El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista
novembre 9, 2009 | 
Convidat del Bloc Gran | 
Imprimir
Tinc vint minuts per pensar, escriure i enviar aquest escrit… però és ben sabut que deixar-se acollonir, sobretot aquells que, tot plegat, no tenim res a perdre, condueix a la frustració de tota la societat. Una veritable catàstrofe comença en un gest aparentment intranscendent !
Aquesta reflexió em fa venir al cap en Joan, un pagès de la Conca de Barberà, que vaig conèixer a mitjans dels vuitantes en una parada que havíem posat a la fira de St. Feliu de Llobregat. Ell els seus dos fills –uns homenots cepats que probablement no tenien més de setze anys però que em depassaven de gruix i d’alçada- s’havien acostat atrets per les estelades que veníem. No va adonar-se, fins després de fer la compra, del mot “socialista” (PSAN – Partit Socialista d’Alliberament Nacional) i, en confondre’ns amb el PSC, tot indignat, va dir que ja n’estava tip d’espanyols, que estava tremendament decebut de l’espanyolisme extrem del govern convergent que llavors governava Catalunya, i que això d’haver de comprar estelades a cals socialistes ja curullava la frustració que sentia.
En Joan estava escandalitzat per un gran adhesiu de color vermell on hi havia un dibuix, que semblava de “Novecento”, simulant una manifestació de treballadors sota el lema “Obrers, camperols, socialisme, independència”. Com a propietari rural no estava disposat a ser expropiat ni col·lectivitzat. Li vaig preguntar si era prou conscient del significat de l’estel roig que hi havia a la bandera que m’acabava de comprar i em va haver de reconèixer que, efectivament, l’extrema esquerra era en aquell moment el puntal de l’independentisme. Des de feia pocs anys havíem passat de ser els quaranta que ens coneixíem de tot arreu a ser més de quaranta mil a les manifestacions de la Diada degut, en bona part, a l’efecte encoratjador entre el jovent de la repercussió mediàtica de les accions de propaganda armada de Terra Lliure, així com de les accions de solidaritat envers els patriotes catalans repressaliats.
Els independentistes actuals que ara reclamen governs de coalició entre CiU i Esquerra segurament no recorden, o no van viure (no estaven lluitant al carrer, patint la repressió del govern civil espanyol i el desinterès col•laboracionista de govern convergent), els duríssims anys, per l’independentisme, de la Catalunya comandada per un Jordi Pujol que acabava de ser nomenat “Espanyol del Año” pel diari ABC . Recordo la frase exacta d’en Joan, que estava sorprès del nostre origen immigrant:: “…em fa ràbia que vosaltres, que sou andalusos o aragonesos, arrel d’això del comunisme, sigueu més patriotes catalans que els suposats nacionalistes que manen a la Generalitat…”.
En tot cas en Joan era assenyat i va advertir-nos, amb to de saviesa pagesa, que l’hora de les revolucions a l’estil de Presa del Palau d’Hivern o de Guerrilla de Sierra Maestra, ja havia acabat, i que Catalunya no seria independent per obra i gràcia d’una colla de comunistes. No va servir de gaire explicar-li el sistema d’Herri Batasuna (calcat dels règims de socialisme real de l’Europa de l’Est) basat en una Front Patriòtic dirigit pel partit comunista dirigent, en tant que reconeguts els comunistes com els més patriotes i sacrificats. En Joan va sentenciar: “…fins que la dreta no sigui independentista no farem res de res de res…”. No era un comentari amb to d’esperança en el futur, tot el contrari, supurava amargor per l’evidència de la traïdoria de la dreta catalana, dreta que no volia la independència de Catalunya.
Però nosaltres, que encara tardaríem mitja dècada a decebre’ns per la caiguda del mite de la Unió Soviètica, no ho veiem com en Joan, per a nosaltres no era una anomalia del sistema, sinó la constatació de l’encert d’aquella estratègia que compartíem amb els bascos. Ja hi havia hagut el fenomen de l’eurocomunisme, fenomen que també havia afectat l’independentisme en la clarificació de Nacionalistes d’Esquerra, i que havia acabat derivant, als nostres ulls, en posicions menys patriòtiques, o sigui, que quan vaig conèixer el pagès Joan, la realitat del moment ens donava la raó. Anys més tard tot canviaria, les revolucions ja no serien possibles i l’extrema esquerra esdevindria necessàriament insignificant en l’aspecte electoral però ostentaria el paper fonamental de fer de consciència moral del centre esquerra (com ho és l’extrema dreta en relació al centre dreta) en un sistema, el de la democràcia burgesa, on el centre és hegemònic electoralment.
Tanmateix, anys més tard, l’anomalia romania. Començava a estructurar-se el sistema català de partits, però era un sistema coix, on l’independentisme romania encara a l’extrem, tot i que ja hi havia intents en l’entorn Colom per conquerir el centre. De la mateixa manera que als països normals hi ha un centre dret i un centre esquerra hegemònics, flanquejat pels respectius extrems-conciència, als països amb un doble projecte nacional (projecte d’una Catalunya federada dins d’Espanya/projecte d’una Catalunya independent) allo que toca és tenir un doble sistema de partits. Quan ERC a la fi aconsegueix esdevenir el partit de centre esquerra del sistema sobiranista de partits, el panorama (“grupúsculs d’extrema dreta-PP-PSC-ICV” pel projecte catalanoespanyol, i “grupúsculs d’extrema dreta-CiU-ERC-gestació de la CUP” pel projecte que hauria de ser sobiranista) continua coix, perquè CiU continua sense definir-se sobiranista. Aquesta és actualment la gran anomalia de la política catalana, l’anomalia que amargava el Pagès Joan fa un quart de segle i que continua irresolta.
I de quina manera aconseguirem resoldre la gran anomalia? Hi ha opinions i prediccions per a tots els gustos. Hi ha els que preveuen la caiguda dels partits tradicionals, algunes vegades emmirallats per experiències alienes que sovint cauen en el populisme de curta durada. Hi ha els amnèsics optimistes, que tanquen els ulls davant les traïcions convergents i creuen que CiU haurà après la lliçó, de manera que la propera vegada que governin ho faran amb conductes més patriòtiques. Entre els primers n’hi ha que recorden els origens de centre esquerra de CDC (Miquel Roca) i d’EDC (Trias Fargas i Macià Alavedra) i com, en coalició amb UDC van aconseguir l’”alquímia perfecta” de l’èxit electoral, és a dir, la transversalitat, ni de dretes ni d’esquerres, nacionalista! Al principi no nego que va funcionar, jo he conegut força gent al meu poble que votava CiU a les eleccions autonòmiques i PSOE a les eleccions espanyoles. Malauradament el determinisme sistèmic és traïdor i, quan ocupes el paper que ocupes difícilment tens altre espai, de manera que els suposats transversals van haver de sotmetre’s als interessos de la dreta en moltes decisions, perquè el dia a dia parlamentari és molt variat, i sovint el patriotisme és inversament proporcional als interessos dels rics. Sortosament la realitat és dinàmica i altres projectes transversals (quan dius que no ets de dretes ni d’esquerres acabes derivant en la dreta) podrien acabar desembarcant en la Casa Gran, obligant, en la negociació del procés de fusió, a que el conjunt de CiU és definís sobiranista, resolent de cop la maledicció del pagès Joan i completant el sistema de partits que ens ha de dur a la independència.
Fantassin Manel
Etiquetes Política catalana | 
45 comentaris »
novembre 10, 2009 a les 8:55 am
Molt bon article!, lúcid i anant de cara a barraca. Enhorabona ,Manel!
novembre 10, 2009 a les 11:46 am
Hola, bon dia a tothom.
Tot i que trobo aquests anàlisis molt interessats, trobo també que son de manual, d’un manual que preveu i postula unes premisses sorgides d’una “realitat” restringida i trastocada.
En Joan, pagès de la Conca de Barberà, és de dretes? És d’esquerres?, (per cert Manel, sembla ser que per a tu el Liberalisme no existeix, potser que t’ho miris.).
Primerament, ens cal veure que ÉS “l’esquerra”, quina n’és la gènesi.
L’empirisme, que nega de facto la naturalesa humana, sorgeix com a resposta condicionada, reactiva, al determinisme extrapolat propi del paradigma organitzatiu dels Pobles ARIS, fortament oligàrquics.
Les societats Ibers, preexistents a l’Arització, no érem “classistes”, el nostre paradigma civilitzador organitzatiu no era oligàrquic ni “classista”.
Els Ilergets varem atacar les legions d’en Kaesar al seu pas pel Segre, no com a reivindicació de classe, sinó de Poble, de matriu civilitzadora. De fet, només ens varem “organitzar” i “fortificar” quan ens varem veure amenaçats de mort pels Aris Romans.
