La comèdia de la unitat com a coartada dels covards.
agost 5, 2008 | 
Manel Bargalló | 
Imprimir
En l’article anterior vaig exposar la meva incredulitat davant la unitat entre els que jo considero els partits catalanistes i sobretot entre aquests i el PSC-PSOE, pel que fa al tema del finançament o de qualsevol altre tema relacionat amb Catalunya, sempre que no coincideixi amb els objectius partidistes o personals dels seus líders.
Darrerament he llegit en la premsa que els partits polítics de Catalunya apel·len a la unitat, i també en alguns comentaris que heu deixat en aquest bloc també ho demaneu.
Sense dubte la unitat sempre és millor que anar dividits. En una negociació, si una de les parts va dividida amb diverses veus, l’altre part sempre pot aprofitar-se’n per al seu benefici.
En una negociació, en teoria, no hi ha una part que guanya i l’altre que perd, el que hi ha és que ambdues parts guanyen i alhora perden. Una part guanya el que l’altra part renuncia a mantenir en el seu poder. Es diu que una negociació ha estat reeixida quan el que es guanya supera allò a què s’ha hagut que renunciar.
Però resulta que aquest no és el cas en la negociació entre Catalunya i l’Estat espanyol. De fet, per a mi, no es tracta de cap negociació. Nosaltres, catalans, valencians i illencs, mai no podrem negociar amb l’Estat espanyol perquè no tenim res per negociar. Quina renúncia podem tenir actualment que pugi ser interessant per als espanyols?. Els diners dels impostos són recaptats per l’Estat, la concessió de les infraestructures catalanes també és a les mans de l’Estat, políticament no pintem res o pintem molt poc al Parlament espanyol, judicialment tampoc no pintem res als màxims tribunals estatals, no tenim ni veu ni representació als estaments de l’estranger, no tenim exèrcit ni cap grup armat; què tenim per negociar, doncs?
Hi ha algú que sap la resposta?
I aleshores, què és tota aquesta presumpte negociació de la Generalitat i l’Estat espanyol?
Una acte més de la comèdia per dissimular l’opressió dels Països Catalans a la corona d’Espanya.
La sucursal del PSOE, el PSC, en sap molt, de fer comèdia, perquè són còmplices d’aquesta opressió. Però els partits catalanistes també en són, de còmplices, alguns amb més o menys grau, d’altres per activa o per passiva, però tots són molt conscients de la nul·la possibilitat de negociació real amb Espanya. De fet, si en aquests moments hi ha algun dirigent polític que encara pensa que no és així, copiant l’estil del company blocaire Joan Arnera, li diria: que n’ets, de ruc o encara pitjor, que n’ets, de hipòcrita!.
El repartiment de la comèdia té diversos actors, però el paper principal només pot ser assignat al PSOE o al PP, mentre que els papers secundaris són per als partits catalanistes. L’argument, la Constitució espanyola, està escrit perquè sempre guanyi l’actor principal, mentre que el paper assignat als altres actors secundaris és perdre.
Com tota comèdia, es pot negociar en alguns actes una mica els minuts i fins i tot la rellevància del paper d’alguns dels actors secundaris. Però mai la regla número u de l’argument no es pot posar en joc: Espanya és el reialme de Castella, la capital és Madrid i la llengua comuna i única és l’espanyol. Tot el que hi ha a part d’això gira voltant d’aquesta regla, tots els altres actors i espectadors som súbdits d’Espanya i com a tals ens devem a ella.
No hi ha cap altre alternativa possible si vols actuar en aquest escenari. Has de seguir unes regles que definitivament et portaran sempre a perdre
Als partits catalanistes, per desgràcia, tots han acceptat aquestes regles, i si és ben cert que inicialment no hi havia cap més alternativa, ara les circumstàncies han canviat. Després de la mort d’en Franco si volies actuar havies d’acceptar l’argument i les regles; si no les acataves, deixaves d’existir. Igual que els actors que necessiten actuar per així poder donar-se a conèixer al públic, els polítics també necessitaven actuar per així poder fer-se un forat dins del públic electoral.
Però ara, els partits catalanistes ja són coneguts i tenen el seu públic i el seu paper dins de la comèdia. Teòricament, ara aquests partits podrien demanar d’actuar en un altre escenari, però això també comportaria la possibilitat de perdre una part del seu públic; bé, vull dir els que encara no l’han perdut del tot.
Els partits sobiranistes, bàsicament ERC i CDC (dels altres ja no cal ni parlar-ne), malgrat que saben el final de la història d’aquesta comèdia, no es veuen amb cor de trencar les regles i provocar un conflicte que obri la possibilitat de poder actuar en un altre escenari. Davant de la covardia de fer aquest pas es refugien en la coartada de la unitat. D’aquesta manera cada partit trobarà l’excusa perfecta per justificar la seva manca de coratge. Cap dels partits catalanistes, gràcies a aquesta coartada, no tindrà que mullar-se i ni encara menys jugar-se-la.
Al PSC-PSOE aquesta pretesa unitat amb ells ja li va molt bé. Tant ERC com CiU amb l’excusa de la unitat ballen al ritme que els imposa el PSC-PSOE. Si alguns d’ells intenten anar més de pressa o demanar més del compte, automàticament són tractats de partidistes i de no tenir voluntat que els catalans anem junts. En el cas de CiU això s’agreuja amb el precedent del pacte per l’Estatut entre Mas i ZP.
En aquesta comèdia de l’acte del finançament, Esquerra encara hi fa un paper més galdós. Malgrat les línies vermelles que les bases varen forçar el Puigcercós a fer valdre, tot apunta que es conformaran amb el que el PSC-PSOE digui que és el correcte per no trencar el pacte. Potser es queixaran i diran allò ja tan gastat de “ja us dèiem nosaltres que calia aprovar l’Estatut amb el concert econòmic i per culpa d’en Mas ja no el tenim; no es pot fer res més si no som independents. Ara, mentre no ho som, continuem fent les polítiques socials d’esquerra amb els socialistes a la Generalitat”.
Realment a alguns dirigents actuals d’Esquerra els hauria de caure la cara de vergonya amb aquesta mena de paper que estan fent.
