D’aquestes dades se’n dedueix que l’obra de govern no ha aconseguit reduir aquesta sagnia que ve a representar uns 3.000 euros per cada català i any. És un model que fa que Catalunya tingui menys recursos per habitant que les comunitats espanyoles, per sota de la mitjana, que produeixen menys que Catalunya, que ho fa per sobre de la mitjana. En teoria per equilibrar l’Estat, però quan un viatja ja veu que les carreteres són millors fora que a Catalunya. Trobar una cosa igual a la N-II és difícil.
L’obra de govern ha millorat moltes coses, però des del punt de vista relatiu hem empitjorat. O sigui el balanç és negatiu si ens comparem amb les regions europees que han de ser les nostres competidores. No podem fer mesures absolutes, sempre les hem de fer en el context adequat.
Agafant un exemple recent, ens podran dir que ara la mobilitat millorarà perquè ens traspassen la gestió de rodalies de Renfe. Bé, ho dubto. Aquest és un traspàs com els que s’han fet darrerament. Un maquillatge per dir que s’havia fet alguna cosa, com en el cas del traspàs de la gestió de costes.
Us explicaré un exemple que il·lustrarà el gran traspàs aconseguit pel govern català liderat, en aquest cas, pel conseller Saura. Conec el cas bé per la meva condició de membre de la junta de l’Associació de Veïns i Amics de Tamariu. Resulta que a Tamariu hi ha una petita cala que es diu Aigua Dolça que té alguns problemes. Hi ha una de les parets que té risc d’esllavissades i una petita plataforma de ciment d’uns 6 o 9 m2 que té un forat pel que pot caure una persona (a la dreta de la fotografia podeu veure la paret i la plataforma). El forat, que ja té uns tres anys, ha anat creixent i el temporal del passat Sant Esteve el va fer bastant gran. S’han fet totes les gestions necessàries, finalment l’Ajuntament de Palafrugell va posar unes tanques d’aquestes que es fan servir a les obres per tal que la gent no hi passés (podeu veure les que “protegeixen” la paret, el forat encara no hi era quan es va fer aquesta fotografia). Naturalment qualsevol criatura o no criatura passa sense problemes. Allà, a l’estiu, sempre hi ha algú, nens jugant. Què calia fer? Una senzilla reparació amb ciment i unes pedres. Quin és el problema? Depèn de costes a Madrid. No ens ho havien traspassat?, em pregunto. Si l’ocupació però no la resta. I què vol dir? M’ho expliquen. Veus aquestes taules dels bars al Passeig? Si. Tenen una concessió per sis mesos. Aquests sis mesos la zona, és a dir l’àrea objecte de concessió és competència de la Generalitat, quan s’acaba la concessió, és competència del govern de l’Estat. Un no ho acaba d’entendre. Ràpidament es fa la llum, la comissió bilateral de traspassos, la part catalana la presideix el conseller Saura. Ja vaig escriure fa temps sobre el tema a Saura i les guinguetes.
Aleshores cal plantejar-se si aquesta meravella de traspàs ha millorat en alguna cosa la vida dels ciutadans. La conclusió és que ara és pràcticament impossible, sense un curs de formació d’alt nivell, saber on has d’anar a resoldre els problemes.
La conclusió, demostrada per inducció, és que el traspàs de Renfe no serà gaire diferent. Serà competència de la Generalitat el seient del tren quan estigui ocupat, però dependrà de l’Administració General de l’Estat quan estigui buit. El tema requerirà contractar un equip jurídic per saber en cada cas qui és el responsable.
Tot això no són anècdotes, és la confusió a la que ens ha sotmès el sistema que entre tots hem elaborat i que és la negació de l’eficiència i de l’eficàcia.
Queixar-se potser serveix per descarregar una mica d’adrenalina, però no resol gaires coses, especialment quan ens lamentem mentre prenem un cafè entre amics solidaris. El que ens hem de preguntar és què cal fer, com ens ho podem per canviar el país, per millorar la vida dels ciutadans.
Aquesta pregunta és especialment pertinent quan veiem que la gestió política està, si més no, qüestionada. Deixant de banda si hi ha o no hi ha corrupció el que és del tot cert és que els mecanismes de control que són els que han de garantir que les coses es fan bé, honradament, i que han de permetre que el ciutadà confiï en el sistema, són inútils o inexistents. Tenim honrats funcionaris treballant en els múltiples sistemes de control, intervenció, sindicatura que veuen com la seva feina serveix per a molt poca cosa.
Tenim un país corrupte? De cap manera, el que tenim és un país ineficient, cansat que passa i que no creu que l’acció de govern resolgui gaires coses. Un país mancat d’il·lusió, fart, decebut i sense confiança en el futur. Està mancat de la fe en la victòria. No l’interessa gaire votar, per a què?
Què ens cal? No cal ni dir que una regeneració i un replantejament del país. Cal un projecte de país, un país que funcioni amb polítics que hagin de respondre davant els ciutadans. Una llei electoral que ho faci possible i que trenqui d’una vegada per totes amb la partitocràcia que tant de mal està fent a la democràcia. Cal un canvi en profunditat. Jo no crec que els polítics, els que avui estan a la política siguin incompetents o corruptes, de tot n’hi haurà, naturalment, però crec molt més en un sistema en el que tot està mancat d’organització i supeditat al culte a la direcció. Conec a molts dels que avui seuen al Parlament i sé de la seva vàlua, però la seva veu queda esmorteïda per la remor de la crítica destructiva i de la lloança buida. Qui diu la frase més aguda i punyent per molestar a l’oponent? No seria normal que es pactessin més coses, que es penses més en els ciutadans?