Catón es ventava d’haver matat 40.000 ibers.
Amb tot, les nacions Aris van començar a reformar el seu propi model, sempre emmirallant-se en el model Ateneu, Joni, Iber, des de el Renaixement fins al Liberalisme.
L’empirisme,mare i avia de les Esquerres, és una d’aquestes reformes protagonitzades en el si mateix del paradigma Ari oligàrquic.
Loke, Hume, varen encapçalar al segle XVIII el moviment “empirista”, que enfrontava el “determinisme” oligàrquic postulant la radical igualtat dels éssers humans.
No és estrany en absolut, que el Poble Català sotmès al model organitzatiu Ari oligàrquic trobés en les reivindicacions igualitàries empiristes una eina adient per defensar el seu model cultural secular, que sens dubte NO és l’Ari oligàrquic, tanmateix l’adopció d’aquesta “eina” no fa del Poble Català una societat d’esquerres com molts ingènuament creuen.
La “lluita per la igualtat” en el paradigma Iber no es presentà perquè no tenia sentit.
L’altre dia, la professora d’euskara explicava que tradicionalment els euskars quan son preguntats com es diuen, contesten amb el nom i quatre cognoms, ella no en sap molt bé el perquè, però jo sí que en tinc una explicació, que per més agosarada que sembli no deixa de tenir interès.
Resulta que els Romans, els que podien ostentar aquest estatus, els ciutadans romans, tenien tres noms, Públio Cayo Kaesar, etc, això era un tret distintiu d’estatus, de “classe”, davant d’això no és estrany que els Ibers anomenéssim pares,mares, avis i avies, com dient: “sé qui soc i quina és la meva ascendència, la meva procedència, i a ulls del meu Poble és clar i transparent”.
Tot i no estendrem més en totes aquestes consideracions, penso que fan al cas per tal d’entendre millor, potser, que la reivindicació dels Drets Col•lectius dels Pobles és una qüestió que està fora del camp restringit de la “ideologia política”. Aquí però, en aquest punt, ens hauríem de demanar quina és l’adscripció “política” que més s’escau al nostre tarannà com a Poble.
Us donaré la meva opinió, el Liberalisme.
De bon antuvi el nostre Poble organitzat en un model de “proto-masia”, nucli familiar d’autosuficiència, apamant el terreny, estàvem avesats al “aplec” i a l’assemblea, tanmateix però mai hem estat “tribu” com tants Ignorants “llustrats” han divulgat, cadascú a ca seva prenia les decisions pròpies al seu interès exclusiu, i al seu tros i plantà el que a ell li fes més el pes sense haver de donar explicacions a ningú.
Així s’explica millor potser, que només amb la promesa de propietat sobre la terra, poguéssim bastir amb l’esforç dels “particulars” tot un País als segles X i XI, La Catalunya Nova, encara que dúiem inoculat el virus “classista” de l’Arització, que ben aviat es deixaria veure i fer-se notar en reconduir la dinàmica en benefici propi, de classe, oligàrquic.
Bé, arribats en aquest punt, entendrem millor potser, com molts catalans no podem estar d’acord amb “l’estratègia” desplegada per ERC, que prioritza l’igualitarisme de classe per damunt de la transversalitat identitària de Poble.
Per altre banda, si bé CiU s’ha constituït de bon començament en una transversalitat identitària de Poble, i d’aquí el seu èxit en les passades dècades, a dia d’avui ha quedat obsolet perquè la resposta en que ens habilita no és adaptativament creixent, el resistir ja no és guanyar sinó perdre.
Personalment crec, estic convençut, que CiU, els actius nacionals i nacionalistes que hi romanen captius, només es posaran en valor, convertits en moneda corrent, en vots, quan hi hagi un altre força transversal Catalana, maximitzada, que els procuri a CiU una davallada important de vots i representació, quan els procuri un FRACÀS sonat.
Agosaradament vallfosca.
novembre 10, 2009 a les 5:59 pm
Una pregunta Manel..
Si Convergència fes una proposta independenstita (diguem les coses pels eu nom), creus que tindria el mateix suport electoral que en l’actualitat? En tindria menys? o, potser en tindria més?
Salut!
novembre 10, 2009 a les 6:07 pm
Benvolguda Vallfosca
Reconeixent la teva erudició en Història i la teva defensa del liberlisme, m’atreveixo a fer una preguta agosarada:
Creus que l’individu-persona s’ha de sotmetre als designis del Poble-Nació?
Salut!!
novembre 10, 2009 a les 6:17 pm
NO
novembre 10, 2009 a les 6:28 pm
NO, en democràcia no hem de parlar de submissió, perquè tothom ha de tenir VEU suficient per manifestar la seva opinió, i defensar-la, no és el mateix acceptar els convenis col•lectius, que sotmetre’s a la voluntat d’algú altre, sense veu, i encara pitjor sense criteri.Tanmateix a casa pròpia l’únic conveni és dels que hi viuen.
Espero haber-la sadollat, ni qu sigui en part.
Afectuosament.
Ah! en el meu post anterior, no és tan que defensés el Liberalisme com que exposes els fets, si bé d’un punt de vista diferent, al menys aquesta era l’intenció.
Cordialment.
novembre 10, 2009 a les 7:17 pm
Salvi, dius: Si Convergència fes una proposta independenstita (diguem les coses pels eu nom), creus que tindria el mateix suport electoral que en l’actualitat? En tindria menys? o, potser en tindria més?
—–
Jo crec que en tindria menys …però en comptes de mirar la pela cal mirar els sacrificis que cal fer pel país, i això vol dir saber donar un pas enrere …un pas enrere per poder donar dos passos endavant. Jo crec que la conseqüència seria el creixement de l’independentisme en el centre dreta (la gent catalanista de centre dreta no votaria ni PSC ni PP) i, per tant, després, a llarg termini recuperaria el vot …o potser l’augmentaria, perquè potser la clientela a llarg termini estaria engrescada, com passa a Escòcia i a Quebec.
novembre 10, 2009 a les 7:21 pm
Hosti, vallfosca, la teva anàlisi que comences esmentant els ibers i el liberalisme, l’hauré d’estudiar amb temps, perquè soc l’antítesi d’un intelectual i realment no en sé gaire del que dius. La meva tesi és simplement intuïtiva (tant potser, encara que diferent, com el pagès que esmento) i sols basada en la meva experiència i en coses que vaig llegir fa un quart de segle en la meva època de militant.
Tot i així, quan ho hagi rumiat prometo donar-te la meva opinió sobre la teva crítica, sols opinió, que no conceptes intelectuals, eh!
novembre 10, 2009 a les 7:29 pm
He rebut comentaris directes a la bústia de correu criticant-me que l’article és provocatiu sols per a insinuar que REAGRUPAMENT desembocarà a CiU. A part de que seria millor escriure aqui i posar-ho en comú, en comptes d’escriure’m en privat, és veritat que al darrer paràgraf, de forma (com m’han criticat) “mecànicament determinista” faig aquesta predicció, però no veig que ningú s’hagi d’enfadar, perquè no ho dic pas en negatiu ni per provocar. Al contrari, no veig que sigui dolent, crec fermament que és l’espai que li quedarà i que es repetiran algunes clarificacions que el faran desembocar allí, però ho considero EXTREMADAMENT POSITIU I NECESSARI, tal com proclamo als darrers rengles del meu article.
novembre 10, 2009 a les 8:57 pm
Amb tant de patriotisme, potser estem perden el “món” de vista. Sóc independentista però no nacionalista, com moltíssima altra gent. Vull la independència dels pobles, autogestionats pel poble. No recolzaré mai que els ‘enemics del “poble”‘ liderin cap independència del meu poble. Ja em sembla bé que apareguin partits om “Reagrupament” per acollonir els partits actuals que es delecten en el sistema actual govern-oposició molt còmode per ells i que els permet seguir robant, però hem de tenir molta cura de donar la mà a aquells que mai no han volgut ni mai no voldran renunciar als seus privilegis per ningú ni per cap causa a favor del dret elemental de la igualtat (malgrat la implícita ‘diferència’) entre les persones. Independència SÍ, del poble, ple poble i per al poble. Visca els referèndums independentistes que sorgeixen d’iniciatives populars, aquest és un dels camins
novembre 10, 2009 a les 9:12 pm
Reagrupament no és cap partit i no ho vol ser-ho. És una associació de patriotes que passen d’aquestes històries d’Esquerra i de Dreta, de pluja fina o de daurada. Pensar que Reagrupament som uns polítics que volem entrar a una casa gran, encara que aquesta sigui el millor puticlub del barri, es no entendre res del que s’està gestant.