Però com vaig dir en l’article anterior, ni aquesta covardia manifesta dels partits no serà suficient perquè aquesta unitat arribi fins al final de l’espectacle. Aquesta unitat és només circumstancial, ja que en aquesta presumpta negociació del finançament cada partit té objectius diferents i per això és impossible que hi hagi unitat real fins al final. Quan un dels partits hagi aconseguit el seu objectiu acceptarà el tracte i donarà per acabada la comèdia, els altres partits li donaran la culpa de tot o bé acceptaran bonament el resultat amb les típiques excuses que puguin trobar. El resultat final, tots els que ja fa temps que no ens creiem els sopars de duro a quatre pessetes, ja el sabem: l’espoli fiscal continuarà igual, més o menys, amb algun retoc, però substancialment igual.
Com que no m’agrada acabar sense aportar una possible alternativa, a les hores, que és el que poden negociar amb l’Estat Espanyol els partits catalanistes davant d’aquests guió que ens porta inevoquivament a perdre fins a la nostra extinció com a poble?.
La no defensa de l’estat de dret de la democràcia espanyola.
Amb una estratègia basada en crear conflictes de justícia democràtica i fent servir tots els mecanismes a favor nostre democràtics, jurídics, socials i sobretot apel·lant a la justícia internacional, podem primer tenir quelcom per poder negociar, segon fer-nos respectar, tercer crear una opinió catalana més sobiranista, quart crear una opinió pública internacional a favor nostre i cinquè aconseguir que alguns demòcrates espanyols ens recolzin (bé això és més utòpic que els quatre primers punts).
L’Estat Espanyol només s’avindrà a negociar cedint part del seu poder si es veu amenaçat realment com Estat Europeu i ara per ara i espero per sempre, a Europa no volen cap país que no sigui un estat de dret plenament democràtic. Així de fàcil i així de complicat, aquest és, al meu parer, l’únic que de moment podem fer valdre per negociar amb els espanyols!.
Mentrestant els partits catalanistes no facin els deures, els catalans de peu, com a espectadors d’aquesta comèdia, només ens queda la possibilitat de no aplaudir, o de xiular i escridassar els actors al final del acte.
Jo estic per xiular com mai, sobretot pel paper galdós que estan jugant els nostres partits catalanistes, a veure si reaccionen d’una vegada i canvien els actors per uns de nous disposats a enfrontar-se amb l’Estat espanyol.
Hem d’exigir que en la propera actuació els actors dels nostres partits catalanistes siguin més valents o com a mínim per no tenir que sentir les nostres protestes airades, es vegin forçats a trencar les regles. A veure si per una vegada podem fer florir als ulls de tothom, el conflicte democràtic entre els catalans i els espanyols amb el seu concepte d’Estat centralista, monocultural i antidemocràtic per als que no volen ser com ells. Sinó ho fem, mai tindrem la possibilitat de poder actuar en un altre escenari.
Un escenari com els que actuen els demés ciutadans d’Europa: Un Estat propi!
Què esperem, catalans, per preparar una rebuda com cal als nostres polítics?
Em sap greu dir-ho, però aquest 11 de setembre la xiulada ha de ser d’aquelles que es recorden tota la vida!
Ja n’hi ha prou de tanta aixecada de camisa!
05 d’agost 2008
Manel
Karlsruhe
Etiquetes Crisi institucional, Política catalana | 
41 comentaris »
agost 5, 2008 a les 1:19 am
Després de tants anys, no hi ha negociació possible amb l’estat espanyol.
L’única sortida és la confrontació.
ERC, amb el seu apoltronament, ha perdut tota la credibilitat per realitzar aquest paper.
Estem orfes de dirigents polítics.
Veig el futur molt negre.
agost 5, 2008 a les 7:32 am
La trampa és la paraula “negociar” introduida pels PSOEcialistes (d’aquí i d’allá).
Ara no cal negociar res, aixó ja es va fer amb l’estatut. Ara només cal complir la llei.
Però els PSOEcialistes, els d’allá i els d’aquí, son experts en dir que fan una cosa i en realitat fer el contrari. Ara ja “okupen” TOT el poder, aquí i allá, i per ells, l’estatut ja no té sentit, ja han assolit els seus objectius, ara només es tracta d’acomodar-se sense fer soroll i sense maldecaps, i aquest rotllo del finançament és un maldecap que, amb l’ajuda dels seus socis incondicionals, provaran de treures de sobre de la manera menys costosa.
Al final, la culpa, com sempre, la voldran fer caure sobre CiU i ERC s’afegirá gustosament a aquesta estratègia.
agost 5, 2008 a les 9:52 am
Estic d’acord amb el que dius. Aquest 11 de setembre la xiulada als nostres polítics han de ser de les que fan època.
Són una colla de botiflers, covards i apoltronats. Així no anem enlloc, o més ben dit sí que anem a un destí clar, a la nostra dissolució dins d’Espanya. El cas més greu és el d’ERC. El partit del somni de la llibertat de Catalunya s’ha convertit en una comparsa del PSc-PSOE-GAL. Fa bastanta llàstima.
Una vegada més la societat catalana haurem d’estar un pas per davant dels nostres polítics mediocres. Hem d’organitzar-nos i actuar conjuntament com ja vam fer a les manifestacions pel dret de decidir, només així podrem avançar. És hora que el poble català surti al carrer amb pas ferm cap a l’alliberament nacional.
agost 5, 2008 a les 10:00 am
Estic d’acord amb aixó que aquest 11 de setembre ha de ser singular.
Tu parles de xiulada, però jo encara aniria mes lluny. Crec que s’hauria d’evitar de totes les maneres possibles que cap partit polític parlamentari arribes fins el monument de Rafael Casanoves. Per dir-ho d’alguna manera, el moviment sobiranista hauria d’”ocupar” la zona i no permetre que cap polític podes fer l’ofrena floral.
Per aixó manca molta, molta gent. S’hauria de cercar la formula adient perquè la mobilització fos espectacular.
No oblidem que Catalunya te dos problemes: Espanya i la classe política catalana.
Quant convé seguem cadenes….
agost 5, 2008 a les 10:38 am
Dir que “tots els nontres politics son iguals” i quedar-se tant amples, és fer un gran servei al tripartit, perque, com més repartides siguin les responsabilitats, menys toca per cap, i en el cas de que “tots siguin iguals”, ja está tot dat i beneït, així ja no cal demanar responsabilitats als que manen. Per qué si “tots son iguals”?.