Què ens cal? Evidentment, un canvi en profunditat que ens permeti eliminar tot allò que no serveix i construir allò que ens manca. Ens cal un país lliure on els catalans puguem decidir què volem sense que depenguem de la voluntat interessada dels altres. Jo no sóc antiespanyol, simplement vull que la meva Catalunya sigui independent perquè només sent independents podrem construir un país ple, un país que vagi endavant en el context dels països del nostre entorn. No podem continuar aïllats en una contínua queixa que ens desgasta i que només ens crea cremor d’estómac i ens fa ser odiats pels nostres veïns. Jo no ho vull. Tenim només dues opcions. Una és acceptar que estem a Espanya i deixar de perdre el temps amb queixes, fer un pacte d’allò que és bàsic, no un estatut idiota, col·laborar i tots junts treure el màxim profit. Lleialtat constitucional deixant-nos de reivindicacions.
L’altra és dir: marxem-nos-en. El que no podem fer és fer l’estúpid de forma sistemàtica per gaire temps més. Perdrem bous i esquelles. Ho dic per a tots aquests que esperen que les coses s’arreglin soles i que no se n’adonen que cada vegada, malgrat la nostra consciència, les forces de l’entorn estan més organitzades i ens aïllaran per terra, mar i aire. Ens arruïnaran. També ho dic per a tots aquells que creuen que la seva opció és l’única bona. Per als que creuen en un déu. Quina religió és millor? Quanta gent ha mort per imposar una religió sobre una altra. Els que volen la virtut la poden assolir des de qualsevol religió i junts poden aconseguir fer créixer un país des de la diferència. Odio les imposicions, m‘estimo la diversitat i la col·laboració. Només amb la unió dels que pensem diferents, lluitant junts, triomfarem.
Ja sabeu que en penso. Sumeu-vos. La Gran Coalició, perquè si Sumem, guanyem!
Etiquetes La Gran Coalició, Si sumem gunayem | 
54 comentaris »
novembre 7, 2009 a les 12:02 am
Aquesta vegada no podré contestar com ho faig habititualment. Demà toca Perpinyà. En algun moment ho faré.
Espero que a molts de vosltres us trobi allà.
novembre 7, 2009 a les 12:26 am
Que vagi molt bé per Perpinyà. Jo demà seré al Plenari Final de l’àmbit de política del 3r Congrés Catalanista.
Entre tots ho farem tot i junts per las gran coalició!
novembre 7, 2009 a les 12:45 am
Perpinyà, un altre “petit camí” que ens permetrà retrobar-nos tot i que no ens coneguem, posar cara als companys, sentir la calor dels nostres sentiments, la força de la nostra voluntat.
La força es dins nostre. Ens arrossegarà si la sabem compartir i som virtuosos…
novembre 7, 2009 a les 1:02 am
Ramon
Moltes gràcies. Que sigui un èxit.
novembre 7, 2009 a les 1:02 am
Agustí,
Demà compartirem la festa vistuosa.
novembre 7, 2009 a les 1:17 am
Aquest post tan senzill amb l’assumpte de Tamariu és una mostra palmària de dos fets: 1) que el conseller Saura és un imbècil sense capacitat de gestió ni visió estratègica, 2) que cal ser un país independent. Per tapar un foradet en un passeig de ronda cal passar per Madrid quan nominalment tenim traspassada la gestió de la costa? Quan siguem independents ho farem des de foment, des de l’ajuntament o des del consorci de la costa brava, però almenys ens posarem d’acord per fer-ho.
Espanya és un desastre: avui un client a Andalusia diu que no cobra i no paga… ATENCIÓ… perquè els diners del Feder, pagats al 80% pels alemanys, i que han traspassat d’un banc holandés a la Junta d’Andalucia, la Junta els farà servir per una altra cosa perquè no té calers. Aviat ens treuran els Feder per fer trampes a l’engrós (si, si a Santa Coloma amb l’Incasol van fer el mateix….). Això només m’havia passat abans a l’Argentina, que és el model social cap al que anem.
Si poguéssim explicar aquesta anècdota als emigrats argentins, segur que es farien tots independentistes. La independència és això: la capacitat de canviar les coses quan no funcionen sense que t’ho impedeixein perquè no ets dels seus. “Seus” els de la seva nació, la que té Estat.
novembre 7, 2009 a les 2:09 am
Un altre cop, fa goig veure ben explicades les coses que un intueix. Soposo que en això consisteix l’ofici de pensador.
Tothom pot veure aquest retrocés relatiu de Catalunya, que es resultat de molts factors, alguns dels quals no tenen gaire a veure amb la política. Hi han problemes econìmics, d’evolució social, de mentalitat, que no dependen de decisions politiques i son molt dificils de controlar.
Per tant s’ha de dir valentament que l’autogestió política no es la solució; però també que sense aquest instrument, en el contexte historic actual, no ens en surtirem.
El motiu es que ja han passat els temps en que l’Estat era només una superestructura afegida als paisos. Catalunya, amb un Estat llunyà afegit, on bàsicament procurava el ordre public, una ordenacio general i poc més, podia anar tirant.
Ara es molt diferent, doncs l’Estat està en la base mateixa del funcionament dels paisos. Un Estat que no controlem i que no va a favor del país, per no dir que n’es directament hostil. No es estrany que tot tendeixi a fer figa.
novembre 7, 2009 a les 8:02 am
Eduard a seques,
Efectivament Saura un crack i sense independència, pleguem.
Això que expliques dels FEDER és perillós. Justificar els FEDER és un tema serriòs. No sé com va anar als municipis, però si s’han inflat o falsificat factures FEDER s’hauran de tornar els diners a Brussel•les.
És un argument inqüestionable, nosaltres hem de canviar les coses. Els ciutadans, tots, ho agrairan.