Reagrupament vol fer una candidatura que proclami la independència i després ens dissolem. Mentrestant demanem per higiene democràtica, mesures per regenerar la política. Però aquestes mesures no som per a benefici de Reagrupament, són per poder ajudar a aconseguir la independència. Creiem que és incompatible la ser honest amb voler l’encaix amb Espanya. Per tant Reagrupament no entrarà mai a jugar a les cartes amb la resta dels partits, perquè no és jugador ni encara menys té ludopatia.
Una vegada obtenim la independencia, després que vinguin els salvadors de la pàtria amb les seves polítiques d’esquerra, socialista, liberals o conservadors, però ara, amb la migrada sobirania que tenim, és perdre el temps
novembre 10, 2009 a les 10:17 pm
VALLFOSCA, he trobat un moment (entre acabar de sopar i posar a dormir la criatura) per a pensar-me la resposta al teu escrit:
Tens raó que les meves anàlisis són de manual, però tinc els meus dubtes de si sabem percebre correctament la realitat. Pensa que als independentistes sempre ens hem caracteritzat pel defecte de mirar-nos el melic. Fa anys, en un entorn jove de càntics revolucionaris ens pensàvem que alliberaríem el país amb quatre trets, després en un entorn de nous votants independentistes vaig veure com baixava el nombre d’independentistes, abans havia vist com moltes persones conegudes que no solament no eren independentistes sinó que rebutjaven explícitament l’independentisme, votaven ERC (com a vot protesta) l’any 1993, i també he vist com gent amb un discurs independentista de tota la vida votaven PSC durant anys i panys per la única raó de que “som d’esquerra i independentistes” però no podem votar la dreta. Darrerament he vist com una cinquantena d’independentistes estan convençuts de que el cinquanta per cent de la població catalana és independentista i després els he fet veure que tots ells, als respectius centres de treball, són els únics independentistes de cada centre de treball….
Preguntes si el pagès que esmento és de dretes o d’esquerres o si podia ser LIBERAL. No és que no pensi que el liberalisme no existeix, és que penso que una cosa no treu l’altra perquè també hi ha liberals d’extrema Esquerra, és a dir, anarquistes. Penso que els liberals d’ ERC són d’esquerres i que els que hi ha al PP són de dretes i que els que hi ha a CiU anaven abans del centre Esquerra al centre dreta però que ara, havent ocupat ERC l’espai de centre Esquerra, els liberals de CiU deuen tenir al centre dreta. En el cas del pagès de la conca, el Joan, no crec que tingués ni idea de quines diferencies hi havia entre les famílies de CiU (democristians, liberals i socialdemòcrates), sinó que, com la majoria dels ciutadans, s’indentificava amb Pujol (per tant amb la CiU més centredretana). En el cas del Joan, però, se sentia traït pel seu espanyolisme suposadament “catalanista”.
Sobre la gènesi de l’esquerra, jo no crec que la societat catalana tingui característiques especifiques derivades de la història. Encara que en determinats moments hagi hagut tendències un o altre sentit. Quan s’han creat dos bàndols, un de propietaris (i aliats) i l’altre de poble (ja sigui aquest la burgesia o els proletaris, amb els seus aliats) en aquell moment hi ha hagut una divisió en dreta i Esquerra. I quan l’economia ha canviat s’ha modificat la relació. De fet, Catalunya no se sembla en gaire als períodes passats de la nostra història. Les reivindicacions dels drets dels pobles no estan tan lluny de la ideologia, només has de llegir llibres al respecte del mateix Stalin, o de Lenin, o de Ho Txi Mihn…, però apuntes la tradició de la masia en el nostre substrat, i potser tens raó, seria absurd negar els substrats, però també crec que exageres quan ho lligues amb la resistència dels catalans a l’igualitarisme que preconitza ERC. Quin igualitarisme preconitza ERC? Quin igualitarisme preconitza el centre Esquerra? (no és el mateix igualitarisme que reduir rases millorant oportunitats) Quin igualitarisme preconitza el liberal Carod-Rovira? En tot cas si el poble té una tendència de vot que l’ha dut a votar PSC a molta gent que he conegut com “independentistes de sempre” que malgrat ser independentistes, i a falta d’un partit independentista de centre Esquerra (quan encara en Colom no havia desembarcat a ERC), no seré jo qui dirà que el poble està equivocat. Més que res perquè després és el poble el que vota i ens enterra (com ha enterrat el poble anteriors opcions electorals molts optimistes (BEAN, Catalunya Lliure, PI, Iniciativa Internacionalista…). En tot cas, a tots els països del mon la realitat transversal, que dius tu, es manifesta en forma de front patriòtic dels partits “just en el moment que cal fer pinya per la independència” per a trencar-se després, quan ja son un país normal, per tornar a la confrontació entre dreta i Esquerra.
Humilment des de la meva ignorància, Fantassin Manel
novembre 11, 2009 a les 12:58 am
Manel, no estava pas criticant “Reagrupament”
novembre 11, 2009 a les 11:26 am
Manel Fantasin, en primer lloc t’haig de dir que és un plaer conversar amb tu, i més tenint en compta que l’intercanvi ha estat sempre un factor de creixement.
Quan parlem de “doctrines” ideològiques sociopolítiques és fàcil caure en compte de que el marc contextual, la realitat en la que varen ser instruïdes i implementades ha canviat d’ençà a hores d’ara, així doncs, per exemple les esquerres han acceptat la economia de mercat com a instrument útil per generar creixement social, de manera semblant, avui dretes i esquerres estan més o menys d’acord en que les societats que millor funcionen tenen en el seu si unes “classes” mitjanes aglutinants, que donen cohesió, i que ens és bo tractar de subvencionar les capes que corren risc de quedar despenjades per tal de no perdre aquesta cohesió social.
Si ens poséssim d’acord en això, tindríem encara dos problemes damunt la taula, un d’ordre “teòric” i un altre d’ordre “pràctic”, (hi poso cometes perquè en realitat teòric i pràctic tampoc no em semblen compartiments estancs).
El d’ordre teòric ens manaria a les fonts per tal de veure i apreciar les diferencies grans o xiques que basteixen una i altre doctrina, aquestes diferencies rauen en la mateixa gènesi, i son fonamentals per entendre la bastida que s’enlaira a partir d’aquestes premisses genètiques generadores.
Només aquí és pot entendre amb suficient claredat que el Liberalisme enfronta tant el model social del “rusc”, determinista, que ho ramet tot a una “naturalesa humana” tancada, acabada, com el model empirista que nega de facto la “naturalesa humana” i ho ramet tot al entorn social que condiciona l’experiència, menystenint així el lliure albir, atribut i capacitat clau que rau en el mig del pensament Liberal.
En l’ordre pràctic però, més enllà de discutir si la forma de subvencionar més adient és la llet en pols, en tetrabric, uperisada o condensada, el problema que tots els sistemes socioeconòmics han d’enfrontar, és el del creixement, el problema d’on hem de dur a pasturar les “vaques”?, quines pastures tenim?, per a quin número de ramat?, hem de decrèixer per tal de reordenar la dinàmica?, etc etc.
Tanmateix tots podem apreciar fàcilment els problemes i contraindicacions que els diferents sistemes desenvolupen en desplegar-se, la concentració de capital financer i poder que es deriva del model Liberal, el Totalitarisme que es deriva del desplegament del socialisme, per no parlar de les teocràcies aristòcrates.
El problema que tenim a Catalunya, és que res de tot això no ho podem decidir els catalans, sinó que son els espanyols els que decideixen, tan a traves del govern central espanyol com a traves de la colònia espanyola que viu a Catalunya, perquè aquests darrers voten en clau espanyola.
Les polítiques demogràfiques de transculturalització forçada per la colonització, apunten directament a soscavar la Identitat del Poble colonitzat, aquestes polítiques s’han desplegat i aplicat des de la “proto-història” com a primera mesura per augmentar el poder sempre que ha estat possible, i aquesta “estratègia” política no és ni de dretes ni d’esquerres, per tant que les esquerres catalanes diguin que La Catalanitat en tant que Identitat del Poble Català no pot ser referencial a l’hora de construir un Estat a Catalunya perquè això seria “essencialista”, és com a mínim contradictori i fal•laç.
En canvi no consideren “essencialista” la política de Colonització i transculturalització de codi castellanitzant amb que volen homogeneïtzar socialment la “demos” a Catalunya.
Tot això deriva d’una concepció fal•laç intrínsicament d’esquerres, que sí que és “essencialista”.
I, aquí, en aquest punt, arribem al moll de l’os de la qüestió, La Identitat, qüestió que des de ja fa massa temps ha quedat segrestada i que no en te res d’essencialista com han volgut fer creure, com els apòstols del igualitarisme prediquen amb aires de condescendència propis dels que es creuen moralment superiors.