Donç no és per incomodar i portar la contraria, però jo penso que n’hi ha de “més iguals” que altres, i aquests “més iguals” son els que tenen responsabilitats de govern. No fotem!..
agost 5, 2008 a les 11:17 am
On vas a parar? Aquest article és molt millor que no pas el meu d’ahir. Cert que compartim el mateix punt de vista, però aquest escrit és molt més complet, més elaborat, amb més arguments de pes i, per tant, més carregat de raó. Enhorabona! I jo ja tinc el xiulet a punt.
agost 5, 2008 a les 11:32 am
deixem de costat el politics i els seus partits i fem que la societat civil surti al carrer i reclami el que es nostre, els politics actuals son tots uns cagats i traidors al poble.
agost 5, 2008 a les 11:44 am
Sento fer-me tant prolific, però és que no en tinc més remeï.
La “societat civil”, l’estat espanyol se la passa per l’entrecuix tantes vegades com calgui, i si cal, de dos en dos, a més, tal i com la tenim, no sé jo si la “societat civil” que tenim és gaire de fiar.
agost 5, 2008 a les 12:11 pm
Estic d’acord amb la “gran xiulada” a l’11 de setembre. També amb el suggeriment d’en Manel : “Crec que s’hauria d’evitar de totes les maneres possibles que cap partit polític parlamentari arribes fins el monument de Rafael Casanova. Per dir-ho d’alguna manera, el moviment sobiranista hauria d’”ocupar” la zona i no permetre que cap polític podes fer l’ofrena floral.”
Però aquí es presenta un problema com a conseqüència de les manifestacions de Josep-Empordà :
1.- “Al final, la culpa, com sempre, la voldran fer caure sobre CiU, i ERC s’afegirà gustosament a aquesta estratègia.”
2.- “Doncs no és per incomodar i portar la contraria, però jo penso que n’hi ha de “més iguals” que altres, i aquests “més iguals” son els que tenen responsabilitats de govern. No fotem!…”
Per tant, si escoltem en Josep-Empordà, només hauríem de dirigir “la gran xiulada” i l’altre suggeriment d’en Manel) als polítics del tripartit, que són els que tenen la responsabilitat de governar. I, per tant, hauríem d’evitar manifestacions de rebuig a CiU, PP i altres que no m’atreveixo a mencionar.
Una altra cosa és aquesta altra opinió d’en Josep-Empordà :
3.- “Ara no cal negociar res, això ja es va fer amb l’estatut. Ara només cal complir la llei.”
Quina llei ? Perquè totes les lleis, siguin les que siguin, aprovades pel poble català o no, passades pels ribots del PSOE, PP, Tribunal Constitucional, o no, tenen un límit. Un límit que està situat en el principi fonamental de la Constitució espanyola : “LA UNITAT INDIVISSIBLE DE LA NACIÓ ESPANYOLA”
agost 5, 2008 a les 12:44 pm
A Josep-Emporda
No entenc que vols dir amb “no se si la societat civil que tenim es gaire de fiar”.
El que no es de fiar es la classe política.
Quant suggereixo el boicot als partits parlamentaris en refereixo als del tripartit, a mes de CiU. Del PP i Ciutadans ja no cal ni parlar-ne.
Davant de la precària situació actual tots en son co-responsables.
Pel 11 de setembre plantem cara als politics.
i amb el somriure, la revolta …
agost 5, 2008 a les 1:34 pm
Benvolgut Manelo,
Estic d’acord en que a hores d’ara, la pedagogía és una perduda de temps…amb els espanyols i amb alguns catalans, així és que em limitaré a dir que estic en total desacord amb el que dius, i ho deixaré aquí, que fa molta calor i no es quastió d’acalorar-se encara més amb explicacions del tot inutils.
Però que sàpigues que la responsabilitat és dels qui governen…o al menys, haurian de fer-ho.
Cordialment.
agost 5, 2008 a les 1:53 pm
Kaixo,
doncs jo crec que una xiulada, en realitat, no serveis per res. L’únic que aconsegurà es mostrar el desacord català amb Espanya, el mateix desacord que Espanya sempre s’ha passat per allà… Al cap i a la fi vull dir que una xiulada no serveix per res si encabats els vots se’ls portaran els mateixos als que xiuleu.
I de negociació… Quina? amb Espanya? no sé què dir de catalunya, però crec que Euskadi no ha de negociar com repartir el pastís de la nostra terra quan la farina, la llet i el sucre és nostre, fet amb les nostres mans i el nostre esforç, per què he de negociar jo amb ells una cosa meva? que ells negocien mai amb nosaltres res d’Espanya? no, ho fan i punt, ni negociació ni res. Amb Espanya s’ha de tractar com si no hi fos, com la consulta per exemple, fent nosaltres lo nostre i ningú més que nosaltres. Per cert, cal mirar el compromís històric d’Espanya amb les negociacions, que allà tot ho arreglen a osties.
agost 5, 2008 a les 3:52 pm
Xavier Riera
—————-
Estic d’acord en la primer part, potser el futur immediat es negre, però cara el futur hi ha recanvis que sorgiran després amb la lliçó apresa i sobretot amb la ciutadania més exigent amb els seus representants polítics.
Josep-Empordà
———————
Ahir mateix al vespre vaig parlar per telefon amb el meu pare i l’hi vaig comentar aquest article d’avui, la seva resposta fou exactament la mateixa que la teva. T’he entenc i comprenc la vostra estratègia, la respecto i espero que tingueu èxit. L’hi tinc massa respecte al meu pare per ni tant sols replicar-l’hi res. Amb tu vaig el mateix.
David
———
Només dir que no oblidem mai que la clau de tot, la tenim nosaltres amb les nostres manifestacions, siguin via bloc, via cartes al director, via manifestacions, via xiulades o sobretot via el vot.
Molts dels polítics que son sobiranistes a vegades es veuen envoltats per una serie de circumstàncies que l’impedeixen poder prendre les decisions sobiranistes per por de perdre vots segons les informacions que reben. Nosaltres els independentistes hem de fer arribar a aquests polítics que si no les prenen si que perdran vots, els hem d’ajudar a que siguin valents. Si després de mostrar-lis la nostra disconformitat no les prenen, a les hores cal que pleguin i vinguin uns altres, que tal com l’he dit al Xavier abans, hi ha de bons recanvis
Manel
———
No cal arribar a aquest extrem, per vairs motius, primer perquè cal que tota la societat catalana es involucri en aquesta manifestació de disconformitat per l’incompliment descarat de la llei i sobretot per la aixecada de camisa constant que ens estan fent als catalans. Per això cal que la manifestació sigui 100% tranquil·la sense cap possible problema que faci que moltes persones decideixin no venir. Segon sense política mai podrem alliberar-nos d’Espanya, i els polítics son els encarregats de liderar aquesta lluita. Per això cal que vinguin tots perquè cal que sentin la nostra respectuosa xiulada.
