“Sí, podem!” ens han repetit els darrers mesos una i altra vegada des de l’altra banda de l’Atlàntic. I nosaltres, des d’aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, ens ho mirem entre l’admiració i l’enveja.
Admiració i enveja per un poble valent, segur d’ell mateix, que parla dels seus pares fundadors amb respecte i que poua en el seu llegat per encarar el futur, sense que això sigui titllat d’essencialisme ni de carrincloneria. Un poble tan capaç de reconèixer el dret del seu president a prendre decisions transcendentals ben bé fins al darrer dia del seu mandat, encara que ja al qui ja ningú no vulgui, com d’elegir president un home a qui només fa quaranta anys no haurien deixat entrar en un bar de la capital. Un poble que creu en la llibertat i que té molt clar que els polítics són els servidors del poble i no a l’inrevés. Un poble a qui no espanta el futur.
Nosaltres, en canvi, porucs de mena com som, afeblits per segles de bastonades, tenallats pel seny dels que creuen que ens manen, acovardits per les possibles conseqüències de la rauxa, anestesiats per un sistema polític que es diu democràtic però que allunya els ciutadans d’allò que ens és comú, només gosem preguntar-nos: podem? De veritat podríem?
“Gosa poder”, ens diu el poeta: “Gosa poder ser fort, i no t’aturis”. Aquesta és la lliçó que ara ens toca aprendre com a poble. Podrem si volem. Però hem de voler. Hem de gosar voler per gosar poder. Podrem, si gosem. Ens cal gosar. Per això, ara, el mot d’ordre ha de ser aquest. Un sol mot. Un imperatiu: Gosem!
Hem de gosar deixar de banda el llenguatge políticament correcte i fer el que la nostra saviesa popular ha recomanat sempre: dir les coses pel seu nom. Hem de gosar parlar clar i reconèixer que només el treball ens salvarà, que els drets van de bracet amb els deures i que ningú no pot reclamar els uns sense assumir també els altres.
Hem de gosar somiar un futur esplendorós que, com tots els futurs, només es pot basar en un passat que hem de proclamar amb orgull i sense por. Hem de gosar reivindicar el nostre llegat, d’enaltir els seus mites i les seves llegendes, d’aprofitar les seves virtuts i aprendre dels seus errors. Un passat que ens pertany a tots, als catalans de naixença, i també als d’adopció. Als de cent generacions i als de primera generació, perquè el passat és l’arrel del futur i el futur és de tots.
Hem de gosar dir, amb orgull, que el nostre poble és el que és i així ha estat sempre. Sempre ha estat terra de llibertat i sempre ha acollit als nouvinguts que ho han fet de bona fe, no pas com a conqueridors sinó amb la voluntat de treballar junts pel futur de tots.
Hem de gosar estar a l’alçada d’aquells catalans que el dotze de setembre del 1714, no es van rendir espiritualment, no van reclamar cap dret, no van defugir cap deure, no van esperar cap subvenció per reconstruir la seva casa o el seu negoci, sinó que es van posar a treballar per recomençar des de zero.
Hem de gosar ser dignes dels nostres pares que, enmig de la gran ensulsiada del 1939, mai no van defallir ni mai van deixar de creure en el futur de Catalunya, i en les condicions més difícils d’imaginar van viure per salvar-nos el mots; hem de gosar salvar-los altre cop davant tanta barbàrie, tanta ignorància i tanta estultícia.
Hem de gosar exigir el que és exigible a tots els països del món: que els mitjans de comunicació impedeixin que es destrossi la llengua cada dia davant de milers i milers d’espectadors i fins i to hi hagi qui ho trobi graciós, multicultural, simpàtic i obert.
Hem de gosar fer foc nou i començar de zero, perquè tenim prou llenya i perquè les brases encara cremen enmig de la desorientació i de la mediocritat.
Si gosem, podrem. Podrem fer front als immensos reptes que la globalització ens depara, amb les armes que sempre ens han caracteritzat: el treball, la imaginació, la constància, la honestedat, la humilitat, l’estalvi, la puntualitat, el sentit de comunitat.
Si gosem, podrem exigir el reconeixement del nostre poble enmig de les nacions del món, perquè no som més que ningú, però tampoc no som menys que ningú. Els nostres autèntics representants tindran veu i vot als llocs on es decideixen els grans afers del món, i hi serem representats per gent com nosaltres que s’estima el país com nosaltres i no persones que no ens estimen ni ens entenen i que, en el fons, se’ls en fot el que ens passi, si no és per escurar-nos encara més les butxaques.
Si gosem, podrem fer lleis que responguin a les nostres necessitats reals i no a cabòries i prejudicis que només habiten al cap d’uns quants il·luminats. Lleis fetes a mida de la nostra visió del món, als nostres desitjos, a la nostra ànima col·lectiva i no a la visió, als desitjos i a l’ànima del veí.