N’hauríem de parlar, no sé perquè costa tant, és un tema estigmatitzat, prohibit, tabú, malgrat ens creiem desinhibits i lliures, resulta que vivim subjectes a una mena d’inquisició moral i intel•lectual, i encara gosem parlar de Llibertat, “Coses veieres Sanç, que no les cregueres”.
Agosaradament i molt Cordialment vallfosca.
novembre 11, 2009 a les 12:57 pm
Des del moment que tenim dades empíriques sobre el pensament i les activitats de l’ésser humà, hi ha hagut dues ideologies diferenciades:
- Parmènides, Plató, etcètera: la negació del moviment (locus de control extern) no intentis canviar les coses perquè tot ens ve donat
- Heràclit, Aristòtil, etcètera: ‘el moviment es demostra caminant’, (locus de control intern), les teories dinàmiques, el marxisme, el comunisme llibertari
És evident que del primer neix LA DRETA i del segon L’ESQUERRA. Sempre qui ha negat que no existeixen diferències entre l’esquerra i la dreta són aquells que són de dretes o defensen les teories dretanes (competitivitat, mercat lliure, liberalisme econòmic, individualisme…) Aquells que sempre demostren que l’esquerra i la dreta tenen clares diferències són aquells que defensen la cooperació, l’ajuda mútua i la solidaritat entre iguals, el comerç just, que admeten la DIFERÈNCIA entre iguals -homosexuals, dones, etcètera també són persones i tenen els mateixos drets-
Els primer neguen el canvi, i s’oposen al canvi
Els segons creuen en la possibilitat del canvi, per això se’ls diu progressistes
Fins ara no hi hagut mai un govern d’esquerra en cap país. Dir que el partit socialista és d’esquerra és una trampa, com a molt practiquen un LIBERALISME D’ESQUERRA
El LIBERALISME és l’enemic a combatre en una societat on vulguem que la gent tingui els mateixos drets, les mateixes oportunitats, garanties socials, etcètera. El liberalisme és allò oposat a l’anarquisme (FANTASSIN MANEL va per tu), el liberalisme és el LAISSEZ FAIR, la llei de la selva, la llei del més fort, sense cap control social portat a l’extrem. Una altra cosa és que hi hagi gent que no vol la igualtat de drets entre les persones, però no ens deixem enganyar. El liberalisme porta en si mateix els principis de coacció, coerció i jerarquització, l’anarquisme es basa en l’absència d’aquests principis
La dreta es basa en el principi dels bens privats, en l’oportunisme, en el benefici màxim, en el creixement sense límits i en el principi de ‘dóna-li aquell segons el seu esforç’
L’esquerra es basa en els principis del bé comú, en la solidaritat, en el benefici i creixement ecològics, en la sostenibil·litat, i en el principi de ‘dóna-li a aquell o aquella segons les seves necessitats i capacitats’ per corregir això estan les ajudes socials (no tothom té les mateixes capacitats ni les mateixes oportunitats -diferències físiques i psíquiques-) Etcètera, no vull carregar a la gent amb teories de llibre que no expliquen res més que allò que no volen explicar
FANTASSIN MANEL: El meu primer comentari no anava com un atac a ningú, potser es va malinterpretar, era una reflexió que em feia cap a tots i cap a mi mateix. Em dóna por que de tant mirar-nos el melic no veiem més enllà que el nostre entorn més immediat, i això es perdre el ‘món’ de vista
novembre 11, 2009 a les 1:34 pm
Amic Jordi Gomara, em temo que em confons amb el Manel Bargalló, perquè quan tu has esmentat Reagrupament ha estat el Manel Bargalló qui ha escrit després sobre el tema. Però el Manel Bargalló no ho ha fet per a replicar-te a tu, sinó al meu comentari, anterior al teu, on deia que vaticino/desitjo que Reagrupament acabi integrant-se a CiU per tal que CiU acabi declarant-se sobiranista.
novembre 11, 2009 a les 2:10 pm
No, Fantassin, no et confon amb el M. Bargalló, probablement m’he equivocat quan ell ha respost pensant que anava cap a mi i que estava criticant “Reagrupament”. Aprofito per dir que “Reagrupament” no em sembla malament, en quan aquest grup sorgeixi com a iniciativa popular. El problema és que els comentaris del blog no s’actualitzen automàticament i un s’està llegint el post i quan posa un comentari resulta que hi havia escrit un comentari, o més, anterior que tu no podies llegir. Però només volia puntualitzar quan tu has dit que hi ha liberals d’extrema esquerra. El liberalisme en l’esquerra es situa en el límit on l’esquerra i la dreta es donen la mà, el PSOE/PSC és un exemple clar, ERC en alguns moments també. Si fem un ‘continuum’ Esquerre-Dreta, l’anarquisme es podria trobar a l’Esquerre de l’Esquerre o bé fora d’aquest continuum, però el liberalisme, teòricament i empírica quedaria just enmig d’aquest continuum i el liberalisme aplicat a l’economica (neoliberalisme) quedaria des de la meitat cap a la dreta del tot. Aquest centrisme reformista que practiquen en general els partits polítics és el que pot fer confondre que no hi ha diferències entre dreta i esquerra, la qual cosa no és veritat, doncs hi ha clares diferències. De fet l’espectre polític es defineix millor a través d’un eix, on hi posaríem la dreta i l’esquerra com a contínuum creuades amb un altre contínuum on s’hi col·locaria l’autoritarisme en un extrem i el ‘llibertarisme’ a l’altre extrem Political Compass. Us aconsello fer aquest test, tal vegada us sorpreneu
novembre 11, 2009 a les 2:27 pm
Malgrat que veig que alguns ja l’havíem fet, inclòs tu, Fantassin, com les dades són públiques no veig cap problema en re-publicar-les:
- Resultats 1
- Resultats 2
novembre 11, 2009 a les 2:46 pm
No funcionen els enllaços. Ho torno a fer. Per cert, com el meu nom no hi apareix, ja us dic que sóc el que surto amb el puntet vermell compartit amb el meu amic Daniel Lobo:
Resultats 1
Resultats 2
novembre 11, 2009 a les 2:48 pm
De nou falla, coi, deixo els enllaços directes i només es tracta de copiar-los a la barra d’adreces del navegador:
http://docs.google.com/Doc?docid=0AYGtfehoTqUdZGQ3ZHJ0eDNfMjQ4Zzd3ZzNmY3M&hl=ca
http://docs.google.com/Doc?docid=0AYGtfehoTqUdZGQ3ZHJ0eDNfMjUwbW1uNzNqZDM&hl=ca
novembre 11, 2009 a les 5:39 pm
Amic Gomara…vols dir que…Gandhi era d’esquerres???? Tal com afirmen en aquesta pàgina que ens recomanes? D’on has tret que el Liberalisme és la llei de la selva?, la llei del més fort?, vols dir que no confons alguns efectes (indirectes) amb les causes?
Per cert Aristòtil pre-suposava una causa primera que movia tot, restant ella mateixa inamovible.
Has sentit a parlar del Socialisme Fabià?
“L’esquerra es basa en els principis del bé comú, en la solidaritat, en el benefici i creixement ecològics, en la sostenibil•litat,” això en serien algunes possibles conseqüències no ni mai les causes, i, per altre banda, qui t’ha dit que el bé comú per exemple no pugui ser un camp d’acció d’una comunitat Liberal?
Massa Inquisició hi veig, els que t’han instruït t’han enganyat, ho sento, però els panflets tòpics em costen molt d’empassar, i és que en tot allò que dius no hi sé veure cap argument, tant sols declamacions, i així és difícil raonar.
novembre 11, 2009 a les 5:54 pm
Sense anar més lluny, m’ha donat per passar-me per la Viquipèdia, clar, potser la qüestiones basant-te en l’argument d’autoritat:
La frase “laissez faire, laissez passer” és una expressió francesa que significa “deixeu fer, deixeu passar”, referint-se a una completa llibertat en l’economia: lliure mercat, lliure manufactura, baixos o nuls impostos, lliure mercat laboral, i mínima intervenció dels governs. Va ser usada per vegada primera per Jean-Claude Marie Vicent de Gournay, fisiòcrata del segle XVIII, contra el intervencionisme del govern a l’ economia.
[edita] Història
En la segona meitat del segle XVIII, a la calor de la Revolució industrial anglesa, Adam Smith va ocupar un paper molt important en la popularització de les teories econòmiques del laissez-faire, sent considerat el pare de les teories de lliure mercat o lliurecanvisme. La idea principal d’aquestes teories era la no ingerència dels estats en assumptes econòmics. Segons Adam Smith, havia una mà invisible que guiava a l’economia capitalista per la qual la suma dels egoismes responsables repercutiria en benefici de tota la societat i el desenvolupament de l’economia. Les regulacions socials, des d’aquest punt de vista, resultaven poc desitjables.