Espanya no estaria aen contra de Catalunya si diguéssim “I viva Espanya”. Per això hem de triar. O això o la independència a curt termini. A llarg, amb la globalització i un estat democràtic, que ho és malgrat el que molts catalans diguin, no tindrem gaire a fer.
novembre 7, 2009 a les 8:02 am
Raoliver,
Gràcies. El clima i la religió en un país que no passa gana poden provocar un relaxament molt gran.
Quan vam deixar de tenir un enemic clar: Franco, el país es va relaxar i portem massa anys “adormits”.
Ara marxo a Perpinyà.
novembre 7, 2009 a les 9:15 am
Quant al 2003 ERC, el partit que sempre havia votat, va decidir lliurar Catalunya als corruptes del PSC-PSOE ja vaig decidir que valia fer-los fora amb una gran coalició. la ùnica que hi havia a les hores i la ùnica que pot acabar amb aquesta xacra que ens está destruïnt anomenada tripartit PSOEmontillista, i és per aixó que vaig decidir que mentres existis aquest càncer, em calia votar a CiU.
L’amic Andreu va fer fortuna amb la fresa “Mas o Montilla”, però els temps canvien, i ara, ja no és “Mas o Montilla” sino “Mas o Filesa”.
http://www.youtube.com/watch?v=8aKd-Lx-zlU
novembre 7, 2009 a les 10:46 am
Molt il·lustratiu el cas de Tamariu. Exemplifica molt bé el trist destí de Rodalies.
novembre 7, 2009 a les 12:25 pm
Amics, per més que hi penso no veig com es pot fer una coalició. A part de Reagrupament hi ha algú més capaç d’aportar gent i idees?
Veig la Gran Coalició que proposa en Canela com una suma, immensa això sí, de persones compromeses amb la independència, la regeneració política i la transversalitat de les idees. Per més que hi penso no hi veig més enllà de Reagrupament i això que em declaro vacunat de sectarisme
novembre 7, 2009 a les 12:46 pm
Catalunya representava el 40% del PIB espanyol, des del segle XIX fins el principi de la darrera restauració borbònica. Fem balanç de la democràcia espanyola? a qui ha beneficiat i a qui ha perjudicat? Els governs de CiU i tripartits, a qui han beneficiat i a qui han perjudicat?
Pels sociates sempre ens estàvem queixant a Madrid perquè les coses no funcionaven. Hi ha dues solucions: l’assenyada, fer-te’n càrrec i fer-ho funcionar. La beneita: liar-ho tot perquè no sapiguem si és culpa nostra o de Madrid, i ja està. Pel Josep-Empordà: si extrapolem l’evolució del dèficit fiscal els 23 anys de CiU, amb 23 més potser ens en foten el 30% del PIB, amb llur aquiescència…
novembre 7, 2009 a les 12:49 pm
Josep-Empordà,
La xarxa Filesa no hi és, però em temo que n’hi ha d’altres molt millor organitzades.
La Coalició és imprescindible per poder fer alguna cosa.
novembre 7, 2009 a les 12:49 pm
Albert,
Els traspassos que s’estan aconseguint en els darrers temps són d’aquest ordre. Fa molts anus que les coses van així. Res de res. Una comèdia tot plegat que serveix per glòria del Saura.
novembre 7, 2009 a les 1:21 pm
Enric Canela,
Com sempre un excel·lent article al que no cal afegir-hi massa, La Gran Coalició ha de funcionar, és l’única esperança, però ull! en aquesta coalició tots hi hem de ser cridats a col.laborar i formar-ne part però indispensablement només uns quants han de marxar al davant, aquells que sempre heu tingut una actitud impecablement patriòtica i raonablement conseqüent, aquells que no s’han embrutat mai les mans amb “negocis” estranys i tèrbols, sobretot en el sector públic o proper a les finances dels partits. No podem demanar que aquesta coalició estigui només integrada per àngels impol·luts del pecat original, però no podem oferir al poble mes inconseqüència, per això ja hi han els partits clàssics. No se si sabrem o podrem guanyar-nos la confiança del nostre poble, però segur que no ho aconseguirem segons com fem les coses, i d’això, també n’estic segur, tu n’ets conscient!. En aquesta Gran Coalició tots hem de ser-hi comptats i acceptats, però pocs podran portar el pes de la representativitat, segurament serà el peatge que s’haurà de pagar per tants anys de incongruències, actituds poc o gens conseqüents i “mans no massa netes” en la política del nostre país.
Visca la Pàtria
novembre 7, 2009 a les 1:26 pm
El traspàs de rodalies no deixa de ser una altra presa de pèl. Primera : perquè és un traspàs incomplet, ja que ens CEDEIXEN el que hi ha entre les vies i la catenària. Les vies i les catenàries les segueixen administrant ells. Segona : perquè ens han encolomat el problema del personal i els trens (això és el que costa més diners) mentre que el que necessitaríem es poder administrar les vies i catenàries per poder obrir noves vies de comunicació. Tercera : perquè no hi haurà diners extres. Ells s’estalviaran el que els costava rodalies en personal i trens i no rebrem ni un euro més en aquest concepte (com amb la policia, etc …). I finalment quart : no deixa de ser una CESSIÓ. Tot i que algun dia els gestionem nosaltres, els trens i el personal seguiran essent SEUS.
Doncs com això, la llei de costes. Cessions a mitges. Podem ADMINISTRAR una mica, però no gaire. I sempre perquè ens ho deixen fer des de Madriz.
Aquest sistema autonòmic de competències parcials, comporta un sistema complex i obscur on ningú no té gaire clar qui té les competències de cada cosa. El poble no sap on ha d’anar a reclamar com li passa a N’Enric. I a arrel d’això pot aparèixer la corrupció.