Mestres
———-
Si però com sempre massa llarg per ser tant bon bloc com els que feu vosaltres, en tot cas, aquest bloc com que es diu Gran del Sobiranisme espero que s’hem permeti la llibertat d’escriure grans (en el sentit de llarg) articles.
Dani
——-
Com he dit abans, actualment només és pot lluitar per la nostra llibertat per mitjà de la política. El que cal, és que nosaltres siguem més auto exigents amb els nostres representants perquè siguin més competents i eficaços.
Koll
—–
Del que dius la primera part, ja l’he respost al Manel. Del que dius d’en Josep-Empordà també ja l’hi he (no)respost abans. En tot cas que cadascú actuï en consciencia i jo m’abstinc de criticar o defensar a CDC en aquesta comèdia perquè realment ells no tenen la responsabilitat de la Generalitat.
Però no oblidem que l’Estatut fou aprovat pel que fa a la financiació amb un articulat poc clar , obert a moltes interpretacions i sobretot que l’Estat espanyol té sempre la darrera paraula. Qui va escriure aquest articulat i el va aprovar foren el: PSC, IC i CiU. Esquerra no ho va aprovar no perquè no ho volguessin els seus liders, sinò gràcies a que els militants es varem plantar, ja que en Carod i en Puigcercós volien votar amb un “Si crític (sic)!.” Ah!, m’oblidava, Esquerra va votar a favor en el Senat quan hagués pogut impedir la seva tramessa com a llei.
Pel que fa complir la llei, tal com he dit abans, la mateixa llei pot tenir diferents interpretacions i està escrita de tal manera que sempre surti guanyant l’Estat espanyol. A part del que dius molt bé de que els espanyols no tenen cap mania en incomplir-la o passar-la per al ribot per fer que no traspassin el límit marcat per la constitució espanyola.
Guk Geuk
————
La xiulada cara Espanya potser no servirà per res, però si que pot servir cara als polítics sobiranistes catalans que encara no hagin entrat en la fase del cinisme. (per més informació llegiu l’article “perquè no hi ha botiflers espanyols”). Però també pot servir, com a inici de la canalització del descontentament cap els nostres polítics a veure si o canvien d’actitud (cosa que veig difícil) o es renoven els partits polítics catalanistes amb altres líders més valents. Els vots vindran després com a conseqüència de la renovació.
Estic totalment d’acord amb el que dius de la negociació, per això el títol de l’article: tot és una comèdia. Però vosaltres els bascos ho teniu més fàcil que nosaltres els catalans, com bé dius “repartir el pastís de la nostra terra quan la farina, la llet i el sucre és nostre, fet amb les nostres mans i el nostre esforç, per què he de negociar jo amb ells una cosa meva?”. Per desgràcia als Catalans ni tants sols tenim la farina, la llet i el sucre a les nostres mans. Com també bé dius: “Per cert, cal mirar el compromís històric d’Espanya amb les negociacions, que allà tot ho arreglen a osties.”, com qualsevol imperi amb les seves colònies.
Salut i moltes gràcies per tots els comentaris
Recomano a tothom que vulgui entendre una mica de que va aquesta llei de finançament, que llegeixi el bloc de Elisenda Paluzie en aquest article:
http://elisendapaluzie.wordpress.com/2008/08/03/notes-sobre-el-financament/
Jo l’hi he fet uns comentaris per aclarir-me una mica a on estarà la trampa que permetrà als polítics de poder vendre gat per llebre.
agost 5, 2008 a les 4:07 pm
Via fora i a xiular!!!!
No crec que s’hagi de negociar res, si pensem o volem ser sobirans , fen de sobirans carats!! A Madrit no s’hi ha perdut cap català que vinguin si volen.
Penso que la història, només és una lluita de continuïtat, amb això vull dir que espanya és un model viu, imaginem per un moment que els governants sols són els executors d’aquest organisme (si algú coneix el que és un memen, doncs com això p’erò amb nances). La monarquia Borbònica va fer una batalla per impulsar un decret de nova planta 1716, no es va executar de cop (1768 català prohibit a l’escola…1772 prohibit a llibres de comptabilitat…1801 prohibit el teatre en català…1828 català es treu dels documents de l’església), és a dir, si mirem la història, robar els drets als catalans va durar fins avui, Primo de Rivera, Franco, i el seu successor Juan, tots són uns executors d’aquest organisme, PSOE inclòs, que en el fons no li importen les superficialitats, sols vol viure i eixamplar-se cap allà on no creuen en ell.
A cada règim hi ha hagut “pactes” que han volgut fer creure responen a les dues parts però en el fons “perpetuen a l’organisme” i cedim catalanitat. Passat a l’actualitat un estatut no és més que un contracte que ens lliga i perpetua més l’idea d’estat que té Espanya, a canvi segur que donen coses: participar en l’aeroport, un pessic de calers, …per aquest organisme això no és res, és més el perpetua, fins hi tot a vegades es treu coses enutjoses de portar des de Madrit.
No tenim res per donar??? Sí, la catalanitat, a cada pas ens espanyolitzem més, cada cop entreguem una mica més de nosaltres, darrerament demanem perdó per tot signe de catalanitat, ¿no serà perquè en el fons ens “sabria greu una confrontació alhora d’afrontar una negociació” i per tant ja cedim abans del pacte lo que volen?.
A nivell polític no veig que tingui bon peu la qüestió, per tant a nivell de ciutadà el que ens queda és la xiulada, esbrocar qui calgui, fer blocs “amb ironia” (sí penso que pel país ha fet més un programa com Polònia que tots els polítics junts), la mordacitat, penjar l’estela (heu notat que a les festes 11 de setembre i St. Jordi cada cop hi ha menys senyeres?). M’ha costat entendre que aquestes coses que jo en principi qualificaria de foteses, resulten ser les pedres que més mal al peu fan als espanyols i per acabar, si xiuléssim més, si ens manifestéssim més amb senyeres, els partits catalanistes potser sí que al final reaccionarien.
agost 5, 2008 a les 4:18 pm
Crec sincerament que enfrontar-se a l’estat espanyol com fan els braus amb els “toreros” a les curses de braus, és una estupidesa donç d’antubi ja se sap el resultat.
