A CDC, sobirans sense embuts
octubre 13, 2008 | 
Convidat del Bloc Gran | 
Imprimir
A mitjans d’agost, durant les passades festes de Gràcia, mentre comentava amb els periodistes un nou incompliment del govern central amb el finançament de Catalunya, se’m van acostar dues veïnes indignades i em van dir: “-I doncs? Què hem de fer si a Espanya no ens respecten ni ens respectaran?”. Més enllà de l’anècdota, la pregunta, lògica, reflecteix el sentiment que molts catalans i tots els catalanistes tenim d’haver arribat a un carreró de difícil sortida amb l’estat espanyol en el camí de la nostra construcció nacional. La convivència entre Catalunya i Espanya està marcada per la voluntat de l’Estat de reforçar el seu rol dominador, de lligar-nos curt per fer-se imprescindible en el nostre dia a dia entenent que així se’ns limita el creixement, com ho demostra, sense anar més lluny, el dèficit fiscal pròxim al 9% que patim o les darreres informacions que apunten a una retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, en una nova prova de deslleialtat cap els pactes assolits amb Catalunya.
La sensació d’ofec és evident i, després que l’esforç de fer pedagogia a l’Estat hagi estat en va, ara cal fixar-nos l’objectiu de fer-nos respectar. I això només ho podem fer des del catalanisme, des d’un catalanisme, el del segle XXI, que ha de perseguir l’enfortiment nacional de Catalunya i l’increment de la nostra sobirania en el marc de la Unió Europea.
Ho dic sense por. Perquè parlar de sobirania no ha de ser una font constant de picabaralles polítiques partidistes. De sobiranista, un se’n sent o no se’n sent, n’és o no n’és, el sobiranisme és un sentiment personal i no pas una etiqueta que es pugui treure o posar segons les conveniències; per això ningú pot decidir per mi si sóc o no sobiranista tal i com alguns s’entesten a fer creure des de fa temps. Com a catalanista i nacionalista vull una Catalunya sobirana dins Europa i dins un món globalitzat. I repeteixo, ho dic sense complexes i des del convenciment que la via per arribar-hi és la refundació del catalanisme i l’aplicació del dret a decidir de la societat catalana.
Primer doncs, cal refundar el catalanisme però aquest gran projecte necessita la implicació de la majoria de catalans. Sóc conscient que no n’hi ha prou amb valdre’s de les nacionalitats que la legalitat plasma sobre paper perquè el primer que necessitem és que hi hagi un sentiment de pertinença voluntària a la nostra comunitat nacional, un sentiment que atregui voluntats individuals per aconseguir un compromís col·lectiu i això ens exigeix treballar per incloure la nova immigració en el procés de refundació del catalanisme. En aquest sentit a Convergència, en el nostre darrer Congrés, vam acordar treballar perquè els nouvinguts s’identifiquin amb els valors democràtics i la identitat de Catalunya.
Arribar a ser però, una nació sobirana, obliga a aplicar el dret a decidir sense més límits que els de la pròpia evolució de la societat. El dret a decidir és inherent a la democràcia i és en aquest sentit que l’hem d’exercir tenint clar però que l’hem d’aplicar sobre aquells temes que la societat mateixa reclami i que més uneixin els catalans. L’exemple és clar: quin català renunciaria a què Catalunya tingués un millor finançament per a enfortir la sanitat pública, l’ensenyament, les infraestructures… en definitiva, per millorar el seu benestar? Són doncs, temes com els que acabo de citar, els que el catalanisme ha de procurar que siguin assumits, defensats i reclamats per la majoria de catalans.
Davant una Catalunya que corre el risc de perdre o veure com es malmet el seu teixit productiu, el benestar dels seus ciutadans i la identitat, des de Convergència Democràtica de Catalunya hem engegat la Casa Gran del Catalanisme, l’eina que ha de servir per actualitzar i refundar el catalanisme, una casa gran que ens exigeix generositat perquè no es pot fer només des de Convergència, tot i que sense Convergència no es pot tirar endavant. Per això després de mesos de treball hem aconseguit aplegar en grups de treball persones de diversos àmbits i ideologies que marcaran un full de ruta per al nostre país. I ens sentim orgullosos d’haver engrescat personatges amb perfils tant diferenciats ja que la casa gran no és un projecte de partit sinó un projecte de país. En aquest sentit doncs, puc dir que hem començat a caminar amb bon peu.
Més enllà d’aquestes consideracions, com a nacionalista català, no puc deixar de recordar que CDC és el partit catalanista més gran, tant a nivell de suport electoral com de xarxa territorial (amb més de 600 comitès territorials i una base municipal de gairebé quatre mil regidors). I això ens dóna una responsabilitat de la qual mai hem defugit, ni mentre vam governar el nostre país, ni ara. No ha d’estranyar doncs que el nostre sigui el partit amb més sobiranistes, ni que en el passat congrés del mes de juliol, la militància refermés el compromís adquirit en el congrés de fa quatre anys dient que: “desitgem invertir el nostre present i el nostre futur a portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat”.