Aquest sistema de les autonomies ha estat sempre una pressa de pèl. O estat federal (on per tant Catalunya primer ha de ser un estat que s’hi associa lliurement) o centralisme total o separació unilateral. Les mitges tintes només afavoreixen a qui fa les lleis. I nosaltres NO FEM les lleis. Tot rau en una “ley orgánica” al final.
Ens cal un sistema clar. On qui es dediqui a administrar el poder del poble només es dediqui a això. Igual que una escala, el paper vagi circulant. Que tinguem els comptes de l’escala clars. A l’entrada de l’edifici. Que sapiguem on van i com s’administren els nostres calers.
I que no depenguen de ningú altri. Si ens equivoquem, ho farem nosaltres. Si l’encertem, serem nosaltres qui l’haurem encertat. Nosaltres dintre d’Europa.
I amb Espanya com a veí.
Jo vull una declaració unilateral. No vull ser espanyol. No vull un estat federal amb Espanya. Ni molt menys autonomismes, ni amb bons estatus ni amb bons traspassos de competències. No vull ser espanyol.
Força i visca la pàtria lliure !
novembre 7, 2009 a les 1:29 pm
Per cert, bon article Enric. Molts no hi hem pogut anar a Perpinyà, però com si hi fóssim. Esperem notícies des de la Catalunya Nord !
novembre 7, 2009 a les 6:05 pm
Clà i català o estas amb España o amb Catalunya, Enric les teves reflexions com sempre encertades, ara o mai, el 2010 tots a votar les candidatures si i dic candidatures, SI NI HAN, que en el seu primer punt del Programa polit-electoral és manifesti INEQUIVOCAMENT la DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA UNILATERAL DE CATALUNYA. No podrém decidir mai si no tenim Estat Català, Autonomia es igual ha descentralització administrativa i PROU.
novembre 7, 2009 a les 8:06 pm
Si, Enric, això va aixi.
Però no tohom es igual ni fa el mateix.
El finançament, la LOFCA. LA bilateralitat. Les xifres.
Aquesta setmana passada, novament, a Madrid, els tripartits (ERC de manera unànim) i el PP han votat per a garantir que la LOFCA prevali sobre l’estatut, en matèria de finançament.
No vé de nou, excepció feta del cas d’Esquerra.
Mai, en temps de l’Heribert Barrera, o d’en Colom, havien votat aquesta “ignomínia”. En Barrera, i en Vicens, van votar sempre com en Trias Fargas, en Roca, o qualsesvol dels diputats a Madrid de CiU.
La Lofca esanyola mai havia comptat amb cap vot favorable de cap força nacionalista catalana. Ara ja no es així. ERC vota el mateix que el Psoe i el PP.
I el dèficit, anual, de la Generalitat, ha augmentat , escadalosament, any rera any, des del 2003, però de manera sueprescandalosa, des del 2006, amb Montilla..i Castells. Mes d’un bilió de ptes de diferència entre ingressos i despeses, que seran ja 7.500/8.000 milions d’euros el 2010. Una motxilla tràgica per a les generacions de catalanes i catalans.
No tots són iguals, Hi ha grans diferències.
Cordialment,
Andreu
novembre 7, 2009 a les 8:11 pm
força d’acord amb el teu post Enric,
però hi una apreciació que no la veig, quan dius que nomes tenim dues opcions,la primera dius:Una és acceptar que estem a Espanya i deixar de perdre el temps amb queixes, fer un pacte d’allò que és bàsic, no un estatut idiota, col·laborar i tots junts treure el màxim profit. Lleialtat constitucional deixant-nos de reivindicacions.
aqusta opció, no és només que no la vulgui, es que encara que la volguem, és absolutament inviable, doncs els espanyols mai seran lleials constitucionalment i mai acompliran cap pacte per bàsic que sigui.
en aquesta opció, sobretot quan parles de col·laborar entre tots, l’únic que estas dient és precisament l’argument dels espanyols i dels unionistes i com dic un argument que a l’hora de la veritat mai compliran.
contestes en Eduar a seques que espanya no ens estaria en contra si diguesim: “I viva Espanya” això tampoc és cert, espanya no vol gestos, ens vol desapareguts, espanya vol la colonia però sense els seus habitants, sense la seva cultura i sense la seva identitat, espanya continuarà en contra sempre que percebi un minim d’identitat catalana. tenim un exemple què és el País Valencià, tot i tenir un sentiment espanyolista majoritari, espanya encara els hi va a la contra.
per tant dues opcions si, però una, despareixer o l’altre independència
novembre 7, 2009 a les 10:52 pm
Joan P.,
Moltes gràcies pel comentari. Ja hem acabat la jornada a Perpinyà, ara a l’hotel i demà cap a casa.. Tot molt bé. Molta gent del Principat.
La Gran Coalició funcionarà. Ho farem possible. Avui a Perpinyà ja hem guanyat algun adepte. Al grup de suport en som més de 1.000.
Cert, no som immaculats, tots, absolutament tots tenim defectes, desagradem a uns i agradem a altres, és humà, però hem d’exigir uns mínims. Acomplerts, respectem la pluralitat.
novembre 7, 2009 a les 10:52 pm
Gusi,
Evidentment, ens cedeixen els problemes però no el control. Típic.
L’estat de les autonomies ja sabem que és, el no res. Marxar quan abans millor. És el que ens convé.
I gràcies. A Perpinyà ha anat molt bé. Molt de vent, però molt bé.
novembre 7, 2009 a les 11:00 pm
Boi,
Gràcies. Amb tot, quantes menys candidatures millor. No sigui que molts vots independentistes no donin cap diputat.
novembre 7, 2009 a les 11:00 pm
Andreu
Clar que no tothom és igual. Rec que ERC s’equivoca votant la LOFCA com a primera llei en matèria de finançament. L’Estatut és una desgràcia, però mai ERC no hauria de posar-lo per darrere de la LOFCA.
