Convergència i el sobiranisme:
març 16, 2009 | 
Convidat del Bloc Gran | 
Imprimir
A principis dels anys noranta, l’Esquerra de l’Àngel Colom va treure l’independentisme de la catacumbes extraparlamentàries, per convertir-lo en una puixant força al Parlament de Catalunya. Molts convergents varem viure aquell èxit com a propi. Que dins del nacionalisme sorgís una força independentista era un signe de maduresa. Varem considerar, per altra banda, que ERC havia de ser punta de llança per fer avançar el país. Tant cert com que varem celebrar aquell èxit era, però, que la irrupció d’un partit clarament independentista ens deixava descol·locats. Ja no n’hi havia prou en dir que érem nacionalistes. Calia definir a quin estatus aspiràvem a portar Catalunya.
Molts convergents érem molt a prop de l’independentisme. No érem, però, un partit independentista. Tampoc érem, és clar, un partit autonomista. En el primer moment de la transició, com tothom, havíem fet bandera de l’autonomia. Després de 15 anys d’autonomia ningú s’acontentava que allò fos, però, una estació final pel nacionalisme. Què érem?
En aquells anys, l’historiador Joaquim Albareda va publicar un article en què argumentava que abans de 1714 Catalunya tenia una situació de “sobirania imperfecta”. Catalunya tenia les seves Corts, l’Audiència, la Generalitat i estava regida per les seves Constitucions. Hi havia una situació de sobirania. No era, però, una sobirania plena, perquè teníem la mateixa Corona que Castella. La nostra era una “sobirania imperfecta”.
Em va semblar que aquest concepte històric podia ser útil políticament i vaig començar a fer-ne proselitisme. La sobirania imperfecta era una manera de fer evolucionar l’autonomia i podia ser també un estadi intermedi cap a la independència. Fins varem especular que sobirania imperfecta o compartida podia voler dir que, com abans de 1714, Catalunya tingués només la monarquia en comú amb Espanya.
El primer que va comprar l’idea va ser el president Pujol que la va fer servir en algun dels seus discursos. La va fer seva Pere Esteve, que la va inserir en alguna ponència de Congrés convergent i la va desenvolupar a la Declaració de Barcelona. També en Felip Puig, i als que en aquell moment se’ns deia “talibans”, varem fer molt suport a aquesta idea. Va quedar finalment expressada en tota la seva amplitud a “Reconstrucció nacional”, el llibre que vaig publicar amb l’Arcadi Calzada l’any 1995.
Van ser uns anys fecunds en la producció d’idees. El nucli dur convergent, amb una gran sintonia amb molts intel·lectuals, varem generar tot un discurs: parlàvem d’anar més enllà de l’autonomia, de fer una segona transició que resolgués el problema nacional, parlàvem –en definitiva- de la necessitat d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Després, sobirania s’ha equiparat a independència. En aquell moment, de fet, des del nacionalisme estàvem posant sobre la taula un altre projecte “espanyol”. L’últim…
Tota aquesta dinàmica va anar engolint a molta gent. Va engolir a Esquerra Republicana quan va abandonar plantejaments independentistes, i va tornar a treure del calaix la reforma de l’Estatut. Fins va atrapar a un Pasqual Maragall que, en d’altres moments, havia apostat per l’anti-nacionalisme. Va ser una dinàmica que, finalment, va a raure a la reforma de l’Estatut.
La reforma de l’Estatut, especialment amb la irrupció de Zapatero-Polavieja enfront del Govern espanyol, havia de formar part d’una segona transició. Ens havia de conferir una relació bilateral amb l’Estat, un estatus de sobirania, que seria peça clau per convertir Espanya en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Si l’Espanya que va sortir del franquisme va assumir l’Estat de les autonomies, una Espanya amb una democràcia ja consolidada podia assumir la seva pluralitat interna… O no? Érem ingenus? No. Fèiem política.
Molt aviat es va veure que la reforma de l’Estatut no donava per a tant. Tancat el procés, amb l’Estatut pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional i amb el finançament suspès “in eternum”, és evident que l’aposta per la “sobirania imperfecta” ha arribat a un carreró sense sortida. Espanya no vol ser plurinacional. El procés ha posat en evidència que, dins d’Espanya, no hi ha solució per a Catalunya. La història havia donat més d’una prova en aquest sentit. Podia pensar-se, però, que qui negava una sortida a Catalunya era una Espanya ancorada en el passat. Amb el debat de l’Estatut ha estat, però, una Espanya plenament democràtica la que ha dit no a Catalunya. Artur Mas, reunit a la Moncloa amb Zapatero, va fer l’últim intent de buscar un encaix de Catalunya amb Espanya.