Secretari general de CDC
Etiquetes Sense categoria | 
30 comentaris »
octubre 13, 2008 a les 8:51 am
És que no és l’increment…
O la tenim o no la tenim. El món, i Europa no és diferent, està format per estats sobirans. O tens estat o no en tens. O tens la sobirania o te la tenen segrestada. Blanc o negre.
octubre 13, 2008 a les 9:50 am
Senyor Mas, me n’alegro molt pel seu article. És esperançador per als catalans.
La qüestió és, però, si el TC tomba encara més l’estatut i conegudes les balances fiscals i les dificultats per a un finançament just, quin haurà de ser el programa electoral, per a unes hipotètiques eleccions al Parlament, dels partits d’obediència catalana, com el que representeu i quins hauran de ser els possibles pactes amb d’altres forces com ERC, ICV-EUiA i, si s’hi presenten, les CUP?
Creieu que la campanya electoral s’hauria de basar en cercar la majoria absoluta àmplia d’aquests partits per declarar la sobirania de Catalunya? I que la conseqüència d’això, hauria de ser la ratificació popular d’aquesta declaració, la negociació amb Espanya, i la demanda per formar part dels organismes internacionals, i també la ratificació d’integració a la UE? No caldria, a més, fer unes noves eleccions, per tal que el Parlament sobirà redactés la constitució catalana? I, no cal dir que en els primers moments de sobirania, el Parlament hauria de tenir el suport de la societat al seu voltant i que tot el món se n’assabentés en directe de la declaració i que els mossos d’esquadra garantissin la pau necessària convertint-se en l’embrió de l’exèrcit català?
Si no hi ha aquesta sortida política, la paraula sobirania, al meu parer, té poca credibilitat i consistència.
Dispensi la llargada.
octubre 13, 2008 a les 10:26 am
És també que no s’aguanta…
A més que no es tracta d’una qüestió d’increment, o increments, hi ha un parell de coses més en el seu plantejament que només es suporten a preu d’abaixar el cap, i que no hem d’aguantar.
Una és un psicologisme paternalista: de debò creu que l’estat espanyol o altres instàncies de governs saben millor el que ens convé decidir, quan, com, etc., sigui del tema que sigui, hi hagi o no “consens”? Més aviat diria que és l’estat espanyol el que és “menor d’edat” o “infantil”, em sembla que en diem.
La segona és, com a agreujant, aquesta seva apel·lació al consens com a criteri per a triar les coses sobre les que hem de decidir. Queda sense efecte si no ens empassem el paternalisme, cal afegir, però, que molt abans de qualssevol referència o ús del consens com a criteri cal fer una bona neteja de l’embrutiment que des de la política i informació dels darrers anys se n’ha fet d’aquest concepte, tema i pràctica. Es pot començar per deixar de creure que consensuar sigui aconseguir vots o majories numèriques, i alhora deixar de fomentar la ximplicitat com a facilitació de consens.
Sobirania. En el respecte al que exigeix una democràcia es tracta d’un gir, no d’un temps de construcció o evolució. Els temps són menester per altres coses, però donat el moment de fer o no un gir, no hem d’aguantar, ni s’aguanten tampoc les referències a “tempus”. Que l’hagem de menester per algunes coses no vol dir que l’hagem de menester per tot. Si que ha anat bé algun temps. Diria que més que per a aconseguir consciència nacional ha estat menester, i ho és residualment per a fer aturador de la desconsciència, inconsciències, i d’altres Fomentacions que patim. Més que construccions calen esclariments i algun gir sense aquests embuts.
octubre 13, 2008 a les 11:54 am
Sr, Mas, vostè i el seu partit han medrat des de sempre en la ambiguitat. Que és: Sobiranista/independentista o regionalista/unionista?. Ser catalanista ja no vol dir res, perquè el terme s’ha malaguanyat tant que fins el PP local també diu que n’és.
Hem d’estar MOLT SEGURS que els vots i/o suports que aconsegueixi amb el seu projecte de la casa gran no aniran a la sociovergència o a l’anestèsia (absolutament letal, a hores d’ara), sinó a resoldre el problema d’Espanya, d’una vegada per totes. Farà alguna cosa més que ERC, que ara practica EXACTAMENT les polítiques tradicionals del seu partit?.
La veritat, és que no me’n fio gens, de vosté. Proves son amors…
octubre 13, 2008 a les 12:47 pm
Durant els successius governs de Jordi Pujol la independència no va ser mai cap prioritat. Ara sembla que els independentistes són més respectats dins de CDC però tot aquest discurs, Senyor Mas, no té cap credibilitat amb un soci de federació com la UDC del senyor Duran i LLeida ni, tampoc, amb altres companys del seu partit com el senyor Recoder o el senyor Vila, per exemple.
Per tot això, si realment vol presitigiar aquesta opció política el que ha de fer és declarar-se obertament independentista- sense ambiguïtats- perquè, així, el sobiranisme passarà a ser defensat per un partit amb fama de seriós i amb una innegable experiència de govern (valoracions a part).
Tot el que no passi per la independència de Catalunya és una perpetuació dels seus problemes. CDC no pot obviar-ho.
octubre 13, 2008 a les 1:20 pm
Benvolgut Sr. Mas.