El dèficit augmenta continuadament, però només té repunts si ho mirem com a percentatge del PIB. Des del 1993 que creix. Va aturar-se una mica amb l’anterior model de finançament per tornar a créixer després.
novembre 7, 2009 a les 11:01 pm
Eliseu,
Tampoc jo vull aquesta opció, simplement dic que si ens mantenim en les mitges tintes encara ens anirà pitjor que acceptar que hem perdut. Faig una valoració de beneficis purament pràctics. El que portem fent des de fa 30 anys és pitjor que la renúncia perquè només crea frustració.
La meva opció és plantar-nos, però ha de ser col•lectiva.
novembre 7, 2009 a les 11:47 pm
Joan Lafarga,
Se m’havia colat el teu missatge. I tant si hi ha gent més enllà de Reagrupament. Jo espero demostrar-ho ben aviat. Evidentment amb la col•laboració de moltes persones.
novembre 7, 2009 a les 11:48 pm
Josep m,
Catalunya ha anat endarrere en època de CiU i en època tripartita. En el moment que Espanya desperta i nosaltres ens declarem poc disposats a integrar-nos de ple, ens fan la guitza (fins i tot abans). Un exemple és el meravellós desenvolupament del TGV (compareu Sevilla i Barcelona). O mireu com van els plans actualment. Fem apostes, per on s’acabarà abans la connexió Madrid Paris.
El tripartit ho ha fet fatal, però donar-li la culpa del desastre que arrosseguem és no només injust sinó fals.
El país, com deia a l’article, és un contínuum.
novembre 7, 2009 a les 11:52 pm
Hem de forçar la independència màxim en 2 legislatures. La primera per arribar amb força, traçar el projecte d’estat, el programa transitiu i observar com el regionalisme s’enfonsa amb el vaixell. La segona legislatura per posar en pràctica el tema sense contemplacions. És possible. No hi ha molt més temps.
Si és cert que la finestra internacional és oberta des de principis dels 90 i encara restarà oberta un temps, l’accés a aquesta des de l’estat que ens explota aviat es tancarà. No hi ha més oportunitats per la nostra generació i possiblement tampoc per cap més. El 2010 o comencem o terminem. La coalició és el camí.
novembre 8, 2009 a les 9:04 am
Manel,
D’acord, però si no entrem ara amb molta força estem gairebé llestos.
novembre 8, 2009 a les 10:13 am
L’Historia no espera ningú. Ara el món globalitzat te urgència en resoldre qüestions de sostenibilitat, creixement, relacions internacionals, etc… per entendre’ns ràpidament d’ordre “organitzatiu”. L’establishment que remena les cireres en el món occidental, que és el nostre, i, que te forta influència més enllà, no perdrà el temps en esbrinar si som gall o gallina, això ho hem de decidir nosaltres.
Gall o gallina deia, bé, això vol dir que bàsicament hi ha dos grans models organitzatius possibles, per a dir-ho suscintament, “Aglutinant”, El Ramat, una “oligarquia” vetlla pel ramat, el pasturatge de la gent, i, “Suma”, les persones tenen les capacitats i el coneixement necessaris que els habiliten en la responsabilitat de prendre decisions.
Tot i que aquesta extrapolació pugui resultar simplista, tot i que es puguin donar estructures socials humanes a cavall entre un i altre model, Espanya és intrínsicament un model “aglutinant”, un règim doctrinari que no admet dissensions, no permeable.
Els arguments i raons d’aquestes afirmacions tenen a veure amb aquest “continuum” que tan oportunament exposa l’amic Canela, oportunament perquè, que les coses siguin com son i no d’un altre manera te a veure amb els “condicionaments” dels antecedents, amb una cosmologia, amb una visió del món i de l’existència, amb unes “eines” heretades amb les que construïm el futur.
El model Català, malauradament ja minoritzat, és el de “Suma”, assembleari, radicalment democràtic i Liberal, respecte d’allò que ens afecte a tots, prenem les decisions entre tots, tanmateix el que s’ha de plantar en el teu “tros” ho decideixes tu en exclusiva.
La resistència secular tan del Poble Català com del Poble Euskar, te a veure amb la resistència per preservar el propi model organitzatiu de la imposició d’un model aliè.
No és ara ni aquí el moment i el lloc per estendre’s en el desenvolupament que el “tema” requereix, tot i així, valgui a dir que al meu entendre les societats que siguin capaces d’implementar el model de “Suma” seran les més adaptatives a Futur, un Futur valgui a dir, que ja està trucant a la porta amb insistència.
Agosaradament vallfosca.
novembre 8, 2009 a les 4:18 pm
Enric (30)
És el que dic.
Si no hi ha una forta aportació electoral renovadora pel 2010 i treball amb un clar objectiu, la via oberta actual es morirà. No aprofitar-se’n serà el penúltim error històric de Catalunya. Les alternatives a deixar córrer el 2010 són tres i diguem-ne que poc encoratjadores.
novembre 8, 2009 a les 8:26 pm
Enric Canela, a l’enllaç on poses “Sumeu-vos” hi hauries de posar “Sumeu-vos-hi”. Salut.