Aquesta conclusió: “No hi ha solució per Catalunya dins d’Espanya”, crec jo, és una conclusió universalment assumida per tot el nacionalisme. Hi pot haver qui tingui el temor de plantejar-la, per les conseqüències que suposa. Hi pot haver també qui necessiti temps per a assumir-la. Després de l’Estatut qui cregui, però, que Catalunya se’ns pot sortir a Espanya, o és ingenu, o no és realment nacionalista.
Si el nacionalisme ha arribat a aquesta conclusió, que hi ha arribat!, és evident que comença per nosaltres un canvi d’etapa molt marcat. Els nostres plantejaments no seran ja de sobirania imperfecta, sinó de sobirania plena i, així, no venen temps de pacte, sinó de confrontació de forces. Davant d’aquest escenari, més que proclames, ens calen reflexions molt agudes, molta feina Catalunya endins, i estratègies molt mesurades. El catalanisme polític, però també el social, el cultural i l’econòmic, cal que es posin bé les piles. Convergència, que ningú es confongui, fa temps que les té posades.
Carles Llorens
Coautor de “Reconstrucció nacional”.
Membre del Comitè Executiu Nacional de Convergència.
Etiquetes Política catalana | 
7 comentaris »
març 16, 2009 a les 3:15 pm
Senyor Llorens, jo he enviat comentaris en aquesta línia vostra, tant en aquest boc com en altres, i em pregunto desmoralitzat per què no perdem el costum de dir Espanya a Castella? Els castellans ni tan sols són espanyols.
Veieu com queda el vostre escrit:
“Si la Castella que va sortir del franquisme va assumir l’Estat de les autonomies, una Castella amb una democràcia ja consolidada podia assumir la seva pluralitat interna,” i ací caldria afegir “dels assimilats o incorporats”.
També en aquest següent fragment:
“L’Espanya Castellana no vol ser plurinacional, només castellana. El procés ha posat en evidència que, dins d’Espanya, que només volen castellana, no hi ha solució per a Catalunya. La història havia donat més d’una prova en aquest sentit. Podia pensar-se, però, que qui negava una sortida a Catalunya era una Castella ancorada en el passat. Amb el debat de l’Estatut ha estat, però, una Espanya plenament democràtica i castellanista la que ha dit no a Catalunya.
Apreciat Senyor Llorens, dins de la més gran coïncidència, espero que l’intent de fer-vos veure la conveniència, de posar Castella al seu lloc no us hagi molestat, i espero que veieu alguna raó encertada en la proposta que us faig.
març 16, 2009 a les 3:40 pm
Dons que´esperem per sortir de´espanya. Politics Catalans,feu alguna cosa.
març 17, 2009 a les 11:23 am
Bé, Sr Llorens.
Segons el meu senderi les forces politiques “nacionalistes” més referenciades en el conservadorisme, arrelades en les capes socials més empeltades de “ARIStocràcia”, (PNB, CiU, i part de PP i PSC), han viscut amb l’idea de que si ells feien el paper de “governadors imperials” podrien no sols minimitzar els efectes colonitzadors de Desnaturalització, sinó encara créixer nacionalment.
Els primers anys de la anomenada “democràcia”, mal qualificada de “transición”, varen produir aquest miratge.
Ara però estem despertant del ensòmni i amb dolor ens adonem, que estem narcotitzats i abocats a una mort dolça com a Poble.
Que faran? Estan en una cruïlla de camins, i hauran de decidir. Entenc que volen guanyar temps per tal de avaluar les forces i apostar al cavall guanyador.
NO estan només perplexes, no, estan garratibats del tot.
Senyors de CDC, mentre siguin hostatges de la “teranyina” de poder, faran mal servei al noble Poble Català.
Tot i que formant part d’aquesta teranyina hi hagi algunes coses positives, aquestes “coses positives” son desplegades en la teranyina justament com a parany “necessari”.
Han de decidir si volen nedar o guardar la roba. Molts catalans fa estona que nedem cap a la nostre LLIBERTAT, i és una joia, cregui’m.
“El catalanisme polític, però també el social, el cultural i l’econòmic, cal que es posin bé les piles. Convergència, que ningú es confongui, fa temps que les té posades.”
Les seves “piles” els fan “llufa”, jo ho vist en nombroses ocasions.