Alguns punt en discordia:
1) Quan diu que primer cal la implicació de la majoria dels catalans i això exigeix que hagi el sentiment de pertinença voluntària dels immigrats és quan discrepo totalment. El sentiment de pertinença dels no catalans no serà mai realment vertader, sobretot en ple segle XXI amb la gent formada culturalment i sobretot amb la facilitat de comunicacions. Ho dic per experiència pròpia, soc immigrat a Alemanya i per molt que esforci mai serè Alemany, jo soc català i punt. Però també perquè només un immigrat és sentirà plenament català si es compleix el següent:
a)Que en el seu país d’origen hagi estat tan malament tant econòmicament com culturalment que necessite oblidar-lo. A les hores potser si que pot agafar la identitat que se l’ofereix i aquesta és atractiva.
b)Que la nostra proposta de ser català tingui tantes avantatges que superin en escreix amb la de l’espanyola. Actualment això ja no es així i pensar que en el futur sense un estat propi serà millor és una quimera.
Per tat, ni primer ni darrer, no s’ha de perdre molt de temps amb aquesta implicació del sentiment de pertinença, el que cal és implicació per el procés d’independència. Per això cal oferir-los les avantatges que obtindrien i sobretot la possibilitat real d’obtenir una nacionalitat molt millor que l’espanyola (i potser fins i tot sense renunciar a la seva del tot).
2) El dret de decidir es aplicable en democràcia si aquesta és plena (i amb la constitució espanyola no ho és), per tant tot el que diu desprès no serveix per res. Cal això si, utilitzar tot per fer veure que l’Estat Espanyol no és democràtic i el tema del finançament és i era una bona oportunitat per demostrar-ho i crec que no s’està fent.
3) Perdoni que sigui una mica incrèdul, espero esdeveniments perquè de moment no he vist res i repeteixo sense anar cap a la independència tot el que es faci serà paper mullat
4) Amb l’actual situació ja no és vàlid la frase “aconseguir progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat”, perquè l’Estat Espanyol ens ha dit per activa i per passiva que no es pot aconseguir res més. Ara o caixa o faixa!. Continuar amb aquesta tàctica és aplicar-nos l’eutanàsia, això si, amb morfina catalanista.
Gràcies per escriure al bloc gran del sobiranisme.
octubre 13, 2008 a les 2:21 pm
NOTA IMPORTANT: el Sr. Artur Mas contestarà als lectors que facin comentaris en aquest article la setmana que ve.
octubre 13, 2008 a les 6:42 pm
Si som sobiranistes i treballem amb la finalitat d’una Catalunya sobirana i independent per què hem de caminar de bracet amb un partit on els seus dirigents actuals sembla que només vulguin acostar-nos a Espanya?
Llavors no lliga res i la casa gran del catalanisme no arriba enlloc, perquè nosaltres mateixos no la deixem creixer.
octubre 13, 2008 a les 7:58 pm
Sr. Mas,després que ERC hagi putinejat el meu vot,els meus somnis i els meus ideals, em plantejaba seriosament donar-lis confiança a vds. però veig que també sou una decepció per a les aspiracions independentistes o sobiranistes com li agrada dir, doncs el seu discurs sobiranista està ple de malabarismes per en definitiva no compromtres a res, podriem dir que fins i tot ens vol colar un discurs absolutament ingenu ( saben que vd. no és pas ingenu) doncs ens parla del dret a decidir, per després deixar anar que em de decidir en porcions, (com el formatge), per què en definitiva, com pensa aplicar aquest dret a decidir sense independència? és que no en te prou amb l’exemple de l’estatut aprobat pel 89% del paralament de Catalunya i retallat per les corts espanyoles i que tornarà a ser retallat pel TC, si aquest exercici del dret a decidir de Catalunya no ha servit de res, com ens vol convencer del seus plantejaments del dret a decidir sense ser un estat, per que encara que cedim sobirania a Europa, no serveix d’argument, doncs a espanya no cedim sobirania, sino que directament espanya exerceix la seva sobirania per sobre del nostre dret a decidir.
Sr. Mas la sobirania és té o no és té, una dona està embaraçada o no està embaraçada, el que és segur és que mai estarà una mica o molt embaraçada.
fà temps un bon entrevistador de radio, li va preguntar a un antinacionalista català com el sr.Piqué si no li agradaria ser president d’un hipotetica Catalunya independènt, al que va respondre sense pensr-ho que lógicament com a politic, i tant que l’hi agradaria. i jo l’hi pregunto a Vd. no s’estimaria mes ser President d’una Catalunya independènt i reconeguda internacionalment que no ser pas president d’una autonomia buidada de contingut i de sobirania per l’estat espanyol?
doncs a què espera?
octubre 14, 2008 a les 7:54 pm
Sr. Mas la música que sento tocar a Alfons López Tena i Àngel Colom m’agraden, però la lletra que vostè hi ha posat no m’acaba de convèncer potser és que no s’hi diuen massa l’una amb l’altra. Entenc que vostè no pot dir clarament el que pensa doncs encara hi han sectors en el seu partit (que un dia també fou el meu)que no estan massa per la feina sobiranista i sobre tot l’etern llastre d’Udc i ho dic amb tot el respecte, però hem de reconèixer que el Sr. Duran Lleida no es gens procliu a aquesta tesi. Vosté diu que el catalanisme del segle XXI ha de perseguir “l’increment de la nostra sobirania en el marc de la Unió Europea”, quin increment Sr.Mas? quin grau de sobirania opina que tenim? la sobirania Sr. Mas es té o no es té i Catalunya no en té ni mica sinó perquè hem de pidolar un “estatutet” a Madriz?, si tinguéssim Sobirania tindríem Constitució i no Estatut Sr. Mas.