novembre 9, 2009 a les 4:41 pm
Canela:
Em tranquilitza que m’asseguris que es pot fer una Gran Coalició. Però una cosa són persones que ens hem d’afegir a un gran projecte engrescador i una altra forces polítiques a coaligar-se entre elles. De persones en veig milers, de forces només una. Però potser sóc cec i no les sé veure. Tan de bo m’equivoqui però al’hora de la veritat hens trobarem Reagrupament i alguna microforça disposada a “pactar” d’igual a igual”. No amics, no sumem persones que de fantasmes ja n’hem vist massa. La força de la gent, de la bona gent, pot ser brutal so s’atreveix i no li tremolen les cames
novembre 9, 2009 a les 4:44 pm
Perdoneu, rectifico el redactat
Canela:
Em tranquilitza que m’asseguris que es pot fer una Gran Coalició. Però una cosa són persones que ens hem d’afegir a un gran projecte engrescador i una altra forces polítiques a coaligar-se entre elles. De persones en veig milers, de forces només una. Però potser sóc cec i no les sé veure. Tan de bo m’equivoqui però al’hora de la veritat ens trobarem Reagrupament i alguna microforça disposada a “pactar d’igual a igual”. No amics, no. Sumem persones que de fantasmes ja n’hem vist massa per l’independentisme. La força de la gent, de la bona gent, pot ser brutal si s’atreveix i no li tremolen les cames
novembre 9, 2009 a les 5:22 pm
Una gran coalició independentista transversal, com a concepte, és atractiu per qualsevol independentista no sectari, per això pot aconseguir suport de qualsevol patriota, tal com ha està aconseguint Reagrupament fins ara. El problema és que aquesta “gran coalició” neix amb el mateix objectiu que l’associació Reagrupament, d’aplegar, reagrupar el màxim de forces independentistes per crear una candidatura guanyadora, amb membres procedents de diferents col·lectius, plataformes… Els promotors de la “gran coalició”, però, parlen de Reagrupament com si fos un partit més a sumar-se a la gran coalició, no reconeixent el que vol ser l’associació Reagrupament per definició. En el seu esquema mental, diuen que com que Reagrupament va néixer a ERC, hauria de néixer una altra força a Convergència, però el cert és que la majoria d’independentistes que abandonen Convergència van a l’associació Reagrupament a treballar per fer possible una candidatura independentista transversal guanyadora. O sigui, la idea de la “gran coalició” és d’alguna manera el mateix que vol fer l’associació Reagrupament, només que amb un nom diferent. De fet, una “gran coalició”, no deixa de ser un “reagrupament” de persones i partits independentistes no?
És obvi que tothom és lliure de pensar i fer el que vulgui, tothom pot tenir les seves raons, però és una llàstima que passin aquestes coses, que no deixen de ser una nova versió més del que ha passat sempre amb l’independentisme al nostre país. Quan hi ha una nova força prometedora, sempre surt quelcom, aquesta vegada curiosament en nom de la unitat, que fins i tot amb bones intencions pot posar en perill aquesta força prometedora. De tota manera, al pas que va Reagrupament, tampoc hi ha perquè preocupar-se. Ara bé, és clar que si els que volen fer el mateix amb un altre nom es sumessin, més fàcil ho tindríem. És la meva opinió personal.
novembre 9, 2009 a les 5:57 pm
Casadevall, noi, quanta raó, aquests que no es volen reagrupar deu ser que son dolents, no ho sé, no ho entenc, amb lo bons que som els reagrupats…
Si tothom fos com jo…si el que em passa a mi li succeís a tothom…per a mi que son mala gent…
Perquè el que està clar és que som un partit que no volem ser un partit, perquè?, doncs perquè som bons!!!…aleshores si ja hi ha una cosa bona …perquè culleres en volen inventar un altre?…no ho entenc, per més voltes que li dono, no ho entenc…
Quanta raó que tens…
Ep!…Cordialment, eh?
novembre 9, 2009 a les 6:17 pm
Vallfosca, jo no crec que hi hagin bons ni dolents. I a més, tots els que “perdem” el temps escrivint aquí, està bastant clar que som patriotes i volem un estat Català. Per cert, m’ha semblat deduir que potser tu també eres a Perpinyà dissabte, llàstima que no ens vàrem conéixer personalment. No crec ni que tan sols sigui imprescindible reagrupar-se per donar suport a a la mateixa candidatura. Jo l’únic que demano, és fer les coses pensant en l’objectiu en que tots estem d’acord, i generositat, per part dels que posen el seu gra de sorra, com jo, i també per part dels que posen més que un gra de sorra. Ja imagino que és el que fa tothom, però només recordar-ho.
novembre 9, 2009 a les 6:18 pm
Coi, doncs tots el que no vulguin integrar-se (pel que sigui, és igual la raó) a Rcat, que fan? Es queden a casa sense votar??
No és millor mirar d’aglutinar tots o molts dels independentistes que no voten Rcat en una altra formació i després fer la coalició??
Jo ho veig tan senzill d’entendre..
Però clar, jo sóc canelista declarat. Potser el primer cronològicament i tot :D
novembre 9, 2009 a les 6:20 pm
Per cert, per la propera gran trobada indepe proposo portar una enganxina amb el nostre nik, a veure si així ens coneixem uns quants.
novembre 9, 2009 a les 6:39 pm
Jesús, i si el projecte anomenat “gran coalició” anés endavant, amb èxit, però sortís un altre nou projecte amb un nou nom (no en dic cap d’exemple per no donar males idees hehe) que digués que “gran coalició” és un partit més on no tothom s’hi sent identificat, i que s’ha de crear quelcom que inclogui “gran coalició” i altres? Jo només vull donar a entendre que Reagrupament va néixer i camina exactament amb el mateix objectiu que “gran coalició”, per més que s’intenti fer veure el contrari. Només cal llegir-se la ponència política de Reagrupament per comprovar-ho. En fi, jo el que vull com tots aquí, és un estat Català, i em vaig sumar a Reagrupament justament perquè ho veig exactament amb els mateixos objectius que “gran coalició”. De fet, he pogut constatar en vàries persones que volten pel Facebook, que confonen “gran coalició” amb Reagrupament. L’únic que vull jo és que no es divideixi en nom de la unitat.