Si no és molt demanar, agrairia una miqueta d’intel.ligencia. I aixó no vol dir claudicar, ni molt menys, només provar de ser més intel.ligents que ells, encara que en els temps que corren, de seguidors acritics de les retòriques més inversemblants, sigui molt demanar, vaja, que em sembla impossible.
Cordialment.
agost 5, 2008 a les 4:28 pm
Doncs jo pensa, ara que tenim moneda única i banc central europeu, el següent:
1) DNI europeu, pas espanyol.
2) Exercit europeu, pas espanyol.
3) Policia europea, pas espanyola.
4) Constitució europea, pas espanyola.
5) Llengües comunes europees, francès, alemany i anglès, pas el castellà.
Una vegada aconseguit aquestes fites, la independència cauria per si sola.
agost 5, 2008 a les 5:04 pm
Via fora i a xiular !!!, diu en Jordi. Això serà un acte de sobirania del poble, que estima Catalunya.
Evitar de totes les maneres possibles que cap partit polític parlamentari arribes fins el monument de Rafael Casanova per fer l’ofrena floral, seria també un acte de sobirania del poble.
L’ “esplèndida decisió” (expressió de Víctor Alexandre) del F.C. Barcelona de rebutjar la companyia Air Berlin per viatjar als Estats Units, va ser també un acte de sobirania.
El catedràtic de lingüística castellà, Juan Carlos Moreno Cabrera, assenyala un error dels catalans al plantejar la defensa de la seva llengua: “Els retrec que no hagin sigut més intransigents en el seu ús. Haurien de parlar-lo a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes.” (extret de El Periódico). Una actitud com aquesta dels polítics catalans seria un acte de sobirania.
Si no multipliquem amb persistència actes de sobirania, no serviran de res ni estudis sobiranistes, ni cases grans del catalanisme, ni tan sols aquest Bloc Gran del Sobiranisme que, tant a mi com a molta gent que conec, ens fa tanta il·lusió.
agost 5, 2008 a les 6:21 pm
Benvolgut Manel,
Tinc una mica la sensació que un dels objectius sociates és alimentar l’ abstenció i el vot en blanc sobiranista. Ells no se’ n surten mobilitzant el seu electorat, volen, per tant desmobilitzar el nostre.
Jo lluny d’ animar la gent a xiular, els animaria a militar als partits i a treballar-hi de dins estant per reconduïr la situació.
La batalla no és ni a cop de xiulet ni de vot blanc, la batalla és als congressos, on qui no hi ha estat hi ha de ser.
Dels xiulets, com dels flaixos, ja n’ estant guarits, dels vots de càstig als congressos no pas.
Animem la bona gent a militar i a ser exigent, no pas a justificar la seva no implicació amb una simple xiulada.
Independentistes, feu-vos forts dins de cada Partit! Militeu-hi!
Si no hi som, no farem pas res.
Salut i independència,
Cesc.
agost 5, 2008 a les 6:34 pm
Benvolgut Cesc,
Estic quasi del tot d’acord amb tu. Només que no cal militar, n’hi ha prou amb no desentendres del que passa, no fer-lis el joc amb l’abstenció…i no equivocar-se al votar, perque sino, tindrem tripartit 3.0.
agost 5, 2008 a les 6:40 pm
Benvolgudes i benvolguts sobiranistes, basques, catalanes i catalans,
Ja sé que no cal donar gaire importància a les esbravades estiuenques, pero això de les formes democràtiques es una questió important.
Es a dir, anem a pams:
qui es qui, i en base a què, per a okupar sol public d’us public, d etothom, i impedir que qui vulgui, com s’ha fet sempre que hem tingut llibertats, pugui fr la seva ofrena floral a Rafael de Casanova.
Això no es Sant Petersburg el 1918. Ni la Bastille. Em recorda, perfectament, les imbecilitats fetes per gropuscles pseudoindependentistes -bufats,sonats,beguts, imbècils, com diria l’amic Arnera. al Fossar de les Moreres, dient que allò era seu, o dels altres, i fins i tot vaig estar present un any en que es an fer una batussa a cops de puny, pròpia de cafres, maleducats i incívics.
No vull donar cap lliço de res, però em van ensenyar que els demòcrates hem de protegir els drets de tothom, de tothom, i si cal tenir una cura especial, ha de ser dels demòcrates que pensin tot el contrari que jo.
I això, el respecte i el pluralisme democràtic, està totalment renyit i oposar a Okupar un espai public i impedir el legítim dret i llibertat d’altri, de tothom, d’arribar a l’estatùa de Rafel de Casanova.
Sense política parlamentària representantiva no hi ha política democràtica. Tothom es lliure de xiular o aplaudir, però no pot impedir el pas a ningú.
Aquests estirabots són propis de nois malcriats i maleducats.
I també es sorprenent que començant per la unitat o no unitat dels partits catalans sobre el finançament, es pasi a proposar xiulades, okupar el territori, i altres bestieses, que no tenen res a veure amb la unitat o no dels partits catalans.
Els partits, m’agradin mes o menys, tenen suport popular mesurat, cada 4 anys, a eleccions democràtiques, generals, i amb vot secret, que es l’unic que compta, en la meva opinio.
A mi, o a vosaltrs, no ens ha votat ningú, ni ens ha donat la confiança ningú, i, per tant, potser tindré la raó, pero la representació no, i en democracia representativa el que compta es la representació, no la raó o el criteri personal.
I com molt be diu l’amic Cesc, qui vulgui participar-hi mes, que s’apunti i militi a algun partit polític, o que en crei un de nou, però, amigues, amics, la representatitivitat política democràtica no la tinc jo, ni la teniu vosaltres, sino que la tenen, només, els nostres diputats i diputades elegits per tot el poble cridat a urnes.
Critiquem tot el que vulguem, però compte amb creuar la ratlla que separa l’exercici dels drets amb la intolerancia i el totalitarisme. A mí, i a qualsevol altra persona, ningú, ni cap grups de bojos o de nòbels, em pot impedir que arribi a l’estatùa de Rafel de Casanova l’11 de setembre.
I qui vulgui impedir alguna cosa, que se’n vagi a la Xina, a Tianamen, a impedir el totalitarisme xinès.
Salutacions cordials,
Andreu
agost 5, 2008 a les 7:27 pm
Benvolgut Josep,
Militar et fa saber el pa que s’ hi dona. Et fa veure la magnitud de les teves conviccions, les forces i febleses dels teus convenciments, et fa dormir tranquil, sent conscient que el teu convenciment ha participat.