Entenc que hem de treballar per integrar als nouvinguts però això no ens pot allunyar ni retardar l’objectiu final, no podem estar contínuament digerint onades i onades de gent de fora sense tenir un Estat propi que ens asseguri la continuïtat com a poble, o es que creu que vindrà el 7é de cavalleria amb el General ZP al davant o millor el Comandant Rajoy a salvar-nos de l’escomesa? Sr. Mas pel 7è de cavalleria els indis som nosaltres i el que ells volen és el nostre or, les nostres terres i que si pot ser desapareixem sense fer massa soroll i deixem d’emprenyar, així doncs no només no ens salvaran sinó que si poden ens massacraran. Del que va arribant l’hora Sr. Mas és de deixar de fer servir circumloquis i parlar clar, al pa pa i al vi vi, Sobirania vol dir INDEPENDÈNCIA i així lliurement poder escollir com volem traduïr-la, si desprès és decideix Confederació amb Espanya (a mi aquí no m´hi trobaran després de l’experiència) només pot ser des de la llibertat absoluta que dona la independència, vol dir… primer ser absolutament lliures, després ja es veurà, tot el demés és mes del mateix intentar canviar cosetes perquè en el fons res canviï
octubre 14, 2008 a les 8:02 pm
Un petit aclariment “a posteriori”: quan dic “ens massacraran” vull dir socialment… com a poble i no físicament, es clar. Afegir a demés que “volen el nostre or, les nostres terres” i a més a més la nostra força de treball per a continuar espoliant-nos fins que ja no tinguem ni gota de sang (econòmica) a les nostres venes… potser llavors ens deixaran marxar.
octubre 15, 2008 a les 2:04 pm
El text és esperançador i m’agrada llegir un article tan desacomplexat. Precisament, trobo jo, el gran problema dels catalans pot ser un fort complexe de ser el que sou i unes immenses ganes de sortir d’Espanya, però “de bon rotllo”. Donc bé, suposo que per aquí dalt som molt pessimistes, però crec que ha quedat clar amb el nostre exemple que, portar-se bé amb Espanya, només s’hi porten ls espanyols. Qualsevol fet diferencial (la llengua, per exemple) ja és motiu d’insult(com a mínim). En resum, veig molt més important fer desaparèixer aquest complexe que qualsevol altra cosa si es vol arribar a la sobirania total.
Després, amb això de la immigració no sóc pas tan optimista : després d’anys de partits catalanistes o abertzales fent feina per atraure els nouvinguts, sempre acaben portant la samarreta d’Espanya quan juga “la roja”. Tot sense que els espanyols facin cap pedagogia amb els immigrants, més aviat al contrari, perquè mentre a Catalunya un Senegalès que parli català ja és català, a Espanya serà un senegalès sempre. Bé, ells tenen l’estat, deu ser això. Salut!
octubre 15, 2008 a les 2:39 pm
No es tracta de fer-nos respectar, ni d’incrementar la sobirania. O es té o no es té. Aquest és l’objectiu.
Ja s’ha provat de tot i hem vist on podem arribar. La via autonomista ha tocat sostre, el pujolisme i el “peix al cove” és un camí massa llarg i per tant no vàlid, el federalisme no se’l creu ningú. Sols queda l’independentisme, però sense ambigüitats, un projecte clar.
Jo sóc exvotant de CIU i d’ERC. Els vaig votar quan defensaven un projecte engrescador, quan calia provar aquella alternativa. Ara ja no. Si vostè vol el meu vot, ha d’apostar clar cap a la independència. I la seva Casa Gran, és massa ambígua, no és il.lusionant, no és engrescadora, creïble. O sigui, que no n’hi ha prou.
O la independència clara, o res.
octubre 15, 2008 a les 3:13 pm
Sr. Mas.
La gent de la meva generació ha viscut la Dictadura del General Franco, i ha sofert la persecució en el seu entorn i en la seva persona pel sol fet de ser català, i no poder entendre la pretensió de l’Estat Espanyol que per poder estar integrats a aquest Estat s’hagués de renunciar a la nostre catalanitat, convertint-nos així en persones indignes.
Vàrem aguantar amb l’esperança que algun dia gaudiríem d’un regim més favorable.
Han passat 30 anys, en els que CDT hi té alguna cosa a dir, i ara malauradament per no quedar no queda ni l’esperança.
Trobem a faltar en el seu missatge, no fer cap menció de com és la “democràcia” de què gaudim, en la que CDT deu tenir alguna responsabilitat.
Demanar el vot al ciutadà de forma delegada, com es a la pràctica el que succeeix amb les “llistes tancades”, generadores de les oligarquies de polítics professionals que, en la majoria dels casos, defensen uns interessos que no tenen res a veure amb els interessos de la ciutadania, és una perversió greu de la democràcia. Gràcies a aquesta generació de polítics, s’ha creat aquesta nova estructura feudal que impera a molts dels nostres ajuntaments, la majoria dels quals estan regits per membres de CDT o de CiU.