novembre 9, 2009 a les 8:22 pm
Jordi,
Tothom se suma a un projecte per quelcom, així com molta gent no s’hi suma també per raons més o menys concretes, et posaré un exemple, jo mateix, estava prou decidit a integrar-me dins de RCat, doncs portava força temps seguint-los, però com que soc força analític malgrat pugui semblar impetuós, vaig decidir, un cop feta la presentació a Barcelona en la que vaig ser-hi present, deixar passar uns dies abans de fer efectiva la meva incorporació, llavors em vaig adonar que hi havia un sector dins Reagrupament, i no precisament molt minoritari, una mica (per ser generós) essencialista, aquest sector posarà totes les traves necessaries per dificultar tots aquells acords que suposin una pèrdua de control per part de Reagrupament de qualsevol faceta de l’invent. Aquest sector no es essencialment malvat, sinó que contempla Reagrupament com un partit i de cap manera com un front ampli i actua en conseqüència, donant tota mena de raons per impedir que Reagrupament es converteixi en un front ampli doncs en aquesta dilució perdrien part de la seva identitat a la seva manera de veure. Com la meva manera de veure la política nacionalista/independentista en el nostre país fins el moment de la llibertat sempre ha sigut de front ampli, em vaig adonar que Reagrupament tampoc era la meva opció, malgrat que no la combatré mai i l’ajudaré en allò que pugui mentre no sorgeixi aquest front ampli, doncs malgrat tot penso que actualment Reagrupament és l’única opció que actualment te un independentista/nacionalista encara que no sigui la ideal, per això no m’he reagrupat i encara espero la meva veritable opció on la gent que pensi com jo hi trobi l’encaix, i llavors a intentar que Reagrupament vegi que la Gran Coalició és beneficiosa per a tots, inclús per a ells.
Visca la Pàtria
novembre 10, 2009 a les 2:55 pm
A veure, és clar que en el moment de fer la candidatura (que no és ara), ningú s’ha de quedar fora, i s’ha de fer el que sigui mentre sigui fet amb intel·ligència respecte tots els sentits possibles. Però per ara, ningú pot negar que quan més fort i transversal sigui Reagrupament, més potent serà la candidatura. És per això que no em sembla la millor idea des d’una perspectiva independentista fer-li ara la competència a Reagrupament. Perquè per més que per part d’alguns s’intenti fer entendre una cosa o l’altra, Reagrupament per definició (es pot llegir a la seva ponència) vol i treballa per agrupar, re-agrupar persones, entitats, plataformes, partits, per crear una candidatura independentista transversal guanyadora, fins i tot es parla de coalició a la ponència de Reagrupament. I això, pel que tinc entès és precisament el que també vol ara fer “gran coalició”. No voldria ser interpretat com a mosca collonera sobre aquest tema perquè per sobre de tot penso que estic parlant amb patriotes, només intento fer reflexionar sobre el tema, cosa que òbviament jo també faig.
novembre 10, 2009 a les 5:24 pm
R.CAT no és l’unica opció bona, està clar, és l’única opció ara mateix. Perquè mentre la Gran Coalició només sigui un simple grup del facebook poca cosa podrà fer.
Menys Internet i més carrer.
novembre 10, 2009 a les 8:31 pm
42,Joan Pau. Estic amb Reagrupament des de l’inici, quan en Joan Carretero va fer la presentació al Auditori, (30-06-2007)passant a ser llavors un “sector critic” dins Esquerra.
Conec personalment i políticament a quasi tota la executiva… Em sorprèn molt que tu,”descobrissis” amb cosa de minuts (de la manera que ho expliques)un sector essencialista, mes petit o mes gran..??
Noi jo no le vist mai aquest sector, ni entenc la seva finalitat. Lo que si et puc assegurar es que fins que no es va votar l’executiva, ningú i ho repeteixo, ningú sabia qui sortiria elegit. Hi ha algú a l’executiva “mesianic” que n’ha convençut a d’altres per fer aquest grupuscle…? S’avia creat abans de l’assemblea…?
Tothom te dret a fantasejar, a buscar tres peus al gat, a no veure-ho clar… Tots els meus respectes…
Però no veiem fantasmes a on no n’hi ha.
novembre 10, 2009 a les 9:26 pm
45 Joan de Vilafranca,
Jo no he parlat en cap moment de “messianismes” ni de d’haver descobert en “cosa de minuts” que hi ha un grup o si vols dir-li una tendència dins de Reagrupament que entén que el millor per a la propera iniciativa electoral que ha de sorgir del mateix Reagrupament és una organització de partit on aquesta associació sigui l’eix central, malgrat se li pugui donar la denominació de coalició o qualsevol altre. He parlat, si no vaig errat, que em vaig donar uns dies per prendre la decisió, i va ser en aquests dies que un grup de Reagrupats amb les intervencions que varen tenir en aquest Bloc em van fer decidir que de moment no hi entrava. Ja se que se’m pot dir que aquestes opinions eren a tall personal, i pot ser cert, però jo ja tinc certa experiència en les tècniques que fan servir els partits polítics (tots) i em va fer una forta ferum de cosa organitzada. No vull dir en cap cas, i no ho he dit ni insinuat mai, que els escollits a la executiva de Reagrupament no ho hagin sigut en una estricta votació democràtica i neta, alhora que publica, el que si he expressat sempre és la meva opinió que a Reagrupament hi ha un grup o tendència més o menys organitzada, o que si mes no te uns esquemes mentals polítics comuns i per tant reaccionen igual a un mateix “input”, que no està per la feina de crear una “Coalició” real i mes aviat desitja que tot aquest “invent” sigui controlat total i absolutament des de Reagrupament, i tampoc dic, ni crec, que en aquesta tendència hi participin ni en Joan Carretero ni la Rut Carandell. Penso que aquesta com qualsevol altra és una opció completament lícita, però expresso que no és la meva opció, malgrat també dic que sense exclusió de seguir cridant a la unitat real, seguiré donant recolzament a Reagrupament des de fora igual que a totes aquelles iniciatives que propugnin la independència del nostre país, no sé si això és “buscar-li tres peus al gat” o no ho es, senzillament és la meva postura actual la qual vaig exposar aquí doncs crec que no en soc l’únic en pensar així i aportava dades sobre les preguntes i reflexions que feia en Jordi Casadevall en el post 41.