Però escolti, no pateixin tant, confiïn una miqueta més en el Poble Català que no som rucs, i li asseguro que la sinèrgia que ens esta conferint la “xarxa”, juntament amb l’empenta i ganes de tirar endavant Catalunya, ens garanteixen l’èxit com a país, això sí, ens cal la Llibertat, la Independència.
Vagi bé i visca La Terra.!!!!
març 17, 2009 a les 3:48 pm
M’alegro que es digui que Convergència o molta gent de dins (amb poder) de Convergència ha arribat a aquesta conclusió, que no hi ha sol.lució per Catalunya dins d’Espanya. Però una cosa són les paraules i els altres els fets.
Els simples votants ignorem quin full de ruta pensen seguir per trobar la “sol.lució” per Catalunya. De moment, un modest servidor els votarà a les europees pel seu gir, encara que amb moltes ombres, en clau catalana. Però, que les ments pensants de convergència no s’equivoquin. A les properes catalanes, si el full de ruta no és clar cap a aquesta “sol.lució”, molts d’aquests ex-votants, molts d’aquests decebuts dels polítics, molts d’aquests “desafectes” es quedaran a casa o votaran altres opcions.
M’alegro que digui que es volen posar les piles per trobar la única sol.lució possible. A veure si és veritat.
març 17, 2009 a les 9:23 pm
Senyor Llorens,
M’alegro molt de llegir un article clar i desacomplexat parlant de Sobiranisme real i no de la “mandanga” que en aquest mateix Bloc ens va voler “endilgar” el seu primer espasa senyor Mas. Si CDC (Unió, avui encara és impossible ho faci) parlés oficialment, i actués, com vostè ha parlat en aquest Bloc segur que tindria el suport de molts de nosaltres, el meu segur.
El que succeeix, Senyor Llorens és que rebem missatges il·lusionants per part de personatges destacats de CDC i alhora el Senyor Mas ahir mateix va donar una conferencia amb el títol de “Superar la Crisi, aixecar Catalunya” i en ella està plena de mots com “Catalunya i Espaya” i cantant les excelències de les polítiques del Banc d’Espanya que “han salvaguardat la nostra economia”.. Quina? la d’Espanya o la nostra?. Hi trobo a faltar referències a que “Espanya està esquilmant Catalunya sense cap vergonya” “espanys s’he endut els nostres diners per repartir-los com ha volgut sense compatar amb els inetressos dels Catalans” “Espanya te una política productiva que desindustrialitza conscientment Catalunya per afavorir d’altres zones de l’estat” i tantes d’altres que no son sinó veritats que ell sap però que conscientment amaga per tal de no perdre els vots d’aquells que se senten còmodes dins Espanya. Doncs miri, jo no m’hi sento gens còmode dins Espanya i he vist clar que qui no treballa clarament en favor de la Independència hi treballa en contra. Jo, com a sobiranista, no m’he sentit gens còmode amb el discurs del Senyor Artur Mas i em fa pensar que CDC encara no ha deixat enrere el seu discurs de “partit regionalista” amb tints nacionalistes.
Es per això senyor Llorens que malgrat li agraeixo les seves sinceres paraules, li dic que fins que els seu discurs no l’adopti el màxim representant del seu partit encara em sento orfe i no tinc qui votar.
Visca la Pàtria
març 17, 2009 a les 11:47 pm
Sr. Llorens, és un autentic plaer ilusionador, llegir el misstge que ens vol trasmetre, i és evident( o això sembla) que dins de CDC hi cada cop més gent independèntista que de forma desacomplexada i convençuda reclama la tan necesaria i preuada independència, sense subterfugis de sobiranies, drets de decidir … i aconseguir l’assoliment d’un estat propi. Però a l’hora és absolutament decebedor escoltar a qui actualment dirigeix el partit, (i el que serà candidat a la presidencia de la generalitat)fer un discurs maquillat de catalanista però absolutament espanolocèntric i que avui mateix ho acaba de reblar en TV3 dient que CDC com a projecte no és independèntista, i per si fora poc, el sr, Oriol encara ho remata mes dient: “Convergència i Unió no és en cap cas un projecte polític que enarbori la independència com a projecte immediat, no forma part del seu programa de govern ni del seu projecte de país” o sia que ni tan siquiera projecte de país, que poca ambició i que poca autoestima la dels seus líders, per això espero i desitjo que la seva feina i la de companys seus re-eixeigi ben aviat doncs com bé diu el company Joan P. restem orfés a qui votar, doncs no puc votar a E, perque ara mateix és donar el vot als colonitzadors, però tampoc puc votar CDC un partit que el seu projecte de país és un projecte de sumisió, d’aceptar la colonització d’un altre estat, que al final i al principi també, son els unics que exerceixen el dret a decidir, ja que son sobirans i sobre tot un estat independènt.
no vull carregar contra Vd. ans el contrari, però entenguim, al seu partit cal quelcom més.