És solament una opinió, però entenc que amb aquests fonaments parlar de la Casa Gran del Catalanisme, és simplement fer volar coloms.
Joan, Barcelona
octubre 15, 2008 a les 10:46 pm
Crec que és molt significatiu, i li agraeixo personalment, que hagi accedit a escriure un article en aquest Bloc d’orientació clarament independentista. Si més no, això denota un cert interès per l’esdevenir d’aquest país.
Com vostè segurament ja sap, hi ha un important gruix de la població catalana que, per un o altre motiu, ja no creu en els partits polítics. Hi ha molta desconfiança originada sobretot per l’ambigüitat i la hipocresia demostrada per la classe política. El poble, escarmentat i fart de sentir-se enganyat, discrepa profundament dels arguments del seu i dels altres partits.
Ara bé, el que està clar, tal i com funciona actualment l’entrellat sociopolític, és que les reivindicacions socials, a banda del ressò que puguin ocasionar, necessiten del recolzament i la guia d’estructures oficials que es dediquin exclusivament a conduir i gestionar les necessitats i inquietuds del poble…és a dir, els partits. El problema sorgeix quan no hi ha una sincronia entre les exigències de la població i el programa polític d’aquests partits.
Vostès, els dirigents dels partits, haurien de ser un mirall de la societat, enlloc de voler adoctrinar i dir què han de fer o pensar la gent.
Apel•lant a la vanitat, que com a cap visible d’un partit amb aspiracions a governar és molt normal que en tingui, vostè i el seu partit haurien de tenir l’afany de governar una Nació de ple dret, amb tot el que això comporta, i no pas fer-ho en una regió perifèrica on sempre hauran de rendir vassallatge al govern central. Si aquesta no és la seva aspiració m’haurà de disculpar, però hom tindrà tot el dret de titllar-los de titelles.
octubre 17, 2008 a les 4:11 pm
Benvolgut Sr. Mas:
Tot i ser militant d’ ERC, el meu partidisme mai ha superat el meu patriotisme.
Ha fet un article valent, patriòticament valent, de CDC no acostumen a sortir proclames, sinó declaracions de de voluntat, que acostumen a ser voluntariosament satisfetes, si més no, mai buides de voluntat política per ser assolides. Justament aquesta manca d’ ambició històrica, em va fer creure’m que una altra via era més determinista, més decidida, més patriòtica. Votable.
Avui ho dubto.
Però me’ n malfio de cap declaració d’ intencions amb perspectives merament electoralistes. Sàpiga però, que l’ encoratjo a seguir per la via encetada, i que de no ser malbaratada comptarà amb el meu suport més entusista de predicament i d’ estimul de sufragis.
Salut i independència,
Cesc.
octubre 19, 2008 a les 1:19 am
Xa, xa, xa, xa… Marieta posa l’olla a bullir.
octubre 19, 2008 a les 5:08 pm
Bé, Sr. Mas, bé.
Bé, perque, com sempre, heu jugat net, i de manera oberta. I clara.
Amb molts encers i alguna que altra errada. Com tothom. Però amb un millor balanç, molts més encerts que errades.
Conec els esforços, i els resultats postius, que malgrat el tancament dels mèdia a qualsevol èxit o acció positiva de CDC, s’estan fent i aconseguint a nivell de contactes internacionals. Ja no solament via l’ADLE, la LYMEC i la internacional liberal, ans també per contactes directes molts més sovintejats i més importants que abans.
Tanmateix, segueixo pensant que és una via, la de la informació a l’exterior, la informació actualitzada de la nostra causa a gent de les èlits poltiques, culturals i econòmiques del nostre entorn europeu i occidental, sobretot, en la que tots, i també potser CDC, hem de millorar molt i molt.
I, em consta, que precisament l’acció exterior ha de ser ben silenciosa, si ha d’intentar arribar a bons ports, o a sembrar per al futur.
El que no sé és, si des de fora de les institucions de govern, amb els únics recursos partidistes, limitats, i sense think thanks sòlids, es pot fer gaire cosa més.
I més, sent una prioritat relativa, davant les urgències de cada dia i la necessitat de concentrar esforços en poder redreçar el pais, políticament, i recobrar l’autoestima col.lectiva, malmesa i destruida pel tripartit. Però estaria més tranquil si em poguessiu donar confiança en que la relació exterior de CDC seguirà sent un dels eixos importants de la vostra direcció.
Cordialment,
Andreu
octubre 25, 2008 a les 2:40 pm
Senyor Mas, si no vaig errat vaig llegir que ens contestaria la “setmana propera” (per aquesta), he esperat pacientment les seves respostes i res, bé.. esperarem una miqueta més abans de pensar que no fa honor als seus compromisos, vull pensar que te molta feina i se li ha passat o bé que jo vaig llegir malament la nota que ho deia.. seguirem esperant….