Salut i Independència
novembre 10, 2009 a les 10:28 pm
Joan Pau. Tothom que s’ha informat sobre Reagrupament, sap que només tenim dos objectius com associació: La Independència i la regeneració política… Sobre aquests dos ejos, quin llenguatge es pot fer servir? hi ha molt poc a mes a dir… esquemes mentals polítics? Si, Independència i regeneració… tots anem a una.. llogic. Suposo que t’hauràs llegit la ponencia politica, de coalicions s’en parla bastant… Lo que no veig convenient es que en aquests moments a reagrupament es fessin “capelletes” entre varis grups que s’incorporesin com a tals. Una empresa amb varis directors executius…; un club de futbol em varis entrenadors…,etc. no funcionen be…
De ben segur que abans de les eleccions sent parlarà i lo mes probable es que es faci. Però ara per ara Reagrupament es un tren que va molt depressa i para a poques estacions… Qui vulgui pujar ja ho sap, la seva veu també serà escoltada…
novembre 10, 2009 a les 10:38 pm
[...] Ètica, intel·ligència i diversitatblocgran.cat/?p=951 per mqlb fa pocs segons [...]
novembre 10, 2009 a les 10:54 pm
Joan P., si jo fos algun d’aquests reagrupats que escriu per aquestes contrades, i que dius que et varen fer canviar d’idea, doncs només dir-te que vaig bastant per lliure, i que poca cosa faig a Reagrupament a part d’ajudar en el que puc. El que em mou a mi és l’objectiu d’assolir un estat Català, i si un dia veig que hi ha una opció millor que Reagrupament a la qual donar suport, no dubtaré ni un minut. Ara ara per ara, veig en Reagrupament la opció que pot aglutinar més independentistes de diferents ideologies polítiques, o fins i tot amb poques idees polítiques a part de l’independentisme, com ara jo mateix. I una altra cosa molt important que ja s’ha dit per aquí, Reagrupament avança per la xarxa però també pel territori, comarca a comarca, dins d’aquestes poble a poble, família a família. Això és importantíssim tenint en compte que els que treballem per una nova llista independentista transversal, no disposarem dels mateixos mitjans que els actuals partits amb representació parlamentària.
novembre 10, 2009 a les 11:40 pm
Joan de Vilafranca. Tan de bo aquest tren arribi a la estació final amb els seus cotxes carregats de gent valuosa per a la nostra pretensió, no cal que pari a massa estacions tan sols les necessàries per a recollir aquells viatgers que no poden quedar-se en terra. Espero i desitjo de tot cor que els conductors d’aquest tren tinguin la ruta ben apresa i sàpiguen en quines estacions cal parar i quant de temps fer-ho per assolir llur finalitat. Peró també que sàpiguen que si no troben els viatgers que fan falta per que aquests van en d’altres trens sempre es pot parar en una estació de maniobres amb la finalitat de formar un comvoi amb els altres i arribar tots junts a la estació final.
Jordi Casadevall. Estic força d’acord amb tu, ara com ara Reagrupament és la opció més consistent que hi ha per l’independentisme català i de veritat que me’n alegro que cada dia agafi més força i tingui més associats i es vagi estenent per tot el territori, i no penso que en cap moment haguessis de canviar d’opció pel fet de trobar-ne una de millor, mes aviat i tant de bo al final tots ens trobéssim defensant i treballant per una llista unitària, tant transversal i representativa com fos possible per que ara l’important és el país i generar la il·lusió necessària per aconseguir el “sorpaso” que tant necessitem. Tots estem treballant, a la mesura de les nostres possibilitats i coneixements, per una mateixa finalitat potser des de diferents vessants que a la fi hauran de confluir en una sola, o aquest és el meu somni.
Una forta encaixada a ambdós.
Salut i Independència
novembre 11, 2009 a les 11:16 pm
La Gran Coalició deixarà en breu de ser una il.lussió, solamt caldrà qu la gent de Rcat hi vulgui ser o que Rcat és quedi en una associació i la gent s’afilii en algun dels grups o partits de la Gran Coalició,
Només hi ha un objectiu Independència, el populisme el deixem per als demés.
Lluita per la teva pàtria, lluita al costat de la Gran Coalició.
Catalans i catalanes, ara és l’hora!!!
novembre 11, 2009 a les 11:20 pm
JRP, potser et sorprendràs aviat. Se,pre que es parla de alguona cosa qu no us agrada aviat l’hi penjeu el mort de ser virtual. Moltissima gent que votava CiU i va votar ERC creieu que votaràn Rcat, la majoria NO.
Votarien la Gran Coalició, segurament si, sumats als independentistes de CiU i als independentistes que no creuen en ERC i Rcat.
Si aquí hi sumessim Rcat seria una gran oportunitatm si no el camí serà una miqueta més llarg, però ho aconseguirem.
novembre 12, 2009 a les 10:05 am
Per la meva informació i curiositat, hi ha algú dels habituals que escriuen per aquí, que coincideix amb el que diu en Robert Bonet?
novembre 12, 2009 a les 10:39 am
Sí