Aquesta setmana es commemora el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. En aquestes dues dècades han passat moltes coses a Europa. Tot un conjunt de nacions han accedit a la Independència i han construït llurs estats. I fins i tot han entrat a la Unió Europea, i a altres instàncies internacionals.

En aquests vint anys, els països que van assolir la llibertat no pensen de cap de les maneres tornar enrere. Recordo una conversa amb una col.lega bàltica, ara no em féu dir de quin dels tres estats venia, a Barcelona. Em va dir que ells associaven la Independència amb la Xarxa, Internet, etc, perquè si fa no fa van arribar al mateix moment. Em sembla que era estoniana, que són els que estan més en contacte amb els finesos, per raons culturals i lingüístiques. No cal dir que l’efecte Nòkia ha estat molt important allà. Pels bàltics, l’etapa soviètica s’associa amb l’etapa industrial, la repressió de la nació, de la llengua, de la llibertat, etc.

Si fa no fa, això és el que ara mateix ens passa als catalans. Tenim un mur, i l’hem d’enderrocar. Penso que la feina de Reagrupament, fins i tot diria la missió de Reagrupament, és enderrocar aquest mur que ens envolta i ens aïlla del món. La Independència, contràriament al que sovint es diu, no és un somni. És una necessitat material inajornable. És una urgència concreta.

En aquest sentit, penso que quan ens en deslliurem del maleït mur, al cap de molt pocs anys les nostres condicions de vida hauran canviat completament, i Espanya quedarà molt, però que molt lluny. Com ara Rússia queda dels estonians. La llibertat tot just conquerida, farà que en no més de 10 anys, siguem un poble capdavanter d’Europa. Naturalment, amb el nostre estat, la nostra justícia, els nostres fiscals -que vetllaran per l’interès general del país, no dels nostres enemics, com ara passa-. els nostres ambaixadors, els nostres generals i almiralls, els nostres esportistes olímpics, les nostres seleccions, etc. etc.

No només deixarem de perdre 60 milions d’euros cada dia (compte, només el Principat), com passa ara. És que en guanyarem molts més, i això ens permetrà bastir una societat molt més cohesionada, amb unes polítiques socials, econòmiques, immigratòries, culturals, molt més adients a les nostres necessitats més immediates.

S’haurà acabat ser el referent de la prostitució, de la mà d’obra barata, del desgavell en les infrastructures, de l’autodi, i de tantes i tantes xacres que ara ens travessen.

El mur actualment protegeix la corrupció i la dependència. Cal esbotzar-lo, com els nostres avantpassats van esbotzar les muralles de la Ciutadella, construïda per oprimir-nos. La Ciutadella d’avui és aquest nyap que es diu estatut , i hem de posar tots els esforços en dinamitar-lo perquè l’aire net i pur ventili el país.

La feina a fer és urgent, però no tinc cap dubte que amb Reagrupament, la podrem fer, i encara ens sobrarà temps per arreglar una mica el món. Quants més serem, més ràpid l’enllestirem, i més endreçat podrem deixar el nostre llegat a les generacions que ens succeiran. I més homenatges podrem fer a les que ens precediren al llarg dels 3oo anys d’ocupació estrangera. Perquè cal tenir molt clar, que sense la seva lluita, sense el seu sacrifici, nosaltres mai hauríem aconseguit la Independència.