En la França del segle XVIII l’expressió laissez faire era la fórmula mitjançant la qual els revolucionaris comprimien el seu programa. El seu objectiu era l’establiment d’una societat de mercat sense obstacles. Amb la finalitat d’arribar a aquesta fi advocaven per l’abolició de totes les lleis que prevenien que gent més eficient superés a competidors menys preparats.
Avui dia s’utilitza com sinònim d’economia de liberalisme econòmic o neoliberalisme mes no obstant això, la teoria laissez-faire suposaria reduir dràsticament la influència dels governs començant per abstenir-se de participar en l’economia. Això també suposa una massiva reducció de la grandària dels programes socials i el predomini de la llei de l’oferta i la demanda en tots els àmbits de la vida.
novembre 11, 2009 a les 6:02 pm
En un món com el nostre, on existeix l’herència (que implica l’herència de patrimoni i l’herència de privilegis) que significa el “Laissez Faire”, quan s’hi donen des del naixement desigualtats econòmiques, socials, d’oportunitat? No hi ha la mateixa oportunitat quan parteixes de 0 que quan parteixes de 10. I encara si l’hagués, no tenen les mateixes oportunitats un disminuït físic o psíquic que una persona “normal”. Si el govern no participa de l’economia (un dels primers principis de l’esquerra), d’on es treuen els fons necessaris per fer minvar aquestes desigualtats externes a l’individu?
novembre 11, 2009 a les 6:23 pm
JORDI GOMARA: Si ho prefereixes, no diré que els anarquistes són liberals d’extrema esquerra aprofitant el gràfic del Political Compas, diré “antiautoritaris o, com diu el Political Compas, “llibertaris” d’extrema esquerra. Jo he fet la prova i funciona, els meus amics liberals de dreta i els meus amics anarquistes surten tots clarament al mateix eix però en extrems contraris. En canvi, jo sempre tendeixo a l’autoritarisme (lògic, atesa la meva extracció marxista.
Per tant, jo soc un autoritari d’esquerres, però això no treu que jo sigui d’esquerres, perquè si no fos així, no podríem dir que els jacobins eren un partit burgès d’esquerres, entesa l’esquerra com els partidaris dels drets col·lectius en confrontació amb l’individualisme i el conservadurisme.
En conseqüència jo no confrontaria el concepte Dreta/Esquerra amb el liberalisme (que el podem trobar en posicions molt conservadores (sempre i quan no restringeixin la llibertat individual) i en posicions de centre esquerra (com en Carod) a molt d’esquerres (línia Bentham). Tampoc no barrejaria el seu col·lega de l’eix antiautoritari o llibertari del Political Compas (l’anarquisme), atès que ambdós participen d’un i altre extrem de l’eix dreta/esquerra, com ho demostra el Political Compas.
L’independentisme s’ha catapultat a la societat des del 68 es de l’extrema esquerra marxista degut al moment històric que va viure (vietnam, algèria, cuba, eta, psan, mgann…). Però l’independentisme no ha completat el sistema català de partits, no està encara en el centre dreta, però podria ser que hi arribés –això espero- a través de Reagrupament. Ho necessitem per a completar el sistema català de partits del projecte independentista:
http://photos1.blogger.com/x/blogger2/1004/953056596249956/240/z/147629/gse_multipart5084.jpg
novembre 11, 2009 a les 6:27 pm
Això que exposes no son les causes, sinó alguns efectes, alguns certament menys desitjables que altres.
La Causa del Liberalisme és la preservació del lliure albir com a bé substantiu inherent a la consciència humana.
Ningú diu que això no tingui problemes en el desenvolupament, com ningú nega avui, cap Liberal tampoc, que el “mercat” s’hagi de regular, la qüestió és “COM”?
Bé, ara mateix no tinc temps,però demà, si tot va bé, prometo continuar amb el tema, perquè a la fi La Identitat tornarà a emergir indefectiblement.
Valgui avançar però, que els problemes d’arrel doctrinaria fan al problema òntic del “ésser”, Entitat, però no a la qüestió de La Identitat, qüestió maltractada i menys tinguda indiscriminadament.
Cordialment.
novembre 11, 2009 a les 6:32 pm
Vallfosca, tu i jo partim de paradigmes llunyans, no arribarem mai a acostar postures ni que estiguéssim aquí discutint setmanes senceres. Això ja m’ha passat argumentant llargament amb gent de la “Red Liberal” que la majoria són votants o membres del PP (empíricament demostrat), com també amb aquells “Anarcocapitalistes” que són si fa no fa de la mateixa corda. Per sort, els diferents paradigmes lluiten per ‘centrar’ les polítiques, i la maduresa social veu cada dia més injust les desigualtats entre les persones. El problema és que els mitjans de comunicació massius no mossegaran mai la mà de l’amo que els dóna de menjar i que la impunitat dels poderosos financers i econòmics és tan alta (paradisos fiscals, bancs, multinacionals, etcètera) que haig d’agrair que hagi encara gent amb mentalitat esquerrana que lluita al carrer (acció directa) o d’altres formes per contrarestar tot aquest poder. Luc Ferry, exministre d’Educació de l’estat francès, i amic de Sarkozy, ho va deixar ben clar en una entrevista a TV3 al programa ‘La nit al dia’, quan explicà que els governs es debatien entre les pressions dels poderosos i les pressions de la gent del carrer. Al final qui més força té se’n porta el gat a l’aigua. En aquest sentit si hagués una veritable democràcia, directa i representativa (no liberal, com ara), les coses fossin diferents. Però tu em sortiràs argumentant amb els teus manuals de text, i a mi no em serveix de res, jo argumento sobre els meus 51 anys d’estar en aquest planeta on les he vistes de tots els colors i on les injustícies em semblen terribles i mentre uns intenten canviar les coses (progrés) uns altres intenten que tot continuï igual o torni a un estat anterior de privilegis.
Sí, és evident que Aristòtil no és el millor exemple perquè, malgrat que era materialista en la forma era idealista en el fons (entenent l’idealisme partint del paradigma de Parmènides) però no podem obviar que va ser el primer en explicar el moviment i el canvi (no sé si el primer però si més no el ‘Zeitgest’ el va empènyer a desenvolupar la teoria). Ara bé, el va demostrar que és possible que quelcom que és ‘potencial’ pot acabar sent ‘actual’. S’ha de partir de quelcom ‘real’ però que és totalment ‘transformable’. Així és la societat, totalment transformable perquè tenim un ‘locus de control intern’ i no de ‘control extern’, contràriament a com ens volen fer creure les teories deterministes. El sentit d’aquest canvi vindrà determinat sempre pwr la nostra ideologia i els nostres interessos. Jo aposto per una ideologia que impulsa valors i no per aquella que impulsa contravalors. És molt simple. El pots anomenar Eaquerra-Dreta o A-B, aquesta és una realitat i no em deixo pas enganyar
novembre 11, 2009 a les 6:33 pm
Vallfosca, tu i jo partim de paradigmes llunyans, no arribarem mai a acostar postures ni que estiguéssim aquí discutint setmanes senceres. Això ja m’ha passat argumentant llargament amb gent de la “Red Liberal” que la majoria són votants o membres del PP (empíricament demostrat), com també amb aquells “Anarcocapitalistes” que són si fa no fa de la mateixa corda. Per sort, els diferents paradigmes lluiten per ‘centrar’ les polítiques, i la maduresa social veu cada dia més injust les desigualtats entre les persones. El problema és que els mitjans de comunicació massius no mossegaran mai la mà de l’amo que els dóna de menjar i que la impunitat dels poderosos financers i econòmics és tan alta (paradisos fiscals, bancs, multinacionals, etcètera) que haig d’agrair que hagi encara gent amb mentalitat esquerrana que lluita al carrer (acció directa) o d’altres formes per contrarestar tot aquest poder. Luc Ferry, exministre d’Educació de l’estat francès, i amic de Sarkozy, ho va deixar ben clar en una entrevista a TV3 al programa ‘La nit al dia’, quan explicà que els governs es debatien entre les pressions dels poderosos i les pressions de la gent del carrer. Al final qui més força té se’n porta el gat a l’aigua. En aquest sentit si hagués una veritable democràcia, directa i representativa (no liberal, com ara), les coses fossin diferents. Però tu em sortiràs argumentant amb els teus manuals de text, i a mi no em serveix de res, jo argumento sobre els meus 51 anys d’estar en aquest planeta on les he vistes de tots els colors i on les injustícies em semblen terribles i mentre uns intenten canviar les coses (progrés) uns altres intenten que tot continuï igual o torni a un estat anterior de privilegis.