Militar és molt barat i tant compromès com vulguis. L’ independentisme, si fos 100% militant…ja tindriem l’ independència. No ho dubtis. El problema que tenim és que de botiflers i de cagamandurries els partits en van farcits.
A tu, i ja ho saps, fa temps que trobo a faltar la teva militància activa als blocs, dins d’ un Partit. La veritat és que no entenc la defensa de la no militància de gent integrament polititzada. Però vaja, vosaltres ens apreteu a empenyer, potser que hi poseu l’ espatlla…més que el xiulet.
Salut i independència,
Cesc.
agost 5, 2008 a les 7:41 pm
Benvolgut Cesc,
Ja t’ho he dit que el dia que els PSOEcialistes siguin al seu lloc, és a dir, desapareguts, minoritzats o minimitzats, digas-li com vulguis, no només continuaré sense militar a cap partit sino que us veureu lliures d’haver de suportar els meus escrits?.
I ja en tinc ganes, creu-me.
Cordialment.
agost 5, 2008 a les 7:51 pm
Jo em pensava que aquest Gran Bloc del Sobiranisme era per recollir totes les opinions dels que sentíem la gran necessitat d’accedir com més aviat millor a la independència de Catalunya. Però veig que hi ha algunes persones que, tot i que diuen no “voler donar lliçons” (el cas de l’Andreu), engeguen tota l’artilleria de desqualificacions (també el Josep-Empordà) a determinats comentaris, fins i tot d’en Manel Bargalló.
Diu l’Andreu: “Aquests estirabots són propis de nois malcriats i mal educats. I també és sorprenent que començant per la unitat i no unitat dels partits catalans sobre el finançament, es passi a proposar xiulades, okupar el territori, i altres bestieses…”
Diu el Josep-Empordà: “Si no és molt demanar, agrairia una miqueta d’intel.ligencia. I aixó no vol dir claudicar, ni molt menys, només provar de ser més intel.ligents que ells, encara que en els temps que corren, de seguidors acritics de les retòriques més inversemblants, sigui molt demanar, vaja, que em sembla impossible.” És a dir, aquí l’intel·ligent és ell, els altres utilitzen les retòriques més inversemblants.
Sincerament, em complauen la majoria d’articles dels promotors del Bloc, però em desagrada l’actitud despectiva d’alguns dels gurus que semblen molt propers a aquests promotors. Així és que he tingut molt de gust i… fins un altra…
Cordialment.
agost 5, 2008 a les 7:57 pm
Benvolgut Josep,
A mi els sociates me la bufen, deixaran de ser-hi com mai hi havien estat. i què?
Els teus escrits m’ agraden, no només perque em provoquen, sinó perque em fan posicionar-me. Ets lliure de marxar, però saps que serà malgrat en Cesc. Jo t’ implicaria tant com em fos possible. No posis un preu tant baix, com és el sociatisme, al teu impagable patriotisme encara-no-militant.
Salut i independència,
Cesc.
agost 5, 2008 a les 8:07 pm
Benvolgut Koll,
La desarció no la justifiques, sembla que marxis vençut.
Imposa’ t defensant els teus arguments, tant l’ Andreu com en Josep com en Manel són gats vells, t’ asseguro que no et volen cap mal. Acostar-t’ hi et revindrà. A tots tres els conec i t’ asseguro que et són convenients.
Paraula d’ en Cesc.
agost 5, 2008 a les 9:38 pm
El primer punt és que l’article del Manel d’avui és francament excel•lent.
Voldria fer un comentari sobre el que diu Koll. Diu: “em complauen la majoria d’articles dels promotors del Bloc, però em desagrada l’actitud despectiva d’alguns dels gurus que semblen molt propers a aquests promotors”. Simplement fer notar que no sé si els que comenten són o no propers. Diuen el que pensen.
Sobre alguns coses que heu dit. Mai de la vida no s’ha d’impedir a un altre que faci o deixi de fer mentre respecti els drets dels altres. Tothom és lliure de pensar com vulgui i ni jo ni ningú tenim dret a impedir la seva expressió democràtica. Dubto que tinguem tan sols dret a impedir que parli (no seria el cas l’11 de setembre) amb xiulets. Al final del parlament si. Perdoneu-me però qualsevol imposició que no em sembli democràtica em posa els cabells de punta.
A partir d’aquí. Com lluitem? Primer són els nostres partits els que han d’actuar, els hem de fer actuar. No voldria ser pessimista però quan veig que els poc que escriviu, fortament motivats per assolir un estat propi, us llenceu els plats pel cap… Què ha de passar amb partits que a sobre tenen interessos personals, vull dir gent que vol mantenir-se en el poder.
Sense partits no farem absolutament res. El que fem serà per moure els partits. Lamento dir que tot allò que no implica mobilitzar als polítics o crear un partit (utòpic) no servirà de res. I els partits són com empreses que venen idees, si la gent les compra… Per tant cal canviar el producte que venen i per això cal que vegin que l’actual no el comprarem. No hi ha més.
Negociar amb Espanya? El punt mig de la negociació seria la bilateralitat real (millor la confederació). Ja està vist que és impossible per tant cal que hi hagi accions contundents. Proposaré alguna ben aviat.
Si us plau, un prec, continueu, feu més gran aquest bloc i cerquem les coincidències i no les diferències.
agost 5, 2008 a les 10:10 pm
Benvolguts compatriotes tants els coneguts com sobretot els que fins ara no havia tingut el gust de conèixer.
Primer lloc, em sap greu que se m’interpreti malament. Jo mai de la vida impediria que qualsevol partit, organització, col•lectiu o persona pogués manifestar-se o anar al monument del Casanova, és més, donaria la vida per aconseguir una Catalunya lliure a on tothom pogués fer-ho.
En segon lloc, sembla que l’estil d’en Joan Arnera ens ha impregnant a tothom i jo m’incloc, a ser una mica groller i rude amb les nostres expressions. Potser caldrà que ens emmirallem més amb l’estil més polit que no vol dir menys contundent, dels altres companys que escriuen en aquest bloc.
En tercer lloc, el que he volgut manifestar en aquest article, és la meva disconformitat amb la política actual dels partits catalanistes i perquè no es digui que només critico i no porto alternatives, he escrit segons el meu parer, quina seria l’única cosa que de moment els partits catalanistes haurien de fer per poder tenir quelcom per negociar amb Espanya.