Atentament
octubre 29, 2008 a les 6:13 pm
En primer lloc, disculpeu el retard en fer arribar la meva resposta als vostres comentaris, degut a la feina acumulada en aquests darrers dies. He llegit tots els comentaris que heu fet i passo a fer els meus.
Diverses qüestions en relació als comentaris sobre el meu article
Com a president de CiU, segons el meu parer, el que jo he de procurar és que totes aquelles persones que tinguin un sentiment de país, que se sentin catalanistes, puguin col•laborar en un projecte que faci avançar Catalunya en tots els terrenys, també en el de la sobirania.
A mi, com a nacionalista català, no em fa cap por que Catalunya tingui un Estat propi, però Catalunya no tindrà Estat propi si una gran majoria de catalans no fa definitivament seva la nació catalana. Com els portem cap a la nació? No és fàcil. Però, sense nació forta, l’estat és una quimera.
Convergència sempre s’ha definit com un partit nacionalista català, que pretén que una majoria social amplia camini per la via del catalanisme, que no és altre que la construcció nacional de Catalunya. Tanmateix, sempre hem defensat el dret a l’autodeterminació i ho seguirem fent. Els drets es tenen, s’exerceixin o no.
Personalment, he dit en més d’una ocasió que jo votaria que sí en un referèndum sobre l’autodeterminació. Ara bé, col•lectivament la nostre missió és que molts catalans vegin en el catalanisme la seva opció de futur per enfortir la nació. Repeteixo, sense nació forta, l’Estat propi és una quimera.
El valor afegit de Convergència és la seva capacitat d’aplegar sota un mateix projecte tots aquells que, en un grau més alt o no tant alt, volen més sobirania per Catalunya.
No declarar-se independentista no és falta de coratge. Cadascú té la seva funció i la seva missió. La de Convergència, i per tant la meva, és fer gruix catalanista. Que el catalanisme tingui molta més massa crítica.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut
El meu desig és que no es toqui ni una coma per poder ser així aplicat en tota la seva potencialitat. Tanmateix, em temo molt que els desitjos no coincidiran amb la realitat i que el desnaturalitzaran.
Si això passa, Catalunya haurà de reaccionar d’una manera pacífica però alhora enèrgica.
La meva proposta per actuar és:
1.- Consulta al poble de Catalunya per comprovar si s’accepta o no l’Estatut eventualment debilitat pel Tribunal Constitucional.
2.- Si la consulta no fos autoritzada, pel Govern espanyol, votació al Parlament de Catalunya amb la mateixa intenció que el punt anterior.
3.- Formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts Generals.
4.- Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid en consonància amb els acords subscrits a Catalunya.
5.- Si l’esquema anterior no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya.
Què vol dir el dret a decidir?
El dret a decidir de la societat catalana s’ha d’aplicar progressivament sense més límits que la pròpia evolució democràtica de la societat i sobre aquells temes que despertin consensos més amplis en cada moment, encara que no siguin unànimes. En aquest sentit, el dret a decidir aconsella, i de fet requereix, que els temes sobre els quals s’exerceixi descansin sobre majories qualificades o reforçades àmplies, amb la finalitat de donar-li a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries, i també d’evitar dividir la societat en dues meitats, amb el risc de fraccionament social que això comporta.
Voldria fer notar que el debat sobre el dret a decidir dels catalans s’ha de fer sobre bases sòlides i ben fonamentades, i no a cop de titular de premsa, de dates capricioses, d’interessos personals o fins i tot d’interessos unilaterals de partit.
Catalunya endins
És evident que ningú s’oblida del seu lloc de naixement. És inherent al ésser humà. Però sí que cal sentir-se part del lloc on es viu.
Els catalanistes, tant els que volen convertir Espanya en un Estat plurinacional com els que volen un Estat propi per a Catalunya, hem de tornar a posar en la nostra agenda i en les nostres prioritats la tasca del que en podríem dir fer Catalunya endins. És a dir, ocupar-nos que la immensa majoria de catalans se sentin catalans i vegin Catalunya com el seu país, el del seus fills i el del seus néts. En aquest sentit, ens trobem ara en una situació més fràgil que fa deu anys, com a conseqüència del fort allau immigratori, però també per la nova empenta i desacomplexament de la nació espanyola. Per a bastants catalans, Espanya s’ha fet més atractiva, i Catalunya menys. En lloc d’anar endavant, hem reculat. I no només cal tornar a avançar, sinó que cal completar la feina que varen iniciar fa moltes dècades els precursors del moviment catalanista.
Tanmateix, el sentiment de pertinença a una comunitat nacional no es pot imposar, és de lliure elecció. Per tant, l’únic camí per arribar a la nació plena és fer de Catalunya un projecte atractiu. Atractiu per a les persones individualment considerades.
La Casa Gran del Catalanisme
La Casa Gran del Catalanisme transcendeix, va més enllà, d’un partit polític, i no cal dir que transcendeix encara més la meva pròpia persona.
Doncs bé, la Casa Gran del Catalanisme és precisament això: un espai de confluència, de trobada, no només polític, en el que tots aquells que se sentin catalans i que estiguin disposats a exercir de catalans, puguin fer-hi la seva aportació i demostrar així la seva estima per Catalunya per sobre de qualsevol aspiració o protagonisme personal.