Sí, és evident que Aristòtil no és el millor exemple perquè, malgrat que era materialista en la forma era idealista en el fons (entenent l’idealisme partint del paradigma de Parmènides) però no podem obviar que va ser el primer en explicar el moviment i el canvi (no sé si el primer però si més no el ‘Zeitgest’ el va empènyer a desenvolupar la teoria). Ara bé, el va demostrar que és possible que quelcom que és ‘potencial’ pot acabar sent ‘actual’. S’ha de partir de quelcom ‘real’ però que és totalment ‘transformable’. Així és la societat, totalment transformable perquè tenim un ‘locus de control intern’ i no de ‘control extern’, contràriament a com ens volen fer creure les teories deterministes. El sentit d’aquest canvi vindrà determinat sempre pwr la nostra ideologia i els nostres interessos. Jo aposto per una ideologia que impulsa valors i no per aquella que impulsa contravalors. És molt simple. El pots anomenar Eaquerra-Dreta o A-B, aquesta és una realitat i a la meva edat ja no em deixo fàcilment enganyar
novembre 11, 2009 a les 6:39 pm
VALLFOSCA:
Puc estar d’acord amb tu, amb matisos, fins el paràgraf que dius: “…que les esquerres catalanes diguin que la catalanitat, en tant que identitat del poble català, no pot ser referencial…” i que “…això deriva d’una concepció fal·laç intrínsecament d’esquerres…”
Aquí allò que és fal·laç és la teva identificació “esquerra=esquerra espanyola a catalunya”. Jo també podria fer el mateix i dir que els liberals catalans són el PP.
Qui és català? El que viu a catalunya o hi ha nascut? Això ens duria a posiciones gairebé racistes i injustes, acabariem qualificant com “esquerra àrab” o “dreta àrab” el partits francesos que hi havia a Algèria abans de la independència.
La única manera de qualificar els partits és pel seu objectiu. Ni en Vidal Quadras és català ni els partits d’esquerres partidaris del projecte nacional espanyol són catalans. Català i espanyol, en tant que projectes incompatibles (1.catalunya dins d’una espanya tan federal com vulguin / 2.catalunya independent) només poden ser incompatibles. Com no qualificarem per on has nascut o on treballes, sinó pel projecte (i no direm que el PP és català) tampoc no podem dir que l’esquerra que es belluga per catalunya però partidaria d’Espanya és catalana.
Vallfosca, menteixes quan dius que per les esquerres catalanes la catalanitat, en tant que identitat del poble català, no pot ser referencial. Això ho diuen les esquerres espanyoles a catalunya. Les esquerres catalanes són el PSAN, OSAN, MAULETS… Si vols saber què diuen les esquerres catalanes llegeix els llibres de Josep Guia, per exemple.
Com som part d’un procés, al principi el sistema català de partits estava coix. Ara ha aparegut ERC al centre esquerra. A Algèria fins la independència tampoc no hi havia res. D’això en dic sistèmica independentista.
http://photos1.blogger.com/x/blogger2/1004/953056596249956/240/z/147629/gse_multipart5084.jpg
Com dic, en cas contrari haurem de dir que els liberals catalans són partidaris d’Espanya i contraris a la independència de Catalunya perquè així ho he sentit al cap dels liberals catalans, el senyor Vidal Quadras.
novembre 11, 2009 a les 6:54 pm
Estic d’acord amb tu Fantassin, i avui dia ja aposto per Reagrupament. Et juro que quan va sortir no m’agradava ni gens ni mica, entre d’altres coses perquè l’impulsava un líder (bigotut = aires de grandesa, p.ex. Carod, Hitler, etcètera :-) És broma, però…) amant de les teories del neoliberal Xavier Sala i Martin, i que se situava al pol més dretà d’ERC. Ara bé, quan aquesta organització comença a ser una veritable iniciativa popular de tots els colors (normalment els que van de tots els colors van a la dreta com volia fer veure en els comentaris anteriors i per això tu la situes dins d’esfera de CiU = transversalitat política; carai!) que només aposten per la independència de Catalunya, coi, benvinguts siguin!!! Si jo em declaro INDEPENDENTISTA NO NACIONALISTA perquè haig de ser el pol contrari de CiU en aquest país nostre (ells són NACIONALISTES NO INDEPENDENTISTES) si ara bé aquesta gent a ocupar aquest buit independentista que sempre hi hagut a la dreta, doncs millor! Però el que no vull és que una coalició que aconsegueixi la llibertat de Catalunya, desprès es quedi de garant d’aquesta llibertat, tipus Lenin i F. Castro). Ells diuen que faran el contrari. De puta mare, tu! Potser fins i tot els voto perquè a dia d’avui ja no sabria a qui votar si hem de ser sincers, vista l’experiència
novembre 12, 2009 a les 10:12 am
Hola, caram nois si que aneu forts!!!
En tot això hi ha una qüestió apriorística, em sembla.
Els sistemes.
Els sistemes son un seguit d’eines articulat entre si, aquests sistemes son generalment tancats, m’explico.
Imaginem que un ser d’un altre Planeta arriba sobtadament a la Terra amb un llenguatge oral ningú coneix, ell però du amb ell un diccionari, i te’l ofereix, diu: *:\¿ D, suposant que aconsegueixes identificar el signari amb el fonema, vas i cerques en el diccionari *:\¿D, però allà, en aquella entrada se’t remet a tot un seguit de signes desconeguts, quan vas cercant cada un d’aquests signes et trobes amb el mateix, i així fins al infinit, això és un sistema tancat, òbviament quan aconseguim obrir una escletxa, mitjançant la gesticulació posem per cas, i comencem així a traduir els impulsos fonètics en inputs entenedors haurem començat a poder-nos comunicar.
Aleshores, el sistema d’anàlisi de “la realitat” al us que es centre en l’anàlisi històric de la dialèctica de la lluita de classes com a motor històric, és manifestament restringit al no poder analitzar, per exemple, La Identitat, NO ho pot fer perquè tot el seu discurs es basa en La Entitat, si existeix o no com a realitat substantiva, si és fixa o dinàmica etc, però respecte de la Identitat lo que en diu és que no compta, en síntesi, perquè comptar-hi suposa un problema per a la Igualtat, La Identitat però te una “realitat” manifesta, i l’actitud de “ignorar-la de facto” és més aviat retrògrada perquè rebutja explicar una part de la “realitat operativa”, ho sento, això son fets.
He tractat d’exposar i explicar com, per exemple, “Les polítiques demogràfiques de transculturalització forçada per la colonització, apunten directament a soscavar la Identitat del Poble colonitzat, aquestes polítiques s’han desplegat i aplicat des de la “proto-història” com a primera mesura per augmentar el poder sempre que ha estat possible, i aquesta “estratègia” política no és ni de dretes ni d’esquerres”, i afegeixo ara, que aquest fet només el podem analitzar amb el vostre sistema d’anàlisi si considerem La Identitat com un actor de classe, és a dir i per entendre’ns, els Acadis constituïts com a una “classe social” davant els Sumeris, o, els Aris Llatins davant els Ibers, però ha estat debades, res me’n heu dit al respecte, perquè res en podeu dir, perquè aquesta realitat rau fora del vostre “sistema analític”, que és manifestament restringit i gens flexible.
Ara us diré per exemple, i ja dins del vostre sistema analític, que presuposar que el PP és una força Liberal és una solemne estultícia, ho sento, això no te llum, aquesta línea discursiva és pobre de solemnitat, de veritat.
Per altre banda, negar que el discurs de “l’esquerra” manifesta, ja em perdonareu, però el que diu el PSAN, OSAN, MAULETS…, la gent no sap que diuen perquè la seva veu no se sent, deia que negar que el discurs de l’esquerra manifesta, situa La Identitat en un museu és una fal•làcia, per exemple, “hem de construir una Nova Identitat Nacional on els…”, Mascarell dixit, o, “La Nació Catalana l’haurem de construir entre tots…bla bla bla”, com si hores d’ara no tingués cap realitat, Carod dixit.
Sintetitzant.
1- El model analític de la dialèctica de la lluita de classes és insuficient, no permet una diagnosi curosa.
2- Jo també vull el canvi, la transformació, justícia i llibertat per a tothom, i no entenc com algú es pot arrogar aquests “atributs” en exclusiva, en funció de la seva adscripció “ideològica política”, condemnant als altres al anatema, em sembla Totalitari i demagògic.
3- Tenim un problema de diagnosi i tractament, en els que no estem d’acord, però cap problema pot ser tan ample que no es pugui salvar si hi ha veritable bona voluntat de fer-ho.
4- La meva única intenció en aquest article, és fer-hi una aportació enriquidora en plantejar certes coses i aspectes poc o gens tinguts normalment en compte, que no només em semblen bons sinó necessaris.
Cordialment Vallfosca.
novembre 12, 2009 a les 10:13 pm
Benvolguts companys…
Us agraeixo l’esforç que representa elaborar els vostres textos…
Però no puc acabar-ne cap… No és que no m’agradin… és que no disposo de temps..