En quart lloc, crec firmament que ja és hora que siguem més exigents amb els nostres representants polítics i per mi , ja no val això de només anar a votar cada quatre anys!. Cadascú dins del seu àmbit i possibilitats, ja sigui com a militant, com a simpatitzant o només com a simple ciutadà, que exigeixi cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora que tothom faci la seva feina correctament. Com que aquest bloc estem parlant de política, jo demano i exigeixo competència i coratge als polítics per així tenir la possibilitat de trencar d’una vegada les cadenes.
En cinquè lloc, crec firmament amb la democràcia i sobretot amb la política podrem resoldre els nostres problemes. És més si ara estem en aquesta situació, és perquè a Espanya i també a Catalunya (encara no tenim una nova llei electoral desprès de més de 25 anys) no s’ha aprofundit amb la democràcia!.
Per tot això i per animar als compatriotes que llegeixen aquest bloc, jo demano que aquest 11 de setembre sigui un clam de la ciutadania que protesti per la aixecada de camisa que l’Estat espanyol ens està fent i del paper de certs polítics. Una manera de demostrar la nostra disconformitat és xiulant, amb tot el respecte que sigui necessari.
Moltes gràcies i si us plau reconduïm el debat aportant arguments i deixant de banda les desqualificacions.
agost 5, 2008 a les 10:21 pm
Òbviament cap dels meus comentaris anava adreçat a l’article que he qualificat d’excel·lent. He volgut posar de manifest alguns principis bàsics que al meu parer han de regir l’acció de tots nosaltres, que, naturalment, som demòcrates. No voldria que algunes paraules de to més “elevat” que han sortit als comentaris, amb disputes intenses, ens portessin a discussions que ens allunyarien de l’objectiu principal.
agost 5, 2008 a les 10:35 pm
Cesc, “. La veritat és que no entenc la defensa de la no militància de gent integrament polititzada.”
Jo tampoc crec en militàncies, per una raó molt simple : anul·len en bona part en sentit crític d’una persona i, al final, s’acaba defensant o vatant el partit polític com si fos un equip de futbol.
agost 6, 2008 a les 12:36 am
Enric
——-
Mai de la vida podria pensar malament de tu, més aviat ho deia pels comentaris d’alguns vells coneguts.
GukGeuK
——-
Discrepo una mica amb la teva simple raó, de persones n’hi ha de totes menes, n’hi ha que com be dius, acaben defensant o votant el partit cegament, però molts ho fan i no son pas militants. Sinó el PSC-PSOE tindria més d’un milió de militants a Catalunya!, perquè per votar-los desprès de les aixecades de camisa, s’ha de ser molt “forofo”.
En tot cas, si creus en la política de veritat com a mínim una temporadeta et recomano que militis en un partit, així coneixeràs com funciona i sobretot entendre millor el perquè de moltes coses, que des de fora son del tot incomprensibles.
Salut i independència.
agost 6, 2008 a les 12:38 am
Ah, em deixava que estic molt d’acord amb en Cesc per al que fa que necessitem més militants actius als partits catalanistes.
Perquè per poder trobar uns bons líders, cal tenir molt bona pedrera!.
Salut i Independència!
agost 6, 2008 a les 12:41 am
Manel,
Cadascú té el seu propi estil i manera d’expressar-se. No crec que tingui res a veure l’estil d’en Joan Arnera, magnífic, extraordinari en la meva opinió, amb res posterior.
Cadascú que aguanti la seva mà .
O que s’ho pensi mès abans de soltar el paràgraf suposadament abrandat. Per posar adjectius més punyents, no es fa més nació ni s’esdevé més patriota.
Això dels xiulets fa riure.Es futbolerisme mal entès.
El millor xiulet es fa el dia de les votacions. I en el treball de cada dia. I no cal xiular per a construir, ni per a donar arguments.Ni per a criticar negativament a alguns o algunes coses, atès que diuen, i em sembla bé, que es critiqui sempre amb arguments.
Els xiulets que diuen que va ser la rebuda de molta gent del congrès d’ERC als convidats d’altres partits va ser vergonyós. Maleducat.
A casa nostra, quan convidem a sopar a alguna altra família, no els rebem mai amb xiulets, als convidats.
I ara estem, tots, en el tema del finançament que preveu l’Estatut 2006. Si barregem totes les altres dèries, cabòries, ressentiments , i sol.lucions personals per al que es va fer en el passat, malament. Això es el que vol el Psoe. La barrejada general, en lloc de que puguin ser apretats, de debó, en una questió concreta, cabdal, decisiva, però concreta. El finançament de l’Estatut està escrit i es llei. De que ens serveix ara discutir o dir si la Constitució consagra la monarquia, o qualsevol altra cosa. Objectivament, per a facilitar l’incompliment dels trilers del Psoe i del Psoe-Psc en la questió cabdal del finançament.
Hi haurà temps, més dies que llonganisses, per a parlar de la constitució o del sumsumcorda. Però el 9 d’agost es i era la data topall del finançament estatutari pactat, i el tripartit i el gobierno amigo del psoe, han tingut 24 mesos per a complir-ho. I no n’han estat capaços. I això es el que tenim. Incapacitat bilateral dels governants a Madrid i a la Plaça Sant Jaume per a complir una llei orgànica, i perdre 24 mesos sense fer res de positiu.
Les vegades que he anat , cocm a públic, al Parlament, mai he xiulat ni xiularé als meus representants democràtics, als qui representen la poca o menys poca sobirania catalana actual
I al carrer, a tots, tampoc. Ni a cap. Potser anem a xiular pels carrers als treballadors d’empreses que ens fan la competència professional?
Per a fer rebentades, ja estan els ciudadanos, els antisistema, i els tripartits, sobretots els sociates, que van xiular al President Pujol després d’investir president a Pasqual Maragall.
Si, Sí, aquestes incivilitats s’han fet a Catalunya, i sempre sempre han tingut la “comprensió activa” de les autoanomenades “esquerres polítiques, esdevingudes tripartites”.
Pura manca d’educació i incivisme.
Pèsim exemple per a la ciutadania.
I, sobretot, el que compta. Fets, molt més que les paraules sense fets coherents.
I el silenci, moltes vegades, la majoria, és molt més efectiu, com a crítica negativa, que aquestes barrabassadaes futboleres de hooligans.