Artur Mas
President de CiU
octubre 29, 2008 a les 11:19 pm
Toc, toc! Que hi ha algú? O han posat la cinta del 20-N i avall que fa baixada?
octubre 30, 2008 a les 12:02 am
Sr. Mas, llegint les seves paraules m’adono que vostè no tirarà de les regnes del país. Vostè votaria si en un referèndum d’autodeterminació, i ho trobo molt lloable, és el que desitgem molts catalans. PERÒ VOSTÈ ESPERARÀ FINS QUE LI PLANTIFIQUIN EL REFERÈNDUM DAVANT DELS MORROS. Amb la seva definició del dret a decidir sempre parla de que aquest dret a decidir estigui supeditat a majories qualificades. No tirarà del carro. Esperarà que les majories qualificades neixin del que en diu “treball de país endins”.
Doncs no, senyor. No hi ha temps. El temps juga a favor de l’enemic. Necessitem polítics valents, que se la juguin i vagin per davant de les majories qualificades. Que deixin en evidència la falta de democràcia cap als pobles presoners d’Espanya. Que internacionalitzin el problema. Que es facin molestos i odiosos per als espanyols. Que defensin el seu país per sobre d’ells mateixos. Que planifiquin què és el necessari pel país en cada moment i després, amb honestedat, intentin portar-ho a terme. I tot només per la sola ingrata paga de l’amor a la terra.
No podem estar altre cop 30 anys d’estancament, d’anar fent “país endins”. Perquè això els primers trenta anys de “democràcia”, que també van ser de CIU, ja es veu on ens ha portat. I perquè més temps segur que ja ens deixaran tocats de mort.
Hi ha una dita: “el que no és la solució del problema, forma part del problema”. Sigui valent, o sisplau, aparti’s.
octubre 30, 2008 a les 11:53 am
Primer de tot moltes gràcies sr.Mas per respondre. No és fàcil poder dialogar amb un polític de primera línia.
Vostè vol fer creixer la seva Casa Gran de CIU amb tot un munt de gent “catalanista” i posa això com a prioritat. Doncs no, això ja s’ha fet abans i s’ha demostrat que no funciona. Això no deixa de ser més del mateix, el pujolisme i el peix al cove disfressat. Això ara ja no toca.
O ens arrisquem i es planteja l’independentisme o anirem cada cop més enrera, no sols tots els catalans i el país, sinó també CIU. Perquè molts d’aquests “catalanistes” que vostè vol arreplegar els tenia fa uns anys a casa seva i els va perdre. I d’aquesta manera no els tornarà a recuperar.
Si vostè vol seguir fent el mateix que en els darrers 30 anys, a mi i a molts no ens trobarà. Deixi el pas a algú altre que miri de fer una cosa diferent. Faci’ns un favor als catalans. Gràcies.
octubre 30, 2008 a les 1:45 pm
El senyor Mas diu que la missió de convergència és anar fent pinya. D’acord.
Que no s’espanti si alguns, també de CiU, acaben pensant que aquesta missió etèria no va amb ells.
Sense estat, reconstruir la Nació és una quimera.
Sense vocació de lideratge, fites ambicioses i compromisos sòlids, no hi ha alternativa vàlida.
No ho lamento, ho constato. Sortirà car per CiU, però és el què passa a qui no arrisca…que potser no perd, però no guanya. Va esvaïnt-se. I no volem això.
octubre 30, 2008 a les 8:01 pm
Sr. Mas quan vostè va pujar a les més altes responsabilitats de CDC, a Unió li dono de menjar apart doncs vostè no te cap responsabilitat ni alta ni baixa dins d’Unió com ja s’ha pogut veure en els últims dies, vaig pensar “ara quelcom canviarà en la estratègia de CDC, ara si!!” i per les seves respostes me’n adono de com n’anava d’errat, vostè no es més que “més del mateix”, post-pujolisme.. i ara que ens demana? trenta anys més? per fer que?. No Sr. Mas, no, ja els han tingut els trenta anys i els han malbaratat miserablement, per tant li dic el mateix que els anteriors companys… si no es prou valent sisplau aparti’s que la societat l’està superant i te molta més visió de país que vostè.
març 11, 2009 a les 6:13 pm
Bé, tot i que arribo tard al fòrum, m’agradaria dir la meva també.
Mireu al meu senderi em diu que el fons de la qüestió rau en el FET identitari.
Sr Mas vostè sap perquè ERC a malbaratat més de 300.000 vots i tants altres de potencials?. Crec fermament que a la majoria de Catalans ens interessa una Catalunya Catalana, així, d’una manera més vigílica uns i més intuïtiva d’altres, quan sentim que en Ferran Mascarell diu “hem de construir una Nova Identitat Nacional on els nouvinguts se sentin còmodes”, sentim que no creu en la Nostre Identitat, en La Catalanitat, en el Poble Català, i, això, justament això és “catalanisme”.
L’Identitat, tot i no ser un compartiment estanc, és un “corpus”, una UNITAT de resposta al món.
El “catalanisme”, és una rèmora per Catalunya. Escolti qui ha de voler integrar-se en una Identitat esquifida??
Miri, dit d’altre manera, jo mateix soc un independentista, que te com a màxima espiració deixar de ser-ho, per ésser Independent.