Algú ha dit que és independentita però que no és nacionalista.
Jo estic segur de que no sóc nacionalista, penso que tampoc sóc independentista… però al’hora de la veritat votaria que SI, i si convingués aniria a Fraga a parar els tancs espanyols..
novembre 13, 2009 a les 2:06 am
Vallfosca:
1-El model analític de la dialèctica de la lluita de classes és insuficient? Probablement, no seríem gaire racionals si quedéssim ancorats en una teoria tan antiga, i més atès que la societat també evoluciona. També ha esdevingut insuficient Darwin i Freud.
2-Justícia i llibertat per a tothom són conceptes insuficients per a dividir la societat entre els partidaris del canvi social i els altres (els partidaris de mantenir si cal la submissió a Ecspanya per tal de no posar en perill els propis interessos). Hi ha llibertats que no deriven de la llei sinó de la capacitat econòmica. El ric té llibertats que li manquen al pobre.
3-Els autors de les esquerres de les colonies han tractat el tema de la identitat i com la identitat és un atribut del poble ras. Els més patriotes han estat històricament els comunistes (els comunistes dels pobles ocupats) en front dels comunistes dels països ocupants (com França a Algèria) que eren igual de traïdors com la dreta dels països ocupats, perquè el patriotisme és l’ànima dels treballadors i és prescindible per a la burgesia.
4-La teva intervenció ha partit de la consideració de que el liberalisme no és de dreta ni d’esquerra i això no és cert. El liberal Carod no té res a veure amb el liberal Vidal Quadras.
Diu la viquipèdia:
Per a una ideologia tan madura com el liberalisme, els anys han suposat la creació d’un esquema d’idees radicalment coherent, o més ben dit, diversos esquemes. Això no vol dir, òbviament, que tots els liberals ho siguin: de fet es comú trobar-se amb gent d’ideologia no-liberal (auto)identificada com a “liberal” pel simple fet de compartir petits punts amb el liberalisme. Al món anglosaxó l’escola americana ha propiciat una identificació amb corrent de pensament socialistes, mentre que a l’Europa continental la influència austríaca l’ha emmarcat dins moviments reaccionaris i conservadors. Per exemple, a l’Estat espanyol és comú trobar-se amb post-franquistes intentant fer-se passar per liberals, pel simple fet de sentir afinitat pel sistema capitalista i oposició al progressisme polític.
Valfosca: No tenim més remei que encaixar els liberals de dreta dins la dreta (per molt que l’amic Jordi Gomara els fiqui en la finestra antiautoritària del Political Compas) i els liberals d’esquerra dins l’esquerra.
Continua la viquipedia:
El social-liberalisme d’esquerres dubta de la coherència i la responsabilitat de l’individu, assumint que una persona al llarg de la seva vida pot canviar de preferències, i pot cometre greus error. Per tant, tendeix a donar una segona oportunitat a les persones que al llarg de la seva vida cauen en desgràcia, oferint un sistema de beneficència més o menys elaborat (que en alguns casos inclou la renda bàsica), així com nombroses possibilitats de reciclatge professional, a més dels drets bàsics oferts pel social-liberalisme de dretes.
També destaca el fet que, en alguns casos, unes determinades estructures socials prenguin especial força per damunt de la voluntat de l’individu, i que per tant fomentarien l’aparició de desigualtats i altres injustícies socials. Aquestes estructures, que s’identifiquen generalment amb grans empreses o grans sindicats, haurien de ser controlades per l’Estat, qui s’encarregaria de mesures d’arbitratge i de defensa dels ciutadans davant d’elles.
novembre 13, 2009 a les 9:54 am
L’enhorabona, Manel. Jo em confesso absolutament incapaç d’escriure un article tan brillant com aquest. Quant al fet que CDC es declari sobiranista, jo ja vaig plantejar a Pujol i Mas des del capdamunt del meu perfil fa mesos que refundessin el partit i constituïssin Convergència Independentista de Catalunya, i els donava una setmana de temps. No ho van voler fer. Però vaig seguir perseverant: després em vaig adreçar a Felip Puig i Montserrat Ribera per tal que ho fessin ells dos. Fins a un cert punt conec la Montserrat, perquè és diputada de CiU pel Berguedà i, en uns quants sentits, es mereixia més la meva confiança. Però no, tampoc va passar. Consti per tant que jo he donat oportunitats a CiU per salvar-los de la foguera. Però, en plata: em tenen fa fins als collons, per aquest motiu i encara per molts d’altres de més pes. Oblideu-vos de CiU. M’he plantejat molt seriosament de liquidar, políticament parlant, tota la plana major de CiU, inclosos Pujol i Marta Ferrussola. Feu-me costat per tal d’aconseguir-ho, si el plantejament us escau. Si no, naturalment, no, i hi teniu tot el dret. En qualsevol cas, jo compto amb l’ajut, la protecció i el suport d’algunes de les persones que més manen sobre la Terra, tots maçons, és clar, com jo, i diria que estan molt ben predisposats a donar-me un cop de mà en aquesta comesa. The final countdown for CiU has begun.
Una abraçada a tots i a totes, lluitadors per la Independència de la nostra Nació.
novembre 13, 2009 a les 3:01 pm
Bon dia!
Estic bocabadada..!
És que no entenc res.. serà perquè m’esperava quelcom més simple?
I em pregunto si em vaig apuntar al blog “no vull..en castellà” !
Segurament us semblarà del tot inapropiat el que us vaig ara a escriure, però com que m’encanta opinar, més sent una estrangera (gavatxa per ser exacta) que va viure més de 25 anys a catalunya, que va aprendre i fomentar el que també considera la seva llengua, tot havent tingut una vida i una educació francesa i per tant, un perspectiva “diferent” a no viure la repressió franquista i sí, caient “pile poil” en la normalització lingüística, si em permeteu..
Independència és : mots cults, raonaments no menys
complexes, allegacions, comparacions?..al cap i a la fi, tot plegat, em dóna aquella sensació amb la qual vaig conviure 25 anys durant, d’incoherència!
Sí! Això, és el que més caracteritza catalunya : la incoherència, un caràcter paradoxal.
Creieu…vull dir de debó, que el fet de ser català passa per la independència?
Malaventurat!.. ai no sé.. però a mi, em sembla que els trets no van per aquí!
No sóc catalana, ni hi vaig nèixer, ni estudiar i tampoc hi tenia família. M’hi vaig casar, hi vaig tenir 3 fills, em vaig comprometre amb l’estudi de la seva llengua així com del seu ús, (em vaig fer el DNI..tbé) i vaig votar, sempre, CIU.
No és el més important, però ja k parleu de partits polítics, d’idependentistes, nacionalistes..i jo què sé què més… només us puc dir que no sóc res de tot això que esementeu, sóc catalana de cor i..res més!! Aquestes identificacions que feu servir per classificar-vos/nos/los, ni em serveixen, ni em convenen, ni em pertanyen.
Mai vaig votar ERC, per a mi són uns venuts (el top del “catalanisme” oi?!) i quan va succeir la història amb el senyor Barrera, i em perdonereu l’expressió, vaig flipar mandonguilles.. tot confirmant-me el que ja pensava!!
Amb el súmmum del tripartit! Un pacte digne de personatges d’aquest tipus… En fi, això és una altra història i els polítics, només són polítics.. tot sigui dit!
..o sigui que no crec que la política sigui un referent quant a independència.
Quan vaig arribar a Catalunya sense saber ni que això fos una identitat, va ser en plena revolució lingüística (que per cert, continua..)
i tot i que es va criticar força el fet que l’elegit i doncs, en J. Pujol pactés amb espanya (com tots!) per aconseguir que el seu poble tingués una opció i el dret de decidir si volia viure en català, sempre va topar, (com qualsevol polític a càrrec d’aquest petit país), amb la por, recança i mala conciència dels seus votants a l’hora d’exercir aquest dret..
I crec que 25 anys després, el problema continua sent vigent!
Així que, deixeu-vos un xic de tergiversar “els mals” del país a causa dels polítics, de l’esquerra, dreta..o gràcies a ells o d’intentar convèncer que la identitat passa per la idenpendència perquè els que realment poden i canvien les coses són la seva gent. I si aquesta gent renega de la seva identitat, per què haurien de ser independents?!
Però com carai voleu que parlem d’un país, d’una identitat.. quan, els nostres docents desconeixen llur llengua i no només ensenyen un català errat als nostres fills, si no que, fan faltes d’ortografia a l’hora de redactar llurs apreciacions trimestrals i titllen els nostres fills de(…) tot dient-nos “té qu’estudiar més…” amb els ulls ben rodons, ben convençuts d’haver trobat l’argument de pes amb els mots adients.