Cordialment,
Andreu
agost 6, 2008 a les 1:00 am
Benvolgut Andreu
——————
Ho sento, jo sempre he callat i mai xiulat, també moltes vegades no he aplaudit abans de sentir el que ha de dir i en canvi si que ho he fet al final, si m’ha agradat el que ha dit, independentment de qui sigui. Sempre he estat respectuós amb tothom.
Però penso que ja n’hi ha prou de callar.
Ara tinc ganes de xiular amb tots els respectes, però tinc ganes de fer-ho.
Per cert, vaig estar a la darrera manifestació unitària del 11 de setembre a on els socialistes varen ser xiulats per els convergents degut a la Loapa. Jo no els vaig xiular per respecte no per no tenir ganes.
Ara, potser perquè m’he fet més gran, potser perquè veig com funciona Alemanya i veig la pobresa moral i intel·lectual del meu país, que crec que cal donar-lis un toc d’atenció. I a part d’anar a votar, ara hem de fer quelcom perquè la cosa no quedi com si res amb aquesta comèdia.
Per cert, si llegeixes el bloc de l’Elisenda Paluzie que he posat el link en un del meus comentaris, veuràs el perquè parlo de la les regles escrites que ens porten a perdre sempre. Veuràs com el pacte que va signar en Mas amb en PSC-PSOE i IC, pel que fa al tema del finançament està escrit de tal manera que encara que compleixin la llei, tal com tu dius, sempre perdrem!
Tot és una aixecada de camisa! i jo quan m’ho fan, protesto i no callo!.
Cordialment
Manel
agost 6, 2008 a les 1:24 am
Jo discrepo de la unitat. La unitat què se’ns ha plantejat és de dir no a una proposta del govern central. Però quina proposta volen els nostres polítics per Catalunya i fins on estan disposats a tensar la corda.
agost 6, 2008 a les 1:28 am
Manel,
A veure si queda clar. El que està vigent és un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i pel poble de Catalunya en referèndum, democràtic i vàlid.
Si tu vols retreure apunts de l’Elisenda, jo et puc retreure l’Ok d’en Puigcercos de 15 dies abans, i les esmenes. Collonades!
A veure si deixem de ser sectaris, molt o poc. El finançament està a l’Estatut i es llei per a tothom. I no hi ha cap persona que signes res de res, perque les lleis les aproven els Parlaments, i, en el cas de l’Estatut català, ho varem refrendar majoritàriament, i per molt avantatge dels si’s (3,5 a 1) el 2006.
Es a dir, des de fa 2 anys és l’Estatut de Catalunya 2006. No hi ha l’article del Pepet ni del Jaumet.
Sembla mentida que calgui repassar sempre el mateix. Que cony té a veure el que va dir en Quico Homs, o el Tardà, o el Saura? No fotem. Mentre no sapiguem separar i canviar de xip quan els partits s’acaben i en comencen d’altres, no fareu/farem res de res.
A què ve ara, això? Informació? No fotem.
Que volem, diguem’ho clar.
Que es compleixi l’Estatut 2006, o que no es compleixi, i tornem a començar des del 1979.
Es allò de que quan pitjor millor? No em trobaràs en aquest grup. Perquè el pais que s’espanyolitza, s’està espanyolitzant des del govern tripartit, i pitjor no ens durà a millor.
I repeteixo, si l’Elisenda es tant llesta que ho arreglaria tot, primer que la facin diputada i que no es deixi enganyar acom una fava pels Puigcerc’s de torn. Segon que es faci lider, i no s’apunti a un corrent que es el quart dels 4 que hi ha a ERC. Tercer, que es presenti a eleccions, les guanyi, i presenti la seva parida.
I quan tots despertem, l’Elisenda seguirà on està ara, amb la seva vàlua professional i personal i la seva nul.la incidència política real,(de realitat, no de parides o somnis irreals).
Però, si us plau, benvinguts al món real d’una vegada.
Que ja es hora, no d’estar alerta, sino de saber la realitat que tenim que ens envolta, i sobre la que hem d’actuar.
Benvinguts al mon real, que, per definició, es concret. I real. El del poble català d’avui en dia.
Cordialment,
Andreu
agost 6, 2008 a les 1:51 am
Manel, ja havia pensat en militar en un partit, tot i que no m’agradi, però això no és Catalunya i potser sóc massa jove per viure amb escolta i tampoc em sembla just militar a un partit on no calgui portar-ne, per molt que en comparteixi idees.
Tens raó que hi ha gent de tot, però he generalitzat basant-me en el que he vist fins ara. Dels “militants” del psc que dius, crec que voten el mateix perquè el psc és el partit perfecte per a qui passa de política i, de militar, en parlavem sobre gent politzitzada.”La veritat és que no entenc la defensa de la no militància de gent integrament polititzada.”
agost 6, 2008 a les 9:22 am
GukGeuk
——–
Es clar que amb unes coses vosaltres ho teniu més dificil que nosaltres. La definició del PSC és molt original i bona.
Andreu
——-
cadascú llegeix el que vol llegir, crec que m’he explicat prou i estimat Andreu tu no vols llegir-ho.
En un altre ocasió llegirem el mateix.
Salut
Moltes gràcies a tots els comentaris rebuts. Ha estat un dels articles amb més comentaris si treiem els dos primers.
agost 6, 2008 a les 2:52 pm
Benvolgut Manel,
Afirmes, amb audàcia temerària,(he, he,) coses que desconeixes.
I t’equivoques.
Una cosa es llegir el que t’aconsellen i una altra ben diferent és estar-hi d’acord.
I, de vegades, entendre-ho.
La confussió, massa habitual, es confondre desitjos amb realitat.
El pluralisme, i la diversitat d’opinions sempre és bó, sempre.
Cordialment,
Andreu
agost 10, 2008 a les 5:18 pm
Andreu,
Reconec que m’ha fet gràcia la descripció que fas de mi.
Però no cal que llegeixis cap apunt meu, n’hi ha prou amb que llegeixis com s’acaba l’article 206.3 de l’Estatut perquè vegis que la primera presa de pèl ens la van fer amb la retallada de l’Estatut a Madrid. I d’això plora ara la criatura.
desembre 19, 2008 a les 6:05 pm
[...] comèdia de la unitat com a coartada dels covards Article publicat el 5 d’agost del 2008 al Bloc Gran del [...]
setembre 1, 2009 a les 2:57 am
[...] per amagar les pròpies febleses. De fet, fa un any en aquest mateix bloc vaig escriure un article, La comèdia de la unitat com a coartada dels covards, que després d’un any subscric totalment i demostra que fàcil que era prevere com [...]