D’entre els objectius de les revolucions liberals que van estendre’s entre finals del segle XVIII i mitjans del XIX a Europa i Amèrica, hi havia l’assoliment de la llibertat, de la llibertat política i la llibertat d’expressió. Durant anys els Estats absoluts, i els seus temibles braços, havien perseguit els il·lustrats, els lliurepensadors i els heretges. Amb el triomf liberal, doncs, els revolucionaris creien haver enderrocat la Bastilla i la Inquisició. Als Estats Units a més, els revolucionaris van fer néixer un nou país, alliberant-lo del jou colonitzador i construir-lo en base als principis de la llibertat i la democràcia.

La publicació d’un article sensat i rigorós del metge de Puigcerdà Joan Carretero, reconegut crític dins del seu partit i exConseller de Governació, ha suposat un autèntic gest de revolta, com ho va poder ser el llançament del te al mar al port de Boston. La reacció de la direcció del partit, indignada i premeditadament ofesa – com si no fos públic i notori el que creu i vol Carretero i Reagrupament.cat, i tants d’altres militants – fou al més pur estil de Jordi III d’Anglaterra.

Com tothom sap els revolucionaris americans volien ser súbdits del Rei britànic, amb totes els drets i Anglaterra els va respondre amb injúries, judicis i trets… Com molts companys, volien ser militants d’ERC. D’una altra ERC: d’un partit abanderat de la llibertat del país i de l’avenç nacional, lliure de coaccions, amb debat intern, on tothom s’hi sentís còmode i representat, i on no fos objecte de judici sumaríssim d’urgència la crítica, la discrepància o la dissidència, i amb les mateixes maneres de l’Anglaterra colonial se’ls ha respost.

En aquest cas, un cop assenyalada “l’alta traïció i el delicte de lesa pàtria ” les canonades no es van fer esperar, caigueren per terra, mar i aire. I sovint entristeixen, quan provenen de patriotes que han treballat i que treballarien pel país, colze amb colze amb els atacats. L’atac doncs, va precipitar els fets, i finalment Carretero, Renyer i tants companys han deixat el partit, i en forma de guerrilla treballaran per tenir més a prop la llibertat de Catalunya, la seva plenitud nacional, la nostra declaració d’Independència, perquè “en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari pel nostre poble els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i assumir entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquest li donen dret”.

I si molts ja no crèiem en els entitats polítiques dogmàticament organitzades, en les jerarquies partidàries que exigeixen lleialtat i consideren tot dubte traïció i en el patriotisme de partit, ara hi creiem encara menys. Com els liberals americans deixaren de creure en els Hannover del Regne Unit, i en l’status de colònia. Perquè almenys hom considera que no val la pena cap última conseqüència per cap partit, per cap eina, per cap instrument. I que en tot cas, si cal que “comprometem mutuament les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor”, sigui per veure Catalunya, lliure i independent, per la idea, pel compromís, perquè també és i per dret ha de ser construït el nostre país en base als principis de la llibertat i la democràcia.

Joan Safont

Bloc: http://joansafont.blogspot.com/