El “catalanisme”, però, no te aquesta mateixa espiració. Aquest “oximorom” ha estat ja explicat per persones més prestigioses, i no m’hi estendré ara.
El “catalanisme” és contra Catalunya.
Els Catalans, Catalunya, i la Catalanitat en tant que “paradigma civilitzador”, son la meva Pàtria.
El “catalanisme” és contra Catalunya. En ZP també és “catalanista”, ho entén?, i De La Vega. Entén que la casa Gran, no ens farà avençar?, que és una “estrategia equívoca i equivocada?, que és el àmbit ideal, idíl•lic per tirar aigua al vi? Que és una pèrdua de temps i d’energia?. Vostè creu que una casa que aixopluga, a en Duran, Mascarell, Iceta, etc etc pot caminar cap a la Independència d’un estat propi?. Ep!! No sé si aquests hi son, però pel que fa al cas la ideologia és la mateixa.
El Noble Poble Català avençarà, quan camini desinhibit i galdós pel seu propi senderi, sense complexes i amb pas ferm, quan esdevingui, altre vegada, UNA Identitat, una UNITAT DE RESPOSTA AL MÓN.
No hi ha avui cap força política Catalana, només “catalanistes”, a excepció del moviment “borderliner” 10Mil a Brussel•les.
Bé, tot i que el respecto, no crec que vostè pugui liderar cap procés Sobiranista, perquè es mou amb esquemes mentals anacrònics, pensar que hem de fer la gara gara per que ens acceptin, i/o vulguin integrar-se, és senzillament ridícul.
El que sedueix, i convenç, és la bonhomia gloriosa, la rectitud inefable, la voluntat innegociable d’ésser el SOM.
Vagi bé i visca La Terra.!!!!
abril 5, 2009 a les 6:19 am
Bé, jo també arribo tard…
Entenc el que diu entre linies el sr. Mas, i es veritat que mal que ens pesi, l’Iceta, en Cirera i en Boadella, tots són catalans. Mai pensarán con nosaltres però tampoc se’ls pot ignorar. Pensar que un dia ens fem independents i “els altres catalans” es queden com si res, és d’una ingenuitat sense precedents. Ho sabem que el temps juga a favor d’Espanya, però es pot ser independent ignorant els que no pensen igual, arriscant-nos a dividir Catalunya en dos mitats, i a que desenboqui en violència?
A la gent no els agraden les imposicions. Es per això que nosaltres tenim feina a fer, i és per això que els polítics, cap d’ells, no farán res fins que no tinguin una aclaparadora majoría identificada de gent que aposti per la vía sobirana. I amb aquest objectiu toca fer pedagogía amb el tema de l’ILP pel dret a decidir.
Com amb totes les coses, hi ha gent impacient que voldría la independencia demà mateix. Em sembla bé, però també hem de pensar la frustració que ens generaría el fet que la majoría de gent votés que vol restar amb Espanya.
maig 18, 2009 a les 2:06 pm
La fal·làcia del doctor Ridao i Mr Pla
La política catalana ha arribat a un punt d’esperpent insospitat. De la transició ençà, Convergència i Esquerra no havien estat mai tan a prop pel que fa als seus plantejaments i, per això mateix, s’odien més que mai.
Aquesta coincidència estratègia es concreta en afirmacions del tipus següent: “primer cal construir la nació”, “hem de tenir estructures d’estat”, “cal que creem una adhesió a la identitat nacional de Catalunya”, “hem de crear espais de sobirania”, etc, etc. I la pregunta del milió és: ¿com volen fer res de tot això sense les estructures de què disposen totes les nacions lliures del món, és a dir, un estat propi? És més, volen fer tot això amb un estat que paguem nosaltres i que treballa incansablement per fer-nos una construcció nacional ben a mida, amb un dèficit fiscal inaudit en cap país d’aquesta galàxia.
A aquest catalanisme de l’exusca i la dilació sine die, li hem de dir ben clarament que superi la síndrome d’Estocolm i l’esquizofrènia en què viu. Ara que encara hi som a temps, comencem per primer cop a la història a fer pedagogia entre els catalans per aconseguir l’estat propi. I aquesta és la tasca que han de fer els nostres partits nacionals, superant pors, complexos i lluites fratricides. Però no pateixin, perquè si vostès no volen fer-ho, ho hauran de fer igualment, encara que sigui perquè un metge de Puigcerdà els hagi d’arrossegar agafant-los per l’orella.
maig 18, 2009 a les 2:08 pm
Errata en el títol: on hi diu “Mr Pla”, hi hauria de dir “Mr Mas”. Quina manera d’engegar la poca gràcia que tenia la cosa a prendre pel cul
agost 20, 2009 a les 8:56 pm
Sr. Mas: Vostè també com tots el polítics actuals NO EN SERVEIX. La única cosa que fan es anar fen perdre el temps al personal. A vosté també com continui amb aquesta indecissió de si però no, jo espero que a les properes eleccions també a vosté se l’enduguin per sempre de la política i vinguin persones que vulguin treballar per una Catalunya Independent sense complexos plantant cara a aquests espanyols que ens maltracten i ens desprecien