Si gosem, podrem alliberar-nos del reflex pavlovià d’haver de parlar d’una falsa solidaritat quan reclamem el que és nostre i ens han pres. Catalunya és un dels països més solidaris del món, ho ha demostrat manta vegades i no n’ha d’acceptar lliçons de ningú. Però la solidaritat, per ser-ho, ha de ser voluntària i recíproca. Si no és voluntària, no és solidaritat. I el mínim exigible és la reciprocitat quan se’ls necessita. Si de bien nacidos es ser agradecidos, el menys que podem exigir és que se’ns respecti i ens donin allò que ens poden donar i no volen: reconèixer els nostres drets, o col·laborar en la defensa de la nostra llengua, per exemple.
Si gosem, podrem canviar un sistema electoral pervers on ser elegit no depèn de la voluntat dels electors sinó del cap de brot de torn, i on es pugui votar una persona honesta sense haver de votar alhora un pocavergonya que el precedeix en la llista. Així podrem desempallegar-nos de tota la crosta política inepta i fracassada, permanentment sota sospita, que ens engavanya i no ens deixa moure.
Si gosem, podrem acollir els nouvinguts com hem fet des de sempre, de vegades en condicions molt difícils; i els podrem oferir un futur nou en un país nou, i de la seva saba i les nostres arrels en traurem uns fruits que el món ens podrà envejar.
Si gosem, podrem administrar els recursos fruit del nostre esforç, i aplicar-los a allò que el nostre país necessita. Si gosem, els nostres esportistes podran competir sota la nostra bandera.
Si gosem, les nostres empreses podran lluitar per sobreviure sense ofecs innecessaris i els nostres millors cervells no s’hauran d’exiliar per poder oferir a tota la humanitat els fruits de la seva capacitat i del seu treball. Els nostres fills seran educats per mestres que estimin la seva feina i que tinguin capacitat per ensenyar les virtuts de l’ordre i el respecte sense por de ser acusats de res, i per això els nostres universitaris podran aspirar a l’excel·lència sense estar encotillats per un sistema obsolet i ineficaç.
Si gosem, els nostres policies podran detenir els criminals sense por de ser duts davant els tribunals per haver fet la seva feina i els jutges es regiran pel bon criteri i el desig de justícia i no per un sistema escleròtic i burocràtic, amb permanent olor de resclosit, farcit de lleis absurdes, obsoletes i anacròniques.
Si gosem, podrem recuperar el valor de les paraules: el tren d’alta velocitat no “arriba” enlloc només perquè ens permeti anar a una capital europea de segona. El TGV no ha arribat encara enlloc de Catalunya, i no hi arribarà mentre no el puguem agafar per anar a Londres, a Frankfurt, a Milà o a París.
Si gosem, podrem somiar en un futur esplendorós, on el nostre poble pugui expressar-se amb llibertat, orgullós de les fites aconseguides, i pugui honorar i exhibir els seus millors fills, sense que ningú gosi riure-se’n.
És per això que han nascut les Conferències Democràtiques de Catalunya. És una iniciativa modesta, una més entre moltes. És una manera d’ajudar a convèncer el nostre poble que cal gosar, perquè sí que podem.
Què són les Conferències Democràtiques? Una cosa molt senzilla i alhora molt potent si funciona. La vella tècnica del màrketing piramidal, si voleu. La sistematització del boca – orella.
Formalment, una Conferència és un grup de persones que es constitueixen en Conferència. Només cal acceptar una Declaració Ideològica i una Declaració Programàtica, i inscriure’s en un registre. Us invito a llegir aquests documents al nostre blog: http://blogs.avui.cat/endavant/category/textos-basics/.
Per comunicar-nos l’adhesió tenim un correu electrònic: conferencies.democratiques@gmail.com
La Declaració Ideològica posa negre sobre blanc a què aspirem, que no és altra cosa que la independència; i la Declaració Programàtica dóna unes mínimes regles, molt simples, de funcionament bàsic. I un registre per saber quants som, i poder estar al corrent de les novetats i ja està. Això és tot.
És tot, però no és res. Perquè no és això el que importa. El que importa és que cada una de les persones que forma part d’una conferència en creï tres, deu, cent més. El que importa és que aquestes conferències es reuneixin, debatin, aportin idees. El que importa és que tots plegats fem taca d’oli. És una tasca que no es farà ni des dels diaris, ni des de la tribuna del Parlament. És una tasca que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, perquè ningú no la farà per nosaltres. Es tracta de crear una gran xarxa de milers i milers de ciutadans, disposats a gosar.
Fins que arribi el dia que podrem ser forts i res no ens aturarà.
febrer 2, 2009 | 
admin | 
Imprimir
Barcelona (1948) 
Desactiva els comentaris