Visca Catalunya
març 20, 2009 a les 8:49 pm
Sr. Llorens:
Efectivament, l’objectiu del catalanisme polític ha estat, des de la seva, diguem-ne així, fundació reformar Espanya, modernitzar-la i transformar-la amb l’objectiu que en aquesta Espanya reformada fora possible un encaix de Catalunya. Aquest encaix es produiria sense tallar amarres, la qual cosa permetria als dirigents polítics, econòmics i socials de la Catalunya de finals del XIX i principis del XX seguir amb la seva posició preeminent a Catalunya i fer-se un lloc entre les élites espanyoles. Si això s’assolia ja no tindria sentit un independentisme que, en tot cas, quedaria com a un grup residual de la població, sense una influència efectiva en el rumb del país. Es a dir, dóna’m autonomia i entrada en els cercles de influència i poder i jo a canvi, amb la xocolata del lloro de la autonomia, et mantinc sota control el galliner per tal que no s’avaloti. Era el preu.
No es pot dir que el vell catalanisme polític del XIX hagi fracassat. De fet, una certa modernització d’Espanya sí que s’ha produït, les mes de les vegades a contracor dels mateixos espanyols, que no sabien molt be “que quieren esos catalanes”. També s’ha canviat el model monolític pel autonòmic, amb les avantatges per tots de la descentralització política i administrativa. Per Catalunya la gran avantatge es, al meu entendre, que la paula tina assumpció de competències ha permès que s’anés estructurant en conselleries el que en un país normal (es a dir independent) serien les estructures del Estat. Vull dir que serà molt mes fàcil fer funcionar una Catalunya independent sobre el teixit administratiu de les actuals Conselleries que si ens haguéssim independitzat, per exemple, el 1979.
Per tant, la conclusió es que el catalanisme polític ha estat un bon instrument per començar a preparar el país per la plena sobirania. No seguiré sense reconèixer la monumental tasca que en aquest sentit ha fet el seu partit. Però tota obra humana te un principi i un final i el catalanisme polític, tal com l’hem entès i utilitzat fins ara ja no té mes recorregut. No tan sols això si no que ja ara i a partir d’ara exercir-lo te efectes contraproduents:
· LOFCA
· “Café para todos”
· Fiasco del innecessari i mamotrètic Estatut de Miravet (jo l’anomeno estafotut)
· Imminent reforma de la llei electoral espanyola, amb la clara finalitat expressa de restar valor als vots nacionalistes. O el que es igual; el meu vot tindrà mes valor si voto PSOE ó PP que si voto CiU ó ERC (democràcia?). Encara no us he vist muntar el corresponent “pollo” per aquesta xoriçada que estan perpetrant.
Diu, Sr. Llorens, que ningú dubti que CDC s’ha posat les piles. Dons miri, jo ho dubto. Quan veig que segueixen amb el doble missatge de sí però no, no puc menys que malfiar.
A mi, com a independentista, m’han decebut vostès i m’ha decebut ERC. Ara mateix al Parlament de Catalunya no hi ha ni un sol partit que propugni la independència; vostès per que no es mullen i ERC, tot i que es digui independentista, no actua com a tal. No serveix de res que CDC estigui plena de sobiranistes si el partit es dedica a jugar a la “cuca i la Ramoneta”.
Jo era dels que creia i practicava que com molta gent havia patit repressió, tortura, presó i mort per que avui poguéssim votar lliurement s’havia de votar, encara que la oferta política no fora massa convincent: per respecte, per agraïment.
Ara ja s’ha acabat. No em tornaré a deixar entabanar: mentre no hi hagi una unívoca i expressa declaració d’independentisme per part de CiU ó de CDC sola; mentre ERC no deixi caure el nefast tripartit, mentre uns i altres no incloguin la independència com a prioritat política no tornaré a votar; no vull col·laborar mes en aquesta monumental presa de pel als catalans i, com que l’independentisme extraparlamentari i cremacontenidors no només no em convenç si no que em provoca urticària, en lloc d’ajudar-los a enriure’s del país me’n aniré a la platja, a buscar bolets o a fotre’m una calçotada, segons l’època del any.
Visca Catalunya lliure i sobirana!