..quan, una revista cat, per anomenar-la, com la “sàpiens”, té un personal d’atenció al client, incapaç d’escriure dues frases sense fer faltes d’ortografia i (molt pitjor) d’expressió!?
..quan un polític, fora del seu discurs escrit, és incapaç de parlar correctament 4 minuts sencers sense
fotre patacades a la llengua!
Un país sense llengua pròpia es mor .. i tot i la ja famosa “variant lingüística” que fa furor en les aules de català per adults de nivells B C i D, el català s’està diluïnt, i no enriquint com solen dir les llengües poc compromeses i de caire tolerant..
Vaig treballar, els darrers cinc anys de profe de francès al meu compte en un poble de 8000 habitants, amb nens a partir de 7 anys fins a adults preparant-los pels exàmens de l’alliance française de DELF i DALF i senyors meus, tenia gairebé tanta feina a ensenyar-los el francès com corregir-los i fins i tot ensenyar-los el català.
I no us penseu! Em va encantar! Perquè m’agrada de cor.. No obstant això, em vaig adonar que totes les prediccions alarmistes, quant a la llengua catalana, són reals tenint en compte que el 100% dels meus alumnes eren catalans de pura soca, venint d’un medi mitjà/alt, amb pares compromesos amb llur llengua (molts professors, coordinadors.. de la ESO i fins i tot delegats d’ensenyament, entre altres coses.)
Pel que fa els adults, va ser molt pitjor .. clar que hi havia la gent que va estudiar els temps del franquisme i per tant, mai va tenir la oportunitat d’aprendre com déu mana..però i tots aquests que sí, van estudiar en català i fins i tot van fer estudis superiors (carreres)i són incapaços d’escriure dues línies correctament i ja no esmentem l’expressió oral..!? Com s’explica tot plegat?
Com és possible??!
Home! Suposo que el fet de ser bilingüe no ajuda.. el fet de tenir una administració on se’n’s dóna el dret, per exemple, d’accedir als tribunals en la nostra llengua amb un jutge castellà (que ni parla, ni entén la nostra llengua), no ajuda.. podríem exigir-lo?! Cert.. però a quin preu?
Perquè deixem-nos d’hòsties, ser català té un preu, és mal vist i si tothom té el dret i la obligació de conèixer les dues llengües… Val la pena lluitar pel dret a viure en català?.. ara ja.. no sé què dir-vos.. i no és un afer polític, desenganyeu-vos!
És la gent.. que parla de nacionalisme, d’idependència, de la seva cultura amb èmfasi.. però a la qual falta el fonament : la coherència a l’hora d’utilitzar els estris que l’identifiquen com a tal : la seva llengua!
Però li és igual.. té altres preocupacions, fills a criar, hipoteques a pagar, feina a cumplir.. i tant que va fent, doncs no li compliqueu la vida, eh!
I aquesta gent no aspira a ser independent.. no té sentit..ni crec que l’importi massa! És més, em sembla que la majoria creu que ser independent allargarà encara més les coses a l’hora de gestionar els negocis, més paperassa i complicacions.. per què? Per obtenir l’estatut d’independent? I en què hi guanyen? Poder parlar lliurement la seva llengua (ja la parlen si volen), redistribuir els impostos al país.. que els tocarà pagar igualment? Pfff…. aquesta és la gran resposta!
És clar que és injust que paguem més que o per a les altres comunitats autònomes, però també és injust que en tema d’herència a catalunya es pagui el que es paga quan, en altres comunitats, el cost és mínim o ..ni existeix!
I vull dir amb això que el govern català no és cap exemple d’altruisme i igualtat!
Va tenir governs de dreta i d’esquerra..i això no va canviar gran cosa als problemes de normalització.. hi ha un gran problema de conciència : fa vergonya ser català, està mal vist i forçosament parlar en català és un senyal de nacionalisme, mai un dret i encara menys un fet normal!
Es pot ser més català que la botifarra i contestar en castellà quan algú parla o respon en aquesta llengua. I d’això, en diuen respecte!! Molt bona aquesta..totalment paradoxal però és el pa de cada dia.
Es pot predicar el català i renegar d’ell en el quotidià
perquè mola més el cast, perquè és una llengua de segona..
Es pot ser suficientment tolerant i cosmopolità com per oblidar que el respecte lingüístic sempre comença per un mateix. A còpia de tolerància, adoptem i ens adaptem al castellà.
La veritat, estic contenta d’haver après les dues llengües, però sóc concient que he après el castellà sense voler, mai el vaig estudiar, com sí, vaig estudiar el cat. Volem o no, estem submergits en el castellà i no crec que sent independents canviï res.. continuarem tenint la televisió en cast..perquè si no, ens quedaríem amb dues cadenes.. impossible!! Les revistes i un llarg etc.
No podem somiar truites creient-nos que si efectivament, algun dia, catalunya fos independent, les coses canviarien així com així, sobretot pel que fa la llengua!
Podríem invertir en reformes.. sí! Ara, faltaria que el poble respongués, perquè com bé ha demostrat la història, la normalització és una gran teoria, però el poble n’és la pràctica i està clar que les bones intencions de fa 25 anys van ser insuficients!
Com diu la dita “o carn o peix” i pel que fa els catalans, queda un llarg camí!
novembre 14, 2009 a les 8:27 pm
Bera: Crec que et puc entendre perquè parlo amb molta gent i en concret amb gent que “està fora” dels cercles independentistes però al costat, és a dir, amics i companys. Aquesta gent va bé perquè és com tenir un supervisor, una persona que està a costat sense estar involucrada en cap de les dues parts. Aquesta gent després sovint m’han fet la “devolució” dient-me que ens mirem massa el melic i que quan parlem sembla que estiguem en un altre planeta però que la trista realitat és que fora de nosaltres hi ha uns percentatges minsus de catalans conscienciats, i que sovint nosaltres som els nostres principals enemics.
Tanmateix això també ho vaig viure fa un quart de segle, però en aquella època era pitjor perquè fins i tot no descartàvem la possibilitat d’alliber-nos en una revolució tradicional (realment el nivell de fantasia era com estar en un altre planeta). T’estic parlant d’una època que érem quaranta i que tots ens coneixíem. Tot i així, gràcies a allò ara som un percentatge singificatiu, és a dir, ens hem multiplicat per 100. Amb això vull dir que, amb els nostres errors i, per tant, més lentament del que caldria, avancem. Queda un camí més llarg del que alguns pensen (els que creuen que farem un acte de sobirania en poc temps), però també és cert que aquest mirar-nos el melic (creient la independència a la cantonada) també ens fa treure forces de la fantasia per a continuar lluitant, …i al cap del temps ja no sóm cent, ja en som dos-cents, i després tres-cents…
Una vegada una persona em va dir que “…és com estar mirant la Sagrada Família a veure si l’acaben…” No s’ha de fer ! És una cosa que posa nerviós. És millor deixar de mirar-la o acabaràs creient que no s’acabarà mai. En realitat l’acabaran més tard del que pensem i del que som capaços d’assumir sense deprimir-nos. Però quan ens la imaginem acabada tornem a creure que acabarà abans del que realment acabarà i això ens permet continuar esperant.
Per això preconitzem la independència, per això lluitem per ella encara que siguem pocs i que parlem com si fóssim milions, però és el camí.
desembre 2, 2009 a les 10:16 am
aquesta transversalitat on també les dretes seràn independentistes ens porta a que la independència sigui quelcom més real, més proper, més tangible… però també menys ideal, menys perfecte.
creieu que en una catalunya independent el castellà serà també idioma oficial?? per integrar al proces independentista a la meitat de la població, que actualment es castellanoparlant, s’haurà de cedir en una coexistència idiomàtica?? andorra el català és l’idioma oficial de referència però no pas al carrer i a catalunya com seria això??
desembre 28, 2009 a les 9:33 pm
En una Catalunya independent no s’ha de plantejar cap més idioma que els nostres, aranés inclòs. El castella, l’àngles el francés i d’altres sense ser oficials, també es poden ensenyar a l’escola.
I al carrer, com sempre tothom paralrà com vulgui, es evident.
abril 29, 2010 a les 11:59 pm
[...] -El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista [...]
maig 7, 2010 a les 12:19 am
[...] – El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista [...]
maig 14, 2010 a les 8:25 am
[...] – El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista [...]
maig 27, 2010 a les 6:04 pm
[...] -El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=978 ) [...]
juny 4, 2010 a les 8:34 am
[...] -El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=978 ) [...]
juny 10, 2010 a les 11:21 pm
[...] -El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=978 ) [...]
juny 18, 2010 a les 1:22 am
[...] -El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=978 ) [...]
juny 25, 2010 a les 12:19 am
[...] que la gran anomalia del sistema sobiranista de partits és que el centre dreta encara no es declara independentista. El tacticisme, o la mala gestió o [...]